Arxiu del mes: agost 2013

Viatges electorals (V): Macau

divendres, 30/08/2013

Macau.jpg Té 29,5 km2 i una població estimada de 600.000 persones. El seu cap d’Estat és el president de la Xina, Xi Jinping, i és de facto part del país des del 20 de desembre de 1999, quan Portugal va transferir la que havia estat una colònia pròspera i problemàtica, sobretot amb el contraban i el negoci de l’opi. Macau, oficialment una regió administrativa amb un estatus especial, celebra “eleccions” legislatives el proper 15 de setembre i ho fa oferint als més de 270.000 ciutadans amb dret a vot 17 llistes possibles.

A part d’algun problema amb els registres dels partits i de les crítiques a les ingerències externes per part de Xina, les “eleccions” s’estan desenvolupant amb normalitat. No obstant això, el procés, com els d’anys anteriors, s’enfronta a dos problemes particularment greus. El primer té a veure amb la corrupció. En una economia basada en les operacions financeres (propiciades per l’absència d’impostos) i en bona part en el joc (Macau és el casino més gran del món, per davant de Las Vegas) les eleccions han estat sempre plegades de crítiques pels suborns entre candidats, els tripijocs per les subvencions públiques i d’altres qüestions fosques. Tot i les campanyes que recentment s’han impulsat per netejar la imatge del país, la percepció (i la pràctica) continua.

El segon gran problema és també estructural. Notarà el lector que hem parlat constantment d’“eleccions”, entre cometes. El Parlament de Macau té 33 escons, però només 14 són d’elecció directa per part dels ciutadans. La resta es reparteixen de la manera següent: n’hi ha 7 escollits pel Cap Executiu, una mena de cap d’Estat escollit, al seu torn, cada cinc anys per un comitè de format per organitzacions regionals, corporacions públiques i persones electes en diferents òrgans. Els 12 restants són escollits per grups d’interès i organitzacions empresarials.

L’any 1976 la Llei Bàsica de Macau va substituir l’Estatut orgànic que regia els destins de la regió en base al que va implementar Portugal. Tot i que la política de “un país, dos sistemes” s’ha implementat en els darrers anys i el sistema és més obert que a la Xina, la democràcia és lluny de ser una realitat. La Llei Bàsica té una vida de 50 anys, però força han de canviar les coses perquè el sistema també ho faci.

Nota final: Fins aquí els viatges electorals de l’estiu. Ens hem deixat un últim viatge que abordarem més endavant: l’abolició del Seanad d’Irlanda en un referèndum que hi haurà el 4 d’octubre. Ho farem més endavant!

Viatges electorals (IV): Xile

dilluns, 26/08/2013

Bachelet.jpg El 17 de novembre tindrem una de les eleccions més interessants del que queda d’any. Seran a l’altra banda del Pacífic i d’elements per fixar-nos-hi no en falten. Xile, un dels països sud-americans més pròspers, arribarà a les eleccions presidencials amb molts incentius i novetats sobre la taula. La primera d’elles és institucional. Les properes eleccions seran les primeres presidencials sense vot obligatori, fet que afegeix àmplia incertesa sobre els resultats, sobretot si aquells que s’abstenen en major proporció tenen un color polític determinat. Quan es retira l’obligació de votar, és ben sabut que molta gent decideix no acudir a les urnes. És difícil de predir com es repartirà l’abstenció. Per tant, la incertesa en aquests comicis augmenta. Una prova de l’“apatia” i la baixada de participació que es pot produir es va donar en les eleccions locals d’octubre de 2012, en les quals l’abstenció va ser molt alta, del 60%. Qui s’abstindrà (i per què) pot donar la clau al guanyador i explicar la dissort del perdedor.

El segon element d’interès és la impossibilitat que el president Sebastián Piñera sigui re-escollit. Així ho prohibeix la constitució. Tot i que durant uns mesos s’especulava en el trencament de facto de la predisposició constitucional que ho regula, finalment Piñera va tancar tots els debats i ha deixat el camí obert a un nou mandatari.

A més, el 17 de novembre s’escollirà un nou mandatari que, també per primer cop a Xile, s’haurà presentat en unes eleccions després de guanyar unes primàries. El 30 de juny passat va ser el dia escollit per celebrar-les, en uns comicis “interns” en els quals podien votar tots els ciutadans, fossin o no afiliats dels partits. La que va ser primera presidenta de la història de Xile, Michelle Bachelet, va guanyar les primàries de la coalició d’esquerres. Pablo Longueira, Ministre d’Economia, estava en bona posició per a competir amb Bachelet, sobretot després de guanyar les primàries d’Aliança Nacional pel 51,37% dels vots. No obstant això, els metges li van diagnosticar una depressió profunda poc després de guanyar, la qual cosa l’ha portat a renunciar a presentar batalla.

Amb tot, les enquestes donen un ampli suport a Bachelet, però l’entusiasme de l’electorat xilè no és el de fa uns anys, sobretot el dels estudiants. La candidata oficialista, Evelyn Matthei, la primera dona en concórrer a les eleccions en la història de la dreta del país, s’esforça per trencar la tendència. Sigui com sigui, Bachelet, pediatra, epidemiòloga i amb estudis d’estratègia militar, ho té ben encarat per tornar a governar Xile i, al seu torn, per convertir-se de nou, segons Forbes, en una de les dones més influents del món.

(Un apunt final: s’ha demostrat que el vot obligatori, i la seva posterior retirada, també té efectes positius per a molts grups de població, que “aprenen” i adquireixen “l’hàbit” de participar. En el nostre país, el debat sobre el vot obligatori és tot sovint pobre i en les reformes del sistema electoral no s’arriba a plantejar mai. Malgrat que hi ha elements que hi juguen en contra, també n’hi ha que hi juguen a favor, la qual cosa hauria de fer que el debat es plantegés de forma racional i no visceral).

Viatges electorals (III): Etiòpia

dimecres, 21/08/2013

Haile-Gebrelassie.jpg Va guanyar l’or als 10,000 metres dels Jocs Olímpics d’Atlanta (1996) i Sidney (2000). Ors que va afegir a una llarga llista de mèrits: medalles d’or en campionats mundials, en campionats continentals (outdoor i indoor) i autor de fins a 27 rècords mundials en proves relacionades amb l’atletisme. Haile Gebrselassie és una autèntica llegenda en el món de l’esport i un etíop preocupat pel futur del seu país. O aquest va ser precisament l’argument que va utilitzar l’estrella mediàtica per justificar el seu interès per presentar-se a les eleccions presidencials del seu país, que tindran lloc el 9 d’octubre d’enguany.

Tot plegat en un ambient enrarit. L’oposició ja fa temps que convoca nombroses protestes després que el govern iniciés una campanya de persecució a periodistes i activistes amb l’excusa que violaven la legislació anti-terrorista. Les protestes que s’han fet fins ara, permeses pel govern, han estat pacífiques i han representat per a molts l’esperança que l’oposició s’organitzaria i plantaria més o menys cara al totpoderós EPRDF (Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop).

Tanmateix, en un dels països més pobres del món, la democràcia és més una esperança que una qüestió real. De les dues cambres que conformen el Parlament del país, només la Cambra baixa (547 escons) és escollida pel poble. Això sí, només en un pla teòric, atès que la llibertat de reunió i d’associació està altament limitada i, a la pràctica (així va passar l’any 2010), només alguns escons (residuals) van quedar en mans de partits de l’oposició.

No obstant això, sembla que, de mica en mica, el país va canviant, en una ruta coneguda per molts països: una cruïlla que pot dur a Etiòpia, de nou, a l’absolutisme, o a iniciar un camí lent cap a alguna cosa diferent, més oberta. La duresa de la pobresa i la corrupció posaran sens dubte grans pedres sobre el camí. A l’abril, les eleccions locals es van desenvolupar de forma pacífica, la qual cosa ja va ser un gran pas endavant. Ara bé, gran part de l’oposició les va boicotejar i les irregularitats no van desaparèixer.

La mort del primer ministre Zenawi l’agost del 2012 va significar un relleu tranquil en mans de Hailemariam Desalegn. Malgrat el canvi significatiu en les elits dirigents, l’empresonament de l’oposició, de periodistes, de musulmans i, fins i tot, les incursions armades a Eritrea han marcat el seu mandat. Per tot plegat, un dels únics països que ha evitat la colonització europea té un futur ombrívol. El gran atleta Haile Gebrselassie poca cosa canviarà, però de ben segur que ajudarà a posar-hi el focus internacional i a crear algunes tensions, esperem que positives. Canviar Etiòpia serà una Marató de llarga distància.

——————————

Proper “viatge electoral”: Xile.

Viatges electorals (II): Noruega

dilluns, 12/08/2013

Noruega_parlament.jpg Poc després que acabi el mes d’agost, el 9 de setembre, Noruega celebrarà eleccions parlamentàries. Un dels països més riquesa del món (el segon d’Europa després de Luxembourg) amb indicadors sorprenents en molts sentits: té superàvit en els comptes públics, la seva economia segueix creixent, té un Estat del Benestar desenvolupat (això sí: amb una pressió fiscal del 57% del PIB), segueix exportant petroli i productes extrets del mar del Nord, gasta més que ningú en energies renovables i té una de les taxes d’atur més baixes d’Europa. (Per cert, una part dels diners del petroli la destinen a un fons públic per garantir les pensions del futur).

En base a aquesta situació, hom pensaria que el primer ministre Jens Soltenberg ho té fàcil per obtenir la reelecció. Però en polític, no tot és tan fàcil i, lògicament, els problemes noruecs no es posen en relació amb els grans problemes europeus. Noruega està governada, des del 2005, per la Coalició “vermella-verda”, formada pel Partit Laborista, el Partit d’Esquerres i Socialista i el Partit de Centre. L’any 2009 van aconseguir renovar la confiança dels electors. Soltenberg no ho veu clar, fet que fins i tot l’ha portat a protagonitzar una curiosa propaganda electoral.

Les enquestes publicades recentment però, indiquen que la coalició d’esquerres, que sempre ha governat quan ha tingut la majoria, ho té difícil per tornar a governar. Segons els últims sondatges, la coalició formada per Liberals, el Partit del Poble Cristià, els Conservadors i el Partit Progressista aconseguiria la majoria per més de 21.7 punts percentuals de distància. La cap dels conservadors, Erna Solberg, té totes les de guanyar per ser la propera primera ministra (veure una predicció aquí).Norwegian PM.gif

De motius per estar molest amb el govern, diuen els noruecs, no en falten: el creixement de la immigració ha accentuat les actituds xenòfobes, personificades en el Partit Progressista, i els problemes d’inseguretat i l’exclusió de força ciutadans de la riquesa generada creen inestabilitat. A més, els preus de la benzina es troben entre els més alts d’Europa. Com a Escòcia amb el whisky, no hi ha descomptes simplement perquè el petroli es produeixi en territori propi.

Amb tot, si es confirma la derrota de la coalició d’esquerres enmig d’aquest panorama econòmic envejable, serà una prova més d’allò que diu el vot econòmic: els votants castiguen els governs en situacions econòmiques difícils, però no els premien quan l’economia va sobre rodes.

—————————–

Proper “viatge electoral”: Etiòpia.

Viatges electorals (I): Nauru

dilluns, 5/08/2013

Nauru.jpg La República de Nauru, popularment coneguda com l’Illa del plaer, és una petita illa de la Micronèsia, al sud de l’oceà Pacífic. Tot i tractar-se de la república més petita del món (21 km2) i del segon Estat menys poblat, amb uns 10.000 habitants (el primer és Ciutat del Vaticà), té una història electoral més que convulsa. Precisament, el passat 8 de juny va celebrar eleccions parlamentàries per escollir els 19 membres del Parlament, uns comicis que van representar l’enèsim intent de tancar la inestabilitat política del país.

Unes eleccions que arribaven després que l’any 2010 la petita illa del Pacífica celebrés tres comicis, amb pocs mesos de diferència. El curiós del cas és que les tres eleccions van produir un resultat gairebé idèntic, que va deixar el Parlament amb un empat. Una situació comparativament estranya (lògicament el nombre d’escons de les cambres acostuma a ser imparell), però possible a Nauru: el Parlament tenia 18 escons i, per tant, els empats eren factibles.

El context no va ajudar a contribuir a la calma: tot i que Nauru va ser una illa pròspera fa unes dècades (gràcies sobretot a l’exportació del guano), actualment viu una situació difícil que l’ha portat a esdevenir un protectorat “de facto” d’Austràlia (que fa servir l’illa, curiosament, per enviar-hi alguns presoners) i fins i tot a acceptar ofertes per reconèixer països “difícils”, com Abkhàzia i Ossètia del Sud.

El febrer d’enguany, després que dos governs dimitissin en bloc i que el tercer primer ministre del país fos expulsat pel president, el Parlament es trobava altament fragmentat: 19 escons i quatre faccions polítiques. Parlem de “faccions” perquè Nauru no té partits polítics (en té de formals): els diputats s’escullen en vuit districtes a través del vot preferencial, en base al sistema de Borda. Cada candidat, a més, només es pot presentar en un districte.

S’espera que els resultats del juny (en els quals, per cert, una dona va sortir escollida per primer cop) calmin la tensió que es viu a l’illa. Serà difícil en un context marcat per la polarització. Les eleccions es van celebrar tres mesos després que es convoquessin per segona vegada i que els poders judicials declaressin la convocatòria com a nul·la. Si a tot plegat hi afegim que la primera convocatòria es va fer perquè els diputats “es comportaven malament a la Cambra” (textualment), l’escenari es complica una mica més.

Veurem doncs, si Nauru celebra eleccions altre cop aquest any o aconsegueix estabilitat política. Amb tot, sort en tenen de la bona idea de fer el nombre de diputats imparells. Com a mínim si hi ha nous comicis ja no serà per empats parlamentaris.

————-

Viatges electorals és una “secció” que fem cada estiu (i ja en fa cinc) i en la qual repassem algunes eleccions curioses nord enllà. Avui ens hem entretingut amb Nauru. El proper “viatge electoral” serà a Noruega.