Arxiu del mes: juliol 2013

Joves i política

dilluns, 29/07/2013

La setmana passada, en el marc del debat monogràfic sobre la situació de la joventut que es va celebrar al Parlament, el PSC va registrar una proposta per tal d’impulsar el reconeixement del vot als 16 anys. Hem aprofitat l’avinentesa per explorar una mica el tema. Estan els joves d’entre 16 i 18 anys igualment interessats per la política? Són igualment competents en el tema? I finalment, majoritàriament votarien si se’ls donés aquesta opció?

Per abordar aquesta qüestió hem analitzat l’enquesta que l’any 2009 va fer el CIS sobre joventut, que inclou una mostra d’enquestats d’entre 16 i 29 anys. Aquest document és d’un important valor perquè, per una banda, i a diferència de la gran majoria d’enquestes,  inclou persones menors de 18 anys, i per l’altra banda perquè, encara que poques, incorpora alguna pregunta relacionada amb la política. En aquest sentit, lamentablement l’enquesta no incorpora la pregunta de si votaria o no en unes eleccions (de fet no tindria molt de sentit preguntar-li això a un menor d’edat) però a canvi sí que se li pregunta a l’enquestat on s’ubica en l’eix esquerra-dreta. Així, com a una aproximació a les probabilitats  de votar, separarem els individus entre els que se saben ubicar en l’eix esquerra-dreta i els que no. Assumim així doncs que els que se saben ubicar probablement tindran més probabilitats de votar que els que no.

Abans de començar però amb l’anàlisi de l’enquesta és precís mencionar que els estudiosos de la matèria estan en total acord en què a mesura que la gent es fa gran les probabilitats de votar augmenten. Fixant-nos en la pregunta de si se saben ubicar en l’eix esquerra-dreta: a mesura que els joves es van fent grans, tenen més probabilitats de saber-se ubicar en l’escala ideològica? Doncs bé, tal i com ens mostra el següent gràfic, això és així. En concret, només el 50% dels joves de 16 anys se saben ubicar, per pràcticament un 75% d’entre els de 29 anys.

ubicació i edat.png

Ara bé, és l’edat el que explica que els joves se sàpiguen ubicar o no en política? Per respondre aquesta pregunta hem recorregut a l’estadística per fer una regressió logística on, a més a més d’introduir-hi la variable de l’edat, hi introduïm tres altres variables: l’autosuficiència econòmica de la persona, el sexe i el nivell d’estudis. Amb aquest model el que volem fer és mirar si l’efecte de l’edat es manté com a factor explicatiu quan controlem per l’efecte d’aquestes tres variables (i és que qualsevol lector atent sabrà veure que l’educació, per exemple, és una variable que canvia substancialment a mesura que augmenta l’edat). El següent de sota ens mostra els resultats obtinguts per aquestes tres variables.

Tal i com veiem, quan mantenim l’edat constant, els homes tenen més tendència a ubicar-se en l’eix esquerra-dreta, així com també els que tenen més estudis. En el cas dels que són suficients econòmicament, la tendència també sembla ser positiva però no és estadísticament significativa.

variablesubicaió.png

 

I què passa amb l’edat?  En el gràfic de sota a l’esquerra veiem com malgrat que sembla que a mesura que la gent es fa gran augmenta la seva capacitat política, els llargs “bigotis” (el marge d’error) de les barres ens indiquen que les diferències no són significatives. En canvi però, com es reflecteix en el gràfic de la dreta, si dividim els individus entre menors i majors d’edat, les diferències sí que són significatives. Això vol dir que una persona amb la mateixa suficiència econòmica, del mateix sexe i amb els mateixos estudis, en funció de si és menor o major d’edat tindrà unes capacitats polítiques diferenciades (malgrat que les diferències any per any no siguin significatives). Un cop considerem les persones majors d’edat però, no hi ha diferències substancials entre elles.

graphcombine controls.png

S’ha de permetre doncs el vot dels menors de 16 anys? Permetent que els més joves votin augmentarà el seu interès per la política? Aquest és un llarg debat que transcendeix la voluntat d’aquest post, però en tot cas ens sembla que el debat plantejat pel grup socialista al Parlament és d’una gran transcendència i en algun moment o altre s’hauria d’abordar, tal i com ja han fet alguns països europeus. En seguirem parlant.

Propostes federalistes

dimecres, 17/07/2013

Fa pocs dies el PSOE va presentar una proposta federal a Granada decepcionant des d’una perspectiva catalanista (també entre les files socialistes) i federalista. Avui no volem comentar el document del PSOE, ja ho vam fer aquí, sinó mostrar que hi ha propostes de federalisme molt més avançades i atentes al pluralisme nacional i les demandes de les minories. Ens fixarem en la darrera aportació al debat de les teories del federalisme feta pel professor Alain Gagnon.

L’obra de Gagnon Temps d’Incertituds (2012, editada a ValènciaCatarroja, per l’Editorial Afers, 210 p) és un conjunt de sis assajos amb un argument clar: la defensa actualitzada del federalisme multinacional. Ara bé, no us espanteu, el seu discurs no és pas una retòrica buida com ens tenen acostumats a les nostres latituds. L’acadèmic quebequès va de debò, escriu des d’una nació que té dos referèndums d’autodeterminació a l’esquena (1980,1995), la quebequesa, i conviu en una de les federacions més avançades del món. El de Gagnon és el federalisme que ha forjat durant anys l’escola quebequesa (i canadenca) de pensament: Taylor, Kymlicka, Tully, Seymour o Laforest, són autors a qui devem no només la formulació del federalisme multinacional sinó de la síntesi entre la qüestió nacional i el liberalisme. Una tradició que han desenvolupat a casa nostra Requejo, Caminal o Guibernau i que en el camp institucional ens ha donat des d’una política lingüística i fins a una legitimació sòlida de les aspiracions nacionals compatible amb la democràcia liberal, que no és poca cosa.

L’aportació de l’obra d’Alain Gagnon al federalisme és triple:

En primer lloc, proposa un disseny institucional concret que anomena federalisme per tractats basat en dos pilars. D’una banda, el pactisme liberal que l’autor relaciona de manera brillant amb la tradició d’Eiximenis a casa nostra; de l’altra, una noció de ciutadania intercultural i comunitària que enfonsa les arrels en el republicanisme, però també en l’indigenisme de les primeres nacions americanes.

En segon lloc, Gagnon pensa l’autogovern federal des de la capacitat de projecció (habilitació) de les nacions minoritàries i no només des de la contenció de demandes nacionals.

Finalment, tot queda relligat amb reflexions ètiques d’envergadura, de la mà de Rawls, Montesquieu, o Hume, però també d’Innerarity o Laforest, que exigeixen una política prudent i mesurada: insiprada en els valors d’hospitalitat, dignitat i reconeixement envers la diferència cultural dins i fora de les nacions minoritàries.

En l’aposta de Gagnon Ramón Cotarelo hi ha vist una defensa del nacionalisme, d’ “allò propi” de les nacions. Però el llibre de l’autor quebequès va molt més enllà del nacionalisme liberal, és una proposta d’estructuració democràtica de la diversitat que, com hem vist, beu de tradicions molt diverses i es compromet amb una visió republicana de la ciutadania.

Hom es pregunta si l’opció federal que s’hi proposa no és fruit d’un marc polític concret: un Quebec que ha rebutjat la independència a les urnes, però que disposa d’eines institucionals potents per plantar cara a Ottawa. Però ni Ottawa és Madrid, ni l’autogovern català el quebequès. Farien bé de fixar-se en aquesta obra aquells que encara entonen l’”Escolta, Espanya”, hi trobaran quelcom més que el simple rebuig a la secessió i la construcció de suposats models federals per a contrarrestar l’independentisme a casa nostre. 

Cau l’interès per la política?

dilluns, 15/07/2013

Que vivim temps polítics intensos i apassionats al nostre país és una evidencia que poca gent pot posar en dubte. Poca gent? Bé, potser hi ha qui no hi està d’acord. Tal i com ens comentava el divendres passat l’Empar Moliner en la seva columna diària l’ARA, la diputada de Ciutadans al Parlament de Catalunya Victoria Fuentes afirmava fa uns dies passat al programa d’Intereconomía, El Gato al Agua,  que la seva germana és independentista i que per tant a casa seva no parlen de política. Els audaços conductors del programa van trucar immediatament al president de C’s, Albert Rivera, que no va fer més que confirmar-los que, en efecte, a Catalunya, com a conseqüència de la deriva secessionista del govern de Mas, la gent ja no s’atreveix a parlar de política.

Sobtats per aquesta afirmació tan rotunda de Rivera hem volgut fer el simple exercici de mirar què ens diuen les enquestes de l’evolució de la discussió en política. Hem agafat les darreres 5 enquestes publicades pel CEO i n’hem fet un gràfic.

Discussió política.png

 

Els resultats no deixen lloc a  dubte: l’afirmació d’Albert Rivera és completament errònia. En el darrer any i mig el percentatge de persones que parlen amb molta i bastant freqüència de política (al gràfic, la barra de color gris) ha passat del 54% al 63%, registrant-se un màxim històric el febrer del 2013, pocs mesos després de les eleccions, amb gairebé un 66%. L’opció que durant aquest període de temps que més creix és la dels que parlen sobre política amb molta freqüència (de 18% a 23%).

Ara bé, pot ser que estiguem davant d’un miratge i que siguin només els favorables al procés independentista els que han incrementat la freqüència de discussió sobre política? El següent gràfic ens mostra l’evolució del percentatge de persones que diuen discutir molt i bastant sobre política en funció de la preferència territorial. Tal i com es pot comprovar, les dades ens indiquen que hi ha creixement dintre de tots els grups. 

Interès per preferència territorial.png

En efecte, malgrat que les persones que tenen unes preferències territorials més centralitzadores discuteixen, de mitjana, considerablement menys que els federalistes i els independentistes, en tots els casos la discussió sobre política ha augmentat. Molt remarcable és a més a més el gran augment de gairebé 13 punts percentuals durant l’època de les eleccions de les persones que voldrien que Catalunya fos una regió d’Espanya.

No és cert doncs que la gent parli cada cop menys de política. Tampoc és cert que els més centralistes no hagin experimentat un increment en la discussió sobre política com ho han fet resta de grups. Ans el contrari: el seu sobtat increment ens demostra que dintre del món del centralisme hi ha també una activa discussió sobre política, i que de cap manera la disconformitat amb un projecte determinat no significa que no se n’hagi de parlar.

Els polítics tenen la responsabilitat de parlar amb coneixement de causa. La –ja mermada– credibilitat de la professió en depèn. I esclar, no es pot comparar els pocs centenars de visites d’un bloc com aquest amb l’abast d’un mitjà com Intereconomía. El problema però és que no són, ni molt menys, els únic: d’aleatorietats i d’imprecisions en sentim tots els dies, tant de polítics com de periodistes. Una pena que no ens parem a mirar les dades, públiques i accessibles per tothom, per parlar amb una mica de rigor…

El biaix de gènere en la pràctica esportiva

dimarts , 9/07/2013

L’altre dia investigàvem quins factors portaven a les persones a fer més o menys esport. Entre els que esmentàvem que tenien més impacte, hi havia el gènere. En concret, l’anàlisi que realitzàvem mostrava que la probabilitat de fer esport pels homes era gairebé el doble que per a les dones. De fons hi podríem trobar molts motius que podrien explicar aquest fet. Un dels més utilitzats té a veure amb els valors associats a la pràctica esportiva, sens dubte masculins en la majoria d’esports, i en quin ha de ser, segons aquests valors, el comportament “ideal” d’homes i dones davant la pràctica esportiva. Mentre l’ideal de masculinitat passa per l’home esportista i atlètic, el de la dona no es troba tan lligat a aquesta concepció.

De forma alternativa, alguns dirien que aquest efecte s’ha diluït i que només succeeix en determinades edats. Així mateix, altres hipòtesis apunten al rol de la socialització familiar (i a la importància de fer activitats extraescolars relacionades amb l’esport) o, fins i tot, a l’estatus socioeconòmic de la persona.

Abordem tot seguit aquests elements (i fins allà on permeten les dades i les preguntes que utilitzem, les quals són les mateixes que en l’article mencionat anteriorment). La primera relació que hem volgut explorar és la relació entre edat i pràctica esportiva en funció del sexe. Segons vèiem l’altre dia, la probabilitat de fer esport disminueix a mesura que la persona es fa gran. Com s’observa en el gràfic següent, la relació és encara més intensa pel cas de les dones. Per exemple, una dona de 35 anys té gairebé un 40% de probabilitats de fer esport, mentre que un home en té un 50%. Allò important d’aquest gràfic és que també  hi ha diferències entre les edats més joves, les quals serien, dirien alguns, les més proclius a no adoptar els rols masclistes de generacions anteriors.

sexedat.jpg

Una de les hipòtesis que apuntàvem és la idea de la socialització familiar. Allò que fan el pare i la mare és fonamental per conèixer què fan els fills, no només en la pràctica esportiva (en un altre tema, però algun dia us parlarem de la transmissió del vot…). Ara bé, s’observa aquesta transmissió? Mirem primer què passa si la mare acostuma a fer esport. Com bé es veu al gràfic (línia blava), la pràctica esportiva materna no té influència sobre el fet que la filla faci esport, tot i que sí que té una mica d’influència (línia vermella amb pendent positiu) el fet que la mare practiqui esport amb el que el seu fill en faci.

 esportmare.gif

Què succeeix quan és el pare que fa esport?  Aquest cop, la línia blava indica un efecte estadísticament significatiu, tant per homes com per dones. És a dir, el fet que el pare faci esport (independentment de si en fa o no la mare) incrementa la pràctica esportiva dels fills, tant si són homes  com si són dones. Amb tot, la pendent més pronunciada pel cas dels homes indica que la pràctica esportiva per part dels pares especialment té un impacte sobre els homes.

 esportpare.gif

Finalment, un darrer apunt. Les diverses anàlisis que hem realitzat indiquen un altre factor importantíssim. En concret, l’estatus socioeconòmic. El següent gràfic ho mostra clarament. Mentre que per classes alta o mitja-alta no hi ha diferències per sexe en la pràctica esportiva (les línies blaves i vermelles se sobreposen), aquestes diferències van creixent a mesura que es baixa en l’estatus socioeconòmic. Així, el cas extrem és el dels obrers/es no qualificats/des. En aquesta categoria, les dones tenen la meitat de probabilitats de fer esport que els homes.

sexestatus.gif

En conclusió, el fet que la pràctica esportiva entre les dones s’hagi generalitzat (així es veu en la percepció quotidiana), no amaga l’existència d’un profund biaix de gènere  al darrera. En la pràctica esportiva doncs, com en d’altres aspectes, encara queda molta feina per fer.

Dopatge defensiu

dimecres, 3/07/2013

Avui tornem a parlar d’esport  per referir-nos a un tema més controvertit  com és el de l’ètica i el dopatge. Un post no seria ni molt menys suficient per analitzar la peculiar situació de l’Estat espanyol en aquesta matèria. I és que Espanya encobreix deliberadament una de les xarxes de dopatge més grans del món tal com ha apuntat l’AMA. En tot cas, aquí només ens centrarem en un argument recurrent que solen fer servir els esportistes tramposos a l’hora de justificar-se: el dopatge defensiu.

Perquè un esportista dopat és un trampós

Abans de fer referència al concepte de dopatge defensiu convé aclarir un aspecte fonamental (i obvi): un esportista dopat és un trampós. Si seguim a Kirkwood,  podem resumir sota quines condicions una acció és tramposa: i) l’esport té unes normes conegudes per a tothom (és a dir, una llista de substàncies prohibides); ii) per tant, l’esport és una activitat cooperativa (i competitiva) dins unes normes establertes, no es practica en absència de normes; iii) el dopat intenta trencar les normes comunes; iv) ho fa en benefici propi (atès que aconsegueix un avantatge a l’hora de competir respecte la resta d’esportistes).

Tramposos ofensius i defensius

Una classificació de tramposos és la que distingeix entre els ofensius i els defensius. El dopat ofensiu seguiria exactament la seqüència que hem descrit més amunt: trencaria les normes buscant l’avantatge propi, perjudicant a la resta de participants que segueixen les normes i trencant la promesa de complir-les implícita en la pràctica esportiva. Obviament, aquesta actuació seria èticament rebutjable ja d’entrada.

Però què diria el dopat defensiu? En aquest cas la justificació seria la mateixa però amb una variació substancial: el trampós defensiu argumentaria que ha trencat la norma “perquè tothom ho fa”.

Els exemples són tristament abundants: fa pocs dies l’exciclista Jan Ullrich confessava haver-se dopat durant anys però “que no prenia res que els altres no prenguessin”. El dopatge defensiu també fou un argument de pes utilitzat per l’exciclista i triatleta en actiu Lance Armstrong a la famosa entrevista en que confessà haver-se dopat durant anys. Armstrong anà més enllà que Ullrich afirmant que havia buscat la paraula “trampós” al diccionari i no es reconeixia en la definició que hi trobà. L’argument d’Armstrong era el següent: ser un trampós implicaria, precisament, trencar les normes per aconseguir un avantatge propi (això és el que va llegir al diccionari i hem definit més amunt) i , igual que Ülrich, segons ell no prenia res que els altres no prenguessin. Per tant, no hi havia avantatge propi, és a dir: no hi havia trampa. 

Contra el dopatge defensiu

Així doncs, són menys (o gens) tramposos els dopats defensius? No, ho són igual. Per diverses raons.

Igualtat. Com sap l’esportista que recorre al dopatge per igualar la seva situació respecte els altres (pensa que tots es dopen) que efectivament l’ha igualada? Diversos estudis demostren que una mateixa dosi de dopatge té efectes diferents sobre cada individu. Per tant, resulta força complicat calcular si efectivament ha estat o no un dopatge defensiu o si resulta que després de dopar-se acaba competint en avantatge.

Defensius ofensius. De fet, el dopatge és quelcom que sol estar sota una veritable omertá (llei del silenci) en ambients esportius. Com sap un dopat defensiu quines dosis prenen exactament els seus competidors? Es pot convertir el dopat defensiu en ofensiu si sobrepassa el suposat nivell de dopatge dels seus competidors?

Una escalada. És fàcil veure que la dificultat de saber exactament el dopatge necessari per igualar la situació duria a una escalada ofensiva-defensiva de dopatge massiu. Malauradament, hom diria que això ja ha passat més d’una vegada si fem cas dels exemples que hem vist més amunt.

Recursos externs. Si estirem l’argument anterior fins i tot podem arribar a una paradoxa curiosa: la igualtat, en un esquema de dopatge defensiu, depèn dels recursos externs i no pas del talent i l’esforç de cada esportista. Si això fos cert, l’anhel igualitarista del dopat defensiu estaria força condicionat per l’accés als recursos externs (el dopatge és molt car, i les beques esportives molt escasses). Així, el suposat igualitarisme inicial es converteix en una nova font de desigualtats: l’accés als recursos per obtenir substàncies dopants. Fins i tot podríem qüestionar, en un context de dopatge massiu, si l’esport continua essent el mateix que era quan passa a dependre en gran mesura de recursos externs.   

Efectes sobre tercers implicats.  La tesi del dopat defensiu cau com un castell de cartes si tenim en compte que és impossible que sàpiga si tothom s’ha dopat en la seva disciplina (tampoc en quina mesura, ja ho hem dit). El dopatge podria, fins i tot, compensar la desigualtat de competir contra altres atletes que s’han dopat; però i els que no ho han fet? És evident que, a part de promoure una escalada de dopatge, el dopat defensiu perjudica els interessos dels competidors que no recorren a ajudes externes.

En resum, l’actitud tramposa del que es presenta com un dopat defensiu resulta tant o més perjudicial que la de l’ofensiu: contribueix a l’escalada de dopatge empenyent els competidors a la recerca de recursos externs. És una estratègia de defensa fallida perquè la mateixa distinció entre l’actitud ofensiva i defensiva resulta impossible de provar.

Melics genocides

dilluns, 1/07/2013

Les declaracions de la presidenta de Castella la Manxa i secretària general del PP, Dolores de Cospedal just després del concert per la llibertat referint-se a les aspiracions de Catalunya: “les regions o els països que es miren el melic són vulnerables a la demagògia i estan condemnades a viure a la defensiva”, queden “atrapats” i “mirant cap enrere, són molt vulnerables a la retòrica demagògica d’alguns que tenen pocs escrúpols” són un veritable clàssic de la filosofia contemporània. La concepció ancestral, egocèntirca  i retrògrada de les minories nacionals davant les comunitats suposadament modernitzadores, cíviques i il·lustrades (sempre formulades des del “melic” dels estats: Madrid, París o Londres) ve de lluny. Fins i tot, de més enrere que l’inventor de la distinció entre presumptes nacionalismes cívics (occidentals i estatals) i nacionalismes ètnics (sempre orientals o minoritaris), Hans Kohn.  Fixin-se en aquesta cita d’un dels pares del liberalisme, Stuart Mill, a la famosa obra Considerations on the representative government (1861): 

‘L’experiència demostra que una nacionalitat pot ser absorbida per una altra; i quan era originàriament inferior i més endarrerida pel que fa la raça humana  ho serà en el seu avantatge. Ningú pot suposar que no és més beneficiós per un bretó, un basc o un navarrès francès, ser transportat al corrent de les idees i els sentiments d’un poble civilitzat i cultivat –  ser membre de la nacionalitat francesa, admès en termes d’igualtat i amb tots els privilegis de ciutadania francesa…- que no pas romandre en les seves relíquies de temps passats, removent-se a la en la seva petita òrbita mental, sense participar a l’interès general del moviment del món’.

Una convicció que ha arribat als nostres dies de la mà de filòsofs com Michael Ignatieff que va escriure una obra cèlebre sobre el nacionalisme: Blood and Belonging; i que feu una inestimable contribució al corrent de pensament de Mill amb el seu Nationalism and the narcissism of minor differences.

La “literatura acadèmica” fa temps que ens ha advertit no només de la falsedat dels “melics narcisistes” sinó de la seva perillositat quan qui els invoca són els Estats existents. Per exemple, Taras Kuzio ens ha alertat del fet que la construcció de l’estat cívic davant les suposades minories ètniques comportà una construcció nacional ètnica, sovint per la força, per part dels primers. El canadenc Will Kymlicka s’ha encarregat de recordar-nos, no només que les minories nacionals són tan o més modernes que els estats existents sinó que les seves opcions polítiques són plenament compatibles amb els ideals democràtics. I és que, tal com ja apuntà Walker O’Connor, la construcció nacional dels estats “cívics” ha anat de la mà de la destrucció nacional (preguntin-ho a la Catalunya Nord), una destrucció nacional que ha tingut poc a veure amb les minories nacionals i molt amb la construcció de la modernitat de les majories nacionals. De fet, ha estat, precisament, en nom del suposat progrés dels grans Estats que s’han comès els crims més terribles de la humanitat. Michael Mann, al seu The Dark Side of Democracy: Explaining the ethnic cleanising, ens recorda que han estat les nacions (que ara fan gala de la seva democràcia) les que en “nom del poble ” modernitzador i avantguardista han comès els grans genocidis del segle XX. Tinguem present que aquests han estat els veritables melics “vulnerables a la demagògia”. Melics genocides.