L’autonomia catalana al Trentí-Tirol del Sud

El passat dilluns ens van convidar a Trento (Itàlia) per debatre sobre l’autonomia i les relacions amb la UE en el marc d’un cicle de conferències organitzat per una fundació local. La taula rodona en que vam participar, en un magnífic centre cultural, es centrava en quatre casos: les dues províncies autònomes que acollien l’esdeveniment Trento i el Tirol del Sud (que comparteixen una mateixa regió Trentino- Tirol del Sud); Catalunya i Escòcia. Tot i que la taula rodona no fou estrictament acadèmica ja que estava pensada per un públic generalista les exposicions dels altres ponents (Simone Penasa, Elisabeth Alber i Dani Cetrà) foren d’un gran nivell, fet que va permetre debatre (durant i després de l’acte) les principals diferències i punts en comú entre les autonomies d’aquestes regions i nacions sense estat europees. Ens van cridar l’atenció molts aspectes sobre els altres casos però també sobre les comparacions establertes.

Evolució i un disseny institucional. L’evolució de la regió del Trentino-Tirol del Sud és extremadament peculiar. L’acord bilateral entre el Govern italià i l’austríac al final de la Segona Guerra Mundial, acord De Gasperi-Gruber  del 1946, va fer que la República italiana conservés el territori de l’antiga regió unitària del Tirol que havia annexionat a la Primera Guerra Mundial i italianitzat durant l’etapa feixista de Mussolini. Ara bé, com que la regió incorporà també el Trentí (majoritàriament italianòfona) l’autonomia fou insuficient per als germanòfons. Després d’un conflicte ètnic força exacerbat per diverses accions terroristes, el 1972 el Govern italià donà autonomia a les dues províncies amb un segon Estatut d’Autonomia. Aquestes establiren mecanismes consociacionals (quotes per a les minories, rotació de càrrecs, rotació de la capitalitat) dins la seva pròpia autonomia i però també a nivell regional. Paulatinament, però, la regió ha anat quedant buida de competències que s’han anat transferint a les províncies, la reforma territorial de la República italiana del 2001 va acabar de buidar-la de competències amb un tercer Estatut. Actualment les províncies del Tirol del Sud i del Trentí legislen sobre la majoria de matèries excepte seguretat, defensa, relacions exteriors o política monetària (bàsicament en mans de la UE). El 90% dels impostos són gestionats per les províncies, aquestes doncs tenen força més autonomia que Catalunya o Escòcia. 

Autonomia i moderació. Fins fa poc, aquesta evolució de l’autonomia s’havia considerat un èxit ja que havia deixat enrere les tensions ètniques que amenaçaven l’estabilitat de la zona i havia satisfet bona part dels tirolesos que apostaven per una defensa de l’autonomia tot reivindicant algunes competències. Ara bé, la crisi econòmica i institucional que ha afectat la política italiana dels darrers temps sembla que també ha esquitxat a la hegemonia tradicional de l’SVP al Tirol del Sud. A les darreres eleccions l’SVP, que governa la regió des del final de la Segona Guerra Mundial, va concórrer de la mà del Partit Democràtic. Aquesta decisió, juntament, amb un programa “moderat” i l’erosió del govern provincial ha fet avançar les posicions dels secessionistes/irredemptistes minoritaris agrupats al partit Llibertari i a la Lliga Nord (tots dos d’extrema dreta).

Vents recentralitzadors. Els secessionistes han utilitzat la crisi econòmica, que igual que a Espanya està impulsant tendències recentralitzadores des de la capital, per rellançar les seves demandes (l’Andreu Orte publicà un capítol sobre resimetrització a Itàlia aquí). Les retallades que ja va promoure el Govern de Monti han generat els darrers anys un augment important del suport a a la secessió i mobilitzacions ciutadanes com ara una onada de consultes similar a la que vam viure a casa nostra per reivindicar el dret a l’autodeterminació. Ara bé, en el cas del Tirol del Sud, d’una banda, les demandes secessionistes solen confondre’s amb les reivindicacions irredemptistes de reunificació amb el Tirol del Nord i per tant amb Àustria. D’altra banda, els principals partits secessionistes se situen a l’extrema dreta com ja hem comentat. El Tirol del Sud és una de les regions més riques d’Europa amb PIB per càpita equivalent al 160% de la mitjana UE-25.

El procés escocès.  Bona part de les intervencions i preguntes del públic se les va endur el procés escocès cap al referèndum d’independència (que explicà en Daniel Cetrà). No són pocs els secessionistes tirolesos que s’emmirallen en el referèndum escocès. Però les darreres enquestes no són bons auguris per a l’SNP ja que aquest ha vist com, fins i tot després de l’inici de la campanya a favor de la secessió un cop fixada la data del referèndum (18 de setembre del 2014) el suport a la secessió ha baixat diversos punts fins a situar-se al voltant del 30%. A ningú se li escapa que la majoria absoluta de l’SNP (i l’ampli suport que manté en intenció de vot) no s’explicà tota, ni de bon tros, pel seu programa independentista. Els queda un any i mig per revertir la situació si volen una Escòcia independent. 

Imatge: www.gardalake.com  

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús