Arxiu de la categoria ‘Comportament Polític’

Joves i política

dilluns, 29/07/2013

La setmana passada, en el marc del debat monogràfic sobre la situació de la joventut que es va celebrar al Parlament, el PSC va registrar una proposta per tal d’impulsar el reconeixement del vot als 16 anys. Hem aprofitat l’avinentesa per explorar una mica el tema. Estan els joves d’entre 16 i 18 anys igualment interessats per la política? Són igualment competents en el tema? I finalment, majoritàriament votarien si se’ls donés aquesta opció?

Per abordar aquesta qüestió hem analitzat l’enquesta que l’any 2009 va fer el CIS sobre joventut, que inclou una mostra d’enquestats d’entre 16 i 29 anys. Aquest document és d’un important valor perquè, per una banda, i a diferència de la gran majoria d’enquestes,  inclou persones menors de 18 anys, i per l’altra banda perquè, encara que poques, incorpora alguna pregunta relacionada amb la política. En aquest sentit, lamentablement l’enquesta no incorpora la pregunta de si votaria o no en unes eleccions (de fet no tindria molt de sentit preguntar-li això a un menor d’edat) però a canvi sí que se li pregunta a l’enquestat on s’ubica en l’eix esquerra-dreta. Així, com a una aproximació a les probabilitats  de votar, separarem els individus entre els que se saben ubicar en l’eix esquerra-dreta i els que no. Assumim així doncs que els que se saben ubicar probablement tindran més probabilitats de votar que els que no.

Abans de començar però amb l’anàlisi de l’enquesta és precís mencionar que els estudiosos de la matèria estan en total acord en què a mesura que la gent es fa gran les probabilitats de votar augmenten. Fixant-nos en la pregunta de si se saben ubicar en l’eix esquerra-dreta: a mesura que els joves es van fent grans, tenen més probabilitats de saber-se ubicar en l’escala ideològica? Doncs bé, tal i com ens mostra el següent gràfic, això és així. En concret, només el 50% dels joves de 16 anys se saben ubicar, per pràcticament un 75% d’entre els de 29 anys.

ubicació i edat.png

Ara bé, és l’edat el que explica que els joves se sàpiguen ubicar o no en política? Per respondre aquesta pregunta hem recorregut a l’estadística per fer una regressió logística on, a més a més d’introduir-hi la variable de l’edat, hi introduïm tres altres variables: l’autosuficiència econòmica de la persona, el sexe i el nivell d’estudis. Amb aquest model el que volem fer és mirar si l’efecte de l’edat es manté com a factor explicatiu quan controlem per l’efecte d’aquestes tres variables (i és que qualsevol lector atent sabrà veure que l’educació, per exemple, és una variable que canvia substancialment a mesura que augmenta l’edat). El següent de sota ens mostra els resultats obtinguts per aquestes tres variables.

Tal i com veiem, quan mantenim l’edat constant, els homes tenen més tendència a ubicar-se en l’eix esquerra-dreta, així com també els que tenen més estudis. En el cas dels que són suficients econòmicament, la tendència també sembla ser positiva però no és estadísticament significativa.

variablesubicaió.png

 

I què passa amb l’edat?  En el gràfic de sota a l’esquerra veiem com malgrat que sembla que a mesura que la gent es fa gran augmenta la seva capacitat política, els llargs “bigotis” (el marge d’error) de les barres ens indiquen que les diferències no són significatives. En canvi però, com es reflecteix en el gràfic de la dreta, si dividim els individus entre menors i majors d’edat, les diferències sí que són significatives. Això vol dir que una persona amb la mateixa suficiència econòmica, del mateix sexe i amb els mateixos estudis, en funció de si és menor o major d’edat tindrà unes capacitats polítiques diferenciades (malgrat que les diferències any per any no siguin significatives). Un cop considerem les persones majors d’edat però, no hi ha diferències substancials entre elles.

graphcombine controls.png

S’ha de permetre doncs el vot dels menors de 16 anys? Permetent que els més joves votin augmentarà el seu interès per la política? Aquest és un llarg debat que transcendeix la voluntat d’aquest post, però en tot cas ens sembla que el debat plantejat pel grup socialista al Parlament és d’una gran transcendència i en algun moment o altre s’hauria d’abordar, tal i com ja han fet alguns països europeus. En seguirem parlant.

El Pati Descobert: Premi d’Assaig Irla 2013

dijous, 6/06/2013

irla.jpg Aquesta nit, en el marc de la Nit Irla 2013, se celebrava l’entrega de premis al “Premi d’Assaig Irla” per a l’estudi de la realitat política, econòmica, social i cultural dels Països Catalans, així com el desenvolupament del seu pensament. Els tres membres de El Pati Descobert vam presentar una obra titulada “A la cruïlla. Catalunya fa un pas endavant” que ha resultat guanyadora del certamen d’enguany.

No cal dir que ens enorgulleix enormement aquest premi, en el que hi vam dedicar uns grans esforços. L’acte d’entrega del premi ha estat avui dijous 6 de juny a les 19 a l’Ateneu Barcelonès de Barcelona. Per a tots aquells que no hi hagueu assistit i estigueu interessats en saber el que hem dit, a continuació us transcrivim el missatge d’agraïment que hem adreçat al públic.

“[Marc Guinjoan] Moltes gràcies. Moltes gràcies als membres del jurat del premi, a l’Arnau Albert, que sempre ha estat un interlocutor fantàstic per solucionar els nostres múltiples dubtes, i moltes gràcies a totes les persones que aquesta nit esteu aquí.

No fa falta que diguem que estem enormement contents d’aquest premi. Com que no estem acostumats a guanyar premis hem volgut parlar els tres: jo us explicaré breument qui som i d’on venim, el Toni us explicarà breument de què va l’assaig que vam presentar, i el Marc ens farà una petita reflexió final relacionant el nostre llibre amb el moment històric que viu el país.

Aquest premi no el podem desvincular del bloc de ciència política que, des de fa ja més de 5 anys, tenim obert: elpatidescobert.cat. Tots tres som llicenciats en ciències polítiques a la UPF. L’any 2008 vam començar també en aquesta universitat un màster en ciència política i vam obrir aquest espai de reflexió política a la xarxa. La nostra intenció des del primer dia no va ser altra que la difusió de la política des d’un punt de vista més analític del que normalment els mitjans de comunicació ens donaven. Amb el naixement del diari ARA se’ns va proposar integrar-nos en la comunitat de blogs del nou diari, cosa que finalment ens ha permès, de tant en tant, escriure un article en l’edició en paper del diari. Cinc anys després, alguns ja doctors, altres ben a punt de ser-ho, el nostre objectiu continua sent el mateix.

Aquest premi per nosaltres per tant representa molt més que les 80 pàgines que conformen l’obra guanyadora. Alguns dels continguts que apareixen en el llibre, d’una manera o altra han estat publicats amb anterioritat en el bloc. Per aquest motiu, per nosaltres aquest premi també ens representa un reconeixement -si més no intern- a l’esforç totalment desinteressat que des de fa més de 5 anys hem dedicat en aquest bloc. Moltes gràcies doncs una altra vegada en nom dels tres per aquest premi.

[Toni Rodon] La veritat és que jo era el més escèptic de tots tres i avui em trobo aquí fent la part més difícil: la de resumir un assaig de 80 de més de vuitanta pàgines fent-ho suficientment entenedor i alhora deixant diverses preguntes obertes perquè, quan surti publicat, decideixin comprar-lo. Però mirin, això també em fa (ens fa) molt contents. Quan vam començar el bloc recordo que el primer dia vàrem tenir 12 visites i avui som aquí. Modèstia a part, però sembla que progressem adequadament.

Mirin, potser el primer que cal que expliqui és el motiu que ens va portar a escriure aquest assaig, que no deixa de ser també el motiu que ens va portar a iniciar El Pati Descobert. En el nostre modest entendre, el país viu moments claus i la història, en els últims deu anys, s’ha accelerat. Es parla molt i es diuen moltes idees, però sovint un xic a la lleugera i sense fonaments per defensar-les.

Amb aquesta filosofia en ment, al llarg de l’assaig mostrem el per què les coses han canviat tant a Catalunya. L’escrit té tres parts: en la primera fem un repàs dels esdeveniments polítics i socials dels últims anys i argumentem que el sobiranisme ha anat creixent a mesura que es desenvolupava un discurs més ampli i transversal. Des de les incipients manifestacions que s’han celebrat a les consultes sobiranistes celebrades arreu del país. Tot plegat mostra una cosa a la qual no se li dóna sovint una rellevància necessària: la voluntat de secessió d’aquest poble ha estat un moviment més civil que polític, impulsat des de baix i propagat de forma transversal.

En la segona part de l’assaig a allò que, com sabran els lectors del bloc, tant ens agrada: les enquestes. Nosaltres hem treballat i hem vist les dades milions de vegades. Però cada cop que les mirem ens segueixen il·lustrant allò que ha passat d’una forma esfereïdora: l’any 2005 aquells que volien un Estat propi (en la pregunta de preferències territorials), segons les enquestes, eren el 12% de la població. L’any 2013 són més del 46%. I segueix creixent. Les enquestes ens diuen que això és un fenomen que ve de lluny i no és flor d’un estiu.

En la tercera part de l’assaig expliquem que aquest creixement ha anat amb paral·lel al discurs legitimador del dret a decidir. En aquest apartat ens endinsem en les teories del dret a decidir i ho fem des d’un punt de vista teòric i mirant allò que s’ha dit fora les nostres fronteres. En un moment clau pel país, és bo saber com des de les universitats es justifiquen aquests processos.

Algú deia fa un temps que potser la lliçó més important de la història és que ningú aprèn les lliçons de la història. El catalanisme fa anys, segles, que busca l’objectiu de convertir l’Estat espanyol en un Estat més amable a la realitat nacional catalana. Hem fracassat i hem persistit en l’error moltes vegades. Sembla que, per fi, n’hem après.

[Marc Sanjaume] Seria agosarat dir que hi hem arribat tot sols fins aquí. Si hem guanyat aquest premi no ho hem fet només per mèrits propis sinó també perquè hem tingut bons mestres. Hem tingut: unes famílies que ens han ensenyat a estimar el país i la nostra cultura; unes parelles que ens han donat suport mentre fèiem feina; uns  professors que ens han guiat per exemple en la confecció dels nostres doctorats (que n’hi ha que encara hem d’acabar) des de la seva categoria intel·lectual  i, també, uns investigadors joves que han estat referents per a nosaltres els darrers anys com ara l’Abel Escribà o la Tània Verge, per exemple. Gràcies a tot això, més un gran esforç per analitzar la política del nostre país, pensem que és el que ens ha dut a aquest Premi.

El tancament de l’obra el fem amb una certa indeterminació, amb un no se sap mai, una prudència que potser ens arriba del cap, de l’escepticisme del politòleg. Ens mullem ben just per dir que som en una cruïlla pel país. Una cruïlla que hi arribem venint de molt enrere. Alguns han dit que és conjuntural, flor d’un dia, nosaltres defensem que no: que hem arribat a un final de cicle i que el catalanisme es planteja seriosament escenaris que no s’havia plantejat mai. Aquest plantejament, com deia, ve d’enrere però també és fruit de constatar que hi ha una frustració, una decepció, amb un Estat que enlloc de protegir-nos i fer-nos més pròspers ens ha menystingut. Ens mullem fins aquí, doncs.

Però deixin-me dir una cosa amb el cor. Esperem que aquesta cruïlla de país, que és on comença i acaba la nostra obra, quedi enrera aviat. Volem, de tot cor,  que el proper Premi Irla el del 2014 no hagi de guardonar una obra sobre una cruïlla (o un atzucac) o de com saltar una paret, o de com estar a un pam de no sé què o de com gestionar la frustració per anhelar un projecte polític inabastable.

Desitgem que el proper Irla guardoni una obra que pugui certificar que vivim en un país nou, lliure i pròsper. Visca la terra.”

Catalunya en dues dimensions

dilluns, 8/04/2013

Dèiem fa uns dies que un dels elements fascinants de la política catalana és que es juga una partida en dos eixos: l’eix ideològica (esquerra-dreta) i l’eix nacional (catalanisme-espanyolisme). Mostràvem com Catalunya es defineix majoritàriament com a catalanista i d’esquerres, en un procés que s’ha anat accentuant amb els anys.

Més enllà d’això, però, no havíem fet referència a com els partits competeixen en aquests espais i de quina manera en surten victoriosos. Tot seguit ens ho plantegem. La pregunta que ens fem és la següent: un individu ubicat a, per exemple, l’extrema esquerra (a l’1 de l’eix esquerra dreta) quina probabilitat té de votar a cadascun dels partits? I un que s’ubica al centre?

El següent gràfic ens ho detalla (recordeu que 1 significa extrema esquerra i 10 extrema dreta). Veuran, en primer lloc, que l’esquerra està molt més fragmentada que la dreta. Per exemple, un individu agafat a l’atzar i ubicat al 2 de l’escala, té un 20% de probabilitats de votar al PSC, un 40% de votar a ERC, menys d’un 20% de votar ICV, un 5% d’abstenir-se i menys d’un 10% de votar a CiU. En canvi, un individu de dretes ubicat al 9 té una probabilitat de gairebé un 40% de votar al PP i de més d’un 50% de fer-ho per CiU.

Tenint en compte que el gràfic correspon a les anteriors eleccions del 25N, hi ha diversos elements interessants a ressaltar: primer, la baixíssima probabilitat de votar al PSC, fins i tot en posicions d’esquerres. Segon, com esperàvem prèviament, la probabilitat de votar un partit d’esquerres incrementa a mesura que ens desplacem cap a l’esquerra. Tercer, l’abstenció sembla més probable entre posicions d’esquerres, però l’efecte és petit. Quart, la probabilitat de votar a C’s augmenta a mesura que ens desplacem a la dreta. Finalment, la probabilitat de votar a CiU es majoritària en gairebé totes les posicions, menys en les tres primeres (1-3). És majoritària, fins i tot, en el punt 4 (centre-esquerra).

imatge3.gif

Quin és el patró en l’eix nacional? Vegem-ho. En aquest cas el punt 1 significa “Mínim nacionalisme català” i el 10 “Màxim nacionalisme català” (un avís previ: el lector veurà que l’escala no és bipolar, atès que no pregunta per dos pols, com en el cas de l’esquerra dreta. No sabem, per tant, si els resultats sortirien iguals en cas de substituir la categoria 1 per la de “Màxim nacionalisme espanyol”).

imatge4.gif

En aquest cas la fragmentació es produeix en el cas de les categories més espanyolistes. Per partits, s’observa com la probabilitat de votar al PSC puja a mesura que l’individu es desplaça a posicions espanyolistes, igual que la probabilitat de votar al PP o a C’s. També es percep com aquelles posicions més espanyolistes són també les que tenen més probabilitat d’abstenir-se. En el cas d’ICV, no es detecten pendents concretes, fet que ens podria indicar la poca rellevància que donen els seus votants a aquest eix de conflicte. Com abans, CiU és majoritari en gairebé totes les posicions.

——————–

Nota metodològica: els gràfics de probabilitats acumulades estan calculats després d’una regressió multinomial en què la variable dependent és la intenció de vot. A les variables independents ja mencionades se li afegeixen altres variables de control sociodemogràfiques. Font: pre-electoral catalana del CIS del 25N.

Les ‘dimensions’ de la política catalana

dimecres, 6/03/2013

Mentre esperem la post-electoral sobre les eleccions catalanes del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), ens hem dedicat a remenar algunes dades de la pre-electoral. Mentre les miràvem, ens enrecordàvem, de nou, de com de complexa (i fascinant) resulta la política catalana. En molts sentits i direccions. Una d’aquestes complexitats a les quals als politòlegs ens torna bojos fa referència a la dimensionalitat de l’espai català. Com bé sabrà el nostre atent lector (perquè n’hem parlat multitud de vegades. Per exemple,  aquí analitzàvem el canvi que s’ha produït en poc temps), Catalunya és de les poques societats en què, de forma natural, dues dimensions (o més) estructuren les preferències dels votants i dels partits. Al clàssic eix esquerra-dreta s’hi afegeix l’eix nacional en una relació no perfectament perpendicular, però crucial pels partits.

Durant la campanya electoral de les eleccions del 25N vam oferir una il·lustrativa imatge que esclaria on són els votants dels partits i què ha passat en els darrers anys. Com vàrem dir, hi ha votants que s’han mogut cap a posiciones més independentistes (CiU i ICV), d’altres que ja hi eren (ERC, SI i CUP), votants de partits que han fet el camí contrari (PSC) i d’altres que ja hi eren des de fa temps (C’s i PP). De nou, aquí ho teniu:

eix_bidimensional.jpg

Això per què és important? Una de les explicacions clàssiques de les eleccions és que els partits competeixen allà on són els votants, movent-se tant en posicions ideològiques com, en el cas català, en l’escala nacionalista catalana-espanyola (evidentment no és l’única, però de moment ens centrarem en aquesta). Si la majoria és d’esquerres, els partits oferiren “productes” d’esquerres. Si la majoria vol canviar l’status quo, els partits amb vocació de govern adaptaran els seus programes. En aquest sentit, sabem des de fa temps que la distribució dels catalans en aquests dos eixos no és totalment simètrica, sinó que segueix una distribució més aviat ortogonal, amb la majoria de catalans situats en posicions de centre-esquerra nacionalista catalana. Per aquest motiu veiem la majoria de partits concentrats en aquestes posicions. De nou, ens hem preguntat: va ser així en les anteriors eleccions? Quina va ser la distribució dels catalans en aquests dos eixos?

El següent gràfic mostra aquesta distribució (dades procedents de la pre-electoral del CIS). Els cercles concèntrics mostren la concentració de persones en aquella posició. En un primer cop d’ull, destaquen dues coses: primer, la gran zona blanca que hi ha a la dreta del gràfic. Això es deu al fet que pocs catalans es defineixen a ells mateixos en posició de dretes. Aquesta afirmació té matisos: per exemple, s’observa com a mesura que ens desplacem a posicions més nacionalistes espanyoles, la concentració de ciutadans de dretes augmenta.

En segon lloc, veiem una gran concentració al centre del gràfic. Efectivament, una part important de catalans s’ubiquen al centre de l’eix ideològic i en posicions moderades en l’escala de nacionalisme (un apunt: l’escala de nacionalisme que utilitza el CIS no és perfecte, fet que sobrerrepresenta aquesta posició).

De nou, s’observa com les posicions de centre-esquerra nacionalistes catalanes són les majoritàries. A més, a diferència d’anys anteriors, observem com la concentració dels ciutadans en posicions més nacionalistes catalanes, independentment de la ideologia, és notòria. Finalment, es fa palesa l’existència de dues concentracions més: la de centre espanyolista (vegi’s al centre del gràfic, a sota de tot) i, en menor mesura, la d’esquerra espanyolista.

lrnacio.bmp

Dades a bastament conegudes però no per això les hauríem d’ignorar. Ara bé, una cosa és saber on són els votants dels partits i els catalans en general i l’altra saber la influència de l’eix esquerra-dreta i de l’eix nacional en el vot. Quin impacte van tenir tots dos en les eleccions del 25N? Els partits van actuar racionalment i van escollir la posició ideològica o la posició en l’eix nacionalista més adequada?

Paciència. Durant els propers dies ho anirem esbrinant.

La ideologia de la protesta

dijous, 14/02/2013

Reivindicacions laborals, manifestacions pels drets dels treballadors, accions sindicals de diversa índole o protestes antiglobalització o ecologistes. Aquests escenaris exemplifiquen allò que moltes persones tenen al cap en relació als moviments de protesta: la protesta, un dels tipus de mobilització política no-electoral més freqüents, és bàsicament patrimoni de l’esquerra i és l’esquerra la que basa part de la seva acció política en aquestes accions.

Paral·lelament, però, alguns fa temps que adverteixen de la normalització de la protesta. Lluny d’accions dominades per sindicats o grups d’esquerra, argumenten, la protesta s’ha tornat també una acció usada i reivindicada per grups tradicionalment allunyats d’aquestes accions. Així, sectors ciutadans conservadors o situats a la dreta de l’espectre ideològic també haurien passat a utilitzar aquest mètode d’agitació política. A l’estat espanyol en tenim alguns exemples ben clars: durant el govern de Zapatero nombroses protestes van tenir l’empara de l’Església catòlica, de grups contraris a l’avortament o defensors de la sagrada unitat pàtria.

Dues visions contraposades que ens porten a preguntar-nos: qui protesta més, l’esquerra o la dreta? Segueix sent l’esquerra la que utilitza aquest tipus de participació política?

Si mirem les dades dels diferents mòduls de l’Enquesta Social Europea, podem veure com la participació en manifestacions –diguem-ne que el més tradicional dels tipus de protesta- és més habitual entre la gent d’esquerres. Res de normalització. Des de l’any 2002 entre un 15% i un 10% de les persones d’esquerres asseguren haver utilitzat aquest mecanisme de protesta. El percentatge entre les persones de dretes és molt menor. Si miréssim altres tipus de mecanismes de protesta, com el boicot o la firma de peticions, trobaríem unes diferències encara més acusades.

protesta_tothom.gif

No obstant això, la tendència anterior pot estar amagant un altre mecanisme, concretament quin partit ocupa el govern del país. És possible que l’esquerra protesti més, però també es podria donar el cas que fos la que més adaptés el seu comportament depenent del govern de torn. Les protestes “d’esquerres” podrien ser altes, però l’explicació es trobaria en què els governs són més aviat de dretes, factor que, al seu torn, explicaria per què la dreta protesta tan poc. És a dir, esperaríem que allà on governa l’esquerra, aquells ciutadans d’esquerres, més aviat afins al govern, protestessin menys. És realment així?

En la següent anàlisi hem repetit el gràfic anterior però restringint-lo a aquells països que es troben governats per partits d’esquerres.

protesta_esquerra.gif

Com bé podeu observar, la nostra intuïció era errònia. Les diferències entre els dos gràfics són més aviat escasses. L’esquerra segueix protestant més i ho fa fins i tot en aquells països governats per partits d’esquerres. En canvi, en països on governa la dreta (dades no mostrades aquí) la protesta d’aquest segment de població cau lleugerament.

És l’esperit inconformista de l’esquerra? L’actitud oportunista de la dreta? Qui sap. En tot cas, ja ho deia Jefferson: una revolta de tant en tant no fa mal a ningú.

Una plaga que esquitxa però no embruta

diumenge, 3/02/2013

La idea que la política pateix una corrupció gairebé total té un ampli consens a casa nostra. De raons (o casos) no en falten: Pretòria, Palau, Pallerols, Maquillatge, Scala, Brugal, ITV, Gürtel… són alguns dels casos que han aparegut als titulars en els últims mesos. Les enquestes que van apareixent no fan més que confirmar que la percepció ciutadana de la política és de corrupció generalitzada. ¿El poder corromp i no s’hi pot fer res, tal com diria Lord Acton i repetiria el líder d’Unió Josep A. Duran i Lleida? Potser sí, però mentre que en alguns països occidentals la plaga s’ha aconseguit controlar amb relatiu èxit, a l’estat espanyol la corrupció és un fenomen que lamentablement encara entra massa sovint en l’ordre del dia. En efecte, com informa l’ONG Transparency Internacional en el seu informe del 2012, entre els estats d’Europa Occidental, Espanya registra l’índex de transparència més baix, només per davant de Grècia, Itàlia i Portugal. Amb tot, si es fa la comparació, Espanya ocupa el lloc 35 d’una llista de 176 estats, liderada per Dinamarca, Finlàndia i Nova Zelanda i amb Somàlia i Corea del Nord a la cua.

[Continuar llegint al diari ARA]

El vot de la Catalunya que viu nord enllà

dissabte, 8/12/2012

Què hauria passat si les dificultats de votar a l’estranger no haguessin impedit a milers de catalans d’exercir el seu dret a vot? Quin impacte hauria tingut en els resultats finals? Aquesta incògnita suposa una ucronia difícil de respondre, probablement perquè amb l’absència de dificultats i amb un procés molt més senzill, la quantitat de gent que s’hagués animat a votar hauria estat major. No obstant això, davant la insistència d’uns quants lectors d’El Pati, ens animem a desenvolupar alguns escenaris.

Segons va donar a conèixer la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC), 10.557 dels 156.976 catalans inscrits al CERA (Cens Electoral de Residents Absents) van poder votar en les passades eleccions del 25 de novembre. La xifra va representar el 6.74% del total, un percentatge molt baix si s’observa la sèrie històrica representada en el següent gràfic. Mentre l’èxode constant de persones ha implicat que els catalans residents a l’estranger assolissin una xifra rècord, la participació ha caigut a mínims històrics.

votexterior.gif

 

El recompte final del vot exterior va donar la victòria a CiU, amb el 36,8% dels vots, seguit d’ERC (15,7%). De forma general, tant enguany com en d’altres comicis, s’observa un suport més elevat cap als partits sobiranistes per part dels residents a l’estranger. En base a aquestes dades, podem definir diferents escenaris:

Participació del 30%

En les eleccions generals de l’any 2008 van participar el 31.7% dels catalans residents a l’estranger. Per tant, vegent el caràcter especial de les darreres catalanes, en el primer escenari assumim que van votar 47.092 catalans residents fora les nostres fronteres, precisament el 30% del CERA. El principal problema, però, és que no sabem a quin districte s’adjudiquen aquests vots. Per tant, assumirem que els vots tenen un patró territorial semblant a l’emigració catalana per províncies. Segons l’Idescat, durant l’any 2011 (última dada disponible) van emigrar cap a l’estranger un total de 100.589 catalans, el 76.9% dels quals era de Barcelona, un 10% de Girona, un 5% de Lleida i un 7.6% de Tarragona.

Si adjudiquem, doncs, els vots extres que cada partit hauria obtingut amb el 30% de participació, concloem que el resultat hauria estat…el mateix! Efectivament, no hi hauria hagut cap canvi d’escons.

Participació del 50%

Podem assumir, però, que la participació hauria estat un xic més elevada i hauria arribat fins el 50% (encara 20 punts inferior a la de l’interior). Fent la simulació, observem que en aquest cas hi ha canvis, però més aviat petits. De fet, ho hauríem de dir en singular. Hi ha un canvi: CiU hauria obtingut 27 escons a Barcelona, un més dels que va obtenir el 25N (ho hauria fet a costa de C’s). El mateix escenari s’hauria produït si la participació dels catalans a l’exterior hagués estat idèntica que a l’interior del país (69.56%). En ambdós casos ara seria diputat el santcugatenc Joan Recasens.

Més participació

Si es contemplen escenaris d’una participació més elevada que a l’interior (força irreal, tot cal dir-ho), s’observen pocs canvis, entre els quals que ERC podria robar un diputat a CiU a Girona, Lluc Salellas (CUP) aconseguiria també entrar per Girona i CiU en podria haver arrabassat un al PSC a Tarragona.

Amb tot, de les dades se’n desprenen dues reflexions finals: la primera, el suport esmentat al sobiranisme, superior que a l’interior del país. La segona, les enormes dificultats que han tingut els catalans residents a l’estranger per poder votar. El fet que hi haguessin un total de 1.019 vots declarats nuls és  simptomàtic dels problemes creats. Sigui pel canvi de sistema o per impediments derivats d’unes eleccions especials, caldrà veure com se solucionen unes traves que ataquen un dels principis democràtics més bàsics. La qüestió fonamental és que, fins fa poc, el vot a l’estranger era residual. L’èxode derivat de la crisi econòmica li atorgarà una importància creixent i tal volta cabdal. Que puguin votar hauria de ser quelcom a garantir si és que volem millorar la qualitat del nostre sistema democràtic.

El veritable pes d’en Duran

dimarts , 4/12/2012

Les declaracions del president d’UDC Josep Antoni Duran i Lleida, desmarcant el seu partit del sobiranisme de CDC i el Govern, han activat el debat recurrent sobre la relació entre els membres de la federació nacionalista. Les dues ànimes de CiU sembla ser que són més lluny que mai davant la necessitat de formar Govern i emprendre el procés que ens ha de dur a la consulta sobre el futur del país. Els posicionaments de Duran fins i tot han acabat esquinçant el seu propi partit: l’acalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal (de família fundadora d’UDC), juntament amb militants del sector independentista El Matí, han decidir abandonar la formació.

Quina és la representativitat de Duran dins de CiU? Quin és el pes real d’Unió Democràtica dins la federació de CiU? En els acords que històricament regiren la coalició entre CDC i UDC s’establí una relació 75%-25%, és a dir, una quarta part dels càrrecs i llistes havien de ser per als democristians. A les primeres eleccions generals, el 1977, havien concorregut per separat i Unió Democràtica obtingué 172.791 vots en una coalició anomenada (UCDCC), mentre CDC n’obtingué 514.647. És a dir, UDC obtingué (en coalició amb el petit Centre Català) un 25% de la suma de vot entre les dues candidatures.

 Posteriorment, amb els acords de federació del 2001, s’ha establert estatutàriament dins la federació un mínim del 20% de llocs a les llistes per UDC i una distribució interna paritària (50-50) al Consell Nacional de la federació. En tot cas, des del 1979, les dues formacions han concorregut en coalició electoral a tots els comicis autonòmics i estatals. Això fa molt difícil saber quin és el pes “real” d’UDC a la federació, atès que tampoc disposem de dades públiques sobre el nombre de militants del partit democristià. Sí que sabem, però, que UDC disposa actualment d’un 26% dels diputats del Parlament de Catalunya (13/50 després del 25N) i un 37,5% (6/16) al Congrés dels Diputats, els quals estan liderats pel mateix Duran.  

Per estimar el possible pes sobre l’electorat hem formulat dues hipòtesis a partir d’enquestes del CEO sobre el possible percentatge de votants d’UDC:

Hipòtesi I (catòlics practicants): votants de CiU que es declaren catòlics practicants, de centre-dreta (4, 5 i 6 a l’eix ideològic en una escala de 1-7) i defensen una Espanya federal o més centralitzada. Això seria un 6% de l’electorat de CiU.

Hipòtesi II (catòlics no practicants): votants de CiU que es declaren catòlics no practicants, de centre-dreta (4, 5 i 6 a l’eix ideològic en una escala de 1-7) i defensen una Espanya federal o més centralitzada. És a dir, ampliant la hipòtesi als catòlics no practicants això seria un 17,2% de l’electorat de CiU. A més a més, dins d’aquest darrer col·lectiu (hipòtesi II) la valoració del líder democristià és només lleugerament més alta que la mitjana de CiU, mentre entre el conjunt dels votants convergents és de 6,96 punts, entre aquests és un 7,63. 

És obvi que sense disposar d’enquestes postelectorals resulta agosarat afirmar que el pes dels dirigents d’UDC, i el pes mediàtic, està sobredimensionat respecte la seva força política real a l’electorat (ja hem dit que no disposem de dades de militància). Al gràfic que poden veure més amunt hi hem representat el pes d’UDC en percentatge respecte el total de la coalició amb CDC en diversos escenaris: la coalició en que participà UDC el 1977 respecte la coalició de CDC (25%); el pes als Estatuts de la federació en llistes electorals (mínim 20%), la quota que històricament s’havia reservat a UDC dins la coalició(25%); els diputats de que disposa al Parlament de Catalunya (26%); els diputats de que disposa al Congrés (37,5%) i les dues hipòtesis que hem esmentat. Podem concloure, que hi ha indicis prou sòlids que apuntarien a una representativitat electoral baixa d’UDC i del seu líder, si més no en la mesura que l’està tenint els darrers dies.

Política catalana en majúscules

dilluns, 26/11/2012

Moments excepcionals, resultats excepcionals. Aquests no només han estat uns comicis diferents, en el to i en la forma, sinó que han trencat un dels grans fenòmens sobre els quals pivotava el vot dels catalans de les últimes dècades: l’abstenció diferencial.

D’acord amb aquest fenomen, s’havia demostrat que molts ciutadans decidien participar a les eleccions generals, mentre que es quedaven a casa quan hi havia en joc el Govern de la Generalitat. Aquest diumenge, però, l’abstenció diferencial es podria finalment haver esquerdat amb una  participació que ha pujat 11 punts i que ha estat més alta que en moltes eleccions estatals.

Però, preguntem-nos, què ha implicat això? Ha perjudicat realment al bloc del dret a decidir? Un gràfic senzill ens pot ajudar a entendre-ho. A sota hi poden veure la relació entre el creixement del vot sobiranista respecte el 2010 (gràfic de les Y) i l’augment de la participació (eix de les x) en cadascuna de les comarques (considerem vot sobiranista l’any 2012 com CiU, ERC, ICV, SI i CUP i l’any 2010 CiU, ERC, ICV, SI, RCat, Des de Baix). S’observa clarament com un augment de la participació comporta una davallada dels vots sobiranistes. És a dir, allà on la participació ha pujat més, els vots al bloc a favor del dret a decidir han pujat menys.

difsobiranistes.gif

Malgrat la sensació d’expectatives frustrades, els resultats tenen també una altra lectura. Fixin-se que, malgrat que la participació no hagi jugat a favor, el vot sobiranista segueix creixent. És a dir, malgrat l’activació dels espanyolistes PP i C’s, el sobiranisme segueix sent majoria: sumen 344.735 vots més que no el 2010.

Un gràfic que podria confirmar conclusions anteriors: la fuga de CiU podria haver vingut del sector més espanyolista o anat cap a ERC, però els seus resultats relatius semblen ser fruit, sobretot, de la mobilització de l’electorat més espanyolista. De fet, CiU, partit que ha governat en un context de crisi i de retallades dures, només perd 90.000 vots respecte l’any 2010.

difvots.gif

Una anàlisi d’urgència, doncs, que confirma altres estudis anteriors: tot apunta que la gran fuga de CiU no podria haver anat tant cap a ERC (que també), sinó cap a d’altres partits de caire espanyolista, sobretot a les zones urbanes i perifèries de ciutats grans. En conjunt, el percentatge de vots cap a partits sobiranistes creixen a tot arreu, excepte al Baix Llobregat, Tarragonès, Vall d’Aran i Vallès Occidental.

Necessiteu un  mandat democràtic”, es repetia durant la campanya. Passada l’ebullició electoral, cal preguntar-se: on som realment? La gran diferència respecte el passat és l’essència de les paperetes. Allò que significaven i allò que signifiquen ara. Ara sabem de quina força parteix el sobiranisme i en quina posició de partida se situa. Tenim un país divers, amb un lideratge debilitat, però més d’un 60% dels catalans ha votat per la sobirania. S’exercirà?

La participació al País Valencià

dimecres, 7/11/2012

Per què els valencians voten més? Aquesta era la interessant pregunta que es feia l’ARA el passat dijous. Entre les moltes idees expressades, n’hi va haver una que ens va crear sorpresa: els alts índexs de participació s’expliquen per la forta vinculació dels valencians amb les seves institucions. No ho negarem: ens va generar incredulitat. Abans d’estripar l’afirmació, però, preguntem-nos: els valencians participen més per una identificació forta amb les seves institucions?

Per tal de respondre a aquesta pregunta utilitzarem el Baròmetre Autonòmic del CIS de l’any 2005. Hem triat una data prèvia a la crisi econòmica per evitar que la recessió enfangui la relació. Desgraciadament no hem trobat cap pregunta que relacionés la identificació dels valencians amb les seves institucions. Però hi ha alguns instruments que poden complir aquesta funció: concretament s’hi inclou una pregunta sobre si els valencians consideren que les competències importants les gestioni la Generalitat valenciana. S’entén (assumim) que si una persona se sent fortament identificada amb una institució, voldrà que aquesta gestioni els afers més importants.

Hi ha altres hipòtesis, però, que podem plantejar. A priori esperaríem que els valencians participessin més en funció de la seva ubicació en l’eix esquerra-dreta, del seu orgull espanyol, de la crítica a que s’inclogués a l’Estatut català la denominació de nació, de la valoració del govern valencià o de la proximitat al Partit Popular.

Després d’una anàlisi estadística (veure nota metodològica), els resultats són els següents:

abstvalencia.gif

Aquelles línies blaves que sobrepassen el zero indiquen que aquell factor no té efecte. Si, en canvi, no toquen la línia de punts, existeix un efecte estadístic. Per tant,  observem que hi ha quatre factors que (sí que) afecten a la probabilitat d’abstenir-se: estar orgullós de ser espanyol, ser pròxim al PP, criticar la consideració de nació de l’Estatut català i ser de dretes són factors que disminueixen la probabilitat d’abstenir-se. És a dir, aquells que tenen aquestes característiques voten més. Per contra, dos factors no tenen efecte en la probabilitat d’abstenir-se: valorar positivament la Generalitat valenciana i demanar més competències per a l’executiu valencià.

Una anàlisi més simple, de fet, ens pot portar a unes conclusions similars. El següent gràfic indica el percentatge de persones que es van abstenir per posició ideològica.  Es veu clarament com l’esquerra és més abstencionista i les posicions de dreta presenten unes taxes més baixes.

ideolabs.gif

En definitiva, les dades no indiquen cap evidència que hi hagi més participació a causa de la vinculació dels valencians amb les seves institucions. Al contrari, són altres factors relacionats amb l’oferta política i amb l’exacerbació de determinats temes polítics els que originen una major probabilitat de participar. Uns temes que, de fet, tenen poc a veure amb les institucions valencianes i més amb un projecte nacional que ha tingut en el País Valencià un dels seus principals cavalls de batalla.

——————————

Nota metodològica: El gràfic reflecteix l’efecte marginal de cada variable i els corresponents intervals de confiança. Els efectes han estat calculats en base a un model multinomial (variable dependent vot als principals partits i abstenció) que inclou les variables citades i d’altres variables de control sociodemogràfiques (sexe, lloc de residència…).