Arxiu de la categoria ‘Eleccions’

La fuga de vots de CiU (II)

dilluns, 17/06/2013

La setmana passada escrivíem un primer article on, mitjançant la darrera enquesta publicada pel GESOP, mostràvem quins serien els transvasaments de vots en cas que se celebressin eleccions anticipades el proper diumenge. Com ja ha estat a bastament comentat, CiU era el partit que sortia més malparat de l’enquesta, en poder-se veure superat per ERC tant en nombre de vots com escons. Bàsicament, la fuga de vots de CiU anava, en parts bastant iguals, cap a ERC i cap als indecisos.

Avui volem analitzar amb una mica més de detall quin és el perfil de les persones que decidirien no votar a CiU en unes hipotètiques properes eleccions, i els motius que els portarien a no fer-ho. Per tal de realitzar aquesta anàlisi hem agafat totes les persones que l’any passat van votar a CiU i les hem classificades en funció de si tornarien a votar al partit, si votarien a ERC o si són indecisos. A continuació, hem creat un model estadístic de regressió logística en la qual estudiem, en primer lloc, qui són els que passarien a votar a ERC, i en segon lloc, qui són els indecisos. Com a factors possiblement explicatius del canvi hi hem introduït les següents variables: la valoració de l’economia, la valoració de com ho està fent el govern de la Generalitat, l’autoubicació en l’eix esquerra-dreta (d’1 a 5), la Identificació Nacional Subjectiva (Només espanyol, més espanyol, igual, etc), el sexe, l’edat i els estudis de l’enquestat (el baix nombre de dades no ens permet fer cap estudi més complet).

Doncs bé, de l’anàlisi del perfil de les persones que canviarien el vot a ERC se’n poden extreure tres conclusions ben destacades, que mostrem en els següents gràfics (els “bigotis” de cada punt assenyalen el marge de confiança de la hipòtesi en un 95%). En primer lloc, les probabilitats més altes de canviar de CiU a ERC es troben en les persones que són més d’esquerres. En concret, entre les persones que es defineixen com a d’”Esquerres” la probabilitat de canviar de vot és del 40%. Entre els de centre esquerra, aquesta probabilitat està per sota del 20%, i entre els de centre, per sota del 10%. Els de dretes no semblen que canviïn.

leftright.png

L’edat també és un factor explicatiu del canvi. En efecte, són els més joves els que es mostren més disposats a canviar el seu vot de CiU pel d’ERC. En el cas dels joves les probabilitats de canvi de vot són força elevades (tot i que el marge d’error també ho és), mentre que a mesura que la gent es fa gran les probabilitats de canviar de vot disminueixen fins a pràcticament desaparèixer.

edat.png

En tercer lloc, i tal i com era de suposar, la Identificació Nacional Subjectiva també explica la decisió del canvi CiU-ERC (anticipant-nos a una possible pregunta, la posició sobre la consulta no ho explica, tampoc la posició sobre la independència. No hem inclòs finalment aquestes variables perquè estan fortament correlacionades amb la identitat de la persona). Fixeu-vos-hi: les probabilitats de canvi són prou elevades (del 20%) entre els que s’identifiquen com a només catalans. Ara bé, cal advertir que en cap cas aquest valor és comparable amb el 40% de les probabilitats de canvi entre els que es defineixen com a d’esquerres (veure el primer gràfic). Dit d’una altra manera, la probabilitat (la intenció) de deixar de votar a CiU i anar a ERC depèn més de la posició en l’eix esquerra-dreta que de la identitat nacional.

ins.png

I finalment, qui són els indecisos? Per molt que Duran i Lleida s’entesti sobre el tema, les dades ens mostren que les persones que van votar CiU en el passat i que avui en dia no saben què fer tenen un perfil extremadament divers. En general  els desertors de CiU són persones que tenen una valoració de la tasca que està desenvolupant el govern de la Generalitat com a més dolenta que els que continuarien sent fidels a CiU. Aquesta és l’única evidència clara i estadísticament significativa que hi ha en l’enquesta. Marginalment, l’enquesta també ens mostra com aquells que tenen identificacions com a més espanyols també tindrien majors probabilitats de passar a formar part dels indecisos. No obstant això, com el gràfic mostra, l’evidència és una mica més difusa (les línies del marge d’error se sobreposen per totes les categories).

ins_indiferencia.png

Així doncs la fuga del vot de CiU cap a ERC sembla que té un patró força clar i identificable: es tracta sobretot de persones d’esquerres, joves, i amb una identitat predominantment catalana. Pel que fa a la fuga de vot cap als indecisos, aquesta és una persona que valora malament la tasca actual duta a terme pel govern de la Generalitat. Una evidència que enllaça més amb la idea de què fa el govern de la Generalitat (en termes de polítiques públiques) i amb una possible sensació entre alguns votants que la Generalitat no fa el que  hauria de fer.

La fuga de vots de CiU (I)

dimecres, 12/06/2013

L’enquesta publicada el passat divendres, dia 7, per El Periódico de Catalunya apuntava a un possible sorpasso electoral d’ERC. Segons el baròmetre de primavera de GESOP, si demà se celebressin eleccions, ERC obtindria 39-40 diputats, CiU 34-35, PSC 16-17, ICV-EUiA 15-16, PPC 13-14, C’s 12-13 i la CUP 3. Del baròmetre se’n poden extreure moltes lectures, la més general de les quals assenyala quelcom que ja fa temps que des d’El Pati anem explicant: la descomposició i fragmentació del sistema de partits tradicional català.

Un dels elements que més sorpresa ha causat és la important davallada de Convergència i Unió (segons l’enquesta, podria perdre fins a 15 escons). És bo aquí recordar que les enquestes mostren una fotografia fixa d’un moment concret i tenen en compte, per tant, les circumstàncies actuals i la forma de pensar de les persones en el dia que l’enquesta es va realitzar. Tot i això, ens poden ajudar a desgranar què li està passant a CiU. Entendre cap a on perd vots ens pot ajudar a saber si, de forma indirecta, l’estratègia d’Artur Mas és correcta o els votants l’estan castigant (o premiant).

Un primer exercici és saber quin percentatge de votants de CiU en les passades eleccions està “marxant” de la seva opció política. Per a fer-ho, creuem les variables d’intenció de vot i record de vot en l’enquesta del GESOP. La gràfica següent ens mostra on anirien a parar els vots en unes eventuals eleccions celebrades el proper diumenge, en funció del que s’havia votat el passat novembre. D’aquesta se’n pot comprovar com ERC seria el partit que mantindria el percentatge més elevat de fidelitat: 8 de cada 10 votants dels republicans el tornarien a votar; seguidament hi ha C’s, que conservaria al voltant del 70% dels vots. Entre els partits amb menys fidelitat hi trobaríem el PSC (34%) i CiU i PP (una mica per sota del 50%). En els tres casos però el percentatge d’indecisos és especialment alt, fet que podria fàcilment suavitzar aquests registres.

On van els vots.png

Les dades però es poden mirar també des d’un altre punt de vista: en cas que se celebressin eleccions aquest diumenge, d’on vindrien els vots que trauria cada partit? En aquest cas, els percentatges més elevats (del color del propi partit) indiquen que la formació és poc capaç d’atraure nous votants. Doncs bé, el següent gràfic ens mostra com en cas de celebrar-se noves eleccions pràcticament 9 de cada 10 votants del PP i de CiU serien persones que al novembre ja els van donar la confiança. Seguidament hi trobaríem el PSC, que malgrat que 8 de cada 10 vots serien d’antics votants, seria capaç de recollir alguns vots de l’abstenció. Tant en el cas de ICV com de la CUP podem veure com els seus nous vots vindrien en una proporció de 2/3 parts de persones que ja els van votar el novembre. En el cas de la CUP però no és gens menyspreable el fet que un 11% dels nous vots vindrien d’ERC. Finalment, veiem com en unes noves eleccions, entre els votants d’ERC poc més de la meitat els haurien votat al novembre, mentre que 1 de cada 4 votants serien persones que havien donat la confiança en Artur Mas. En el cas de C’s, 1 de cada 5 vots vindria d’antics votants del PP.

D'on venen els vots.png

Com podem explicar aquest sobtat increment d’ERC i decreixement de CiU? En el proper post ho abordarem en més detall, però de moment ja podem observar que dintre de CiU es dibuixen dues tendències: d’una banda, a una fuga de vots cap a ERC, i de l’altra banda, cap la indecisió. Què explica que votants de CiU expressin una preferència elevada per ERC o bé que siguin indecisos? En uns dies, la resposta!

 

*Per cert, ho hem dit diverses vegades i, si convé, ho repetirem moltes més. Lloable l’exercici de transparència del GESOP. Un exemple a seguir.

 

El Senat: entre el “cementiri d’elefants” i la representació territorial

dilluns, 13/05/2013

El 30 minuts d’aquest diumenge va analitzar un vell conegut de la crítica al sistema polític espanyol: el Senat. “Cementiri d’elefants” per a alguns, “menjadora” per a d’altres, poques institucions reben una crítica tan transversal i demolidora com la segona cambra (suposadament territorial) del Parlament de l’Estat. De fet, no són poques les veus que demanen la seva eliminació.

Per això, més enllà del debat particular de l’Estat, ens hem volgut preguntar com d’estrany (o de normal) és disposar de dues cambres de representació política. Segons es té comptabilitzat, hi ha 77 països del món que disposen d’una segona cambra.  El següent gràfic marca amb  color blau més fosc els països bicamerals (la font és ACE Electoral Knowledge Network). 

bicameral countries.png


Des d’un punt de vista teòric, la primera cambra (el que aquí seria el Congrés dels Diputats) hauria de representar els ciutadans i, la segona, els territoris. Ara bé, com haurien de ser escollits aquests representants? Així com hi ha un consens absolut en el fet que qualsevol sistema democràtic requereix d’una cambra baixa escollida exclusivament (o pràcticament) de manera directa per l’electorat, en el cas de les cambres altes no hi ha consens en el seu sistema d’elecció.

Del que es tracta en les cambres altes és que més que les persones, siguin els territoris els que hi estiguin representats. I això es pot aconseguir ja sigui a través de l’elecció directa dels representats, mitjançant un sistema electoral diferent del que s’empra en la cambra baixa (aquest és el cas, per exemple, d’Argentina, Austràlia, Bèlgica o els Estats Units) o a través de l’elecció indirecta dels senadors (com als Països Baixos, on són els 12 consells provincials els que els escullen–a imatge i semblança dels senadors de designació autonòmica a l’estat). Alternativament, això també es pot aconseguir mitjançant procediments de nominació, com els que usen al Canadà (els senadors són escollits pel governador general de cada província) o a Alemanya (els encarregats de designar els senadors són els governs dels länder). Aquesta tercera via però, a vegades pot amagar comportaments dubtosament democràtics, com és el cas dels lords britànics (alguns dels quals nomenats de manera vitalícia per la reina sota recomanació del Primer Ministre) o els senadors russos (escollits pels polítics a nivell regional).

El següent gràfic mostra com, mentre que en la majoria de cambres baixes els representants són escollits de manera directa, en les cambres altes hi ha molta més diversitat en els mètodes electius (les barres no sumen 77 perquè hi ha països que tenen més d’un mètode d’elecció de la Cambra).

Elecció sistemes bicamerals.png

En el cas de l’estat espanyol, hi ha 208 senadors escollits directament mentre que 58 són de designació autonòmica (elecció indirecta, per tant). Un sistema que no desentona en termes comparats pel que fa als procediments (elecció directa, elecció indirecta), però sí pel que fa a la seva combinació. En efecte, conjuntament amb Tailàndia, Espanya és l’únic estat del món on hi ha una combinació de mètodes d’elecció directes i indirectes per la cambra alta. No ha quedat mai clar per què en el seu moment es va escollir aquest procediment, però en tot cas els anys d’experiència democràtica ens han mostrat la seva inefectivitat al moment de representar els territoris.

Si a aquí li afegim la gairebé nul·la capacitat legislativa, estem sens dubte davant d’un bon nyap institucional!

Radiografia del 25N – una crònica

dissabte, 4/05/2013

El Parlament de Catalunya va acollir ahir divendres una Jornada d’Anàlisi de les eleccions catalanes del 25 de novembre. L’esdeveniment, organitzat per la Càtedra de Cultura Jurídica de la UdG, va cobrir diferents aspectes de les eleccions, des de la participació al factor lideratge. Com que la demanda va superar l’oferta (“només” hi cabien 70 persones), fem aquí una breu crònica d’allò que es va dir. No és la meva intenció ser exhaustiu. Si hi trobeu a faltar informació (cosa fàcil), us remeto al llibre resultant de tot plegat que sortirà després de l’estiu. Ho farem ponència per ponència:

1. L’impacte de l’economia en el vot – Agustí Bosch

Va tenir un impacte la (mala) percepció de l’economia en el vot dels catalans? Dit d’una altra manera, va existir vot econòmic? Conclusió ràpida: no. Si n’hi hagués hagut, els que valoraven negativament la qüestió econòmica l’haurien d’haver castigat. Per què això no fou així? Per exoneració (la gent culpa al govern central de la crisi i no a la Generalitat) i per arrossegament (la gent va votar com si fossin unes generals i, per tant, van prendre en consideració la tasca econòmica global, castigant o premiant el govern espanyol).

2. La participació en el 25N. Una qüestió clau – Toni Rodon

La part central de la meva ponència va consistir en mostrar per què la participació va pujar en les darreres eleccions i, en concret, quins factors hi havia el darrera. La meva conclusió principal va ser que, en el 25N, es va produir una interiorització de la importància de les eleccions (considerades de primer ordre). A més, vaig mostrar la caiguda d’un vell mite: aquell que deia que els abstencionistes diferencials (votants a les generals però abstencionistes al Parlament) eren sobretot de posicions espanyolistes i que, per tant, quan participessin l’impacte sobre el resultat no seria homogeni i afectaria més a unes formacions que unes altres. De fet, com veieu en el següent gràfic que vaig presentar, l’abstenció diferencial cau en les eleccions anteriors: les del 2010.

absdif.gif

3. Un experiment demoscòpic – Pablo Simón

A partir d’una porra/experiment fet els dies abans de les eleccions, en Pablo Simón mostrava que la informació política i el seguiment de la campanya fa que la gent encerti més les enquestes. A més, ensenyava com el wishful thinking (respondre les enquestes en base a allò que vols que passi i no en allò que creus que passarà) variava en funció del posicionament nacional dels individus. I un últim apunt: del total d’enquestats ningú va encertar el resultat.

4. Segona dimensió i polarització geogràfica dels resultats electorals – Francesc Amat

Els mapes del 25N mostren com els resultats electorals es van polaritzar geogràficament: el suport als partits sobiranistes va ser fort (i va créixer) als centres de diverses ciutats i el dels partits no sobiranistes ho va ser a la perifèria. Per exemple, a Mataró:

mataro.gif

La polarització geogràfica dels resultats portava a una altra conclusió: el PSC, un dels partits geogràficament transversals de Catalunya, ha deixat de ser-ho. ICV ha ocupat aquest lloc i presenta uns resultats més similars dins d’alguns municipis importants i no tant polaritzats.

5. El transvasament de vot entre les formacions polítiques – Jordi Muñoz i Robert Liñeira

La ponència va consistir en mostrar on havien anat a parar els vots que cada partit havia guanyat o havia perdut. A través d’anàlisis individuals i ecològics, sortien resultats interessants (com que un 25% d’electors d’ERC el 2010 van anar a CiU el 2012 i un 14% van fer el viatge contrari) i sorprenents (com un transvasament de vot convergent a ICV.

6. El vot ocult / el clima d’opinió pública – Lluís Orriols

La intenció de vot en les enquestes subestima sistemàticament al PP. A partir d’aquesta troballa empírica consistent en el temps i en la realitat catalana, la ponència elaborava la qüestió i intentava buscar el per què. Es concloïa que aquest biaix podia explicar-se per errors de mostreig i ocultació de preferències i que els votants amb identitat espanyola mostren una major tendència a no declarar el seu vot.

7. El pacte de govern CiU-ERC – Albert Falcó-Gimeno

La coalició CiU-ERC era la preferida (en termes generals), tot i que amb diferències notables entre votants. En general els votants d’ERC mostraven un suport més incondicional a l’acord, mentre que els de CiU depenia de la seva posició nacional. La ponència mostrava, analíticament i empíricament, com el programa electoral de les dues formacions era similar i que l’Acord de legislatura posava més èmfasi en les qüestions nacionals i era més de dretes del que es podia esperar analitzant els dos programes.

8. El lideratge en el 25N – Sandra Bermúdez

Tot i les tendències a la presidencialització d’un sistema parlamentari com el nostre, i de la personalització que es va produir durant la campanya, la ponència no trobava evidències d’un major impacte del líder a l’hora de votar que en d’altres eleccions. Comparativament, el “factor líder” va ser major entre els votants CiU.

9. La normalització del dret a decidir – Lluís Pérez

La ponència més teòrica de totes (malgrat que va caure en la temptació i ens va oferir algun gràfic) en la qual es reflexionava sobre el pas del dret a l’autodeterminació al dret a/de decidir. La ponència mostrava la necessitat de seguir indagant en les bases teòriques d’aquest concepte i de si el podem diferenciar del clàssic dret a l’autodeterminació. Finalment, es detallaven escenaris de futur per al cas català en base al que ha passat en d’altres contextos.

Un cop fet aquest repàs, i com a coorganitzador de l’esdeveniment, m’agradaria realitzar dos comentaris generals: primer, molt satisfet per la gran qualitat de les ponències que es van presentar. Sense intenció de ser pedant, puc afirmar que la nova generació de politòlegs/politòlogues és d’un nivell que fa feredat. Serem precaris, però no ens poden acusar de manca de rigor analític i de voluntat de fer bé les coses. Segon, sorpresos per la gran quantitat de públic que va venir. Gràcies a tothom. Gràcies també als tres diputats que van venir (tot i que ens preguntem… per què no en varen venir més?) Tercer, en els punts negatius, la manca de dones en el programa i la impossibilitat (per manca de previsió i per problemes tècnics in situ) de retransmetre la jornada per les xarxes socials.

Després de l’estiu, sortirà el llibre. Us n’informarem. Gràcies a tots per venir i per l’interès!

(El títol de l’article l’he manllevat d’aquí. Gràcies per la difusió!)

El sistema electoral lul·lià

dimecres, 24/04/2013

llull2.jpg El magnífic diari especial que l’ARA va dedicar ahir al pensador Ramon Llull és un recordatori més del posicionament d’aquest intel·lectual en el si del pensament universal i en el català en particular. El diari subratllava diversos elements i, en un article en concret, feien referència a la invenció de Llull d’un sistema d’elecció. Concretament, en l’article  “La intel·ligència artificial en Llull” (aquí), s’explicava la contribució de Llull “ a l’anomenada Social Choice Theory” i a una teoria de votació molt semblant a la que anys després dissenyaria Condorcet. Dit en termes més profans, Ramon Llull va dissenyar un sistema electoral. Com que explicar-ho tot de Llull hauria estat una tasca molt agosarada (i comercialment desastrosa), i tenint en compte que lògicament no s’explicava com funcionava el sistema (digueu-ne defecte professional), ens hem decidit a explicar en què consistia.

En primer lloc, convé recalcar que Ramon Llull no va dissenyar un sistema electoral tal com l’entenem avui en dia. La democràcia en termes actuals encara tardaria a arribar. Tot i això, és també cert que l’Església fou una de les primeres institucions a introduir sistemes democràtics d’elecció. Durant molts segles, els càrrecs eclesiàstics foren escollits democràticament (o per atzar, però d’això en parlarem un altre dia…). Així, Llull no es va preocupar d’edificar un sistema  democràtic en el qual tots poguessin participar (hauria estat una gosadia!), sinó que es va dedicar a pensar un mètode que millorés la tria dels representats de l’Església. D’aquesta manera, aprofundia en el seu objectiu últim: que l’Església funcionés millor i, per tant, la fe es propagués d’una forma més eficaç.

D’aquesta manera, Llull va crear no un sinó diversos sistemes d’eleccions. A la seva novel·la Blanquerna (1283) – quan la protagonista Nathana és triada superiora del seu convent – i a D’art electionis (1299), queden il·lustrades les seves idees. No obstant això, és al seu Artifitium electionis personarum (1270) on hi trobem plasmat el seu sistema més complex.

Com funcionava doncs el sistema electoral lul·lià? Abans que res, Llull estableix que convé especificar quines virtuts ha de tenir l’abat ideal abans de realitzar la votació: per exemple, si ha de ser devot, controlar el pecat, tenir carisma o ser home de lletres. O totes juntes alhora. Un cop feta aquesta tasca (gairebé impossible), el pensador mallorquí proposava buscar un cens electoral senar (sinó no funcionaria atès que podrien haver-hi empats) i dissenyar una papereta com la que veieu a continuació (l’exemple l’hem extret de la magnífica explicació que es fa en aquest bloc):

llull.gif

En la papereta s’agruparien els candidats per parelles, seguint totes les combinacions possibles. Cada casella significa una tria que l’elector ha d’efectuar. Així, començant per dalt a l’esquerra, el votant triarà entre b i c, després entre b i d, tot seguit entre b i e, i així successivament (a diferència d’altres mètodes, l’elecció no és excloent). Un cop fetes les 28 eleccions per parelles, es comptarien els vots en les cel·les: si es guanya, s’assigna un punt al candidat (un punt a cadascú en cas d’empat). Al final de l’escrutini, qui té més punts surt escollit. Es fixarà el lector que no se sumen els vots globals, només els punts, que de fet serveixen per a resoldre quina de les combinacions (per parella) guanyarà un punt.

En conclusió, aquest és un sistema complex però revolucionari per a l’època i que serviria per a inspirar altres mètodes d’elecció que es dissenyarien segles després. Ara que torna a l’esfera pública la vella història de crear una Llei Electoral Catalana, esperem que l’art lul·lià il·lumini als partits perquè es posin d’acord. Amb tot, em temo que ja en la primera etapa, aquella en la que cal triar com ha de ser el polític ideal, la història podria seria ja d’un guirigall, si se’ns permet, de dimensions lul·lianes.

Un últim apunt sobre la fragmentació partidista a Catalunya: com l’expliquem?

dimecres, 27/03/2013

A continuació presentem el tercer dels articles sobre la fragmentació del mapa electoral català. En el primer dels articles vam mostrat com Catalunya té un nombre de partits polítics força adequat al nombre de diputats que s’escullen en cada una de les quatre circumscripcions del país, tot i que en els darrers anys està creixent de sobremanera. Mostràvem però que en el mapa electoral, lluny de ser homogeni per cadascuna de les demarcacions, el nombre de partits a cada municipi varia dramàticament. Per escenificar-ho us vàrem presentar el següent mapa:

enep_cat2012.png

En un segon dels articles vam presentar mapes a nivell de demarcació, mostrant a quantes desviacions (per sota o per sobre) es trobava cada municipi en el nombre de partits en comparació amb la mitjana de la demarcació. Finalment, us ensenyàvem un gràfic on es veia com la variació en el nombre de diputats de cada circumscripció era capaç d’explicar només una part de la variació en la fragmentació partidista. Finalment ens preguntàvem: quins factors addicionals expliquen aquesta variació? Doncs bé, a través d’un model estadístic de regressió lineal podem fàcilment treure l’entrellat d’aquesta pregunta. Els resultats de l’anàlisi ens mostren la següent evidència empírica (l’anàlisi s’ha fet a partir de les dades de l’article d’en Jordi Muñoz i jo mateix publicat a Nations and Nationalism):

  1. Mobilització nacionalista: el grau d’activisme nacionalista català és un factor que explica la poca presència de partits polítics al municipi. Si agafem les dades sobre si en el municipi s’hi van celebrar una consulta sobre la independència i dades sobre la taxa de persones socies d’Òmnium, veiem com ambdues variables són potents predictors d’un nombre baix de partits. Això mostra el que els mapes ja semblava que ens intuïen: l’atomització partidista es troba en els municipis menys nacionalistes o sobiranistes.
  2. Nascuts a la resta de l’estat: a mesura que augmenta el nombre de persones en el municipi nascudes a la resta de l’estat, també ho fa la fragmentació. Aquest mecanisme és força semblant a l’anterior: en les zones amb menys mobilització nacionalista hi ha més persones d’origen forà, i que voten a partits que en la Catalunya més homogènia (la rural) no hi tenen gaire suport. Dir d’altra manera, són les persones no nascudes fora de Catalunya les que voten a partits amb poca presència en zones predominantment nacionalistes catalanes.
  3. Nascuts fora de l’estat: Aquesta variable no té cap mena d’incidència en la fragmentació. Això ens pot estar indicant dues coses diferents: podria ser que les persones nascudes fora de l’estat no voten suficientment diferent de la resta de la població; ara bé, tot sembla indicar que aquest resultat es pot explicar perquè les persones nascudes fora voten en un percentatge molt menor del que ho fan les persones nascudes a Catalunya i fins i tot que les nascudes a la resta de l’estat.
  4. Municipis més grossos: Finalment, en els municipis més grossos sembla que hi ha major fragmentació. Aquesta tendència creiem que pot venir explicada per dos diferents factors. En primer lloc, podria ser que atès que en els municipis grossos és on hi ha una presència més forta de moviments socials i es visualitzen més les candidatures no majoritàries, hi hagués una lleugera major dispersió del vot. Ara bé, també podria ser que simplement darrere de la variable dels municipis més grossos estiguéssim captant l’efecte de vot menys nacionalista, que no ha pogut ser plenament identificat amb la primera de les variables.

El més curiós de tot però és que un cop hem introduït aquestes quatre variables, l’efecte del nombre de diputats que s’escullen per circumscripció desapareix. Sens dubte això representa una troballa molt sorprenent, que va totalment en contra del que la literatura en ciència política ha explicat. Què vol dir això? Doncs que el nombre de diputats que s’escullen en cada districte no condiciona el nombre de partits que hi ha, sinó que el que ho condiciona és la seva estructura socioeconòmica i lingüística! En una societat tan complexa i plural com la catalana la gent té poc en compte quan va a votar si el seu partit obtindrà o no representació en la seva circumscripció en particular, i es guia molt més per les seves pròpies preferències polítiques i ideològiques, deixant de banda qüestions com l’estratègia, probablement sobrevalorada en la ciència política dominant.

Més sobre la fragmentació de partits a Catalunya

dimecres, 20/03/2013

L’altre dia mostràvem com el nombre de partits votats en cada municipi de Catalunya per les passades eleccions al Parlament (l’anomenada fraccionalització del sistema de partits) variava dramàticament entre municipis. En el mapa que presentàvem podíem veure com era 1. en els municipis de la demarcació de Barcelona i 2. en els municipis costaners, on els resultats electorals estaven més repartits entre els diferents partits (i per tant els resultats estaven més fragmentats). Atès que a la circumscripció de Barcelona és on s’hi escullen més diputats (85) és comprensible que sigui aquí on hi hagi un nombre més elevat de partits polítics. Ara bé, és només el nombre de diputats a escollir el que determina la fraccionalització del sistema?

Per respondre a aquesta pregunta hem calculat la mitjana del nombre de partits en cada circumscripció i hem mirat per cada municipi com de desviats estan els resultats (aquest càlcul s’anomena estandarització). A simple vista ja podem veure com a Barcelona, malgrat que és on s’escullen més diputats, a no tot arreu hi ha molts partits. Tot el contrari: és només a l’àrea metropolitana on hi ha fraccionalització; a la zona central l’atomització del sistema és molt baixa.

enepbcn.png

Si ens fixem en el cas de Girona, la fragmentació tampoc no és homogènia: un altre cop és als municipis de la costa, i als del Gironès i de la Selva on hi ha més partits polítics. A l’interior, ben pocs.

enepgirona.png

A Lleida tampoc no hi ha homogeneïtat en el nombre de partits. Veiem com és a les zones més poblades del Segrià, així com a la Vall d’Aran on la fraccionalització és més elevada.

eneplleida.png

Finalment ens trobem amb el cas de Tarragona. Com vam mostrar en l’article anterior, en aquesta circumscripció hi ha un nombre de partits polítics inusualment elevat d’acord amb el nombre de diputats que s’escullen (18). Quins són els municipis que estan fent incrementar aquesta mitjana? Doncs molt particularment tots els municipis de la costa del Camp de Tarragona (no tant els de les Terres de l’Ebre), però també els municipis del Baix Penedès i del Tarragonès. Les Terres de l’Ebre també es mostren força fraccionalitzades, especialment les zones d’interior del Baix Ebre i del Monsià.

eneptgn.png

Els gràfics ens mostren doncs que el nombre de diputats per districte només pot explicar una part de la variació en la fragmentació electoral a Catalunya. Fixem-nos sinó en el següent gràfic: hem fet un model estadístic de regressió lineal per explicar el nombre de partits polítics i hi hem inclòs com a variable principal la magnitud de districte. A més a més, hi hem posat també una sèrie de variable identificant les diferents vegueries de Catalunya (hem posat les vegueries i no les demarcacions perquè hem vist per exemple que a Barcelona hi havia grans diferències entre l’àmbit metropolità i les comarques centrals). Doncs bé, els resultats ens mostren el següent: veiem com un cop tenim en compte que hi ha districtes més grossos que d’altres, a la vegueria de Girona, de Ponent i al Pirineu hi ha de mitjana un partit polític menys que a l’àmbit metropòlità, Tarragona (la categoria que hem escollit com a referència) i l’Ebre. En el cas de les comarques de la Catalunya Central, el nombre de partits descendeix fins a 1,5.

explicaciovegueries.png

El proper dia, en un últim post sobre com explicar la fragmentació a Catalunya, analitzarem els factors individuals i de grup que poden explicar perquè en determinats llocs el vot queda molt més repartit (i per tant hi ha més partits) o és més homogeni.

El mapa electoral català: molt o poc fragmentat?

divendres, 15/03/2013

En els darrers anys hem pogut observar com el nombre de partits polítics que entren al Parlament català no parava d’augmentar. En efecte, si ens fixem en l’índex convencional per calcular quants partits tenim en un sistema polític determinat, la mesura del Nombre Efectiu de Partits Polítics (ENEP per les seves sigles en anglès) de Laaakso i Taagepera (1989), des de les segones eleccions democràtiques que no ha parat de créixer. Fixeu-vos en el següent gràfic:

enepcat.png

Evidentment, a la circumscripció de Barcelona, on s’escullen 85 diputats és on hi ha major fraccionalització, mentre que el valor mínim el trobem a Lleida, on tan sols hi ha 15 per repartir. Ara bé, el nombre de diputats que s’escullen no és l’únic factor determinant a Catalunya del nombre de partits. En efecte, si desagreguem les dades per municipis a Catalunya i en fem un gràfic, ens trobem el següent:

enep_cat2012.png

És a Barcelona, sí, on hi ha més partits, però: hi ha alguna tendència més a simple vista que ens permeti explicar la variació en la fragmentació del sistema? Doncs en efecte, el mapa ens mostra com és a les zones costaneres, on hi ha un percentatge major de persones d’origen o descendència recent estrangera on hi ha més partits. Què vol dir això? Doncs curt i ras, que a les zones d’interior de Catalunya, amb un percentatge de persones catalanoparlants molt elevat hi ha una concentració de vot molt important a CiU (aquí n’hi ha el mapa) i en menor mesura a ERC (el mapa aquí), mentre que a la resta del país, més divers lingüísticament i en els orígens, el vot queda molt més repartit entre els partits de l’arc parlamentari.

Finalment volem comprovar en termes comparats on està Catalunya: tenim un sistema molt fragmentat? Doncs si agafem les dades de la meva tesi doctoral (aquí) i hi afegim les dades de fraccionalització a Catalunya i a les quatre demarcacions, veiem com d’acord amb el nombre de diputats que escollim, hem estat des del 1999 (primeres dades que hi he introduït), bastant sobre la línia de tendència. Amb tot, en els darrers anys el nombre de partits s’ha començat a disparar per totes les circumscripcions, tal i com ens mostren els punts més elevats de colors diferents al taronja en el gràfic (el punt més elevat sempre es correspon amb les eleccions del 2012). Així, a excepció de Lleida, ja estem per sobre de la mitjana esperada de partits polítics. Veurem en els propers anys si aquesta és una tendència que es manté o si finalment ens estabilitzem.

enep comparat.png

Israel: un parlament ben peculiar

dimarts , 22/01/2013

Avui es celebren eleccions a Israel, en el que ja s’enuncia que constituirà un parlament marcadament escorat a la dreta. El partit d’extrema dreta Casa Jueva té molts números per acabar entrant en un futur govern liderat per Benjamín Netanyahu del Likud. Amb tota probabilitat els dos partits no aconseguiran la majoria absoluta dels representants a la cambra, de manera que per governar necessitaran el suport puntual d’algun dels múltiples partits polítics presents a la Knesset israeliana.

Sense entrar al debat polític israelià, ens volem centrar en el curiós sistema electoral que l’articula i les conseqüències que comporta. Israel és un dels únics països del món, juntament amb els Països Baixos i Eslovàquia, on el parlament s’escull mitjançant un únic districte electoral. En el cas de la Knesset israeliana s’hi escullen 120 diputats per representació proporcional (mètode d’Hondt) en una única circumscripció electoral, amb un llindar electoral (mínim de vots per entrar al repartiment d’escons) tant sols del 2%.

Quines conseqüències té un sistema electoral tant permissiu al moment de configurar el sistema de partits polítics? La resposta és clara: una manifesta fraccionalització del sistema. Les dades parlen per si soles: en les dues darreres legislatures (2006 i 2009) un total de 12 partits han obtingut representació al parlament, i el 1999 el nombre va augmentar fins a 15. El següent gràfic ens mostra la fraccionalització del sistema de partits israelià, en comparació amb el d’altres estats occidentals (la mesura que s’empra és la clàssica del nombre efectiu de partits polítics que compta cada partit en funció del pes relatiu que té en el parlament):

enep israel.PNG

En el gràfic podem veure com un sistema com el dels EUA que s’escull per majoria simple té una fraccionalització molt baixa; en el cas espanyol, amb un sistema proporcional però amb molts districtes molt petits, el nombre efectiu de partits també és força baix. A Noruega, més permissiu, i als Països Baixos amb un únic districte de 150 diputats, el valor augmenta si bé sense arribar a les magnituds d’Israel. Fins i tot a Catalunya, on des de l’anterior legislatura tenim 7 partits al parlament, la fraccionalització del sistema queda encara força lluny de la israeliana.

I per què es dóna aquesta elevada fraccionalització?

La ciència política ha mostrat que existeix una clara relació entre la magnitud mitjana de districte (el nombre de diputats que, de mitjana s’escullen per cada districte) i el nombre de partits que guanyen escons. Així, el següent gràfic ens mostra per un total de 46 democràcies la relació entre el nombre efectiu de partits polítics i la magnitud de districte. Malgrat haver-hi considerables excepcions (hi ha molts altres factors que expliquen el nombre de partits que competeixen en un sistema), el gràfic sí que mostra una tendència clara entre les dues variables.

logmagn i enep.png

De les conseqüències de tenir sistemes de partits tant fragmentats ja en parlarem un altre dia. Però si per una banda tenir tants partits garanteix una major representativitat de les diferents sensibilitats en una societat, de l’altra la governabilitat del poder executiu se’n veu indubtablement ressentit.

Cruïlla crítica a les Illes?

dimarts , 8/01/2013

Alguns politòlegs solen considerar que la història política es divideix entre moments de continuïtat i les anomenades cruïlles crítiques. És a dir canvis de trajectòria històrica en que s’obren finestres d’oportunitat que permeten prendre decisions i plantejar noves propostes o arranjaments institucionals. La situació present a Catalunya ja la coneixem i s’acosta a aquesta descripció. Però un fet força inesperat és que de retruc se’n podria encetar una, de cruïlla crítica, a la resta dels Països Catalans.

A les Illes Balears han aparegut força indicis d’aquesta possibilitat que convé examinar de manera conjunta.

L’esquerda als populars balears. Governar erosiona, però en el cas del Partit Popular un cúmul de circumstàncies han fet caure figures importants del partit i trontollar la línia ideològica del president Bauzá just el primer quart de legislatura. El cas més sonat ha estat la marxa del batlle de Manacor, Antoni Pastor, per la seva oposició a la política lingüística del partit. Però els casos de corrupció que esquitxen el PP balear també han fet dimitir càrrecs de pes, com ara Pere Rotger, el president del Parlament. Finalment, desavinences que no han transcendit han generat una inestabilitat a certes conselleries com ara la de Salut, que ja ha tingut tres consellers en un any de legislatura.

Desgast al Govern. Les darreres enquestes confirmen que l’erosió no es limita a les elits polítiques sinó que també té una correlació en l’electorat. El PP perdria avui la majoria absoluta obtinguda el juny del 2011 i es quedaria amb 28 dels 35 escons que obtingué. És important observar que el PSIB no recull el càstig al PP. Aquest es repartiria entre les formacions minoritàries al Parlament com ara el PSM-IV-ExM-Més o UPyD. Jaume Font podria obtenir representació amb l’escisió regionalista del PP Proposta per les Illes (PI) que integra el sector de la difunta UM. A més a més, Bauzá suspendria en la valoració de candidats per primera vegada des de la seva elecció.

L’espai d’UM. Precisament la dissolució d’UM arran dels escàndols de corrupció que esquitxaren la cúpula del partit i la integració del sector amb la formació de Jaume Font (el PI),  podria revitalitzar l’espai del regionalisme de centre-dreta. Aquesta línia podria trobar suports entre els descontents amb la política espanyolista del PP de Bauzá com ara el batlle Pastor.  

Confluència de l’esquerra. El procés iniciat a finals d’any per a refundar l’espai sobiranista d’esquerres inclou el PSM, Entesa i l’escissió d’EUIB, Iniciativa Verds. La formació sorgida d’aquesta confluència podria liderar una reedició de la candidatura conjunta Bloc per Mallorca per ocupar l’esquerra sobiranista del Parlament Balear. Esquerra Republicana Illes no ha entrat en la confluència, però les paraules d’Oriol Junqueras el passat 31 de desembre apuntaren aquesta possibilitat.

Cicle de mobilització. La política lingüística a l’escola del Govern popular ha generat un cicle de mobilització que ha arrelat amb força arreu de les Illes; la manifestació a Palma del passat 25 de Març fou una fita històrica amb una assistència massiva. D’altra banda, la Diada de l’Estendard aplegà milers de persones a Palma el passat dia 30 de desembre. El passat octubre es fundà l’ANC de Mallorca per impulsar el procés sobiranista a les Illes.

Dret de decidir. Finalment, l’enquesta que hem esmentat més amunt apunta un suport latent a la secessió. La formulació de la pregunta sobre la independència de l’enquesta, relacionant-la amb Artur Mas i Catalunya, no ens permet veure amb claredat el suport a una sobirania Balear. Ara bé, observem una heterogeneïtat important que va des del 20% d’independentistes a Menorca fins al 2% a la Ciutat de Palma.  

És clau recordar que les Illes són un cas anòmal en política comparada pel que fa les reivindicacions territorials. Ja ho vam comentar parlant de Jason Sorens i els models que expliquen la secessió: les variables que solen predir un suport elevat a la secessió en un territori hi són presents a les Illes (també al País Valencià) però paradoxalment no observem una representació política d’aquesta situació (en aquest article de Sorens queda ben clar, pàg 322). En termes marxistes és un territori secessionista en si, però no per a si. Una cruïlla crítica podria empènyer capa una nova correlació de forces i de demandes institucionals.