Arxiu de la categoria ‘El Pati Descobert’

Ens hem traslladat!

dijous, 5/09/2013

El Pati Descobert ha canviat la seva direcció dels blogs personals de l’ARA per convertir-se en una pàgina pròpia del diari.

La nova direcció és:

http://ara.cat/elpatidescobert

Com sempre, podeu continuar-hi entrant a través de elpatidescobert.cat

El Pati Descobert fa un pas endavant

diumenge, 1/09/2013

Després de cinc anys de vida, canviem per millorar. El Pati Descobert fa temps que “sobreviu” a la xarxa. Estem enormement agraïts de la resposta dels nostres lectors, dels vostres comentaris i crítiques, dels vostres correus amb reflexions i preguntes, de totes les persones que hem conegut arreu del territori català en xerrades, presentacions o col·loquis. Han sigut cinc anys en els quals hem après i hem intentant transmetre els nostres coneixements i inquietuds, sempre amb un objectiu: analitzar la política, i la catalana en particular, des d’una òptica analítica i rigorosa. Any rere any, hem intentat canviar i innovar per fer arribar les nostres reflexions als lectors de forma més amena i agradable. Més de cinc anys després, i coincidint amb el número 1.000 del diari ARA, que des del seu inici ens ha albergat, El Pati ha decidit fer un nou pas endavant.

Espai web

Després de cinc anys en blogs, estrenem un nou espai web dins el diari ARA, mantenint l’adreça de sempre, www.elpatidescobert.cat. Addicionalment, a partir d’ara, però, també hi podreu entrar a través de www.ara.cat/elpatidescobert. Aquesta nova web, a part de millorar la imatge, ens permet jugar molt més amb la ubicació dels articles en la pantalla i sobretot ens obre un ventall amplíssim de noves funcionalitats que, a poc a poc, prometem anar incorporant.

Nou llibre: ‘Catalunya, un pas endavant’

‘Catalunya, un pas endavant’ (Angle Editorial) és el nom del nou llibre dels membres d’El Pati Descobert. El producte és resultat del premi d’Assaig Irla 2013, que vam rebre el passat dijous dia 6 de juny. El podeu adquirir aquí. Si esteu interessats a organitzar una presentació, escriviu-nos a info@elpatidescobert.cat El dossier de premsa el trobareu aquí.

Nous col·laboradors

Tenim l’honor d’ampliar el nucli dels tres autors del blog amb cinc nous col·laboradors que, sens dubte, afegiran qualitat i cromatisme als nostres escrits. Alguns ja els coneixeu perquè han escrit a El Pati abans, i d’altres hi col·laboraran per primera vegada. Són Abel Escribà, Marta Cantijoch, Lluís Pérez, Elisabet Puigdollers i Meritxell Ramírez. Si en voleu saber més, cliqueu aquí. Tots ells aportaran una visió nova i de qualitat sobre temes dels quals tenim menys coneixement. Benvinguts!

Preguntes i més preguntes

Què és el vot ocult i a qui afecta més? Quines són les particularitats del procés català pel dret a decidir? Hi va haver vot dual en les últimes eleccions? Tres preguntes que, recentment, alguns lectors ens han traslladat per correu electrònic. En els últims anys, cada vegada rebem més preguntes i dubtes. Seguim oberts a més qüestions: només heu d’escriure a qualsevol adreça dels membres d’El Pati o fer-nos la pregunta via Twitter (twitter.com/elpatidescobert).

Esperem seguir interaccionant (per la xarxa o en xerrades) i fent créixer el debat politològic (i polític) en aquesta nova etapa. Moltes gràcies a tothom! Som-hi!

Les nostres recomanacions per Sant Jordi

dilluns, 22/04/2013

Com cada any, us recomanem tres llibres per, arribat el cas, enmig del caos llibreter, pogueu destriar el gra de la palla. O no. En tot cas garantim que nosaltres ens ho hem passat bé llegint-los. Feliç Sant Jordi 2013!

Why nations fail?

nationsfail.png Podríem dir que és una recomanació “fàcil”, però no per això deixa de ser menys interessant. El llibre, publicat per primer cop l’any 2012, està escrit pels acadèmics Daron Acemoglu (MIT) i James Robinson (Harvard) i és un (altre) clar exemple de l’esforç que fan molts acadèmics americans per divulgar el coneixement especialitzat al gran públic (aquí trobaran el web i aquí la versió castellana. Desgraciadament encara no hi ha versió catalana). El llibre comença volent respondre una pregunta senzilla de formular però difícil de contestar: per què alguns països han crescut econòmicament i han creat benestar, mentre d’altres han fracassat en l’intent? A partir d’aquesta “innocent” pregunta, els autors exploren les diferents hipòtesis que s’han ofert fins ara, des de les més econòmiques a les més polítiques. Amb tot, aquest llibre s’ha convertit en un autèntic best-seller que ha aconseguit que termes com “cruïlla crítica” o “elits extractives” entressin de ple en les nostres vides. Tot i que a voltes resulta un pèl reiteratiu, els nombrosos exemples (històrics i actuals) que els autors aporten el converteixen en un llibre amè i ple de coneixement. Ara bé, arriben a una resposta definitiva? Em temo que l’hauran de llegir per saber-ho. – de Toni Rodon

Quatre vies per a la independència

Una idea recurrent al debat sobre la independència en política comparada és que les secessions de l’Europa de l’Est van succeir principalment per l’enfonsament de la URSS, i la desintegració sagnant de Iugoslàvia, en el marc del col·lapse del món comunista. Arran d’aquesta concepció de l’onada de secessions de principis dels anys 90 sovint es considera que no cal aprofundir en uns casos d’independització que serien molt sui generis. Aquesta idea és un error per dues grans raons: primer, perquè les independitzacions que hem esmentat tingueren molt a veure amb les demandes de democratització i es formularen en paral·lel a la decadència dels Estats matriu. Segon, perquè la heterogeneïtat entre els casos com les repúbliques bàltiques o Eslovènia tan pel que fa les característiques bàsiques com els mateixos processos és enorme.  El reconegut periodista Martí Anglada en aquesta obra publicada aquest mateix any ens acosta de manera entenedora i amb una quantitat d’informació espectacular als processos d’independència d’Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia. I ho fa, a més a més, oferint-nos una visió de conjunt sobre aquestes vies a la independència, una visió molt útil al procés que hem endegat a casa nostra.de Marc Sanjaume 

Economical Writting

Finalment volem fer una recomanació específica per la comunitat acadèmica. És ben sabut que a casa nostra -així com a la resta de l’estat i a molts països de l’Europa meridional- el nostre nivell d’anglès no és precisament exemplar. Aquest fet té conseqüències negatives en múltiples àmbits de la nostra societat, però es fa especialment visible en el món universitari. L’accés a les principals publicacions acadèmiques és exclusivament en anglès, i tenir una bona teoria i unes bones dades no sempre és suficient per aconseguir publicar en les millors revistes: fa falta que la redacció sigui implacable i que s’ajusti als estàndards anglosaxons, molt sovint antagònics a la nostra molt més barroca forma de redactar.  És per això que aquest breu llibre de Deirdre N. McCloskey’s (98 pàgines de ràpida lectura) és un volum valuós per començar a polir la nostra redacció en anglès. En aquest s’hi fan recomanacions molt senzilles i s’hi ressenyen errors habituals de persones de parla no anglesa com ara evitar l’ús de certs adverbis, la construcció de llargues frases subordinades, l’excés d’ús de connectors, etc.

I per si no en tenim prou i volem continuar aprofundint en aquest tema us podeu endinsar en el món de l‘educació on-line amb el curs gratuït “Writing in the Sciences” del professor Kristin Sainani de la Universitat d’Standfor a Coursera. Un servidor encara no l’ha cursat, però asseguren que és de gran valor! – de Marc Guinjoan

El Pati Descobert fa cinc anys

dilluns, 1/04/2013

Sembla que fos ahir quan vam iniciar aquesta aventura. Però no. Ja fa cinc anys. Aquest mes de març El Pati Descobert ha celebrat el seu cinquè aniversari, en un camí que va començar el 16 de març de l’any 2008. Aleshores ho vam fer en una plataforma de blogspot. Posteriorment vàrem passar a wordpress. Finalment, des de fa aproximadament un any i mig, ens trobem allotjats en un dels blocs del diari ARA. Gairebé sempre ens heu trobat en l’adreça www.elpatidescobert.cat

Pel camí, hem publicat un total de 800 articles (aquest, de fet, és el número 800!), ben amanits amb gràfics o imatges, i n’hem fet un bon grapat que no hem publicat. Al Twitter hem fet unes 5100 piulades, tenim gairebé 2670 seguidors i uns 470 “m’agrades” a la nostra pàgina del Facebook. Paral·lelament, hem “participat” activament en la campanya de les eleccions al Parlament, hem assistit (i assistirem!) a diverses xerrades o jornades i hem col·laborat amb algunes obres col·lectives (per internet o en paper).

Amb tot, però, allò més important d’aquests cinc anys ha estat tot allò que hem après. Les nombroses hores que hi hem passat han tingut, sens dubte, un retorn qualitativament immillorable! Han passat cinc anys, però, com el primer dia, encara ens sorprèn que la gent ens llegeixi, ens comenti (i ens critiqui, com no). Vista la feixuguesa d’alguns articles, això té molt de mèrit!

Moltes gràcies a tothom. Persistirem i, si us deixeu, us seguirem atabalant!

Pd/ Com no, us deixem amb un gràfic que hem fet per curiositat i per estudiar quins dies a la setmana tenim més visites. Conclusió: El Pati Descobert rep visites, sobretot, dimarts, dimecres, dijous i diumenge. Fixeu-vos en la concentració de visites durant els mesos d’octubre, novembre i desembre, en el pre i el post de les eleccions.

heatmapcalendar.jpg

Declaracions de sobirania en l’àmbit internacional

dijous, 24/01/2013

És habitual fer pronunciaments similars al de Catalunya abans de ser independents

La declaració de sobirania votada ahir al Parlament no és ni de bon tros una anomalia si fem un cop d’ull a altres processos. Molts països d’una manera o altra han declarat davant del món la seva sobirania i per tant la seva existència com a subjecte polític i jurídic per sobre la legitimitat del seu estat matriu. Es podria pensar que la declaració de sobirania és, de fet, una declaració d’independència. A vegades aquesta declaració ha estat, a efectes pràctics, el mateix que la declaració d’independència. En aquest sentit només cal recordar el document que van signar les tretze colònies de l’Amèrica del Nord el 1776 per absoldre’s de la seva lleialtat a la Corona britànica. Però en altres contextos hi ha nacions que han necessitat afirmar la seva sobirania i la preeminència de la seva voluntat, per sobre de cap altra, per tal de plantejar-se el seu propi futur.

[Continuar llegint al diari ARA]

La radiografia electoral del 25N

diumenge, 25/11/2012

Han estat 16 dies i 16 radiografies electorals. Uns dies en els quals hem fet de periodistes, d’analistes d’última hora i de (fracassats) dissenyadors. 16 radiografies electorals publicades al diari ARA, basades en uns perfils concrets i magníficament complementades amb una entrevista de Mònica Terribas i l’anàlisi del programa electoral de Jordi Muñoz.

Passada la campanya, una cosa és clara: ens ho hem passat la mar de bé. I, sobretot, esperem haver aportat el nostre gra de sorra perquè entenguéssiu la societat catalana i, sobretot, el seu comportament electoral. Per aquells que us hagueu perdut algun article, us en fem un resum:

1. Els jubilats, un col·lectiu estratègic (enllaç)

2. La Catalunya que estudia i que vota diferent (enllaç)

3. Xoc de trens a la parròquia (enllaç)

4. Treballadors per compte propi: sobirania fiscal i de tot tipus (enllaç)

5. Els assalariats: fer pinya en temps de crisi (enllaç)

6. Revolta a la finestreta: el vot de càstig dels funcionaris als governs (enllaç)

7. L’eterna crisi del món rural (enllaç)

8. Aturats: desesperats i amb poca fam política (enllaç)

9. Amb eina però sense feina (enllaç)

10. El fals tòpic dels industrials en contra del sobiranisme (enllaç)

11. Del mileurisme a l’atur (enllaç)

12. El color polític dels ‘nous catalans‘ (enllaç)

13. Abstenció diferencial, suport diferencial (enllaç)

14. L’elector novell vota més independentista i d’esquerres (enllaç)

15. La integració política dels ‘altres catalans‘ (enllaç)

16. Els votants d’ahir i d’avui: on eren i on són (enllaç)

Els votants d’ahir i d’avui: on eren i on són

diumenge, 25/11/2012

La societat catalana està en ple procés de canvi. Els esdeveniments polítics i socials dels darrers anys s’han precipitat a gran velocitat. El mapa polític relativament estable de les darreres dècades ha patit una transformació vigorosa, amb l’entrada en escena de nous partits i l’esfondrament d’altres.

Tradicionalment s’ha considerat que en la determinació del vot hi conflueixen, a grosso modo, dos grans grups de factors: els conjunturals i els ideològics. Mentre que els primers es considerava que podien canviar de manera prou ràpida en el temps (per la incidència de l’economia, de casos de corrupció, la irrupció de noves propostes polítiques…), els segons es creien força estables i poc subjectes al moment històric. Per entendre’ns: si una persona era d’esquerres, era difícil que esdeveniments polítics, positius o negatius, li canviessin la ideologia d’un dia per l’altre; si era nacionalista català tebi, el sentiment era probable que es mantingués de manera prou estable al llarg de la seva vida.

Si ens remetem a les dades però, veiem que en els darrers anys aquest patró s’està esquerdant. Tal i com es desprèn dels baròmetres del CEO, els ciutadans de Catalunya se situen en l’actualitat lleugerament més a l’esquerra en comparació a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2010. Aquesta tendència és especialment manifesta entre els votants de CiU, probablement fruit de l’eixamplament de la seva base electoral amb la incorporació, aquest 2012, de votants més centristes. Per la resta de partits cal ressaltar una lleugera centralització del votant d’ERC (en línia amb el discurs de la nova executiva del partit) i un lleuger viatge d’ICV cap a postures més d’esquerres. Comptat i debatut però, estem davant de canvis de poca rellevància.

Què succeeix amb l’eix nacional? Si ens fixem en l’evolució de les preferències territorials dels catalans observem com, del 2010 al 2012, hi ha hagut un canvi molt marcat. Aquest canvi és especialment notori entre els votants de CiU i ICV, partits que en l’última legislatura s’han sumat al carro del dret de decidir i que aposten per la celebració d’un referèndum. En el cas d’ERC aquesta evolució fa que en l’actualitat la pràctica totalitat dels seus votants es mostrin partidaris de l’estat propi. Per contra, molt poca variació s’observa entre els votants de PP i C’s. Finalment, les dades pel PSC ens mostren com, a diferència del que ha succeït en el conjunt de la societat catalana, els votants del 2012 tenen un perfil més espanyolista que el 2010. El PSC ha perdut les bases de suport electoral més catalanistes mentre que ha mantingut en major mesura aquell votant de perfil més centralista.

eix_bidimensional.jpg

Temps de canvis vertiginosos. L’any 2010 molts analistes pensaven que havien estat unes eleccions estranyes. Argumentaven que molts votants s’havien “desviat” del camí de sempre i que el temps tornaria a posar tothom al seu lloc. Tot sembla indicar que no serà així. La descomposició de l’esquerra, l’apuntalament de noves opcions polítiques i la fortalesa d’algunes de velles fan preveure un escenari nou per a la política catalana del futur. Aviat en sabrem els interrogants, els del 25N i els s’obriran a partir de l’endemà.

La integració política dels “altres catalans”

dissabte, 24/11/2012

Des de fa dècades, Catalunya és terra d’acollida. Una part important dels catalans no ha nascut al nostre país però hi ha fet arrels. Gairebé un 40% de la població catalana actual és nascuda o bé a l’estranger (17%), o bé a la resta de l’Estat (19%). Aquestes dades són el reflex d’un país que ha estat capaç d’integrar dues grans onades migratòries en la història recent: la que ara fa cinc dècades van protagonitzar les persones vingudes majoritàriament del sud d’Espanya; i la que durant els darrers dotze anys ha atret a persones d’arreu del món, majoritàriament del nord d’Àfrica i Amèrica Llatina però també de l’Europa de l’Est o del continent asiàtic.

Els altres catalans que retratà Paco Candel, es van integrar en un context socioeconòmic duríssim, a la recerca de feina i un ascensor social que va funcionar relativament bé. Però aquesta onada migratòria va arribar quan el país no disposava de mecanismes per a integrar-los a la llengua i la cultura pròpies. El retorn de la democràcia es va fer amb la convicció que calia preservar la cohesió social en una Catalunya plural i diversa. La integració política dels altres catalans sabem que fou un èxit, si bé és cert que fenòmens com l’abstenció diferencial han perdurat. Aquesta integració política es va fer majoritàriament través de les esquerres, que van liderar primer els comunistes i socialistes catalans. Experiments lerrouxistes, com el Partit Socialista d’Andalusia, aviat van quedar fora de joc davant d’ un projecte de país integrador. El pas dels anys, i les cites electorals, ha acabat dibuixant un perfil electoral dels nascuts a la resta de l’Estat que no queda gaire lluny del conjunt dels catalans.  Ara bé, fins al 2012 el vot d’aquest col·lectiu havia estat capitalitzat per un PSC que ha cedit terreny a la CiU de Justo Molinero i les visites a les cases regionals.

L’excepcionalitat dels comicis del proper diumenge ho és amb molta força per al col·lectiu nascut a la resta de l’Estat, principalment per a dues raons. En primer lloc, l’enfonsament del PSC pronosticat per les enquestes deixa orfes de referent polític molts votants que ara es declaren indecisos. En segon lloc, el procés sobiranista que plantegen aquestes eleccions ha tornat a situar el vincle amb Espanya al capdamunt de l’agenda política catalana. Aquest context, podria ser terreny fèrtil per a nous discursos lerrouxistes, com el de C’s, o per a un espanyolista com el que planteja el PP català. Les dades de les quals disposem rebaten aquesta possibilitat. Ni PP ni C’s presenten una tendència alcista entre aquest col·lectiu.

intencio_nascutsCCAA.gif

En canvi, tot i rebutjar la secessió, la meitat dels catalans nascuts a la resta de l’Estat espanyol consideren que el grau d’autonomia que té Catalunya és insuficient.

ref_nascutsaltresCCAA.gif

Filant més prim, observem que el 34,1% aposta per una Espanya federal i el 14,5% ho fa per la secessió. Un projecte de país integrador, que mantingués vincles amb la resta de l’Estat, convenceria els catalans de Candel i exclouria la demagògia lerrouxista, tal com Catalunya ho ha fet en el passat.

autonomiasuficient_nascutsaltresCCAA.gif

L’elector novell vota més independentista i d’esquerres

divendres, 23/11/2012

Per aquells que els apassiona la política, votar per primera vegada representa una litúrgia laica difícil d’oblidar. El proper 25 de novembre estan convocats a les urnes un total de 5.413.769 catalans, la majoria dels quals residents al nostre país. Fa dos anys les persones de 16 o 17 anys no varen poder dipositar, pels pèls, la seva primera papereta a l’urna que havia de decidir la composició del Parlament català. Enguany ho podran fer. Seran prop de 135.000 persones les que podran votar per primer cop.

El seu impacte sobre el resultat final pot semblar modest (representen poc més del 2,5% del cens) però la seva importància és cabdal per a la qualitat del nostre sistema democràtic i per uns partits que malden per fidelitzar l’electorat des de les edats més joves. Dit d’una altra manera, votar per primera vegada implica per a moltes persones el primer contacte “real” amb un procés d’aprenentatge polític que durarà tota la vida. “Aprendre a votar” forma part també d’un dels elements que ens caracteritza com a ciutadans públics.

En general, ara i ahir, els votants novells es consideren a si mateixos lleugerament desconnectats de la política i poc informats sobre els temes que es discuteixen. Per exemple, el 41% dels que votaran per primer cop diumenge que ve diuen estar poc informats del que passa en política, una xifra força superior a la de la resta de catalans. D’altra banda, sabem que els votants que s’estrenen són més apartidistes, més dubitatius, tenen menys confiança amb els mecanismes polítics tradicionals i són més d’esquerres.

interespolitica_novells.gif

El comportament electoral així ho plasma: la intenció de vot a CiU és 10 punts menor i la d’ERC el doble que la de l’electorat en general. De fet, segons les enquestes, entre aquest votant jove la diferència entre CiU i ERC és de només un punt percentual. Observem també que els votants  novells penalitzen al PSC i al PP, opten més per altres formes polítiques i podria ser que s’abstinguessin menys que la resta. No obstant això, l’elevat percentatge d’indecisos entre els que votaran per primer cop podria revertir aquesta situació, en un col·lectiu tradicionalment abstencionista i que tendeix a decidir el seu vot en l’últim moment.

intencio_novells.gif

D’altra banda, menys dubtes genera la independència de Catalunya: gairebé el 62% votaria a favor i un 18 % en contra. A més, la xifra d’indecisos resulta força menor que en la resta de grups.

referendum_novells.gif

Tot i aquesta mobilització més elevada, en força ocasions molts joves només voten el primer dia que els és permès. No només la desil·lusió els venç, sinó que desconnecten de la política fins que l’edat, en el millor dels casos, els retorna l’interès. I és que, en política, estrenar-se no significa repetir, per molta il·lusió que generi el primer dia o frustració produeixi l’endemà.

Abstenció diferencial, suport diferencial

dijous, 22/11/2012

Catalunya ha canviat força la darrera dècada i els tòpics que solíem utilitzar per a analitzar-ne la política han quedat obsolets. Eren llocs comuns les idees d’un rerepaís, el que trepitjava en Pujol amb les xiruques i el rasclet, vist com l’hàbitat natural de CiU; o un cinturó metropolità que simbolitzava la lluita obrera i el graner de vots socialistes i comunistes. Aquesta divisió entre la Catalunya urbana i el rerepaís s’ha anat desdibuixant amb el pas dels anys fins a ser més aviat una rèmora del passat. La transversalitat dels principals partits polítics catalans, transformats en allò que es diu en anglès com catch-all parties (partits que s’adrecen a tot l’electorat i no a un nínxol concret) o la creixent heterogeneïtat del país hi ha ajudat. Les dades mostren com el patró d’intenció de vot a zones urbanes és gairebé calcat al patró de vot que presenta el conjunt del país.

intencio_urbans.gif

Ara bé, certs fenòmens, com el de l’abstenció diferencial, perduren. A Catalunya s’acostuma a fer servir aquest concepte per explicar que els mals resultats dels partits d’esquerres en les eleccions catalanes és culpa de l’abstenció: concretament de la gent d’esquerres més identificada amb Espanya, que vota menys en els comicis catalans que en els estatals. I és cert que l’abstenció diferencial continua marcant el vot a les zones urbanes, especialment a l’àrea metropolitana. Un perfil de votant de centre-esquerra, d’identitat més espanyola que catalana i que viu a les perifèries de les capitals catalanes, especialment de Barcelona, es mobilitza molt més per a votar a les eleccions generals que als comicis per escollir el Parlament. Enguany no sembla que aquesta abstenció diferencial hagi de desaparèixer sinó tot al contrari, tal i com les darreres enquestes del CEO ens mostren, podria ser una clau important dels més que probables mals resultats electorals del PSC.

abstencio_urbans.gif

El PSC i l’abstencionisme

Aquests electors metropolitans havien estat monopolitzats tradicionalment per un PSC a qui la campanya, marcada precisament per la qüestió nacional, l’ha agafat sense tenir resolt l’encaix amb Espanya. Per alguns, si l’equip de Pere Navarro malda per superar els mals resultats de 2010 amb Montilla –que a hores d’ara seria tot un èxit–, és perquè no han aconseguit atreure un electorat que voldria una aposta ferma contra la secessió. Amb tot, l’abstenció diferencial ens deia que, tradicionalment, aquestes persones d’esquerres s’abstenien perquè en les eleccions catalanes la qüestió nacional els deixava fora de lloc. Passats trenta anys i amb partits i discursos nacionals de tots colors, es pot seguir mantenint aquest discurs? Dit d’una altra manera, aquests abstencionistes votarien al PSC si aquest els oferís un discurs “menys catalanista”? Probablement la resposta tingui més a veure amb com alguns volen que sigui el socialisme català i no tant amb el que ha passat realment.

referendum_urbans.gif