Arxiu del dilluns, 3/06/2013

L’atzucac sirià (I)

dilluns, 3/06/2013

La situació a Síria és ara més complicada que mai i, alhora, més dramàtica que mai també. Diverses fonts situen el nombre total de morts des de l’inici del conflicte (Març 2011) en almenys 80.000 (segons Nacions Unides) i, fins i tot, en més de 95.000 (segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans). La revolta contra el règim de Bashar al-Assad (en el poder des de l’any 2000 després de succeir al seu pare Hafez), com és sabut, ha esdevingut una guerra civil oberta i cruenta amb la complicació afegida de què diversos actors externs al propi país hi estan prenent part.

La pregunta, doncs, que els alts càrrecs governamentals dels països més influents així com de les principals organitzacions internacionals es fan és, què cal fer a Síria? I, en concret, cal iniciar una intervenció militar al país per aturar les violacions sistemàtiques dels drets humans a mans del règim? La pregunta no té resposta òbvia ni fàcil, ni de bon tros. En cada una de les posicions hi ha implicacions legals, ètiques i pràctiques que cal tenir en compte. Comencem per les dues primeres.

Les dècades posteriors a la fi de la 2ª Guerra Mundial han estat caracteritzades per un elevat nombre d’intervencions militars en tercers països, malgrat que s’observa un cert descens a partir de la fi dela Guerra Freda (vegis el gràfic).

Nombre d’intervencions militars en règims autoritaris (1950-2005). Les accions militars poden anar dirigides contra el règim, en suport del règim o ser neutrals.

Legalitat

A nivell legal, la Carta de les Nacions Unides prohibeix l’ús de la força en el seu Article 2(4). Una intervenció que impliqui l’ús de la força militar només és legal segons el dret internacional sota dues circumstàncies: primer, en cas de defensa pròpia (que no és el cas sirià degut el seu caràcter de revolta i guerra civil interna) ; i segon, en cas d’autorització pel Consell de Seguretat de l’ONU (CS) si aquest considera que la situació en un país és “una amenaça a la pau i seguretat internacionals” (Capítol VII de la Carta de l’ONU)[1]. Que aquesta segona condició es dóna en el cas sirià no és gaire discutible. L’elevat nombre de refugiats, la implicació de tercers estats i actors de manera directa o indirecta (Hezbollah, Rússia, Iran, i Turquia per exemple), la sensibilitat de la zona i el seu impacte en la situació del conflicte àrabo-israelià, la situació del poble kurd, l’alta probabilitat de contagi a d’altres països amb atacs produint-se fora de territori sirià (Turquia i el Líban), etc. ens indiquen que les implicacions del conflicte sirià s’entenen més enllà de les seves fronteres i encaixarien perfectament dins de la situació d’amenaça prevista a la Carta de les Nacions Unides. Crec que hi ha pocs dubtes interpretatius en aquest cas (a diferència de casos com el d’Haití el 1994) i sota aquest escenari una intervenció dirigida a aturar el règim d’al-Assad podria ser legal sempre i quan el CS ho aprovi i ho impulsi. Hi ha precedents d’autoritzacions del CS que han habilitat intervencions humanitàries i fins i tot intervencions dirigides a derrocar règims autoritaris tot restaurant governs democràtics previs sota la premissa del riscs a la pau i seguretat internacionals: Somàlia 1992, Haiti 1994, Sierra Leone 1997-98, Líbia 2011.

Com és ben sabut, però, malgrat tractar-se d’un cas potencialment clar d’amenaça a la pau i seguretats internacionals,  la decisió d’autoritzar l’ús legal de la força i dotar de legalitat una potencial intervenció recau en el CS en darrera instància, on els membres permanents hi tenen dret de veto. Un dret que, pel cas sirià, Rússia (i la Xina) exerceixen de manera repetida per tal de blocar qualsevol forma de pressió (incloent l’ús de sancions econòmiques) sobre el règim d’al-Assad.

Ètica

El debat sobre la legitimitat d’una intervenció no acaba aquí però. Un gran nombre d’intervencions de caràcter humanitari o de canvi de règim en les darreres dècades s’han produït de manera unilateral, és a dir, sense autorització prèvia del CS. Per exemple, Uganda 1979, Grenada 1983, Panamà 1989, Kosovo 1999, Iraq 2003. La legitimació d’aquestes accions es cerca cada cop més en apel·lar a nous principis que modifiquen la visió tradicional de la teoria de la guerra justa. Segons aquesta teoria certes casuístiques fan que una guerra o l’ús de la força sigui just. Una de les situacions que es consideren com a justes per iniciar l’ús de la força és la d’aturar violacions massives dels drets humans en tercers països. Per al cas Sirià, no només aquesta causa seria aplicable (la protecció), sinó també aquella que considera just intervenir en un país per assistir a una de les parts en una guerra civil si l’altra part també està rebent suport exterior[2]. El suport obert de Rússia, Iran i, més recentment, el de Hezbollah al règim alawita, legitimarien, doncs, el suport als rebels des d’aquesta òptica.

La causa justa d’aturar violacions massives de drets humans és el que defineix una ‘intervenció humanitària’. Ara bé, el que no s’autoritza des d’aquesta teoria en cap cas és el derrocament d’un règim de manera directa per una força militar exterior[3]. Aquests resultat només pot ser una conseqüència de segon ordre derivada d’una causa justa que legitimi la intervenció. És a dir, si com en el cas de Síria, per aturar els atacs i les massacres contra civils és imprescindible derrocar també el règim Baasista, aleshores sí. Però intervenir a Síria simplement per derrocar el règim d’al-Assad pel fet de ser dictatorial, no.

Malgrat això, recentment, tant des del dret internacional com des de la filosofia política hi ha un creixent corrent de pressió per canviar aquests postulats que limiten la capacitat d’intervenció. Un dels principals defensors (entre d’altres) del dret unilateral a l’ús de la força per provocar un canvi de règim cap a la democràcia, Michael Reisman, defensa que cal revisar el concepte de sobirania i, en conseqüència, el dret a la no intervenció (protegit pel dret internacional). La sobirania estatal donaria pas a la sobirania popular o a un concepte de sobirania condicional segons el qual un govern que no representa ni respecta els drets humans més bàsics dels seus ciutadans no és un govern sobirà. En conseqüència, tercers estats poden intervenir militarment i aplicar el dret d’aquesta població a la seva sobirania real i l’exercici de la democràcia.

El pes d’aquests arguments és creixent i ha inspirat i impulsat, juntament amb els recents fracassos internacionals a Iugoslàvia i Rwanda, en certa mesura, una nova doctrina internacional més activa en la protecció dels drets humans mitjançant intervencions exteriors i adoptada recentment per les Nacions Unides. Es tracta de la Responsabilitat de Protegir (R2P). Segons aquesta, la sobirania estatal implica la responsabilitat de protegir els ciutadans de certes atrocitats com genocidi, violacions massives de drets humans, crims contra la humanitat, etc. Si un estat fracassa en aquesta funció, és responsabilitat de la comunitat internacional d’intervenir (amb l’ús de la força com a darrer recurs si és necessari) per garantir el dret dels ciutadans a no patir aquests abusos. Les implicacions d’aquests postulats són de grandíssim abast. La recent intervenció militar multilateral (zona d’exclusió aèria) a Líbia amb l’autorització del CS (resolució 1973) per evitar els atacs a civils per part de l’exèrcit de Gaddafi ha estat amplament interpretada com un cas d’aplicació positiva i amb èxit d’aquesta nova doctrina. Síria seria un nou cas evident de potencial aplicació d’aquesta nova i important doctrina en cas d’acord sobre la necessitat d’intervenir (més enllà de les sancions imposades pels EUA i la UE). Ara bé, malgrat la situació indiqui que l’ús de la força pot ésser justificat i que fins i tot hi hagi una responsabilitat internacional, això no vol dir que hi hagi algú disposat a fer-ho.

No correm a acusar als principals actors internacionals (multilaterals o no) de no fer res davant el conflicte al país i de defugir la seva responsabilitat de protegir. Una intervenció no només es justifica en termes de les seves intencions (aturar el conflicte i la violació de drets humans per part del règim d’al-Assad), sinó també per les seves potencials conseqüències pràctiques i és per això que el recurs a una intervenció militar no sembla estar entre les vies d’acció prioritàries. Ho discutirem més endavant.


[1] Un tercer cas, discutible i controvertit, seria el de una intervenció per invitació de l’estat afectat.

[2] D’altres inclouen, la defensa pròpia o assistir a una comunitat amb voluntat de secessió.

[3] Vegis, per exemple: Michael Walzer. 2006. “Regime Change and Just War”, Dissent 53 (3).