Arxiu de la categoria ‘Corrupció’

Cinc apunts sobre la corrupció

dimecres, 27/02/2013

Des de fa dies la corrupció és un dels temes estrella als mitjans de comunicació, els casos se succeeixen i no hi ha dia que no apareguin noves informacions referents a la classe política catalana o espanyola i a gairebé tots els nivells de govern. Aquí no volem analitzar-ne les causes ni les dificultats per a mesurar-la a nivell comparat, hi ha prou evidència que aquest és un problema greu a casa nostra i que fa de mal solucionar. D’altra banda, també hem de tenir present que els casos de corrupció afecten un percentatge molt petit de la nostra classe política (local, autonòmica i estatal), la majoria hauríem de considerar-la honesta. En tot cas, volem fer unes quantes reflexions sobre la manera d’abordar la corrupció seguint les definicions que ens proporciona Manuel Villoria en aquest llibre.

Definició. Què és corrupció i què no ho és no està gens clar ni tan sols per a aquells que es dediquen a estudiar-la. Als mitjans de comunicació sembla ser que hi predominen dues definicions. Una primera definició és la que podríem anomenar legalista: en aquest esquema la corrupció es defineix en relació a la llei, si aquesta s’ha vulnerat s’és corrupte i sinó no. D’aquí sorgeix el debat sobre la necessitat de dimitir en cas d’imputació, i per tant s’atorga als jutges el darrer criteri sobre si un polític ha estat corrupte o no. Una segona definició/explicació, és la que podem anomenar economicista. Aquesta es basa en una concepció egoista dels humans centrada en la maximització de beneficis (i per tant, dels càrrecs polítics, que són humans) i té com a punt de partida la desconfiança general, diu: no ens hauria d’estranyar que hi hagi corruptes ja que les persones accedeixen al càrrec des de la voluntat d’obtenir beneficis personals.

Ètica. Les definicions esmentades més amunt obliden la dimensió ètica de la política. Si la corrupció és el negatiu de la integritat política, centrar-nos en la primera ens pot dur a oblidar completament la segona. I és que una definició legalista com la que hem esbossat més amunt potser permet actuar als jutges però no ens informa sobre quina ha de ser la conducta dels polítics (que més enllà d’administrar o gestionar, ens governen), n’hi ha prou amb un polític legal? És correcte/legítim tot allò legal? Si no fem una reflexió sobre les virtuts dels governants podríem arribar a la conclusió que aquests és suficient que no vulnerin les lleis (així en negatiu) sense exigir-los res més, com ara que compleixin el programa electoral amb el qual van ser escollits, o si més no expliquin per què l’incompleixen. D’altra banda, la concepció legalista pot acabar essent força naïf: els polítics, entre d’altres coses, són precisament els legisladors.  

Selecció dels polítics. Si adoptem el debat en positiu potser ens adonarem que malgrat el soroll mediàtic dels casos de corrupció el problema de fons és la selecció dels nostres polítics. Mesures com l’enduriment de penes, les auditories i els controls, la transparència o el reforçament de la Fiscalia anticorrupció potser són necessàries, però no són pocs els que han apuntat als mecanismes de selecció de les elits polítiques i el seu rendiment de comptes com la causa última de la corrupció. Seria massa extens comentar-ho aquí: partitocràcia, separació entre administració i polítics, existència de mitjans de comunicació amb pluralitat interna o la llei electoral són elements clau en aquest debat. Aquí o aquí ja s’ha comentat de manera extensa.    

Transparència. Les necessàries mesures contra la corrupció a vegades poden acabar minant les bases de la democràcia representativa. Tal com ha alertat Ivan Krastev la insistència en la transparència a vegades té un efecte inesperat: acabar amb la poca confiança que quedava en la classe política. Com aquell company que es passa el dia espiant el mòbil de la seva parella, la voracitat amb que s’exigeix la publicació de tota mena de dades o reunions dels polítics acaba la impossibilitat de traspassar la responsabilitat de governar-nos a un representant polític. Tal com ha explicat Krastev quan el govern búlgar va decidir fer públiques les reunions del consell de ministres (per transparència) immediatament es van acabar les crítiques al si del govern, cap ministre volia rebatre al president públicament, Bulgària es convertí en encara més autoritària del que ja era. Goethe ho resumí molt bé: “On hi ha molta llum l’ombra és profunda”.      

Cercle viciós. Finalment, no és estrany que en aquest context de desconfiança generalitzada la distància entre governants i governats es converteixi en abismal. La “religió civil” de Rousseau o els “hàbits del cor” de Tocqueville són impossibles de cultivar en una democràcia que defineix la pràctica política en negatiu (allò que no vulnera la llei) i que desconfia de tota persona que la practica. La corrupció ens aboca a un cercle viciós que només es pot trencar amb més política, i no pas des del la promoció de la desconfiança general. Com han apuntat diversos autors, moltes vegades la corrupció es presenta a les eleccions i guanya: bastir alternatives i castigar uns corruptes que passen per les urnes és fonamental per trencar el cercle.   

Una plaga que esquitxa però no embruta

diumenge, 3/02/2013

La idea que la política pateix una corrupció gairebé total té un ampli consens a casa nostra. De raons (o casos) no en falten: Pretòria, Palau, Pallerols, Maquillatge, Scala, Brugal, ITV, Gürtel… són alguns dels casos que han aparegut als titulars en els últims mesos. Les enquestes que van apareixent no fan més que confirmar que la percepció ciutadana de la política és de corrupció generalitzada. ¿El poder corromp i no s’hi pot fer res, tal com diria Lord Acton i repetiria el líder d’Unió Josep A. Duran i Lleida? Potser sí, però mentre que en alguns països occidentals la plaga s’ha aconseguit controlar amb relatiu èxit, a l’estat espanyol la corrupció és un fenomen que lamentablement encara entra massa sovint en l’ordre del dia. En efecte, com informa l’ONG Transparency Internacional en el seu informe del 2012, entre els estats d’Europa Occidental, Espanya registra l’índex de transparència més baix, només per davant de Grècia, Itàlia i Portugal. Amb tot, si es fa la comparació, Espanya ocupa el lloc 35 d’una llista de 176 estats, liderada per Dinamarca, Finlàndia i Nova Zelanda i amb Somàlia i Corea del Nord a la cua.

[Continuar llegint al diari ARA]

Sistemes electorals i corrupció

dimecres, 18/01/2012

corruption.jpg

Ja fa dies que en la nostra societat hi ha un debat latent que, amb més o menys intensitat, va entrant en l’agenda dels mitjans de comunicació i dels debats polítics però que, en una espècie de dia de la marmota constant, mai aconseguim treure’n el veritable entrellat i, en una autèntica regressió ad infinitum, en continuem reproduïm els mateixos debats i posicionaments. Estem parlant de la relació entre la corrupció i el sistema electoral. Aquest diumenge el diari ARA ens oferia un extens reportatge sobre la corrupció a l’estat espanyol, i a propòsit d’això, ahir en Salvador Cardús escrivia un interessant article on, entre d’altres, plantejava la possibilitat que un sistema electoral amb menys partidista –i per tant amb més pes del polític com a individu­– podria frenar l’extensió d’aquesta pràctica. Aquest argument com bé sabem però no és nou, ans el contrari: entre les reclamacions del moviment del 15M en destacava la creació d’un nou sistema electoral on els ciutadans poguessin tenir un control més directe dels partits polítics.

Malgrat que sembla ser que entre experts hi pot haver un cert consens en el fet que un sistema electoral amb un major component personalista permetria més control de la corrupció, avui ens interessa saber què ha dit la literatura especialitzada en aquest tema. Per això, ens centrem en un article recentment publicat a la prestigiosa revista Electoral Studies que presenta una interessant teoria sobre l’efecte del sistema polític en la corrupció. En l’article Party systems, electoral systems and constraints on corruption, Nicholas Charron afirma que la idea que sistemes electorals majoritaris són més propensos a crear menys corrupció que els proporcionals no és precisa i que, el que cal, és tenir en compte el nombre de partits polítics.

Així, Charron argumenta que en els sistemes majoritaris (més personalistes, com per exemple França, Gran Bretanya o els EUA), la corrupció només serà més baixa quan el sistema de partits polítics és bipartidista o si més no proper al bipartidisme. Per contra, en sistemes majoritaris on hi ha multipartidisme, els nivell de corrupció creixeran de manera molt considerable. L’autor justifica aquesta teoria en base al fet que en sistemes majoritaris amb bipartidisme cadascun dels partits té  molts incentius per controlar la gestió de l’altre: el control els donarà, en definitiva, accés al poder, atès que no hi ha altres partits que els puguin fer ombra. En canvi, quan el sistema és majoritari però multipartidista els partits de l’oposició no tindran incentius per controlar intensament el governant atès que aquest control no garanteix un benefici directe pel partit si no que aquest benefici pot recaure en algun altre partit de l’oposició o bé repartir-se homogèniament entre aquesta. Al cap i a la fi doncs, el control de la corrupció no els dóna més accés a poder.

En sistemes proporcionals (com l’espanyol, l’italià o el de la majoria de països nòrdics) el nombre de partits polítics en canvi l’autor considera que és irrellevant: atès que en aquests sistemes no hi ha un únic partit perdedor en cada districte (cosa que sí que passa en els majoritaris),  quan el sistema és multipartidista encara es continuen generant incentius pels partits per controlar la corrupció. El control en aquest cas pot portar a l’obtenció d’un major percentatge de vots i per tant a obtenir representació, cosa que en els sistemes majoritaris, si no s’és el principal partit de l’oposició, no passa.

De manera gràfica, l’autor ho resumeix de la següent manera:

corrupció i enep.png

És probable doncs que un sistema electoral majoritari, on les persones i no tant els partits hi tinguin més pes, redueixi el risc d’incórrer en corrupció, si bé quan aquest està fortament atomitzat pot causar un efecte invers. En canvi, en els sistemes proporcionals l’efecte podria ser que fos independent en el nombre de partits. Amb tot, i malgrat l’originalitat i la coherència dels arguments presentats per l’autor hi ha alguns elements que trontollen, en relació especialment a l’operacionalització de determinades variables i a la inclusió d’algunes altres variables, cosa que encara no ens permet donar per tancat, de cap manera, el debat sobre el sistema electoral i la corrupció.

I és que potser en aquest tema estem condemnats a viure en un continu dia de la marmota….