Arxiu de la categoria ‘Col·laboracions’

El Pati Descobert: Premi d’Assaig Irla 2013

dijous, 6/06/2013

irla.jpg Aquesta nit, en el marc de la Nit Irla 2013, se celebrava l’entrega de premis al “Premi d’Assaig Irla” per a l’estudi de la realitat política, econòmica, social i cultural dels Països Catalans, així com el desenvolupament del seu pensament. Els tres membres de El Pati Descobert vam presentar una obra titulada “A la cruïlla. Catalunya fa un pas endavant” que ha resultat guanyadora del certamen d’enguany.

No cal dir que ens enorgulleix enormement aquest premi, en el que hi vam dedicar uns grans esforços. L’acte d’entrega del premi ha estat avui dijous 6 de juny a les 19 a l’Ateneu Barcelonès de Barcelona. Per a tots aquells que no hi hagueu assistit i estigueu interessats en saber el que hem dit, a continuació us transcrivim el missatge d’agraïment que hem adreçat al públic.

“[Marc Guinjoan] Moltes gràcies. Moltes gràcies als membres del jurat del premi, a l’Arnau Albert, que sempre ha estat un interlocutor fantàstic per solucionar els nostres múltiples dubtes, i moltes gràcies a totes les persones que aquesta nit esteu aquí.

No fa falta que diguem que estem enormement contents d’aquest premi. Com que no estem acostumats a guanyar premis hem volgut parlar els tres: jo us explicaré breument qui som i d’on venim, el Toni us explicarà breument de què va l’assaig que vam presentar, i el Marc ens farà una petita reflexió final relacionant el nostre llibre amb el moment històric que viu el país.

Aquest premi no el podem desvincular del bloc de ciència política que, des de fa ja més de 5 anys, tenim obert: elpatidescobert.cat. Tots tres som llicenciats en ciències polítiques a la UPF. L’any 2008 vam començar també en aquesta universitat un màster en ciència política i vam obrir aquest espai de reflexió política a la xarxa. La nostra intenció des del primer dia no va ser altra que la difusió de la política des d’un punt de vista més analític del que normalment els mitjans de comunicació ens donaven. Amb el naixement del diari ARA se’ns va proposar integrar-nos en la comunitat de blogs del nou diari, cosa que finalment ens ha permès, de tant en tant, escriure un article en l’edició en paper del diari. Cinc anys després, alguns ja doctors, altres ben a punt de ser-ho, el nostre objectiu continua sent el mateix.

Aquest premi per nosaltres per tant representa molt més que les 80 pàgines que conformen l’obra guanyadora. Alguns dels continguts que apareixen en el llibre, d’una manera o altra han estat publicats amb anterioritat en el bloc. Per aquest motiu, per nosaltres aquest premi també ens representa un reconeixement -si més no intern- a l’esforç totalment desinteressat que des de fa més de 5 anys hem dedicat en aquest bloc. Moltes gràcies doncs una altra vegada en nom dels tres per aquest premi.

[Toni Rodon] La veritat és que jo era el més escèptic de tots tres i avui em trobo aquí fent la part més difícil: la de resumir un assaig de 80 de més de vuitanta pàgines fent-ho suficientment entenedor i alhora deixant diverses preguntes obertes perquè, quan surti publicat, decideixin comprar-lo. Però mirin, això també em fa (ens fa) molt contents. Quan vam començar el bloc recordo que el primer dia vàrem tenir 12 visites i avui som aquí. Modèstia a part, però sembla que progressem adequadament.

Mirin, potser el primer que cal que expliqui és el motiu que ens va portar a escriure aquest assaig, que no deixa de ser també el motiu que ens va portar a iniciar El Pati Descobert. En el nostre modest entendre, el país viu moments claus i la història, en els últims deu anys, s’ha accelerat. Es parla molt i es diuen moltes idees, però sovint un xic a la lleugera i sense fonaments per defensar-les.

Amb aquesta filosofia en ment, al llarg de l’assaig mostrem el per què les coses han canviat tant a Catalunya. L’escrit té tres parts: en la primera fem un repàs dels esdeveniments polítics i socials dels últims anys i argumentem que el sobiranisme ha anat creixent a mesura que es desenvolupava un discurs més ampli i transversal. Des de les incipients manifestacions que s’han celebrat a les consultes sobiranistes celebrades arreu del país. Tot plegat mostra una cosa a la qual no se li dóna sovint una rellevància necessària: la voluntat de secessió d’aquest poble ha estat un moviment més civil que polític, impulsat des de baix i propagat de forma transversal.

En la segona part de l’assaig a allò que, com sabran els lectors del bloc, tant ens agrada: les enquestes. Nosaltres hem treballat i hem vist les dades milions de vegades. Però cada cop que les mirem ens segueixen il·lustrant allò que ha passat d’una forma esfereïdora: l’any 2005 aquells que volien un Estat propi (en la pregunta de preferències territorials), segons les enquestes, eren el 12% de la població. L’any 2013 són més del 46%. I segueix creixent. Les enquestes ens diuen que això és un fenomen que ve de lluny i no és flor d’un estiu.

En la tercera part de l’assaig expliquem que aquest creixement ha anat amb paral·lel al discurs legitimador del dret a decidir. En aquest apartat ens endinsem en les teories del dret a decidir i ho fem des d’un punt de vista teòric i mirant allò que s’ha dit fora les nostres fronteres. En un moment clau pel país, és bo saber com des de les universitats es justifiquen aquests processos.

Algú deia fa un temps que potser la lliçó més important de la història és que ningú aprèn les lliçons de la història. El catalanisme fa anys, segles, que busca l’objectiu de convertir l’Estat espanyol en un Estat més amable a la realitat nacional catalana. Hem fracassat i hem persistit en l’error moltes vegades. Sembla que, per fi, n’hem après.

[Marc Sanjaume] Seria agosarat dir que hi hem arribat tot sols fins aquí. Si hem guanyat aquest premi no ho hem fet només per mèrits propis sinó també perquè hem tingut bons mestres. Hem tingut: unes famílies que ens han ensenyat a estimar el país i la nostra cultura; unes parelles que ens han donat suport mentre fèiem feina; uns  professors que ens han guiat per exemple en la confecció dels nostres doctorats (que n’hi ha que encara hem d’acabar) des de la seva categoria intel·lectual  i, també, uns investigadors joves que han estat referents per a nosaltres els darrers anys com ara l’Abel Escribà o la Tània Verge, per exemple. Gràcies a tot això, més un gran esforç per analitzar la política del nostre país, pensem que és el que ens ha dut a aquest Premi.

El tancament de l’obra el fem amb una certa indeterminació, amb un no se sap mai, una prudència que potser ens arriba del cap, de l’escepticisme del politòleg. Ens mullem ben just per dir que som en una cruïlla pel país. Una cruïlla que hi arribem venint de molt enrere. Alguns han dit que és conjuntural, flor d’un dia, nosaltres defensem que no: que hem arribat a un final de cicle i que el catalanisme es planteja seriosament escenaris que no s’havia plantejat mai. Aquest plantejament, com deia, ve d’enrere però també és fruit de constatar que hi ha una frustració, una decepció, amb un Estat que enlloc de protegir-nos i fer-nos més pròspers ens ha menystingut. Ens mullem fins aquí, doncs.

Però deixin-me dir una cosa amb el cor. Esperem que aquesta cruïlla de país, que és on comença i acaba la nostra obra, quedi enrera aviat. Volem, de tot cor,  que el proper Premi Irla el del 2014 no hagi de guardonar una obra sobre una cruïlla (o un atzucac) o de com saltar una paret, o de com estar a un pam de no sé què o de com gestionar la frustració per anhelar un projecte polític inabastable.

Desitgem que el proper Irla guardoni una obra que pugui certificar que vivim en un país nou, lliure i pròsper. Visca la terra.”

Per què ens importa si Abraham Lincoln s’oposaria a la independència de Catalunya?

divendres, 22/02/2013

Fa pocs dies els amics del Pati Descobert publicaven un article del també amic i membre d’aquest col·lectiu, Marc Sanjaume, especialista en teories de la secessió. L’article responia a una pregunta que jo mateix em formulo sovint: s’oposaria Abraham Lincoln a la independència de Catalunya? La pregunta cobra sentit per quant Abraham Lincoln és recordat, precisament, com el president que va aconseguir mantenir la unitat dels EUA enfront de la secessió dels estats del Sud, que va dur a quatre anys de guerra civil; un dels conflictes més sagnants de la història d’aquest país. Sanjaume explica que el pensament de Lincoln observa dues possibles situacions en que la secessió d’algun estat de la Unió estaria justificada: o bé com a revolució moralment justificada enfront d’una situació de greu opressió d’una minoria per part del govern central, o bé com a fruit d’una reforma constitucional consensuada entre les parts que conformen l’Estat del qual el territori en qüestió es vol separar.

Pel que sembla, cap de les dues justificacions de la secessió autoritzaria ni desautoritzaria plenament una eventual secessió unilateral de Catalunya. El motiu és la distància entre ambdós casos: això no són els EUA del segle XIX, l’independentisme català no pretén mantenir una institució repugnant com era l’esclavitud afroamericana, la Constitució espanyola no té l’historial ni l’esperit de la nord-americana pel que fa al seu ordenament territorial, i Catalunya no es va incorporar a l’Estat espanyol per les mateixes vies que ho van fer els estats del Sud a la Unió nord-americana. No queda clar, doncs, què pensaria Lincoln al respecte. Tanmateix, crec que és interessant fer-nos una pregunta prèvia: per què ens importa el que pensaria Lincoln sobre la independència de Catalunya? Dic que és interessant perquè crec que la resposta posa el focus sobre allò que realment importa dels processos de secessió.

Ens importa el que Lincoln pensaria sobre la independència de Catalunya perquè atorguem a Lincoln una gran alçada política i moral, el caràcter d’un referent en el qual cerquem de manera pòstuma aprovació o, si més no, tolerància cap a les nostres pròpies posicions polítiques. Bona part de la dimensió moral atorgada a Lincoln ve donada, indubtablement, per la influència de la cultura nord-americana i de la seva narrativa històrica, difosa en desenes de pel·lícules i sèries, sobre el nostre propi imaginari. En aquesta narrativa, Lincoln és generalment considerat un heroi per dos motius que conformen les dues cares de la moneda del seu llegat polític: se’l considera l’home que va salvar la Unió i, alhora, l’home que va acabar amb l’esclavitud. De fet, i aquí és on vull anar a parar, el primer motiu queda ennoblit pel segon.

És a dir: quan observem superficialment la història de la Guerra Civil nord-americana, més enllà dels matisos, el maniqueu que inevitablement habita en nosaltres identifica el bàndol unionista com “el bo” i el secessionista com “el dolent”, no tant (i això és el que trobo rellevant) per la seva posició respecte de la secessió com per la seva posició respecte de l’esclavitud. De fet, un dels esforços principals de la historiografia i la literatura de la Causa Perduda de principis del segle XX, dedicada a l’ennobliment de la memòria de la secessió del Sud, va ser precisament el de minimitzar el paper de l’esclavitud com a causa de la secessió, la qual era en canvi presentada com una reacció natural dels estats del Sud enfront d’un govern federal invasiu i d’una política econòmica proteccionista que els perjudicava per tal de beneficiar el Nord. Pel mateix, en aquesta literatura, la figura de Lincoln és sovint equiparada a la d’un tirà que va acabar amb la sobirania dels estats i només en hora tardana va lligar la guerra contra el Sud a la lluita contra l’esclavitud, per tal de donar de donar una justificació moral al que d’una altra manera s’hagués visualitzat com una guerra merament conduïda en defensa dels interessos d’un govern federal controlat pel Nord.

Si la història fos la que explica la historiografia de la Causa Perduda, segurament Lincoln ens semblaria a dia d’avui poc més que un altre nacionalista d’Estat, pugnant per mantenir unit el seu país enfront de qualsevol moviment centrífug. Un personatge que seria sens dubte rellevant, per bé o per mal, per la història del seu país, però que difícilment tindria el lloc que avui ostenta dins la història universal. La qüestió, però, és que no és així: sabem positivament que la secessió dels estats del Sud va ser motivada principalment (per bé que no exclusivament) per la percepció que el Nord, amb Lincoln al capdavant, es proposava abolir l’esclavitud i disposava del poder per fer-ho. En realitat, fins pràcticament el moment de l’elecció de Lincoln (1860), els estats del Sud havien sigut habitualment promotors de diferents iniciatives que reforçaven alhora el poder del govern federal i el de la classe terratinent esclavista, com ara les Fugitive slave laws, aprovades pel Congrés federal entre 1793 i 1850, i que conferien als amos d’esclaus la potestat de buscar i detenir, amb la col·laboració de les autoritats federals i estatals, els seus esclaus fugits a estats del Nord en que l’esclavatge havia sigut abolit.

En definitiva, la Guerra Civil va ser un conflicte provocat per diverses causes, però la que va tenir el paper clau, i la que constituïa (i constitueix) el tema de major gravetat moral, és l’esclavitud afroamericana. És per això que a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat progressista li costa tant simpatitzar retrospectivament amb la causa confederada, si no és mitjançant el falsejament de la història i la minimització del paper de l’esclavitud com a causa del conflicte.

Què té tot això a veure amb la independència de Catalunya? Al meu parer, el següent: al final, el que importa d’un procés de secessió són les seves conseqüències. Les discussions sobre qui és “el titular de la sobirania” o “el subjecte del dret a l’autodeterminació” són sovint poca cosa més que xocs entre artefactes retòrics fets servir per justificar o atacar ad hoc políticament tal o qual procés concret de secessió; a la que es rasca una mica, aquesta mena de discussions solen estar bastides sobre fonaments conceptuals més aviat dèbils, amb multitud d’inconsistències analítiques. No és casual: fins fa relativament poc, la primera línia de la filosofia política s’ha despreocupat en general d’explicar quin és el fonament normatiu (si n’hi ha) del traçat de les fronteres, i el dret internacional ha presentat (i presenta) importants llacunes que solen deixar la resolució dels conflictes secessionistes a l’empar de la llei del més fort.

La lluita de Lincoln contra la secessió del Sud és recordada amb simpatia per les persones de sensibilitat progressista perquè gràcies a ella es va aconseguir acabar amb una institució monstruosa com era l’esclavitud afroamericana. La causa de la secessió de Catalunya conrearà més o menys simpaties entre les persones de sensibilitat progressista de la resta del món en la mesura en que representi un avenç en termes de democràcia, justícia social i protecció de les minories, entre d’altres; i viceversa, despertarà més escepticisme en la mesura en que es percebi com un instrument per oprimir una nova minoria (els castellanoparlants, posem per cas) o per preservar un privilegi. De la mateixa manera, per molta insistència que posi el govern espanyol en recordar que la Constitució posa la sobirania en mans del conjunt de “la nació espanyola”, el fet és que un mandat democràtic clar de la ciutadania catalana a favor de la secessió minarà la legitimitat democràtica de Madrid a l’hora de mirar d’impedir-la, a no ser que puguin trobar la manera de demostrar que tal secessió comportarà alguna conseqüència moralment més terrible que la fractura de la unitat d’Espanya. Per desgràcia dels qui busquin un “Lincoln espanyol”, però, a Catalunya no hi ha esclaus que alliberar.

Tot això significa que les discussions sobre si Espanya és una nació, o sobre si ho és Catalunya, o sobre si una ho és però integrada dins l’altra, o sobre si cap de les dues ho és; discussions com aquestes, dic, per molt que als catalans ens entusiasmin, de fet probablement pesaran poc en el judici que la història faci sobre el procés de secessió de Catalunya, acabi o no amb l’èxit de la causa secessionista. “Demostrar” quina és la nació, si Catalunya o Espanya (si és que aital demostració és possible), no és ni necessari ni suficient a l’hora d’argumentar a favor o en contra de la secessió de Catalunya, o del seu dret a assolir-la. Més aviat, el que estem a punt de presenciar és una batalla entre dos projectes nacionalistes divergents pels cors i les ments dels catalans, d’una banda, i de l’opinió pública internacional, d’una altra. Una batalla en la qual importarà el contingut, més que no pas el continent. Qui aconsegueixi identificar la seva causa particular amb ideals amb ressò universal com ara la llibertat, la democràcia o la justícia social tindrà molts més números d’endur-se el gat de la legitimitat a l’aigua. L’independentisme català serà “lincolnià” en la mesura en que aconsegueixi, com ho va fer Lincoln, equiparar l’èxit del seu projecte nacional a “un nou naixement en llibertat”, per emprar les immortals paraules del Discurs de Gettysburg

Dono les gràcies als amics del Pati Descobert per publicar aquesta resposta a l’article de Marc Sanjaume “S’oposaria Abraham Lincoln a la secessió de Catalunya?”

Com pot acabar això? Una hipòtesi sobre la negociació per formar govern

dimecres, 28/11/2012

Gairebé tothom ha coincidit en la idea que el Parlament resultant de les eleccions de 2012 és més complex que el que van crear les eleccions de 2010. Les negociacions per formar govern o per constituir una majoria parlamentària de govern es preveuen complexes i a hores d’ara diversos escenaris semblen plausibles. Com poden anar aquestes negociacions? Fer prediccions és difícil, però per tractar d’entendre el procés que s’obre ara pot ser útil mirar de descomposar les negociacions i pensar quines preferències tindrà cada actor en cada escenari. D’aquesta manera ens podem fer una idea de com poden anar les negociacions, i de quin serà el resultat més probable en cada situació.

Primera Fase, negociació a CiU: Consulta o marxa enrere

La hipòtesi que defensem ací és que hi haurà dues fases de negociació. La primera té lloc a dins de Convergència i Unió i el seu entorn polític, mediàtic i econòmic. És la lluita per decidir si el compromís amb la consulta segueix endavant en els termes plantejats per Mas i, per tant, s’hi pot posar data, o no. Sectors vinculats a UDC i al poder econòmic i mediàtic aquests dies aposten obertament per frenar el procés i fer marxa enrere en el gir sobiranista, mentre que la direcció de CDC assegura estar disposada a seguir endavant en els termes previstos, apel·lant a l’àmplia majoria sobiranista. Si s’imposa l’opció consulta, la negociació prioritària es farà entre CiU i ERC, mentre que si finalment els partidaris de la marxa enrere aconsegueixen imposar la seva tesi, CiU haurà de prioritzar la negociació amb el PSC.

Segona fase, escenari consulta: Negociació CiU-ERC

Si de la primera negociació se’n desprén una opció per seguir endavant amb la convocatòria d’una consulta en aquesta legislatura, s’imposa la negociació entre ERC i CiU.

En cas que CiU estigui en condicions de posar data a un referèndum i es pugui comprometre a realitzar-lo amb o sense autorització de l’estat, ERC es veurà abocada a entrar a la negociació i tindrà molta pressió per no abandonar-la, ja que la celebració d’un referèndum sobre la independència és una de les seves raons de ser. La preferència d’ERC per la celebració d’un referèndum és molt forta. Tanmateix, en aquesta negociació, ERC tindrà com a solució preferida la de garantir la consulta i liderar, alhora, l’oposició. És l’escenari que maximitza l’assoliment dels seus objectius polítics (referèndum) sense sacrificar les seves expectatives electorals de futur.

Això no és cap secret, ja que els dirigents d’Esquerra insisteixen aquests dies que la imatge d’un cap de la oposició i un president convocant plegats un referèndum tindria molta força. La lògica d’aquesta preferència per involucrar-se el mínim imprescindible al govern té a veure amb tres factors: el primer són les males experiències d’Esquerra, que quan ha participat com a força minoritària en governs encapçalats per altres formacions, ja sigui CiU o el PSC, ha pagat sempre un preu molt alt electoralment. El segon és la percepció que governar en temps de crisi pot perjudicar-los electoralment en el futur, sobretot en relació a la posició de liderar l’oposició, que és percebuda com una gran oportunitat per ERC. I el tercer factor és la distància en les posicions socioeconòmiques defensades pels republicans i les de CiU.

Per tant assumim que Esquerra prioritza, en primer lloc, el seu gran objectiu polític (el referèndum), que l’aboca a negociar i arribar a un acord en cas que CiU pugui mantenir el seu compromís, i en segona instància les seves expectatives electorals de futur, que portaran els republicans a buscar el mínim compromís possible. Sembla que els republicans no donen molt de pes, en aquesta ocasió, als eventuals beneficis en forma de quotes de poder que obtindrien si participessin en un govern de coalició.

Per contra, CiU ha deixat clar que prefereix el govern més estable possible i compartir el desgast. Prefereix sacrificar alguns càrrecs a canvi d’estabilitat al govern i de compartir els costos electorals de l’ajust pressupostari que s’espera. Per tant, les preferències d’ERC i CiU segueixen lògiques oposades: mentre que CiU prefereix una coalició a acords parlamentaris, Esquerra té una forta preferència per mantenir-se fora del govern. Podem representar les preferències dels dos actors a la gràfica següent

prefs ERC_CiUlog.png

El que evidencia aquesta gràfica és que la solució més probable és una opció intermedia entre un govern de coalició i una Esquerra a l’oposició. Quina serà, a priori, la millor solució per als dos actors? On es troben les preferències d’un i un altre? Molt probablement serà el grau de compromís mínim per part d’ERC que CiU estigui disposada a acceptar per no renunciar a la consulta. Possiblement estarà més a prop d’un pacte parlamentari de legislatura, per bé que CiU pressiona per un govern de coalició i Esquerra per un acord menys vinculant.

Segona fase, escenari marxa enrere: Negociació CiU-PSC

Pel que sentim de boca de l’entorn de Mas, la negociació amb ERC és prioritària. Però sabem també que hi ha fortes pressions en una altra direcció: aparcar l’aposta per fer ja la consulta, amb o sense autorització, i mirar cap al PSC.

Si a CiU s’imposés aquesta opció, l’escenari de negociació es faria entre CiU i el PSC. És un escenari més complicat perquè l’estructura de preferències del PSC és diferent a la d’Esquerra. D’entrada, la pressió per no abandonar la negociació és menys forta, i d’altra banda, el PSC és una formació més pragmàtica que ERC i amb una orientació més centrada en assolir el poder (office-seeking). Per això esperem que, mentre que les preferències de CiU seguiran sent lineals, creixents amb l’estabilitat del govern, les del PSC seguiran un patró en forma d’U: L’opció preferida serà el govern de coalició (pels beneficis en forma de càrrecs i quotes de poder) o l’oposició (per evitar el desgast), mentre que les solucions intermèdies, que contribueixen en graus diferents al desgast electoral sense proveir els beneficis de participar al govern, seran les menys preferides pel PSC.

Si en l’anterior escenari, ERC té difícil estripar la baralla perquè l’incentiu de la consulta és molt fort, en aquest segon cas podem pensar que els socialistes es debatran entre el tot o res. Potser podrien entrar en la negociació pactes en altres institucions com la Diputació de Barcelona, i matisarien una mica aquesta dicotomia. En tot cas, per tant, sembla que es tractaria a priori d’una negociació més incerta que podria acabar trencant-se o, per contra, acabar en un pacte de govern de coalició, tal com demanen aquests dies més o menys obertament sectors econòmics i empresarials. Les preferències dins del PSC no són homogènies, i hi ha sectors que prioritzen els càrrecs mentre que d’altres semblen apostar per maximitzar les expectatives electorals de futur.

prefs CiU_PSC.png

Per tant, ara cal esperar a que al si de CiU s’hi consolidi una opció clara per la consulta o, per contra, la majoria acabi optant per la marxa enrere. Un cop estigui clar això, si ens trobem en la primera situació, podem esperar probablement una solució intermèdia, potser a mig camí entre un pacte de legislatura i el suport puntual d’ERC al govern. Per contra, si ens situem en l’escenari de la marxa enrere –que ara sembla menys probable però que no es pot en cap cas descartar- assistirem a una negociació, difícil, entre CiU i el PSC que, molt possiblement, es plantejarà en termes de ‘caixa o faixa’.

El món ens mira… però no tant

divendres, 5/10/2012

Des de la gran manifestació de l’11 de setembre s’han succeït les aparicions de Catalunya i la qüestió nacional catalana a la premsa internacional. Poques vegades els focus havien recaigut tant sobre Catalunya, i a més els qui en fan un seguiment més atent apunten a un canvi d’actitud entre bona part dels mitjans internacionals. Les tradicionals reticències a escoltar i entendre la qüestió s’haurien suavitzat per donar pas a anàlisis, si més no, menys esbiaixades.

En tot cas, més enllà d’això, s’ha repetit molt aquests dies que ‘el món ens mira’. Els qui ho diuen no precisen qui és el món, si es refereixen estrictament als cosos diplomàtics, als mitjans o, més en general, a la població. És fàcil saber si la qüestió catalana ocupa espai al New York Times, el Financial Times, Le Monde o a Clarín, per exemple. Més difícil és saber si l’opinió pública internacional escolta i fins a quin punt està pendent de la qüestió catalana.

Afortunadament, ara tenim una eina força útil per aproximar-nos-hi: google trends. Es tracta d’un servei que ens permet saber, setmana a setmana, quina ha sigut la freqüència (relativa) amb que s’ha cercat un terme a Google. Sens dubte, és un bon indicador de l’interés popular per una qüestió, atesa la difusió de l’ús del cercador californià. Si resseguim les cerques amb la paraula ‘Catalonia’ a google dels darrers quatre anys observem això:

google_catalonia.png

Per entendre la gràfica cal dir, d’entrada, que Google no dóna les dades en nombre absolut de cerques, sinó en proporció respecte a la setmana amb més cerques del període analitzat. Així, el punt de màxim interés és 100 i una setmana en què hi haguès hagut la meitat de cerques, tindria valor 50, per exemple.

Dit això, què hi veiem en aquesta gràfica? La primera cosa que crida l’atenció és que els dos punts màxims de la sèrie es situen al juliol de 2010: un a la setmana de l’11 al 17 de juliol (just després de la manifestació contra la sentència del TC) i l’altre la darrera setmana de juliol, coincidint amb l’aprovació al Parlament de la prohibió de les corregudes de bous a Catalunya (valor 90). Així doncs, sembla que l’efecte sorpresa de la manifestació del 10J de 2010 fou molt important.

I la manifestació de l’11S de 2012, i les setmanes següents? Doncs s’observa clarament un pic en la sèrie, però no arriba a la magnitud dels dos de juliol de 2010: la setmana de la diada va arribar a 81, per caure tot seguit a nivells més habituals.

Sembla, doncs, que sí que hi ha hagut una certa reacció de l’opinió pública internacional. Cal tenir en compte que els resultats inclouen també les cerques en anglès fetes des de Catalunya, cosa que pot distorsionar una mica els resultats. Si restringim la cerca als EUA (altres zones del món no tenen prou volum de cerques per mostrar la sèrie), també observem aquests pics d’interès al voltant de les dues manifestacions i de la prohibició de les corregudes de bous.

Ara bé: són dades relatives. Sabem que hi ha hagut ‘pics’ d’interès, però és més difícil saber-ne la magnitud perquè google no dóna la informació en números absoluts. Tot i això, ens en podem fer una idea si ho posem en relació a altres termes de cerca. Per exemple, podem comparar l’interés en cercar ‘Catalonia’ amb l’interès per Messi. Les dades són eloqüents: si prenem com a punt de referència el màxim de cerques de la paraula ‘Messi’, Catalonia mai no ha passat del 4%.

google_catalonia_messi.png

Així doncs, sembla que el món ens mira, però no tant. En tot cas, són només dos exemples de les moltes gràfiques que es poden generar amb google trends: una bona eina per prendre el pols dels interessos de l’opinió pública global, malgrat les limitacions. Proveu, per exemple, de mirar les cerques del terme ‘hipoteca’, ‘atur’ o ‘ERE’ per un retrat de l’evolució de la crisi.

El ‘fenomen Compromís’: d’on vénen els vots?

dimecres, 2/05/2012

Diumenge passat publicava al Diari Ara una anàlisi breu en què, sota el títol “L’any de Compromís” s’hi suggerien algunes hipòtesis per entendre el creixement de la Coalició Compromís en el darrer cicle electoral. A banda de la necessària contextualització dels orígens i composició de la coalició, en l’article bàsicament s’hi apuntaven dues tesis que convé sostindre amb dades més enllà del que es pot encabir en un article breu de diari: en primer lloc, que la base fonamental del vot a Compromís és el vot nacionalista, i en segon lloc, que el Bloc i Iniciativa pel Poble Valencià aporten dos electorats complementaris que constitueixen la clau de l’èxit de la coalició. Addicionalment, en aquest apunt demostrarem una tercera tesi: la coalició compromís ha sigut la principal hereva electoral de la coalició Compromís pel País Valencià de 2007 (Bloc+EUPV), una coalició que si no va funcionar electoralment no fou tant per la ‘fugida’ del vot nacionalista com per la desmobilització d’un sector important de l’electorat tradicional d’EUPV a qui, segons sembla, no li va agradar la coalició amb el Bloc.

Certament, es tracta d’hipòtesis que, per als observadors atents de la política valenciana, poden resultar òbvies, però ho són menys per a molts observadors externs que es miren l’emergència electoral de Compromís una mica desconcertats perquè no acaba d’encaixar en el mapa mental que tenien de l’electorat valencià. Per sustentar-les ens basarem en l’anàlisi de resultats electorals a nivell de municipis i comarques del PV en les eleccions a les Corts Valencianes de 2003, 2007 i 2011.

1. D’on ve el vot a Compromís? És un vot fonamentalment ‘nacionalista’ o de l’esquerra tradicional?

La coalició Compromís és un conglomerat format pel Bloc Nacionalista Valencià (hereu de la històrica Unitat del Poble Valencià), Iniciativa pel Poble Valencià (formació escindida d’EUPV a partir de la corrent ‘Esquerra i País’) i els Verds. Representa, per tant, una síntesi entre el valencianisme, l’esquerra i l’ecologisme. Quin d’aquests ingredients hi és fonamental? Es tracta de l’electorat del Bloc o, per contra, són fonamentalment hereus d’EUPV? Per esbrinar-ho hem de comparar la distribució del vot a Compromís amb la darrera ocasió en què Bloc i EUPV es van presentar per separat a unes eleccions autonòmiques: el 2003.

La gràfica següent mostra la distribució per municipis: cada punt representa un dels 543 municipis valencians. En l’eix vertical hi ha el percentatge de vot a Compromís en les eleccions autonòmiques de 2011, i en l’horitzontal el percentatge de vot al Bloc, en el primer cas, i a EUPV en el segon, de 2003. Per interpretar-la hem de pensar que, si el vot a Compromís el 2011 responguera de manera perfecta al vot a una d’aquestes dues formacions el 2003, tots els punts es situarien perfectament alineats sobre una línia a 45 graus. Per contra, si no hi hagués cap relació, els punts dibuixarien un núvol sense forma i la línia seria completament plana.

compromis03.png

El que veiem és com, en el cas del Bloc, els punts dibuixen de manera molt més clara una línea ascendent mentre que en el cas d’EUPV el núvol de punts és força amorf. Això ens indica que allà on el Bloc hi feia els millors resultats l’any 2003, també ho ha fet Compromís, mentre que la relació amb Esquerra Unida és, si de cas, molt feble. Evidentment, el núvol en el cas del BNV no és perfecte, i hi ha municipis que s’allunyen força de la línia: l’èxit electoral del Bloc el 2003 en un municipi explica gairebé la meitat de l’èxit de Compromís en aquesta ocasió, mentre que la resta vindria determinat per altres factors (evolucions específiques de cada municipi, altres aportacions de vot, etc). En tot cas, el que apunten les dades és que l’electorat de Compromís és una suma de l’electorat tradicional del Bloc amb altres components, però hi ha pocs indicis de continuïtat amb els votants històrics d’EUPV.

2. La ‘complementarietat’ del Boc i IPV: la clau de l’èxit?

Déiem que Compromís té com a base  l’electorat del Bloc, però aquesta base ha sigut ampliada de manera crucial per noves aportacions. El que suggeriex aquesta tesi és que els diversos components de la coalició no són redundants ni es reparteixen el mateix electorat, sinó que són complementaris. Una manera de mostrar això és la de la gràfica següent, en què s’hi pot veure la distribució per comarques del creixement proporcional del vot a Compromís creuada amb el vot al Bloc el 2003. Així, les comarques que en l’eix vertical estiguin sobre el valor 100, això indica que Compromís hi ha duplicat resultats respecte al Bloc 2003, mentre que el valor 0 indica que s’hi ha mantingut estable.

comarques.jpg

El que mostra aquesta gràfica és com en els territoris de major creixement són també aquells en què el bloc hi era més feble el 2003: bàsicament comarques metropolitanes (València, l’Horta Oest, el Camp de Túria) i les comarques castellanoparlants de l’interior del País. Per contra, en els ‘feus’ tradicionals del nacionalisme (comarques centrals) el creixement hi ha sigut menor i, fins i tot, en algun cas com la Marina Alta s’hi ha produit un lleuger retrocés.

Aquesta gràfica, per tant, complementa l’anterior i, en conjunt, ens apunten a una història més completa: la base electoral de compromís és l’electorat nacionalista del Bloc però que ha sigut complementat per importants aportacions noves de vot metropolità i de vot de comarques castellanoparlants que tradicionalment s’havien resistit a la penetració del valencianisme. Cal tenir en compte que aquestes aportacions addicionals, especialment pel que fa al vot de València ciutat i comarques metropolitanes són quantitativament molt importants, ja que es tracta de les zones més poblades del País.

3. L’herència de Compromís pel País Valencià: Compromís o EUPV?

En les anteriors eleccions a les Corts Valencianes, el 2007, el bloc i EUPV van concórrer en una coalició anomenada ‘Compromís pel País Valencià’. Fou una coalició complexa, feta a contracor i amb no pocs entrebancs. La malfiança entre els que la integraven i els pobres resultats electorals van acabar per fer-la esclatar pels aires, donant lloc, per una banda, a una EUPV més restingrida, i per una altra banda al que avui coneixem com Compromís, fruit de la confluència entre el Bloc i IPV, escindida d’EUPV. Aquella coalició va recollir 195.116 vots, poc més de la meitat dels 320.000 que han recollit les dues formacions per separat el 2011. Quina d’aquestes dues llistes és hereva dels votants de la coalició CPV de 2007? Se’ls han repartit a parts iguals o, per contra, aquells 195.000 vots han anat preferentment a una de les dues candidatures?

La gràfica mostra el percentatge de vot a Compromís i EUPV el 2011 per municipi, creuat amb el percentatge de vot a CPV (Bloc+EUPV) de 2007. Com abans, si els punts s’alinearen perfectament sobre la recta, seria indicació d’un transvassament directe i perfecte, mentre que si formaren un núvol sense forma, ens indicaria que no hi ha cap relació.

cpv07.png

La forma del núvol és, de nou, força eloqüent. Mentre que la relació entre el suport a CPV el 2007 i a Compromís el 2011 és molt clara i evident, en el cas d’EUPV el núvol de punts és molt més amorf. Així, podem veure com la penetració electoral de Compromís segueix una pauta molt més semblant a la de la coalició CPV de 2007 que no la d’Esquerra Unida, que sembla regir-se per una lògica diferent. De fet, l’èxit de la vella coalició CPV explica més de la meitat de la variació entre municipis del suport a Compromís, mentre que per a EUPV aquest factor només explica aproximadament un 20% del seu patró de vot. Això apuntaria a que en aquella ocasió els modestos resultats de la coalició s’expliquen molt més per una certa fugida de votants tradicionals d’EUPV que no pas per una alienació dels votants valencianistes pel pacte amb una formació de matriu estatal, com alguns havien suggerit. De fet, la distribució territorial del vot de CPV era molt més semblant a la del BNV que no a la d’EUPV el 2003.

En definitiva, el que hem pogut contrastar és el que molts comentaristes ja apuntaven: la base electoral de Compromís és el vot nacionalista, però en aquesta ocasió ha sigut complementat de manera crucial pel vot urbà (i de comarques castellanoparlants), presumiblement mobilitzat sobretot per IPV. D’altra banda, hem vist com la Coalició Compromís ha heretat bona part de l’electorat de la coalició Bloc+EUPV de 2007, ja que en aquella ocasió una part significativa dels electors tradicionals d’Esquerra Unida no van donar suport a aquell acord.

Aquesta anàlisi té algunes implicacions polítiques molt clares: en primer lloc, qui vulga menystenir el component nacionalista de l’èxit electoral de Compromís s’estarà equivocant. Al mateix temps, però, és evident que l’electorat de Compromís és un conglomerat divers i heterogeni, com passa en la majoria de formacions que aspiren a ser competitives electoralment. La gestió d’aquesta complexitat no sempre és senzilla, però és imprescindible per mantenir i eixamplar la base electoral de la coalició. Finalment, hem vist com el fracàs de la coalició Bloc+EUPV de 2003 es va deure més a un abandonament d’una part de l’electorat d’Esquerra Unida que no a la fugida de vot nacionalista. Per això, entre d’altres raons, la Coalició Compromís ha sigut la principal hereva del vot a CPV el 2007.

[Article del politòleg Jordi Muñoz, de la UAB (@jordimunozm)]