Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

Cau l’interès per la política?

dilluns, 15/07/2013

Que vivim temps polítics intensos i apassionats al nostre país és una evidencia que poca gent pot posar en dubte. Poca gent? Bé, potser hi ha qui no hi està d’acord. Tal i com ens comentava el divendres passat l’Empar Moliner en la seva columna diària l’ARA, la diputada de Ciutadans al Parlament de Catalunya Victoria Fuentes afirmava fa uns dies passat al programa d’Intereconomía, El Gato al Agua,  que la seva germana és independentista i que per tant a casa seva no parlen de política. Els audaços conductors del programa van trucar immediatament al president de C’s, Albert Rivera, que no va fer més que confirmar-los que, en efecte, a Catalunya, com a conseqüència de la deriva secessionista del govern de Mas, la gent ja no s’atreveix a parlar de política.

Sobtats per aquesta afirmació tan rotunda de Rivera hem volgut fer el simple exercici de mirar què ens diuen les enquestes de l’evolució de la discussió en política. Hem agafat les darreres 5 enquestes publicades pel CEO i n’hem fet un gràfic.

Discussió política.png

 

Els resultats no deixen lloc a  dubte: l’afirmació d’Albert Rivera és completament errònia. En el darrer any i mig el percentatge de persones que parlen amb molta i bastant freqüència de política (al gràfic, la barra de color gris) ha passat del 54% al 63%, registrant-se un màxim històric el febrer del 2013, pocs mesos després de les eleccions, amb gairebé un 66%. L’opció que durant aquest període de temps que més creix és la dels que parlen sobre política amb molta freqüència (de 18% a 23%).

Ara bé, pot ser que estiguem davant d’un miratge i que siguin només els favorables al procés independentista els que han incrementat la freqüència de discussió sobre política? El següent gràfic ens mostra l’evolució del percentatge de persones que diuen discutir molt i bastant sobre política en funció de la preferència territorial. Tal i com es pot comprovar, les dades ens indiquen que hi ha creixement dintre de tots els grups. 

Interès per preferència territorial.png

En efecte, malgrat que les persones que tenen unes preferències territorials més centralitzadores discuteixen, de mitjana, considerablement menys que els federalistes i els independentistes, en tots els casos la discussió sobre política ha augmentat. Molt remarcable és a més a més el gran augment de gairebé 13 punts percentuals durant l’època de les eleccions de les persones que voldrien que Catalunya fos una regió d’Espanya.

No és cert doncs que la gent parli cada cop menys de política. Tampoc és cert que els més centralistes no hagin experimentat un increment en la discussió sobre política com ho han fet resta de grups. Ans el contrari: el seu sobtat increment ens demostra que dintre del món del centralisme hi ha també una activa discussió sobre política, i que de cap manera la disconformitat amb un projecte determinat no significa que no se n’hagi de parlar.

Els polítics tenen la responsabilitat de parlar amb coneixement de causa. La –ja mermada– credibilitat de la professió en depèn. I esclar, no es pot comparar els pocs centenars de visites d’un bloc com aquest amb l’abast d’un mitjà com Intereconomía. El problema però és que no són, ni molt menys, els únic: d’aleatorietats i d’imprecisions en sentim tots els dies, tant de polítics com de periodistes. Una pena que no ens parem a mirar les dades, públiques i accessibles per tothom, per parlar amb una mica de rigor…

Suport a la independència: continua pujant

dijous, 20/06/2013

Ja fa uns quants baròmetres que mostrem com el suport a la independència va pujant, sigui a la pregunta sobre el referèndum o en les preferències territorials. Avui s’ha fet públic un nou baròmetre del CEO i podem dir el mateix: continua pujant. El nou baròmetre (2000 entrevistes fetes entre el maig i el juny) indica que el 55.6% dels catalans votaria a favor de la independència en un referèndum. Un 23.4% votaria en contra i un 15.3% s’abstindria. La xifra de “sí” va, de mica en mica, a l’alça.

indep.png

Quant a preferències territorials, la nova enquesta del CEO reflecteix que l’opció “Estat propi” arriba ja al  47%. Des que es va produir el “sorpasso independentista“, el percentatge de partidaris de l'”Estat propi” en la pregunta sobre preferències territorials no ha parat de créixer. El gràfic següent ho mostra de forma nítida:

Evolució independència 2006-13.png

De la comparació d’ambdues preguntes s’observa com a poc a poc les respostes tendeixen a la coherència. Com bé hem explicat diverses vegades, la pregunta sobre opció territorial inclou una paleta més àmplia d’opcions que fa que, tot sovint, la pregunta s’interpreti com una escala de descentralització. Tot i que hi ha gent que, eventualment, votaria a favor de la independència en cas d’un referèndum, a la pregunta sobre preferències territorials una part esmenta que prefereix un Estat federal. Doncs bé, el percentatge de “federalistes” és cada cop menor, per diversos motius, des de la poca claredat de l’opció federal, la polarització del debat a la crisi dels partits que la defensen.

A més, en aquest últim baròmetre s’observa quelcom que ja s’havia estat donant fins a finals de 2011: l’opció “Comunitat Autònoma” supera l’opció federal. Bàsicament això vindria explicat pel constant decreixement del nombre de federalistes en les successives onades. En aquest sentit, queden alguns dubtes que en els propers dies intentarem resoldre: per què algunes persones que triaven l’opció federal marxen a l’opció “Estat independent” i d’altres a l’opció “CCAA”? Quin percentatge representa cada grup?

Amb tot, la gran pregunta que sorgeix veient aquests gràfics continua sent: on és el sostre?

Pd/ Del baròmetre del CEO se’n poden extreure moltes idees i conclusions. No obstant això, per evitar fer titulars fàcils i sense sentit, ens esperarem uns dies a analitzar-lo, sobretot pel que fa a les dades sobre comportament electoral.

La fuga de vots de CiU (II)

dilluns, 17/06/2013

La setmana passada escrivíem un primer article on, mitjançant la darrera enquesta publicada pel GESOP, mostràvem quins serien els transvasaments de vots en cas que se celebressin eleccions anticipades el proper diumenge. Com ja ha estat a bastament comentat, CiU era el partit que sortia més malparat de l’enquesta, en poder-se veure superat per ERC tant en nombre de vots com escons. Bàsicament, la fuga de vots de CiU anava, en parts bastant iguals, cap a ERC i cap als indecisos.

Avui volem analitzar amb una mica més de detall quin és el perfil de les persones que decidirien no votar a CiU en unes hipotètiques properes eleccions, i els motius que els portarien a no fer-ho. Per tal de realitzar aquesta anàlisi hem agafat totes les persones que l’any passat van votar a CiU i les hem classificades en funció de si tornarien a votar al partit, si votarien a ERC o si són indecisos. A continuació, hem creat un model estadístic de regressió logística en la qual estudiem, en primer lloc, qui són els que passarien a votar a ERC, i en segon lloc, qui són els indecisos. Com a factors possiblement explicatius del canvi hi hem introduït les següents variables: la valoració de l’economia, la valoració de com ho està fent el govern de la Generalitat, l’autoubicació en l’eix esquerra-dreta (d’1 a 5), la Identificació Nacional Subjectiva (Només espanyol, més espanyol, igual, etc), el sexe, l’edat i els estudis de l’enquestat (el baix nombre de dades no ens permet fer cap estudi més complet).

Doncs bé, de l’anàlisi del perfil de les persones que canviarien el vot a ERC se’n poden extreure tres conclusions ben destacades, que mostrem en els següents gràfics (els “bigotis” de cada punt assenyalen el marge de confiança de la hipòtesi en un 95%). En primer lloc, les probabilitats més altes de canviar de CiU a ERC es troben en les persones que són més d’esquerres. En concret, entre les persones que es defineixen com a d’”Esquerres” la probabilitat de canviar de vot és del 40%. Entre els de centre esquerra, aquesta probabilitat està per sota del 20%, i entre els de centre, per sota del 10%. Els de dretes no semblen que canviïn.

leftright.png

L’edat també és un factor explicatiu del canvi. En efecte, són els més joves els que es mostren més disposats a canviar el seu vot de CiU pel d’ERC. En el cas dels joves les probabilitats de canvi de vot són força elevades (tot i que el marge d’error també ho és), mentre que a mesura que la gent es fa gran les probabilitats de canviar de vot disminueixen fins a pràcticament desaparèixer.

edat.png

En tercer lloc, i tal i com era de suposar, la Identificació Nacional Subjectiva també explica la decisió del canvi CiU-ERC (anticipant-nos a una possible pregunta, la posició sobre la consulta no ho explica, tampoc la posició sobre la independència. No hem inclòs finalment aquestes variables perquè estan fortament correlacionades amb la identitat de la persona). Fixeu-vos-hi: les probabilitats de canvi són prou elevades (del 20%) entre els que s’identifiquen com a només catalans. Ara bé, cal advertir que en cap cas aquest valor és comparable amb el 40% de les probabilitats de canvi entre els que es defineixen com a d’esquerres (veure el primer gràfic). Dit d’una altra manera, la probabilitat (la intenció) de deixar de votar a CiU i anar a ERC depèn més de la posició en l’eix esquerra-dreta que de la identitat nacional.

ins.png

I finalment, qui són els indecisos? Per molt que Duran i Lleida s’entesti sobre el tema, les dades ens mostren que les persones que van votar CiU en el passat i que avui en dia no saben què fer tenen un perfil extremadament divers. En general  els desertors de CiU són persones que tenen una valoració de la tasca que està desenvolupant el govern de la Generalitat com a més dolenta que els que continuarien sent fidels a CiU. Aquesta és l’única evidència clara i estadísticament significativa que hi ha en l’enquesta. Marginalment, l’enquesta també ens mostra com aquells que tenen identificacions com a més espanyols també tindrien majors probabilitats de passar a formar part dels indecisos. No obstant això, com el gràfic mostra, l’evidència és una mica més difusa (les línies del marge d’error se sobreposen per totes les categories).

ins_indiferencia.png

Així doncs la fuga del vot de CiU cap a ERC sembla que té un patró força clar i identificable: es tracta sobretot de persones d’esquerres, joves, i amb una identitat predominantment catalana. Pel que fa a la fuga de vot cap als indecisos, aquesta és una persona que valora malament la tasca actual duta a terme pel govern de la Generalitat. Una evidència que enllaça més amb la idea de què fa el govern de la Generalitat (en termes de polítiques públiques) i amb una possible sensació entre alguns votants que la Generalitat no fa el que  hauria de fer.

La fuga de vots de CiU (I)

dimecres, 12/06/2013

L’enquesta publicada el passat divendres, dia 7, per El Periódico de Catalunya apuntava a un possible sorpasso electoral d’ERC. Segons el baròmetre de primavera de GESOP, si demà se celebressin eleccions, ERC obtindria 39-40 diputats, CiU 34-35, PSC 16-17, ICV-EUiA 15-16, PPC 13-14, C’s 12-13 i la CUP 3. Del baròmetre se’n poden extreure moltes lectures, la més general de les quals assenyala quelcom que ja fa temps que des d’El Pati anem explicant: la descomposició i fragmentació del sistema de partits tradicional català.

Un dels elements que més sorpresa ha causat és la important davallada de Convergència i Unió (segons l’enquesta, podria perdre fins a 15 escons). És bo aquí recordar que les enquestes mostren una fotografia fixa d’un moment concret i tenen en compte, per tant, les circumstàncies actuals i la forma de pensar de les persones en el dia que l’enquesta es va realitzar. Tot i això, ens poden ajudar a desgranar què li està passant a CiU. Entendre cap a on perd vots ens pot ajudar a saber si, de forma indirecta, l’estratègia d’Artur Mas és correcta o els votants l’estan castigant (o premiant).

Un primer exercici és saber quin percentatge de votants de CiU en les passades eleccions està “marxant” de la seva opció política. Per a fer-ho, creuem les variables d’intenció de vot i record de vot en l’enquesta del GESOP. La gràfica següent ens mostra on anirien a parar els vots en unes eventuals eleccions celebrades el proper diumenge, en funció del que s’havia votat el passat novembre. D’aquesta se’n pot comprovar com ERC seria el partit que mantindria el percentatge més elevat de fidelitat: 8 de cada 10 votants dels republicans el tornarien a votar; seguidament hi ha C’s, que conservaria al voltant del 70% dels vots. Entre els partits amb menys fidelitat hi trobaríem el PSC (34%) i CiU i PP (una mica per sota del 50%). En els tres casos però el percentatge d’indecisos és especialment alt, fet que podria fàcilment suavitzar aquests registres.

On van els vots.png

Les dades però es poden mirar també des d’un altre punt de vista: en cas que se celebressin eleccions aquest diumenge, d’on vindrien els vots que trauria cada partit? En aquest cas, els percentatges més elevats (del color del propi partit) indiquen que la formació és poc capaç d’atraure nous votants. Doncs bé, el següent gràfic ens mostra com en cas de celebrar-se noves eleccions pràcticament 9 de cada 10 votants del PP i de CiU serien persones que al novembre ja els van donar la confiança. Seguidament hi trobaríem el PSC, que malgrat que 8 de cada 10 vots serien d’antics votants, seria capaç de recollir alguns vots de l’abstenció. Tant en el cas de ICV com de la CUP podem veure com els seus nous vots vindrien en una proporció de 2/3 parts de persones que ja els van votar el novembre. En el cas de la CUP però no és gens menyspreable el fet que un 11% dels nous vots vindrien d’ERC. Finalment, veiem com en unes noves eleccions, entre els votants d’ERC poc més de la meitat els haurien votat al novembre, mentre que 1 de cada 4 votants serien persones que havien donat la confiança en Artur Mas. En el cas de C’s, 1 de cada 5 vots vindria d’antics votants del PP.

D'on venen els vots.png

Com podem explicar aquest sobtat increment d’ERC i decreixement de CiU? En el proper post ho abordarem en més detall, però de moment ja podem observar que dintre de CiU es dibuixen dues tendències: d’una banda, a una fuga de vots cap a ERC, i de l’altra banda, cap la indecisió. Què explica que votants de CiU expressin una preferència elevada per ERC o bé que siguin indecisos? En uns dies, la resposta!

 

*Per cert, ho hem dit diverses vegades i, si convé, ho repetirem moltes més. Lloable l’exercici de transparència del GESOP. Un exemple a seguir.

 

Catalunya: causa justa

divendres, 31/05/2013

La secessió de Catalunya ha esdevingut una causa justa fins i tot per un dels teòrics més populars, i restrictius, del dret de secessió: Allen Buchanan. Ho diu al pròleg que acompanya l’edició en castellà del seu llibre més citat (que apareixerà el proper 6 de juny): sota determinades circumstàncies fins i tot la via unilateralista estaria justificada.

Dret moral a la secessió

El dret moral a la independència s’ha teoritzat de tres maneres diferents. En primer lloc,  des del nacionalisme: ser una nació dóna dret a tenir un Estat. En segon lloc des de la democràcia: una majoria (clara) a favor de tenir un Estat legitima per a tenir-lo. En tercer lloc des de la causa justa: patir determinades injustícies justifica la creació de l’Estat propi. Mentre les dues primeres raons donen un dret a priori a la secessió, la tercera donaria un dret a la secessió com un remei a la injustícia. Ho hem explicat amb més detall aquí.

Per què no un dret primari?

La por a la fragmentació i a la inestabilitat, juntament amb la defensa aferrissada de l’status quo, han provocat que les teories de dret primari sovint siguin rebutjades. S’argumenta que si només cal una majoria a favor de la independència les fronteres es podrien variar diàriament i el debat democràtic quedaria alterat per una por constant a la pèrdua de part de la comunitat. D’altra banda, seguir fil per randa la doctrina nacionalista duria a conseqüències perilloses: qui decidiria quins són els límits de la nació? Podria Sèrbia (re)ocupar Kosovo per formar part del territori històric? No discutirem aquí aquestes crítiques, que compartim només parcialment.

Una causa justa

La secessió, generalment, s’ha legitimitat des de fora del dret primari: s’ha plantejat com una solució a una situació d’injustícia. El mateix Buchanan solia restringir  la “causa justa” de la secessió bàsicament a annexions militars, situacions colonials o genocidis. Per a la resta de casos la independització no estava permesa (a la teoria). Per això l’anàlisi del cas català al seu nou llibre representa una novetat: Buchanan aplica les quatre condicions de causa justa de la seva teoria a Catalunya i considera que n’hi ha dues que podrien legitimar la independència.

1) Vulneració massiva DDHH. A Catalunya no estem en una situació de guerra i per tant l’autor rebutja aquesta possibilitat de justificació que reserva per casos greus (per exemple: Sudan del Sud).

2) Annexió injusta. L’ocupació militar de Catalunya va succeïr fa masses anys per a Buchanan, que la situa a la Guerra de Successió.  Per tant, rebutja aquesta argument.

3) Redistribució injusta. Buchanan troba exagerat el lema “Espanya ens roba” però en canvi es planteja en quines situacions la redistribució pot resultar injusta. Així, aclareix que una redistribució justa ha de ser “progressiva i coherent”, tot i la dificultat d’establir criteris, Buchanan considera que l’estat espanyol no està complint aquesta condició.  Precisament ahir el professor Félix Ovejero argumentava contra aquesta idea i el replicava en Lluís Pérez.

4) Vulneració acords intraestatals.  D’altra banda, fa referència a la sentència del TC sobre l’Estatut i a les invasions de competències per apuntar que si el Govern de Madrid no es compromet a respectar les competències i l’autogovern pactat amb Catalunya també s’incompleix aquesta condició.

Mediació UE

Buchanan, però, no dóna suport a una secessió unilateral, a priori, sinó a una solució pactada entre les parts que hauria de comptar amb la mediació de la UE. Ara bé, si Madrid no accepta una solució amb un autogovern significatiu i que no pugui ser intervingut, afegit a una fiscalitat justa, per a Buchanan la legitimitat d’una secessió “no consensuada” augmentaria.

Falsedats contra la independència (II)

divendres, 24/05/2013

Una idea recurrent contra les demandes del catalanisme és presentar-lo com un instrument inventat i en benefici de la burgesia autòctona. Deixant de banda el debat històric sobre la qüestió (l’inicià Solé Tura aquí i en féu una contundent rèplica Josep Fontana), l’argument  “clàssic” és el següent: 1) La burgesia vol preservar el seu poder; 2) Per tal de fer-ho s’inventa un relat que crea una “espiral del silenci” gràcies a que disposa dels mitjans pel fet de ser una classe avantatjada i coarta les possibilitats d’expressar-se de forma real; 3) Això crea fractures socials amb danys irreparables.

L’últim exemple d’aquest argument clàssic el trobem en l’article “Destino Ítaca: ¿Estamos ya todos a bordo?”. L’altre dia (aquí) ja  assenyalàvem la manca d’arguments teòrics i empírics per a provar l’existència d’aquesta espiral.

Però suposem que aquesta espiral existeix. Suposem també que els autors han realitzat una anàlisi de l’espiral del silenci i han constatat que existeix: és a dir, que només hi ha un discurs dominant, que les elits polítiques (totes? Les majoritàries? La burgesia també?) el propaguen, que els independentistes sempre poden dir el que volen, sigui al Priorat o a Cornellà, i que aquells que no volen votar en referèndum o a favor de la secessió (no deixen massa clar de quina de les dues coses estem parlant), no es poden expressar mai per por a “represàlies” (cognitives), independentment dels amics, el lloc de residència o el mitjà de comunicació que llegeixen. Assumim, per tant, que tot això passa i que Catalunya viu sota els efectes d’una “espiral del silenci”.

La segona pregunta que ens hem de fer és: a qui afecta? En principi, l’espiral hauria d’afectar a una gran majoria. Però en l’article es fa la següent afirmació:

No son necesarios análisis estadísticos particularmente complejos para evidenciar las grandes fracturas socio-económicas y etno-lingüísticas que atraviesan a la sociedad catalana en relación a los aspectos identitarios.

En base a aquesta afirmació, els autors de l’article relacionaven ingressos, llengua i classe social amb suport a diferents models territorials (curiosament, no analitzen els aspectes identitaris dels quals parlen), arribant a la conclusió que, en efecte, l’espiral del silenci existeix i, per tant, hi ha “un elevat grau de dissociació entre les opinions d’amplis segments de la societat catalana i el discurs nacionalista majoritari”.

Ara bé, una anàlisi demoscòpica tan senzilla com la que fan els autors no és capaç d’identificar correctament els mecanismes que expliquen el suport a la independència i aquesta suposada fractura social. Per fer-ho, i perquè no se’ns pugui acusar d’utilitzar bases de dades esbiaixades (queda pendent un article sobre el tan comentat biaix del CEO enfront del CIS), emprem per la rèplica la mateixa base de dades dels autors i codifiquem les variables com ells ho han fet (desafortunadament la variable classe obrera/classe mitja-alta no l’hem poguda repetir perquè no expliquen com està construïda).

Les dades mostren que no és només una qüestió tan senzilla de “correlació no implica causalitat”, sinó que l’explicació que elaboren és probablement errònia.  Així, abans d’ensenyar dades, en primer lloc ens agradaria fer un apunt teòric: La classe social es defineix per una combinació de diversos elements, des de materials, culturals a estructurals. No hi ha consens en quins indicadors utilitzar, però és sabut que només utilitzar els ingressos pot conduir a errors importants. Els autors ho passen per alt.

Dit això, per començar, fem una regressió multinomial amb la variable dependent suport a diferents models territorials (regió, comunitat autònoma, estat federal i independència) i una única variable independent, ingressos. Una anàlisi per circumscripcions ja ens permet veure com, malgrat que l’efecte és significatiu, aquest és molt menys intens a les comarques de Lleida i Girona. En aquestes, les classes baixes no necessàriament estan tan directament identificades amb un perfil tan específic com el de Barcelona i Tarragona.  Tot i aquests primers resultats, seguim assumint que els autors del citat article tenen raó amb tot allò que ja hem dit i, a més, assumim que la seva teoria se centra, sobretot, en aquestes dues circumscripcions (i, a més, en les poblacions grans).

Qualsevol observador mínimament entès en estadística però entendrà que una regressió amb una sola variable independent pot tenir molts elements que hi introdueixin soroll. Per aquest motiu doncs, introduïm una sèrie de variables de control en la regressió multinomial (en concret, edat, sexe, formació, identificació nacional subjectiva,  lloc de naixement de l’entrevistat, cohorts i mida del municipi). Deixem com a categoria de referència en aquesta regressió els que volen que Catalunya sigui una regió d’Espanya.

Tot seguit, realitzem un gràfic dels valors predits per ingressos. Com observarà el lector, les diferències entre els tres primers grups no són estadísticament significatives. És a dir, si comparem els entrevistats els membres de la família del qual tenen ingressos de menys de 1200€ al mes i els que tenen ingressos de menys de 2400€, no hi ha diferències significatives. És només quan considerem els ingressos majors de 2400€ (que representen tan sols el 15,7% de la mostra) que les diferències són significatives. I només en relació als de menys de 1200€!

ingressos.png

Tot i que la relació entre els ingressos i el suport a la independència no sembla ser especialment rellevant, hem volgut continuar indagant sobre el tema per poder refinar una mica l’argument. Així, per trobar alguns efectes interessants en relació als ingressos hem de complicar una mica més l’anàlisi del que ho fan Marí-Klose i Moreno.

Una sèrie d’anàlisis multivariants ens dibuixen un quadre molt més complex. Per exemple, si ens fixem en l’origen de la persona, veiem com hi ha diferències entre aquells nascuts a Catalunya i aquells nascuts a la resta de l’Estat. Ara bé, de nou, si ens fixem només en aquells nascuts a la resta de l’Estat, no s’observen diferències per ingressos, tot i que de nou es visualitza una certa tendència (lamentablement la N és massa petita per observar diferències significatives). Entre els nascuts a Catalunya la pendent en funció dels ingressos és força similar, però en aquest cas els intervals de confiança són més estrets i per tant les diferències són significatives, però de nou entre les persones amb ingressos de menys de 1.200€ i les de més de 2.400€ al mes.

naixement.png

Sembla ser doncs que els ingressos podrien determinar una petita part del suport a la independència. Amb tot però, els gràfics que hem presentat en aquest article, creiem, no dibuixen la societat terriblement fragmentada que ens pintaven Marí-Klose i Moreno. De fet, ens fan pensar en d’altres qüestions: els ingressos determinen –i en molta major mesura que en el cas de la independència!– el suport a partits d’esquerres i de dretes. No genera això també fragmentació en una societat? No hi ha sectors que queden temporalment perjudicats per l’ascens al poder d’uns partits o d’altres? I hauria espiral del silenci en aquest darrer cas?

El patró del suport al model territorial en base a la “classe social” (tal com l’entenen els sociòlegs citats) oblida però, nombrosos factors.  Si un aspecte a Catalunya genera estudis a dojo, és el suport a una eventual independència o als models territorials. Per exemple, l’estudi de Jordi Muñoz i Raül Tormos indica que el suport al model territorial es deu a raons identitàries i instrumentals i que elements de naturalesa “etno-lingüística” (per utilitzar la seva terminologia) tenen un impacte gairebé nul. Identitat nacional subjectiva i partits: dues variables clàssiques en aquest camp que els autors de l’article obvien.

Les dades que utilitzem (i utilitzen) mostren també aquest patró. Per tant, fins i tot si assumint que l’espiral del silenci existeix, que afecta sobretot a les persones de Tarragona i Barcelona, a castellanoparlants i a persones nascudes fora de Catalunya, els ingressos (“classe social”, que en diuen ells) expliquen una part petita de la història (seria, d’altra banda, una espiral del silenci curiós: afectaria només a uns quants dels que, a més, sostenen l’opinió minoritària…). Ans al contrari, els estudis que s’han fet fins ara indiquen que la qüestió té molt més a veure amb el debat polític, i particularment amb la polarització de la dimensió nacional i en com aquesta polarització interactua amb actituds individuals.

Finalment, (i ja sabem que trenquem una norma autoimposada) ens agradaria donar la nostra opinió respecte la qüestió: ja fa anys que s’escriuen, de tant en tant, articles com aquest. El patró d’aquests escrits és sempre el mateix: 1) Les classes benestants/elits polítiques/governants “catalaníssimes” volen mantenir el poder i s’inventen una espiral del silenci, normalment fent servir TV3 i subvencionant a tothom i a tothora; 2) les classes populars i més perjudicades (“espanyolíssimes”) no es poden expressar i no estan representades; 3) ergo, això afecta al PSC que, dominat també per l’espiral, perd votants a causa de la seva deriva catalanista. Si l’objectiu és el punt 3 i volen que el PSC s’espanyolitzi, es tracta d’una opinió totalment respectable i aquí nosaltres poc hi tenim a dir.

Si l’objectiu és estudiar els punts 1 i 2, la nostra modesta opinió és que la ciència política no pot caure en postracionalitzar allò que a un li agradaria que passés. Això amaga les nombroses i apassionants preguntes que encara convé respondre. Per sort, fa temps que la ciència política a Catalunya segueix aquest camí: el de construir mecanismes analítics rigorosos d’anàlisi de l’actualitat. Per exemple, en un article que esmentàvem de Fernández i López, es parlava de “marcs cognitius” a l’hora d’entendre el comportament diferencial dels votants catalans. A partir d’aquí, podem discutir: com mesurem el marc cognitiu? Què explica i què no? Què fa que es canviï? O, en una línia semblant, podem trobar altres preguntes interessants. Per exemple, per què hi ha una important correlació entre incrementar l’educació i donar suport a la secessió? De quina manera els partits (i quins d’ells) han fet virar, cap una banda i altra, les preferències territorials? O, encara més provocatiu, per què el trencament de l’abstenció diferencial ha deixat als defensors d’aquesta idea sense el seu mite de referència?

Moltes preguntes que, al nostre entendre, mereixen ser investigades per tal d’oferir una resposta convincent. Som molts el que hi intentem aportar el nostre petit gra de sorra.

Falsedats contra el dret a decidir (I)

dimecres, 22/05/2013

Fa pocs dies els acadèmics Pau Marí-Klose i Francisco i Javier Moreno Fuentes signaven a Agenda Pública un article crític amb el procés pel dret a decidir. Ja hem comentat més d’una vegada que celebrem cada contribució al debat públic i especialment les que es fan des del coneixement acadèmic en aquests temes. Acadèmics com Marí-Klose i Moreno són un referent de primer ordre per a nosaltres. Ara bé, no podem estar menys d’acord amb un article que partint de premisses dubtoses arriba a conclusions que, des del nostre punt de vista, són falses i esbiaixades. Aquí abordarem les premisses de les que parteixen i discutirem la primera de les dues tesis que presenten els autors (posteriorment abordarem la segona).

Premisses falses

El punt de partida del raonament de Marí-Klose i Moreno és un argument recurrent: (1) la majoria sobiranista és una narrativa més que no pas un fet real. (2) Allò que “hauríem de” prendre’ns seriosament són les necessitats “reals” de les persones: desocupació, vulnerabilitat socio-econòmica, deteriorament dels serveis públics, etc.  

Resposta: (1) La primera afirmació és falsa: unes eleccions amb una participació récord (67,76%) atorgaren majoria als partits favorables al dret a decidir (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, CUP, 107/135 diputats) i també als partits favorables a l’Estat propi (87/135 diputats). Aquesta majoria es va materialitzar en una moció que assolí el suport d’una majoria amplíssima de la cambra a favor del dret a decidir i una solució pactada (104/135 diputats).

Hom podria objectar que a) la majoria sobiranista és heterogènia pel que fa els objectius; b) el 32,24% de catalans que no van anar a les urnes potser són tots contraris al procés; c) que els votants estaven alienats per un “espiral del silenci” comunicatiu que no els permetia veure la realitat i votaren (o no votaren) “erròniament”; d) els suports als partits sobiranistes no volien tots el dret a decidir, només una part dels votants de cada partit volia engegar el procés pel dret a decidir.

Nosaltres admetem (a), del PSC (contrari a la independència i dubtós amb el dret a decidir) a la CUP, hi va una gamma cromàtica enorme. Pel que fa (b) resultaria estrany si fem cas de les enquestes, més aviat serien persones que no estan interessades en la política, i sí, per abstenció diferencial n’hi poden haver que no se senten part de la política catalana i, fins i tot, estan en contra del procés (a més, ja vàrem mostrar aquí que l’abstenció diferencial va caure l’any 2010 i no el 2012). Jaume López i Xavier Fernández han analitzat els marcs cognitius en relació a l’abstenció en aquesta línia. Ara bé, aquests abstencionistes diferencials no voten perquè estan ‘contaminats’ d’una narrativa catalanista o per qüestió de marc cognitiu? L’objecció (c) l’abordarem després. Sobre l’objecció (d) podem esperar a les properes eleccions a veure si l’electorat català castiga els partits majoritaris per ser massa independentistes. A quin país del món tots els votants de cada partit voten per un únic tema? Amb l’excepció del PSC la resta de formacions sobiranistes eren molt explícites als seus programes.

Resposta (2) La segona afirmació -allò que “hauríem de” prendre’ns seriosament són les necessitats “reals” de les persones: desocupació, vulnerabilitat socio-econòmica, deteriorament dels serveis públics, etc.- és purament ideològica i també és falsa.

En primer lloc, un partit o govern pot decidir que dóna prioritat a aspectes com ara la cultura i/o la reivindicació del reconeixement nacional i situar en un ordre secundari les qüestions de redistribució socioeconòmica. Sense que això hagi de satisfer en el conjunt de l’electorat, és evident que es tracta d’una decisió política i els ciutadans tenim mecanismes per evitar que això torni a passar en les següents eleccions.

En segon lloc, és fals perquè el sobiranisme català ha explicat per activa i per passiva que el dèficit fiscal i les polítiques econòmiques de l’Estat són, en part, responsables de la situació en què ens trobem. Estat propi i polítiques socioeconòmiques van de la mà a la “narrativa” que desagrada Marí-Klose i Moreno. Caldria, doncs, que filessin més prim amb aquest argument. Vegin per exemple la relació entre deute i dèficit fiscal en aquest article del professor Carles Boix.

Tesis falses

La teoria de l’“espiral del silenci”, construïda per l’acadèmica alemanya Elisabeth Noelle-Neumann fonamenta una part de les tesis de l’article més enllà de les (falses) premisses.

Segons els autors el que passa a Catalunya seria allò que Noelle-Neuman anomena “una auto-supressió de les narratives alternatives com un producte de la por dels individus i els grups socials dissidents”. La clau d’aquesta teoria són, primer, els mitjans de comunicació que conformen l’opinió pública d’un país i, segon, el fet que promouen un sentiment d’amenaça i por d’isolació d’acord amb la teoria de Noelle-Neuman. 

Resposta (1) El primer argument el podem comprovar amb el consum de mitjans a Catalunya. Tal com ens mostren les dades (l’audiència de mitjans a Catalunya) resulta dubtós pretendre atribuir un espiral del silenci a una societat amb un consum de mitjans plural. Per exemple en televisió: TV3, Antena3, Tele5 i TV1 gairebé empaten en audiència (Quines expressen punts de vista favorables al procés? No cal comentar-ho).  Val a dir que aquí no hi ha inclòs internet, que encara facilita més l’accés a la pluralitat informativa.

Un apunt important és allò que l’Anuari de la Grup de Periodistes Ramon Barnils assenyalava l’any passat: els mitjans de comunicació contraris a l’Estat propi no havien dedicat ni un minut a donar veu als arguments contra la independència de Catalunya. La gran quantitat d’informació disponible en aquests mitjans se centrava en deslegitimar el procés per celebrar un referèndum en la línia de l’article de Marí-Klose i Moreno (generalment, i per desgràcia, des d’un nivell i un to molt més baixos).

Resposta (2) Però si se’ns permet l’atreviment, allò que realment preocupa a Marí-Klose i Moreno és si hi ha una atmosfera d’amenaça i por d’isolació. Aquesta tesi no és nova a l’esfera pública espanyola: ha estat un argument recurrent no només a casa nostra sinó sobretot al País Basc a causa del conflicte armat. Es podria demostrar el mateix a Catalunya? La nostra opinió és que no. L’estructura de mitjans de comunicació accessibles a Catalunya és plural i permet expressar opinions diverses sobre el procés independentista, si més no en la mesura que ho són les democràcies occidentals. On han succeït aquestes coaccions als contraris a la independència?

En tot cas, en aquest argument, donem la raó Marí-Klose i Moreno en dos aspectes: a) és fonamental que la pluralitat d’opinions es mantingui i es millori als mitjans de comunicació. b) Allò que Noelle-Neuman assenyala com la “ignorància del pluralisme” per part de la majoria, és un risc que no ens podem permetre que ocorri a casa nostra ja que cal estar al corrent de l’estat d’opinió del país i no pas de l’esfera de comunicació pròpia que sovint és esbiaxiada.

La nostra tesi: no és precisament la deslegitimació sistemàtica del Govern català i el catalanisme per convocar una consulta sobre el futur del país el veritable problema en aquest debat? Allò que realment empeny a no formular els arguments contraris a la secessió és precisament la negació de l’existència d’una comunitat política (un poble, una nació, el que sigui) a Catalunya que vol decidir el seu futur. No seria més fàcil acceptar el dret a decidir i posar-se a discutir els avantatges i inconvenients de la independència? Quins són els arguments en contra la independència de Marí-Klose i Moreno? Podria ser que la manca d’arguments en contra la independència porti els intel·lectuals a carregar contra el dret a decidir?

Nota: en el següent article abordarem la segona tesi: el suposat elitisme del catalanisme, caricaturitzat per Marí-Klose i Moreno com un moviment de la burgesia.

El demos, el krátos i el respecte a l’imperi de la llei

dijous, 9/05/2013

Menys de mig any després de l’aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració de Sobirania, el Tribunal Constitucional espanyol l’ha suspesa cautelarment, després d’acceptar a tràmit la impugnació presentada per l’Advocat de l’Estat a petició del govern espanyol. Cal dir d’entrada, doncs, que la Declaració de Sobirania no ha estat (encara) declarada inconstitucional: el que TC ha fet ha sigut suspendre-la adduint la possibilitat que la Declaració sigui inconstitucional, tot prenent-se un temps (cinc mesos) per prendre una decisió al respecte. Tanmateix, tant a través de les xarxes socials com en els posicionaments de les diferents forces polítiques, s’ha estès una crítica més o menys explícita a aquesta suspensió cautelar, titllant-la “d’antidemocràtica.” Una crítica que ja va ser present durant els dies posteriors a la sentència del TC espanyol sobre l’Estatut de Catalunya, en que s’insistia en la idea que un grapat de jutges no podien retallar la voluntat de tot un poble.

Aquestes crítiques encerten l’objectiu per motius equivocats. En principi, la revisió judicial de la constitucionalitat de les lleis és un principi tan antic com la democràcia mateixa, trobant els seus precedents en procediments com la graphē paranómōn de la democràcia atenenca. L’objectiu és assegurar que una majoria circumstancial no pugui alterar les regles del joc democràtic de manera arbitrària i en contra d’una minoria desprotegida; per tant, no es tracta de limitar la democràcia, sinó d’assegurar que aquesta no degenera en una tirania de la majoria. Dit això, les successives revisions que el TC ha anat fent de diferents aspectes lligats a l’autogovern català no suposen un contrapès a una majoria exaltada a nivell de l’Estat espanyol, sinó tot el contrari: el que el TC fa és rebaixar un dels límits que la majoria de la societat espanyola troba a l’hora de tractar les seves minories nacionals, a saber, l’autogovern i les institucions autonòmiques d’aquestes minories.

El problema de fons és la falta d’acord en la definició de quin és el demos (poble) que institueix el krátos (govern) tot conformant la democràcia (el govern del poble), i la resistència del TC a considerar aquesta falta d’acord com el que és: un problema pre-constitucional, i per tant de naturalesa purament política, no jurídica. El recurs de l’advocat de l’Estat, que té tots els números per ser àmpliament acceptada pel TC, diu clarament que la Declaració de Sobirania és un desafiament obert a la Constitució perquè atorga a Catalunya la possibilitat de convertir-se en poder constituent, qualitat que només correspon al poble espanyol en el seu conjunt. I punt. Aquest “i punt” és una part fonamental de l’argument, perquè algú podria legítimament preguntar-se si no hi ha un un exercici de lògica circular en això de dir que el poble espanyol és sobirà perquè ho diu la Constitució i que la Constitució ha de ser obeïda perquè la va votar el poble espanyol, que és sobirà.

És interessant, aquí, fer un exercici de política comparada. Preguntat a finals dels 90 sobre un tema similar (la possibilitat de la secessió unilateral del Quebec), el Tribunal Suprem del Canadà (equivalent al TC espanyol) va ser prou equitatiu com per afirmar que, si bé el Quebec no tenia un dret constitucional a separar-se unilateralment del Canadà, d’altra banda la Constitució no es podia reduir a la seva lletra, sinó que calia tenir en compte alguns valors subjacents, com ara la democràcia, el federalisme, la protecció de les minories i l’imperi de la llei. Segons aquests principis, la formació d’una majoria clarament secessionista al Quebec significaria l’aparició d’un pol de legitimitat democràtica diferent del que constitueix Canadà en el seu conjunt; i el desacord elemental entre ambdós pols sobre el futur del Quebec i del Canadà els obligaria a negociar de bona fe la possibilitat d’una secessió acordada.

El TS canadenc arriba tan lluny com per dir que aquells que es preocupen del respecte a l’imperi de la llei no poden restar indiferents a la necessitat d’actuar conforme a aquests principis subjacents a la Constitució, que són els que ajuden a mantenir i fomentar un ambient en que l’imperi de la llei pugui florir. I això és precisament el que el TC espanyol ni està fent ara, ni està fent des de fa anys en relació a Catalunya. Enlloc de recordar que les reivindicacions del gruix del catalanisme es refereixen a la definició del demos, que és un problema pre-constitucional, els magistrats del TC insisteixen en encabir-les a la força dins el relat constitucional propi del nacionalisme espanyol, en que la unitat d’Espanya és un principi superior a la protecció de les minories o el respecte al principi democràtic. Un relat, per descomptat, que fa segles que és contestat pel gruix de la societat catalana. Quan una institució com el TC està tan esbiaixada cap a un dels bàndols d’una discussió pre-constitucional com aquesta, perd la seva legitimitat per erigir-se en àrbitre. I força, doncs, a un dels participants a escollir entre rendir-se o trencar les regles del joc.

Realment, en un ambient així és impossible que floreixi el respecte a l’imperi de la llei. Catalunya camina cap a un escenari en que haurà de triar entre la seva voluntat democràtica i la legalitat constitucional, una tria que no hauria hagut de fer si el TC espanyol hagués mirat de trobar una fórmula conciliadora entre ambdós valors tal i com va fer el TS canadenc davant les aspiracions del sobiranisme quebequès. En un escenari així, en que els àrbitres són jugadors, no és gaire raonable demanar respecte per les regles del joc. Cal insistir: podria haver sigut d’una altra manera.

Radiografia del 25N – una crònica

dissabte, 4/05/2013

El Parlament de Catalunya va acollir ahir divendres una Jornada d’Anàlisi de les eleccions catalanes del 25 de novembre. L’esdeveniment, organitzat per la Càtedra de Cultura Jurídica de la UdG, va cobrir diferents aspectes de les eleccions, des de la participació al factor lideratge. Com que la demanda va superar l’oferta (“només” hi cabien 70 persones), fem aquí una breu crònica d’allò que es va dir. No és la meva intenció ser exhaustiu. Si hi trobeu a faltar informació (cosa fàcil), us remeto al llibre resultant de tot plegat que sortirà després de l’estiu. Ho farem ponència per ponència:

1. L’impacte de l’economia en el vot – Agustí Bosch

Va tenir un impacte la (mala) percepció de l’economia en el vot dels catalans? Dit d’una altra manera, va existir vot econòmic? Conclusió ràpida: no. Si n’hi hagués hagut, els que valoraven negativament la qüestió econòmica l’haurien d’haver castigat. Per què això no fou així? Per exoneració (la gent culpa al govern central de la crisi i no a la Generalitat) i per arrossegament (la gent va votar com si fossin unes generals i, per tant, van prendre en consideració la tasca econòmica global, castigant o premiant el govern espanyol).

2. La participació en el 25N. Una qüestió clau – Toni Rodon

La part central de la meva ponència va consistir en mostrar per què la participació va pujar en les darreres eleccions i, en concret, quins factors hi havia el darrera. La meva conclusió principal va ser que, en el 25N, es va produir una interiorització de la importància de les eleccions (considerades de primer ordre). A més, vaig mostrar la caiguda d’un vell mite: aquell que deia que els abstencionistes diferencials (votants a les generals però abstencionistes al Parlament) eren sobretot de posicions espanyolistes i que, per tant, quan participessin l’impacte sobre el resultat no seria homogeni i afectaria més a unes formacions que unes altres. De fet, com veieu en el següent gràfic que vaig presentar, l’abstenció diferencial cau en les eleccions anteriors: les del 2010.

absdif.gif

3. Un experiment demoscòpic – Pablo Simón

A partir d’una porra/experiment fet els dies abans de les eleccions, en Pablo Simón mostrava que la informació política i el seguiment de la campanya fa que la gent encerti més les enquestes. A més, ensenyava com el wishful thinking (respondre les enquestes en base a allò que vols que passi i no en allò que creus que passarà) variava en funció del posicionament nacional dels individus. I un últim apunt: del total d’enquestats ningú va encertar el resultat.

4. Segona dimensió i polarització geogràfica dels resultats electorals – Francesc Amat

Els mapes del 25N mostren com els resultats electorals es van polaritzar geogràficament: el suport als partits sobiranistes va ser fort (i va créixer) als centres de diverses ciutats i el dels partits no sobiranistes ho va ser a la perifèria. Per exemple, a Mataró:

mataro.gif

La polarització geogràfica dels resultats portava a una altra conclusió: el PSC, un dels partits geogràficament transversals de Catalunya, ha deixat de ser-ho. ICV ha ocupat aquest lloc i presenta uns resultats més similars dins d’alguns municipis importants i no tant polaritzats.

5. El transvasament de vot entre les formacions polítiques – Jordi Muñoz i Robert Liñeira

La ponència va consistir en mostrar on havien anat a parar els vots que cada partit havia guanyat o havia perdut. A través d’anàlisis individuals i ecològics, sortien resultats interessants (com que un 25% d’electors d’ERC el 2010 van anar a CiU el 2012 i un 14% van fer el viatge contrari) i sorprenents (com un transvasament de vot convergent a ICV.

6. El vot ocult / el clima d’opinió pública – Lluís Orriols

La intenció de vot en les enquestes subestima sistemàticament al PP. A partir d’aquesta troballa empírica consistent en el temps i en la realitat catalana, la ponència elaborava la qüestió i intentava buscar el per què. Es concloïa que aquest biaix podia explicar-se per errors de mostreig i ocultació de preferències i que els votants amb identitat espanyola mostren una major tendència a no declarar el seu vot.

7. El pacte de govern CiU-ERC – Albert Falcó-Gimeno

La coalició CiU-ERC era la preferida (en termes generals), tot i que amb diferències notables entre votants. En general els votants d’ERC mostraven un suport més incondicional a l’acord, mentre que els de CiU depenia de la seva posició nacional. La ponència mostrava, analíticament i empíricament, com el programa electoral de les dues formacions era similar i que l’Acord de legislatura posava més èmfasi en les qüestions nacionals i era més de dretes del que es podia esperar analitzant els dos programes.

8. El lideratge en el 25N – Sandra Bermúdez

Tot i les tendències a la presidencialització d’un sistema parlamentari com el nostre, i de la personalització que es va produir durant la campanya, la ponència no trobava evidències d’un major impacte del líder a l’hora de votar que en d’altres eleccions. Comparativament, el “factor líder” va ser major entre els votants CiU.

9. La normalització del dret a decidir – Lluís Pérez

La ponència més teòrica de totes (malgrat que va caure en la temptació i ens va oferir algun gràfic) en la qual es reflexionava sobre el pas del dret a l’autodeterminació al dret a/de decidir. La ponència mostrava la necessitat de seguir indagant en les bases teòriques d’aquest concepte i de si el podem diferenciar del clàssic dret a l’autodeterminació. Finalment, es detallaven escenaris de futur per al cas català en base al que ha passat en d’altres contextos.

Un cop fet aquest repàs, i com a coorganitzador de l’esdeveniment, m’agradaria realitzar dos comentaris generals: primer, molt satisfet per la gran qualitat de les ponències que es van presentar. Sense intenció de ser pedant, puc afirmar que la nova generació de politòlegs/politòlogues és d’un nivell que fa feredat. Serem precaris, però no ens poden acusar de manca de rigor analític i de voluntat de fer bé les coses. Segon, sorpresos per la gran quantitat de públic que va venir. Gràcies a tothom. Gràcies també als tres diputats que van venir (tot i que ens preguntem… per què no en varen venir més?) Tercer, en els punts negatius, la manca de dones en el programa i la impossibilitat (per manca de previsió i per problemes tècnics in situ) de retransmetre la jornada per les xarxes socials.

Després de l’estiu, sortirà el llibre. Us n’informarem. Gràcies a tots per venir i per l’interès!

(El títol de l’article l’he manllevat d’aquí. Gràcies per la difusió!)

La Catalunya de l’empat tècnic

dimarts , 30/04/2013

Fa uns dies vàrem realitzar un càlcul que combinava resultats electorals i dades d’enquestes per aproximar-nos d’una forma més acurada als resultats “reals” en un eventual referèndum per la independència. Com podeu llegir aquí, la nostra estimació establia que el 59,6% de catalans hi votaria a favor i el 40,4% hi votaria en contra.

Seguint la metodologia emprada, avui volem donar un pas més. Com bé sap el lector, les enquestes tenen sempre un marge d’incertesa. Un marge d’error. Ens permeten fer una fotografia de com estan les coses, però el producte resultant és una imatge un pèl borrosa.

En l’article de l’altre dia vàrem oferir un mapa amb els resultats d’un eventual referèndum per municipi. En aquest sentit, un cop hem treballat una mica més les dades, hem vist que hi ha alguns municipis on, virtualment, s’hi produeix un empat tècnic. Es tracta de llocs on el nostre model prediu la victòria del Sí o del No, però els resultats estan prou igualats com per deixar lloc a la incertesa.

De quins municipis es tracta? En el primer dels mapes que avui presentem hi ha marcats en color vermell els 93 municpis en què detectem un empat tècnic (són aquells municipis en els quals la resta dels vots a favor i dels vots en contra resulta amb un balanç a favor o en contra de la independència de +/- 10%). Aquestes poblacions, malgrat representar tan sols el 9,8% dels municipis de Catalunya, inclouen el 40% de l’electorat. Si voleu, podeu descarregar-vos la llista de municipis “indecisos” aquí).

Municipis indecisos.PNG

El lector notarà que aquest marge de vots de fins a +/- 10% a favor de la independència és un marge molt elevat. Per què ho fem això? Simplement perquè en tots els municipis hi ha un percentatge rellevant de persones que d’acord amb els càlculs s’abstindrien però que en un eventual referèndum podrien acabar votant.

Per això hem fet uns nous càlculs, en aquest cas extremadament conservadors: hem assumit que totes les persones que s’abstenen votarien en contra de la independència (sí, és un supòsit molt agosarat que en cap cas es compliria). A partir d’aquí, hem restat del percentatge de vots a favor de la independència i els percentatges de vots en contra i d’abstencions. Els resultats obtinguts presenten la següent distribució en un histograma. Les dades ens tornen a  confirmar que la gran majoria de municipis de Catalunya (en particular 753 dels 947 que hi ha, és a dir, el 79,5%) són municipis on el vot a favor sempre seria més elevat que el vot en contra, fins i tot en el supòsit que tota l’abstenció s’activés en contra de la secessió.

hist diffavorresta.PNG

Això mapificat presenta la següent distribució. Com veiem, el nombre de municpis augmenta (fins a 194) i, molt rellevantment, Barcelona i tots els municipis de l’entorn esdevenen de color vermell.

Municipis indecisos abstenció.PNG

Doncs bé, malgrat que aquests muncipis representen una mica menys del 21% del total de Catalunya, en termes de població allotgen el 73,8% dels habitants del país. Per tant, malgrat que a Catalunya hi ha relativament pocs municipis on el Sí podria perdre, fins i tot en cas que el No i les abstencions s’unissin, aquests municipis representen un percentatge de la població del país molt majoritària. De fet, gairebé tres de cada quatre catalans viuen en un municipi en el qual la unió dels vots en contra i de les abstencions podria superar el Sí.

Evidentment aquests són uns càlculs extremadament conservadors que no ens poden fer oblidar que  gairebé 6 de cada 10 catalans votarien a favor en una consulta. Amb tot, no podem obviar el fet que hi ha zones de Catalunya on l’abstencionisme (i el seu sentit del vot en un eventual referèndum) podrien posar en perill l’èxit d’una eventual consulta i que en determinats municipis existeix un empat tècnic virtual.

—————————————–

Aquest article és una extensió de la interessant discussió que vàrem mantenir el 20 d’abril passat en el transcurs d’una xerrada a Sant Llorenç de Morunys (organitzada per l’ANC Vall de Lord). De nou, la metodologia per a calcular el suport/rebuig a un referèndum la podeu trobar aquí.