Arxiu de la categoria ‘Votar’

Joves i política

dilluns, 29/07/2013

La setmana passada, en el marc del debat monogràfic sobre la situació de la joventut que es va celebrar al Parlament, el PSC va registrar una proposta per tal d’impulsar el reconeixement del vot als 16 anys. Hem aprofitat l’avinentesa per explorar una mica el tema. Estan els joves d’entre 16 i 18 anys igualment interessats per la política? Són igualment competents en el tema? I finalment, majoritàriament votarien si se’ls donés aquesta opció?

Per abordar aquesta qüestió hem analitzat l’enquesta que l’any 2009 va fer el CIS sobre joventut, que inclou una mostra d’enquestats d’entre 16 i 29 anys. Aquest document és d’un important valor perquè, per una banda, i a diferència de la gran majoria d’enquestes,  inclou persones menors de 18 anys, i per l’altra banda perquè, encara que poques, incorpora alguna pregunta relacionada amb la política. En aquest sentit, lamentablement l’enquesta no incorpora la pregunta de si votaria o no en unes eleccions (de fet no tindria molt de sentit preguntar-li això a un menor d’edat) però a canvi sí que se li pregunta a l’enquestat on s’ubica en l’eix esquerra-dreta. Així, com a una aproximació a les probabilitats  de votar, separarem els individus entre els que se saben ubicar en l’eix esquerra-dreta i els que no. Assumim així doncs que els que se saben ubicar probablement tindran més probabilitats de votar que els que no.

Abans de començar però amb l’anàlisi de l’enquesta és precís mencionar que els estudiosos de la matèria estan en total acord en què a mesura que la gent es fa gran les probabilitats de votar augmenten. Fixant-nos en la pregunta de si se saben ubicar en l’eix esquerra-dreta: a mesura que els joves es van fent grans, tenen més probabilitats de saber-se ubicar en l’escala ideològica? Doncs bé, tal i com ens mostra el següent gràfic, això és així. En concret, només el 50% dels joves de 16 anys se saben ubicar, per pràcticament un 75% d’entre els de 29 anys.

ubicació i edat.png

Ara bé, és l’edat el que explica que els joves se sàpiguen ubicar o no en política? Per respondre aquesta pregunta hem recorregut a l’estadística per fer una regressió logística on, a més a més d’introduir-hi la variable de l’edat, hi introduïm tres altres variables: l’autosuficiència econòmica de la persona, el sexe i el nivell d’estudis. Amb aquest model el que volem fer és mirar si l’efecte de l’edat es manté com a factor explicatiu quan controlem per l’efecte d’aquestes tres variables (i és que qualsevol lector atent sabrà veure que l’educació, per exemple, és una variable que canvia substancialment a mesura que augmenta l’edat). El següent de sota ens mostra els resultats obtinguts per aquestes tres variables.

Tal i com veiem, quan mantenim l’edat constant, els homes tenen més tendència a ubicar-se en l’eix esquerra-dreta, així com també els que tenen més estudis. En el cas dels que són suficients econòmicament, la tendència també sembla ser positiva però no és estadísticament significativa.

variablesubicaió.png

 

I què passa amb l’edat?  En el gràfic de sota a l’esquerra veiem com malgrat que sembla que a mesura que la gent es fa gran augmenta la seva capacitat política, els llargs “bigotis” (el marge d’error) de les barres ens indiquen que les diferències no són significatives. En canvi però, com es reflecteix en el gràfic de la dreta, si dividim els individus entre menors i majors d’edat, les diferències sí que són significatives. Això vol dir que una persona amb la mateixa suficiència econòmica, del mateix sexe i amb els mateixos estudis, en funció de si és menor o major d’edat tindrà unes capacitats polítiques diferenciades (malgrat que les diferències any per any no siguin significatives). Un cop considerem les persones majors d’edat però, no hi ha diferències substancials entre elles.

graphcombine controls.png

S’ha de permetre doncs el vot dels menors de 16 anys? Permetent que els més joves votin augmentarà el seu interès per la política? Aquest és un llarg debat que transcendeix la voluntat d’aquest post, però en tot cas ens sembla que el debat plantejat pel grup socialista al Parlament és d’una gran transcendència i en algun moment o altre s’hauria d’abordar, tal i com ja han fet alguns països europeus. En seguirem parlant.

Catalunya en dues dimensions

dilluns, 8/04/2013

Dèiem fa uns dies que un dels elements fascinants de la política catalana és que es juga una partida en dos eixos: l’eix ideològica (esquerra-dreta) i l’eix nacional (catalanisme-espanyolisme). Mostràvem com Catalunya es defineix majoritàriament com a catalanista i d’esquerres, en un procés que s’ha anat accentuant amb els anys.

Més enllà d’això, però, no havíem fet referència a com els partits competeixen en aquests espais i de quina manera en surten victoriosos. Tot seguit ens ho plantegem. La pregunta que ens fem és la següent: un individu ubicat a, per exemple, l’extrema esquerra (a l’1 de l’eix esquerra dreta) quina probabilitat té de votar a cadascun dels partits? I un que s’ubica al centre?

El següent gràfic ens ho detalla (recordeu que 1 significa extrema esquerra i 10 extrema dreta). Veuran, en primer lloc, que l’esquerra està molt més fragmentada que la dreta. Per exemple, un individu agafat a l’atzar i ubicat al 2 de l’escala, té un 20% de probabilitats de votar al PSC, un 40% de votar a ERC, menys d’un 20% de votar ICV, un 5% d’abstenir-se i menys d’un 10% de votar a CiU. En canvi, un individu de dretes ubicat al 9 té una probabilitat de gairebé un 40% de votar al PP i de més d’un 50% de fer-ho per CiU.

Tenint en compte que el gràfic correspon a les anteriors eleccions del 25N, hi ha diversos elements interessants a ressaltar: primer, la baixíssima probabilitat de votar al PSC, fins i tot en posicions d’esquerres. Segon, com esperàvem prèviament, la probabilitat de votar un partit d’esquerres incrementa a mesura que ens desplacem cap a l’esquerra. Tercer, l’abstenció sembla més probable entre posicions d’esquerres, però l’efecte és petit. Quart, la probabilitat de votar a C’s augmenta a mesura que ens desplacem a la dreta. Finalment, la probabilitat de votar a CiU es majoritària en gairebé totes les posicions, menys en les tres primeres (1-3). És majoritària, fins i tot, en el punt 4 (centre-esquerra).

imatge3.gif

Quin és el patró en l’eix nacional? Vegem-ho. En aquest cas el punt 1 significa “Mínim nacionalisme català” i el 10 “Màxim nacionalisme català” (un avís previ: el lector veurà que l’escala no és bipolar, atès que no pregunta per dos pols, com en el cas de l’esquerra dreta. No sabem, per tant, si els resultats sortirien iguals en cas de substituir la categoria 1 per la de “Màxim nacionalisme espanyol”).

imatge4.gif

En aquest cas la fragmentació es produeix en el cas de les categories més espanyolistes. Per partits, s’observa com la probabilitat de votar al PSC puja a mesura que l’individu es desplaça a posicions espanyolistes, igual que la probabilitat de votar al PP o a C’s. També es percep com aquelles posicions més espanyolistes són també les que tenen més probabilitat d’abstenir-se. En el cas d’ICV, no es detecten pendents concretes, fet que ens podria indicar la poca rellevància que donen els seus votants a aquest eix de conflicte. Com abans, CiU és majoritari en gairebé totes les posicions.

——————–

Nota metodològica: els gràfics de probabilitats acumulades estan calculats després d’una regressió multinomial en què la variable dependent és la intenció de vot. A les variables independents ja mencionades se li afegeixen altres variables de control sociodemogràfiques. Font: pre-electoral catalana del CIS del 25N.

El vot de la Catalunya que viu nord enllà

dissabte, 8/12/2012

Què hauria passat si les dificultats de votar a l’estranger no haguessin impedit a milers de catalans d’exercir el seu dret a vot? Quin impacte hauria tingut en els resultats finals? Aquesta incògnita suposa una ucronia difícil de respondre, probablement perquè amb l’absència de dificultats i amb un procés molt més senzill, la quantitat de gent que s’hagués animat a votar hauria estat major. No obstant això, davant la insistència d’uns quants lectors d’El Pati, ens animem a desenvolupar alguns escenaris.

Segons va donar a conèixer la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC), 10.557 dels 156.976 catalans inscrits al CERA (Cens Electoral de Residents Absents) van poder votar en les passades eleccions del 25 de novembre. La xifra va representar el 6.74% del total, un percentatge molt baix si s’observa la sèrie històrica representada en el següent gràfic. Mentre l’èxode constant de persones ha implicat que els catalans residents a l’estranger assolissin una xifra rècord, la participació ha caigut a mínims històrics.

votexterior.gif

 

El recompte final del vot exterior va donar la victòria a CiU, amb el 36,8% dels vots, seguit d’ERC (15,7%). De forma general, tant enguany com en d’altres comicis, s’observa un suport més elevat cap als partits sobiranistes per part dels residents a l’estranger. En base a aquestes dades, podem definir diferents escenaris:

Participació del 30%

En les eleccions generals de l’any 2008 van participar el 31.7% dels catalans residents a l’estranger. Per tant, vegent el caràcter especial de les darreres catalanes, en el primer escenari assumim que van votar 47.092 catalans residents fora les nostres fronteres, precisament el 30% del CERA. El principal problema, però, és que no sabem a quin districte s’adjudiquen aquests vots. Per tant, assumirem que els vots tenen un patró territorial semblant a l’emigració catalana per províncies. Segons l’Idescat, durant l’any 2011 (última dada disponible) van emigrar cap a l’estranger un total de 100.589 catalans, el 76.9% dels quals era de Barcelona, un 10% de Girona, un 5% de Lleida i un 7.6% de Tarragona.

Si adjudiquem, doncs, els vots extres que cada partit hauria obtingut amb el 30% de participació, concloem que el resultat hauria estat…el mateix! Efectivament, no hi hauria hagut cap canvi d’escons.

Participació del 50%

Podem assumir, però, que la participació hauria estat un xic més elevada i hauria arribat fins el 50% (encara 20 punts inferior a la de l’interior). Fent la simulació, observem que en aquest cas hi ha canvis, però més aviat petits. De fet, ho hauríem de dir en singular. Hi ha un canvi: CiU hauria obtingut 27 escons a Barcelona, un més dels que va obtenir el 25N (ho hauria fet a costa de C’s). El mateix escenari s’hauria produït si la participació dels catalans a l’exterior hagués estat idèntica que a l’interior del país (69.56%). En ambdós casos ara seria diputat el santcugatenc Joan Recasens.

Més participació

Si es contemplen escenaris d’una participació més elevada que a l’interior (força irreal, tot cal dir-ho), s’observen pocs canvis, entre els quals que ERC podria robar un diputat a CiU a Girona, Lluc Salellas (CUP) aconseguiria també entrar per Girona i CiU en podria haver arrabassat un al PSC a Tarragona.

Amb tot, de les dades se’n desprenen dues reflexions finals: la primera, el suport esmentat al sobiranisme, superior que a l’interior del país. La segona, les enormes dificultats que han tingut els catalans residents a l’estranger per poder votar. El fet que hi haguessin un total de 1.019 vots declarats nuls és  simptomàtic dels problemes creats. Sigui pel canvi de sistema o per impediments derivats d’unes eleccions especials, caldrà veure com se solucionen unes traves que ataquen un dels principis democràtics més bàsics. La qüestió fonamental és que, fins fa poc, el vot a l’estranger era residual. L’èxode derivat de la crisi econòmica li atorgarà una importància creixent i tal volta cabdal. Que puguin votar hauria de ser quelcom a garantir si és que volem millorar la qualitat del nostre sistema democràtic.

“Votar Bildu? No…encara no”

dimecres, 24/10/2012

El proper president del País Basc, Iñigo Urkullu, entrava diumenge passat a la seu de Sabin Etxea pocs minuts abans de les 8 del vespre. Ho feia acompanyat de la seva dona i d’un somriure d’orella a orella. Tot indicava que probablement tenia informació de la qual la resta d’assistents no disposàvem. A les 8 tocades, en una seu freda i buida, les televisions començaven a emetre les enquestes a peu d’urna. Empat tècnic. PNB 24-27, EH Bildu 23-26. “Hem guanyat”, diu una dona fora de la seu, deixant-nos perplexos mentre analitzàvem l’empat. Però d’eufòria més aviat poca. Si no fos per les càmeres i el xou que generaven els canapès, a la seu jeltzale hi regnava el silenci.

El PNB i l’efecte bandwagon

Malgrat l’empat tècnic de les enquestes a peu d’urna, Urkullu i els seus sembla que es van beneficiar de dos elements cabdals: la voluntat de canvi i un cert efecte bandwagon. Segons el CIS, la valoració del govern de Patxi López no era especialment dolenta (el 38,2% considerava la seva gestió com a molt dolenta o dolenta), però el pacte amb el PP li ha acabat passant factura. Pacte aclamat primer i criticat després per l’encara lehendakari, que ha absorbit bona part del desgast, sigui per mèrits propis o aliens. A pesar de la trompada, el PSE obté el 19.13% dels vots i 16 escons, percentatge molt semblant a la seva sèrie històrica. Una tendència que de ben poc serveix als dirigents del PSOE i el PP quan analitzen una realitat: han perdut 490.000 vots. La sagnia socialista ha estat considerable, principalment als municipis del marge esquerre del Nerbion, com Barakaldo i Sestao. Tard, però han assumit que, després de quatre anys, s’ha tornat a la normalitat democràtica.

El PNB s’ha beneficiat també d’un cert efecte bandwagon  o del ‘carro guanyador’. Aquell efecte que diu que la gent opta pel candidat o partit que va per davant a les enquestes per reforçar-lo. Els ciutadans tot sovint prefereixen apuntar-se a l’opció “segura” abans que obrir-se a noves aventures. Amb la població desitjant canvi, els dos partits governamentals desgastats i una formació nova amb moltes incògnites, l’opció “útil” penebista s’ha acabat imposant.

pancartabilbo.JPG El sostre d’EH Bildu

A Bilbao -la ciutat dels 10 minuts- el pavelló de La Casilla, a prop de Sabin Etxea, oferia un altre aspecte. Però només en estètica i ritme i no en profunditat. Grups musicals amenitzaven l’espera mentre un pavelló gèlid anava congregant a militants i simpatitzants. Passar la barrera dels 20 diputats i ser la segona força en 32 anys es podria considerar tot un èxit. Precisament aquell èxit era el que volíem captar. De raons n’hi havien. L’any 2009 les dues formacions legals de la coalició (Aralar i EA) no arribaven al 10% dels vots i sumaven 5 escons. Ni l’antiga Euskal Herritarrok va arribar a aquest sostre: el percentatge màxim de vots va ser l’any 1990 amb el 18,33%  i el màxim nombre de paperetes l’any 1998 amb prop de 225.000.

Malgrat tot, la sensació era agredolça. Primer, perquè en comparació de les generals del passat mes de novembre el PNB ha aconseguit recuperar-se i situar-se a una distància de 10 punts respecte els abertzales. Segon, perquè una lectura més detallada de les dades evidencia que el sostre esperat de vots (potser) no s’ha tocat. La suma de vots i escons d’HB i EA des de 1986 i 1998 és superior als aconseguits per la coalició EH Bildu.

Un cicle electoral llarg i la preeminència de la realpolitik ha fet mal a la coalició. L’exemple més clar és la ciutat de Donosti, on Bildu ostenta l’alcaldia i la totpoderosa Diputació foral. Entre conflictes de brossa i altres decisions polèmiques, Bildu ha patit un fort revés. A la província, el PNB només ha aconseguit un 2% més de vots que el 2009 i ha empatat amb el partit de Laura Mintegi.

Una certa “normalització” del cas basc ha fet que els temes més quotidians emergissin. L’enquesta pre-electoral ja en donava alguna pista. El CIS preguntava als ciutadans quin partit veien més capacitat per governar. El PNB és a tots els territoris històrics el partit a qui els ciutadans assenyalen de forma més majoritària. És a Guipúscoa on més ciutadans veuen a EH Bildu com el més capacitat (un 18% així ho creu). No obstant això, també és en aquesta província on més ciutadans creuen que és el PNB el més preparat (36.9%). 500 paperetes de marge és un dur correctiu a les expectatives dels abertzales.

governarprovíncies.gif

La sensació que el sostre d’EH Bildu no s’ha tocat es palpava en l’ambient. A partir d’ara els caldrà fer les coses diferents, assumint l’avanç electoral des del poder. Una bona estratègia els pot dur a trencar aquest sostre però també a recular a quotes d’anys anteriors, tot i que en aquest cas per motius ben diferents: pel desgast de governar, de decidir. Hores abans, en un bar al centre de Bilbao, un potencial votant d’EH Bildu ja ens ho deia: “Estava a punt de votar Bildu. Però no, encara no. Encara és aviat”.

La Catalunya funcionària

dilluns, 1/10/2012

Comencem l’anàlisi d’alguns aspectes claus que poden incidir en la manera en què els catalans i les catalans votaran el proper 25 de novembre. De mica en mica anirem desgranant allò que mou als ciutadans a triar una papereta concreta o a no triar-ne cap.

Un dels primers elements que hem volgut analitzar és el comportament dels treballadors públics. Es tracta d’un col·lectiu que durant aquesta legislatura s’ha situat en l’ull de l’huracà després de l’aprovació de diversos d’austeritat i de contínues declaracions a favor i en contra de la seva feina. De quanta gent estem parlant? L’1 de gener d’enguany la Generalitat de Catalunya tenia 165.604 treballadors públics. Si hi sumem la plantilla de la resta d’administracions (per exemple, vora trenta-dos mil treballadors de l’Administració de l’Estat), la xifra s’acosta als 200.000 treballadors públics. Segurament aquesta xifra ha baixat en els darrers mesos, però si assumim que és aproximada, i ho dividim pel cens electoral català (més de 5,2 milions de persones a l’1 d’agost d’enguany) trobem que un total del 5,7% de persones que votaran són treballadors públics.

Pot semblar un col·lectiu reduït, però les mesures d’austeritat impulsades en els darrers anys poden haver-lo cohesionat i situat en una perspectiva contrària als partits que precisament han impulsat aquestes mesures. Vegem-ho.

Des del novembre del 2010, el CEO ha realitzat cinc baròmetres i en cadascun dels quals ha inclòs preguntes sobre intenció de vot i sobre la situació laboral dels enquestats. Una d’aquestes últimes ens permet saber si les persones estan ocupades en el sector públic o privat. La sèrie que n’obtenim és la següent (febrer 2011-juny 2012). Com s’observa, CiU ha anat perdent suports gradualment entre els ocupats al sector públic. El febrer del 2011 més d’un 30% de funcionaris tenien la intenció de votar a la federació nacionalista, percentatge que es va reduir fins al 23% al juny de 2011. La davallada també es produeix en el cas del PSC i el PP, mentre puja lleugerament per ERC i ICV-EUiA.

evolvotspublic.gif

I en el sector privat? La tendència resumida en el següent gràfic és semblant, tot i que la davallada per CiU no és tan pronunciada. Així mateix, s’observa que aquells professionals que treballen al sector privat mostren cada vegada més una predisposició més baixa a votar el PP. És rellevant destacar també la baixa predisposició de les persones que treballen al sector privat de votar la resta de formacions polítiques. Entre aquest col·lectiu, més del 30% estan disposats a votar CiU. El segon partit és el PSC, que no obstant això recull només vora el 10% dels vots.

evolvotsprivat.gif

Amb tot, ambdues gràfiques mostren una tendència que també s’observa en d’altres enquestes: la davallada de CiU no ve acompanyat d’un augment similar d’altres partits, fet que mostra la dificultat de l’oposició de fer forat. On van a parar, per tant, tots aquests electors? Vàries opcions: 1) És una intenció de vot oculta i realment acabaran votant CiU; 2) el vot va a partits més petits (no mostrats aquí pels pocs casos de l’enquesta); 3) l’abstenció és una de les opcions que aquestes persones contemplen. Misteris que de mica en mica intentarem anar solucionant.

Record i expectatives de vot al Parlament i al Congrés

divendres, 18/05/2012

Diumenge i dilluns passat El Periódico ens presentava els resultats d’una de les enquestes que el diari encarrega periòdicament a l’empresa GESOP. Fins aquí poques novetats. L’enquesta, entre d’altres qüestions més d’actualitat, ens mostrava com l’acció del PP semblava començar a rebaixar les expectatives de vot del partit conservador, cosa que ja fa un cert temps que s’intueix en el cas de CiU. Per altra banda, ERC es mostrava com a un partit clarament a l’alça, ICV semblava que també apuntava a un augment, i el PSC per primera vegada podia frenar l’espiral decreixent en el que semblava que havia caigut.

Més enllà d’això però a mitjans de setmana ens va sorprendre que, per primera vegada, una empresa privada posava a disposició del públic general la matriu de dades d’una enquesta pròpia, i no ho feia uns quants mesos després de la realització de l’enquesta sinó el dia després de sortit publicada.  En aquest sentit doncs, cal agrair a El Periódico i a l’empresa GESOP que hagin accedit a proporcionar aquesta matriu de dades per tal que els melòmans de la politologia hi puguem jugar. D’altres, en podrien aprendre…

Avui, per començar amb l’explotació de la base de dades, ens volem centrar tan sols amb els transvasaments de vots que es donarien si el proper diumenge se celebressin les eleccions autonòmiques i les generals. En el primer gràfic es mostra a quin partit es votaria es votaria a les eleccions autonòmiques en funció de qui va votar en les passades eleccions al Parlament català.

Del gràfic se’n desprèn que ERC és el partit que tindria una volatilitat electoral més reduïda, conservant el 74% dels votants i no patint fugues cap a cap altre partit a excepció dels que encara es mostren indecisos. El PSC per contra tindria una volatilitat força elevada (43%), si bé obtindria nous vots tant de CiU, com d’ICV, com d’exvotants en blanc, i remarcablement de persones que no van votar. CiU, per la seva banda, conservaria el 63% dels suports i, obtindria vots addicionals de tota la resta de partits, especialment del PP (12% dels seus antics votants) i de d’exvotants d’altres partits i de l’abstenció. Finalment, el PP és el partit que tindria una volatilitat més elevada, conservant poc més d’un de cada dos electors. Un 12% dels seus votants se n’anirien en unes hipotètiques properes eleccions al bàndol convergent.

autonòmiques.png

Pel que es refereix a les eleccions generals, la tendència és força similar, si bé en aquest cas al tractar-se d’unes eleccions més properes les preferències polítiques estan més actualitzades i conseqüentment la volatilitat electoral és més baixa. ERC en aquest cas continua essent el partit que conserva el major número de votants (8 de cada 10), seguit de molt a prop per ICV i CiU amb percentatges pràcticament idèntics. En cap d’aquests casos és remarcable la fuga de vot a altres formacions. El PSC per la seva banda conservaria el 71% dels vots, si bé obtindria importants  nous suports d’exvotants ecosocialistes, de votants en blanc, així com d’una de cada 5 persones que es van abstenir. Finalment, el PP és el partit que conservaria un percentatge de votants més reduït, del 64%, sense obtenir suports significatius de cap altra formació política, si bé arrossegant un 7% dels vots dels abstencionistes.

generals.png

En els propers dies, aprofundirem en l’anàlisi de l’enquesta.

La (no) importància de la participació electoral

dilluns, 13/02/2012

És una idea força estesa que la participació afecta més a uns partits catalans que a uns altres. L’argument acostuma a ser el següent: 1) Hi ha gent que per característiques socials té una probabilitat més baixa de votar. 2) Aquests ciutadans, si votessin, ho farien per un partit que defensés els seus interessos. És a dir, a un partit d’esquerres. 3) Com que això no passa, els partits d’esquerres tenen més dificultats per mobilitzar el seu electorat. 4) Conclusió: els partits d’esquerres parteixen d’una situació més difícil que els de dretes per guanyar les eleccions.

Hi ha moltes propostes per a solucionar el que es coneix com a “biaix ideològic de l’abstenció”, entre les quals s’hi inclou el vot obligatori. Propostes que tenen totes un rerefons: l’ideal democràtic de representar tota la població. La democràcia no exigeix una participació absoluta, però es fonamenta en la idea que el sistema funciona millor si hi ha més ciutadans que participen. Si l’abstenció no és aleatòria i es concentra en un determinat grup de votants, el sistema pot patir una manca de representativitat. Un clar exemple són les persones d’ètnia gitana: voten (molt) menys que la majoria i, per tant, la seva veu difícilment arriba a les institucions.

Per tant, la solució (com a mínim teòrica) a aquest baix passaria per aconseguir quelcom força utòpic: si vota el 100% de la gent, desapareix el biaix i solucionat el problema.

O no.

Primer, cal assumir que els abstencionistes votarien més als partits d’esquerres, la qual cosa resulta difícil si s’analitza d’on prové el vot de l’extrema-dreta. Però, fins i tot si això últim fos cert, les evidencies empíriques no són clares. Per exemple, Bernaghen i Marsh troben que una participació del 100% no comporta guanys significatius pels partits de centre-esquerra. Només hi surten guanyant els partits petits o els que no són al govern, però no amb prou força com per decantar els resultats electorals.

I què passaria a Catalunya? El discurs general és també que l’abstenció perjudica l’esquerra, en essència al PSC. Vegem-ho. A partir de l’enquesta post-electoral de les passades eleccions catalanes, m’he preguntat què haurien votat aquells que diuen no haver-ho fet. Com podem saber què haurien votat? He considerat el gènere, l’edat, els ingressos, la posició en l’eix esquerra-dreta, en l’eix nacional, la valoració del govern tripartit i la valoració dels líders de cada partit. A partir d’aquí s’imputa un vot a aquelles persones que diuen no haver votat (el 45,3% de l’enquesta). El següent gràfic mostra el percentatge de vots de cada partit (eix de les Y) en diferens escenaris de participació (eix de les X).

projecció.tiff

Quina és la conclusió? Els resultats són molt semblants en qualsevol escenari de participació. Si votés tothom (100%), s’observa que el PSC milloraria lleugerament els resultats en detriment de CiU, però la diferència és irrisòria.

Uns resultats que confirmen estudis previs i que ens porten a una pregunta: si els resultats amb el 100% de participació no canvien, per què l’abstenció se segueix plantejant com un mecanisme que perjudica més a determinats partits? Una pregunta feta a la lleugera, provocativa –ho reconec-, però no per això menys interessant.

El pòquer escocès

dijous, 2/02/2012

Un cop publicats els respectius projectes de llei per part d’Edimburg i Londres la partida a començat al Regne Unit. El referèndum sobre la secessió d’Escòcia es farà, però moltes qüestions han quedat obertes a la negociació: dates, campanya, finançament, supervisió electoral, competències, cens i, sobretot, les preguntes. I de tot plegat hi ha un aspecte que preocupa especialment: com es comptarà el resultat? Si Salmond se surt amb la seva, el referèndum podria acabar tenint tres opcions: status quo (que quedés tot igual), devolució màxima (devo max.) i secessió. Ara bé, gràcies a Kenneth Arrow, sabem que quan hi ha tres o més alternatives en joc i cal que siguin votades per un grup de persones (els escocesos, en aquest cas) resulta impossible establir un sistema de votació que satisfaci una agregació de preferències de tota comunitat. És l’anomenada paradoxa d’Arrow. Quins implicacions té de cara al referèndum escocès? Doncs moltes, gairebé podem dir que, en cas de plantejar tres escenaris (status quo, devo max, secessió), serà el mètode de recompte el que decidirà el resultat. Vegem-ho* amb quatre mètodes diferents:

Posar “creuetes”

Aquest sistema seguiria el clàssic first past the post. És a dir, consistiria en situar les tres opcions en una butlleta i simplement cada votant posaria una creu a la seva opció preferida. L’opció més votada seria la guanyadora. Seguint les enquestes, el resultat podria ser aquest:

Status quo: 30%

Devolució màxima: 34%

Secessió: 36%

Amb aquest sistema la secessió s’imposaria amb un 36% de suport, però mai sabríem les segones preferències dels electors. Alguns experts apunten que molts optarien pel vot estratègic: per exemple partidaris de l’status quo podrien votar per la devolució màxima o partidaris de la secessió podrien optar també per la devolució màxima, etc.

Ordenar les opcions

Tal com hem vist, tot plegat seria força dependent de les segones  preferències dels votants. Una manera de tenir-les en compte seria optar per un vot alternatiu. Els votants haurien d’ordenar les tres opcions en funció de les seves preferències amb un 1, 2 o 3. El resultat podria ser aquest:

Devolució màx: 30%

Status quo: 34%

Secessió: 36%

Així, si cap opció arribés al 50% s’haurien de sumar les segones preferències a les dues opcions més votades. Aquest escenari en un electorat dividit entre status quo i secessió com a primera opció podria eliminar en el recompte de les primeres preferències l’opció per la devolució màxima. Suposant que el 30% partidari de la devolució màxima es dividís en segona preferència entre un 20% i un 10% el resultat seria:

Status quo: 34% + 20% = 54%

Secessió: 36% + 10% = 46%

Amb aquest sistema, doncs, guanyaria l’status quo. Tot quedaria igual.

Preguntar i comptar, el mètode Salmond

L’aposta de Salmond és fer dues preguntes de resposta Sí/No separades: una sobre la secessió l’altra sobre la devo max. La primera ha estat inclosa a l’esborrany presentat al Parlament, i la segona es podria incloure després del període de consultes. Com es comptaria el resultat? La pregunta que obtingués més partidaris del Sí, s’imposaria.

Aquest mètode agrada a Salmond ja que si a la primera pregunta sortís, per exemple, un suport del 36% a la secessió a la segona es podrien sumar els partidaris de la devolució màxima a una part dels partidaris de la secessió, cosa que amb tota probabilitat donaria la victòria a aquesta segona opció.

Resta oberta, però, una qüestió inquietant: què passaria si cap de les dues preguntes obtingués una majoria favorable al Sí? (per exemple secessió 36% Sí; devolució màxima 49% Sí)

Fer una “lligueta”

Una proposta estranya per a desempatar resultats seria fer una “lligueta”. Seguint al filòsof Condorcet, es podrien fer tres preguntes: a) independència o status quo?; b) devolució màxima o status quo?; c) devolució màxima o independència.

En aquest cas el resultat podria ser el mateix que l’anterior, l’status quo seria batut en (a) i (b) i finalment a la (c) la devolució màxima batria la independència. Guanyaria l’opció de devolució màxima amb dues victòries (sobre status quo i sobre independència). Ara bé, el fet d’haver de decidir entre devolució màxima i independència no agradaria a Salmond, que a hores d’ara centra la campanya en convèncer l’electorat que devolució màxima i secessió signifiquen remar en la mateixa direcció. Una altra possibilitat seria que l’status quo derrotés a la devolució màxima, això passaria si la majoria dels partidaris de la secessió preferissin l’status quo més que no pas la devolució màxima.

Així doncs,  en funció del sistema de votació els resultats poden ser completament diferents:  en aquests quatre casos hem vist fins a tres resultats possibles!

* Aquest post és una traducció adaptada de l’article de l’analista Peter Kellner (YouGov)

Aquests dies seguim atentament l’amic mediàtic Aubachs , Better Nation i Devolution Matters, bona lectura.

El misteri del votant dual

dilluns, 23/01/2012

Els votants del PSC castiguen el partit per la deriva catalanista dels seus dirigents. El PSC reforçarà el perfil catalanista i, per tant, “es veurà obligat a desatendre les preferències de la majoria del seu electorat”. El PSC hauria de parlar només d’ideologia (d’esquerra!) i deixar de banda debats que distreuen el partit.

Un reguitzell d’idees com les anteriors s’apodera dels opinadors i tertulians cada vegada que hi ha eleccions catalanes. Són idees sobretot provinents d’aquells que creuen (o voldrien, això ja no ho sabrem…) que el partit donés més èmfasi als temes ideològics i menys als nacionals. I que, al seu torn, prioritzés altres temes nacionals. Per resumir: més esquerra i menys catalanisme.

Quan el PSC no ho fa i es deixa endur per les perilloses marees del catalanisme, li va malament. Com a mínim aquesta és la principal hipòtesi que s’ha utilitzat per explicar el vot dual, un fenomen no genuí de Catalunya, però especialment intens en les nostres terres.

L’anomenat votant dual és aquell que canvia el seu vot en funció de què s’estigui escollint. Tradicionalment ha fet referència a aquelles persones que votaven PSC a les eleccions al Congrés dels Diputats i CiU al Parlament de Catalunya.  Quin és el motiu? Allò que he destacat anteriorment: el perfil catalanista del PSC els espanta.

És una hipòtesi que mai m’ha convençut. Una cosa és el sentiment nacional d’una part dels seus votants i l’altra és fer d’aquest sentiment nacional casus belli en totes i cadascuna de les ocasions. No obstant això, el meu principal dubte sobre aquesta hipòtesi és que deixa de banda els votants i la política. Així doncs, són aquests votants duals totalment aliens a què passa políticament i només analitzen fredament l’oferta política? No poden suportar la suposada radicalitat catalanista del PSC? I, si és així, per què voten generalment CiU?

En un estudi recent Pedro Riera va estudiar el vot dual a Catalunya i va arribar a la conclusió que el líder del partit tenia un pes elevat a l’hora d’explicar aquest comportament. És a dir, si valores positivament el candidat del partit, la probabilitat de canviar de vot baixa, i viceversa. La seva conclusió és diàfana: “Així, els extraordinaris resultats que ha obtingut sempre CiU als comicis autonòmics es deuen en bona mesura a que grans borses de votants d’altres formacions (sobretot del PSC-PSOE) a les eleccions generals avaluen molt positivament els candidats convergents a la presidència de la Generalitat”.

Vegem què va passar en les darreres eleccions catalanes (postelectoral del CIS). El següent gràfic mostra quin dels factors considerats va tenir més impacte a l’hora de comportar-se dualment (veure nota metodològica).  Com s’observa, la valoració de la tasca feta pel Govern, aleshores presidit pel socialista José Montilla, és un dels factors que pesa més. Aquells que valoraven negativament la feina feta tenien una alta probabilitat de desertar del PSC i anar-se’n a CiU. Però, en la línia d’estudis anteriors, la valoració del líder de CiU, Artur Mas, emergeix com un dels factors més importants. És a dir, aquells que valoraven positivament a l’ara president de la Generalitat, tenien una elevada probabilitat de canviar de vot (del PSC a CiU). Tant la ideologia del PSC (en l’eix esquerra-dreta) com el grau de nacionalisme català del partit no tenen un efecte estadístic significatiu. Finalment, aquells que consideren que al Parlament de Catalunya cal votar un partit nacionalista tenen també probabilitats de canviar de vot.

duals.tif

És una anàlisi ràpida, però que confirma allò que han trobat altres estudis: la valoració del líder o de la gestió del govern tenen un fort impacte sobre la probabilitat de canviar de vot entre unes i altres eleccions. Després de tenir diversos líders i idees, hi ha qui encara s’entesta en acusar el PSC de catalanista i en dir-li que “escolti” el seu electoral espanyolista. És una opció legítima, si el seu objectiu és renunciar a les posicions que et donen a Catalunya la victòria electoral. Els votants duals seguiran desertant en massa. Potser que comencin pensant quines idees aporten i quin líder les trasllada. Una manera ben diferent de mantenir els votants i de no creure en fantasmes electorals.

—————————————-

Nota metodològica per a curiosos i avorrits: Les estimacions surten d’una regressió logística en què la variable dependent correspon a aquells que van votar PSC a les eleccions espanyoles i CiU a les catalanes (1) i aquells que van mantenir el vot als socialistes (0). El model inclou les variables de control de gènere, edat i ingressos. Les estimacions del gràfic corresponen a les preguntes 8, 35, 36, 38, 50, i 52 de l’enquesta abans citada i han estat calculades amb Clarify (primeres diferències).