Avortar la reforma

La Llei de l’avortament de 2010 incloïa moltes modificacions respecte a la llei anterior de 1985, com ara la desregulació de l’avortament fins a les 14 primeres setmanes, la regulació de l’objecció de consciència dels metges, el dret de les menors a  avortar sense consentiment patern i establia plans sobre educació sexual i afectiva.

Tanmateix, la llei de 2010 no resolia les principals demandes dels col·lectius feministes: la despenalització de l’avortament mitjançant l’eliminació d’aquesta intervenció del Codi Penal, el dret de la dona a decidir sobre la seva maternitat i no prenia cap compromís respecte a la cobertura dels avortaments dins la sanitat pública.

2010: una llei polèmica

És en aquest context que el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, decideix anunciar una reforma que clarament es decanta per les demandes dels grups ultraconservadors. La nova llei pretén suprimir l’avortament lliure per al termini de 14 setmanes o la possibilitat que les menors avortin sense consentiment, així com il·legalitzar la interrupció de l’embaràs en cas de malformació del fetus. Deixant de banda els supòsits de les lleis, és interessant entendre alguns arguments d’uns i altres per poder comprendre les implicacions d’aquesta futura (contra)reforma.

Maternitat vs. Propi cos?

Gallardón afirmava l’any passat que la seva llei pretén “defensar el dret i la dignitat de la dona amb un dels seus valors fonamentals: el dret a la maternitat”. La defensa del dret a la maternitat podria ser igualment utilitzat pels col·lectius feministes, però les connotacions són ben diferents. Quan Galllardón defensa la maternitat, està fent referència a la idea que la feminitat és gairebé sinònim de maternitat, com bé ho exemplifica quan afirma que la llei “s’inspira en el dret per excel·lència de la dona: la maternitat”. Per contra, els col·lectius feministes defensen el dret al propi cos, que equival a reivindicar l’autonomia de les dones i la seva plena capacitat per deicidir si volen o no ser mares, i com i quan volen ser-ho; és a dir, el dret a una maternitat lliure i responsable. Les dones, mitjançant la lluita feminista han aconseguit esdevenir ciutadanes amb igualtat formal de drets i han deixat de ser propietat del pare i del marit. D’aquesta manera, les dones som persones autònomes i per tant hem de poder decidir sobre les nostres vides i la jurisprudència ens ha de protegir.

Un argument trampa

Ara bé, els grups antiavortistes i el Ministre de Justícia argumenten que hi ha un xoc de drets entre el dret a decidir de la mare i el dret a la vida del fetus. Tanmateix, aquest és un argument amb trampa. Els provida i altres col·lectius argumenten que s’ha de protegir la vida des del moment de la concepció. El zigot és una cèl·lula que evidentment té vida, però com moltes altres cèl·lules del cos o fins i tot com els bacteris. Tanmateix, perquè hi hagi vida com a tal, necessitem un cos amb la majoria d’òrgans funcionant i ben coordinats entre sí. Així doncs, no podem equiparar els drets d’una futura persona i els d’una persona autònoma. Com dirà Teresa Forcades, “a causa de l’íntima vinculació de la mare amb el fill mentre aquest no és viable fora d’ella, la decisió d’avortar és indissociable de l’autodeterminació de la mare, de la seva llibertat personal. Aquesta vinculació íntima entre dues vides fa que no es pugui salvar el fill en contra de la voluntat de la mare sense violar la llibertat d’aquesta.”[5]

D’aquesta manera, des d’una perspectiva liberal, defensem que els drets són de i per a la ciutadania, i la ciutadania està formada per persones autònomes.  Així doncs, en el cas que ens ocupa, el zigot i el fetus no tenen drets ni deures, i les decisions de la dona com a ciutadana autònoma han de prevaldre per sobre d’aquests; la dona ha de poder escollir el rumb de la seva vida i això implica controlar la maternitat. Si no permetem que la dona governi la seva vida, no l’estem considerant ciutadana autònoma i l’estem relegant altra vegada a la minoria d’edat permanent.

L’aposta feminista

La solució que es proposa és una regulació àmplia (avortament lliure, segur i gratuït) que limiti aquesta controvèrsia a la consciència de cada dona autònoma i que no apliqui solucions amb una clara intenció moralitzant a tota la societat. Però a més a més, cal fer palès que la maternitat i la interrupció de l’embaràs no són qüestions individuals que només afecten a la dona, sinó que estructuren el sistema en el que vivim i les relacions entre els humans. Així doncs, si del que es tracta és de millorar les condicions de les dones i d’afavorir la maternitat (i la paternitat), podríem començar equiparant els permisos de paternitat als de maternitat, millorant l’educació sexo-afectiva, ampliant les places de guarderies, garantint la seguretat laboral i una educació pública de qualitat…però curiosament, s’està legislant en direcció contrària.

1 comentari

  • Albert

    19/06/2013 9:20

    Ostres, m’ha fet pensar molt aquest artícle. Té tota la raó. Felicitats!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús