Arxiu del mes: maig 2013

Catalunya: causa justa

divendres, 31/05/2013

La secessió de Catalunya ha esdevingut una causa justa fins i tot per un dels teòrics més populars, i restrictius, del dret de secessió: Allen Buchanan. Ho diu al pròleg que acompanya l’edició en castellà del seu llibre més citat (que apareixerà el proper 6 de juny): sota determinades circumstàncies fins i tot la via unilateralista estaria justificada.

Dret moral a la secessió

El dret moral a la independència s’ha teoritzat de tres maneres diferents. En primer lloc,  des del nacionalisme: ser una nació dóna dret a tenir un Estat. En segon lloc des de la democràcia: una majoria (clara) a favor de tenir un Estat legitima per a tenir-lo. En tercer lloc des de la causa justa: patir determinades injustícies justifica la creació de l’Estat propi. Mentre les dues primeres raons donen un dret a priori a la secessió, la tercera donaria un dret a la secessió com un remei a la injustícia. Ho hem explicat amb més detall aquí.

Per què no un dret primari?

La por a la fragmentació i a la inestabilitat, juntament amb la defensa aferrissada de l’status quo, han provocat que les teories de dret primari sovint siguin rebutjades. S’argumenta que si només cal una majoria a favor de la independència les fronteres es podrien variar diàriament i el debat democràtic quedaria alterat per una por constant a la pèrdua de part de la comunitat. D’altra banda, seguir fil per randa la doctrina nacionalista duria a conseqüències perilloses: qui decidiria quins són els límits de la nació? Podria Sèrbia (re)ocupar Kosovo per formar part del territori històric? No discutirem aquí aquestes crítiques, que compartim només parcialment.

Una causa justa

La secessió, generalment, s’ha legitimitat des de fora del dret primari: s’ha plantejat com una solució a una situació d’injustícia. El mateix Buchanan solia restringir  la “causa justa” de la secessió bàsicament a annexions militars, situacions colonials o genocidis. Per a la resta de casos la independització no estava permesa (a la teoria). Per això l’anàlisi del cas català al seu nou llibre representa una novetat: Buchanan aplica les quatre condicions de causa justa de la seva teoria a Catalunya i considera que n’hi ha dues que podrien legitimar la independència.

1) Vulneració massiva DDHH. A Catalunya no estem en una situació de guerra i per tant l’autor rebutja aquesta possibilitat de justificació que reserva per casos greus (per exemple: Sudan del Sud).

2) Annexió injusta. L’ocupació militar de Catalunya va succeïr fa masses anys per a Buchanan, que la situa a la Guerra de Successió.  Per tant, rebutja aquesta argument.

3) Redistribució injusta. Buchanan troba exagerat el lema “Espanya ens roba” però en canvi es planteja en quines situacions la redistribució pot resultar injusta. Així, aclareix que una redistribució justa ha de ser “progressiva i coherent”, tot i la dificultat d’establir criteris, Buchanan considera que l’estat espanyol no està complint aquesta condició.  Precisament ahir el professor Félix Ovejero argumentava contra aquesta idea i el replicava en Lluís Pérez.

4) Vulneració acords intraestatals.  D’altra banda, fa referència a la sentència del TC sobre l’Estatut i a les invasions de competències per apuntar que si el Govern de Madrid no es compromet a respectar les competències i l’autogovern pactat amb Catalunya també s’incompleix aquesta condició.

Mediació UE

Buchanan, però, no dóna suport a una secessió unilateral, a priori, sinó a una solució pactada entre les parts que hauria de comptar amb la mediació de la UE. Ara bé, si Madrid no accepta una solució amb un autogovern significatiu i que no pugui ser intervingut, afegit a una fiscalitat justa, per a Buchanan la legitimitat d’una secessió “no consensuada” augmentaria.

Rawls a casa nostra

dimarts , 28/05/2013

A les assignatures de filosofia política i del dret s’acostumen a ensenyar el primer i segon Rawls: A Theory of Justice (1971) i Political Liberalism (1993). Les teories del filòsof liberal-igualitarista s’estudien de manera abstracta, generalment en un diàleg acadèmic amb els seus crítics (Dworkin, Nozick, Cohen, Sen, Nussabum…). Però rares vegades s’intenten aplicar els conceptes rawlsians a la política que ens envolta. A continuació fem un petit exercici de teoria política aplicada sense gaire pretensions acadèmiques a partir de conceptes rawlsians.

Democràcia

Vel de la ignorància. L’acadèmic de Baltimore proposa una variant del contractualisme peculiar. A la democràcia que planteja Rawls les parts contractants no saben el lloc que ocuparan a la societat abans de formar-la i han de discutir els principis de justícia que la regiran en aquesta situació d’ignorància parcial. De manera que les parts del debat miraran de maximitzar la situació dels menys afavorits a la futura societat a l’hora d’acordar els principis que de la vida en comú però també permetran molt de marge per perseguir les ambicions personals.

Podem aplicar aquesta idea a la discussió de la Llei electoral catalana que després de més de 30 anys ha estat impossible d’acordar a Catalunya, és un exemple clar de la intuïció de Rawls. És possible posar-se d’acord sobre la llei electoral si es comença la discussió calculant (a priori) precisament quina serà posició de la força política pròpia?  Té sentit que acordin el sistema electoral els propis partits, si més no en aquests termes?

Consens solapat. Una altra idea és la proposta  rawlsiana de l’acord en que es fonamenta l’organització política i especialment la concepció de la justícia a la seva teoria. El consens solapat consisteix en un acord en els principis bàsics que regeixen la idea de justícia i el funcionament de la societat; però, compte, aquest no requereix tenir les mateixes conviccions morals (fruits de la doctrina ideològica de cadascú) sinó compartir uns principis comuns que van més enllà d’un mer modus viviendi.

De manera similar, el debat sobre la consulta per l’Estat propi, evoca la necessitat d’acordar les característiques d’una consulta (la pregunta, termes de negociació) sense que calgui posar entre l’espasa i la paret a ningú respecte la seva identitat última o convicció moral. És un debat que es pot enfocar com la necessitat d’establir un consens solapat: l’existència d’un subjecte col·lectiu (nacional o no), el principi democràtic (derivat de l’autogovern i l’autodeterminació) o el principi de legalitat (espanyola, catalana, europea…); poden ser els punts de trobada més enllà de les doctrines de cada part (republicana, nacionalista, socialista, liberal…).

Justícia

Esquema de cooperació. La societat rawlsiana ja hem dit que és contractualista i duu implícit un ideal de reciprocitat, cadascú aporta la seva part tot esperant que els altres també ho facin en la mesura que els sigui possible. La percepció de viure en un esquema de cooperació es trenca, entre d’altres, amb la corrupció, la desconfiança o l’incompliment sistemàtic de promeses electorals. Els casos en que els interessos privats dominen l’actuació a l’esfera pública resulten abominables des de la perspectiva d’una societat en que l’ideal de reciprocitat, és a dir el benefici mutu, ha de guiar els ciutadans. 

Principi de la diferencia. L’igualitarisme de Rawls és limitat, però té clara la necessitat d’evitar els impulsos utilitaristes i de beneficiar als menys avantatjats. Per això pensa un ordre de principis en que les possibles desigualtats provoquin beneficis als menys avantatjats a través del criteri de maximitzar la seva situació.

Loteria social i natural. Rawls considera que el punt de partida de cada persona és fruit de la loteria social (cirumstàncies de l’entorn en que es neix) i la loteria natural (potencial biològic amb que neix cada persona). Una desigualtat que sigui fruit d’aquestes dues loteries no és justa per a Rawls, o si més no mai podrà ser legitimada com a merescuda. No cal dir que avui som molt lluny de fer realitat un sistema que contempli desigualtats injustes com les que deriven de la loteria social i natural.

Des dels anys 70′ el sistema econòmic que en que vivim genera més desigualtat (i pobresa), i sobretot arran de la darrera crisi econòmica la situació s’ha agreujat encara més. Aquest és un sistema que va contra de la intuïcions de Rawls. La preocupació del filòsof per evitar l’enfocament utilitarista xoca amb un sistema que, per aconseguir quadrar les xifres de dèficit, empitjora la situació dels menys afavorits. D’altra banda, l’augment de la desconfiança envers la classe política també indica que es trenca l’ideal de basar la societat en un esquema de cooperació.  Ara bé, l’augment galopant de les desigualtats fa qüestionar una teoria de la justícia, la de Rawls, que ha rebut força crítiques per legitimar (tot i cercar millorar la situació dels menys avantatjats) grans desigualtats (vegeu, per exemple, les crítiques de Cohen). 

Falsedats contra la independència (II)

divendres, 24/05/2013

Una idea recurrent contra les demandes del catalanisme és presentar-lo com un instrument inventat i en benefici de la burgesia autòctona. Deixant de banda el debat històric sobre la qüestió (l’inicià Solé Tura aquí i en féu una contundent rèplica Josep Fontana), l’argument  “clàssic” és el següent: 1) La burgesia vol preservar el seu poder; 2) Per tal de fer-ho s’inventa un relat que crea una “espiral del silenci” gràcies a que disposa dels mitjans pel fet de ser una classe avantatjada i coarta les possibilitats d’expressar-se de forma real; 3) Això crea fractures socials amb danys irreparables.

L’últim exemple d’aquest argument clàssic el trobem en l’article “Destino Ítaca: ¿Estamos ya todos a bordo?”. L’altre dia (aquí) ja  assenyalàvem la manca d’arguments teòrics i empírics per a provar l’existència d’aquesta espiral.

Però suposem que aquesta espiral existeix. Suposem també que els autors han realitzat una anàlisi de l’espiral del silenci i han constatat que existeix: és a dir, que només hi ha un discurs dominant, que les elits polítiques (totes? Les majoritàries? La burgesia també?) el propaguen, que els independentistes sempre poden dir el que volen, sigui al Priorat o a Cornellà, i que aquells que no volen votar en referèndum o a favor de la secessió (no deixen massa clar de quina de les dues coses estem parlant), no es poden expressar mai per por a “represàlies” (cognitives), independentment dels amics, el lloc de residència o el mitjà de comunicació que llegeixen. Assumim, per tant, que tot això passa i que Catalunya viu sota els efectes d’una “espiral del silenci”.

La segona pregunta que ens hem de fer és: a qui afecta? En principi, l’espiral hauria d’afectar a una gran majoria. Però en l’article es fa la següent afirmació:

No son necesarios análisis estadísticos particularmente complejos para evidenciar las grandes fracturas socio-económicas y etno-lingüísticas que atraviesan a la sociedad catalana en relación a los aspectos identitarios.

En base a aquesta afirmació, els autors de l’article relacionaven ingressos, llengua i classe social amb suport a diferents models territorials (curiosament, no analitzen els aspectes identitaris dels quals parlen), arribant a la conclusió que, en efecte, l’espiral del silenci existeix i, per tant, hi ha “un elevat grau de dissociació entre les opinions d’amplis segments de la societat catalana i el discurs nacionalista majoritari”.

Ara bé, una anàlisi demoscòpica tan senzilla com la que fan els autors no és capaç d’identificar correctament els mecanismes que expliquen el suport a la independència i aquesta suposada fractura social. Per fer-ho, i perquè no se’ns pugui acusar d’utilitzar bases de dades esbiaixades (queda pendent un article sobre el tan comentat biaix del CEO enfront del CIS), emprem per la rèplica la mateixa base de dades dels autors i codifiquem les variables com ells ho han fet (desafortunadament la variable classe obrera/classe mitja-alta no l’hem poguda repetir perquè no expliquen com està construïda).

Les dades mostren que no és només una qüestió tan senzilla de “correlació no implica causalitat”, sinó que l’explicació que elaboren és probablement errònia.  Així, abans d’ensenyar dades, en primer lloc ens agradaria fer un apunt teòric: La classe social es defineix per una combinació de diversos elements, des de materials, culturals a estructurals. No hi ha consens en quins indicadors utilitzar, però és sabut que només utilitzar els ingressos pot conduir a errors importants. Els autors ho passen per alt.

Dit això, per començar, fem una regressió multinomial amb la variable dependent suport a diferents models territorials (regió, comunitat autònoma, estat federal i independència) i una única variable independent, ingressos. Una anàlisi per circumscripcions ja ens permet veure com, malgrat que l’efecte és significatiu, aquest és molt menys intens a les comarques de Lleida i Girona. En aquestes, les classes baixes no necessàriament estan tan directament identificades amb un perfil tan específic com el de Barcelona i Tarragona.  Tot i aquests primers resultats, seguim assumint que els autors del citat article tenen raó amb tot allò que ja hem dit i, a més, assumim que la seva teoria se centra, sobretot, en aquestes dues circumscripcions (i, a més, en les poblacions grans).

Qualsevol observador mínimament entès en estadística però entendrà que una regressió amb una sola variable independent pot tenir molts elements que hi introdueixin soroll. Per aquest motiu doncs, introduïm una sèrie de variables de control en la regressió multinomial (en concret, edat, sexe, formació, identificació nacional subjectiva,  lloc de naixement de l’entrevistat, cohorts i mida del municipi). Deixem com a categoria de referència en aquesta regressió els que volen que Catalunya sigui una regió d’Espanya.

Tot seguit, realitzem un gràfic dels valors predits per ingressos. Com observarà el lector, les diferències entre els tres primers grups no són estadísticament significatives. És a dir, si comparem els entrevistats els membres de la família del qual tenen ingressos de menys de 1200€ al mes i els que tenen ingressos de menys de 2400€, no hi ha diferències significatives. És només quan considerem els ingressos majors de 2400€ (que representen tan sols el 15,7% de la mostra) que les diferències són significatives. I només en relació als de menys de 1200€!

ingressos.png

Tot i que la relació entre els ingressos i el suport a la independència no sembla ser especialment rellevant, hem volgut continuar indagant sobre el tema per poder refinar una mica l’argument. Així, per trobar alguns efectes interessants en relació als ingressos hem de complicar una mica més l’anàlisi del que ho fan Marí-Klose i Moreno.

Una sèrie d’anàlisis multivariants ens dibuixen un quadre molt més complex. Per exemple, si ens fixem en l’origen de la persona, veiem com hi ha diferències entre aquells nascuts a Catalunya i aquells nascuts a la resta de l’Estat. Ara bé, de nou, si ens fixem només en aquells nascuts a la resta de l’Estat, no s’observen diferències per ingressos, tot i que de nou es visualitza una certa tendència (lamentablement la N és massa petita per observar diferències significatives). Entre els nascuts a Catalunya la pendent en funció dels ingressos és força similar, però en aquest cas els intervals de confiança són més estrets i per tant les diferències són significatives, però de nou entre les persones amb ingressos de menys de 1.200€ i les de més de 2.400€ al mes.

naixement.png

Sembla ser doncs que els ingressos podrien determinar una petita part del suport a la independència. Amb tot però, els gràfics que hem presentat en aquest article, creiem, no dibuixen la societat terriblement fragmentada que ens pintaven Marí-Klose i Moreno. De fet, ens fan pensar en d’altres qüestions: els ingressos determinen –i en molta major mesura que en el cas de la independència!– el suport a partits d’esquerres i de dretes. No genera això també fragmentació en una societat? No hi ha sectors que queden temporalment perjudicats per l’ascens al poder d’uns partits o d’altres? I hauria espiral del silenci en aquest darrer cas?

El patró del suport al model territorial en base a la “classe social” (tal com l’entenen els sociòlegs citats) oblida però, nombrosos factors.  Si un aspecte a Catalunya genera estudis a dojo, és el suport a una eventual independència o als models territorials. Per exemple, l’estudi de Jordi Muñoz i Raül Tormos indica que el suport al model territorial es deu a raons identitàries i instrumentals i que elements de naturalesa “etno-lingüística” (per utilitzar la seva terminologia) tenen un impacte gairebé nul. Identitat nacional subjectiva i partits: dues variables clàssiques en aquest camp que els autors de l’article obvien.

Les dades que utilitzem (i utilitzen) mostren també aquest patró. Per tant, fins i tot si assumint que l’espiral del silenci existeix, que afecta sobretot a les persones de Tarragona i Barcelona, a castellanoparlants i a persones nascudes fora de Catalunya, els ingressos (“classe social”, que en diuen ells) expliquen una part petita de la història (seria, d’altra banda, una espiral del silenci curiós: afectaria només a uns quants dels que, a més, sostenen l’opinió minoritària…). Ans al contrari, els estudis que s’han fet fins ara indiquen que la qüestió té molt més a veure amb el debat polític, i particularment amb la polarització de la dimensió nacional i en com aquesta polarització interactua amb actituds individuals.

Finalment, (i ja sabem que trenquem una norma autoimposada) ens agradaria donar la nostra opinió respecte la qüestió: ja fa anys que s’escriuen, de tant en tant, articles com aquest. El patró d’aquests escrits és sempre el mateix: 1) Les classes benestants/elits polítiques/governants “catalaníssimes” volen mantenir el poder i s’inventen una espiral del silenci, normalment fent servir TV3 i subvencionant a tothom i a tothora; 2) les classes populars i més perjudicades (“espanyolíssimes”) no es poden expressar i no estan representades; 3) ergo, això afecta al PSC que, dominat també per l’espiral, perd votants a causa de la seva deriva catalanista. Si l’objectiu és el punt 3 i volen que el PSC s’espanyolitzi, es tracta d’una opinió totalment respectable i aquí nosaltres poc hi tenim a dir.

Si l’objectiu és estudiar els punts 1 i 2, la nostra modesta opinió és que la ciència política no pot caure en postracionalitzar allò que a un li agradaria que passés. Això amaga les nombroses i apassionants preguntes que encara convé respondre. Per sort, fa temps que la ciència política a Catalunya segueix aquest camí: el de construir mecanismes analítics rigorosos d’anàlisi de l’actualitat. Per exemple, en un article que esmentàvem de Fernández i López, es parlava de “marcs cognitius” a l’hora d’entendre el comportament diferencial dels votants catalans. A partir d’aquí, podem discutir: com mesurem el marc cognitiu? Què explica i què no? Què fa que es canviï? O, en una línia semblant, podem trobar altres preguntes interessants. Per exemple, per què hi ha una important correlació entre incrementar l’educació i donar suport a la secessió? De quina manera els partits (i quins d’ells) han fet virar, cap una banda i altra, les preferències territorials? O, encara més provocatiu, per què el trencament de l’abstenció diferencial ha deixat als defensors d’aquesta idea sense el seu mite de referència?

Moltes preguntes que, al nostre entendre, mereixen ser investigades per tal d’oferir una resposta convincent. Som molts el que hi intentem aportar el nostre petit gra de sorra.

Falsedats contra el dret a decidir (I)

dimecres, 22/05/2013

Fa pocs dies els acadèmics Pau Marí-Klose i Francisco i Javier Moreno Fuentes signaven a Agenda Pública un article crític amb el procés pel dret a decidir. Ja hem comentat més d’una vegada que celebrem cada contribució al debat públic i especialment les que es fan des del coneixement acadèmic en aquests temes. Acadèmics com Marí-Klose i Moreno són un referent de primer ordre per a nosaltres. Ara bé, no podem estar menys d’acord amb un article que partint de premisses dubtoses arriba a conclusions que, des del nostre punt de vista, són falses i esbiaixades. Aquí abordarem les premisses de les que parteixen i discutirem la primera de les dues tesis que presenten els autors (posteriorment abordarem la segona).

Premisses falses

El punt de partida del raonament de Marí-Klose i Moreno és un argument recurrent: (1) la majoria sobiranista és una narrativa més que no pas un fet real. (2) Allò que “hauríem de” prendre’ns seriosament són les necessitats “reals” de les persones: desocupació, vulnerabilitat socio-econòmica, deteriorament dels serveis públics, etc.  

Resposta: (1) La primera afirmació és falsa: unes eleccions amb una participació récord (67,76%) atorgaren majoria als partits favorables al dret a decidir (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, CUP, 107/135 diputats) i també als partits favorables a l’Estat propi (87/135 diputats). Aquesta majoria es va materialitzar en una moció que assolí el suport d’una majoria amplíssima de la cambra a favor del dret a decidir i una solució pactada (104/135 diputats).

Hom podria objectar que a) la majoria sobiranista és heterogènia pel que fa els objectius; b) el 32,24% de catalans que no van anar a les urnes potser són tots contraris al procés; c) que els votants estaven alienats per un “espiral del silenci” comunicatiu que no els permetia veure la realitat i votaren (o no votaren) “erròniament”; d) els suports als partits sobiranistes no volien tots el dret a decidir, només una part dels votants de cada partit volia engegar el procés pel dret a decidir.

Nosaltres admetem (a), del PSC (contrari a la independència i dubtós amb el dret a decidir) a la CUP, hi va una gamma cromàtica enorme. Pel que fa (b) resultaria estrany si fem cas de les enquestes, més aviat serien persones que no estan interessades en la política, i sí, per abstenció diferencial n’hi poden haver que no se senten part de la política catalana i, fins i tot, estan en contra del procés (a més, ja vàrem mostrar aquí que l’abstenció diferencial va caure l’any 2010 i no el 2012). Jaume López i Xavier Fernández han analitzat els marcs cognitius en relació a l’abstenció en aquesta línia. Ara bé, aquests abstencionistes diferencials no voten perquè estan ‘contaminats’ d’una narrativa catalanista o per qüestió de marc cognitiu? L’objecció (c) l’abordarem després. Sobre l’objecció (d) podem esperar a les properes eleccions a veure si l’electorat català castiga els partits majoritaris per ser massa independentistes. A quin país del món tots els votants de cada partit voten per un únic tema? Amb l’excepció del PSC la resta de formacions sobiranistes eren molt explícites als seus programes.

Resposta (2) La segona afirmació -allò que “hauríem de” prendre’ns seriosament són les necessitats “reals” de les persones: desocupació, vulnerabilitat socio-econòmica, deteriorament dels serveis públics, etc.- és purament ideològica i també és falsa.

En primer lloc, un partit o govern pot decidir que dóna prioritat a aspectes com ara la cultura i/o la reivindicació del reconeixement nacional i situar en un ordre secundari les qüestions de redistribució socioeconòmica. Sense que això hagi de satisfer en el conjunt de l’electorat, és evident que es tracta d’una decisió política i els ciutadans tenim mecanismes per evitar que això torni a passar en les següents eleccions.

En segon lloc, és fals perquè el sobiranisme català ha explicat per activa i per passiva que el dèficit fiscal i les polítiques econòmiques de l’Estat són, en part, responsables de la situació en què ens trobem. Estat propi i polítiques socioeconòmiques van de la mà a la “narrativa” que desagrada Marí-Klose i Moreno. Caldria, doncs, que filessin més prim amb aquest argument. Vegin per exemple la relació entre deute i dèficit fiscal en aquest article del professor Carles Boix.

Tesis falses

La teoria de l’“espiral del silenci”, construïda per l’acadèmica alemanya Elisabeth Noelle-Neumann fonamenta una part de les tesis de l’article més enllà de les (falses) premisses.

Segons els autors el que passa a Catalunya seria allò que Noelle-Neuman anomena “una auto-supressió de les narratives alternatives com un producte de la por dels individus i els grups socials dissidents”. La clau d’aquesta teoria són, primer, els mitjans de comunicació que conformen l’opinió pública d’un país i, segon, el fet que promouen un sentiment d’amenaça i por d’isolació d’acord amb la teoria de Noelle-Neuman. 

Resposta (1) El primer argument el podem comprovar amb el consum de mitjans a Catalunya. Tal com ens mostren les dades (l’audiència de mitjans a Catalunya) resulta dubtós pretendre atribuir un espiral del silenci a una societat amb un consum de mitjans plural. Per exemple en televisió: TV3, Antena3, Tele5 i TV1 gairebé empaten en audiència (Quines expressen punts de vista favorables al procés? No cal comentar-ho).  Val a dir que aquí no hi ha inclòs internet, que encara facilita més l’accés a la pluralitat informativa.

Un apunt important és allò que l’Anuari de la Grup de Periodistes Ramon Barnils assenyalava l’any passat: els mitjans de comunicació contraris a l’Estat propi no havien dedicat ni un minut a donar veu als arguments contra la independència de Catalunya. La gran quantitat d’informació disponible en aquests mitjans se centrava en deslegitimar el procés per celebrar un referèndum en la línia de l’article de Marí-Klose i Moreno (generalment, i per desgràcia, des d’un nivell i un to molt més baixos).

Resposta (2) Però si se’ns permet l’atreviment, allò que realment preocupa a Marí-Klose i Moreno és si hi ha una atmosfera d’amenaça i por d’isolació. Aquesta tesi no és nova a l’esfera pública espanyola: ha estat un argument recurrent no només a casa nostra sinó sobretot al País Basc a causa del conflicte armat. Es podria demostrar el mateix a Catalunya? La nostra opinió és que no. L’estructura de mitjans de comunicació accessibles a Catalunya és plural i permet expressar opinions diverses sobre el procés independentista, si més no en la mesura que ho són les democràcies occidentals. On han succeït aquestes coaccions als contraris a la independència?

En tot cas, en aquest argument, donem la raó Marí-Klose i Moreno en dos aspectes: a) és fonamental que la pluralitat d’opinions es mantingui i es millori als mitjans de comunicació. b) Allò que Noelle-Neuman assenyala com la “ignorància del pluralisme” per part de la majoria, és un risc que no ens podem permetre que ocorri a casa nostra ja que cal estar al corrent de l’estat d’opinió del país i no pas de l’esfera de comunicació pròpia que sovint és esbiaxiada.

La nostra tesi: no és precisament la deslegitimació sistemàtica del Govern català i el catalanisme per convocar una consulta sobre el futur del país el veritable problema en aquest debat? Allò que realment empeny a no formular els arguments contraris a la secessió és precisament la negació de l’existència d’una comunitat política (un poble, una nació, el que sigui) a Catalunya que vol decidir el seu futur. No seria més fàcil acceptar el dret a decidir i posar-se a discutir els avantatges i inconvenients de la independència? Quins són els arguments en contra la independència de Marí-Klose i Moreno? Podria ser que la manca d’arguments en contra la independència porti els intel·lectuals a carregar contra el dret a decidir?

Nota: en el següent article abordarem la segona tesi: el suposat elitisme del catalanisme, caricaturitzat per Marí-Klose i Moreno com un moviment de la burgesia.

El Procés Constituent i la fragmentació de l’esquerra

diumenge, 19/05/2013

Fa unes setmanes els mediàtics Arcadi Oliveres, president de Justícia i pau i economista, i Teresa Forcades, monja benedictina i metge, van anunciar la posada en marxa del Procés Constituent, un moviment que pretén cobrir l’eix social de forma semblant al que fa l’ANC amb l’eix nacional. No obstant això, a diferència de l’ANC, la iniciativa sembla que vol menar cap a una candidatura unitària i popular i concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya. Segons l’últim recompte, ja eren aproximadament 35.000 els adherits. Més enllà de la legítima opció de presentar-se a unes eleccions, l’anunci ha plantejat algunes qüestions recurrents relacionades amb la fragmentació del panorama polític català. En concret, s’han alçat ja algunes veus reclamant la necessitat que l’esquerra no estigui tan fragmentada, perquè això li treu potencial, sigui per discurs, electors o per la crua realitat del sistema electoral.

Més enllà de si el moviment s’ha de constituir en partit (decisió que deixem lògicament en mans dels impulsors), la idea que l’esquerra està més fragmentada que la dreta és força popular i, en ocasions com aquesta, pren força volada. Ara bé, és realment així? L’“oferta” de partits d’esquerres és més àmplia?

A priori hi ha alguns arguments que defensarien la idea que l’esquerra està més fragmentada. El primer fa referència al discurs tradicionalment defensat per les esquerres, més vinculat amb el canvi, la il·lusió de nous escenaris i de la transformació vehement. S’argumenta que des de l’esquerra van sorgir molts dels debats que avui són d’allò més normals en l’agenda pública, com el feminisme, el pacifisme o l’ecologisme. Així mateix, s’afirma que aquests discursos necessàriament floreixen fora de les estructures dels partits (el 15M en podria ser un exemple) i que el sistema existent és poc permeable a aquestes idees. Per tant, una opció per donar-hi sortida seria la de crear un (nou) partit d’esquerres.

El segon argument va relacionat amb el poder. Hi ha la idea que, un cop al govern, o per tal d’aconseguir-lo, els partits d’esquerres han de canviar el discurs i adaptar-se a la realitat de governar. Van cap al centre. “Els partits socialdemòcrates no tornaran a guanyar mai les eleccions i, si ho fan, serà per fer polítiques que no són socialdemòcrates”, diria Dahrendorf. O per dir-ho en termes weberians, les esquerres farien un “pacte amb el diable” un cop arriben al poder i s’oblidarien de força del seu programa. Això faria que la gent quedés desil·lusionada amb el partit d’esquerres majoritari (el qual seria vist com una mena de partit cartel) i, per tant, les noves opcions tindrien més facilitat per florir.

Un tercer argument és, potser, el més comú i té a veure amb la creença popular que l’esquerra és ideològica i la dreta és pràctica. S’argumenta que mentre les discrepàncies entre els partits de dretes no arriben mai a “fer sang” per tal de no perdre el poder, les batalles ideològiques en el camp de l’esquerra són comunes, fet que porta a escissions, desercions i nombroses batalles internes.

Finalment, hi ha un argument molt propi del nostre país que se sol esgrimir i que té a veure amb la quantitat de persones que s’autodefineixen d’esquerres. A Catalunya el percentatge de gent que es considera d’aquesta ideologia és manifestament superior, fet que provocaria que hi hagi més mercat per aquesta banda ideològica. Un argument semblant es podria aplicar a d’altres latituds.

Curiosament però, les dades ens expliquen una altra història. Els següents dos gràfics ens mostren el nombre efectiu de partits d’esquerres i de dretes. La mitjana per a l’esquerra és de 1.8 partits i per a la dreta de 2.2. Un recorregut per diverses eleccions europees, per tant, desmunta un tòpic i ens revela que, en general, la dreta està més fragmentada. L’espectre ideològic de dretes té més partits. La presència de formacions d’extrema dreta, partits liberals, rurals o conservadors de tota mena fa que aquesta ideologia presenti un menú més variat.

enepleft.gif

 enepright.gif

Ara bé, aquesta és només una part de la imatge. Aquest índex només comptabilitza els partits que aconsegueixen representació al Parlament i deixa fora aquells que no n’obtenen. Una anàlisi amb lupa de diversos casos ens revela un patró interessant: la fragmentació de l’esquerra no la mesurem amb els índexs tradicionals, perquè no tots els partits d’aquesta naturalesa aconsegueixen entrar a les cambres legislatives. Dit d’una altra manera, esquerra i dreta sembla que estiguin igual de fragmentats. Però, això sí, la dreta es fragmenta de forma eficient.

L’autonomia catalana al Trentí-Tirol del Sud

dijous, 16/05/2013

El passat dilluns ens van convidar a Trento (Itàlia) per debatre sobre l’autonomia i les relacions amb la UE en el marc d’un cicle de conferències organitzat per una fundació local. La taula rodona en que vam participar, en un magnífic centre cultural, es centrava en quatre casos: les dues províncies autònomes que acollien l’esdeveniment Trento i el Tirol del Sud (que comparteixen una mateixa regió Trentino- Tirol del Sud); Catalunya i Escòcia. Tot i que la taula rodona no fou estrictament acadèmica ja que estava pensada per un públic generalista les exposicions dels altres ponents (Simone Penasa, Elisabeth Alber i Dani Cetrà) foren d’un gran nivell, fet que va permetre debatre (durant i després de l’acte) les principals diferències i punts en comú entre les autonomies d’aquestes regions i nacions sense estat europees. Ens van cridar l’atenció molts aspectes sobre els altres casos però també sobre les comparacions establertes.

Evolució i un disseny institucional. L’evolució de la regió del Trentino-Tirol del Sud és extremadament peculiar. L’acord bilateral entre el Govern italià i l’austríac al final de la Segona Guerra Mundial, acord De Gasperi-Gruber  del 1946, va fer que la República italiana conservés el territori de l’antiga regió unitària del Tirol que havia annexionat a la Primera Guerra Mundial i italianitzat durant l’etapa feixista de Mussolini. Ara bé, com que la regió incorporà també el Trentí (majoritàriament italianòfona) l’autonomia fou insuficient per als germanòfons. Després d’un conflicte ètnic força exacerbat per diverses accions terroristes, el 1972 el Govern italià donà autonomia a les dues províncies amb un segon Estatut d’Autonomia. Aquestes establiren mecanismes consociacionals (quotes per a les minories, rotació de càrrecs, rotació de la capitalitat) dins la seva pròpia autonomia i però també a nivell regional. Paulatinament, però, la regió ha anat quedant buida de competències que s’han anat transferint a les províncies, la reforma territorial de la República italiana del 2001 va acabar de buidar-la de competències amb un tercer Estatut. Actualment les províncies del Tirol del Sud i del Trentí legislen sobre la majoria de matèries excepte seguretat, defensa, relacions exteriors o política monetària (bàsicament en mans de la UE). El 90% dels impostos són gestionats per les províncies, aquestes doncs tenen força més autonomia que Catalunya o Escòcia. 

Autonomia i moderació. Fins fa poc, aquesta evolució de l’autonomia s’havia considerat un èxit ja que havia deixat enrere les tensions ètniques que amenaçaven l’estabilitat de la zona i havia satisfet bona part dels tirolesos que apostaven per una defensa de l’autonomia tot reivindicant algunes competències. Ara bé, la crisi econòmica i institucional que ha afectat la política italiana dels darrers temps sembla que també ha esquitxat a la hegemonia tradicional de l’SVP al Tirol del Sud. A les darreres eleccions l’SVP, que governa la regió des del final de la Segona Guerra Mundial, va concórrer de la mà del Partit Democràtic. Aquesta decisió, juntament, amb un programa “moderat” i l’erosió del govern provincial ha fet avançar les posicions dels secessionistes/irredemptistes minoritaris agrupats al partit Llibertari i a la Lliga Nord (tots dos d’extrema dreta).

Vents recentralitzadors. Els secessionistes han utilitzat la crisi econòmica, que igual que a Espanya està impulsant tendències recentralitzadores des de la capital, per rellançar les seves demandes (l’Andreu Orte publicà un capítol sobre resimetrització a Itàlia aquí). Les retallades que ja va promoure el Govern de Monti han generat els darrers anys un augment important del suport a a la secessió i mobilitzacions ciutadanes com ara una onada de consultes similar a la que vam viure a casa nostra per reivindicar el dret a l’autodeterminació. Ara bé, en el cas del Tirol del Sud, d’una banda, les demandes secessionistes solen confondre’s amb les reivindicacions irredemptistes de reunificació amb el Tirol del Nord i per tant amb Àustria. D’altra banda, els principals partits secessionistes se situen a l’extrema dreta com ja hem comentat. El Tirol del Sud és una de les regions més riques d’Europa amb PIB per càpita equivalent al 160% de la mitjana UE-25.

El procés escocès.  Bona part de les intervencions i preguntes del públic se les va endur el procés escocès cap al referèndum d’independència (que explicà en Daniel Cetrà). No són pocs els secessionistes tirolesos que s’emmirallen en el referèndum escocès. Però les darreres enquestes no són bons auguris per a l’SNP ja que aquest ha vist com, fins i tot després de l’inici de la campanya a favor de la secessió un cop fixada la data del referèndum (18 de setembre del 2014) el suport a la secessió ha baixat diversos punts fins a situar-se al voltant del 30%. A ningú se li escapa que la majoria absoluta de l’SNP (i l’ampli suport que manté en intenció de vot) no s’explicà tota, ni de bon tros, pel seu programa independentista. Els queda un any i mig per revertir la situació si volen una Escòcia independent. 

Imatge: www.gardalake.com  

El Senat: entre el “cementiri d’elefants” i la representació territorial

dilluns, 13/05/2013

El 30 minuts d’aquest diumenge va analitzar un vell conegut de la crítica al sistema polític espanyol: el Senat. “Cementiri d’elefants” per a alguns, “menjadora” per a d’altres, poques institucions reben una crítica tan transversal i demolidora com la segona cambra (suposadament territorial) del Parlament de l’Estat. De fet, no són poques les veus que demanen la seva eliminació.

Per això, més enllà del debat particular de l’Estat, ens hem volgut preguntar com d’estrany (o de normal) és disposar de dues cambres de representació política. Segons es té comptabilitzat, hi ha 77 països del món que disposen d’una segona cambra.  El següent gràfic marca amb  color blau més fosc els països bicamerals (la font és ACE Electoral Knowledge Network). 

bicameral countries.png


Des d’un punt de vista teòric, la primera cambra (el que aquí seria el Congrés dels Diputats) hauria de representar els ciutadans i, la segona, els territoris. Ara bé, com haurien de ser escollits aquests representants? Així com hi ha un consens absolut en el fet que qualsevol sistema democràtic requereix d’una cambra baixa escollida exclusivament (o pràcticament) de manera directa per l’electorat, en el cas de les cambres altes no hi ha consens en el seu sistema d’elecció.

Del que es tracta en les cambres altes és que més que les persones, siguin els territoris els que hi estiguin representats. I això es pot aconseguir ja sigui a través de l’elecció directa dels representats, mitjançant un sistema electoral diferent del que s’empra en la cambra baixa (aquest és el cas, per exemple, d’Argentina, Austràlia, Bèlgica o els Estats Units) o a través de l’elecció indirecta dels senadors (com als Països Baixos, on són els 12 consells provincials els que els escullen–a imatge i semblança dels senadors de designació autonòmica a l’estat). Alternativament, això també es pot aconseguir mitjançant procediments de nominació, com els que usen al Canadà (els senadors són escollits pel governador general de cada província) o a Alemanya (els encarregats de designar els senadors són els governs dels länder). Aquesta tercera via però, a vegades pot amagar comportaments dubtosament democràtics, com és el cas dels lords britànics (alguns dels quals nomenats de manera vitalícia per la reina sota recomanació del Primer Ministre) o els senadors russos (escollits pels polítics a nivell regional).

El següent gràfic mostra com, mentre que en la majoria de cambres baixes els representants són escollits de manera directa, en les cambres altes hi ha molta més diversitat en els mètodes electius (les barres no sumen 77 perquè hi ha països que tenen més d’un mètode d’elecció de la Cambra).

Elecció sistemes bicamerals.png

En el cas de l’estat espanyol, hi ha 208 senadors escollits directament mentre que 58 són de designació autonòmica (elecció indirecta, per tant). Un sistema que no desentona en termes comparats pel que fa als procediments (elecció directa, elecció indirecta), però sí pel que fa a la seva combinació. En efecte, conjuntament amb Tailàndia, Espanya és l’únic estat del món on hi ha una combinació de mètodes d’elecció directes i indirectes per la cambra alta. No ha quedat mai clar per què en el seu moment es va escollir aquest procediment, però en tot cas els anys d’experiència democràtica ens han mostrat la seva inefectivitat al moment de representar els territoris.

Si a aquí li afegim la gairebé nul·la capacitat legislativa, estem sens dubte davant d’un bon nyap institucional!

El demos, el krátos i el respecte a l’imperi de la llei

dijous, 9/05/2013

Menys de mig any després de l’aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració de Sobirania, el Tribunal Constitucional espanyol l’ha suspesa cautelarment, després d’acceptar a tràmit la impugnació presentada per l’Advocat de l’Estat a petició del govern espanyol. Cal dir d’entrada, doncs, que la Declaració de Sobirania no ha estat (encara) declarada inconstitucional: el que TC ha fet ha sigut suspendre-la adduint la possibilitat que la Declaració sigui inconstitucional, tot prenent-se un temps (cinc mesos) per prendre una decisió al respecte. Tanmateix, tant a través de les xarxes socials com en els posicionaments de les diferents forces polítiques, s’ha estès una crítica més o menys explícita a aquesta suspensió cautelar, titllant-la “d’antidemocràtica.” Una crítica que ja va ser present durant els dies posteriors a la sentència del TC espanyol sobre l’Estatut de Catalunya, en que s’insistia en la idea que un grapat de jutges no podien retallar la voluntat de tot un poble.

Aquestes crítiques encerten l’objectiu per motius equivocats. En principi, la revisió judicial de la constitucionalitat de les lleis és un principi tan antic com la democràcia mateixa, trobant els seus precedents en procediments com la graphē paranómōn de la democràcia atenenca. L’objectiu és assegurar que una majoria circumstancial no pugui alterar les regles del joc democràtic de manera arbitrària i en contra d’una minoria desprotegida; per tant, no es tracta de limitar la democràcia, sinó d’assegurar que aquesta no degenera en una tirania de la majoria. Dit això, les successives revisions que el TC ha anat fent de diferents aspectes lligats a l’autogovern català no suposen un contrapès a una majoria exaltada a nivell de l’Estat espanyol, sinó tot el contrari: el que el TC fa és rebaixar un dels límits que la majoria de la societat espanyola troba a l’hora de tractar les seves minories nacionals, a saber, l’autogovern i les institucions autonòmiques d’aquestes minories.

El problema de fons és la falta d’acord en la definició de quin és el demos (poble) que institueix el krátos (govern) tot conformant la democràcia (el govern del poble), i la resistència del TC a considerar aquesta falta d’acord com el que és: un problema pre-constitucional, i per tant de naturalesa purament política, no jurídica. El recurs de l’advocat de l’Estat, que té tots els números per ser àmpliament acceptada pel TC, diu clarament que la Declaració de Sobirania és un desafiament obert a la Constitució perquè atorga a Catalunya la possibilitat de convertir-se en poder constituent, qualitat que només correspon al poble espanyol en el seu conjunt. I punt. Aquest “i punt” és una part fonamental de l’argument, perquè algú podria legítimament preguntar-se si no hi ha un un exercici de lògica circular en això de dir que el poble espanyol és sobirà perquè ho diu la Constitució i que la Constitució ha de ser obeïda perquè la va votar el poble espanyol, que és sobirà.

És interessant, aquí, fer un exercici de política comparada. Preguntat a finals dels 90 sobre un tema similar (la possibilitat de la secessió unilateral del Quebec), el Tribunal Suprem del Canadà (equivalent al TC espanyol) va ser prou equitatiu com per afirmar que, si bé el Quebec no tenia un dret constitucional a separar-se unilateralment del Canadà, d’altra banda la Constitució no es podia reduir a la seva lletra, sinó que calia tenir en compte alguns valors subjacents, com ara la democràcia, el federalisme, la protecció de les minories i l’imperi de la llei. Segons aquests principis, la formació d’una majoria clarament secessionista al Quebec significaria l’aparició d’un pol de legitimitat democràtica diferent del que constitueix Canadà en el seu conjunt; i el desacord elemental entre ambdós pols sobre el futur del Quebec i del Canadà els obligaria a negociar de bona fe la possibilitat d’una secessió acordada.

El TS canadenc arriba tan lluny com per dir que aquells que es preocupen del respecte a l’imperi de la llei no poden restar indiferents a la necessitat d’actuar conforme a aquests principis subjacents a la Constitució, que són els que ajuden a mantenir i fomentar un ambient en que l’imperi de la llei pugui florir. I això és precisament el que el TC espanyol ni està fent ara, ni està fent des de fa anys en relació a Catalunya. Enlloc de recordar que les reivindicacions del gruix del catalanisme es refereixen a la definició del demos, que és un problema pre-constitucional, els magistrats del TC insisteixen en encabir-les a la força dins el relat constitucional propi del nacionalisme espanyol, en que la unitat d’Espanya és un principi superior a la protecció de les minories o el respecte al principi democràtic. Un relat, per descomptat, que fa segles que és contestat pel gruix de la societat catalana. Quan una institució com el TC està tan esbiaixada cap a un dels bàndols d’una discussió pre-constitucional com aquesta, perd la seva legitimitat per erigir-se en àrbitre. I força, doncs, a un dels participants a escollir entre rendir-se o trencar les regles del joc.

Realment, en un ambient així és impossible que floreixi el respecte a l’imperi de la llei. Catalunya camina cap a un escenari en que haurà de triar entre la seva voluntat democràtica i la legalitat constitucional, una tria que no hauria hagut de fer si el TC espanyol hagués mirat de trobar una fórmula conciliadora entre ambdós valors tal i com va fer el TS canadenc davant les aspiracions del sobiranisme quebequès. En un escenari així, en que els àrbitres són jugadors, no és gaire raonable demanar respecte per les regles del joc. Cal insistir: podria haver sigut d’una altra manera.

Els partidaris del dret a no decidir

dimarts , 7/05/2013

Que el futur del país l’han de decidir els seus ciutadans és avui una idea àmplia i transversal. La potència del dret a decidir ha calat arreu i és un concepte que va més enllà del vot afirmatiu o negatiu en un eventual referèndum. Fins i tot entre persones que es decantarien pel no, sectors diversos conflueixen en un aspecte vist com a troncal: l’estatus polític el decidiran els catalans democràticament.

Ara bé, no tothom combrega amb aquest principi. Segons una enquesta del GESOP publicada al gener per El Periódico , un 26% dels ciutadans de Catalunya s’oposaven a celebrar la consulta sobre la independència el 2014.

Seguir llegint l’article aquí [accés Premium]

 

Radiografia del 25N – una crònica

dissabte, 4/05/2013

El Parlament de Catalunya va acollir ahir divendres una Jornada d’Anàlisi de les eleccions catalanes del 25 de novembre. L’esdeveniment, organitzat per la Càtedra de Cultura Jurídica de la UdG, va cobrir diferents aspectes de les eleccions, des de la participació al factor lideratge. Com que la demanda va superar l’oferta (“només” hi cabien 70 persones), fem aquí una breu crònica d’allò que es va dir. No és la meva intenció ser exhaustiu. Si hi trobeu a faltar informació (cosa fàcil), us remeto al llibre resultant de tot plegat que sortirà després de l’estiu. Ho farem ponència per ponència:

1. L’impacte de l’economia en el vot – Agustí Bosch

Va tenir un impacte la (mala) percepció de l’economia en el vot dels catalans? Dit d’una altra manera, va existir vot econòmic? Conclusió ràpida: no. Si n’hi hagués hagut, els que valoraven negativament la qüestió econòmica l’haurien d’haver castigat. Per què això no fou així? Per exoneració (la gent culpa al govern central de la crisi i no a la Generalitat) i per arrossegament (la gent va votar com si fossin unes generals i, per tant, van prendre en consideració la tasca econòmica global, castigant o premiant el govern espanyol).

2. La participació en el 25N. Una qüestió clau – Toni Rodon

La part central de la meva ponència va consistir en mostrar per què la participació va pujar en les darreres eleccions i, en concret, quins factors hi havia el darrera. La meva conclusió principal va ser que, en el 25N, es va produir una interiorització de la importància de les eleccions (considerades de primer ordre). A més, vaig mostrar la caiguda d’un vell mite: aquell que deia que els abstencionistes diferencials (votants a les generals però abstencionistes al Parlament) eren sobretot de posicions espanyolistes i que, per tant, quan participessin l’impacte sobre el resultat no seria homogeni i afectaria més a unes formacions que unes altres. De fet, com veieu en el següent gràfic que vaig presentar, l’abstenció diferencial cau en les eleccions anteriors: les del 2010.

absdif.gif

3. Un experiment demoscòpic – Pablo Simón

A partir d’una porra/experiment fet els dies abans de les eleccions, en Pablo Simón mostrava que la informació política i el seguiment de la campanya fa que la gent encerti més les enquestes. A més, ensenyava com el wishful thinking (respondre les enquestes en base a allò que vols que passi i no en allò que creus que passarà) variava en funció del posicionament nacional dels individus. I un últim apunt: del total d’enquestats ningú va encertar el resultat.

4. Segona dimensió i polarització geogràfica dels resultats electorals – Francesc Amat

Els mapes del 25N mostren com els resultats electorals es van polaritzar geogràficament: el suport als partits sobiranistes va ser fort (i va créixer) als centres de diverses ciutats i el dels partits no sobiranistes ho va ser a la perifèria. Per exemple, a Mataró:

mataro.gif

La polarització geogràfica dels resultats portava a una altra conclusió: el PSC, un dels partits geogràficament transversals de Catalunya, ha deixat de ser-ho. ICV ha ocupat aquest lloc i presenta uns resultats més similars dins d’alguns municipis importants i no tant polaritzats.

5. El transvasament de vot entre les formacions polítiques – Jordi Muñoz i Robert Liñeira

La ponència va consistir en mostrar on havien anat a parar els vots que cada partit havia guanyat o havia perdut. A través d’anàlisis individuals i ecològics, sortien resultats interessants (com que un 25% d’electors d’ERC el 2010 van anar a CiU el 2012 i un 14% van fer el viatge contrari) i sorprenents (com un transvasament de vot convergent a ICV.

6. El vot ocult / el clima d’opinió pública – Lluís Orriols

La intenció de vot en les enquestes subestima sistemàticament al PP. A partir d’aquesta troballa empírica consistent en el temps i en la realitat catalana, la ponència elaborava la qüestió i intentava buscar el per què. Es concloïa que aquest biaix podia explicar-se per errors de mostreig i ocultació de preferències i que els votants amb identitat espanyola mostren una major tendència a no declarar el seu vot.

7. El pacte de govern CiU-ERC – Albert Falcó-Gimeno

La coalició CiU-ERC era la preferida (en termes generals), tot i que amb diferències notables entre votants. En general els votants d’ERC mostraven un suport més incondicional a l’acord, mentre que els de CiU depenia de la seva posició nacional. La ponència mostrava, analíticament i empíricament, com el programa electoral de les dues formacions era similar i que l’Acord de legislatura posava més èmfasi en les qüestions nacionals i era més de dretes del que es podia esperar analitzant els dos programes.

8. El lideratge en el 25N – Sandra Bermúdez

Tot i les tendències a la presidencialització d’un sistema parlamentari com el nostre, i de la personalització que es va produir durant la campanya, la ponència no trobava evidències d’un major impacte del líder a l’hora de votar que en d’altres eleccions. Comparativament, el “factor líder” va ser major entre els votants CiU.

9. La normalització del dret a decidir – Lluís Pérez

La ponència més teòrica de totes (malgrat que va caure en la temptació i ens va oferir algun gràfic) en la qual es reflexionava sobre el pas del dret a l’autodeterminació al dret a/de decidir. La ponència mostrava la necessitat de seguir indagant en les bases teòriques d’aquest concepte i de si el podem diferenciar del clàssic dret a l’autodeterminació. Finalment, es detallaven escenaris de futur per al cas català en base al que ha passat en d’altres contextos.

Un cop fet aquest repàs, i com a coorganitzador de l’esdeveniment, m’agradaria realitzar dos comentaris generals: primer, molt satisfet per la gran qualitat de les ponències que es van presentar. Sense intenció de ser pedant, puc afirmar que la nova generació de politòlegs/politòlogues és d’un nivell que fa feredat. Serem precaris, però no ens poden acusar de manca de rigor analític i de voluntat de fer bé les coses. Segon, sorpresos per la gran quantitat de públic que va venir. Gràcies a tothom. Gràcies també als tres diputats que van venir (tot i que ens preguntem… per què no en varen venir més?) Tercer, en els punts negatius, la manca de dones en el programa i la impossibilitat (per manca de previsió i per problemes tècnics in situ) de retransmetre la jornada per les xarxes socials.

Després de l’estiu, sortirà el llibre. Us n’informarem. Gràcies a tots per venir i per l’interès!

(El títol de l’article l’he manllevat d’aquí. Gràcies per la difusió!)