Arxiu del mes: juny 2013

Per què fem esport?

dijous, 27/06/2013

Com bé saben alguns dels nostres lectors, més enllà de la ciència política, els membres d’El Pati compartim una altra passió: fer esport. Així, avui hem volgut saltar dels temes habituals i investigar què porta precisament a les persones a endinsar-se en l’apassionant món de l’esport. Ens preguntem: quins factors individuals incrementen la probabilitat de fer esport? Què fa que la gent practiqui més o menys esport?

El CIS va realitzar l’any 2010 una enquesta que abordava aquesta qüestió. L’enquesta preguntava a les persones que no feien esport quin era el motiu per no fer-ne. El primer argument esgrimit és el de l’edat: un 18,64% dels enquestats afirma no fer esport per aquest motiu. El segon és “perquè no li agrada” (17.55%), el tercer per mandra (17%) i, el quart, per cansament per la feina o els estudis (15.4%). Dels resultats, resulta curiós que un percentatge força elevat al·ludeix a problemes amb les instal·lacions esportives com a motiu principal per no fer esport, sigui perquè els horaris no li agraden, no en té d’adequades o, simplement, no en té de properes. És una excusa o un motiu real?

motiusnoesport.gif

Amb tot, hem volgut sofisticar més l’anàlisi i mirar el pes d’un seguit de factor sociodemogràfics en la probabilitat de fer esport. Hi introduïum un seguit de factors: l’estatus socioeconòmic (classe alta versus la resta), els estudis de la persona (universitaris o no), tenir fills, ser home, l’edat i si el pare i la mare practicaven esport. Al gràfic següent hi trobareu els resultats:

 esportmultivariant.gif

Com poden observar, hi ha dos factors que incrementen significativament la probabilitat de fer esport: ser home i que el pare hagi practicat també esport. Els resultats també revelen que hi ha un biaix de gènere en la pràctica esportiva: que la mare practiqui esport augmenta la probabilitat que el fill també en practiqui, però no afecta a la probabilitat que la filla ho faci. D’altra banda, aquells que tenen estudis universitaris i són de classe alta practiquen més esport. Finalment, com prevèiem, tenir fills té un efecte negatiu en la pràctica esportiva.

Un últim aspecte que hem volgut investigar és l’efecte de l’edat. Al següent gràfic hi il·lustrem les probabilitats de practicar esport a mesura que augmenten els anys de la persona. Com es fa palès, la relació és totalment negativa: a més edat, menor és la probabilitat de practicar activitats esportives. Aquest resultat pot no ser sorprenent si tenim en compte que l’edat comporta irremeiablement un deteriorament de la salut de la persona.

 edatesport.gif

Ara bé, el pendent és realment preocupant. En el gràfic s’observa que, suposadament, quan els joves passen a l’edat adulta, la probabilitat de fer esport cau en picat. I això succeeix molt aviat, quan la persona entra als vint anys d’edat. Les dades indiquen que això passa fins i tot entre aquells que finalitzen els estudis postobligatòris, en els quals fer esport és una activitat inclosa en el currículum escolar. Així, tot i que caldrien millors dades i mètodes diferents per testar-ho, tot indica que l’efecte de fer esport a l’escola és molt baix. Per què?

Els especialistes recomanen però, que l’esport s’ha de practicar des dels 13 anys, aproximadament, fins al final de la teva vida, perquè va íntimament relacionat amb la condició física i amb la salut d’una persona. Aquí hem usat l’estadística per endinsar-nos en aquesta qüestió i esperem haver posat el nostre gra de sorra per ajudar a que aquesta línia sigui menys pronunciada!

—————————-

Nota metodològica: els resultats del segon i el tercer gràfic provenen d’una regressió logística en la qual la variable dependent és “fer esport” versus “no fer-ne”. Aquesta variable s’ha construït a partir de la pregunta 4 del qüestionari referenciat, que pregunta a la gent sobre la pràctica esportiva. En el model s’hi ha inclòs altres variables (com l’eix esquerra-dreta) que no són estadísticament significatives.

Suport a la independència: continua pujant

dijous, 20/06/2013

Ja fa uns quants baròmetres que mostrem com el suport a la independència va pujant, sigui a la pregunta sobre el referèndum o en les preferències territorials. Avui s’ha fet públic un nou baròmetre del CEO i podem dir el mateix: continua pujant. El nou baròmetre (2000 entrevistes fetes entre el maig i el juny) indica que el 55.6% dels catalans votaria a favor de la independència en un referèndum. Un 23.4% votaria en contra i un 15.3% s’abstindria. La xifra de “sí” va, de mica en mica, a l’alça.

indep.png

Quant a preferències territorials, la nova enquesta del CEO reflecteix que l’opció “Estat propi” arriba ja al  47%. Des que es va produir el “sorpasso independentista“, el percentatge de partidaris de l'”Estat propi” en la pregunta sobre preferències territorials no ha parat de créixer. El gràfic següent ho mostra de forma nítida:

Evolució independència 2006-13.png

De la comparació d’ambdues preguntes s’observa com a poc a poc les respostes tendeixen a la coherència. Com bé hem explicat diverses vegades, la pregunta sobre opció territorial inclou una paleta més àmplia d’opcions que fa que, tot sovint, la pregunta s’interpreti com una escala de descentralització. Tot i que hi ha gent que, eventualment, votaria a favor de la independència en cas d’un referèndum, a la pregunta sobre preferències territorials una part esmenta que prefereix un Estat federal. Doncs bé, el percentatge de “federalistes” és cada cop menor, per diversos motius, des de la poca claredat de l’opció federal, la polarització del debat a la crisi dels partits que la defensen.

A més, en aquest últim baròmetre s’observa quelcom que ja s’havia estat donant fins a finals de 2011: l’opció “Comunitat Autònoma” supera l’opció federal. Bàsicament això vindria explicat pel constant decreixement del nombre de federalistes en les successives onades. En aquest sentit, queden alguns dubtes que en els propers dies intentarem resoldre: per què algunes persones que triaven l’opció federal marxen a l’opció “Estat independent” i d’altres a l’opció “CCAA”? Quin percentatge representa cada grup?

Amb tot, la gran pregunta que sorgeix veient aquests gràfics continua sent: on és el sostre?

Pd/ Del baròmetre del CEO se’n poden extreure moltes idees i conclusions. No obstant això, per evitar fer titulars fàcils i sense sentit, ens esperarem uns dies a analitzar-lo, sobretot pel que fa a les dades sobre comportament electoral.

Avortar la reforma

dimecres, 19/06/2013

La Llei de l’avortament de 2010 incloïa moltes modificacions respecte a la llei anterior de 1985, com ara la desregulació de l’avortament fins a les 14 primeres setmanes, la regulació de l’objecció de consciència dels metges, el dret de les menors a  avortar sense consentiment patern i establia plans sobre educació sexual i afectiva.

Tanmateix, la llei de 2010 no resolia les principals demandes dels col·lectius feministes: la despenalització de l’avortament mitjançant l’eliminació d’aquesta intervenció del Codi Penal, el dret de la dona a decidir sobre la seva maternitat i no prenia cap compromís respecte a la cobertura dels avortaments dins la sanitat pública.

2010: una llei polèmica

És en aquest context que el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, decideix anunciar una reforma que clarament es decanta per les demandes dels grups ultraconservadors. La nova llei pretén suprimir l’avortament lliure per al termini de 14 setmanes o la possibilitat que les menors avortin sense consentiment, així com il·legalitzar la interrupció de l’embaràs en cas de malformació del fetus. Deixant de banda els supòsits de les lleis, és interessant entendre alguns arguments d’uns i altres per poder comprendre les implicacions d’aquesta futura (contra)reforma.

Maternitat vs. Propi cos?

Gallardón afirmava l’any passat que la seva llei pretén “defensar el dret i la dignitat de la dona amb un dels seus valors fonamentals: el dret a la maternitat”. La defensa del dret a la maternitat podria ser igualment utilitzat pels col·lectius feministes, però les connotacions són ben diferents. Quan Galllardón defensa la maternitat, està fent referència a la idea que la feminitat és gairebé sinònim de maternitat, com bé ho exemplifica quan afirma que la llei “s’inspira en el dret per excel·lència de la dona: la maternitat”. Per contra, els col·lectius feministes defensen el dret al propi cos, que equival a reivindicar l’autonomia de les dones i la seva plena capacitat per deicidir si volen o no ser mares, i com i quan volen ser-ho; és a dir, el dret a una maternitat lliure i responsable. Les dones, mitjançant la lluita feminista han aconseguit esdevenir ciutadanes amb igualtat formal de drets i han deixat de ser propietat del pare i del marit. D’aquesta manera, les dones som persones autònomes i per tant hem de poder decidir sobre les nostres vides i la jurisprudència ens ha de protegir.

Un argument trampa

Ara bé, els grups antiavortistes i el Ministre de Justícia argumenten que hi ha un xoc de drets entre el dret a decidir de la mare i el dret a la vida del fetus. Tanmateix, aquest és un argument amb trampa. Els provida i altres col·lectius argumenten que s’ha de protegir la vida des del moment de la concepció. El zigot és una cèl·lula que evidentment té vida, però com moltes altres cèl·lules del cos o fins i tot com els bacteris. Tanmateix, perquè hi hagi vida com a tal, necessitem un cos amb la majoria d’òrgans funcionant i ben coordinats entre sí. Així doncs, no podem equiparar els drets d’una futura persona i els d’una persona autònoma. Com dirà Teresa Forcades, “a causa de l’íntima vinculació de la mare amb el fill mentre aquest no és viable fora d’ella, la decisió d’avortar és indissociable de l’autodeterminació de la mare, de la seva llibertat personal. Aquesta vinculació íntima entre dues vides fa que no es pugui salvar el fill en contra de la voluntat de la mare sense violar la llibertat d’aquesta.”[5]

D’aquesta manera, des d’una perspectiva liberal, defensem que els drets són de i per a la ciutadania, i la ciutadania està formada per persones autònomes.  Així doncs, en el cas que ens ocupa, el zigot i el fetus no tenen drets ni deures, i les decisions de la dona com a ciutadana autònoma han de prevaldre per sobre d’aquests; la dona ha de poder escollir el rumb de la seva vida i això implica controlar la maternitat. Si no permetem que la dona governi la seva vida, no l’estem considerant ciutadana autònoma i l’estem relegant altra vegada a la minoria d’edat permanent.

L’aposta feminista

La solució que es proposa és una regulació àmplia (avortament lliure, segur i gratuït) que limiti aquesta controvèrsia a la consciència de cada dona autònoma i que no apliqui solucions amb una clara intenció moralitzant a tota la societat. Però a més a més, cal fer palès que la maternitat i la interrupció de l’embaràs no són qüestions individuals que només afecten a la dona, sinó que estructuren el sistema en el que vivim i les relacions entre els humans. Així doncs, si del que es tracta és de millorar les condicions de les dones i d’afavorir la maternitat (i la paternitat), podríem començar equiparant els permisos de paternitat als de maternitat, millorant l’educació sexo-afectiva, ampliant les places de guarderies, garantint la seguretat laboral i una educació pública de qualitat…però curiosament, s’està legislant en direcció contrària.

La fuga de vots de CiU (II)

dilluns, 17/06/2013

La setmana passada escrivíem un primer article on, mitjançant la darrera enquesta publicada pel GESOP, mostràvem quins serien els transvasaments de vots en cas que se celebressin eleccions anticipades el proper diumenge. Com ja ha estat a bastament comentat, CiU era el partit que sortia més malparat de l’enquesta, en poder-se veure superat per ERC tant en nombre de vots com escons. Bàsicament, la fuga de vots de CiU anava, en parts bastant iguals, cap a ERC i cap als indecisos.

Avui volem analitzar amb una mica més de detall quin és el perfil de les persones que decidirien no votar a CiU en unes hipotètiques properes eleccions, i els motius que els portarien a no fer-ho. Per tal de realitzar aquesta anàlisi hem agafat totes les persones que l’any passat van votar a CiU i les hem classificades en funció de si tornarien a votar al partit, si votarien a ERC o si són indecisos. A continuació, hem creat un model estadístic de regressió logística en la qual estudiem, en primer lloc, qui són els que passarien a votar a ERC, i en segon lloc, qui són els indecisos. Com a factors possiblement explicatius del canvi hi hem introduït les següents variables: la valoració de l’economia, la valoració de com ho està fent el govern de la Generalitat, l’autoubicació en l’eix esquerra-dreta (d’1 a 5), la Identificació Nacional Subjectiva (Només espanyol, més espanyol, igual, etc), el sexe, l’edat i els estudis de l’enquestat (el baix nombre de dades no ens permet fer cap estudi més complet).

Doncs bé, de l’anàlisi del perfil de les persones que canviarien el vot a ERC se’n poden extreure tres conclusions ben destacades, que mostrem en els següents gràfics (els “bigotis” de cada punt assenyalen el marge de confiança de la hipòtesi en un 95%). En primer lloc, les probabilitats més altes de canviar de CiU a ERC es troben en les persones que són més d’esquerres. En concret, entre les persones que es defineixen com a d’”Esquerres” la probabilitat de canviar de vot és del 40%. Entre els de centre esquerra, aquesta probabilitat està per sota del 20%, i entre els de centre, per sota del 10%. Els de dretes no semblen que canviïn.

leftright.png

L’edat també és un factor explicatiu del canvi. En efecte, són els més joves els que es mostren més disposats a canviar el seu vot de CiU pel d’ERC. En el cas dels joves les probabilitats de canvi de vot són força elevades (tot i que el marge d’error també ho és), mentre que a mesura que la gent es fa gran les probabilitats de canviar de vot disminueixen fins a pràcticament desaparèixer.

edat.png

En tercer lloc, i tal i com era de suposar, la Identificació Nacional Subjectiva també explica la decisió del canvi CiU-ERC (anticipant-nos a una possible pregunta, la posició sobre la consulta no ho explica, tampoc la posició sobre la independència. No hem inclòs finalment aquestes variables perquè estan fortament correlacionades amb la identitat de la persona). Fixeu-vos-hi: les probabilitats de canvi són prou elevades (del 20%) entre els que s’identifiquen com a només catalans. Ara bé, cal advertir que en cap cas aquest valor és comparable amb el 40% de les probabilitats de canvi entre els que es defineixen com a d’esquerres (veure el primer gràfic). Dit d’una altra manera, la probabilitat (la intenció) de deixar de votar a CiU i anar a ERC depèn més de la posició en l’eix esquerra-dreta que de la identitat nacional.

ins.png

I finalment, qui són els indecisos? Per molt que Duran i Lleida s’entesti sobre el tema, les dades ens mostren que les persones que van votar CiU en el passat i que avui en dia no saben què fer tenen un perfil extremadament divers. En general  els desertors de CiU són persones que tenen una valoració de la tasca que està desenvolupant el govern de la Generalitat com a més dolenta que els que continuarien sent fidels a CiU. Aquesta és l’única evidència clara i estadísticament significativa que hi ha en l’enquesta. Marginalment, l’enquesta també ens mostra com aquells que tenen identificacions com a més espanyols també tindrien majors probabilitats de passar a formar part dels indecisos. No obstant això, com el gràfic mostra, l’evidència és una mica més difusa (les línies del marge d’error se sobreposen per totes les categories).

ins_indiferencia.png

Així doncs la fuga del vot de CiU cap a ERC sembla que té un patró força clar i identificable: es tracta sobretot de persones d’esquerres, joves, i amb una identitat predominantment catalana. Pel que fa a la fuga de vot cap als indecisos, aquesta és una persona que valora malament la tasca actual duta a terme pel govern de la Generalitat. Una evidència que enllaça més amb la idea de què fa el govern de la Generalitat (en termes de polítiques públiques) i amb una possible sensació entre alguns votants que la Generalitat no fa el que  hauria de fer.

La fuga de vots de CiU (I)

dimecres, 12/06/2013

L’enquesta publicada el passat divendres, dia 7, per El Periódico de Catalunya apuntava a un possible sorpasso electoral d’ERC. Segons el baròmetre de primavera de GESOP, si demà se celebressin eleccions, ERC obtindria 39-40 diputats, CiU 34-35, PSC 16-17, ICV-EUiA 15-16, PPC 13-14, C’s 12-13 i la CUP 3. Del baròmetre se’n poden extreure moltes lectures, la més general de les quals assenyala quelcom que ja fa temps que des d’El Pati anem explicant: la descomposició i fragmentació del sistema de partits tradicional català.

Un dels elements que més sorpresa ha causat és la important davallada de Convergència i Unió (segons l’enquesta, podria perdre fins a 15 escons). És bo aquí recordar que les enquestes mostren una fotografia fixa d’un moment concret i tenen en compte, per tant, les circumstàncies actuals i la forma de pensar de les persones en el dia que l’enquesta es va realitzar. Tot i això, ens poden ajudar a desgranar què li està passant a CiU. Entendre cap a on perd vots ens pot ajudar a saber si, de forma indirecta, l’estratègia d’Artur Mas és correcta o els votants l’estan castigant (o premiant).

Un primer exercici és saber quin percentatge de votants de CiU en les passades eleccions està “marxant” de la seva opció política. Per a fer-ho, creuem les variables d’intenció de vot i record de vot en l’enquesta del GESOP. La gràfica següent ens mostra on anirien a parar els vots en unes eventuals eleccions celebrades el proper diumenge, en funció del que s’havia votat el passat novembre. D’aquesta se’n pot comprovar com ERC seria el partit que mantindria el percentatge més elevat de fidelitat: 8 de cada 10 votants dels republicans el tornarien a votar; seguidament hi ha C’s, que conservaria al voltant del 70% dels vots. Entre els partits amb menys fidelitat hi trobaríem el PSC (34%) i CiU i PP (una mica per sota del 50%). En els tres casos però el percentatge d’indecisos és especialment alt, fet que podria fàcilment suavitzar aquests registres.

On van els vots.png

Les dades però es poden mirar també des d’un altre punt de vista: en cas que se celebressin eleccions aquest diumenge, d’on vindrien els vots que trauria cada partit? En aquest cas, els percentatges més elevats (del color del propi partit) indiquen que la formació és poc capaç d’atraure nous votants. Doncs bé, el següent gràfic ens mostra com en cas de celebrar-se noves eleccions pràcticament 9 de cada 10 votants del PP i de CiU serien persones que al novembre ja els van donar la confiança. Seguidament hi trobaríem el PSC, que malgrat que 8 de cada 10 vots serien d’antics votants, seria capaç de recollir alguns vots de l’abstenció. Tant en el cas de ICV com de la CUP podem veure com els seus nous vots vindrien en una proporció de 2/3 parts de persones que ja els van votar el novembre. En el cas de la CUP però no és gens menyspreable el fet que un 11% dels nous vots vindrien d’ERC. Finalment, veiem com en unes noves eleccions, entre els votants d’ERC poc més de la meitat els haurien votat al novembre, mentre que 1 de cada 4 votants serien persones que havien donat la confiança en Artur Mas. En el cas de C’s, 1 de cada 5 vots vindria d’antics votants del PP.

D'on venen els vots.png

Com podem explicar aquest sobtat increment d’ERC i decreixement de CiU? En el proper post ho abordarem en més detall, però de moment ja podem observar que dintre de CiU es dibuixen dues tendències: d’una banda, a una fuga de vots cap a ERC, i de l’altra banda, cap la indecisió. Què explica que votants de CiU expressin una preferència elevada per ERC o bé que siguin indecisos? En uns dies, la resposta!

 

*Per cert, ho hem dit diverses vegades i, si convé, ho repetirem moltes més. Lloable l’exercici de transparència del GESOP. Un exemple a seguir.

 

L’atzucac sirià (II)

dilluns, 10/06/2013

Si en el post anterior vam plantejar-nos la possible justificació legal i ètica d’una intervenció (militar) a Síria, en aquesta segona entrega discutirem i donarem elements de debat sobre els elements estratègics i polítics d’aquesta. És a dir, més enllà de si una intervenció seria legal o justa, ens preguntarem si seria apropiada pel que fa a resultats i el seu potencial impacte.

La doctrina dela R2P conté sis principis per guiar les potencials intervencions militars. El primer reclama que sigui exercit per l’autoritat correcta, situant-la (en primera instància) en el consell de Seguretat de l’ONU i emfatitzant la multilateralitat com a via prioritària. El segon estableix “el llindar de la causa justa”, és a dir, les situacions que justificarien una intervenció militar destinada a protegir tot fent-la justa, com ja vam discutir: neteja ètnica o una pèrdua massiva de vides degut a l’acció de l’estat (o la seva inacció o fallida). Com discutíem a l’article anterior, aquestes situacions (en especial la segona) es donen en el cas sirià i, per tant, donen cobertura ètica a una potencial intervenció.

El tercer, quart i cinquè parlen de la intencionalitat, de l’ús de la força militar com a darrer recurs i de l’adopció de mesures proporcionades. El que ens interessa, però, ara és el sisè, anomenat “reasonable prospects” (perspectives raonables). Aquest principi ens diu el següent: “Hi ha d’haver una possibilitat raonable d’èxit en aturar o evitar el patiment que ha justificat la intervenció; les conseqüències de l’acció no han de ser pitjors que les conseqüències de la inacció”.

Així doncs, no només l’existència d’una causa justa justifica una intervenció. Aquesta hauria de complir aquest darrer criteri, ben sensat, i que en el cas sirià suposa valorar si l’impacte de la intervenció pot ésser efectiu i positiu a mig i llarg termini. Això, de fet, pressuposa multiplicar dues probabilitats difícils de quantificar. Tota intervenció de caràcter humanitari o democratitzador té dues fases (simplificant-ho molt). Primer, la fase estrictament militar, consistent en l’ús de forces i operacions destinades a aturar les violacions massives de drets humans, el conflicte, el genocidi o derrotar (i derrocar) les forces del règim existent. La segona és la fase de reconstrucció i estabilització de la situació social i política en el país on s’ha intervingut. En conseqüència, la probabilitat total de què una intervenció militar tingui èxit real implica, primer la probabilitat d’èxit o victòria militar efectiva (p), i segon, la probabilitat de consolidació política i reconstrucció post-conflicte (q). La probabilitat, doncs, que una intervenció militar a Síria generi resultats realment positius és p*q. Suposar que tot es redueix a una victòria sobre les forces militars (i paramilitars) del règim d’al-Assad i els seus aliats és un error, com demostra l’experiència del cas d’Iraq, Afganistan , i fins i tot el de Yugoslàvia (Bòsnia). Imaginem que la probabilitat de victòria militar o de posar fi a les matances de civils són força altes, del 0,85. Ara imaginem, i no costa gaire, que la probabilitat de consolidació, reconstrucció i pacificació del país després de la intervenció és baixa, del 0,2. La probabilitat d’èxit real d’una intervenció seria del 0,17. Ummm…suficient?

Èxit militar (p)

Considerem i analitzem, doncs, les dues probabilitats, associades a les dues fases de la intervenció per separat. Una força d’intervenció en suport de les forces rebels constituïda per una coalició internacional podria tenir unes relativament altes probabilitats de victòria militar, almenys a curt termini. La seva potencial capacitat militar i tecnològica caldria suposar que seria superior a la del règim Baasista si hi ha implicació de les principals potències mundials. Ara bé, això dependria de diversos factors i l’escenari no és ni de bon tros clar. Líbia no pot sevir pas de referència. La potència militar del règim personalista de Gaddafi era força limitada, amb unes forces armades formades per uns 76.000 membres (tirant llarg). L’exèrcit Sirià comptava a l’inici del conflicte civil armat amb més de 300.000 membres actius[1] amb millor organització, formació i equipament que l’exèrcit de Gaddafi, incloent –aparentment− arsenals d’armes químiques. Líbia dedicava al voltant del 1,2% del seu PIB en defensa l’any 2008. Síria el 4,1% el 2010.[2] Gaddafi, dictador personalista i assessorat per simples “yes, men”, per evitar l’amenaça de cops, mantingué l’exèrcit regular sota mínims en termes de personal i equipament. Estratègia típica de coup-proofing. Al mateix temps, i com a part d’aquesta estratègia, les unitats fidels i millor equipades eren aquelles formades bàsicament per reclutes de la seva tribu (o tribus lleials) i liderades principalment per familiars directes, com la Brigada Khamis (liderada pel seu fill). La seva potència i el grup reduït de membres en limitaven la seva capacitat militar real. La darrera força de resistència del règim de Gaddafi la constituïren principalment forces mercenàries (moltes d’altres països de la regió) i altres unitats lleials degut a l’alt nombre de desercions i a la precarietat de les forces regulars. A conseqüència d’això, l’aplicació de la zona d’exclusió aèria (UNSC resolució 1973) debilità brutalment la capacitat de l’exèrcit libi de fer front (i derrotar) l’exèrcit rebel. No s’usaren tropes de terra dins el territori libi durant la intervenció militar estrangera.

El règim d’al-Assad és un règim amb una forta estructura de partit i militar basat, a més, en el control del poder per part d’una minoria ètnica, els alawites, amb el suport d’altres grups minoritaris com els cristians (temorosos de la majoria sunnita). L’exèrcit sirià, no només té major efectius i millor equipament, si no que també està més efectivament patrimonialitzat. La majoria de les tropes regulars provenen de la minoria alawita. I les principals unitats (les millor equipades i preparades) estan dirigides per caps militars que pertanyen també a la minoria alawita (a la que pertany al-Assad) o són directament familiars del President. A la taula següent tenim una breu relació de les principals unitats (militars, de seguretat i d’intel·ligència), els seus caps i si tenen vincles ètnics o familiars amb el President. Al-Assad, buscant ampliar l’àmbit de suport social del règim ha situat recentment dos sunnites com a titulars dels ministeris de defensa i interior.

Unitat

 Líder (manquen algunes actualitzacions)   

 Vincles ètnics (E) o familiars (F)

Ministre Defensa

Fahd Jassem al-Freij

No

Ministre Interior

Mohammad Ibrahim al-Shaar

No

4ª Divisió Armada

Maher al-Assad

E i F

3ª Divisió Armada

Shafiq Fayyad

E i F

Companyies de lluita

Adnan Assad

E i F

Forces especials

Ali Habib

E

Guàrdia Republicana

Maher al-Assad

E i F

Servei/Directori de Seguretat General

Mohammed Dib Zaitoun

E

Directori de Seguretat Política

Rustum Ghazaleh

No

Shu’bat al-Mukhabarat al-’Askariyya

Abdel-Fatah Qudsiyeh

E

Shabbeha Shabiha

Cosins d’al-Assad

E i F

Aquests vincles familiars i ètnics redueixen el risc de defeccions massives entre les tropes militars i de seguretat del règim i, per tant, en mantenen la capacitat operativa, unitat i cohesió. Un motiu molt simple ho explica. La seva continuïtat està lligada a la continuïtat del règim. La derrota implicaria el poder de la majoria sunnita i, per tant, la seva caiguda social i eliminació política (i, potser, física). El seu destí és el destí del règim i del seu líder, i per això tenen incentius per mantenir-se fidels fins al final i seguir lluitant (ja portem 2 anys de guerra civil).[3] El costos del canvi polític són enormes. En canvi, el combat pot donar una utilitat esperada positiva tenint en compte la probabilitat  de guanyar el conflicte armat i conservar el poder. A més, és essencial  recordar que la força militar del règim es veu també reforçada pel suport extern que està rebent per part de Rússia (armament), Iran (armament i tropes), Iraq (facilitant suport i accés) i Hezbollah (tropes).[4]

En canvi la força operativa dels rebels així com la seva unió han anat minvant. Davant el seu retrocés, la UE va decidir fa uns dies aixecar l’embargament d’armes sobre l’oposició a Síria per així facilitar l’accés dels rebels a armament procedent de l’exterior. Fins ara els principals proveïdors de suport armamentístic de l’oposició sunnita han estat Qatar, Aràbia Saudita i Turquia. A diferència del cas de Líbia, on l’exèrcit rebel comptava amb un (relativament) alt grau d’unitat a més de comptar amb un interlocutor polític reconegut (el Consell de Transició Nacional), l’oposició a Síria es troba força dividida militarment i política. No hi ha cap interlocutor opositor reconegut a nivell internacional (un primer pas important).[5] L’Exèrcit Lliure de Síria integra diverses milícies mal cohesionades i coordinades. Altres grups armats d’oposició islamistes escapen el seu control, i els països àrabs de la regió sembla que donen suport a grups diferents segons els seus interessos. El conflicte a Síria és un nou escenari i reflex de les pugnes de poder a nivell regional entre les principals sectes. La presència i implicació de múltiples actors (domèstics i externs) en un conflicte civil acostuma a tenir una clara conseqüència, allargar el conflicte, ja que les forces de combat es reequilibren contínuament. Síria sembla doncs l’escenari d’un conflicte amb fortes ramificacions internacionals. La implicació de Hezbollah i el resultat del conflicte són d’alta importància també per a Israel. L’escenari global té deixos de conflicte gairebé huntingtonià.

És, per tant, força dubtós que l’aplicació d’una simple zona d’exclusió aèria fos suficient per propiciar una debilitament suficient del règim que en fes possible la seva caiguda a mans dels rebels com en el cas de Líbia. La probabilitat p d’aquesta estratègia no seria gaire alta. La intervenció militar requeriria de forces d’intervenció per terra en suport a les dels grups rebels per augmentar les probabilitats d’èxit (p). Això complica, i molt, l’escenari del conflicte, ja que els països serien reticents a enviar tropes de combat a un conflicte incert, especialment després dels fracassos a l’Iraq i l’Afganistan (i Somàlia, Rwanda, Bòsnia, etc.). Si hi entren tropes, l’escenari iraquià es fa, doncs, altament probable: conflicte amb la resistència del règim i possible conflicte violent interètnic. Recordem que George Bush anuncià el seu famós “In the battle of Iraq, the United States and our allies have prevailed” [“A la batalla de l’Iraq, els EUA i els seus aliats han vençut”] a primers de Maig de 2003 (!). Es va precipitar una mica. La lluita de la resistència, l’ús de tàctiques de guerrilla urbana, sumat al enfrontaments violents entre grups ètnics/religiosos es va allargar força anys més. És força probable que un escenari semblant es desencadenés a Síria, amb nivells d’urbanització i divisió sectària semblants.

Reconstrucció i estabilitat (q)

Suposem que es produeix una victòria militar sobre el règim que aturi el conflicte. Quines serien les probabilitats de pacificació i consolidació política a Síria? Quin seria el següent pas a fer?

L’opció de la intervenció militar implica una obligació a reconstruir i estabilitzar el país; potencialment, tot impulsant la creació d’un nou règim democràtic. L’arribada d’un pacte entre les forces en conflicte sembla lluny. El règim mateix nega repetidament aquesta possibilitat en declaracions públiques. De nou l’evidència dels precedents ens pot donar certes pistes sobre els escenaris possibles. Les intervencions militars estrangeres han estat poc efectives a l’hora de generar democràcies estables. De les intervencions militars de les darreres dècades, només dues han deixat resultats positius a llarg termini en termes de democràcia i estabilitat: les intervencions dels EUA a Grenada (1983) i Panamà (1989)[6]. Fixem-nos, però, que es tracta de dos casos on la intervenció americana anà dirigida a defensar o restablir un govern democràtic ja existent davant d’un cop militar. D’exemples de pacificació/intervenció forana en el context de guerra civil en tenim dos de relativament positius: la intervenció francesa a Costa d’Ivori (2011) i la intervenció britànica a Sierra Leone (2000). Ambdues intervencions però, de nou, tot i tractar-se d’intervencions en un conflicte civil ho feren per instaurar (candidat Ouattara a Costa d’Ivori) o restablir un govern democràtic (el govern de Kabbah a Sierra Leone).

En el cas de Síria s’estaria intervenint en el context d’una guerra civil entre grups rebels i el règim que cerquen derrocar amb la intenció última de derrocar la dictadura d’al-Assad. Una intervenció, a més, en un país amb nul·la experiència democràtica prèvia. A l’Iraq i l’Afganistan, països sense experiència democràtica, divisions ètniques i sectàries i un baix desenvolupament econòmic i institucional, les intervencions armades exteriors derrocant els règims de Saddam Hussein i el Talibà, respectivament, han estat un fracàs i una font de inestabilitat i violència donades les dificultats de reconstrucció i reconciliació. Ni tan sols a Líbia l’escenari és especialment encoratjador un cop derrocat Gaddafi.

Un cop acabada una fase inicial d’una potencial intervenció, s’obririen dos fronts possibles d’inestabilitat i violència. Primer, la resistència de fidels al règim contra les tropes estrangeres amb ús de noves tàctiques militars basades en la guerrilla urbana, atacs a petita escala, i terrorisme. I segon, l’existència d’una societat altament segregada i basada en lleialtats sectàries/religioses aguditzades per un règim d’exclusió sota criteris ètnics o sectaris propicia un més que possible esclat (com a l’Iraq) d’un conflicte sectari de revenja entre grups i pel control de les noves institucions (vegis el mapa). Sota tal context, l’evidència empírica demostra que la introducció ràpida de mecanisme democràtics i eleccions (supervisades internacionalment) genera més motius de conflicte intern que no pas de canalització de demandes i institucionalització de les relacions de poder.

Font mapa: http://www.fragilestates.org/2012/02/20/syrias-ethnic-and-religious-divides/

 

El cas de Síria ha esdevingut doncs un conflicte d’abast internacional de gran complexitat, amb diverses potències implicades tan directament com indirectament, i on una intervenció militar no sembla ni que pogués garantir una fàcil victòria de les potències intervinents, ni molt menys, assegurar en un mitjà o llarg termini el naixement d’un nou règim polític més democràtic i estable.


[1]Algunes xifres parlen de més de 400.000. La xifra s’ha reduït de manera considerable (a menys de 200.000 segons algunes estimacions) d’ençà del conflicte i les defeccions.

[2] Dades del SIPRI. En dòlars (constants de 2011), això es tradueix en gairebé el doble de despesa en defensa del règim sirià.

[3] Només cal contrastar aquest cas amb el de Tunísia i Egipte. Les forces armades dels règims de Ben-ali i Mubarak estaven més institucionalitzades, sense reclutaments de base sectària i ingerències a la seva autonomia operativa i jeràrquica. Quan les revoltes s’estengueren, els caps dels exèrcits respectius refusaren defensar el règim i obrir foc contra els manifestants. Als militars egipcis els costà una mica més de decidir-se. El resultat al final fou el mateix, sense el suport de l’exèrcit, en situació de crisi i revolta social, el règim no va poder sobreviure i es va enfonsar,…però l’exèrcit no es va enfonsar amb ell.

[4] Caldria plantejar-se si la posició russa canviaria en cas d’iniciar-se una intervenció militar per part d’una coalició tot i no tenir autorització del CS de l’ONU.

[5] Vegis, per exemple: http://www.bbc.co.uk/news/world-middle-east-15798218

[6] Deixant a banda les democratitzacions forçoses d’Alemanya, Àustria i Japó després de la seva derrota incondicional a la 2ª Guerra Mundial.

El Pati Descobert: Premi d’Assaig Irla 2013

dijous, 6/06/2013

irla.jpg Aquesta nit, en el marc de la Nit Irla 2013, se celebrava l’entrega de premis al “Premi d’Assaig Irla” per a l’estudi de la realitat política, econòmica, social i cultural dels Països Catalans, així com el desenvolupament del seu pensament. Els tres membres de El Pati Descobert vam presentar una obra titulada “A la cruïlla. Catalunya fa un pas endavant” que ha resultat guanyadora del certamen d’enguany.

No cal dir que ens enorgulleix enormement aquest premi, en el que hi vam dedicar uns grans esforços. L’acte d’entrega del premi ha estat avui dijous 6 de juny a les 19 a l’Ateneu Barcelonès de Barcelona. Per a tots aquells que no hi hagueu assistit i estigueu interessats en saber el que hem dit, a continuació us transcrivim el missatge d’agraïment que hem adreçat al públic.

“[Marc Guinjoan] Moltes gràcies. Moltes gràcies als membres del jurat del premi, a l’Arnau Albert, que sempre ha estat un interlocutor fantàstic per solucionar els nostres múltiples dubtes, i moltes gràcies a totes les persones que aquesta nit esteu aquí.

No fa falta que diguem que estem enormement contents d’aquest premi. Com que no estem acostumats a guanyar premis hem volgut parlar els tres: jo us explicaré breument qui som i d’on venim, el Toni us explicarà breument de què va l’assaig que vam presentar, i el Marc ens farà una petita reflexió final relacionant el nostre llibre amb el moment històric que viu el país.

Aquest premi no el podem desvincular del bloc de ciència política que, des de fa ja més de 5 anys, tenim obert: elpatidescobert.cat. Tots tres som llicenciats en ciències polítiques a la UPF. L’any 2008 vam començar també en aquesta universitat un màster en ciència política i vam obrir aquest espai de reflexió política a la xarxa. La nostra intenció des del primer dia no va ser altra que la difusió de la política des d’un punt de vista més analític del que normalment els mitjans de comunicació ens donaven. Amb el naixement del diari ARA se’ns va proposar integrar-nos en la comunitat de blogs del nou diari, cosa que finalment ens ha permès, de tant en tant, escriure un article en l’edició en paper del diari. Cinc anys després, alguns ja doctors, altres ben a punt de ser-ho, el nostre objectiu continua sent el mateix.

Aquest premi per nosaltres per tant representa molt més que les 80 pàgines que conformen l’obra guanyadora. Alguns dels continguts que apareixen en el llibre, d’una manera o altra han estat publicats amb anterioritat en el bloc. Per aquest motiu, per nosaltres aquest premi també ens representa un reconeixement -si més no intern- a l’esforç totalment desinteressat que des de fa més de 5 anys hem dedicat en aquest bloc. Moltes gràcies doncs una altra vegada en nom dels tres per aquest premi.

[Toni Rodon] La veritat és que jo era el més escèptic de tots tres i avui em trobo aquí fent la part més difícil: la de resumir un assaig de 80 de més de vuitanta pàgines fent-ho suficientment entenedor i alhora deixant diverses preguntes obertes perquè, quan surti publicat, decideixin comprar-lo. Però mirin, això també em fa (ens fa) molt contents. Quan vam començar el bloc recordo que el primer dia vàrem tenir 12 visites i avui som aquí. Modèstia a part, però sembla que progressem adequadament.

Mirin, potser el primer que cal que expliqui és el motiu que ens va portar a escriure aquest assaig, que no deixa de ser també el motiu que ens va portar a iniciar El Pati Descobert. En el nostre modest entendre, el país viu moments claus i la història, en els últims deu anys, s’ha accelerat. Es parla molt i es diuen moltes idees, però sovint un xic a la lleugera i sense fonaments per defensar-les.

Amb aquesta filosofia en ment, al llarg de l’assaig mostrem el per què les coses han canviat tant a Catalunya. L’escrit té tres parts: en la primera fem un repàs dels esdeveniments polítics i socials dels últims anys i argumentem que el sobiranisme ha anat creixent a mesura que es desenvolupava un discurs més ampli i transversal. Des de les incipients manifestacions que s’han celebrat a les consultes sobiranistes celebrades arreu del país. Tot plegat mostra una cosa a la qual no se li dóna sovint una rellevància necessària: la voluntat de secessió d’aquest poble ha estat un moviment més civil que polític, impulsat des de baix i propagat de forma transversal.

En la segona part de l’assaig a allò que, com sabran els lectors del bloc, tant ens agrada: les enquestes. Nosaltres hem treballat i hem vist les dades milions de vegades. Però cada cop que les mirem ens segueixen il·lustrant allò que ha passat d’una forma esfereïdora: l’any 2005 aquells que volien un Estat propi (en la pregunta de preferències territorials), segons les enquestes, eren el 12% de la població. L’any 2013 són més del 46%. I segueix creixent. Les enquestes ens diuen que això és un fenomen que ve de lluny i no és flor d’un estiu.

En la tercera part de l’assaig expliquem que aquest creixement ha anat amb paral·lel al discurs legitimador del dret a decidir. En aquest apartat ens endinsem en les teories del dret a decidir i ho fem des d’un punt de vista teòric i mirant allò que s’ha dit fora les nostres fronteres. En un moment clau pel país, és bo saber com des de les universitats es justifiquen aquests processos.

Algú deia fa un temps que potser la lliçó més important de la història és que ningú aprèn les lliçons de la història. El catalanisme fa anys, segles, que busca l’objectiu de convertir l’Estat espanyol en un Estat més amable a la realitat nacional catalana. Hem fracassat i hem persistit en l’error moltes vegades. Sembla que, per fi, n’hem après.

[Marc Sanjaume] Seria agosarat dir que hi hem arribat tot sols fins aquí. Si hem guanyat aquest premi no ho hem fet només per mèrits propis sinó també perquè hem tingut bons mestres. Hem tingut: unes famílies que ens han ensenyat a estimar el país i la nostra cultura; unes parelles que ens han donat suport mentre fèiem feina; uns  professors que ens han guiat per exemple en la confecció dels nostres doctorats (que n’hi ha que encara hem d’acabar) des de la seva categoria intel·lectual  i, també, uns investigadors joves que han estat referents per a nosaltres els darrers anys com ara l’Abel Escribà o la Tània Verge, per exemple. Gràcies a tot això, més un gran esforç per analitzar la política del nostre país, pensem que és el que ens ha dut a aquest Premi.

El tancament de l’obra el fem amb una certa indeterminació, amb un no se sap mai, una prudència que potser ens arriba del cap, de l’escepticisme del politòleg. Ens mullem ben just per dir que som en una cruïlla pel país. Una cruïlla que hi arribem venint de molt enrere. Alguns han dit que és conjuntural, flor d’un dia, nosaltres defensem que no: que hem arribat a un final de cicle i que el catalanisme es planteja seriosament escenaris que no s’havia plantejat mai. Aquest plantejament, com deia, ve d’enrere però també és fruit de constatar que hi ha una frustració, una decepció, amb un Estat que enlloc de protegir-nos i fer-nos més pròspers ens ha menystingut. Ens mullem fins aquí, doncs.

Però deixin-me dir una cosa amb el cor. Esperem que aquesta cruïlla de país, que és on comença i acaba la nostra obra, quedi enrera aviat. Volem, de tot cor,  que el proper Premi Irla el del 2014 no hagi de guardonar una obra sobre una cruïlla (o un atzucac) o de com saltar una paret, o de com estar a un pam de no sé què o de com gestionar la frustració per anhelar un projecte polític inabastable.

Desitgem que el proper Irla guardoni una obra que pugui certificar que vivim en un país nou, lliure i pròsper. Visca la terra.”

L’atzucac sirià (I)

dilluns, 3/06/2013

La situació a Síria és ara més complicada que mai i, alhora, més dramàtica que mai també. Diverses fonts situen el nombre total de morts des de l’inici del conflicte (Març 2011) en almenys 80.000 (segons Nacions Unides) i, fins i tot, en més de 95.000 (segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans). La revolta contra el règim de Bashar al-Assad (en el poder des de l’any 2000 després de succeir al seu pare Hafez), com és sabut, ha esdevingut una guerra civil oberta i cruenta amb la complicació afegida de què diversos actors externs al propi país hi estan prenent part.

La pregunta, doncs, que els alts càrrecs governamentals dels països més influents així com de les principals organitzacions internacionals es fan és, què cal fer a Síria? I, en concret, cal iniciar una intervenció militar al país per aturar les violacions sistemàtiques dels drets humans a mans del règim? La pregunta no té resposta òbvia ni fàcil, ni de bon tros. En cada una de les posicions hi ha implicacions legals, ètiques i pràctiques que cal tenir en compte. Comencem per les dues primeres.

Les dècades posteriors a la fi de la 2ª Guerra Mundial han estat caracteritzades per un elevat nombre d’intervencions militars en tercers països, malgrat que s’observa un cert descens a partir de la fi dela Guerra Freda (vegis el gràfic).

Nombre d’intervencions militars en règims autoritaris (1950-2005). Les accions militars poden anar dirigides contra el règim, en suport del règim o ser neutrals.

Legalitat

A nivell legal, la Carta de les Nacions Unides prohibeix l’ús de la força en el seu Article 2(4). Una intervenció que impliqui l’ús de la força militar només és legal segons el dret internacional sota dues circumstàncies: primer, en cas de defensa pròpia (que no és el cas sirià degut el seu caràcter de revolta i guerra civil interna) ; i segon, en cas d’autorització pel Consell de Seguretat de l’ONU (CS) si aquest considera que la situació en un país és “una amenaça a la pau i seguretat internacionals” (Capítol VII de la Carta de l’ONU)[1]. Que aquesta segona condició es dóna en el cas sirià no és gaire discutible. L’elevat nombre de refugiats, la implicació de tercers estats i actors de manera directa o indirecta (Hezbollah, Rússia, Iran, i Turquia per exemple), la sensibilitat de la zona i el seu impacte en la situació del conflicte àrabo-israelià, la situació del poble kurd, l’alta probabilitat de contagi a d’altres països amb atacs produint-se fora de territori sirià (Turquia i el Líban), etc. ens indiquen que les implicacions del conflicte sirià s’entenen més enllà de les seves fronteres i encaixarien perfectament dins de la situació d’amenaça prevista a la Carta de les Nacions Unides. Crec que hi ha pocs dubtes interpretatius en aquest cas (a diferència de casos com el d’Haití el 1994) i sota aquest escenari una intervenció dirigida a aturar el règim d’al-Assad podria ser legal sempre i quan el CS ho aprovi i ho impulsi. Hi ha precedents d’autoritzacions del CS que han habilitat intervencions humanitàries i fins i tot intervencions dirigides a derrocar règims autoritaris tot restaurant governs democràtics previs sota la premissa del riscs a la pau i seguretat internacionals: Somàlia 1992, Haiti 1994, Sierra Leone 1997-98, Líbia 2011.

Com és ben sabut, però, malgrat tractar-se d’un cas potencialment clar d’amenaça a la pau i seguretats internacionals,  la decisió d’autoritzar l’ús legal de la força i dotar de legalitat una potencial intervenció recau en el CS en darrera instància, on els membres permanents hi tenen dret de veto. Un dret que, pel cas sirià, Rússia (i la Xina) exerceixen de manera repetida per tal de blocar qualsevol forma de pressió (incloent l’ús de sancions econòmiques) sobre el règim d’al-Assad.

Ètica

El debat sobre la legitimitat d’una intervenció no acaba aquí però. Un gran nombre d’intervencions de caràcter humanitari o de canvi de règim en les darreres dècades s’han produït de manera unilateral, és a dir, sense autorització prèvia del CS. Per exemple, Uganda 1979, Grenada 1983, Panamà 1989, Kosovo 1999, Iraq 2003. La legitimació d’aquestes accions es cerca cada cop més en apel·lar a nous principis que modifiquen la visió tradicional de la teoria de la guerra justa. Segons aquesta teoria certes casuístiques fan que una guerra o l’ús de la força sigui just. Una de les situacions que es consideren com a justes per iniciar l’ús de la força és la d’aturar violacions massives dels drets humans en tercers països. Per al cas Sirià, no només aquesta causa seria aplicable (la protecció), sinó també aquella que considera just intervenir en un país per assistir a una de les parts en una guerra civil si l’altra part també està rebent suport exterior[2]. El suport obert de Rússia, Iran i, més recentment, el de Hezbollah al règim alawita, legitimarien, doncs, el suport als rebels des d’aquesta òptica.

La causa justa d’aturar violacions massives de drets humans és el que defineix una ‘intervenció humanitària’. Ara bé, el que no s’autoritza des d’aquesta teoria en cap cas és el derrocament d’un règim de manera directa per una força militar exterior[3]. Aquests resultat només pot ser una conseqüència de segon ordre derivada d’una causa justa que legitimi la intervenció. És a dir, si com en el cas de Síria, per aturar els atacs i les massacres contra civils és imprescindible derrocar també el règim Baasista, aleshores sí. Però intervenir a Síria simplement per derrocar el règim d’al-Assad pel fet de ser dictatorial, no.

Malgrat això, recentment, tant des del dret internacional com des de la filosofia política hi ha un creixent corrent de pressió per canviar aquests postulats que limiten la capacitat d’intervenció. Un dels principals defensors (entre d’altres) del dret unilateral a l’ús de la força per provocar un canvi de règim cap a la democràcia, Michael Reisman, defensa que cal revisar el concepte de sobirania i, en conseqüència, el dret a la no intervenció (protegit pel dret internacional). La sobirania estatal donaria pas a la sobirania popular o a un concepte de sobirania condicional segons el qual un govern que no representa ni respecta els drets humans més bàsics dels seus ciutadans no és un govern sobirà. En conseqüència, tercers estats poden intervenir militarment i aplicar el dret d’aquesta població a la seva sobirania real i l’exercici de la democràcia.

El pes d’aquests arguments és creixent i ha inspirat i impulsat, juntament amb els recents fracassos internacionals a Iugoslàvia i Rwanda, en certa mesura, una nova doctrina internacional més activa en la protecció dels drets humans mitjançant intervencions exteriors i adoptada recentment per les Nacions Unides. Es tracta de la Responsabilitat de Protegir (R2P). Segons aquesta, la sobirania estatal implica la responsabilitat de protegir els ciutadans de certes atrocitats com genocidi, violacions massives de drets humans, crims contra la humanitat, etc. Si un estat fracassa en aquesta funció, és responsabilitat de la comunitat internacional d’intervenir (amb l’ús de la força com a darrer recurs si és necessari) per garantir el dret dels ciutadans a no patir aquests abusos. Les implicacions d’aquests postulats són de grandíssim abast. La recent intervenció militar multilateral (zona d’exclusió aèria) a Líbia amb l’autorització del CS (resolució 1973) per evitar els atacs a civils per part de l’exèrcit de Gaddafi ha estat amplament interpretada com un cas d’aplicació positiva i amb èxit d’aquesta nova doctrina. Síria seria un nou cas evident de potencial aplicació d’aquesta nova i important doctrina en cas d’acord sobre la necessitat d’intervenir (més enllà de les sancions imposades pels EUA i la UE). Ara bé, malgrat la situació indiqui que l’ús de la força pot ésser justificat i que fins i tot hi hagi una responsabilitat internacional, això no vol dir que hi hagi algú disposat a fer-ho.

No correm a acusar als principals actors internacionals (multilaterals o no) de no fer res davant el conflicte al país i de defugir la seva responsabilitat de protegir. Una intervenció no només es justifica en termes de les seves intencions (aturar el conflicte i la violació de drets humans per part del règim d’al-Assad), sinó també per les seves potencials conseqüències pràctiques i és per això que el recurs a una intervenció militar no sembla estar entre les vies d’acció prioritàries. Ho discutirem més endavant.


[1] Un tercer cas, discutible i controvertit, seria el de una intervenció per invitació de l’estat afectat.

[2] D’altres inclouen, la defensa pròpia o assistir a una comunitat amb voluntat de secessió.

[3] Vegis, per exemple: Michael Walzer. 2006. “Regime Change and Just War”, Dissent 53 (3).