Falsedats contra la independència (II)

Una idea recurrent contra les demandes del catalanisme és presentar-lo com un instrument inventat i en benefici de la burgesia autòctona. Deixant de banda el debat històric sobre la qüestió (l’inicià Solé Tura aquí i en féu una contundent rèplica Josep Fontana), l’argument  “clàssic” és el següent: 1) La burgesia vol preservar el seu poder; 2) Per tal de fer-ho s’inventa un relat que crea una “espiral del silenci” gràcies a que disposa dels mitjans pel fet de ser una classe avantatjada i coarta les possibilitats d’expressar-se de forma real; 3) Això crea fractures socials amb danys irreparables.

L’últim exemple d’aquest argument clàssic el trobem en l’article “Destino Ítaca: ¿Estamos ya todos a bordo?”. L’altre dia (aquí) ja  assenyalàvem la manca d’arguments teòrics i empírics per a provar l’existència d’aquesta espiral.

Però suposem que aquesta espiral existeix. Suposem també que els autors han realitzat una anàlisi de l’espiral del silenci i han constatat que existeix: és a dir, que només hi ha un discurs dominant, que les elits polítiques (totes? Les majoritàries? La burgesia també?) el propaguen, que els independentistes sempre poden dir el que volen, sigui al Priorat o a Cornellà, i que aquells que no volen votar en referèndum o a favor de la secessió (no deixen massa clar de quina de les dues coses estem parlant), no es poden expressar mai per por a “represàlies” (cognitives), independentment dels amics, el lloc de residència o el mitjà de comunicació que llegeixen. Assumim, per tant, que tot això passa i que Catalunya viu sota els efectes d’una “espiral del silenci”.

La segona pregunta que ens hem de fer és: a qui afecta? En principi, l’espiral hauria d’afectar a una gran majoria. Però en l’article es fa la següent afirmació:

No son necesarios análisis estadísticos particularmente complejos para evidenciar las grandes fracturas socio-económicas y etno-lingüísticas que atraviesan a la sociedad catalana en relación a los aspectos identitarios.

En base a aquesta afirmació, els autors de l’article relacionaven ingressos, llengua i classe social amb suport a diferents models territorials (curiosament, no analitzen els aspectes identitaris dels quals parlen), arribant a la conclusió que, en efecte, l’espiral del silenci existeix i, per tant, hi ha “un elevat grau de dissociació entre les opinions d’amplis segments de la societat catalana i el discurs nacionalista majoritari”.

Ara bé, una anàlisi demoscòpica tan senzilla com la que fan els autors no és capaç d’identificar correctament els mecanismes que expliquen el suport a la independència i aquesta suposada fractura social. Per fer-ho, i perquè no se’ns pugui acusar d’utilitzar bases de dades esbiaixades (queda pendent un article sobre el tan comentat biaix del CEO enfront del CIS), emprem per la rèplica la mateixa base de dades dels autors i codifiquem les variables com ells ho han fet (desafortunadament la variable classe obrera/classe mitja-alta no l’hem poguda repetir perquè no expliquen com està construïda).

Les dades mostren que no és només una qüestió tan senzilla de “correlació no implica causalitat”, sinó que l’explicació que elaboren és probablement errònia.  Així, abans d’ensenyar dades, en primer lloc ens agradaria fer un apunt teòric: La classe social es defineix per una combinació de diversos elements, des de materials, culturals a estructurals. No hi ha consens en quins indicadors utilitzar, però és sabut que només utilitzar els ingressos pot conduir a errors importants. Els autors ho passen per alt.

Dit això, per començar, fem una regressió multinomial amb la variable dependent suport a diferents models territorials (regió, comunitat autònoma, estat federal i independència) i una única variable independent, ingressos. Una anàlisi per circumscripcions ja ens permet veure com, malgrat que l’efecte és significatiu, aquest és molt menys intens a les comarques de Lleida i Girona. En aquestes, les classes baixes no necessàriament estan tan directament identificades amb un perfil tan específic com el de Barcelona i Tarragona.  Tot i aquests primers resultats, seguim assumint que els autors del citat article tenen raó amb tot allò que ja hem dit i, a més, assumim que la seva teoria se centra, sobretot, en aquestes dues circumscripcions (i, a més, en les poblacions grans).

Qualsevol observador mínimament entès en estadística però entendrà que una regressió amb una sola variable independent pot tenir molts elements que hi introdueixin soroll. Per aquest motiu doncs, introduïm una sèrie de variables de control en la regressió multinomial (en concret, edat, sexe, formació, identificació nacional subjectiva,  lloc de naixement de l’entrevistat, cohorts i mida del municipi). Deixem com a categoria de referència en aquesta regressió els que volen que Catalunya sigui una regió d’Espanya.

Tot seguit, realitzem un gràfic dels valors predits per ingressos. Com observarà el lector, les diferències entre els tres primers grups no són estadísticament significatives. És a dir, si comparem els entrevistats els membres de la família del qual tenen ingressos de menys de 1200€ al mes i els que tenen ingressos de menys de 2400€, no hi ha diferències significatives. És només quan considerem els ingressos majors de 2400€ (que representen tan sols el 15,7% de la mostra) que les diferències són significatives. I només en relació als de menys de 1200€!

ingressos.png

Tot i que la relació entre els ingressos i el suport a la independència no sembla ser especialment rellevant, hem volgut continuar indagant sobre el tema per poder refinar una mica l’argument. Així, per trobar alguns efectes interessants en relació als ingressos hem de complicar una mica més l’anàlisi del que ho fan Marí-Klose i Moreno.

Una sèrie d’anàlisis multivariants ens dibuixen un quadre molt més complex. Per exemple, si ens fixem en l’origen de la persona, veiem com hi ha diferències entre aquells nascuts a Catalunya i aquells nascuts a la resta de l’Estat. Ara bé, de nou, si ens fixem només en aquells nascuts a la resta de l’Estat, no s’observen diferències per ingressos, tot i que de nou es visualitza una certa tendència (lamentablement la N és massa petita per observar diferències significatives). Entre els nascuts a Catalunya la pendent en funció dels ingressos és força similar, però en aquest cas els intervals de confiança són més estrets i per tant les diferències són significatives, però de nou entre les persones amb ingressos de menys de 1.200€ i les de més de 2.400€ al mes.

naixement.png

Sembla ser doncs que els ingressos podrien determinar una petita part del suport a la independència. Amb tot però, els gràfics que hem presentat en aquest article, creiem, no dibuixen la societat terriblement fragmentada que ens pintaven Marí-Klose i Moreno. De fet, ens fan pensar en d’altres qüestions: els ingressos determinen –i en molta major mesura que en el cas de la independència!– el suport a partits d’esquerres i de dretes. No genera això també fragmentació en una societat? No hi ha sectors que queden temporalment perjudicats per l’ascens al poder d’uns partits o d’altres? I hauria espiral del silenci en aquest darrer cas?

El patró del suport al model territorial en base a la “classe social” (tal com l’entenen els sociòlegs citats) oblida però, nombrosos factors.  Si un aspecte a Catalunya genera estudis a dojo, és el suport a una eventual independència o als models territorials. Per exemple, l’estudi de Jordi Muñoz i Raül Tormos indica que el suport al model territorial es deu a raons identitàries i instrumentals i que elements de naturalesa “etno-lingüística” (per utilitzar la seva terminologia) tenen un impacte gairebé nul. Identitat nacional subjectiva i partits: dues variables clàssiques en aquest camp que els autors de l’article obvien.

Les dades que utilitzem (i utilitzen) mostren també aquest patró. Per tant, fins i tot si assumint que l’espiral del silenci existeix, que afecta sobretot a les persones de Tarragona i Barcelona, a castellanoparlants i a persones nascudes fora de Catalunya, els ingressos (“classe social”, que en diuen ells) expliquen una part petita de la història (seria, d’altra banda, una espiral del silenci curiós: afectaria només a uns quants dels que, a més, sostenen l’opinió minoritària…). Ans al contrari, els estudis que s’han fet fins ara indiquen que la qüestió té molt més a veure amb el debat polític, i particularment amb la polarització de la dimensió nacional i en com aquesta polarització interactua amb actituds individuals.

Finalment, (i ja sabem que trenquem una norma autoimposada) ens agradaria donar la nostra opinió respecte la qüestió: ja fa anys que s’escriuen, de tant en tant, articles com aquest. El patró d’aquests escrits és sempre el mateix: 1) Les classes benestants/elits polítiques/governants “catalaníssimes” volen mantenir el poder i s’inventen una espiral del silenci, normalment fent servir TV3 i subvencionant a tothom i a tothora; 2) les classes populars i més perjudicades (“espanyolíssimes”) no es poden expressar i no estan representades; 3) ergo, això afecta al PSC que, dominat també per l’espiral, perd votants a causa de la seva deriva catalanista. Si l’objectiu és el punt 3 i volen que el PSC s’espanyolitzi, es tracta d’una opinió totalment respectable i aquí nosaltres poc hi tenim a dir.

Si l’objectiu és estudiar els punts 1 i 2, la nostra modesta opinió és que la ciència política no pot caure en postracionalitzar allò que a un li agradaria que passés. Això amaga les nombroses i apassionants preguntes que encara convé respondre. Per sort, fa temps que la ciència política a Catalunya segueix aquest camí: el de construir mecanismes analítics rigorosos d’anàlisi de l’actualitat. Per exemple, en un article que esmentàvem de Fernández i López, es parlava de “marcs cognitius” a l’hora d’entendre el comportament diferencial dels votants catalans. A partir d’aquí, podem discutir: com mesurem el marc cognitiu? Què explica i què no? Què fa que es canviï? O, en una línia semblant, podem trobar altres preguntes interessants. Per exemple, per què hi ha una important correlació entre incrementar l’educació i donar suport a la secessió? De quina manera els partits (i quins d’ells) han fet virar, cap una banda i altra, les preferències territorials? O, encara més provocatiu, per què el trencament de l’abstenció diferencial ha deixat als defensors d’aquesta idea sense el seu mite de referència?

Moltes preguntes que, al nostre entendre, mereixen ser investigades per tal d’oferir una resposta convincent. Som molts el que hi intentem aportar el nostre petit gra de sorra.

13 comentaris

  • Leuthen

    24/05/2013 15:06

    Poner de manifiesto los sesgos de la base de datos del CEO no implica en modo alguno considerar impoluta la base de datos del CIS. Al igual que probar que la base de datos del CIS tiene sesgos no pone remedio alguno a los posibles sesgos de la del CEO.

    En el hilo anterior he dejado un comentario sobre la población de ambas encuestas. Creo que sería útil saber si se entrevista a personas de nacionalidad española, o a residentes en Cataluña independientemente de su nacionalidad.

  • Toni Rodón

    24/05/2013 15:10

    Hola Leuthen,
    Efectivament, això que comentes és molt cert i l’article que farem sobre els biaixos va en aquesta línia. Deixa’ns uns dies i el pengem!

  • Leuthen

    24/05/2013 15:22

    Hola Toni

    Te aseguro que no me lo perderé. :)

  • Marc Guinjoan

    24/05/2013 16:08

    Leuthen, continuant amb la “discussió” sobre el CEO i el CIS t’he respost en l’article anterior…
    Gràcies!!

  • Joan

    24/05/2013 16:36

    Perdoneu la ignorància, però no entenc aquest paràgraf:

    el suport al model territorial es deu a raons identitàries i instrumentals i que elements de naturalesa “etno-lingüística” (per utilitzar la seva terminologia) tenen un impacte gairebé nul.

    Els factors identitaris no estan lligats als etno-lingüísitcs? I diria que sí no que hi ha una relació de causalitat entre els segons i el suport a la independència?

    Salut!

  • Nowel de Roses

    24/05/2013 17:36

    Dieu que els ingressos marquen molt més el vot dreta-esquerra que el vot unionista-independentista. Podríeu posar el gràfic del vot dreta-esquerra per poder comparar?

  • Marc Sanjaume

    24/05/2013 18:24

    Hola Joan,

    en aquesta frase volem dir que a Catalunya no hi ha una divisió “ètnica” com la que es pot trobar a altres latituds. Evidentment la llengua d’ús habitual té relació amb la identitat nacional subjectiva (sentir-se més català o més espanyol), però no som davant d’una societat fracturada ètnicament. Per exemple hi ha Fernández, Iniestas o López independentistes i Alegrets,Martí o Capdevila federalistes, partidaris del centralisme, etc…

    Salutacions.

  • Toni Rodón

    24/05/2013 18:33

    Hola Nowel,
    Aquí potser no ens hem expressat del tot bé. El que volíem dir és que, si considerem que els ingressos importen per explicar les preferències territorials i que són prova de l’existència d’una espiral del silenci, què hauríem de dir de la relació entre ingressos i vot?
    En les teories del vot els ingressos es consideren un factor que determina determinades actituds (les quals, al seu torn, expliquen el vot). Ara bé, hi ha molta discussió sobre el tema. Per exemple,
    http://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/j.1475-6765.2005.00291.x/abstract;jsessionid=C64DB025F727E0E655EC497F29019E40.d03t03?deniedAccessCustomisedMessage=&userIsAuthenticated=false

  • Pau Marí-Klose

    25/05/2013 22:58

    Estic una mica confús. Dieu que la categoria de referència és voler que Catalunya sigui una regió, però sembla que es voler que Catalunya sigui un Estat independent. La probabilidat predita (que sigui una regió d’Espanya vs Estat independent) disminueix amb els ingressos. Si haguéssiu codificat que “sigui una regió” com la categoria de referència, la probabilitat (de voler un Estat independent) hauria d’augmentar en incrementar-se els ingressos. Probablement sigui només un problema semàntic, però jo sempre he entès com a “categoria de referencia” la que funciona com a tal en relació a les categories per les quals s’estima la probabilitat predita (o inicialment el coeficient), i em sembla que és l’ús establert més freqüent (jo no he vist altres usos)

    Perdoneu-me per recordar coses molt bàsiques, però crec que seran útils pels lectors menys acostumats a fer interpretacions d’estadística multivariant. I perdoneu si extrec conclusions precipitades perquè no hagi entès bé alguna cosa en l’anàlisi, però com bé sabeu, es difícil fer un review més o menys acadèmic d’una entrada d’un blog, on les dades que s’ofereixen són (necessàriament) parcials.

    La vostra regressió està dient que la probabilitat què un individu que guanya menys de 1200 euros vulgui que Catalunya sigui una regió d’Espanya és significativament més elevada que no que ho vulgui un individu un individu que guanya més de 2400 euros (però no en comparació a un individu que guanya entre 1200 i 2400). Ok, però cal fer un afegit al que dieu: “ a igualtat de condicions”. I quines son aquestes condicions? Les que determinen les variables de control: “edat, sexe, formació, identificació nacional subjectiva, lloc de naixement de l’entrevistat, cohorts i mida del municipi”.

    Posem-hi un cas hipotètic. Estau dien que la probabilitat què un individu amb certes característiques imputades i guanyi 1200 euros vulgui que Catalunya sigui una regió d’Espanya és significativament més elevada que no que ho vulgui un individu amb les mateixes característiques imputades i guanya més de 2400 euros. Pensem doncs en característiques imputades. Per exemple: home, 65 anys, estudis primaris, es sent només espanyol, ha nascut a Almeria, viu a Barcelona i… bé allò de la cohort no ho entenc perquè en un estudi transversal existeix col•linealitat perfecta amb l’edat (però passem-ho per alt ara). Un home d’aquestes característiques té una probabilitat més alta de voler que Catalunya sigui una regió d’Espanya si guanya poc.

    Evidentment, en aquestes condicions, és difícil fer-se a la idea de què els ingressos poden afegir alguna informació addicional d’interés per fer la predicció. En el mon real un individu així està predisposat a que la probabilitat sigui molt alta, siguin quins siguin els seus ingressos. És bastant difícil pensar en un mecanisme causal plausible que faci pensar què els ingressos poden tenir cap importància en la formació de preferències d’un individu d’aquestes característiques.

    Pensem en un altre individu: home, 23 anys, s’ha llicenciat, es sent només català, ha nascut a Solsona, viu a Cardona. Es bastant insensat pensar que si guanyés menys de 1200 euros tindria una probabilitat més alta de voler que Catalunya sigui una regió que si guanya 2500. Els anàlisis no desmunten cap teoria perquè no hi ha cap teoria que desmuntar, i molt menys en els termes que es plantegen en la vostra regressió

    Des d’un punt de vista teòric, el model estadístic està sobredeterminat. Jo no hi veig cap mecanisme causal que pugui emergir d’aquest còctel. Només confusió: 1) Algunes variables independents estan molt correlacionades entre si, per exemple Ingressos=F (estudis), i 2) són endògenes. Per exemple “Identificació nacional subjectiva” i “Preferencia per l’organizació territorial” capturen la mateixa dimensió latent, i la direcció de la causalitat no es gens clara. A més, a mi mai m’ha quedat clar la “causalitat” implícita en una relació entre actituds subjectives (però és una opinió personal; hi ha acadèmics molt sensats que ho fan).

    Dieu “qualsevol observador mínimament entès en estadística entendrà que una regressió amb una sola variable independent pot tenir molts elements que hi introdueixin soroll”. Com jo soc “un observador mínimament entès”, puc dir que és cert, però el soroll s’elimina amb decisions teòriques no engegant la turbo mix. Hi ha un principi de recerca que a vegades no reb la atenció que mereix: la parsimònia. Es molt difícil fer anàlisis parsimoniosos que aspirin a establir relacions causals incontrovertibles. Però això no els resta valor per plantejar preguntes i orientar la cerca de respostes. Si no utilitzeu dissenys experimentals o quasi-experimentals oblideu-vos de la causalitat. Tot el llenguatge sobre una variable que determina un altre són excrescències de la mala pedagogia estadística que s’ha fet en el nostre país. És important conèixer estadística, i quan més sofisticada millor, però més important encara és conèixer els fonaments metodològics per utilitzar-la.

    Tots aquells que ens hem dedicat a fer regressions sabem perfectament com “matar” variables independents que ens incordien. També sabem que si ho fem no publicarem en revistes amb bon peer review perquè els revisors possiblement ens ho retreguin (no sempre, a vegades se’ls hi pot colar). Sempre ens quedarà publicar en blogs o publicacions d’organismes públics desitjosos de comprar certs missatges, on els reviewers són…. deixem-ho.

    Gràcies per la vostra atenció al nostre post. En endavant, seguiré amb molt interès el blog.

  • Toni Rodón

    27/05/2013 15:09

    Hola Pau,
    En primer lloc, gràcies pels teus comentaris! Estem contents perquè, per desgràcia, és poc freqüent en aquest bloc establir diàlegs interessant (bàsicament perquè la gent comenta poc…).
    A veure, de forma esquemàtica: tens raó amb això que comentes sobre la sobredeterminació del model i sobre el problema de “controlar” per d’altres variables. En som plenament conscients.
    Tanmateix, fixa’t que nosaltres no plantegem una relació causal (i si del llenguatge se’n desprèn aquesta idea, error nostre per no haver-nos expilcat bé). Quant al model, abans de publicar-ho hi vam treballar molt (nosaltres i també ho ha fet altra gent). La conclusió principal és que el model és àmpliament robust a diferents especificacions, s’utilitzin o no variables col·lineals (a nivell teòric o estadístic). Amb tot, el nostre objectiu era mostrar com la relació entre ingressos i preferències territorials era més que dubtosa i que, si aquesta ho era, encara ho era més derivar-ne una teoria d’una espiral que les dades no mostren.
    En tot cas, gràcies de nou! Aviat publicarem sobre un altre tema o tindrem una fuga de lectors…

  • Marc Sanjaume i Calvet

    27/05/2013 15:20

    Pau,

    gràcies pel teu temps i els teus comentaris. Com diu en Toni no és habitual que puguem establir diàleg amb altres blogs i lectors. Més enllà de les discrepàncies la crítica i contracrítica ens ajuda a millorar i a anar aprenent a argumentar. Esperem poder seguir-ne parlant, que de motius no ens en falten pas.

    Salutacions.

  • Pau Marí-Klose

    27/05/2013 17:22

    Per mi també ha estat un plaer. Segur que en trobarem altres oportunitats de continuar la conversa. Sobre tot quan feu l’entrada sobre la comparativa CEO-CIS, que pot ser extraordinàriament sucosa. Molt ànims!

  • Abel

    27/05/2013 17:38

    Uns es dediquen a l’excel i d’altres a analitzar seriosament.
    Perdó, me deixat endur pel pensament únic i l’espiral del silenci. O potser alguns pseudo-intel.lectuals espanyols ataquen tant perquè sentent amenaçada la seva espiral de silenci que el jacobinisme i l’assimilacionisme espanyolistes imposen des de fa segles. Sí segles.
    El nacionalisme espanyol, fins i tot quan es vesteix de fals cosmopolitisme i no-nacionalisme condescendent, no és pensament únic no. que baixi Wert i ho vegi…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús