Arxiu de la categoria ‘Abstenció’

Catalunya en dues dimensions

dilluns, 8/04/2013

Dèiem fa uns dies que un dels elements fascinants de la política catalana és que es juga una partida en dos eixos: l’eix ideològica (esquerra-dreta) i l’eix nacional (catalanisme-espanyolisme). Mostràvem com Catalunya es defineix majoritàriament com a catalanista i d’esquerres, en un procés que s’ha anat accentuant amb els anys.

Més enllà d’això, però, no havíem fet referència a com els partits competeixen en aquests espais i de quina manera en surten victoriosos. Tot seguit ens ho plantegem. La pregunta que ens fem és la següent: un individu ubicat a, per exemple, l’extrema esquerra (a l’1 de l’eix esquerra dreta) quina probabilitat té de votar a cadascun dels partits? I un que s’ubica al centre?

El següent gràfic ens ho detalla (recordeu que 1 significa extrema esquerra i 10 extrema dreta). Veuran, en primer lloc, que l’esquerra està molt més fragmentada que la dreta. Per exemple, un individu agafat a l’atzar i ubicat al 2 de l’escala, té un 20% de probabilitats de votar al PSC, un 40% de votar a ERC, menys d’un 20% de votar ICV, un 5% d’abstenir-se i menys d’un 10% de votar a CiU. En canvi, un individu de dretes ubicat al 9 té una probabilitat de gairebé un 40% de votar al PP i de més d’un 50% de fer-ho per CiU.

Tenint en compte que el gràfic correspon a les anteriors eleccions del 25N, hi ha diversos elements interessants a ressaltar: primer, la baixíssima probabilitat de votar al PSC, fins i tot en posicions d’esquerres. Segon, com esperàvem prèviament, la probabilitat de votar un partit d’esquerres incrementa a mesura que ens desplacem cap a l’esquerra. Tercer, l’abstenció sembla més probable entre posicions d’esquerres, però l’efecte és petit. Quart, la probabilitat de votar a C’s augmenta a mesura que ens desplacem a la dreta. Finalment, la probabilitat de votar a CiU es majoritària en gairebé totes les posicions, menys en les tres primeres (1-3). És majoritària, fins i tot, en el punt 4 (centre-esquerra).

imatge3.gif

Quin és el patró en l’eix nacional? Vegem-ho. En aquest cas el punt 1 significa “Mínim nacionalisme català” i el 10 “Màxim nacionalisme català” (un avís previ: el lector veurà que l’escala no és bipolar, atès que no pregunta per dos pols, com en el cas de l’esquerra dreta. No sabem, per tant, si els resultats sortirien iguals en cas de substituir la categoria 1 per la de “Màxim nacionalisme espanyol”).

imatge4.gif

En aquest cas la fragmentació es produeix en el cas de les categories més espanyolistes. Per partits, s’observa com la probabilitat de votar al PSC puja a mesura que l’individu es desplaça a posicions espanyolistes, igual que la probabilitat de votar al PP o a C’s. També es percep com aquelles posicions més espanyolistes són també les que tenen més probabilitat d’abstenir-se. En el cas d’ICV, no es detecten pendents concretes, fet que ens podria indicar la poca rellevància que donen els seus votants a aquest eix de conflicte. Com abans, CiU és majoritari en gairebé totes les posicions.

——————–

Nota metodològica: els gràfics de probabilitats acumulades estan calculats després d’una regressió multinomial en què la variable dependent és la intenció de vot. A les variables independents ja mencionades se li afegeixen altres variables de control sociodemogràfiques. Font: pre-electoral catalana del CIS del 25N.

La participació al País Valencià

dimecres, 7/11/2012

Per què els valencians voten més? Aquesta era la interessant pregunta que es feia l’ARA el passat dijous. Entre les moltes idees expressades, n’hi va haver una que ens va crear sorpresa: els alts índexs de participació s’expliquen per la forta vinculació dels valencians amb les seves institucions. No ho negarem: ens va generar incredulitat. Abans d’estripar l’afirmació, però, preguntem-nos: els valencians participen més per una identificació forta amb les seves institucions?

Per tal de respondre a aquesta pregunta utilitzarem el Baròmetre Autonòmic del CIS de l’any 2005. Hem triat una data prèvia a la crisi econòmica per evitar que la recessió enfangui la relació. Desgraciadament no hem trobat cap pregunta que relacionés la identificació dels valencians amb les seves institucions. Però hi ha alguns instruments que poden complir aquesta funció: concretament s’hi inclou una pregunta sobre si els valencians consideren que les competències importants les gestioni la Generalitat valenciana. S’entén (assumim) que si una persona se sent fortament identificada amb una institució, voldrà que aquesta gestioni els afers més importants.

Hi ha altres hipòtesis, però, que podem plantejar. A priori esperaríem que els valencians participessin més en funció de la seva ubicació en l’eix esquerra-dreta, del seu orgull espanyol, de la crítica a que s’inclogués a l’Estatut català la denominació de nació, de la valoració del govern valencià o de la proximitat al Partit Popular.

Després d’una anàlisi estadística (veure nota metodològica), els resultats són els següents:

abstvalencia.gif

Aquelles línies blaves que sobrepassen el zero indiquen que aquell factor no té efecte. Si, en canvi, no toquen la línia de punts, existeix un efecte estadístic. Per tant,  observem que hi ha quatre factors que (sí que) afecten a la probabilitat d’abstenir-se: estar orgullós de ser espanyol, ser pròxim al PP, criticar la consideració de nació de l’Estatut català i ser de dretes són factors que disminueixen la probabilitat d’abstenir-se. És a dir, aquells que tenen aquestes característiques voten més. Per contra, dos factors no tenen efecte en la probabilitat d’abstenir-se: valorar positivament la Generalitat valenciana i demanar més competències per a l’executiu valencià.

Una anàlisi més simple, de fet, ens pot portar a unes conclusions similars. El següent gràfic indica el percentatge de persones que es van abstenir per posició ideològica.  Es veu clarament com l’esquerra és més abstencionista i les posicions de dreta presenten unes taxes més baixes.

ideolabs.gif

En definitiva, les dades no indiquen cap evidència que hi hagi més participació a causa de la vinculació dels valencians amb les seves institucions. Al contrari, són altres factors relacionats amb l’oferta política i amb l’exacerbació de determinats temes polítics els que originen una major probabilitat de participar. Uns temes que, de fet, tenen poc a veure amb les institucions valencianes i més amb un projecte nacional que ha tingut en el País Valencià un dels seus principals cavalls de batalla.

——————————

Nota metodològica: El gràfic reflecteix l’efecte marginal de cada variable i els corresponents intervals de confiança. Els efectes han estat calculats en base a un model multinomial (variable dependent vot als principals partits i abstenció) que inclou les variables citades i d’altres variables de control sociodemogràfiques (sexe, lloc de residència…).

La (no) importància de la participació electoral

dilluns, 13/02/2012

És una idea força estesa que la participació afecta més a uns partits catalans que a uns altres. L’argument acostuma a ser el següent: 1) Hi ha gent que per característiques socials té una probabilitat més baixa de votar. 2) Aquests ciutadans, si votessin, ho farien per un partit que defensés els seus interessos. És a dir, a un partit d’esquerres. 3) Com que això no passa, els partits d’esquerres tenen més dificultats per mobilitzar el seu electorat. 4) Conclusió: els partits d’esquerres parteixen d’una situació més difícil que els de dretes per guanyar les eleccions.

Hi ha moltes propostes per a solucionar el que es coneix com a “biaix ideològic de l’abstenció”, entre les quals s’hi inclou el vot obligatori. Propostes que tenen totes un rerefons: l’ideal democràtic de representar tota la població. La democràcia no exigeix una participació absoluta, però es fonamenta en la idea que el sistema funciona millor si hi ha més ciutadans que participen. Si l’abstenció no és aleatòria i es concentra en un determinat grup de votants, el sistema pot patir una manca de representativitat. Un clar exemple són les persones d’ètnia gitana: voten (molt) menys que la majoria i, per tant, la seva veu difícilment arriba a les institucions.

Per tant, la solució (com a mínim teòrica) a aquest baix passaria per aconseguir quelcom força utòpic: si vota el 100% de la gent, desapareix el biaix i solucionat el problema.

O no.

Primer, cal assumir que els abstencionistes votarien més als partits d’esquerres, la qual cosa resulta difícil si s’analitza d’on prové el vot de l’extrema-dreta. Però, fins i tot si això últim fos cert, les evidencies empíriques no són clares. Per exemple, Bernaghen i Marsh troben que una participació del 100% no comporta guanys significatius pels partits de centre-esquerra. Només hi surten guanyant els partits petits o els que no són al govern, però no amb prou força com per decantar els resultats electorals.

I què passaria a Catalunya? El discurs general és també que l’abstenció perjudica l’esquerra, en essència al PSC. Vegem-ho. A partir de l’enquesta post-electoral de les passades eleccions catalanes, m’he preguntat què haurien votat aquells que diuen no haver-ho fet. Com podem saber què haurien votat? He considerat el gènere, l’edat, els ingressos, la posició en l’eix esquerra-dreta, en l’eix nacional, la valoració del govern tripartit i la valoració dels líders de cada partit. A partir d’aquí s’imputa un vot a aquelles persones que diuen no haver votat (el 45,3% de l’enquesta). El següent gràfic mostra el percentatge de vots de cada partit (eix de les Y) en diferens escenaris de participació (eix de les X).

projecció.tiff

Quina és la conclusió? Els resultats són molt semblants en qualsevol escenari de participació. Si votés tothom (100%), s’observa que el PSC milloraria lleugerament els resultats en detriment de CiU, però la diferència és irrisòria.

Uns resultats que confirmen estudis previs i que ens porten a una pregunta: si els resultats amb el 100% de participació no canvien, per què l’abstenció se segueix plantejant com un mecanisme que perjudica més a determinats partits? Una pregunta feta a la lleugera, provocativa –ho reconec-, però no per això menys interessant.

La participació a Catalunya: un fet diferencial

dilluns, 13/06/2011

De totes les dades de les eleccions municipals, una ha passat aquest cop bastant inadvertida: la de la participació electoral. Normalment baixa, la participació registrada el 22 de maig no ha produït grans escarafalls ni les habituals proclamacions al buit, malgrat que la xifra catalana és la més baixa de totes les comunitats autònomes. Concretament, del 55,01%. Només en les eleccions del 2006 la participació va ser tan baixa (el 53,86%).

L’ideal democràtic àmpliament acceptat ens diu que la participació hauria de situar-se al 100%. Només així es podria obtenir una representació plena de cadascun dels ciutadans i ciutadanes que componen el nostre país. No és difícil de veure que Catalunya es troba en aquests moments lluny d’aquest ideal i, de fet, cada vegada se n’allunya més.

El següent gràfic mostra la participació en les darreres eleccions celebrades en els últims anys al nostre país. Ràpidament s’observa que el percentatge de vot no ha estat constant i que hi ha una variació elevada. Les eleccions més participades són, per aquest ordre, les generals, autonòmiques, locals i europees, aquestes últimes a molta distància.

Participació.jpg

Fins i tot en les general, per què es dóna constantment aquesta xifra tan baixa? Els politòlegs Reif i Schmitt van anomenar “eleccions de segon ordre” a les eleccions europees, caracteritzades per una baixa participació, l’augment del vot de càstig i el creixement del vot protesta. Unes característiques que es poden aplicar a grans trets a les eleccions locals i autonòmiques.

Però aquesta explicació és limitada atès que la catalana constitueix una xifra especialment baixa. Quin són els motius que, una vegada i altra, porten a Catalunya a unes xifres de participació baixíssimes? Tradicionalment hi ha hagut un argument que s’ha imposat i que s’ha referit, sobretot, a les eleccions al Parlament de Catalunya. Es deia que la manca de partits d’esquerra espanyolista deixava orfe un espai d’oferta política important.

Les eleccions municipals trenquen amb força aquest argument. Fins i tot en comicis d’estricta òptica local, en què la proximitat i la coneixença amb els polítics juga un paper important, els nivells d’abstenció són considerablement elevats. L’argument que Catalunya té quelcom especial relacionat amb una mena de nacionalisme dominant ofegador per uns quants ja no resulta vàlid, fins i tot menys quan aquest espai d’oferta política s’ha progressivament ocupat.

Al meu entendre l’estudi de la participació/abstenció catalana s’hauria de reenfocar i situar-se de nou en paràmetres reals. Dos factors emergeixen com a viables a l’hora d’explicar-la: 1) Contextuals. Se li dóna un pes exagerat a l’hora d’explicar l’abstenció, però és cert que la imatge de la política no passa pel millor moment. La correcta connexió ciutadania-política genera una confiança que atrau més persones a les urnes, trencant l’espiral de la desafecció i diluint la insatisfacció. 2) Interès per la política. Tot sovint preguntar-se per què la gent no vota resulta paradoxalment incorrecte per estudiar la participació. Convé preguntar-se: Té interès la gent per votar? L’interès per la política és baix, raquític, i, si bé és cert que la política en té part de culpa, força gent té un desinterès previ a qualsevol contacte polític que el porta a abstenir-se permanentment.

Hi ha factors conjunturals que mouen la participació, com l’economia, el perfil polític del candidat o determinades polítiques públiques, però només arribant a les raons de fons es podrà arribar a augmentar unes xifres constantment baixes i que s’estan convertint en un altre fet diferencial català.