De religió i poders polítics*

Més enllà del sistema d’elecció i del nom del proper papa, la renúncia inesperada de Benet XVI i l’obertura d’un període d’interregne van posar sobre la taula la influència política de la cúria vaticana. De fet, l’enorme protagonisme mediàtic de l’esdeveniment ens va convidar a reflexionar sobre el paper que la religió –o, més ben dit, l’estament religiós– té sobre les decisions polítiques a diferents parts del món.

Són incomptables les històries que reflecteixen el lligam politicoreligiós, des dels primers emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic coronats pel papa a l’actual Consell dels Guardians d’Iran, la missió del qual, entre d’altres, és controlar que societat i polítics visquin segons allò establert en l’alcorà.

Al món occidental no fa tants anys que la influència de la Cúria vaticana sobre el poder es palpava en bona part de les decisions que els polítics prenien. Durant segles l’Església mantenia a ratlla a monarques i noblesa, tot vigilant que no es desviessin de l’autèntic camí de la fe i, tot sigui dit de passada, dels interessos econòmics de la poderosa institució eclesiàstica. A l’estat espanyol aquesta història no ens és estranya. Tampoc avui en dia. Malgrat tractar-se d’un estat oficialment laic, la jerarquia eclesiàstica segueix sent un dels actors més rellevants a l’hora de modular certes decisions públiques.

La diferència principal però, la trobem quan analitzem la influència de la religió en la política per cadascuna de les confessions religioses majoritàries. La separació entre política i religió a molts països ha consolidat la idea que les qüestions de fe constitueixen quelcom privat i que, en cas de ser un bé públic, han de respectar un sistema de valors compartits, com la tolerància religiosa.

Lamentablement però això no és quelcom que sigui encara avui observable entre totes les confessions, tal i com ens indica l’Enquesta Europea de Valors. L’any 2008 es va preguntar a diferents països del vell continent si els ciutadans estaven d’acord amb l’afirmació que els polítics que no creuen en Déu eren adequats o no per ocupar un càrrec polític. Les diferències entre confessions són molt notòries. Mentre que entre els protestants tan sols una de cada deu persones considera que un líder ha de creure en Déu per ocupar un càrrec públic, el percentatge es  dobla en el cas dels catòlics. Entre els ortodoxos pràcticament la meitat de les persones considera necessari creure en Déu per estar en política, percentatge que en el cas dels musulmans fins i tot sobrepassa el 50%.

políticsdéu.png

Amb tot, les diferències entre confessions es converteixen en gairebé inexistents davant de la pregunta de els líders religiosos no haurien d’influir en les decisions que prengui el govern. També en aquest cas són els protestants els qui estan més a favor d’aquesta afirmació, seguit de musulmans i de catòlics. Una mica per sota hi trobem les persones de confessió ortodoxa. Les diferències es fan sobretot paleses entre aquells que manifesten no tenir confessió, entre els quals hi ha una àmplia acceptació de la separació entre l’Església i l’Estat.

politicsreligió.png

Per tant, malgrat que entre determinades confessions es considera encara rellevant que els càrrecs públics siguin persones que creuen en Déu, hi ha una important acceptació en totes elles sobre la necessitat que els estaments religiosos es mantinguin allunyats de la presa de decisions polítiques. Dades que ens serveixen doncs per desmuntar molts dels tòpics que corren avui en dia al voltant de determinades confessions i que ens mostren que, en molts aspectes, no estem gens lluny els uns dels altres.

Fa uns anys, entre determinats sectors de la població era molt comú sentir a dir allò de “no parlis mai de religió ni de política”. Ambdós són conceptes que poden despertar suspicàcies i que  sempre aniran vinculats, atès que la religió busca establir uns determinats valors públics que tot sovint entren en contradicció amb el món polític. Ara bé, convé distingir entre l’ús religiós de la política i l’ús polític de la religió. Entre religió i política i religió en la política. I aquí és on tot sovint es confonen els termes, siguin terrenals o divins.

 

*Aquest article el vam preparar per publicar al Diari Ara en paper durant el procés d’elecció del nou papa. Finalment no el van poder publicar, de manera que li donem sortida al bloc tal i com hauria sortir publicat. 

2 comentaris

  • detector

    03/04/2013 22:46

    La separació entre Església i Estat és la manera millor de funcionar per ambdues institucions. El papa Benet XVI va dimitir, incapaç de lluitar contra els diversos lobis que, al rovell del catolicisme, procuren més pels seus interessos terrenals, que per servir a Déu.

    Des d´aquí desitjo que Francesc ventili la Institució, potser ell com a argentí, ho té més fàcil, allà religió i poble van més de la mà d´una manera natural, i ve de lluny del resclosit ambient episcopal europeu, més pendent d´immobles i prebendes que de la buidor a la missa.

    Felicitats equip pels gràfics! Entenedors i sorprenents, realment!!!!

  • amarfull

    05/04/2013 10:26

    Interessant article. Efectivament la religió és un element polític, perquè tots dos volen controlar les consciències. Quan la religió s’allunya del missatge espiritual, i la política de la funció i deure públic, aleshores els conflictes estan garantits. Tots dos uneixen, però també simplifiquen la realitat quan aquesta se’ls gira d’esquena.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús