Arxiu de la categoria ‘Diari ARA’

Una plaga que esquitxa però no embruta

diumenge, 3/02/2013

La idea que la política pateix una corrupció gairebé total té un ampli consens a casa nostra. De raons (o casos) no en falten: Pretòria, Palau, Pallerols, Maquillatge, Scala, Brugal, ITV, Gürtel… són alguns dels casos que han aparegut als titulars en els últims mesos. Les enquestes que van apareixent no fan més que confirmar que la percepció ciutadana de la política és de corrupció generalitzada. ¿El poder corromp i no s’hi pot fer res, tal com diria Lord Acton i repetiria el líder d’Unió Josep A. Duran i Lleida? Potser sí, però mentre que en alguns països occidentals la plaga s’ha aconseguit controlar amb relatiu èxit, a l’estat espanyol la corrupció és un fenomen que lamentablement encara entra massa sovint en l’ordre del dia. En efecte, com informa l’ONG Transparency Internacional en el seu informe del 2012, entre els estats d’Europa Occidental, Espanya registra l’índex de transparència més baix, només per davant de Grècia, Itàlia i Portugal. Amb tot, si es fa la comparació, Espanya ocupa el lloc 35 d’una llista de 176 estats, liderada per Dinamarca, Finlàndia i Nova Zelanda i amb Somàlia i Corea del Nord a la cua.

[Continuar llegint al diari ARA]

La fi de l’idil·li espanyol amb el sistema autonòmic

dissabte, 2/02/2013

Fruit de la necessitat de fer equilibris, el model territorial espanyol va néixer de la indefinició del pacte constitucional. Un pacte que si alguna cosa buscava era la necessitat de mantenir la unitat indissoluble d’Espanya subjectant les “comunitats històriques” a través d’algunes concessions. L’anomenat “cafè per a tothom” va generalitzar la descentralització, fins i tot en aquelles províncies on no hi havia demandes d’autogovern, i va fer de la distinció entre nacionalitats i regions un element decoratiu. L’estat autonòmic es va anar consolidant i homogeneïtzant: les successives reformes estatutàries van anivellar finalment les comunitats de “via lenta” i “via ràpida”. La igualtat va acabar imposant-se.

[Continuar llegint al diari ARA]

Declaracions de sobirania en l’àmbit internacional

dijous, 24/01/2013

És habitual fer pronunciaments similars al de Catalunya abans de ser independents

La declaració de sobirania votada ahir al Parlament no és ni de bon tros una anomalia si fem un cop d’ull a altres processos. Molts països d’una manera o altra han declarat davant del món la seva sobirania i per tant la seva existència com a subjecte polític i jurídic per sobre la legitimitat del seu estat matriu. Es podria pensar que la declaració de sobirania és, de fet, una declaració d’independència. A vegades aquesta declaració ha estat, a efectes pràctics, el mateix que la declaració d’independència. En aquest sentit només cal recordar el document que van signar les tretze colònies de l’Amèrica del Nord el 1776 per absoldre’s de la seva lleialtat a la Corona britànica. Però en altres contextos hi ha nacions que han necessitat afirmar la seva sobirania i la preeminència de la seva voluntat, per sobre de cap altra, per tal de plantejar-se el seu propi futur.

[Continuar llegint al diari ARA]

La crisi i el descontentament fan entrar a debat el sou dels polítics

dilluns, 14/01/2013

El filòsof alemany Max Weber ja va apuntar que en un sistema democràtic calia disposar de càrrecs polítics remunerats per evitar que només es dediquessin a la política rentistes desenfeinats. Tot i que sembli paradoxal, la introducció de salaris als parlamentaris va ser una conquesta del moviment obrer. A Anglaterra eren els sindicats els que alliberaven econòmicament delegats obrers perquè defensessin els seus interessos a la Cambra dels Comuns, fins que a principis del segle XX es van introduir els primers salaris al Parlament.

[continuar llegint a l’ARA]

Amb eina però sense feina

diumenge, 18/11/2012

L’èxode un altre cop. Els catalans al llarg de la història no hem dubtat en deixar enrere la nostra terra a la recerca de noves oportunitats. Aquesta tendència però, es va girar com un mitjó durant el segle XX, fins al punt que, lluny de ser una terra d’emigrats, les oportunitats existents en el nostre país van fer d’aquesta una terra d’acollida. Amb l’arribada de la crisi econòmica però, sembla que l’ordre de les coses es torna a revertir. Moltes de les persones que han arribat al nostre país durant la darrera dècada tornen a fer les maletes per enfilar de nou cap al seu país. Però no només són els nouvinguts els que se’n van; l’èxode també es dóna entre els nascuts al país, i molt especialment entre les persones amb nivells més elevats de formació.

Les dades són esfereïdores. Segons el Gesop, el 66% de les persones amb estudis universitaris acceptarien marxar a treballar a l’estranger, percentatge que entre els estudiants actuals augmenta fins al 85%. Durant l’any 2011 un total de 6.200 persones nascudes al país van marxar-ne i es preveu que durant el 2012 l’èxode arribi a les 24.000 persones. La precarietat laboral,  les poques oportunitat de trobar una feina adequada al nivell d’estudis o els salaris baixos, són alguns dels motius que porten al que ja es coneix com a “fuga de cervells”. Entre els investigadors més joves l’èxode és encara major, motivat en gran mesura per la retallada del 30% en el pressupost per investigació que han patit els pressupostos de l’estat des del 2009.

L’èxode de la població amb estudis superiors suposa, principalment, una pèrdua en la capacitat d’innovació i modernització del país. Però no només això. Segons les dades del baròmetre del CEO del mes de novembre, amb la seva marxa també estem perdent aquelles persones que tenen un interès major per a la política i les que tenen més habilitats per entendre-la. La qualitat del sistema democràtic necessita de perfils formats i amb capacitat crítica per entendre els complexes fenòmens d’avui en dia.

interès educats.png

Les dades també ens revelen que els perfils més formats tenen una opinió ben formada sobre la independència: el percentatge d’abstencionistes i dels que no saben respondre a la pregunta és inusualment baix (un 15%), i el suport a la secessió se situa fins a 8 punts per sobre de la mitjana catalana.

referendum educats.png

Electoralment, aquest col·lectiu es mostra considerablement més partidari d’ICV, i en menor mesura també d’ERC, SI i la CUP. Per contra, els tres principals partits de l’arc parlamentari català, CiU, PSC i PP, reben un suport electoral de la gent amb estudis superiors lleugerament per sota de la mitjana del país. Un col·lectiu, el de persones amb estudis superiors, que té eina, no té feina, però té una papereta a les mans. I de ganes de votar, no n’hi falten.

vot educats.png

L’eterna crisi del món rural

divendres, 16/11/2012

Sempre plou sobre mullat. Probablement no hi ha una frase que millor resumeixi la situació del camp català en l’actualitat. La crisi econòmica que des de fa uns anys assola el país no ha fet més que afegir-se a una situació de crisi estructural en el món rural català que ja fa molts anys que perdura. El nombre de persones empleades en el sector primari no ha fet més que decréixer en els darrers anys: des del 2008  el sector s’ha vist reduït en un 7%, i només en el darrer any la destrucció de llocs de treballs ha estat del 2,3%. En l’actualitat hi ha un total de 56.200 empleades en el sector primari, que representen l’1,9% de la força laboral del país.

La crisi del món rural és molt diversa i afecta molts àmbits diferents: la pràctica liberalització de les fronteres d’Europa amb països amb costos de producció molt baixos ha expulsat a moltes persones del sector, fent molt difícil el relleu generacional i dificultant, al mateix temps, la inversió. Els preus dels sector han baixat dramàticament en els darrers anys: mentre que el 2005 el quilo d’oli d’oliva arbequina es va pagar a 3,21€, el 2011 el preu havia decrescut fins als 1,94€; la taronja navelina dels 0,20€ als 0,12€. En el cas de la carn de vedella, aquesta des de l’any 2006 només ha augmentat un 10% del preu, malgrat que el pinso ho ha fet en el 70%. Però el problema no s’acaba aquí: els marges entre el que rep el productor i el preu que es paga en el destí són més grans que mai: la ceba es ven a 1,02€, 16 vegades per sobre del que rep el pagès, i la pera en origen es paga a 0,42€ i finalment s’acaba venent a 1,57€.

Val a dir que aquesta tendència manifestament negativa i les males perspectives econòmiques del sector s’han donat malgrat l’existència de les subvencions europees a l’agricultura (la PAC). En aquest sentit, tot i que alguns intentin instrumentalitzar políticament el món rural i les ajudes procedents d’Europa, el camp català no té, en global, una bona opinió del sistema  d’ajudes europeu. Segons l’enquesta resultant del projecte Making Democracy Work, la importància atorgada a les polítiques europees és menor entre el camp català que en la població en general. Així, en una escala del 0 al 10, aquells que viuen al camp consideren que les polítiques de la PAC només contribueixen al seu benestar un 4,8 (mitjana), lluny del 5,3 del global de la població catalana.

ue_rural.gif

Les incerteses però s’esvaeixen quan ens referim al comportament polític i electoral del rerepaís català, molt en la línia de les societats rurals de tradició conservadora, però igualment molt arrelat a la terra i a les demandes del país. Mirant les dades del darrer baròmetre del CEO (novembre de 2012) observem un món rural molt favorable a CiU (i en menor mesura també a ERC).

intencio_rural.gif

El suport a la independència ofereix, fins i tot, un matís menor: dues de cada tres persones que viuen al món rural hi votarien a favor.

referendum_rural.gif

Incerteses i certeses doncs d’un món fortament castigat, que sembla que miri amb més esperança que la resta de la població un futur en llibertat.

Revolta a la finestresta: el vot de càstig dels funcionaris als governs

dijous, 15/11/2012

Hi ha la percepció generalitzada que el funcionari protesta “molt” i que, d’ençà de la crisi econòmica, les seves queixes públiques són constants i generals. De fet, durant l’última legislatura, no s’han fet estranyes les escenes de protesta per part del personal docent, dels metges, dels bombers o del personal administratiu. Veure protestar el treballador públic no és avui un fet aïllat i així en donen fe nombroses portades de diaris. Part de la població, però, percep que aquestes protestes han crescut de cop, en època de crisi, i només per tal defensar a ultrança un lloc de treball amb més garanties que la resta de mortals. Egoisme o manca de solidaritat, en diuen.

Allò que sembla, però, no és sempre allò que es produeix. Les enquestes ens diuen que el personal funcionarial protestava més en època de bonança econòmica: l’any 2008, gairebé el 32% assegurava haver participat en una manifestació, més del doble del que ho feia la població en general. Els patrons de protesta, però, s’han normalitzat, sobretot perquè els treballadors del sector privat s’han sumat a l’onada de protestes recents. Tothom es manifesta més, sigui del sector que sigui.

manifes_funcionaris.gif

Amb la supressió de pagues extres, reduccions de sou, augment d’hores de treball i EROs aprovats o en la recambra, es podria concloure que els prop de 200.000 funcionaris de totes les administracions efectuaran un vot de càstig cap als partits que governen, singularment CiU i PP. De nou, els camins del vot són inescrutables. La intenció de vot dels treballadors públics cap a aquests partits (dades del CEO de novembre) és més baixa, però no hi ha una diferència abismal. Tot sovint, el vot no va tan lligar amb allò que s’ha viscut, per molt dur que sigui, sinó en la confiança que cada partit et genera pel dia de demà. D’altra banda, observem com ICV i la CUP tenen un suport més ampli entre els funcionaris que entre la població en general.

intencio_funcionaris.gif

En definitiva, temps difícils per voler ser funcionari. A banda del fre gairebé absolut en noves contractacions públiques, el cos funcionariat ha esdevingut en l’última legislatura el centre de totes les dianes. L’ase dels cops. No és una situació nova: en temps d’estretors econòmiques, el treballador públic és acusat de mantenir privilegis; en moments de bonança, al funcionari se’l titlla d’immòbil i d’avers al risc. A més, l’administració catalana (com la resta d’autonòmiques) ha actuat de boc expiatori de la crisi, malgrat que el seu poder real és més aviat limitat i que firma les nòmines públiques a finals de cada mes.

referendum_funcionaris.gif

Els assalariats: fer pinya en temps de crisi

dimarts , 13/11/2012

Segons l’imaginari progressista, la classe treballadora catalana domina (o hauria de dominar) l’escena política pel que fa a nombre i discurs. Si tenim en compte que els assalariats són la principal força treballadora del país (2.404.200 persones, segons l’Idescat), el context de crisi actual els converteix en un actor polític de primer ordre. De motius, no en falten: des del segon trimestre del 2008, el nombre de persones empleades per compte d’un altri (al sector públic o privat) ha decrescut en pràcticament 600.000 individus. Una destrucció que ha estat especialment crua entre els joves i les dones, i que ha esquitxat menys aquells que disposen d’un contracte indefinit. Tot i aquesta dualitat, la situació és severa per a tothom: d’entre la població assalariada catalana (pública o privada), només el 35% té un salari mensual per sobre els 1.000€.

L’any 2012 els assalariats han patit la pèrdua de poder adquisitiu més gran dels últims 27 anys, una situació que ha fet tancar files en favor dels drets dels treballadors. Els assalariats entenen més que d’altres col·lectius el que significa una baixada de sou i per aquest motiu es mostren més en contra de les retallades als treballadors públics. A més a més, molts tenen por d’un possible efecte bumerang que acabi malmetent també les seves condicions de treball. Tal i com queda reflectit en l’enquesta de GESOP de maig del 2012, entre aquest col·lectiu hi ha pràcticament un empat entre els qui estan a favor de la reducció salarial als funcionaris i els qui hi estan en contra. En canvi, entre les persones que estan ocupades per compte propi, el percentatge dels qui estan a favor augmenta fins al 67%. Les enquestes mostren com la creixent solidaritat entre assalariats públics i privats es complementa, a més a més, amb una defensa forta i aferrada dels serveis públics.

intenciovassalariats.gif

Descrit aquest panorama, hom esperaria que els assalariats fos un col·lectiu amb postures polítiques més progressistes. Així ho certifica el Baròmetre d’opinió pública de juliol del 2012 del CEO. En aquest es mostra com les formacions de l’antic tripartit d’esquerres tenen unes expectatives de vot per sobre de la mitjana. La indecisió i l’abstenció declarada són també menors, indicant certa mobilització de cara a la cita amb les urnes. El suport a CiU se situa uns 5 punts per sota del global de la població, tot i que continua sent, de llarg, l’opció política preferida pels assalariats del nostre país. Tot i que s’han desenvolupat uns certs lligams de solidaritat entre els assalariats catalans, aquesta no s’ha traduït en un suport clar a l’esquerra.

abaixarsoufuncionarisassalariats.gif

L’impacte de la jornada de vaga (14-N) convocada per demà dimecres i el desenvolupament de la campanya electoral podria reforçar-la. Ho sabrem aviat.

referendumassalariats.gif

Treballadors per compte propi: sobirania fiscal i de tot tipus

dimarts , 13/11/2012

La situació econòmica actual ha colpejat amb força el col·lectiu dels treballadors autònoms. Si fa quatre anys a Catalunya hi havia pràcticament 600,000 persones registrades com a tal, a hores d’ara la xifra ronda els 530,000. La recent pujada de l’IVA del mes de setembre afegeix més pressió encara sobre aquest sector, ja molt tocat per la crisi de demanda que pateix la nostra economia o pel difícil accés al crèdit. Abans que la crisi esclatés es considerava als autònoms, en tant que petits emprenedors, com un col·lectiu que se situava, majoritàriament, a la dreta de l’eix ideològic. Malgrat tot, l’actual situació trastoca amb força els patrons tradicionals. A més, la forta pressió de les mesures d’austeritat aplicades pels governs de l’Estat i la Generalitat podria canviar la tendència i situar-los en posicions favorables a partits d’esquerres.

D’una banda, les enquestes ens mostren com, malgrat la contracció econòmica i les mesures del Govern, els autònoms continuen donant suport a Convergència i Unió per sobre de la mitjana global de la població (al voltant d’uns 6,5 punts percentuals). També és destacable que hi ha menys autònoms indecisos, fruit probablement d’una situació que els passa factura d’una forma notòria i d’una realitat que volen canviar. Paradoxalment, l’abstenció declarada és un xic més elevada i podria indicar també certa desmobilització. En època de crisi, les ganes de canviar les coses, però també l’apatia i el passotisme, creixen a parts iguals. Les dades també reflecteixen el menor recolzament dels autònoms al PP i una simpatia més gran cap a ERC o SI.

gintencio_autonoms.gif

Amb tot, als autònoms es decanten també cap a tesis més favorables al sobiranisme. Així ho fan palès les dades del CEO. Si ens fixem en el suport d’aquest col·lectiu a la proposta de sobirania fiscal catalana, veiem com el 56% dels autònoms s’hi mostra totalment a favor, xifra 5 punts percentuals per sobre la mitjana. Les dades mostren que els autònoms no són especialment contraris a un pacte que valoren de forma molt positiva.

gsobfiscal_autonoms.gif

De fet, anant més lluny, si ens fixem en les dades de suport a la independència en un eventual referèndum, les respostes reflecteixen clarament una major pulsió sobiranista: mentre que el suport a la secessió en les darreres enquestes del CEO se situa entorn al 46%, en el cas dels autònoms augmenta fins el 50%. Ens trobem doncs amb un col·lectiu fragmentat i divers, castigat fortament per la crisi, però amb un component que els uneix: desitgen més sobirania. Fiscal i de tot tipus.

greferendum_autonoms.gif

[Si voleu llegir l’article a l’ARA, cliqueu aquí]

Xoc de trens a la parròquia

diumenge, 11/11/2012

El catolicisme és la religió més practicada a casa nostra, malgrat que en els darrers anys, i fruit d’una forta onada migratòria, el pluralisme religiós s’ha consolidat amb centres de culte repartits arreu del país. L’electorat que acostuma a anar a missa els diumenges és d’edat avançada i, seguint les dades del baròmetre d’opinió pública del CEO de juliol de 2012, observem que la seva intenció de vot és marcadament democristiana, amb un suport majoritari a CiU (un 39,1% contra el 25,7% de l’electorat en general), però també amb un suport al Partit Popular superior a la mitjana.

gintencio_catolics.gif

De fet, aquestes dades no resulten sorprenents si les contrastem amb les darreres cites electorals. Però l’actualitat a l’Església catalana de cara al 25N no és pas gaire plàcida. Les declaracions polítiques de la Conferència Episcopal Espanyola, que fa dies va defensar la unitat d’Espanya com un bé a preservar, han generat malestar entre el clergat i els feligresos catalans. Les respostes han estat diverses. A la Conferència Episcopal Tarraconense, els bisbes catalans es van pronunciar a favor de totes les opcions polítiques que consideren moralment legítimes si es basen “en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i  recerquen amb paciència la pau i la justícia”.

No obstant això, hi ha qui ha anat més enllà d’aquest comunicat. El bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, va afirmar fa dies que els bisbes catalans donarien suport a la independència. En paral·lel, el bisbe de Solsona (el més jove de l’estat espanyol), Xavier Novell, va afegir a les declaracions de Taltavull que una Catalunya independent permetria plantejar una Conferència Episcopal catalana reconeguda per la Santa Seu. De la seva banda, el Fòrum Joan Alsina, que aplega un terç dels capellans gironins, s’ha posicionat també obertament a favor de la independència. Més moderat però, s’ha mostrat l’arquebisbe de Barcelona, Martínez-Sistach, en afirmar que la missió de l’Església ha de ser la de congregar i no pas la de dividir.

Les dades del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), confirmen que el “xoc de trens episcopal” també és ben palpable entre els feligresos catalans i els de la resta de l’estat. Les preferències dels catòlics practicants catalans sobre el model territorial són totalment antagòniques comparades amb les dels espanyols. I és que mentre els primers defensen majoritàriament (53,1%) un model amb més autonomia (federal o amb dret a la independència), els feligresos de la resta de l’estat defensen (52%) un model territorial més centralitzat que l’actual.

gmodelpreferit_catolics.gif

L’Església catalana, doncs, és molt lluny de l’espanyola a hores d’ara. Si més no pel que fa els afers terrenals.

gindepe_catolics.gif

[Si voleu llegir l’article a l’ARA, cliqueu aquí]