Dopatge defensiu

Avui tornem a parlar d’esport  per referir-nos a un tema més controvertit  com és el de l’ètica i el dopatge. Un post no seria ni molt menys suficient per analitzar la peculiar situació de l’Estat espanyol en aquesta matèria. I és que Espanya encobreix deliberadament una de les xarxes de dopatge més grans del món tal com ha apuntat l’AMA. En tot cas, aquí només ens centrarem en un argument recurrent que solen fer servir els esportistes tramposos a l’hora de justificar-se: el dopatge defensiu.

Perquè un esportista dopat és un trampós

Abans de fer referència al concepte de dopatge defensiu convé aclarir un aspecte fonamental (i obvi): un esportista dopat és un trampós. Si seguim a Kirkwood,  podem resumir sota quines condicions una acció és tramposa: i) l’esport té unes normes conegudes per a tothom (és a dir, una llista de substàncies prohibides); ii) per tant, l’esport és una activitat cooperativa (i competitiva) dins unes normes establertes, no es practica en absència de normes; iii) el dopat intenta trencar les normes comunes; iv) ho fa en benefici propi (atès que aconsegueix un avantatge a l’hora de competir respecte la resta d’esportistes).

Tramposos ofensius i defensius

Una classificació de tramposos és la que distingeix entre els ofensius i els defensius. El dopat ofensiu seguiria exactament la seqüència que hem descrit més amunt: trencaria les normes buscant l’avantatge propi, perjudicant a la resta de participants que segueixen les normes i trencant la promesa de complir-les implícita en la pràctica esportiva. Obviament, aquesta actuació seria èticament rebutjable ja d’entrada.

Però què diria el dopat defensiu? En aquest cas la justificació seria la mateixa però amb una variació substancial: el trampós defensiu argumentaria que ha trencat la norma “perquè tothom ho fa”.

Els exemples són tristament abundants: fa pocs dies l’exciclista Jan Ullrich confessava haver-se dopat durant anys però “que no prenia res que els altres no prenguessin”. El dopatge defensiu també fou un argument de pes utilitzat per l’exciclista i triatleta en actiu Lance Armstrong a la famosa entrevista en que confessà haver-se dopat durant anys. Armstrong anà més enllà que Ullrich afirmant que havia buscat la paraula “trampós” al diccionari i no es reconeixia en la definició que hi trobà. L’argument d’Armstrong era el següent: ser un trampós implicaria, precisament, trencar les normes per aconseguir un avantatge propi (això és el que va llegir al diccionari i hem definit més amunt) i , igual que Ülrich, segons ell no prenia res que els altres no prenguessin. Per tant, no hi havia avantatge propi, és a dir: no hi havia trampa. 

Contra el dopatge defensiu

Així doncs, són menys (o gens) tramposos els dopats defensius? No, ho són igual. Per diverses raons.

Igualtat. Com sap l’esportista que recorre al dopatge per igualar la seva situació respecte els altres (pensa que tots es dopen) que efectivament l’ha igualada? Diversos estudis demostren que una mateixa dosi de dopatge té efectes diferents sobre cada individu. Per tant, resulta força complicat calcular si efectivament ha estat o no un dopatge defensiu o si resulta que després de dopar-se acaba competint en avantatge.

Defensius ofensius. De fet, el dopatge és quelcom que sol estar sota una veritable omertá (llei del silenci) en ambients esportius. Com sap un dopat defensiu quines dosis prenen exactament els seus competidors? Es pot convertir el dopat defensiu en ofensiu si sobrepassa el suposat nivell de dopatge dels seus competidors?

Una escalada. És fàcil veure que la dificultat de saber exactament el dopatge necessari per igualar la situació duria a una escalada ofensiva-defensiva de dopatge massiu. Malauradament, hom diria que això ja ha passat més d’una vegada si fem cas dels exemples que hem vist més amunt.

Recursos externs. Si estirem l’argument anterior fins i tot podem arribar a una paradoxa curiosa: la igualtat, en un esquema de dopatge defensiu, depèn dels recursos externs i no pas del talent i l’esforç de cada esportista. Si això fos cert, l’anhel igualitarista del dopat defensiu estaria força condicionat per l’accés als recursos externs (el dopatge és molt car, i les beques esportives molt escasses). Així, el suposat igualitarisme inicial es converteix en una nova font de desigualtats: l’accés als recursos per obtenir substàncies dopants. Fins i tot podríem qüestionar, en un context de dopatge massiu, si l’esport continua essent el mateix que era quan passa a dependre en gran mesura de recursos externs.   

Efectes sobre tercers implicats.  La tesi del dopat defensiu cau com un castell de cartes si tenim en compte que és impossible que sàpiga si tothom s’ha dopat en la seva disciplina (tampoc en quina mesura, ja ho hem dit). El dopatge podria, fins i tot, compensar la desigualtat de competir contra altres atletes que s’han dopat; però i els que no ho han fet? És evident que, a part de promoure una escalada de dopatge, el dopat defensiu perjudica els interessos dels competidors que no recorren a ajudes externes.

En resum, l’actitud tramposa del que es presenta com un dopat defensiu resulta tant o més perjudicial que la de l’ofensiu: contribueix a l’escalada de dopatge empenyent els competidors a la recerca de recursos externs. És una estratègia de defensa fallida perquè la mateixa distinció entre l’actitud ofensiva i defensiva resulta impossible de provar.

Etiquetes

3 comentaris

  • Jose Maria Castellano

    03/07/2013 11:24

    Hola Marc, excel.lent article i sobretot molt original l’enfocament. En premsa han sortit casos de dopatge al ciclisme, atletisme a Espanya, pel que coneixes, això seria també extensible al futbol?

  • Marc Sanjaume

    03/07/2013 11:34

    No ho sé Josep Maria, hi ha periodistes que han publicat que la xarxa del Fuentes tindria relació amb clubs de futbol i el mateix Armstrong va dir l’altre dia a l’entrivista a Le Monde que l’Operació Puerto estava influència pel poder dels clubs de futbol. Et copio l’enllaç a l’entrevista:

    Que vous inspire le dénouement de l’affaire Puerto, où la juge a ordonné la destruction des poches de sang qui auraient pu permettre d’identifier les autres clients non cyclistes du docteur Fuentes ?

    Je suis sûr que certains grands clubs de football ont eu de l’influence sur ce jugement. En tout cas, c’est encore le cyclisme qui a été tenu pour le seul responsable.

    http://www.lemonde.fr/sport/article/2013/06/28/lance-armstrong-le-tour-de-france-impossible-de-gagner-sans-dopage_3438046_3242.html

  • Jose Maria Castellano

    11/08/2013 14:20

    Moltes gràcies, Marc!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús