Arxiu del mes: abril 2013

La Catalunya de l’empat tècnic

dimarts , 30/04/2013

Fa uns dies vàrem realitzar un càlcul que combinava resultats electorals i dades d’enquestes per aproximar-nos d’una forma més acurada als resultats “reals” en un eventual referèndum per la independència. Com podeu llegir aquí, la nostra estimació establia que el 59,6% de catalans hi votaria a favor i el 40,4% hi votaria en contra.

Seguint la metodologia emprada, avui volem donar un pas més. Com bé sap el lector, les enquestes tenen sempre un marge d’incertesa. Un marge d’error. Ens permeten fer una fotografia de com estan les coses, però el producte resultant és una imatge un pèl borrosa.

En l’article de l’altre dia vàrem oferir un mapa amb els resultats d’un eventual referèndum per municipi. En aquest sentit, un cop hem treballat una mica més les dades, hem vist que hi ha alguns municipis on, virtualment, s’hi produeix un empat tècnic. Es tracta de llocs on el nostre model prediu la victòria del Sí o del No, però els resultats estan prou igualats com per deixar lloc a la incertesa.

De quins municipis es tracta? En el primer dels mapes que avui presentem hi ha marcats en color vermell els 93 municpis en què detectem un empat tècnic (són aquells municipis en els quals la resta dels vots a favor i dels vots en contra resulta amb un balanç a favor o en contra de la independència de +/- 10%). Aquestes poblacions, malgrat representar tan sols el 9,8% dels municipis de Catalunya, inclouen el 40% de l’electorat. Si voleu, podeu descarregar-vos la llista de municipis “indecisos” aquí).

Municipis indecisos.PNG

El lector notarà que aquest marge de vots de fins a +/- 10% a favor de la independència és un marge molt elevat. Per què ho fem això? Simplement perquè en tots els municipis hi ha un percentatge rellevant de persones que d’acord amb els càlculs s’abstindrien però que en un eventual referèndum podrien acabar votant.

Per això hem fet uns nous càlculs, en aquest cas extremadament conservadors: hem assumit que totes les persones que s’abstenen votarien en contra de la independència (sí, és un supòsit molt agosarat que en cap cas es compliria). A partir d’aquí, hem restat del percentatge de vots a favor de la independència i els percentatges de vots en contra i d’abstencions. Els resultats obtinguts presenten la següent distribució en un histograma. Les dades ens tornen a  confirmar que la gran majoria de municipis de Catalunya (en particular 753 dels 947 que hi ha, és a dir, el 79,5%) són municipis on el vot a favor sempre seria més elevat que el vot en contra, fins i tot en el supòsit que tota l’abstenció s’activés en contra de la secessió.

hist diffavorresta.PNG

Això mapificat presenta la següent distribució. Com veiem, el nombre de municpis augmenta (fins a 194) i, molt rellevantment, Barcelona i tots els municipis de l’entorn esdevenen de color vermell.

Municipis indecisos abstenció.PNG

Doncs bé, malgrat que aquests muncipis representen una mica menys del 21% del total de Catalunya, en termes de població allotgen el 73,8% dels habitants del país. Per tant, malgrat que a Catalunya hi ha relativament pocs municipis on el Sí podria perdre, fins i tot en cas que el No i les abstencions s’unissin, aquests municipis representen un percentatge de la població del país molt majoritària. De fet, gairebé tres de cada quatre catalans viuen en un municipi en el qual la unió dels vots en contra i de les abstencions podria superar el Sí.

Evidentment aquests són uns càlculs extremadament conservadors que no ens poden fer oblidar que  gairebé 6 de cada 10 catalans votarien a favor en una consulta. Amb tot, no podem obviar el fet que hi ha zones de Catalunya on l’abstencionisme (i el seu sentit del vot en un eventual referèndum) podrien posar en perill l’èxit d’una eventual consulta i que en determinats municipis existeix un empat tècnic virtual.

—————————————–

Aquest article és una extensió de la interessant discussió que vàrem mantenir el 20 d’abril passat en el transcurs d’una xerrada a Sant Llorenç de Morunys (organitzada per l’ANC Vall de Lord). De nou, la metodologia per a calcular el suport/rebuig a un referèndum la podeu trobar aquí.

El sistema electoral lul·lià

dimecres, 24/04/2013

llull2.jpg El magnífic diari especial que l’ARA va dedicar ahir al pensador Ramon Llull és un recordatori més del posicionament d’aquest intel·lectual en el si del pensament universal i en el català en particular. El diari subratllava diversos elements i, en un article en concret, feien referència a la invenció de Llull d’un sistema d’elecció. Concretament, en l’article  “La intel·ligència artificial en Llull” (aquí), s’explicava la contribució de Llull “ a l’anomenada Social Choice Theory” i a una teoria de votació molt semblant a la que anys després dissenyaria Condorcet. Dit en termes més profans, Ramon Llull va dissenyar un sistema electoral. Com que explicar-ho tot de Llull hauria estat una tasca molt agosarada (i comercialment desastrosa), i tenint en compte que lògicament no s’explicava com funcionava el sistema (digueu-ne defecte professional), ens hem decidit a explicar en què consistia.

En primer lloc, convé recalcar que Ramon Llull no va dissenyar un sistema electoral tal com l’entenem avui en dia. La democràcia en termes actuals encara tardaria a arribar. Tot i això, és també cert que l’Església fou una de les primeres institucions a introduir sistemes democràtics d’elecció. Durant molts segles, els càrrecs eclesiàstics foren escollits democràticament (o per atzar, però d’això en parlarem un altre dia…). Així, Llull no es va preocupar d’edificar un sistema  democràtic en el qual tots poguessin participar (hauria estat una gosadia!), sinó que es va dedicar a pensar un mètode que millorés la tria dels representats de l’Església. D’aquesta manera, aprofundia en el seu objectiu últim: que l’Església funcionés millor i, per tant, la fe es propagués d’una forma més eficaç.

D’aquesta manera, Llull va crear no un sinó diversos sistemes d’eleccions. A la seva novel·la Blanquerna (1283) – quan la protagonista Nathana és triada superiora del seu convent – i a D’art electionis (1299), queden il·lustrades les seves idees. No obstant això, és al seu Artifitium electionis personarum (1270) on hi trobem plasmat el seu sistema més complex.

Com funcionava doncs el sistema electoral lul·lià? Abans que res, Llull estableix que convé especificar quines virtuts ha de tenir l’abat ideal abans de realitzar la votació: per exemple, si ha de ser devot, controlar el pecat, tenir carisma o ser home de lletres. O totes juntes alhora. Un cop feta aquesta tasca (gairebé impossible), el pensador mallorquí proposava buscar un cens electoral senar (sinó no funcionaria atès que podrien haver-hi empats) i dissenyar una papereta com la que veieu a continuació (l’exemple l’hem extret de la magnífica explicació que es fa en aquest bloc):

llull.gif

En la papereta s’agruparien els candidats per parelles, seguint totes les combinacions possibles. Cada casella significa una tria que l’elector ha d’efectuar. Així, començant per dalt a l’esquerra, el votant triarà entre b i c, després entre b i d, tot seguit entre b i e, i així successivament (a diferència d’altres mètodes, l’elecció no és excloent). Un cop fetes les 28 eleccions per parelles, es comptarien els vots en les cel·les: si es guanya, s’assigna un punt al candidat (un punt a cadascú en cas d’empat). Al final de l’escrutini, qui té més punts surt escollit. Es fixarà el lector que no se sumen els vots globals, només els punts, que de fet serveixen per a resoldre quina de les combinacions (per parella) guanyarà un punt.

En conclusió, aquest és un sistema complex però revolucionari per a l’època i que serviria per a inspirar altres mètodes d’elecció que es dissenyarien segles després. Ara que torna a l’esfera pública la vella història de crear una Llei Electoral Catalana, esperem que l’art lul·lià il·lumini als partits perquè es posin d’acord. Amb tot, em temo que ja en la primera etapa, aquella en la que cal triar com ha de ser el polític ideal, la història podria seria ja d’un guirigall, si se’ns permet, de dimensions lul·lianes.

Les nostres recomanacions per Sant Jordi

dilluns, 22/04/2013

Com cada any, us recomanem tres llibres per, arribat el cas, enmig del caos llibreter, pogueu destriar el gra de la palla. O no. En tot cas garantim que nosaltres ens ho hem passat bé llegint-los. Feliç Sant Jordi 2013!

Why nations fail?

nationsfail.png Podríem dir que és una recomanació “fàcil”, però no per això deixa de ser menys interessant. El llibre, publicat per primer cop l’any 2012, està escrit pels acadèmics Daron Acemoglu (MIT) i James Robinson (Harvard) i és un (altre) clar exemple de l’esforç que fan molts acadèmics americans per divulgar el coneixement especialitzat al gran públic (aquí trobaran el web i aquí la versió castellana. Desgraciadament encara no hi ha versió catalana). El llibre comença volent respondre una pregunta senzilla de formular però difícil de contestar: per què alguns països han crescut econòmicament i han creat benestar, mentre d’altres han fracassat en l’intent? A partir d’aquesta “innocent” pregunta, els autors exploren les diferents hipòtesis que s’han ofert fins ara, des de les més econòmiques a les més polítiques. Amb tot, aquest llibre s’ha convertit en un autèntic best-seller que ha aconseguit que termes com “cruïlla crítica” o “elits extractives” entressin de ple en les nostres vides. Tot i que a voltes resulta un pèl reiteratiu, els nombrosos exemples (històrics i actuals) que els autors aporten el converteixen en un llibre amè i ple de coneixement. Ara bé, arriben a una resposta definitiva? Em temo que l’hauran de llegir per saber-ho. – de Toni Rodon

Quatre vies per a la independència

Una idea recurrent al debat sobre la independència en política comparada és que les secessions de l’Europa de l’Est van succeir principalment per l’enfonsament de la URSS, i la desintegració sagnant de Iugoslàvia, en el marc del col·lapse del món comunista. Arran d’aquesta concepció de l’onada de secessions de principis dels anys 90 sovint es considera que no cal aprofundir en uns casos d’independització que serien molt sui generis. Aquesta idea és un error per dues grans raons: primer, perquè les independitzacions que hem esmentat tingueren molt a veure amb les demandes de democratització i es formularen en paral·lel a la decadència dels Estats matriu. Segon, perquè la heterogeneïtat entre els casos com les repúbliques bàltiques o Eslovènia tan pel que fa les característiques bàsiques com els mateixos processos és enorme.  El reconegut periodista Martí Anglada en aquesta obra publicada aquest mateix any ens acosta de manera entenedora i amb una quantitat d’informació espectacular als processos d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia. I ho fa, a més a més, oferint-nos una visió de conjunt sobre aquestes vies a la independència, una visió molt útil al procés que hem endegat a casa nostra.de Marc Sanjaume 

Economical Writting

Finalment volem fer una recomanació específica per la comunitat acadèmica. És ben sabut que a casa nostra -així com a la resta de l’estat i a molts països de l’Europa meridional- el nostre nivell d’anglès no és precisament exemplar. Aquest fet té conseqüències negatives en múltiples àmbits de la nostra societat, però es fa especialment visible en el món universitari. L’accés a les principals publicacions acadèmiques és exclusivament en anglès, i tenir una bona teoria i unes bones dades no sempre és suficient per aconseguir publicar en les millors revistes: fa falta que la redacció sigui implacable i que s’ajusti als estàndards anglosaxons, molt sovint antagònics a la nostra molt més barroca forma de redactar.  És per això que aquest breu llibre de Deirdre N. McCloskey’s (98 pàgines de ràpida lectura) és un volum valuós per començar a polir la nostra redacció en anglès. En aquest s’hi fan recomanacions molt senzilles i s’hi ressenyen errors habituals de persones de parla no anglesa com ara evitar l’ús de certs adverbis, la construcció de llargues frases subordinades, l’excés d’ús de connectors, etc.

I per si no en tenim prou i volem continuar aprofundint en aquest tema us podeu endinsar en el món de l‘educació on-line amb el curs gratuït “Writing in the Sciences” del professor Kristin Sainani de la Universitat d’Standfor a Coursera. Un servidor encara no l’ha cursat, però asseguren que és de gran valor! – de Marc Guinjoan

Unionisme gentlemen

dilluns, 15/04/2013

La setmana passada ens visità el politòleg i polític canadenc Stéphane Dion convidat per la Fundació Canadà a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Famós per ser un dels homes que han inspirat la política de la claredat arran del referèndum secessionista al Quebec del 1995, Dion és un referent mundial sobre com afrontar l’independentisme en contextos democràtics. En la seva gira unionista de pocs dies, primer per Madrid i després per Barcelona, el professor quebequès s’ha reunit amb diversos polítics per oferir el seu punt de vista sobre la qüestió de la secessió. Això sí, en públic ha estat més aviat contingut pel que fa les relacions entre Catalunya i Espanya.

Ja hem parlat alguna vegada de Stéphan Dion i no sabem quina impressió deu haver causat (ens consta que s’ha reunit bàsicament amb personalitats contràries a la secessió, a l’ICAB només hi havia representants de Ciutadans) però de la seva conferència n’hem tret una conclusió: si d’una banda comparteix la majoria d’arguments unionistes amb els polítics espanyols (i catalans), de l’altra, la seva manera de pensar com afrontar l’independentisme és a anys llum de l’espanyola. 

En primer lloc, els arguments del canadenc contra el secessionisme “al món” són absolutament homologables als espanyols. En fa servir tres de manera recurrent.

Etnicisme excloent. Per a Dion la secessió del Quebec és essencialment motivada per la voluntat d’excloure més que no pas per la voluntat d’incloure. Així, la base de l’independentisme nacionalista francòfon seria la seva identitat única contraposada a la dels anglòfons i obligaria a triar una identitat per sobre de l’altra. Dion extrapola aquest argument i afirma que la secessió obliga a triar una identitat als ciutadans dels estats plurinacionals. Aquí oblida, entre d’altres coses, els esforços de l’independentisme quebequès per demostrar la seva vocació de bastir un Quebec intercultural o la dificultat de les resta del Canadà per incloure el reconeixement nacional del Quebec a nivell constitucional.

Fractura social. El corol·lari del darrer punt ve sol: els intents de secessió divideixen (identitàriament) la societat i és per això que s’han de tractar amb molta cautela. Aquí, una altra vegada, hi ha un menyspreu per les raons de la secessió, Dion evita sempre plantejar si un Estat hostil (si bé és cert que el Canadà ho és menys que Espanya) a les identitats minoritàries no divideix també segons les identitats reconegudes per l’Estat i les que no.

Fragmentació. Però l’argument estrella que Dion repeteix, també a les entrevistes que concedeix als mitjans (com aquesta a la Vanguardia), és la suposada fragmentació política ad infinitum que patiria el planeta terra si no s’aturessin les secessions (com han fet al Canadà). Aquí Dion sol basar-se en una dada dubtosa (falsa, ens atrevim a dir): que al món hi ha 4.000 grups nacionals sense estat i que en voldrien un si es permetés la secessió. Ja hem comentat més d’una vegada que l’acadèmic americà Jason Sorens ha comptat unes 283 minories nacionals concentrades territorialment al món, de les quals només un 38% disposen de partits secessionistes. Més enllà de la dada dubtosa, l’afirmació conté una intencionalitat clara: la voluntat de partició (irredentisme canadenc) del Quebec en cas que aquesta província s’independitzés. Dion ja va defensar aquesta posició quan era ministre d’Afers Intergovernamentals.

Unionisme gentlemen

L’altra cara de Dion, però, és la d’un unionisme que a pesar de les seves jugades fosques es pot presentar al món com a democràtic i amb credencials ben pacífiques. Aquí és on Stéphane Dion es conevrteix en un veritable gentlemen de la unitat estatal al costat d’allò que ens tenen acostumats per aquesta latituds.

Dret a decidir. El punt de partida de l’unionisme gentlemen és molt senzill: el Canadà és perfectament divisible i les seves províncies tenen dret a votar si se’n volen anar Dion va ser molt clar sobre això a l’ICAB. Aquí no hi ha necessitat de buscar tres peus al gat sobre la legalitat dels referèndums a través de l’article 92 o les indissolubilitats de la Pàtria.

Regles democràtiques. Des de la posició democràtica que hem vist, s’exigeix que la voluntat secessionista sigui verificada (és a dir que es voti) tot i que es respecta el fet que decidir votar sigui una competència provincial. Malgrat que Dion recorda que els referèndums no són vinculants i que per raons de prudència estaria a favor de convocar-ne un si hi hagués la possibilitat d’obtenir resultats clars. Així, els “obstacles” que el govern central hauria de posar segons Dion són l’exigència d’una majoria clara i d’una pregunta clara, per dues raons: perquè es tractaria d’un decisió transcendent i ireversible (la secessió) i perquè després caldria negociar i l’opinió de l’electorat no hauria de canviar substancialemnt durant aquesta negociació.

Principis de negociació. Finalment, l’unionisme gentlemen rebutja l’unilateralisme i inspirant-se en la famosa Opinió de la Cort Suprema canadenca arran del referèndum del 1995 imposa quatre principis a la negociació posterior a un referèndum de secessió amb resultats positius: federalisme, democràcia, constitucionalisme i primacia del dret.

No sabem si els polítics espanyols s’han escoltat a Dion amb ganes d’aprendre’n alguna cosa com varen fer els polítics de Londres, però el que no podem negar és que la seva política de la claredat és la d’un veritable gentlemen. Resulta força estrany que el Govern o les forces polítiques secessionistes de casa nostra no aprofitessin l’avinentesa per deixar en evidència un unionisme autòcton, que ja ho hem dit, és a anys llum dels plantejaments de Dion. 

100 dies sense lluna de mel?

dissabte, 13/04/2013

Encara que un polític (es) guanyi la reelecció, tots ells gaudeixen d’un període conegut com a “lluna de mel”. Aquest consisteix en un període de gràcia que els governants tenen durant els primers mesos. Són dies en què, fins i tot els que van votar per altres candidats, s’arrengleren amb el president i li donen una oportunitat. S’acostuma a dir, per tant, que els inicis dels mandats són bastant planers i en els que has d’intentar no trencar aquest idil·li temporal.

Després del seu segon mandat, gaudeix Artur Mas d’aquests cent dies de gràcia?

En primer lloc, mirem primer el panorama general. El President de la Generalitat és el segon líder millor valorat i un dels tres que aprova (amb un 5,36). El més ben valorat és el líder d’ERC, Oriol Junqueras. A la cua se situa la líder del PP i el líder de C’s (totes les dades d’aquest article són de l’últim baròmetre del CEO).

Imatge1.gif

Veiem, per tant, que el president continua conservant una bona valoració. Però, potser, la valoració segueix una trajectòria descendent i cada vegada se’l valora de forma més negativa. És així?

Tampoc sembla que sigui el cas. Efectivament, la valoració d’Artur Mas ha caigut lleugerament entre la població en general, però el canvi és poc notori. De la mateixa manera, continua conservant una bona valoració entre els votants convergents.

Imatge2.gif

I així podríem seguir amb nombrosos indicadors, en els quals observaríem que Artur Mas manté una bona valoració a pesar del càstig a CiU. Una bona valoració, tant entre persones que són properes a d’altres partits com entre aquells que van votar CiU a les eleccions però manifesten que no ho volen tornar a fer. Dit d’una altra manera, sembla que aquests cent dies de govern, “crítics i excepcionals”, sense lluna de mel, no són totalment atribuïbles al President. A hores d’ara, tot sembla indicar que ell és el principal actiu de CiU.

Independència: majoritària de debò

dimarts , 9/04/2013

Ahir en Carles Castro a La Vanguardia presentava un article titulat “Majories de debò” on, amb un clar to en contra de la independència, presentava uns càlculs a partir dels quals demostrava que no hi havia una majoria a favor de la secessió atès que, atenció!, segons els seus càlculs només el 49,7% hi votaria a favor. La manera de fer els càlculs és molt senzilla: a partir del darrer baròmetre del CEO ha mirat quin percentatge de votants de cada partit està a favor de la secessió i ho ha multiplicat pels vots rebuts.

En l’article Castro però comet dos errors importants a l’ometre en el càlcul l’abstenció. En primer lloc, no té  en compte que aquest 49,7% és sobre el total de persones que votarien a favor + en contra + abstenció. Amb una regla de tres ràpida, si considerem només els vots a favor i els vots en contra, el percentatge puja a força més del 60%. I segon: no té en compte que els abstencionistes malgrat que no han votat a les eleccions autoòmiques, n’hi ha uns quants que diuen que sí que votarien en un referèndum. En concret, el següent gràfic presenta el comportament per cada votant:

Vot per partit.png

Doncs bé, nosaltres hem (re)fet els càlculs i a més a més estem en condicions de presentar-los de manera desagregada per municipi.  Els següents mapes presenten el suport per cadascuna de les diferents possibles opcions en un referèndum.

En primer lloc mostrem el mapa dels votants a favor de la independència, on hi veiem com és a les zones de la Catalunya interior on hi hauria un suport més elevat (fixeu-vos que el color verd més fort significa que entre un 70 i un 80% dels electors votaria a favor de la independència):

votsfavor.png

Seguidament, els votants en contra de la independència (en aquest cas, l’escala arriba només fins al 40% dels vots). Les comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona i a la Vall d’Aran és on aquest percentatge és més alt.

votscontra.png

Pel que fa als abstencionistes, queden reflectits en el següent mapa. És sobretot a la costa, a les Terres de l’Ebre, el Segrià i a la Vall d’Aran on el percentatge seria major.

abstencio.png

Finalment, el proper mapa presenta la diferència entre els vots a favor de la independència i els vots en contra. En verd hi ha tots els municipis on la independència, segons els resultats de les eleccions del novembre passat, guanyaria. En vermell els 28 municipis de Catalunya (2,9%) on els vots contraris serien més que els vots a favor.

diffavorcontra.png

I finalment, la pregunta del milió: quins serien els resultats segons aquests càlculs?

Doncs bé, d’acord amb els resultats de les eleccions del passat novembre i segons la metodologia que hem aplicat, els percentatges de suport a la independència serien els següents: el 42,89% votaria a favor, el 29,1% en contra, el 22,21% s’abstindria i el 5,7% no ho sap o no contesta. En efecte, aquests són percentatges més baixos dels que predeia en Carles Castro ahir. Però…

Si descomptem les persones que diuen que s’abstindrien en el referèndum i aquelles persones que no saben o no contesten a la pregunta, pràcticament 6 de cada 10 catalans que anirien a les urnes en un hipotètic referèndum d’independència votarien a favor (59,6%, tal i com mostra el gràfic de sectors de la dreta), i hi hauria una participació del 72,1%. I si assumim una hipòtesi encara més conservadora, per la qual tots els que diuen que no ho saben o no contesten acabessin votant que no, el percentatge de favorables en un referèndum encara seria del 55,2% a favor, amb una participació del 77,8%.

Suport final.png

Catalunya en dues dimensions

dilluns, 8/04/2013

Dèiem fa uns dies que un dels elements fascinants de la política catalana és que es juga una partida en dos eixos: l’eix ideològica (esquerra-dreta) i l’eix nacional (catalanisme-espanyolisme). Mostràvem com Catalunya es defineix majoritàriament com a catalanista i d’esquerres, en un procés que s’ha anat accentuant amb els anys.

Més enllà d’això, però, no havíem fet referència a com els partits competeixen en aquests espais i de quina manera en surten victoriosos. Tot seguit ens ho plantegem. La pregunta que ens fem és la següent: un individu ubicat a, per exemple, l’extrema esquerra (a l’1 de l’eix esquerra dreta) quina probabilitat té de votar a cadascun dels partits? I un que s’ubica al centre?

El següent gràfic ens ho detalla (recordeu que 1 significa extrema esquerra i 10 extrema dreta). Veuran, en primer lloc, que l’esquerra està molt més fragmentada que la dreta. Per exemple, un individu agafat a l’atzar i ubicat al 2 de l’escala, té un 20% de probabilitats de votar al PSC, un 40% de votar a ERC, menys d’un 20% de votar ICV, un 5% d’abstenir-se i menys d’un 10% de votar a CiU. En canvi, un individu de dretes ubicat al 9 té una probabilitat de gairebé un 40% de votar al PP i de més d’un 50% de fer-ho per CiU.

Tenint en compte que el gràfic correspon a les anteriors eleccions del 25N, hi ha diversos elements interessants a ressaltar: primer, la baixíssima probabilitat de votar al PSC, fins i tot en posicions d’esquerres. Segon, com esperàvem prèviament, la probabilitat de votar un partit d’esquerres incrementa a mesura que ens desplacem cap a l’esquerra. Tercer, l’abstenció sembla més probable entre posicions d’esquerres, però l’efecte és petit. Quart, la probabilitat de votar a C’s augmenta a mesura que ens desplacem a la dreta. Finalment, la probabilitat de votar a CiU es majoritària en gairebé totes les posicions, menys en les tres primeres (1-3). És majoritària, fins i tot, en el punt 4 (centre-esquerra).

imatge3.gif

Quin és el patró en l’eix nacional? Vegem-ho. En aquest cas el punt 1 significa “Mínim nacionalisme català” i el 10 “Màxim nacionalisme català” (un avís previ: el lector veurà que l’escala no és bipolar, atès que no pregunta per dos pols, com en el cas de l’esquerra dreta. No sabem, per tant, si els resultats sortirien iguals en cas de substituir la categoria 1 per la de “Màxim nacionalisme espanyol”).

imatge4.gif

En aquest cas la fragmentació es produeix en el cas de les categories més espanyolistes. Per partits, s’observa com la probabilitat de votar al PSC puja a mesura que l’individu es desplaça a posicions espanyolistes, igual que la probabilitat de votar al PP o a C’s. També es percep com aquelles posicions més espanyolistes són també les que tenen més probabilitat d’abstenir-se. En el cas d’ICV, no es detecten pendents concretes, fet que ens podria indicar la poca rellevància que donen els seus votants a aquest eix de conflicte. Com abans, CiU és majoritari en gairebé totes les posicions.

——————–

Nota metodològica: els gràfics de probabilitats acumulades estan calculats després d’una regressió multinomial en què la variable dependent és la intenció de vot. A les variables independents ja mencionades se li afegeixen altres variables de control sociodemogràfiques. Font: pre-electoral catalana del CIS del 25N.

De religió i poders polítics*

dimecres, 3/04/2013

Més enllà del sistema d’elecció i del nom del proper papa, la renúncia inesperada de Benet XVI i l’obertura d’un període d’interregne van posar sobre la taula la influència política de la cúria vaticana. De fet, l’enorme protagonisme mediàtic de l’esdeveniment ens va convidar a reflexionar sobre el paper que la religió –o, més ben dit, l’estament religiós– té sobre les decisions polítiques a diferents parts del món.

Són incomptables les històries que reflecteixen el lligam politicoreligiós, des dels primers emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic coronats pel papa a l’actual Consell dels Guardians d’Iran, la missió del qual, entre d’altres, és controlar que societat i polítics visquin segons allò establert en l’alcorà.

Al món occidental no fa tants anys que la influència de la Cúria vaticana sobre el poder es palpava en bona part de les decisions que els polítics prenien. Durant segles l’Església mantenia a ratlla a monarques i noblesa, tot vigilant que no es desviessin de l’autèntic camí de la fe i, tot sigui dit de passada, dels interessos econòmics de la poderosa institució eclesiàstica. A l’estat espanyol aquesta història no ens és estranya. Tampoc avui en dia. Malgrat tractar-se d’un estat oficialment laic, la jerarquia eclesiàstica segueix sent un dels actors més rellevants a l’hora de modular certes decisions públiques.

La diferència principal però, la trobem quan analitzem la influència de la religió en la política per cadascuna de les confessions religioses majoritàries. La separació entre política i religió a molts països ha consolidat la idea que les qüestions de fe constitueixen quelcom privat i que, en cas de ser un bé públic, han de respectar un sistema de valors compartits, com la tolerància religiosa.

Lamentablement però això no és quelcom que sigui encara avui observable entre totes les confessions, tal i com ens indica l’Enquesta Europea de Valors. L’any 2008 es va preguntar a diferents països del vell continent si els ciutadans estaven d’acord amb l’afirmació que els polítics que no creuen en Déu eren adequats o no per ocupar un càrrec polític. Les diferències entre confessions són molt notòries. Mentre que entre els protestants tan sols una de cada deu persones considera que un líder ha de creure en Déu per ocupar un càrrec públic, el percentatge es  dobla en el cas dels catòlics. Entre els ortodoxos pràcticament la meitat de les persones considera necessari creure en Déu per estar en política, percentatge que en el cas dels musulmans fins i tot sobrepassa el 50%.

políticsdéu.png

Amb tot, les diferències entre confessions es converteixen en gairebé inexistents davant de la pregunta de els líders religiosos no haurien d’influir en les decisions que prengui el govern. També en aquest cas són els protestants els qui estan més a favor d’aquesta afirmació, seguit de musulmans i de catòlics. Una mica per sota hi trobem les persones de confessió ortodoxa. Les diferències es fan sobretot paleses entre aquells que manifesten no tenir confessió, entre els quals hi ha una àmplia acceptació de la separació entre l’Església i l’Estat.

politicsreligió.png

Per tant, malgrat que entre determinades confessions es considera encara rellevant que els càrrecs públics siguin persones que creuen en Déu, hi ha una important acceptació en totes elles sobre la necessitat que els estaments religiosos es mantinguin allunyats de la presa de decisions polítiques. Dades que ens serveixen doncs per desmuntar molts dels tòpics que corren avui en dia al voltant de determinades confessions i que ens mostren que, en molts aspectes, no estem gens lluny els uns dels altres.

Fa uns anys, entre determinats sectors de la població era molt comú sentir a dir allò de “no parlis mai de religió ni de política”. Ambdós són conceptes que poden despertar suspicàcies i que  sempre aniran vinculats, atès que la religió busca establir uns determinats valors públics que tot sovint entren en contradicció amb el món polític. Ara bé, convé distingir entre l’ús religiós de la política i l’ús polític de la religió. Entre religió i política i religió en la política. I aquí és on tot sovint es confonen els termes, siguin terrenals o divins.

 

*Aquest article el vam preparar per publicar al Diari Ara en paper durant el procés d’elecció del nou papa. Finalment no el van poder publicar, de manera que li donem sortida al bloc tal i com hauria sortir publicat. 

El Pati Descobert fa cinc anys

dilluns, 1/04/2013

Sembla que fos ahir quan vam iniciar aquesta aventura. Però no. Ja fa cinc anys. Aquest mes de març El Pati Descobert ha celebrat el seu cinquè aniversari, en un camí que va començar el 16 de març de l’any 2008. Aleshores ho vam fer en una plataforma de blogspot. Posteriorment vàrem passar a wordpress. Finalment, des de fa aproximadament un any i mig, ens trobem allotjats en un dels blocs del diari ARA. Gairebé sempre ens heu trobat en l’adreça www.elpatidescobert.cat

Pel camí, hem publicat un total de 800 articles (aquest, de fet, és el número 800!), ben amanits amb gràfics o imatges, i n’hem fet un bon grapat que no hem publicat. Al Twitter hem fet unes 5100 piulades, tenim gairebé 2670 seguidors i uns 470 “m’agrades” a la nostra pàgina del Facebook. Paral·lelament, hem “participat” activament en la campanya de les eleccions al Parlament, hem assistit (i assistirem!) a diverses xerrades o jornades i hem col·laborat amb algunes obres col·lectives (per internet o en paper).

Amb tot, però, allò més important d’aquests cinc anys ha estat tot allò que hem après. Les nombroses hores que hi hem passat han tingut, sens dubte, un retorn qualitativament immillorable! Han passat cinc anys, però, com el primer dia, encara ens sorprèn que la gent ens llegeixi, ens comenti (i ens critiqui, com no). Vista la feixuguesa d’alguns articles, això té molt de mèrit!

Moltes gràcies a tothom. Persistirem i, si us deixeu, us seguirem atabalant!

Pd/ Com no, us deixem amb un gràfic que hem fet per curiositat i per estudiar quins dies a la setmana tenim més visites. Conclusió: El Pati Descobert rep visites, sobretot, dimarts, dimecres, dijous i diumenge. Fixeu-vos en la concentració de visites durant els mesos d’octubre, novembre i desembre, en el pre i el post de les eleccions.

heatmapcalendar.jpg