El Procés Constituent i la fragmentació de l’esquerra

Fa unes setmanes els mediàtics Arcadi Oliveres, president de Justícia i pau i economista, i Teresa Forcades, monja benedictina i metge, van anunciar la posada en marxa del Procés Constituent, un moviment que pretén cobrir l’eix social de forma semblant al que fa l’ANC amb l’eix nacional. No obstant això, a diferència de l’ANC, la iniciativa sembla que vol menar cap a una candidatura unitària i popular i concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya. Segons l’últim recompte, ja eren aproximadament 35.000 els adherits. Més enllà de la legítima opció de presentar-se a unes eleccions, l’anunci ha plantejat algunes qüestions recurrents relacionades amb la fragmentació del panorama polític català. En concret, s’han alçat ja algunes veus reclamant la necessitat que l’esquerra no estigui tan fragmentada, perquè això li treu potencial, sigui per discurs, electors o per la crua realitat del sistema electoral.

Més enllà de si el moviment s’ha de constituir en partit (decisió que deixem lògicament en mans dels impulsors), la idea que l’esquerra està més fragmentada que la dreta és força popular i, en ocasions com aquesta, pren força volada. Ara bé, és realment així? L’“oferta” de partits d’esquerres és més àmplia?

A priori hi ha alguns arguments que defensarien la idea que l’esquerra està més fragmentada. El primer fa referència al discurs tradicionalment defensat per les esquerres, més vinculat amb el canvi, la il·lusió de nous escenaris i de la transformació vehement. S’argumenta que des de l’esquerra van sorgir molts dels debats que avui són d’allò més normals en l’agenda pública, com el feminisme, el pacifisme o l’ecologisme. Així mateix, s’afirma que aquests discursos necessàriament floreixen fora de les estructures dels partits (el 15M en podria ser un exemple) i que el sistema existent és poc permeable a aquestes idees. Per tant, una opció per donar-hi sortida seria la de crear un (nou) partit d’esquerres.

El segon argument va relacionat amb el poder. Hi ha la idea que, un cop al govern, o per tal d’aconseguir-lo, els partits d’esquerres han de canviar el discurs i adaptar-se a la realitat de governar. Van cap al centre. “Els partits socialdemòcrates no tornaran a guanyar mai les eleccions i, si ho fan, serà per fer polítiques que no són socialdemòcrates”, diria Dahrendorf. O per dir-ho en termes weberians, les esquerres farien un “pacte amb el diable” un cop arriben al poder i s’oblidarien de força del seu programa. Això faria que la gent quedés desil·lusionada amb el partit d’esquerres majoritari (el qual seria vist com una mena de partit cartel) i, per tant, les noves opcions tindrien més facilitat per florir.

Un tercer argument és, potser, el més comú i té a veure amb la creença popular que l’esquerra és ideològica i la dreta és pràctica. S’argumenta que mentre les discrepàncies entre els partits de dretes no arriben mai a “fer sang” per tal de no perdre el poder, les batalles ideològiques en el camp de l’esquerra són comunes, fet que porta a escissions, desercions i nombroses batalles internes.

Finalment, hi ha un argument molt propi del nostre país que se sol esgrimir i que té a veure amb la quantitat de persones que s’autodefineixen d’esquerres. A Catalunya el percentatge de gent que es considera d’aquesta ideologia és manifestament superior, fet que provocaria que hi hagi més mercat per aquesta banda ideològica. Un argument semblant es podria aplicar a d’altres latituds.

Curiosament però, les dades ens expliquen una altra història. Els següents dos gràfics ens mostren el nombre efectiu de partits d’esquerres i de dretes. La mitjana per a l’esquerra és de 1.8 partits i per a la dreta de 2.2. Un recorregut per diverses eleccions europees, per tant, desmunta un tòpic i ens revela que, en general, la dreta està més fragmentada. L’espectre ideològic de dretes té més partits. La presència de formacions d’extrema dreta, partits liberals, rurals o conservadors de tota mena fa que aquesta ideologia presenti un menú més variat.

enepleft.gif

 enepright.gif

Ara bé, aquesta és només una part de la imatge. Aquest índex només comptabilitza els partits que aconsegueixen representació al Parlament i deixa fora aquells que no n’obtenen. Una anàlisi amb lupa de diversos casos ens revela un patró interessant: la fragmentació de l’esquerra no la mesurem amb els índexs tradicionals, perquè no tots els partits d’aquesta naturalesa aconsegueixen entrar a les cambres legislatives. Dit d’una altra manera, esquerra i dreta sembla que estiguin igual de fragmentats. Però, això sí, la dreta es fragmenta de forma eficient.

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús