Viatges electorals (V): Macau

Macau.jpg Té 29,5 km2 i una població estimada de 600.000 persones. El seu cap d’Estat és el president de la Xina, Xi Jinping, i és de facto part del país des del 20 de desembre de 1999, quan Portugal va transferir la que havia estat una colònia pròspera i problemàtica, sobretot amb el contraban i el negoci de l’opi. Macau, oficialment una regió administrativa amb un estatus especial, celebra “eleccions” legislatives el proper 15 de setembre i ho fa oferint als més de 270.000 ciutadans amb dret a vot 17 llistes possibles.

A part d’algun problema amb els registres dels partits i de les crítiques a les ingerències externes per part de Xina, les “eleccions” s’estan desenvolupant amb normalitat. No obstant això, el procés, com els d’anys anteriors, s’enfronta a dos problemes particularment greus. El primer té a veure amb la corrupció. En una economia basada en les operacions financeres (propiciades per l’absència d’impostos) i en bona part en el joc (Macau és el casino més gran del món, per davant de Las Vegas) les eleccions han estat sempre plegades de crítiques pels suborns entre candidats, els tripijocs per les subvencions públiques i d’altres qüestions fosques. Tot i les campanyes que recentment s’han impulsat per netejar la imatge del país, la percepció (i la pràctica) continua.

El segon gran problema és també estructural. Notarà el lector que hem parlat constantment d’“eleccions”, entre cometes. El Parlament de Macau té 33 escons, però només 14 són d’elecció directa per part dels ciutadans. La resta es reparteixen de la manera següent: n’hi ha 7 escollits pel Cap Executiu, una mena de cap d’Estat escollit, al seu torn, cada cinc anys per un comitè de format per organitzacions regionals, corporacions públiques i persones electes en diferents òrgans. Els 12 restants són escollits per grups d’interès i organitzacions empresarials.

L’any 1976 la Llei Bàsica de Macau va substituir l’Estatut orgànic que regia els destins de la regió en base al que va implementar Portugal. Tot i que la política de “un país, dos sistemes” s’ha implementat en els darrers anys i el sistema és més obert que a la Xina, la democràcia és lluny de ser una realitat. La Llei Bàsica té una vida de 50 anys, però força han de canviar les coses perquè el sistema també ho faci.

Nota final: Fins aquí els viatges electorals de l’estiu. Ens hem deixat un últim viatge que abordarem més endavant: l’abolició del Seanad d’Irlanda en un referèndum que hi haurà el 4 d’octubre. Ho farem més endavant!

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús