L’atzucac sirià (II)

Si en el post anterior vam plantejar-nos la possible justificació legal i ètica d’una intervenció (militar) a Síria, en aquesta segona entrega discutirem i donarem elements de debat sobre els elements estratègics i polítics d’aquesta. És a dir, més enllà de si una intervenció seria legal o justa, ens preguntarem si seria apropiada pel que fa a resultats i el seu potencial impacte.

La doctrina dela R2P conté sis principis per guiar les potencials intervencions militars. El primer reclama que sigui exercit per l’autoritat correcta, situant-la (en primera instància) en el consell de Seguretat de l’ONU i emfatitzant la multilateralitat com a via prioritària. El segon estableix “el llindar de la causa justa”, és a dir, les situacions que justificarien una intervenció militar destinada a protegir tot fent-la justa, com ja vam discutir: neteja ètnica o una pèrdua massiva de vides degut a l’acció de l’estat (o la seva inacció o fallida). Com discutíem a l’article anterior, aquestes situacions (en especial la segona) es donen en el cas sirià i, per tant, donen cobertura ètica a una potencial intervenció.

El tercer, quart i cinquè parlen de la intencionalitat, de l’ús de la força militar com a darrer recurs i de l’adopció de mesures proporcionades. El que ens interessa, però, ara és el sisè, anomenat “reasonable prospects” (perspectives raonables). Aquest principi ens diu el següent: “Hi ha d’haver una possibilitat raonable d’èxit en aturar o evitar el patiment que ha justificat la intervenció; les conseqüències de l’acció no han de ser pitjors que les conseqüències de la inacció”.

Així doncs, no només l’existència d’una causa justa justifica una intervenció. Aquesta hauria de complir aquest darrer criteri, ben sensat, i que en el cas sirià suposa valorar si l’impacte de la intervenció pot ésser efectiu i positiu a mig i llarg termini. Això, de fet, pressuposa multiplicar dues probabilitats difícils de quantificar. Tota intervenció de caràcter humanitari o democratitzador té dues fases (simplificant-ho molt). Primer, la fase estrictament militar, consistent en l’ús de forces i operacions destinades a aturar les violacions massives de drets humans, el conflicte, el genocidi o derrotar (i derrocar) les forces del règim existent. La segona és la fase de reconstrucció i estabilització de la situació social i política en el país on s’ha intervingut. En conseqüència, la probabilitat total de què una intervenció militar tingui èxit real implica, primer la probabilitat d’èxit o victòria militar efectiva (p), i segon, la probabilitat de consolidació política i reconstrucció post-conflicte (q). La probabilitat, doncs, que una intervenció militar a Síria generi resultats realment positius és p*q. Suposar que tot es redueix a una victòria sobre les forces militars (i paramilitars) del règim d’al-Assad i els seus aliats és un error, com demostra l’experiència del cas d’Iraq, Afganistan , i fins i tot el de Yugoslàvia (Bòsnia). Imaginem que la probabilitat de victòria militar o de posar fi a les matances de civils són força altes, del 0,85. Ara imaginem, i no costa gaire, que la probabilitat de consolidació, reconstrucció i pacificació del país després de la intervenció és baixa, del 0,2. La probabilitat d’èxit real d’una intervenció seria del 0,17. Ummm…suficient?

Èxit militar (p)

Considerem i analitzem, doncs, les dues probabilitats, associades a les dues fases de la intervenció per separat. Una força d’intervenció en suport de les forces rebels constituïda per una coalició internacional podria tenir unes relativament altes probabilitats de victòria militar, almenys a curt termini. La seva potencial capacitat militar i tecnològica caldria suposar que seria superior a la del règim Baasista si hi ha implicació de les principals potències mundials. Ara bé, això dependria de diversos factors i l’escenari no és ni de bon tros clar. Líbia no pot sevir pas de referència. La potència militar del règim personalista de Gaddafi era força limitada, amb unes forces armades formades per uns 76.000 membres (tirant llarg). L’exèrcit Sirià comptava a l’inici del conflicte civil armat amb més de 300.000 membres actius[1] amb millor organització, formació i equipament que l’exèrcit de Gaddafi, incloent –aparentment− arsenals d’armes químiques. Líbia dedicava al voltant del 1,2% del seu PIB en defensa l’any 2008. Síria el 4,1% el 2010.[2] Gaddafi, dictador personalista i assessorat per simples “yes, men”, per evitar l’amenaça de cops, mantingué l’exèrcit regular sota mínims en termes de personal i equipament. Estratègia típica de coup-proofing. Al mateix temps, i com a part d’aquesta estratègia, les unitats fidels i millor equipades eren aquelles formades bàsicament per reclutes de la seva tribu (o tribus lleials) i liderades principalment per familiars directes, com la Brigada Khamis (liderada pel seu fill). La seva potència i el grup reduït de membres en limitaven la seva capacitat militar real. La darrera força de resistència del règim de Gaddafi la constituïren principalment forces mercenàries (moltes d’altres països de la regió) i altres unitats lleials degut a l’alt nombre de desercions i a la precarietat de les forces regulars. A conseqüència d’això, l’aplicació de la zona d’exclusió aèria (UNSC resolució 1973) debilità brutalment la capacitat de l’exèrcit libi de fer front (i derrotar) l’exèrcit rebel. No s’usaren tropes de terra dins el territori libi durant la intervenció militar estrangera.

El règim d’al-Assad és un règim amb una forta estructura de partit i militar basat, a més, en el control del poder per part d’una minoria ètnica, els alawites, amb el suport d’altres grups minoritaris com els cristians (temorosos de la majoria sunnita). L’exèrcit sirià, no només té major efectius i millor equipament, si no que també està més efectivament patrimonialitzat. La majoria de les tropes regulars provenen de la minoria alawita. I les principals unitats (les millor equipades i preparades) estan dirigides per caps militars que pertanyen també a la minoria alawita (a la que pertany al-Assad) o són directament familiars del President. A la taula següent tenim una breu relació de les principals unitats (militars, de seguretat i d’intel·ligència), els seus caps i si tenen vincles ètnics o familiars amb el President. Al-Assad, buscant ampliar l’àmbit de suport social del règim ha situat recentment dos sunnites com a titulars dels ministeris de defensa i interior.

Unitat

 Líder (manquen algunes actualitzacions)   

 Vincles ètnics (E) o familiars (F)

Ministre Defensa

Fahd Jassem al-Freij

No

Ministre Interior

Mohammad Ibrahim al-Shaar

No

4ª Divisió Armada

Maher al-Assad

E i F

3ª Divisió Armada

Shafiq Fayyad

E i F

Companyies de lluita

Adnan Assad

E i F

Forces especials

Ali Habib

E

Guàrdia Republicana

Maher al-Assad

E i F

Servei/Directori de Seguretat General

Mohammed Dib Zaitoun

E

Directori de Seguretat Política

Rustum Ghazaleh

No

Shu’bat al-Mukhabarat al-’Askariyya

Abdel-Fatah Qudsiyeh

E

Shabbeha Shabiha

Cosins d’al-Assad

E i F

Aquests vincles familiars i ètnics redueixen el risc de defeccions massives entre les tropes militars i de seguretat del règim i, per tant, en mantenen la capacitat operativa, unitat i cohesió. Un motiu molt simple ho explica. La seva continuïtat està lligada a la continuïtat del règim. La derrota implicaria el poder de la majoria sunnita i, per tant, la seva caiguda social i eliminació política (i, potser, física). El seu destí és el destí del règim i del seu líder, i per això tenen incentius per mantenir-se fidels fins al final i seguir lluitant (ja portem 2 anys de guerra civil).[3] El costos del canvi polític són enormes. En canvi, el combat pot donar una utilitat esperada positiva tenint en compte la probabilitat  de guanyar el conflicte armat i conservar el poder. A més, és essencial  recordar que la força militar del règim es veu també reforçada pel suport extern que està rebent per part de Rússia (armament), Iran (armament i tropes), Iraq (facilitant suport i accés) i Hezbollah (tropes).[4]

En canvi la força operativa dels rebels així com la seva unió han anat minvant. Davant el seu retrocés, la UE va decidir fa uns dies aixecar l’embargament d’armes sobre l’oposició a Síria per així facilitar l’accés dels rebels a armament procedent de l’exterior. Fins ara els principals proveïdors de suport armamentístic de l’oposició sunnita han estat Qatar, Aràbia Saudita i Turquia. A diferència del cas de Líbia, on l’exèrcit rebel comptava amb un (relativament) alt grau d’unitat a més de comptar amb un interlocutor polític reconegut (el Consell de Transició Nacional), l’oposició a Síria es troba força dividida militarment i política. No hi ha cap interlocutor opositor reconegut a nivell internacional (un primer pas important).[5] L’Exèrcit Lliure de Síria integra diverses milícies mal cohesionades i coordinades. Altres grups armats d’oposició islamistes escapen el seu control, i els països àrabs de la regió sembla que donen suport a grups diferents segons els seus interessos. El conflicte a Síria és un nou escenari i reflex de les pugnes de poder a nivell regional entre les principals sectes. La presència i implicació de múltiples actors (domèstics i externs) en un conflicte civil acostuma a tenir una clara conseqüència, allargar el conflicte, ja que les forces de combat es reequilibren contínuament. Síria sembla doncs l’escenari d’un conflicte amb fortes ramificacions internacionals. La implicació de Hezbollah i el resultat del conflicte són d’alta importància també per a Israel. L’escenari global té deixos de conflicte gairebé huntingtonià.

És, per tant, força dubtós que l’aplicació d’una simple zona d’exclusió aèria fos suficient per propiciar una debilitament suficient del règim que en fes possible la seva caiguda a mans dels rebels com en el cas de Líbia. La probabilitat p d’aquesta estratègia no seria gaire alta. La intervenció militar requeriria de forces d’intervenció per terra en suport a les dels grups rebels per augmentar les probabilitats d’èxit (p). Això complica, i molt, l’escenari del conflicte, ja que els països serien reticents a enviar tropes de combat a un conflicte incert, especialment després dels fracassos a l’Iraq i l’Afganistan (i Somàlia, Rwanda, Bòsnia, etc.). Si hi entren tropes, l’escenari iraquià es fa, doncs, altament probable: conflicte amb la resistència del règim i possible conflicte violent interètnic. Recordem que George Bush anuncià el seu famós “In the battle of Iraq, the United States and our allies have prevailed” [“A la batalla de l’Iraq, els EUA i els seus aliats han vençut”] a primers de Maig de 2003 (!). Es va precipitar una mica. La lluita de la resistència, l’ús de tàctiques de guerrilla urbana, sumat al enfrontaments violents entre grups ètnics/religiosos es va allargar força anys més. És força probable que un escenari semblant es desencadenés a Síria, amb nivells d’urbanització i divisió sectària semblants.

Reconstrucció i estabilitat (q)

Suposem que es produeix una victòria militar sobre el règim que aturi el conflicte. Quines serien les probabilitats de pacificació i consolidació política a Síria? Quin seria el següent pas a fer?

L’opció de la intervenció militar implica una obligació a reconstruir i estabilitzar el país; potencialment, tot impulsant la creació d’un nou règim democràtic. L’arribada d’un pacte entre les forces en conflicte sembla lluny. El règim mateix nega repetidament aquesta possibilitat en declaracions públiques. De nou l’evidència dels precedents ens pot donar certes pistes sobre els escenaris possibles. Les intervencions militars estrangeres han estat poc efectives a l’hora de generar democràcies estables. De les intervencions militars de les darreres dècades, només dues han deixat resultats positius a llarg termini en termes de democràcia i estabilitat: les intervencions dels EUA a Grenada (1983) i Panamà (1989)[6]. Fixem-nos, però, que es tracta de dos casos on la intervenció americana anà dirigida a defensar o restablir un govern democràtic ja existent davant d’un cop militar. D’exemples de pacificació/intervenció forana en el context de guerra civil en tenim dos de relativament positius: la intervenció francesa a Costa d’Ivori (2011) i la intervenció britànica a Sierra Leone (2000). Ambdues intervencions però, de nou, tot i tractar-se d’intervencions en un conflicte civil ho feren per instaurar (candidat Ouattara a Costa d’Ivori) o restablir un govern democràtic (el govern de Kabbah a Sierra Leone).

En el cas de Síria s’estaria intervenint en el context d’una guerra civil entre grups rebels i el règim que cerquen derrocar amb la intenció última de derrocar la dictadura d’al-Assad. Una intervenció, a més, en un país amb nul·la experiència democràtica prèvia. A l’Iraq i l’Afganistan, països sense experiència democràtica, divisions ètniques i sectàries i un baix desenvolupament econòmic i institucional, les intervencions armades exteriors derrocant els règims de Saddam Hussein i el Talibà, respectivament, han estat un fracàs i una font de inestabilitat i violència donades les dificultats de reconstrucció i reconciliació. Ni tan sols a Líbia l’escenari és especialment encoratjador un cop derrocat Gaddafi.

Un cop acabada una fase inicial d’una potencial intervenció, s’obririen dos fronts possibles d’inestabilitat i violència. Primer, la resistència de fidels al règim contra les tropes estrangeres amb ús de noves tàctiques militars basades en la guerrilla urbana, atacs a petita escala, i terrorisme. I segon, l’existència d’una societat altament segregada i basada en lleialtats sectàries/religioses aguditzades per un règim d’exclusió sota criteris ètnics o sectaris propicia un més que possible esclat (com a l’Iraq) d’un conflicte sectari de revenja entre grups i pel control de les noves institucions (vegis el mapa). Sota tal context, l’evidència empírica demostra que la introducció ràpida de mecanisme democràtics i eleccions (supervisades internacionalment) genera més motius de conflicte intern que no pas de canalització de demandes i institucionalització de les relacions de poder.

Font mapa: http://www.fragilestates.org/2012/02/20/syrias-ethnic-and-religious-divides/

 

El cas de Síria ha esdevingut doncs un conflicte d’abast internacional de gran complexitat, amb diverses potències implicades tan directament com indirectament, i on una intervenció militar no sembla ni que pogués garantir una fàcil victòria de les potències intervinents, ni molt menys, assegurar en un mitjà o llarg termini el naixement d’un nou règim polític més democràtic i estable.


[1]Algunes xifres parlen de més de 400.000. La xifra s’ha reduït de manera considerable (a menys de 200.000 segons algunes estimacions) d’ençà del conflicte i les defeccions.

[2] Dades del SIPRI. En dòlars (constants de 2011), això es tradueix en gairebé el doble de despesa en defensa del règim sirià.

[3] Només cal contrastar aquest cas amb el de Tunísia i Egipte. Les forces armades dels règims de Ben-ali i Mubarak estaven més institucionalitzades, sense reclutaments de base sectària i ingerències a la seva autonomia operativa i jeràrquica. Quan les revoltes s’estengueren, els caps dels exèrcits respectius refusaren defensar el règim i obrir foc contra els manifestants. Als militars egipcis els costà una mica més de decidir-se. El resultat al final fou el mateix, sense el suport de l’exèrcit, en situació de crisi i revolta social, el règim no va poder sobreviure i es va enfonsar,…però l’exèrcit no es va enfonsar amb ell.

[4] Caldria plantejar-se si la posició russa canviaria en cas d’iniciar-se una intervenció militar per part d’una coalició tot i no tenir autorització del CS de l’ONU.

[5] Vegis, per exemple: http://www.bbc.co.uk/news/world-middle-east-15798218

[6] Deixant a banda les democratitzacions forçoses d’Alemanya, Àustria i Japó després de la seva derrota incondicional a la 2ª Guerra Mundial.

Etiquetes

3 comentaris

  • ianF

    11/06/2013 0:30

    Brkalaufik Suria!
    Que bendigui Siria doncs i que tinguin sort els seus ciutadans..
    Gracies per l’article.

  • Informat

    11/06/2013 15:22

    Creia que en el segon, com a mínim, intentaries ser més imparcial, i tot i que ho has intentant, has errat.

    Noticia del Washintong Post: http://articles.washingtonpost.com/2013-05-14/world/39245780_1_human-rights-watch-rebel-commander-syrian-rebel
    Observatori Sirià amb seu al R.U (és de l’oposició) va dir que 41.000 dels morts eren alawites. El total de morts és de 94.000. Els alawites (ètnia d’Al-Assad) representen tant sols el 12% del a població !!!!

    Pots dir qui està massacrant a qui??
    A qui cal defensar de qui??
    Per a parar a qui cal intervenir??

    I per últim, qui ha dit que l’oposició (tota) vulgui un sistema democràtic? Has decidit tu que vol l’oposició?

    Més info:
    http://gara.naiz.info/paperezkoa/20130611/407375/es/La-fusion-yihadismo-iraqui-sirio-invalidada
    S’ha aturat la unió d’Al-Nusra i la branca d’Al-Quaeda d’Irak. Aquesta última és diu “d’Irak i llevant”, on lluiten contra el govern d’Irak, Siria, Liban i Israel per crear un gran estat islàmic on s’apliqui la xaria.
    Aquesta ha passat a ser majoritària i Al-Nusra ha quedat com a marginal entre els salafistes.

    Estaràs a favor de defensar aquesta gent (el mateix grup) en la lluita a Síria però en contra a Irak?
    El motiu quin és? Perquè ells cerquen el mateix a tots dos llocs.

    Amb tot l’afecte del món, Síria com Libia són dos cagades monumentals d’occident, i pagarem les conseqüències. D’aquí pocs anys tornaràs a escriure un altre escrit defensant la intervenció armada a Líbia per fer fora els talibans.
    Com assenyalaves al primer escrit, cal veure qui en surt beneficiat de cada cosa. I de la desestabilització de Libia i Siria en surten certs estats, amics d’occident, justament.
    Fixe’t com mai s’ha parlat d’intervenir Aràbia Saudita o Qatar (on han reprimit protestesamb l’exèrcit i amb morts), I Omar directament ni surt a la TV. I no es va fer res a Algèria o Egipte. Curiós, només es vol intervenir a Líbia i Síria…. Tot i que la meitat de morts siguin d’una ètnia minoritària, tot i així, seguireu dient que hi ha una massacre de civils per part del govern, oi?.

  • Informat

    12/06/2013 16:04

    Perdoneu per fer un segon escrit:

    Aquí tens el llistat de la procedència de 6.000 MORTS que eren combatents estrangers a les files rebels: http://www.almanar.com.lb/french/adetails.php?eid=115999&cid=18&fromval=1&frid=18&seccatid=37&s1=1

    Ara suma els que estan vius i lluiten amb els rebels. Tot i això, dia si i dia també tant sols es parla de Hizbul·là i Rússia per dir que el “règim” té suport exterior.
    I recorda, aquests són tots integristes islàmics.

    L’anàlisi sobre el conflicte i els conflictes és interessant. El meu dubte és a qui hem de salvar de què. Als rebels del laïcisme i el respecte a les minories, o a les minories d’una majoria religiosa i de l’integrisme islàmic.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús