Unionisme gentlemen

La setmana passada ens visità el politòleg i polític canadenc Stéphane Dion convidat per la Fundació Canadà a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Famós per ser un dels homes que han inspirat la política de la claredat arran del referèndum secessionista al Quebec del 1995, Dion és un referent mundial sobre com afrontar l’independentisme en contextos democràtics. En la seva gira unionista de pocs dies, primer per Madrid i després per Barcelona, el professor quebequès s’ha reunit amb diversos polítics per oferir el seu punt de vista sobre la qüestió de la secessió. Això sí, en públic ha estat més aviat contingut pel que fa les relacions entre Catalunya i Espanya.

Ja hem parlat alguna vegada de Stéphan Dion i no sabem quina impressió deu haver causat (ens consta que s’ha reunit bàsicament amb personalitats contràries a la secessió, a l’ICAB només hi havia representants de Ciutadans) però de la seva conferència n’hem tret una conclusió: si d’una banda comparteix la majoria d’arguments unionistes amb els polítics espanyols (i catalans), de l’altra, la seva manera de pensar com afrontar l’independentisme és a anys llum de l’espanyola. 

En primer lloc, els arguments del canadenc contra el secessionisme “al món” són absolutament homologables als espanyols. En fa servir tres de manera recurrent.

Etnicisme excloent. Per a Dion la secessió del Quebec és essencialment motivada per la voluntat d’excloure més que no pas per la voluntat d’incloure. Així, la base de l’independentisme nacionalista francòfon seria la seva identitat única contraposada a la dels anglòfons i obligaria a triar una identitat per sobre de l’altra. Dion extrapola aquest argument i afirma que la secessió obliga a triar una identitat als ciutadans dels estats plurinacionals. Aquí oblida, entre d’altres coses, els esforços de l’independentisme quebequès per demostrar la seva vocació de bastir un Quebec intercultural o la dificultat de les resta del Canadà per incloure el reconeixement nacional del Quebec a nivell constitucional.

Fractura social. El corol·lari del darrer punt ve sol: els intents de secessió divideixen (identitàriament) la societat i és per això que s’han de tractar amb molta cautela. Aquí, una altra vegada, hi ha un menyspreu per les raons de la secessió, Dion evita sempre plantejar si un Estat hostil (si bé és cert que el Canadà ho és menys que Espanya) a les identitats minoritàries no divideix també segons les identitats reconegudes per l’Estat i les que no.

Fragmentació. Però l’argument estrella que Dion repeteix, també a les entrevistes que concedeix als mitjans (com aquesta a la Vanguardia), és la suposada fragmentació política ad infinitum que patiria el planeta terra si no s’aturessin les secessions (com han fet al Canadà). Aquí Dion sol basar-se en una dada dubtosa (falsa, ens atrevim a dir): que al món hi ha 4.000 grups nacionals sense estat i que en voldrien un si es permetés la secessió. Ja hem comentat més d’una vegada que l’acadèmic americà Jason Sorens ha comptat unes 283 minories nacionals concentrades territorialment al món, de les quals només un 38% disposen de partits secessionistes. Més enllà de la dada dubtosa, l’afirmació conté una intencionalitat clara: la voluntat de partició (irredentisme canadenc) del Quebec en cas que aquesta província s’independitzés. Dion ja va defensar aquesta posició quan era ministre d’Afers Intergovernamentals.

Unionisme gentlemen

L’altra cara de Dion, però, és la d’un unionisme que a pesar de les seves jugades fosques es pot presentar al món com a democràtic i amb credencials ben pacífiques. Aquí és on Stéphane Dion es conevrteix en un veritable gentlemen de la unitat estatal al costat d’allò que ens tenen acostumats per aquesta latituds.

Dret a decidir. El punt de partida de l’unionisme gentlemen és molt senzill: el Canadà és perfectament divisible i les seves províncies tenen dret a votar si se’n volen anar Dion va ser molt clar sobre això a l’ICAB. Aquí no hi ha necessitat de buscar tres peus al gat sobre la legalitat dels referèndums a través de l’article 92 o les indissolubilitats de la Pàtria.

Regles democràtiques. Des de la posició democràtica que hem vist, s’exigeix que la voluntat secessionista sigui verificada (és a dir que es voti) tot i que es respecta el fet que decidir votar sigui una competència provincial. Malgrat que Dion recorda que els referèndums no són vinculants i que per raons de prudència estaria a favor de convocar-ne un si hi hagués la possibilitat d’obtenir resultats clars. Així, els “obstacles” que el govern central hauria de posar segons Dion són l’exigència d’una majoria clara i d’una pregunta clara, per dues raons: perquè es tractaria d’un decisió transcendent i ireversible (la secessió) i perquè després caldria negociar i l’opinió de l’electorat no hauria de canviar substancialemnt durant aquesta negociació.

Principis de negociació. Finalment, l’unionisme gentlemen rebutja l’unilateralisme i inspirant-se en la famosa Opinió de la Cort Suprema canadenca arran del referèndum del 1995 imposa quatre principis a la negociació posterior a un referèndum de secessió amb resultats positius: federalisme, democràcia, constitucionalisme i primacia del dret.

No sabem si els polítics espanyols s’han escoltat a Dion amb ganes d’aprendre’n alguna cosa com varen fer els polítics de Londres, però el que no podem negar és que la seva política de la claredat és la d’un veritable gentlemen. Resulta força estrany que el Govern o les forces polítiques secessionistes de casa nostra no aprofitessin l’avinentesa per deixar en evidència un unionisme autòcton, que ja ho hem dit, és a anys llum dels plantejaments de Dion. 

Etiquetes

1 comentari

  • Leuthen

    16/04/2013 9:28

    Hay dos elementos en la opinión de la Corte Suprema de Canadá que no se si comparte Dion, pero que deberían ser motivo de reflexión. Uno es el concepto de legitimidad como necesario junto al de legalidad, y el otro el de la comunidad internacional como juez potencial de un proceso de secesión. La intransigencia en la negociación de alguna de las partes mermaría su legitimidad, y haría más probable el reconocimiento por la comunidad internacional de las posiciones de la otra parte.

    Lo digo como unionista, y desde fuera de Cataluña. Yo creo que si no se le ofrece otra alternativa, Cataluña estará legitimada para presentar su caso ante la comunidad internacional, e intentar obtener su reconocimiento.

    Otra cuestión es que piense que ahora mismo no hay un caso suficiente como para que ese reconocimiento sea concedido.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús