Arxiu de la categoria ‘Demoscòpia’

Cruïlla crítica a les Illes?

dimarts , 8/01/2013

Alguns politòlegs solen considerar que la història política es divideix entre moments de continuïtat i les anomenades cruïlles crítiques. És a dir canvis de trajectòria històrica en que s’obren finestres d’oportunitat que permeten prendre decisions i plantejar noves propostes o arranjaments institucionals. La situació present a Catalunya ja la coneixem i s’acosta a aquesta descripció. Però un fet força inesperat és que de retruc se’n podria encetar una, de cruïlla crítica, a la resta dels Països Catalans.

A les Illes Balears han aparegut força indicis d’aquesta possibilitat que convé examinar de manera conjunta.

L’esquerda als populars balears. Governar erosiona, però en el cas del Partit Popular un cúmul de circumstàncies han fet caure figures importants del partit i trontollar la línia ideològica del president Bauzá just el primer quart de legislatura. El cas més sonat ha estat la marxa del batlle de Manacor, Antoni Pastor, per la seva oposició a la política lingüística del partit. Però els casos de corrupció que esquitxen el PP balear també han fet dimitir càrrecs de pes, com ara Pere Rotger, el president del Parlament. Finalment, desavinences que no han transcendit han generat una inestabilitat a certes conselleries com ara la de Salut, que ja ha tingut tres consellers en un any de legislatura.

Desgast al Govern. Les darreres enquestes confirmen que l’erosió no es limita a les elits polítiques sinó que també té una correlació en l’electorat. El PP perdria avui la majoria absoluta obtinguda el juny del 2011 i es quedaria amb 28 dels 35 escons que obtingué. És important observar que el PSIB no recull el càstig al PP. Aquest es repartiria entre les formacions minoritàries al Parlament com ara el PSM-IV-ExM-Més o UPyD. Jaume Font podria obtenir representació amb l’escisió regionalista del PP Proposta per les Illes (PI) que integra el sector de la difunta UM. A més a més, Bauzá suspendria en la valoració de candidats per primera vegada des de la seva elecció.

L’espai d’UM. Precisament la dissolució d’UM arran dels escàndols de corrupció que esquitxaren la cúpula del partit i la integració del sector amb la formació de Jaume Font (el PI),  podria revitalitzar l’espai del regionalisme de centre-dreta. Aquesta línia podria trobar suports entre els descontents amb la política espanyolista del PP de Bauzá com ara el batlle Pastor.  

Confluència de l’esquerra. El procés iniciat a finals d’any per a refundar l’espai sobiranista d’esquerres inclou el PSM, Entesa i l’escissió d’EUIB, Iniciativa Verds. La formació sorgida d’aquesta confluència podria liderar una reedició de la candidatura conjunta Bloc per Mallorca per ocupar l’esquerra sobiranista del Parlament Balear. Esquerra Republicana Illes no ha entrat en la confluència, però les paraules d’Oriol Junqueras el passat 31 de desembre apuntaren aquesta possibilitat.

Cicle de mobilització. La política lingüística a l’escola del Govern popular ha generat un cicle de mobilització que ha arrelat amb força arreu de les Illes; la manifestació a Palma del passat 25 de Març fou una fita històrica amb una assistència massiva. D’altra banda, la Diada de l’Estendard aplegà milers de persones a Palma el passat dia 30 de desembre. El passat octubre es fundà l’ANC de Mallorca per impulsar el procés sobiranista a les Illes.

Dret de decidir. Finalment, l’enquesta que hem esmentat més amunt apunta un suport latent a la secessió. La formulació de la pregunta sobre la independència de l’enquesta, relacionant-la amb Artur Mas i Catalunya, no ens permet veure amb claredat el suport a una sobirania Balear. Ara bé, observem una heterogeneïtat important que va des del 20% d’independentistes a Menorca fins al 2% a la Ciutat de Palma.  

És clau recordar que les Illes són un cas anòmal en política comparada pel que fa les reivindicacions territorials. Ja ho vam comentar parlant de Jason Sorens i els models que expliquen la secessió: les variables que solen predir un suport elevat a la secessió en un territori hi són presents a les Illes (també al País Valencià) però paradoxalment no observem una representació política d’aquesta situació (en aquest article de Sorens queda ben clar, pàg 322). En termes marxistes és un territori secessionista en si, però no per a si. Una cruïlla crítica podria empènyer capa una nova correlació de forces i de demandes institucionals. 

El PSC i l’espiral del silenci

dimecres, 3/10/2012

Fa uns quants anys la politòloga Elisabeth Noelle-Neumann publicava un llibre que va marcar un abans i un després en els estudis sobre opinió pública i comportament electoral. En el llibre L’espiral del silenci. Opinió pública: la nostra pell social (1977, publicat originalment en alemany) l’autora defensava que l’opinió pública és una forma de control social i que els individus abans d’emetre una opinió pública en valoren el grau d’acceptació entre la resta dels seus ciutadans.

Aquesta teoria a Catalunya ha tingut sempre un exemple molt clar en el cas del PP: per una qüestió d’estigma social, de manera sistemàtica en totes les enquestes la gent que vota el PP tendeix a amagar el seu vot, enunciant o bé que no participaran en les eleccions, dient que encara no han decidit el seu vot, o dient que votaran a alguna alternativa menys estigmatitzada. Aquest fenomen és ben conegut i per això, quan les cases d’enquestes “cuinen” els resultats obtinguts en intenció de vot directe, saben que han d’aplicar un coeficient de ponderació molt elevat al PP per tal d’aconseguir una projecció del que serà el seu vot. Fins ara aquest era un problema que, en bona mesura, es limitava al cas del PP.

Amb les darreres enquestes però ens trobem que hi ha un nou partit que té tots els números per acabar entrant en aquest mateix bagul: el PSC. Fixeu-vos en el darrer baròmetre del GESOP (publicat a El Periódico), quins són els resultats obtinguts sobre la intenció de vot directe:

suport gesop.bmp

Com podem observar en el gràfic, la intenció de vot directe del PSC és tan sols del 6,5%, fins i tot per sota de la d’ERC. Tanmateix, si ens mirem les dades que ens presenta El Periódico al diari veiem com, en línia amb el que molt probablement esdevindrà el 25 de novembre, el PSC és la segona de les forces polítiques a Catalunya, si bé hauria patit un molt important desgast electoral i no es podria erigir com a alternativa de govern a Catalunya:

gesop.jpg

Què pot estar passant? Per què el PSC registra una intenció de vot directe tan baixa? Des del nostre punt de vista, hi ha dos factors que poden estar explicant aquest fenomen (obviarem les explicacions inherents al disseny de l’enquesta i al marge d’error que qualsevol treball demoscòpic porta associat):

  1. L’espiral del silenci: els votants del PSC de l’ala més catalanista perceben com el partit no  ha sabut donar resposta als nous temps que corren en la política catalana. L’estigma social doncs fa que aquesta gent rebutgin dir que votaran els socialistes. Aquesta explicació l’avalaria l’inusualment elevat percentatge de persones que diuen que encara no saben qui votaran (en la darrera enquesta del CEO per exemple era només del 18%, ara ha pujat fins al 25%).
  2. Caiguda dràstica del suport electoral: una explicació alternativa podria tenir a veure simplement amb la pèrdua de suports per part del partit. El pobre paper d’oposició del partit durant aquests quatre anys, la presència d’un líder força desconegut per la majoria de l’electoral i amb poc carisma, i les lluites internes dins del partit podrien explicar l’erosió en el suport electoral de la formació.

Ambdues explicacions no són evidentment excloents. Tot i que l’endemà de les eleccions el PSC probablement continuarà sent la segona de les forces polítiques a Catalunya, sembla que hi ha indicis que algunes coses estan canviant al país. Si en el darrer baròmetre del CEO enunciàvem per primera vegada el sorpasso independentista en les enquestes, avui enunciem aquest nou canvi en la intenció de vot. Es confirmi o no en els propers baròmetres aquesta tendència, el que ningú no pot negar és que vivim temps de canvis molt ràpids i sobtats en la societat catalana; probablement no som conscients del moment que estem vivint i necessitarem la perspectiva que ens aporti el temps per veure si, efectivament, el que s’està esdevenint en l’actualitat és un autèntic canvi en els patrons ideològics i actitudinals dels catalans que marcarà el futur del país.

Més catalanistes i més d’esquerres

dijous, 6/09/2012

Un dia d’aquests d’estiu, remenant dades vam topar amb un article de fa un parell d’anys en el que, arran de la irrupció de nombrosos partits independentistes, ens preguntàvem amb quants eixos convivim els catalans  i si hi havia espai per a tanta oferta electoral.  En aquell moment, vam presentar una gràfic on hi plasmàvem els dos eixos amb els quals la discussió política a Catalunya es basa: l’eix esquerra-dreta per una banda, i l’eix catalanista-espanyolista per l’altra. Les dades que presentàvem eren de l’any 2008, i aquests eren els resultats que obteníem (l’eix esquerra-dreta es mesurava en una escala del 0 al 10; l’eix nacional amb la típica pregunta d’identificació nacional subjectiva que bascula entre només català a només espanyol, passant per més català, igual de català i menys català que espanyol).

eix2008.png

Tal com podem observar, el 2008 una majoria dels catalans se situava en postures de centre-esquerra, i en la pregunta sobre la identificació nacional subjectiva una part molt important de la població se situava en postures intermitges (igual de catalans que espanyols) o més catalanes que espanyoles. El gràfic demostra una posició de l’electorat català molt centrat en el quadrant superior esquerre del gràfic, si bé les zones més poblades són les que coincideixen amb el centre.

Doncs bé, malgrat que estiguem parlant de variables de caràcter ideològic, normalment concebudes com a força estables (en contraposició amb les actituds, molt més dependents del context), en el següent gràfic podem observar com en només 4 anys ha canviat el perfil dels catalans en aquests dos eixos (lamentablement en aquest cas l’eix esquerra-dreta només té 7 respostes, de manera que no es pot comparar cel·la per cel·la el canvi marginal observat durant aquest temps):

eix2012.png

El gràfic ens mostra clarament com hi ha hagut un canvi ideològic a Catalunya. El quadrant superior esquerre continua essent, en efecte, el més poblat, si bé les dades semblen mostrar dues tendències clares. En primer lloc, el votant sembla ser que ha basculat cap a l’esquerra: la posició 2 de 7 (esquerra) és la més habitual entre els catalans, en contraposició amb el valor 5 de 10 (centre-esquerra) de l’any 2008.  I en segon lloc, i de manera a més a més molt notòria, el votant s’ha desplaçat ideològicament cap a postures més catalanistes: un 26% dels catalans només se senten catalans (en contraposició al 16% de fa quatre anys) i la identificació més escollida és el “més català que espanyol”, amb el 34% de les persones ubicades en aquest grup, 6 punts més que el 2008. Aquests percentatges guanyats per les postures més catalanistes han estat perduts per la posició neutral de “tant català com espanyol”, que ha baixat de més del 48% al 33%.

Probablement per cap dels lectors aquestes dades no constituiran una gran sorpresa atesos els esdeveniments polítics dels darrers anys, però des d’un punt de vista estrictament politològic, canvis tan bruscos en el temps en qüestions identitàries difícilment es veuen.

Sembla que es percepuna remor de fons en la societat catalana. El proper dimarts en podrem avaluar una mica més el seu abast…

A voltes amb el CEO i el missatger

dijous, 27/10/2011

logo.gif.jpg Potser és perquè la vida del tertulià és molt dura i, si no es crea polèmica, no et renoven el contracte. Potser també perquè a les facultats de periodisme no s’ensenya prou bé a llegir enquestes -a interpretar-les- i, esclar, no demanarem la lluna en un cove. O qui sap: és molt més fàcil elaborar un argument crític que posar-se a elucubrar sobre teories diverses. Quina gossera, que dirien els valencians!

Sigui per la raó que sigui, recentment hem tornat a viure el típic cas de “matar el missatger”. En el programa Els Matins de TV3, José Antich, director de La Vanguardia, va criticar els resultats de la recent enquesta (aquí) realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), institució que sembla que està predestinada a rebre les crítiques de tothom, sigui per A o per B, però gairebé sempre reproduint vells tòpics i idees malinterpretades de forma volguda. La crítica a les enquestes és un tema que hem tractat diverses vegades, fet que no significa que no hi haguem de tornar, no fos cas que la idea no calés. Anem veient punt per punt el que ha dit el ‘virrei’ de La Vanguardia.

“Si ens portessin una enquesta on només apareix el vot directe i no la feina científica, la tornaríem. Jo no la pagaria”. La gran diferència és que La Vanguardia és un diari i el CEO, no. Els diaris apliquen l’anomenada “cuina” per tractar la intenció de vot, dada que el CEO mostra sense cap tipus de tractament. Què vol dir això? Hi ha gent que diu que no votarà i després ho fa. Altra diu que votarà per un partit i després canvia. Tot això està estudiat i, normalment, els equips tècnics apliquen unes correccions que acaben donant uns escons determinats. Des d’aquí hem dit alguna vegada que també estem a favor de fer “cuina” (aquí). Ara bé, és una opció legítima no fer-ho i tenen també raó des del CEO que, quan la facin, se’ls criticarà per escombrar cap a casa (ves a saber de qui). Per cert, La Vanguardia no ens diu quina és la seva cuina. Cap diari ho fa. Per tant, no podem saber si aquesta “feina científica” a la qual Antich al·ludeix és, això, científica, o els resultats tenen la intenció d’“ajudar” o “perjudicar” alguna opció política. Les interioritats dels diaris, per desgràcia, no les sabrem mai.

“Està mal feta”. Si per mal feta s’entén que s’ha agafat una mostra aleatòria de 2.500 catalans estratificada per províncies i dimensió de municipis, aleatòriament per quotes de sexe i edat, aleshores la resposta és negativa. O positiva: però aleshores les enquestes de La Vanguardia també ho estan, de “mal fetes” (i amb una mostra de 1500 persones menys!). Si per “mal feta” s’entén que no surt el que ell vol, aleshores sí, està mal feta, però si algun dia surt en una enquesta que La Vanguardia és el diari més imparcial, també ho estarà, de mal feta? (per cert, GESOP, l’empresa que ha treballat pel CEO, no deuen estar massa contents amb el Grup Godó; no és massa bonic que et vagin criticant les enquestes dient que estan fetes “a lo bruto”…).

“Els catalans som molt contradictoris, pensem una cosa de dia i una altre de nit. Les dades que surten són contradictòries”. Primer, per saber-ho hauríem de fer una enquesta de nit. Segon, si la pregunta canvia, a vegades la resposta també. La Vanguardia el setembre de l’any 2010 deia que la gent “que estava a favor” de la independència era d’un 40% (47% el juliol). El CEO situa la xifra en un 45%. No sembla que les xifres variïn massa. També és contradictòria l’enquesta de La Vanguardia?

“Hi ha el doble de gent que està a favor de la independència? Jo no la veig”. Les enquestes diuen el que diuen, mostren tendències (sobretot quan s’usa la mateixa pregunta), posicionaments generals… Evidentment, si sóc militant independentista, la xifra em semblarà baixa; si sóc unionista, em semblarà exagerada. Són les anomenades “ulleres ideològiques”!

En fi, els missatges mai plouen al gust de tothom. Ja ho deia Hobbes, “els que aproven una opinió, l’anomenen opinió; els que estan en contra, la consideren una heretgia”.