El demos, el krátos i el respecte a l’imperi de la llei

Menys de mig any després de l’aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració de Sobirania, el Tribunal Constitucional espanyol l’ha suspesa cautelarment, després d’acceptar a tràmit la impugnació presentada per l’Advocat de l’Estat a petició del govern espanyol. Cal dir d’entrada, doncs, que la Declaració de Sobirania no ha estat (encara) declarada inconstitucional: el que TC ha fet ha sigut suspendre-la adduint la possibilitat que la Declaració sigui inconstitucional, tot prenent-se un temps (cinc mesos) per prendre una decisió al respecte. Tanmateix, tant a través de les xarxes socials com en els posicionaments de les diferents forces polítiques, s’ha estès una crítica més o menys explícita a aquesta suspensió cautelar, titllant-la “d’antidemocràtica.” Una crítica que ja va ser present durant els dies posteriors a la sentència del TC espanyol sobre l’Estatut de Catalunya, en que s’insistia en la idea que un grapat de jutges no podien retallar la voluntat de tot un poble.

Aquestes crítiques encerten l’objectiu per motius equivocats. En principi, la revisió judicial de la constitucionalitat de les lleis és un principi tan antic com la democràcia mateixa, trobant els seus precedents en procediments com la graphē paranómōn de la democràcia atenenca. L’objectiu és assegurar que una majoria circumstancial no pugui alterar les regles del joc democràtic de manera arbitrària i en contra d’una minoria desprotegida; per tant, no es tracta de limitar la democràcia, sinó d’assegurar que aquesta no degenera en una tirania de la majoria. Dit això, les successives revisions que el TC ha anat fent de diferents aspectes lligats a l’autogovern català no suposen un contrapès a una majoria exaltada a nivell de l’Estat espanyol, sinó tot el contrari: el que el TC fa és rebaixar un dels límits que la majoria de la societat espanyola troba a l’hora de tractar les seves minories nacionals, a saber, l’autogovern i les institucions autonòmiques d’aquestes minories.

El problema de fons és la falta d’acord en la definició de quin és el demos (poble) que institueix el krátos (govern) tot conformant la democràcia (el govern del poble), i la resistència del TC a considerar aquesta falta d’acord com el que és: un problema pre-constitucional, i per tant de naturalesa purament política, no jurídica. El recurs de l’advocat de l’Estat, que té tots els números per ser àmpliament acceptada pel TC, diu clarament que la Declaració de Sobirania és un desafiament obert a la Constitució perquè atorga a Catalunya la possibilitat de convertir-se en poder constituent, qualitat que només correspon al poble espanyol en el seu conjunt. I punt. Aquest “i punt” és una part fonamental de l’argument, perquè algú podria legítimament preguntar-se si no hi ha un un exercici de lògica circular en això de dir que el poble espanyol és sobirà perquè ho diu la Constitució i que la Constitució ha de ser obeïda perquè la va votar el poble espanyol, que és sobirà.

És interessant, aquí, fer un exercici de política comparada. Preguntat a finals dels 90 sobre un tema similar (la possibilitat de la secessió unilateral del Quebec), el Tribunal Suprem del Canadà (equivalent al TC espanyol) va ser prou equitatiu com per afirmar que, si bé el Quebec no tenia un dret constitucional a separar-se unilateralment del Canadà, d’altra banda la Constitució no es podia reduir a la seva lletra, sinó que calia tenir en compte alguns valors subjacents, com ara la democràcia, el federalisme, la protecció de les minories i l’imperi de la llei. Segons aquests principis, la formació d’una majoria clarament secessionista al Quebec significaria l’aparició d’un pol de legitimitat democràtica diferent del que constitueix Canadà en el seu conjunt; i el desacord elemental entre ambdós pols sobre el futur del Quebec i del Canadà els obligaria a negociar de bona fe la possibilitat d’una secessió acordada.

El TS canadenc arriba tan lluny com per dir que aquells que es preocupen del respecte a l’imperi de la llei no poden restar indiferents a la necessitat d’actuar conforme a aquests principis subjacents a la Constitució, que són els que ajuden a mantenir i fomentar un ambient en que l’imperi de la llei pugui florir. I això és precisament el que el TC espanyol ni està fent ara, ni està fent des de fa anys en relació a Catalunya. Enlloc de recordar que les reivindicacions del gruix del catalanisme es refereixen a la definició del demos, que és un problema pre-constitucional, els magistrats del TC insisteixen en encabir-les a la força dins el relat constitucional propi del nacionalisme espanyol, en que la unitat d’Espanya és un principi superior a la protecció de les minories o el respecte al principi democràtic. Un relat, per descomptat, que fa segles que és contestat pel gruix de la societat catalana. Quan una institució com el TC està tan esbiaixada cap a un dels bàndols d’una discussió pre-constitucional com aquesta, perd la seva legitimitat per erigir-se en àrbitre. I força, doncs, a un dels participants a escollir entre rendir-se o trencar les regles del joc.

Realment, en un ambient així és impossible que floreixi el respecte a l’imperi de la llei. Catalunya camina cap a un escenari en que haurà de triar entre la seva voluntat democràtica i la legalitat constitucional, una tria que no hauria hagut de fer si el TC espanyol hagués mirat de trobar una fórmula conciliadora entre ambdós valors tal i com va fer el TS canadenc davant les aspiracions del sobiranisme quebequès. En un escenari així, en que els àrbitres són jugadors, no és gaire raonable demanar respecte per les regles del joc. Cal insistir: podria haver sigut d’una altra manera.

Etiquetes

2 comentaris

  • marieta de l’ull viu

    09/05/2013 17:21

    voleu dir “en comptes de”,
    i no pas “enlloc”= en cap lloc

  • Carles Olivé

    10/05/2013 16:25

    Excel.lent post, aclaridor, sincerament.
    Felicitats i gràcies.
    ;)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús