Arxiu de la categoria ‘Locals’

L’èxit de la CUP (i II): com expliquem els seus resultats?

dilluns, 4/07/2011

El dia passat analitzàvem quines eren les claus que expliquen la decisió de les diferents CUP locals de concórrer en les eleccions. Vam mostrar com en els municipis mitjans i grans la probabilitat de presentar-se augmentava, com la taxa d’atur era rellevant, el percentatge de persones nascudes a Catalunya i com el percentatge d’associats era important per determinar l’entrada en els municipis de dimensions més grans.

Avui, enlloc de ficar-nos en la decisió d’entrada en competició, volem analitzar quins són els factors que expliquen els resultats electorals obtinguts per la CUP. Mitjançant mètodes estadístics ens fixem en els 73 municipis on la CUP es va presentar (no incloem els municipis on es va presentar amb altres marques) per analitzar què determina el major o menor èxit de cada candidatura a nivell local. (L’anàlisi es fa a través d’una regressió per OLS. Val a dir que amb un nombre de casos tan baix les inferències que se’n desprenen mostren uns nivells de significació sovint per sota dels nivells convencionals).

Els resultats de l’anàlisi ens confirmen que la mida de la població és un factor rellevant per explicar l’èxit de la CUP. Mantenint constant la resta de variables incloses en el model, a mesura que la mida de la població augmenta, el percentatge de vots de la CUP disminueix, fet que posa de manifest una evidència com és el fet que les candidatures de la CUP basen les seves campanyes electorals i el seu èxit en la proximitat amb el votant.

De manera molt similar, el nombre relatiu de persones associades en organitzacions de caire nacionalista (mesurada mitjançant el percentatge d’associats a Òmnium Cultural per municipi) és un factor que també sembla erigir-se com a determinant per explicar l’èxit de les CUP. Això confirma la imatge que les CUP no només tenen èxit allà on les seves campanyes de proximitat es poden desenvolupar amb més facilitat sinó també en aquells municipis on hi ha un major percentatge de persones involucrades en associacions de caràcter nacionalista o sobiranista.

En tercer lloc, i com era d’esperar, la CUP obté millors resultats allà on hi ha un percentatge major de persones nascudes a Catalunya. Malgrat el discurs transversal i integrador de la candidatura és evident que les seves bosses de votants encara són en gran mesura les persones nascudes a Catalunya.

I ja per acabar, sembla ser que la implantació de la CUP és substancialment major a la demarcació de Barcelona i de Girona en comparació a Lleida i Tarragona. Mantenint fixes la resta de variables mencionades fins al moment, una candidatura presentada a Barcelona o a Girona obtindria fins a 5 punts percentuals més de suport electoral que en un municipi de Lleida o de Tarragona, fet que posa de manifest l’existència de processos de difusió territorials del partit.

La següent taula mostra els resultats de l’anàlisi estadística.

regcup1.png

Abans d’acabar amb l’article no volem deixar passar l’oportunitat per donar un parell d’informacions ben curioses.

En primer lloc, tenint present els resultats electorals de la CUP en aquests 73 municipis, on prediuen les estadístiques que el partit s’hauria de presentar en el futur? Si seleccionem només els municipis de més de 3.000 habitants (valor agafat aleatòriament, si algú ho desitja es pot donar la informació per tots els municipis de Catalunya) i excloem els municipis on la CUP ja es presenta, observem que candidatures locals podrien obtenir bons resultats en els següents pobles: Artesa de Segre, Caldes de Malavella, Sant Pol de Mar, Cardona, Torrelles de Llobregat (tots ells amb un 15% de vot predit); Puig-reig, Matadepera, Taradell, Cabrera de Mar, Dosrius, Moià i Vacarisses (16%), Porqueres (17%) i Bescanó (19%).

I en segon lloc, només pels autèntics amants de l’estadística, i responent a una petició en el post anterior, duem a terme un model Heckman d’estimació dels resultats, amb la variable de selecció “taxa d’atur”, que s’ha demostrat significativa per explicar la decisió d’entrada de la CUP però no pas els seus resultats electorals. Com mostra el model, els resultats pràcticament no canvien…

heckmancup.png

 

 

L’èxit de la CUP (I): on es presenta?

dijous, 23/06/2011

Malgrat que ja fa uns quants dies que vam analitzar  els resultats electorals obtinguts pels diferents partits polítics (abans ho havíem fet per CiU i PSC aquí, pel PP, ERC i ICV aquí, i per PxC aquí) que es van presentar a les eleccions municipals de fa un mes, érem ben conscients que ens faltava la CUP. Els cas de la CUP és altament interessant i per tant no ens volíem conformar amb una anàlisi simplista. Així doncs, en els propers dies presentarem dues anàlisis que ens semblen d’especial rellevància per un partit com les CUP que té per política presentar-se només a municipis on tenen una presència a nivell de carrer important. Ens preguntarem: 1. On es presenten les CUP?; i 2. Com s’explica el seu èxit electoral? Tal i com ja vam fer en l’anàlisi de PxC, emprarem models estadístics per explicar aquest parell de preguntes.

Comencem avui l’anàlisi preguntant-nos on es presenta la CUP. Per a analitzar-ho duem a terme una regressió logística (per a variables binàries on 0= no es presenta la CUP i 1= la CUP es presenta) introduint una sèrie d’elements que poden resultar explicatius del comportament de la candidatura independentista. Els resultats, pels més avesats a l’estadística, els presentem en una taula més avall.

En primer lloc, sembla ser que la mida de la població i les probabilitats de la CUP de presentar-se segueixen un patró en forma de U: dins del grup dels municipis més petits la CUP sembla que té més probabilitats de presentar-se en aquells de dimensions més reduïdes que no pas en aquells una mica més grossos. Ara bé –tal i com el terme quadràtic de la regressió logísitica ens mostra– a mesura que la mida del municipi augmenta, les probabilitats de les CUP de presentar-se també augmenten. Hi ha evidència suficient per afirmar que la CUP ara mateix es presenta en els municipis mitjans i grans del país, mentre que entre els municipis més petits té una major tendència a presentar-se en aquells amb menys població.

La taxa d’atur també sembla erigir-se com a un factor explicatiu de la decisió de competició per part de la CUP: en aquells municipis on la taxa de desocupació és més elevada, la CUP s’hi presenta més. Els mecanismes que poden explicar aquest fet poden ser diversos, però potser el més plausible apunta al fet que, és en els municipis on hi ha un major nombre de persones desocupades on hi ha major decepció per la política i, per tant, una major predisposició a votar un partit alternatiu com la CUP. Deixem una pregunta a l’aire: el context econòmic del municipi afavoreix que s’hi formi una CUP local?

Un factor que és determinant de la decisió d’entrada del partit és el percentatge de persones nascudes a Catalunya.  Les files de militants de les CUP provenen en una gran mesura de persones nascudes a Catalunya, i malgrat que el seu discurs en relació a la immigració és molt obert i favorable a la integració, els membres del partit són encara avui majoritàriament nascuts a Catalunya i catalanoparlants.

Finalment hem introduït la variable associacionisme i obtenim uns resultats força curiosos: el percentatge de persones afiliades en associacions nacionalistes (calculades a partir del nombre d’afiliats a Òmnium Cultural en cada municipi) és una variable rellevant al moment d’explicar la decisió de competició de la CUP només en els municipis més grans: és a dir, en els municipis petits, el fet de tenir un major nombre de persones afiliades en organitzacions nacionalistes no és suficient per explicar l’entrada del partit en competició; és només quan el quòrum de persones nacionalistes associades és suficientment alt quan aquestes poden decidir presentar una candidatura per la CUP. El següent gràfic mostra les probabilitats de presentar-se en funció de les associacions per 1000hab*log població. Malgrat que la interpretació de la variable és complexa, aquesta mostra que a mesura que les persones afiliades a associacions nacionalistes en municipis grossos augmenten, les probabilitats de la CUP de presentar-se també ho fan.

probabilitatscup.bmp

taula logit cup.PNG

El proper dia parlarem de què explica l’èxit electoral de la CUP.

 

El racisme de PxC

dijous, 2/06/2011

En dos passats articles hem analitzat els resultats electorals de CiU I PSC (aquí) i del PP, ERC i ICV (aquí). En el darrer dels articles havíem de parlar, alhora, de PxC, les CUP i els altres partits. Ara bé, un primer anàlisi d’algunes dades empíriques sobre PxC ens posen de manifest una evidència que no volem deixar de banda per la gravetat del que significa.

Emprant una base de dades elaborada pel també politòleg Jordi Muñoz (@jordimunozm) ens hem volgut preguntar quines són les raons que porten a PxC a presentar una candidatura en alguns municipis mentre que no en d’altres. Per analitzar això creem una variable on el valor 0 equival a no presentar-se i el valor 1 a presentar-se (independentment dels resultats electorals obtinguts). Testem estadísticament a través d’una regressió logística (emprada per a variables dicotòmiques com aquesta) algunes hipòtesis sobre el per què de PxC presentant-se a les eleccions municipals en determinats municipis i no en d’altres.

En primer lloc testem si el partit es presenta en els municipis més grossos. Els partits polítics necessiten presència de militants i voluntaris en el municipi per tal d’articular una candidatura amb condicions, i això evidentment és més senzill d’aconseguir en els municipis grossos que en els petits. Tal i com fa la literatura sempre, transformem aquesta variable amb el seu logaritme. I el resultat, tal i com mostra la taula de més avall, confirma la nostra hipòtesi.

En segon lloc, introduïm la variable demarcació de Barcelona, per avaluar si aquest partit, mantenint constant la resta de variables en el model que creem, es presenta més en aquesta zona que a la resta del país. L’evidència observada no és suficient per aprovar aquesta hipòtesi.

Ara bé, el que ens interessa realment és testar l’efecte de la immigració sobre les probabilitats del partit de presentar-se. En testos primaris hem comprovat que el percentatge d’immigració global no és una variable rellevant per explicar l’entrada del partit xenòfob. Curiós. Què pot estar passant?

Per intentar trobar el desllorigador de tot plegat desagreguem la immigració entre l’africana, l’europea i l’americana.  I els resultats, sorprenentment ens mostren que PxC es presenta substancialment més en aquells municipis on hi ha una taxa d’immigració africana superior. I què passa amb la resta de la immigració considerada? Doncs amb la immigració americana, no hi ha evidència suficient que ens indiqui que el partit es presenta ni més ni menys. Però en canvi en el cas de l’europea podem veure com a mesura que aquesta augmenta, es presenta menys.

La següent taula resumeix, per la gent avesada en l’anàlisi estadístic, el que hem estat comentant:

reglog.png

Les implicacions d’aquesta anàlisi són sens dubtes considerables: estem veient que el discurs xenòfob amb la immigració no és igual per a tots els immigrants: mentre que els europeus els preocupen ben poc (i justament per això on el percentatge és més alt, ells s’hi presenten menys), els americans (majoritàriament provinents de sudamèrica) no els incentiven a presentar-se en major mesura, mentre que són els africans els que els incentiven més a entrar en competició. El discurs generalista antiimmigració queda doncs desautoritzat en favor d’un discurs destinat a una immigració molt concreta: l’africana. I això, indubtablement, és racisme.

Finalment, ja per acabar, en el següent gràfic mostrem la probabilitat que PxC es presenti en un municipi mitjà en funció de la taxa d’immigració africana existent (mantenint en el seu valor mitjà la resta de variables considerades en el model). Les línies de punts maquen l’interval de confiança del 95%, i malgrat que en el límit inferior de l’interval de confiança l’evidència per la nostra hipòtesi és ben feble (atès el poc nombre de dades  pels percentatges més elevats d’immigració africana, que fan que l’interval s’eixampli molt) sí que podem establir que existeixen diferències estadísticament significatives en la probabilitat de PxC de presentar-se en funció de la taxa d’immigrants africans en cada municipi.

grafprob.png

 

 

Algunes reflexions post 22M: PP, ERC i ICV

dijous, 26/05/2011

Continuem en aquest segon post  (veure el primer aquí sobre CiU i PSC) l’anàlisi de les claus dels resultats electorals obtinguts en les eleccions del passat diumenge.

3. L’increment del PP. El PP augmenta en 40% en el suport electoral i fa bones les previsions que apuntaven a molt bons resultats del partit espanyolista. Segons apunten les darreres informacions el partit podrà governar a Badalona, la tercera ciutat del país, amb un suport probablement extern de CiU. A Castelldefels encara queda per veure. A Tarragona, on CiU i PP han empatat en regidors és probable que la formació espanyolista permeti l’elecció del candidat convergent, amb el  possible bescanvi de la presidència de la Diputació de Tarragona, on CiU ja hi té majoria absoluta. D’aquestes eleccions el PP en treu una conclusió molt evident: allà on ha jugat el discurs demagògic de la immigració (com a Badalona) s’ha impedit l’entrada de PxC al consistori; en canvi, en municipis amb problemàtiques i perfil molt similar (Sant Adrià, Santa Coloma, Hospitalet) on el PP no ha jugat el paper de la immigració tan fort, el partit xenòfob de Josep Anglada ha entrat. Una lliçó molt perillosa doncs per a la democràcia que ja intuíem però que ara confirmem: fer demagògia amb la immigració dóna vots.

4. La devallada d’ERC: Malgrat que Esquerra millora en dos punts percentuals els desastrosos resultats electorals de les passades eleccions autonòmiques on van obtenir un molt magre 7%, hi ha consens en afirmar que el partit independentista ha estat, conjuntament amb el PSC,  l’autèntic derrotat de la jornada electoral del diumenge. Tot i que en els municipis petits la pèrdua de vot no és massa acusada –per l’efecte de la proximitat; en els municipis petits es vota en clau de persona més que no pas de partit polític- en els municipis mitjans i grans ha patit una autèntica sagnia, que fa molt evident el desastre. S’han quedat sense entrar a Girona, Lleida, Tarragona, Reus, Terrassa, Sabadell, Manresa, etc. i a Barcelona, malgrat l’aposta de la unitat independentista, han entrat per un marge ben curt de vots. En la gran majoria dels casos la sortida d’ERC dels consistoris locals ha estat per l’entrada de les CUP, que amb un discurs netament independentista i de proximitat han sabut captar els vots d’ERC.

Havent dimitit la direcció en bloc a Esquerra li toca dur a terme una profunda renovació. De moment dos possibles candidats sonen amb força: per una banda Joan Ridao, que si bé podria comptar amb el suport parcial de la militància d’esquerra, des de fora seria vist com al continuisme que el votant tant ha castigat. Per altra banda, l’historiador Oriol Junqueras també sonaria com a un possible candidat a presidir Esquerra. A favor hi jugaria el seu perfil allunyat del polític convencional i la seva capacitat didàctica; en contra un possible alunyament d’Esquerra de la “centralitat” que els darrers anys els seus líders han cercat. A aquestes dues persones se’ls hauria d’afegir altres candidats que han obtingut bons resultats a les passades eleccions municipals com ara Pere Prat (Manlleu), Jordi Solé (Caldes de Montbui), Andreu Francisco (Alella), David Rodríguez (Solsona) o Laura Vilagrà (Santpedor).

5. L’inelasticitat del votant d’Iniciativa. Cada dia sorprèn més la fidelitat del vot del partit ecosocialista. Malgrat que en el total de Catalunya ha perdut poc més de 15.000 vots i una cinquantena de regidors, ICV és el partit que millor aguanta l’estrebada del tripartit. A Barcelona, amb un candidat representant del sector més catalanista del partit, han superat fins i tot els resultats de la controvertida Imma Mayol.  Els ecosocialistes aconsegueixen guanyar al Prat de Llobregat, però no revaliden la victòria a Molins de Rei, on es converteixen en la quarta força al consistori. I malgrat que no recuperen el seu antic feu de Cerdanyola del Vallès, sí que ho fan a Sant Feliu de Llobregat i a Santa Perpètua de la Mogoda, on podran governar amb el PSC.

En el proper article analitzarem l’ascens de PxC i de les CUP, i l’aparició de multitud de noves candidatures  en el territori que han obtingut resultats sorprenents.

 

Algunes reflexions post 22M: CiU i PSC

dilluns, 23/05/2011

Tan sols un dia després de la celebració de les eleccions municipals a Catalunya comencen a aflorar les primeres anàlisis sobre els resultats obtinguts per cada partit polític i sobre les perspectives de futur que es dibuixen en el mapa català a partir d’avui. Nosaltres no volem ser menys, i per això plantegem algunes de les que creiem que han estat les claus de les eleccions. Avui analitzem el cas de CiU i PSC; en els subseqüents dies anirem analitzant la resta de formacions polítiques.

1. La rotunda victòria de CiU. Convergència fa vàlids els pronòstics més agosarats i no només s’emporta autèntics feus socialistes com Reus, Mataró, sinó que guanya Girona i s’endú l’alcaldia del cap i casal. A això se li ha d’afegir unes molt elevades probabilitats que finalment pugui emportar-se també la Diputació de Barcelona, un autèntic cuirassat del socialisme català i quelcom inimaginable de guanyar fa uns pocs anys.

Aquesta derrota planteja però una nova problemàtica per la federació nacionalista: descartats els pactes amb PxC, queda per veure què farà CiU amb el PP: tant a l’Ajuntament de Barcelona com a la Diputació el seu suport seria clau, mentre que una possible aliança amb ells a Tarragona podria prendre l’alcaldia a Josep Fèlix Ballesteros. A canvi, és probable que el PP demanés governar als dos municipis que ha guanyat amb majoria relativa, Castelldefels i Badalona. Ara bé, quina seria la reacció de l’electorat de CiU a aquesta estratègia justament ara en què els votants de la federació són més sobiranistes que mai?

2. La desfeta del PSC. Els socialistes han patit una derrota sense pal·liatius. Las desfeta de Barcelona és dura, però la més que probable pèrdua de la seva Diputació suposaria un cop molt dur per als socialistes. Àmpliament reconeguda aquesta institució com a un “cementiri d’elefants” on el PSC hi enviava les velles glòries ja defenestrades, la seva pèrdua permetria obrir els calaixos de la institució de manera similar al que el primer govern tripartit va fer amb CiU el 2003.

Amb tot, el PSC ha aguantat el vendaval molt notòriament a Lleida i a Sabadell de les mans de dos candidats que han sabut sempre marcar un perfil propi en relació a la resta del partit. Per una banda el lleidatà Àngel Ros, que ha vist revalidada la seva majoria a l’alcaldia de la capital del Segrià a partir d’un discurs propi molt ben marcat, amb un perfil notòriament més catalanista a la resta del partit, i amb uns resultats de gestió de la ciutat molt satisfactoris a ulls dels seus conciutadans. Per l’altra banda, el socialista Manuel Bustos ha revalidat la victòria a Sabadell –a només un regidor de la majoria absoluta– malgrat que durant la darrera legislatura ha estat àmpliament criticat per les seves suposades males maneres de fer política al municipi i pel seu caràcter fortament personalista. Justament són aquests motius els que impossibiliten més a Manuel Bustos per erigir-se com a líder del PSC català. La seva proximitat a l’ala més espanyolista del PSC tampoc l’ajudaria.

Tot al contrari que l’alcalde de Lleida. Àngel Ros sembla a hores d’ara ben posicionat per la cursa en la successió de José Montilla com a secretari general dels socialistes catalans. El debat successori no trigarà a aflorar i de ben segur que la relació del PSC amb el PSOE  serà un dels temes de campanya més rellevants. El PSC sap que s’ha de renovar. Serà però el nou secretari general capaç de marcar perfil en relació a Madrid? El futur del PSC és incert, però a hores d’ara sembla difícil la remuntada electoral en un futur proper sense que el seu nou candidat sigui capaç de diferenciar-se dels socialistes a Madrid.

 

22 de maig: continuïtat o canvi de cicle?

dimecres, 18/05/2011

urna.jpg Cada cop que s’apropen unes noves eleccions tenim la sensació que, aquest cop sí, aquestes poden suposar un canvi de cicle en sistema partidista del nostre país: l’entrada de nous partits, el continuat increment del suport electoral d’un determinat partit polític que el porti a una situació d’hegemonia, o bé el seu decreixement, menant-lo cap a la seva desaparició, el cada cop més elevat percentatge de vot en blanc o, fins i tot, la creixent abstenció.

Tenim arguments per creure que les eleccions del proper diumenge poden suposar un canvi de cicle en el sistema polític i de partits de Catalunya? Analitzem breument les perspectives dels principals partits que s’hi presenten i intentem explicar fins a quin punt aquests resultats suposarien un nou cicle en el funcionament de la política catalana.

CiU: Convergència afronta aquestes eleccions amb una colla de reptes a les seves mans. Després de 32 anys essent el PSC el partit més votat en les eleccions municipals, la federació nacionalista es podria erigir per primer cop com la força no només amb més regidors de Catalunya sinó la que acumula un major nombre de sufragis. La batalla de Barcelona, la possibilitat d’aconseguir liderar la Diputació de Barcelona i l’obtenció de l’alcaldia de Girona també per primera vegada són els grans reptes de la federació nacionalista. L’alcaldia de Lleida sembla que recaurà, un altre cop, en el socialista Àngel Ros.

PSC: El Partit dels Socialistes arriba en aquestes eleccions en un mal moment, però són justament les baixes expectatives electorals les que, curiosament, es poden erigir com el seu principal aliat si, finalment, els resultats electorals no són tant dolents com es preveu. Guanyar en una Barcelona on CiU ja fa temps que es veu guanyadora suposaria un cop d’efecte molt important i podria suposar l’inici de la recuperació dels socialistes catalans. Per contra, perdre Barcelona i la Diputació els enfonsaria encara més.

ERC: Després de la gran derrota de les autonòmiques Esquerra té en aquestes eleccions l’oportunitat de demostrar que ha aconseguit revertir el cicle decreixent de vot, en unes eleccions on el partit independentista s’ha sentit tradicionalment còmode. En una campanya molt centrada amb la proximitat –amb el seu lema “Sempre hi som”– si Esquerra aconsegueix mantenir les alcaldies més importants que ostenta (com ara Manlleu) i conserva els 4 regidors a l’Ajuntament de Barcelona, de ben segur que se’n farà una bona lectura. L’amenaça d’ERC però no els arriba només des de CiU si no també des de les CUP, que els podrien deixar fora d’alguns consistoris (com a Lleida).

PP: En un Partit Popular escurat a la dreta i amb un discurs centrat en dos arguments principals com són la immigració i la mala gestió del govern Zapatero, el partit espanyolista espera tancar els seus millors resultats electorals en les municipals de Catalunya. Presentant un discurs poc localista i amb una presència social de base força minoritària, el PP entén les eleccions municipals com a un altre pas previ a la “gran batalla” que es lliurarà l’any que ve a les eleccions generals espanyoles. La possibilitat de ser la força més votada a Badalona i erigir-se com a partit frontissa a Barcelona són els seus principals objectius.

ICV-EUiA: El votant d’Iniciativa s’ha mostrat al llarg dels anys força inelàstic, fet que es va demostrar clarament en les eleccions autonòmiques, on pràcticament no van perdre vots. En un partit amb una escassa implantació fora de la conurbació de Barcelona, Iniciativa espera conservar les alcaldies que disposa (la principal de les quals, el Prat de Llobregat i Molins de Rei) i recuperar tres antics feus com Sant Feliu de Llobregat, Cerdanyola del Vallès i Santa Perpètua de Mogoda.

SI: Amb més d’un centenar de candidatures a tot Catalunya, Solidaritat enfoca aquestes eleccions amb una doble incertesa: com respondrà l’electorat que els va ajudar a entrar al Parlament en unes eleccions on –especialment en els municipis petits on es presenten- el discurs nacional queda parcialment arraconat pel local? I com respondrà l’electorat a la marxa de Joan Laporta del partit? El gran repte de Solidaritat és obtenir bons resultats en una comarca com Osona on en les passades eleccions autonòmiques van ser la segona força. En les grans ciutats sembla molt complicat que puguin superar l’exigent llistó del 5%.

C’s: Ciutadans va obtenir uns resultats municipals força mediocres en les passades eleccions municipals del 2007, amb només 13 regidors. Igual que Solidaritat, amb un discurs poc enfocat al funcionament local, sembla que no poden aspirar a gaire més que mantenir els regidors actuals. La curiositat queda en saber si seran capaços de revalidar l’alcaldia que ostenten en el municipi de Gimenells (Segrià).

PxC: Una de les grans amenaces d’aquestes eleccions ve per part del partit de Josep Anglada. Malgrat que de manera deliberada els mitjans de comunicació han intentat no donar un excessiu ressò a les seves propostes, el discurs xenòfob del partit ha començat a calar en determinats municipis i zones del país. La por “del que diran” no ha impedit que més de 2.000 persones es presentin en una llista de PxC, i tot fa preveure que obtindran uns resultats electorals sorprenents. Després d’haver-se quedat a les portes d’entrar al Parlament de Catalunya, PxC pot donar la campana en municipis com el Vendrell o Vic, on ja tenen regidors, però també Salt o a l’Hospitalet de Llobregat, on totes les enquestes els pronostiquen l’entrada. La seva presència a les institucions és tant perillosa que en determinats municipis s’han acordat “cordons de seguretat” per tal d’evitar que el partit xenòfob pugui dirigir la política local.

CUP: Les Candidatures d’Unitat Popular poden donar la principal sorpresa de la nit. Presentant una vuitantena de candidatures al llarg del territori, el seu treball de base garanteix un programa electoral ben treballat i amb un fort component localista. Partidaris de la política de proximitat i de la participació directa, el seu discurs –que ja havia calat en amplis sectors juvenils- està començant a arribar amb força a sectors d’edat més avançada. Amb molt bones perspectives per mantenir els regidors actuals (entre els quals dos a Vic, a Berga, Sant Celoni i Vilafranca del Penedès; un a Mataró, Manresa, Cardedeu, Vilanova i la Geltrú o Valls), esperen poder entrar a poblacions importants com Lleida, Girona o Sant Cugat del Vallès. A Barcelona el llindar electoral del 5% sembla pràcticament impossible de sobrepassar; amb tot, amb una campanya força potent i centrada en el discurs localista, a la capital catalana s’hauran deixat preparats ens fonaments per un més que probable reabordatge en les eleccions municipals del 2015.

Sembla doncs que les eleccions del proper diumenge poden aportar considerables novetats en el mapa polític català. Que aquestes eleccions suposin un daltabaix en la política municipal i nacional catalana és força improbable. Amb tot, hi ha una colla d’elements que ens semblen indicar que de manera progressiva però constant s’està produint un cert canvi de cicle en la política catalana.

El diumenge en tot cas ho acabarem de desvelar.

 

On tens el cap?

dijous, 31/03/2011

Segons una enquesta feta recentment per Metroscopia i publicada per El País, el 40% de la població assegura que votarà a les properes eleccions del dia 22 de maig pensant “exclusivament” en termes locals. La mateixa enquesta també revela que el 19% dels ciutadans votarà tenint en compte com funciona el govern d’Espanya. Les persones que decidiran el seu vot en base a qüestions no locals representa un percentatge superior en grans ciutats. La informació donada fins ara no ho detalla, però un bon percentatge de ciutadans també votarà pensant en com porta a terme les seves tasques el govern autonòmic.

La versió minimalista de la democràcia ens diu que els ciutadans valoren el govern per la feina que ha fet. Si fa bona feina, el govern de torn es mereix seguir i se’l vota de nou. Si la tasca duta a terme es valora negativament, els ciutadans escolliran un nou govern.

Però les dades d’aquesta enquesta ho desmunten tot. Si el ciutadà vota per temes que no tenen res a veure amb el que s’està decidint, s’exerceix realment el rendiment de comptes? Dit d’una altra manera, importa el que fan els ajuntaments electoralment parlant?

El 1980 els politicòlegs Reif i Schmitt van definir el que s’anomena eleccions de segon ordre. Segons aquest model, algunes eleccions, com les locals o europees, són com una mena de gran “enquesta” per un altre govern superior. Les de segon ordre, tenen tres característiques: primer, un participació més baixa. Segon, el creixement del vot protesta. Tercer, que són utilitzades pels ciutadans per castigar el partit al govern.

En definitiva, les locals representen un cas comú del que s’anomena “contaminació electoral” (en Marc us n’explicaria més coses). Per dir-ho d’una manera planera i simplista: el ciutadà no li importa que les places o els carrers de la ciutat tinguin un millor aspecte, sinó el que fa el govern de la Generalitat o de l’Estat. Aquesta “confusió” té importants conseqüències en el món municipal. Imaginem-nos el següent escenari: un poble amb un alcalde carismàtic, més o menys proper als ciutadans i que governa el poble amb vocació (us semblarà idíl·lica, però no crec pas que ho sigui tant). Molts ciutadans no el triaran (o reelegiran) pel que ha fet, sinó pel que ha decidit un altre govern en responsabilitats en què l’alcalde o alcaldessa no hi té res a dir!

Gran part del problema d’aquesta “confusió” se situa en el grau d’interès que desperten les municipals. L’11,3% dels catalans considera que les eleccions municipals són les més importants (gràfic adjunt). El percentatge de ciutadans interessats en aquest tipus d’eleccions és superior, però no s’allunya massa d’aquesta xifra.

gràfic.jpg

Recordo que un alcalde de la meva ciutat deia sovint que el poder local representa la minyona del sistema. El món municipal assumeix tot sovint responsabilitat alienes i carrega amb una part important de la pressió de les polítiques públiques d’altres administracions. Una feina “bruta” que, en termes electorals, hi ha probabilitats que no es recompensi o castigui, atès que el ciutadà està decidint en base a d’altres paràmetres.

L’ideal democràtic ha posat gairebé sempre l’atenció en la manera de comportar-se dels governants. Potser seria interessant centrar-nos també en la capacitat del ciutadà per saber distingir entre peres i pomes.

Esquerra i Solidaritat: junts a les municipals?

diumenge, 19/12/2010

Agreement.jpg Aquests darrers dies hem pogut escoltar diverses declaracions de líders polítics d’Esquerra i de Solidaritat sobre la possibilitat que ambdós partits polítics puguin arribar a acords puntuals per tal de concórrer conjuntament en alguns municipis en les properes eleccions locals. Si abans de les eleccions al Parlament de Catalunya la crida a la Solidaritat Catalana feta per Joan Laporta no va tenir gens d’èxit, què ha canviat ara perquè ambdós partits estiguin disposats a parlar sobre possibles acords a nivell municipal? Quines són les possibilitats d’èxit d’una proposta com aquesta? I finalment, és probable que l’acord pugui transcendir l’àmbit local i aplicar-se, per exemple, a les eleccions generals del 2012?

En primer lloc, i el que és més evident per tothom, és que Solidaritat Catalana ha passat de ser de tan sols una petita ombra a la pràctica hegemonia políticoinstitucional d’Esquerra sobre el món independentista, a ser una veritable amenaça. L’entrada de SI al Parlament dóna una gran rellevància i publicitat al partit, i es pot esperar que continuï creixent. Entrar al Parlament per primer cop és extremadament complicat; una vegada fet però les dificultats per mantenir-s’hi disminueixen. Esquerra doncs en aquest sentit ha d’estar molt alerta a la possible fuga de vots cap a SI, i una primera manera d’evitar que els vots li marxin en les properes eleccions, és precisament concorrent conjuntament en aquells municipis on el partit pugui apreciar que SI el podria superar en el paper de principal força política independentista.

Per altra banda, la divisió del vot independentista en les eleccions municipals podria tenir conseqüències molt nefastes per ambdós partits en cas que el repartiment de regidors pel mètode d’Hondt els excloés finalment als dos d’algun consistori. L’amenaça ve en part del fet que el llindar electoral per obtenir representació a les eleccions municipals és del 5% -percentatge ja superior al del Parlament de Catalunya-; però on la divisió del vot faria molt de mal seria en els municipis més petits, on s’escullen pocs regidors i on per tant el llindar de representativitat queda, de facto, ubicat per sobre del 5% legal (per entendre’ns: en un municipi per exemple de 2.000 habitants s’hi escullen 9 regidors, i per obtenir-ne un s’ha de rebre almenys el 10% dels sufragis). En aquest sentit doncs, la suma dels vots de les dues forces podria evitar que finalment cap dels dos partits obtingués representació.

Ara bé, comentàvem ja fa un temps que els partits polítics són organitzacions amb estructures internes relativament rígides, amb unes dinàmiques de treball molt concretes, i per sobre de tot, organitzacions amb una ideologia pròpia i amb una ferma voluntat de seguir-la defensant, per la qual cosa, concloíem, són molt rares les coalicions electorals a llarg termini entre organitzacions que ja gaudeixen de representació. Per què doncs a les eleccions municipals Esquerra i SI estarien disposades a arribar a acords puntuals per concórrer plegats en alguns municipis? Doncs per dos motius principals: en primer lloc, perquè l’acord seria només puntual, i no per a tots els municipis. Esquerra i SI es presentarien per separat en algunes localitats de manera que, una de les pors més temudes pels partits polítics com és el de perdre l’”etiqueta” del partit, el nom sota el qual concorren a les eleccions, podria ser evitat. I en segon lloc, perquè la mateixa naturalesa local de les eleccions municipals fa perfectament comprensible que les pròpies bases del partit en el municipi decideixin internament com concórrer a les eleccions locals, sense que el partit a nivell central hi pugui intervenir. Els acords a nivell local no deixen de ser, al cap i a la fi, decisions estratègiques dels partits comprensibles únicament des de l’òptica localista.

I això ens porta finalment a la darrera de les preguntes que ens plantejàvem: quina possibilitat hi ha que aquest acord tingui continuïtat en properes eleccions? I la resposta passa, indefectiblement, per la consideració de les eleccions municipals com a fenòmens completament diferenciats de la resta d’eleccions. Per sistema, cap conclusió doncs es pot extreure per a cap altre elecció d’un acord pres en el nivell local. És molt probable que finalment Esquerra i Solidaritat decidiran concórrer conjuntament en determinats municipis; ara bé, per bo o per dolent, passades les eleccions locals, cadascun dels dos partits independentistes seguirà el seu camí en solitari.