Arxiu del dimecres, 22/05/2013

Falsedats contra el dret a decidir (I)

dimecres, 22/05/2013

Fa pocs dies els acadèmics Pau Marí-Klose i Francisco i Javier Moreno Fuentes signaven a Agenda Pública un article crític amb el procés pel dret a decidir. Ja hem comentat més d’una vegada que celebrem cada contribució al debat públic i especialment les que es fan des del coneixement acadèmic en aquests temes. Acadèmics com Marí-Klose i Moreno són un referent de primer ordre per a nosaltres. Ara bé, no podem estar menys d’acord amb un article que partint de premisses dubtoses arriba a conclusions que, des del nostre punt de vista, són falses i esbiaixades. Aquí abordarem les premisses de les que parteixen i discutirem la primera de les dues tesis que presenten els autors (posteriorment abordarem la segona).

Premisses falses

El punt de partida del raonament de Marí-Klose i Moreno és un argument recurrent: (1) la majoria sobiranista és una narrativa més que no pas un fet real. (2) Allò que “hauríem de” prendre’ns seriosament són les necessitats “reals” de les persones: desocupació, vulnerabilitat socio-econòmica, deteriorament dels serveis públics, etc.  

Resposta: (1) La primera afirmació és falsa: unes eleccions amb una participació récord (67,76%) atorgaren majoria als partits favorables al dret a decidir (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, CUP, 107/135 diputats) i també als partits favorables a l’Estat propi (87/135 diputats). Aquesta majoria es va materialitzar en una moció que assolí el suport d’una majoria amplíssima de la cambra a favor del dret a decidir i una solució pactada (104/135 diputats).

Hom podria objectar que a) la majoria sobiranista és heterogènia pel que fa els objectius; b) el 32,24% de catalans que no van anar a les urnes potser són tots contraris al procés; c) que els votants estaven alienats per un “espiral del silenci” comunicatiu que no els permetia veure la realitat i votaren (o no votaren) “erròniament”; d) els suports als partits sobiranistes no volien tots el dret a decidir, només una part dels votants de cada partit volia engegar el procés pel dret a decidir.

Nosaltres admetem (a), del PSC (contrari a la independència i dubtós amb el dret a decidir) a la CUP, hi va una gamma cromàtica enorme. Pel que fa (b) resultaria estrany si fem cas de les enquestes, més aviat serien persones que no estan interessades en la política, i sí, per abstenció diferencial n’hi poden haver que no se senten part de la política catalana i, fins i tot, estan en contra del procés (a més, ja vàrem mostrar aquí que l’abstenció diferencial va caure l’any 2010 i no el 2012). Jaume López i Xavier Fernández han analitzat els marcs cognitius en relació a l’abstenció en aquesta línia. Ara bé, aquests abstencionistes diferencials no voten perquè estan ‘contaminats’ d’una narrativa catalanista o per qüestió de marc cognitiu? L’objecció (c) l’abordarem després. Sobre l’objecció (d) podem esperar a les properes eleccions a veure si l’electorat català castiga els partits majoritaris per ser massa independentistes. A quin país del món tots els votants de cada partit voten per un únic tema? Amb l’excepció del PSC la resta de formacions sobiranistes eren molt explícites als seus programes.

Resposta (2) La segona afirmació -allò que “hauríem de” prendre’ns seriosament són les necessitats “reals” de les persones: desocupació, vulnerabilitat socio-econòmica, deteriorament dels serveis públics, etc.- és purament ideològica i també és falsa.

En primer lloc, un partit o govern pot decidir que dóna prioritat a aspectes com ara la cultura i/o la reivindicació del reconeixement nacional i situar en un ordre secundari les qüestions de redistribució socioeconòmica. Sense que això hagi de satisfer en el conjunt de l’electorat, és evident que es tracta d’una decisió política i els ciutadans tenim mecanismes per evitar que això torni a passar en les següents eleccions.

En segon lloc, és fals perquè el sobiranisme català ha explicat per activa i per passiva que el dèficit fiscal i les polítiques econòmiques de l’Estat són, en part, responsables de la situació en què ens trobem. Estat propi i polítiques socioeconòmiques van de la mà a la “narrativa” que desagrada Marí-Klose i Moreno. Caldria, doncs, que filessin més prim amb aquest argument. Vegin per exemple la relació entre deute i dèficit fiscal en aquest article del professor Carles Boix.

Tesis falses

La teoria de l’“espiral del silenci”, construïda per l’acadèmica alemanya Elisabeth Noelle-Neumann fonamenta una part de les tesis de l’article més enllà de les (falses) premisses.

Segons els autors el que passa a Catalunya seria allò que Noelle-Neuman anomena “una auto-supressió de les narratives alternatives com un producte de la por dels individus i els grups socials dissidents”. La clau d’aquesta teoria són, primer, els mitjans de comunicació que conformen l’opinió pública d’un país i, segon, el fet que promouen un sentiment d’amenaça i por d’isolació d’acord amb la teoria de Noelle-Neuman. 

Resposta (1) El primer argument el podem comprovar amb el consum de mitjans a Catalunya. Tal com ens mostren les dades (l’audiència de mitjans a Catalunya) resulta dubtós pretendre atribuir un espiral del silenci a una societat amb un consum de mitjans plural. Per exemple en televisió: TV3, Antena3, Tele5 i TV1 gairebé empaten en audiència (Quines expressen punts de vista favorables al procés? No cal comentar-ho).  Val a dir que aquí no hi ha inclòs internet, que encara facilita més l’accés a la pluralitat informativa.

Un apunt important és allò que l’Anuari de la Grup de Periodistes Ramon Barnils assenyalava l’any passat: els mitjans de comunicació contraris a l’Estat propi no havien dedicat ni un minut a donar veu als arguments contra la independència de Catalunya. La gran quantitat d’informació disponible en aquests mitjans se centrava en deslegitimar el procés per celebrar un referèndum en la línia de l’article de Marí-Klose i Moreno (generalment, i per desgràcia, des d’un nivell i un to molt més baixos).

Resposta (2) Però si se’ns permet l’atreviment, allò que realment preocupa a Marí-Klose i Moreno és si hi ha una atmosfera d’amenaça i por d’isolació. Aquesta tesi no és nova a l’esfera pública espanyola: ha estat un argument recurrent no només a casa nostra sinó sobretot al País Basc a causa del conflicte armat. Es podria demostrar el mateix a Catalunya? La nostra opinió és que no. L’estructura de mitjans de comunicació accessibles a Catalunya és plural i permet expressar opinions diverses sobre el procés independentista, si més no en la mesura que ho són les democràcies occidentals. On han succeït aquestes coaccions als contraris a la independència?

En tot cas, en aquest argument, donem la raó Marí-Klose i Moreno en dos aspectes: a) és fonamental que la pluralitat d’opinions es mantingui i es millori als mitjans de comunicació. b) Allò que Noelle-Neuman assenyala com la “ignorància del pluralisme” per part de la majoria, és un risc que no ens podem permetre que ocorri a casa nostra ja que cal estar al corrent de l’estat d’opinió del país i no pas de l’esfera de comunicació pròpia que sovint és esbiaxiada.

La nostra tesi: no és precisament la deslegitimació sistemàtica del Govern català i el catalanisme per convocar una consulta sobre el futur del país el veritable problema en aquest debat? Allò que realment empeny a no formular els arguments contraris a la secessió és precisament la negació de l’existència d’una comunitat política (un poble, una nació, el que sigui) a Catalunya que vol decidir el seu futur. No seria més fàcil acceptar el dret a decidir i posar-se a discutir els avantatges i inconvenients de la independència? Quins són els arguments en contra la independència de Marí-Klose i Moreno? Podria ser que la manca d’arguments en contra la independència porti els intel·lectuals a carregar contra el dret a decidir?

Nota: en el següent article abordarem la segona tesi: el suposat elitisme del catalanisme, caricaturitzat per Marí-Klose i Moreno com un moviment de la burgesia.