Arxiu de la categoria ‘Parlament de Catalunya’

La fuga de vots de CiU (II)

dilluns, 17/06/2013

La setmana passada escrivíem un primer article on, mitjançant la darrera enquesta publicada pel GESOP, mostràvem quins serien els transvasaments de vots en cas que se celebressin eleccions anticipades el proper diumenge. Com ja ha estat a bastament comentat, CiU era el partit que sortia més malparat de l’enquesta, en poder-se veure superat per ERC tant en nombre de vots com escons. Bàsicament, la fuga de vots de CiU anava, en parts bastant iguals, cap a ERC i cap als indecisos.

Avui volem analitzar amb una mica més de detall quin és el perfil de les persones que decidirien no votar a CiU en unes hipotètiques properes eleccions, i els motius que els portarien a no fer-ho. Per tal de realitzar aquesta anàlisi hem agafat totes les persones que l’any passat van votar a CiU i les hem classificades en funció de si tornarien a votar al partit, si votarien a ERC o si són indecisos. A continuació, hem creat un model estadístic de regressió logística en la qual estudiem, en primer lloc, qui són els que passarien a votar a ERC, i en segon lloc, qui són els indecisos. Com a factors possiblement explicatius del canvi hi hem introduït les següents variables: la valoració de l’economia, la valoració de com ho està fent el govern de la Generalitat, l’autoubicació en l’eix esquerra-dreta (d’1 a 5), la Identificació Nacional Subjectiva (Només espanyol, més espanyol, igual, etc), el sexe, l’edat i els estudis de l’enquestat (el baix nombre de dades no ens permet fer cap estudi més complet).

Doncs bé, de l’anàlisi del perfil de les persones que canviarien el vot a ERC se’n poden extreure tres conclusions ben destacades, que mostrem en els següents gràfics (els “bigotis” de cada punt assenyalen el marge de confiança de la hipòtesi en un 95%). En primer lloc, les probabilitats més altes de canviar de CiU a ERC es troben en les persones que són més d’esquerres. En concret, entre les persones que es defineixen com a d’”Esquerres” la probabilitat de canviar de vot és del 40%. Entre els de centre esquerra, aquesta probabilitat està per sota del 20%, i entre els de centre, per sota del 10%. Els de dretes no semblen que canviïn.

leftright.png

L’edat també és un factor explicatiu del canvi. En efecte, són els més joves els que es mostren més disposats a canviar el seu vot de CiU pel d’ERC. En el cas dels joves les probabilitats de canvi de vot són força elevades (tot i que el marge d’error també ho és), mentre que a mesura que la gent es fa gran les probabilitats de canviar de vot disminueixen fins a pràcticament desaparèixer.

edat.png

En tercer lloc, i tal i com era de suposar, la Identificació Nacional Subjectiva també explica la decisió del canvi CiU-ERC (anticipant-nos a una possible pregunta, la posició sobre la consulta no ho explica, tampoc la posició sobre la independència. No hem inclòs finalment aquestes variables perquè estan fortament correlacionades amb la identitat de la persona). Fixeu-vos-hi: les probabilitats de canvi són prou elevades (del 20%) entre els que s’identifiquen com a només catalans. Ara bé, cal advertir que en cap cas aquest valor és comparable amb el 40% de les probabilitats de canvi entre els que es defineixen com a d’esquerres (veure el primer gràfic). Dit d’una altra manera, la probabilitat (la intenció) de deixar de votar a CiU i anar a ERC depèn més de la posició en l’eix esquerra-dreta que de la identitat nacional.

ins.png

I finalment, qui són els indecisos? Per molt que Duran i Lleida s’entesti sobre el tema, les dades ens mostren que les persones que van votar CiU en el passat i que avui en dia no saben què fer tenen un perfil extremadament divers. En general  els desertors de CiU són persones que tenen una valoració de la tasca que està desenvolupant el govern de la Generalitat com a més dolenta que els que continuarien sent fidels a CiU. Aquesta és l’única evidència clara i estadísticament significativa que hi ha en l’enquesta. Marginalment, l’enquesta també ens mostra com aquells que tenen identificacions com a més espanyols també tindrien majors probabilitats de passar a formar part dels indecisos. No obstant això, com el gràfic mostra, l’evidència és una mica més difusa (les línies del marge d’error se sobreposen per totes les categories).

ins_indiferencia.png

Així doncs la fuga del vot de CiU cap a ERC sembla que té un patró força clar i identificable: es tracta sobretot de persones d’esquerres, joves, i amb una identitat predominantment catalana. Pel que fa a la fuga de vot cap als indecisos, aquesta és una persona que valora malament la tasca actual duta a terme pel govern de la Generalitat. Una evidència que enllaça més amb la idea de què fa el govern de la Generalitat (en termes de polítiques públiques) i amb una possible sensació entre alguns votants que la Generalitat no fa el que  hauria de fer.

La fuga de vots de CiU (I)

dimecres, 12/06/2013

L’enquesta publicada el passat divendres, dia 7, per El Periódico de Catalunya apuntava a un possible sorpasso electoral d’ERC. Segons el baròmetre de primavera de GESOP, si demà se celebressin eleccions, ERC obtindria 39-40 diputats, CiU 34-35, PSC 16-17, ICV-EUiA 15-16, PPC 13-14, C’s 12-13 i la CUP 3. Del baròmetre se’n poden extreure moltes lectures, la més general de les quals assenyala quelcom que ja fa temps que des d’El Pati anem explicant: la descomposició i fragmentació del sistema de partits tradicional català.

Un dels elements que més sorpresa ha causat és la important davallada de Convergència i Unió (segons l’enquesta, podria perdre fins a 15 escons). És bo aquí recordar que les enquestes mostren una fotografia fixa d’un moment concret i tenen en compte, per tant, les circumstàncies actuals i la forma de pensar de les persones en el dia que l’enquesta es va realitzar. Tot i això, ens poden ajudar a desgranar què li està passant a CiU. Entendre cap a on perd vots ens pot ajudar a saber si, de forma indirecta, l’estratègia d’Artur Mas és correcta o els votants l’estan castigant (o premiant).

Un primer exercici és saber quin percentatge de votants de CiU en les passades eleccions està “marxant” de la seva opció política. Per a fer-ho, creuem les variables d’intenció de vot i record de vot en l’enquesta del GESOP. La gràfica següent ens mostra on anirien a parar els vots en unes eventuals eleccions celebrades el proper diumenge, en funció del que s’havia votat el passat novembre. D’aquesta se’n pot comprovar com ERC seria el partit que mantindria el percentatge més elevat de fidelitat: 8 de cada 10 votants dels republicans el tornarien a votar; seguidament hi ha C’s, que conservaria al voltant del 70% dels vots. Entre els partits amb menys fidelitat hi trobaríem el PSC (34%) i CiU i PP (una mica per sota del 50%). En els tres casos però el percentatge d’indecisos és especialment alt, fet que podria fàcilment suavitzar aquests registres.

On van els vots.png

Les dades però es poden mirar també des d’un altre punt de vista: en cas que se celebressin eleccions aquest diumenge, d’on vindrien els vots que trauria cada partit? En aquest cas, els percentatges més elevats (del color del propi partit) indiquen que la formació és poc capaç d’atraure nous votants. Doncs bé, el següent gràfic ens mostra com en cas de celebrar-se noves eleccions pràcticament 9 de cada 10 votants del PP i de CiU serien persones que al novembre ja els van donar la confiança. Seguidament hi trobaríem el PSC, que malgrat que 8 de cada 10 vots serien d’antics votants, seria capaç de recollir alguns vots de l’abstenció. Tant en el cas de ICV com de la CUP podem veure com els seus nous vots vindrien en una proporció de 2/3 parts de persones que ja els van votar el novembre. En el cas de la CUP però no és gens menyspreable el fet que un 11% dels nous vots vindrien d’ERC. Finalment, veiem com en unes noves eleccions, entre els votants d’ERC poc més de la meitat els haurien votat al novembre, mentre que 1 de cada 4 votants serien persones que havien donat la confiança en Artur Mas. En el cas de C’s, 1 de cada 5 vots vindria d’antics votants del PP.

D'on venen els vots.png

Com podem explicar aquest sobtat increment d’ERC i decreixement de CiU? En el proper post ho abordarem en més detall, però de moment ja podem observar que dintre de CiU es dibuixen dues tendències: d’una banda, a una fuga de vots cap a ERC, i de l’altra banda, cap la indecisió. Què explica que votants de CiU expressin una preferència elevada per ERC o bé que siguin indecisos? En uns dies, la resposta!

 

*Per cert, ho hem dit diverses vegades i, si convé, ho repetirem moltes més. Lloable l’exercici de transparència del GESOP. Un exemple a seguir.

 

Radiografia del 25N – una crònica

dissabte, 4/05/2013

El Parlament de Catalunya va acollir ahir divendres una Jornada d’Anàlisi de les eleccions catalanes del 25 de novembre. L’esdeveniment, organitzat per la Càtedra de Cultura Jurídica de la UdG, va cobrir diferents aspectes de les eleccions, des de la participació al factor lideratge. Com que la demanda va superar l’oferta (“només” hi cabien 70 persones), fem aquí una breu crònica d’allò que es va dir. No és la meva intenció ser exhaustiu. Si hi trobeu a faltar informació (cosa fàcil), us remeto al llibre resultant de tot plegat que sortirà després de l’estiu. Ho farem ponència per ponència:

1. L’impacte de l’economia en el vot – Agustí Bosch

Va tenir un impacte la (mala) percepció de l’economia en el vot dels catalans? Dit d’una altra manera, va existir vot econòmic? Conclusió ràpida: no. Si n’hi hagués hagut, els que valoraven negativament la qüestió econòmica l’haurien d’haver castigat. Per què això no fou així? Per exoneració (la gent culpa al govern central de la crisi i no a la Generalitat) i per arrossegament (la gent va votar com si fossin unes generals i, per tant, van prendre en consideració la tasca econòmica global, castigant o premiant el govern espanyol).

2. La participació en el 25N. Una qüestió clau – Toni Rodon

La part central de la meva ponència va consistir en mostrar per què la participació va pujar en les darreres eleccions i, en concret, quins factors hi havia el darrera. La meva conclusió principal va ser que, en el 25N, es va produir una interiorització de la importància de les eleccions (considerades de primer ordre). A més, vaig mostrar la caiguda d’un vell mite: aquell que deia que els abstencionistes diferencials (votants a les generals però abstencionistes al Parlament) eren sobretot de posicions espanyolistes i que, per tant, quan participessin l’impacte sobre el resultat no seria homogeni i afectaria més a unes formacions que unes altres. De fet, com veieu en el següent gràfic que vaig presentar, l’abstenció diferencial cau en les eleccions anteriors: les del 2010.

absdif.gif

3. Un experiment demoscòpic – Pablo Simón

A partir d’una porra/experiment fet els dies abans de les eleccions, en Pablo Simón mostrava que la informació política i el seguiment de la campanya fa que la gent encerti més les enquestes. A més, ensenyava com el wishful thinking (respondre les enquestes en base a allò que vols que passi i no en allò que creus que passarà) variava en funció del posicionament nacional dels individus. I un últim apunt: del total d’enquestats ningú va encertar el resultat.

4. Segona dimensió i polarització geogràfica dels resultats electorals – Francesc Amat

Els mapes del 25N mostren com els resultats electorals es van polaritzar geogràficament: el suport als partits sobiranistes va ser fort (i va créixer) als centres de diverses ciutats i el dels partits no sobiranistes ho va ser a la perifèria. Per exemple, a Mataró:

mataro.gif

La polarització geogràfica dels resultats portava a una altra conclusió: el PSC, un dels partits geogràficament transversals de Catalunya, ha deixat de ser-ho. ICV ha ocupat aquest lloc i presenta uns resultats més similars dins d’alguns municipis importants i no tant polaritzats.

5. El transvasament de vot entre les formacions polítiques – Jordi Muñoz i Robert Liñeira

La ponència va consistir en mostrar on havien anat a parar els vots que cada partit havia guanyat o havia perdut. A través d’anàlisis individuals i ecològics, sortien resultats interessants (com que un 25% d’electors d’ERC el 2010 van anar a CiU el 2012 i un 14% van fer el viatge contrari) i sorprenents (com un transvasament de vot convergent a ICV.

6. El vot ocult / el clima d’opinió pública – Lluís Orriols

La intenció de vot en les enquestes subestima sistemàticament al PP. A partir d’aquesta troballa empírica consistent en el temps i en la realitat catalana, la ponència elaborava la qüestió i intentava buscar el per què. Es concloïa que aquest biaix podia explicar-se per errors de mostreig i ocultació de preferències i que els votants amb identitat espanyola mostren una major tendència a no declarar el seu vot.

7. El pacte de govern CiU-ERC – Albert Falcó-Gimeno

La coalició CiU-ERC era la preferida (en termes generals), tot i que amb diferències notables entre votants. En general els votants d’ERC mostraven un suport més incondicional a l’acord, mentre que els de CiU depenia de la seva posició nacional. La ponència mostrava, analíticament i empíricament, com el programa electoral de les dues formacions era similar i que l’Acord de legislatura posava més èmfasi en les qüestions nacionals i era més de dretes del que es podia esperar analitzant els dos programes.

8. El lideratge en el 25N – Sandra Bermúdez

Tot i les tendències a la presidencialització d’un sistema parlamentari com el nostre, i de la personalització que es va produir durant la campanya, la ponència no trobava evidències d’un major impacte del líder a l’hora de votar que en d’altres eleccions. Comparativament, el “factor líder” va ser major entre els votants CiU.

9. La normalització del dret a decidir – Lluís Pérez

La ponència més teòrica de totes (malgrat que va caure en la temptació i ens va oferir algun gràfic) en la qual es reflexionava sobre el pas del dret a l’autodeterminació al dret a/de decidir. La ponència mostrava la necessitat de seguir indagant en les bases teòriques d’aquest concepte i de si el podem diferenciar del clàssic dret a l’autodeterminació. Finalment, es detallaven escenaris de futur per al cas català en base al que ha passat en d’altres contextos.

Un cop fet aquest repàs, i com a coorganitzador de l’esdeveniment, m’agradaria realitzar dos comentaris generals: primer, molt satisfet per la gran qualitat de les ponències que es van presentar. Sense intenció de ser pedant, puc afirmar que la nova generació de politòlegs/politòlogues és d’un nivell que fa feredat. Serem precaris, però no ens poden acusar de manca de rigor analític i de voluntat de fer bé les coses. Segon, sorpresos per la gran quantitat de públic que va venir. Gràcies a tothom. Gràcies també als tres diputats que van venir (tot i que ens preguntem… per què no en varen venir més?) Tercer, en els punts negatius, la manca de dones en el programa i la impossibilitat (per manca de previsió i per problemes tècnics in situ) de retransmetre la jornada per les xarxes socials.

Després de l’estiu, sortirà el llibre. Us n’informarem. Gràcies a tots per venir i per l’interès!

(El títol de l’article l’he manllevat d’aquí. Gràcies per la difusió!)

Més sobre la fragmentació de partits a Catalunya

dimecres, 20/03/2013

L’altre dia mostràvem com el nombre de partits votats en cada municipi de Catalunya per les passades eleccions al Parlament (l’anomenada fraccionalització del sistema de partits) variava dramàticament entre municipis. En el mapa que presentàvem podíem veure com era 1. en els municipis de la demarcació de Barcelona i 2. en els municipis costaners, on els resultats electorals estaven més repartits entre els diferents partits (i per tant els resultats estaven més fragmentats). Atès que a la circumscripció de Barcelona és on s’hi escullen més diputats (85) és comprensible que sigui aquí on hi hagi un nombre més elevat de partits polítics. Ara bé, és només el nombre de diputats a escollir el que determina la fraccionalització del sistema?

Per respondre a aquesta pregunta hem calculat la mitjana del nombre de partits en cada circumscripció i hem mirat per cada municipi com de desviats estan els resultats (aquest càlcul s’anomena estandarització). A simple vista ja podem veure com a Barcelona, malgrat que és on s’escullen més diputats, a no tot arreu hi ha molts partits. Tot el contrari: és només a l’àrea metropolitana on hi ha fraccionalització; a la zona central l’atomització del sistema és molt baixa.

enepbcn.png

Si ens fixem en el cas de Girona, la fragmentació tampoc no és homogènia: un altre cop és als municipis de la costa, i als del Gironès i de la Selva on hi ha més partits polítics. A l’interior, ben pocs.

enepgirona.png

A Lleida tampoc no hi ha homogeneïtat en el nombre de partits. Veiem com és a les zones més poblades del Segrià, així com a la Vall d’Aran on la fraccionalització és més elevada.

eneplleida.png

Finalment ens trobem amb el cas de Tarragona. Com vam mostrar en l’article anterior, en aquesta circumscripció hi ha un nombre de partits polítics inusualment elevat d’acord amb el nombre de diputats que s’escullen (18). Quins són els municipis que estan fent incrementar aquesta mitjana? Doncs molt particularment tots els municipis de la costa del Camp de Tarragona (no tant els de les Terres de l’Ebre), però també els municipis del Baix Penedès i del Tarragonès. Les Terres de l’Ebre també es mostren força fraccionalitzades, especialment les zones d’interior del Baix Ebre i del Monsià.

eneptgn.png

Els gràfics ens mostren doncs que el nombre de diputats per districte només pot explicar una part de la variació en la fragmentació electoral a Catalunya. Fixem-nos sinó en el següent gràfic: hem fet un model estadístic de regressió lineal per explicar el nombre de partits polítics i hi hem inclòs com a variable principal la magnitud de districte. A més a més, hi hem posat també una sèrie de variable identificant les diferents vegueries de Catalunya (hem posat les vegueries i no les demarcacions perquè hem vist per exemple que a Barcelona hi havia grans diferències entre l’àmbit metropolità i les comarques centrals). Doncs bé, els resultats ens mostren el següent: veiem com un cop tenim en compte que hi ha districtes més grossos que d’altres, a la vegueria de Girona, de Ponent i al Pirineu hi ha de mitjana un partit polític menys que a l’àmbit metropòlità, Tarragona (la categoria que hem escollit com a referència) i l’Ebre. En el cas de les comarques de la Catalunya Central, el nombre de partits descendeix fins a 1,5.

explicaciovegueries.png

El proper dia, en un últim post sobre com explicar la fragmentació a Catalunya, analitzarem els factors individuals i de grup que poden explicar perquè en determinats llocs el vot queda molt més repartit (i per tant hi ha més partits) o és més homogeni.

El mapa electoral català: molt o poc fragmentat?

divendres, 15/03/2013

En els darrers anys hem pogut observar com el nombre de partits polítics que entren al Parlament català no parava d’augmentar. En efecte, si ens fixem en l’índex convencional per calcular quants partits tenim en un sistema polític determinat, la mesura del Nombre Efectiu de Partits Polítics (ENEP per les seves sigles en anglès) de Laaakso i Taagepera (1989), des de les segones eleccions democràtiques que no ha parat de créixer. Fixeu-vos en el següent gràfic:

enepcat.png

Evidentment, a la circumscripció de Barcelona, on s’escullen 85 diputats és on hi ha major fraccionalització, mentre que el valor mínim el trobem a Lleida, on tan sols hi ha 15 per repartir. Ara bé, el nombre de diputats que s’escullen no és l’únic factor determinant a Catalunya del nombre de partits. En efecte, si desagreguem les dades per municipis a Catalunya i en fem un gràfic, ens trobem el següent:

enep_cat2012.png

És a Barcelona, sí, on hi ha més partits, però: hi ha alguna tendència més a simple vista que ens permeti explicar la variació en la fragmentació del sistema? Doncs en efecte, el mapa ens mostra com és a les zones costaneres, on hi ha un percentatge major de persones d’origen o descendència recent estrangera on hi ha més partits. Què vol dir això? Doncs curt i ras, que a les zones d’interior de Catalunya, amb un percentatge de persones catalanoparlants molt elevat hi ha una concentració de vot molt important a CiU (aquí n’hi ha el mapa) i en menor mesura a ERC (el mapa aquí), mentre que a la resta del país, més divers lingüísticament i en els orígens, el vot queda molt més repartit entre els partits de l’arc parlamentari.

Finalment volem comprovar en termes comparats on està Catalunya: tenim un sistema molt fragmentat? Doncs si agafem les dades de la meva tesi doctoral (aquí) i hi afegim les dades de fraccionalització a Catalunya i a les quatre demarcacions, veiem com d’acord amb el nombre de diputats que escollim, hem estat des del 1999 (primeres dades que hi he introduït), bastant sobre la línia de tendència. Amb tot, en els darrers anys el nombre de partits s’ha començat a disparar per totes les circumscripcions, tal i com ens mostren els punts més elevats de colors diferents al taronja en el gràfic (el punt més elevat sempre es correspon amb les eleccions del 2012). Així, a excepció de Lleida, ja estem per sobre de la mitjana esperada de partits polítics. Veurem en els propers anys si aquesta és una tendència que es manté o si finalment ens estabilitzem.

enep comparat.png

25N: L’amarga victòria de CiU

dilluns, 24/12/2012

Ni majoria excepcional ni majoria important. 12 diputats menys i la sensació que les eleccions no s’haurien d’haver avançat. Aquesta és la percepció que devien tenir molts dirigents de CiU a mesura que els resultats s’anaven visualitzant la nit del 25N. No obstant això, passats uns quants dies i havent mirat les dades, els resultats de CiU també podrien tenir una altra lectura: malgrat la caiguda, segueixent sent el principal partit del país, a molta distància de la resta, i ha rebut un càstig molt menor al que d’altres partits han rebut arreu d’Europa, en un context especialment difícil. De fet, si s’analitza fredament l’evolució del vot de CiU, s’observa que està en el seu punt baix, però que és molt semblant a la tendència que portava abans del 2010. De fet, en nombres absoluts CiU només va perdre 90.489 vots.

Abans de desgranar-ne els motius, l’anàlisi de la distribució geogràfica del seu vot ens pot ajudar a entendre què ha passat. En el mapa adjunt, s’observa com les zones blanques es concentren a Barcelona i rodalies i, amb menys intensitat, als municipis costaners de Tarragona. Més enllà d’aquests nuclis, CiU té un suport molt amplia les comarques interiors, especialment a la zona del Pre-Pirineu.

ciu2012.gif

On han anat els seus vots? Anàlisis previs ens mostren que CiU va aconseguir retenir sis de cada deu votants del 2010 i que, la resta, es van repartir entre Esquerra (un 14%) i, en proporcions menors, a d’altres formacions. També tenim indicis, però, que CiU hauria caigut més allà on la participació va pujar més i que la indecisió va jugar en contra seva. Futures enquestes ens hauran d’ajudar a corroborar aquestes intuïcions. De moment, ho podem intuir utilitzant els resultats reals per municipi. A sota presentem quatre gràfics en els quals es relacionen quatre variables sociodemogràfics i el vot cap a CiU en el passat 25N (Nota: els gràfics mostren valors predits calculats després d’una regressió lineal que incloïa altres variables de control).

 ciupredicted.gif

En el primer gràfic s’observa que la densitat del municipi té un efecte negatiu. És, de fet, quelcom que ja s’observa en el mapa: CiU va tenir pitjor resultats en les zones urbanes amb més concentració de població. L’efecte, però, és relativament petit. Quant al nombre d’ocupats del municipi (gràfic de baix a la dreta), l’efecte també és baix: hom esperaria que en aquells entorns amb menys ocupats, el vot a CiU hagués estat més baix, atès que se’l podria haver castigat en tant que força governant. El gràfic indica que, com a mínim a nivell agregat, això no ha estat així.

En canvi, d’altres fenòmens tenen un efecte més important: en aquells municipis amb més gent nascuda fora de Catalunya, els resultats de CiU van ser significativament pitjor (dalt a la dreta). Per últim, destaca també l’efecte negatiu de l’abstenció diferencial (és a dir, gent que participa a les eleccions generals, però no a les autonòmiques). Aquells municipis on l’abstenció diferencial és generalment més alta, han registrat una caiguda de CiU més acusada.

Amb tot, les dades indiquen que l’agra victòria de CiU s’explicaria per dos fenòmens interrelacionats. Primer, per la caiguda de vots (encara que petita), basada bàsicament amb la transferència de suport cap a d’altres formacions. Segon, CiU no va ser capaç de pujar proporcionalment a com ho feia la participació i en zones, bàsicament urbanes, on el suport es va desviar cap a d’altres formacions. Efectes de la crisi? Del discurs sobiranista? O d’ambdues coses alhora?

Municipi amb menys suport: Badia del Vallès (7.59%).

Municipi amb més suport: Estamariu (82.89%).

25N: ERC i la medalla de plata

dissabte, 22/12/2012

498.124 vots (13.70%). 278.951 vots més que l’any 2010 i prop dels 544.324 vots de l’any 2003. La formació d’Oriol Junqueras sembla que hagi deixat enrere les convulsions de temps passats i se situa de nou al bell mig de la política catalana. Firmat el pacte amb CiU, la seva influència en la política del futur resulta més que evident. Les enquestes auguraven un augment però es van quedar curtes. Segons l’anàlisi d’en Jordi Muñoz, ERC ha begut de tot arreu: el 35% dels seus vots vénen de CiU, el 16% de l’abstenció i el 8% de Solidaritat. No obstant això, és bo indicar que la formació d’Artur Mas també va aconseguir captar votant republicà, fet que va anivellar el transvasament (en futurs articles explorarem aquesta qüestió).

La postelectoral de GESOP ens dóna algunes pistes més. Malgrat que aquest transvasament no va ser tan acusat com alguns preveien, l’enquesta indica que el 58,2% de votants d’ERC del 2010 van estar dubtant fins l’últim moment a l’hora d’emetre el seu vot. per tant, és innegable que va haver-hi una bossa de votants que es movia entre dues aigües i que no va decidir fins la campanya electoral. Per què? Una de les idees que s’ha apuntat és que les declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida van provocar una fuga de vots d’última hora cap a les files republicanes. És plausible aquesta hipòtesi?

Tot i que l’enquesta és prèvia a les declaracions, en podem trobar algunes pistes a la pre-electoral del CEO. Segons les dades, en la societat catalana hi ha un 31% de ciutadans que se senten propers o molt propers tant a CiU com a ERC. Aquest electorat que bascula té una simpatia clarament més alta cap a Artur Mas que cap al líder democratacristià, tal com s’observa en el següent gràfic (L’escala va de 0, molt dolenta, a 10, molt bona. Curiosament la valoració de Duran i Lleida segueix sent alta, a pesar de les reticències generals que els votants republicans tenen envers les seves postures. Amb tota probabilitat, aquesta xifra es degui a la conjuntura del moment. Caldrà veure si en futures enquesta es redueix).

valoraciomaslleidapropersercciu.gif

Quant a la distribució territorial del vot, s’observa una distribució força homogènia, amb punts blancs al litoral català, especialment en comarques barcelonines i tarragonines. En municipis gironins la intensitat és menys elevada.

mapaerc2012.gif

Municipi amb menys suport: Arres (0%).

Municipi amb més suport: Arsèguel (52.4%).

25N: L’hègira socialista

dimecres, 19/12/2012

Sensació d’haver parat el cop. Bons resultats si ens atenem a les expectatives apocalíptiques. El lideratge es referma. I així una llarga lletania de tòpics i conceptes van anar succeint-se a la seu del carrer Nicaragua en conèixer que mantenien un 2 al davant del comptador de diputats del Parlament de Catalunya. És cert que la valoració dels resultats, com a mínim en calent, es basa tot sovint en les expectatives prèvies que hom té. Certament, els 16-18 escons que l’enquesta a peu d’urna atorgava al PSC no preveia una bona nit. Els 50 diputats de CiU i quedar-se en 20 diputats va “frenar” el cop.

És cert que el trencament de l’abstenció diferencial ha frenat la caiguda, i la fuga de vots cap a d’altres formacions ha resultat menys intensa del que es preveia. Segons les dades, a més, un 35% dels votants del PSC el passat 25N es van abstenir l’any 2010, per tant fins i tot va haver-hi certa mobilització. La polarització de la campanya ha amortit el cop.

Ara bé, farien malament al PSC de no llegir com cal els pitjors resultats de la seva història recent. Les dades indiquen que el 25 de novembre els socialistes només van retenir 1 de cada 2 votants. Més enllà d’aquestes eleccions, però, el següent gràfic ens dóna la dimensió històrica d’allò que ha passat: una erosió ràpida i constant. La caiguda és espectacular. Catalunya, fins fa poc, tenia un sistema en el que dos partits podien competir pel poder. Un sistema multipartidista moderat en el que fins i tot el PSC va arribar a guanyar eleccions amb vots (però no amb escons). D’aquest sistema d’alternança de partits però, hem passat a un altre sistema, amb una formació predominant, de la qual ningú dubta la seva victòria (CiU). El govern alternatiu, com a mínim a mig termini, només sembla que pugui arribar (si arriba) a través d’una coalició de partits.

evolvot.gif

D’altra banda, la distribució territorial dels vots del PSC indica, com era d’esperar, un important pes dels municipis propers a Barcelona i Tarragona. A Lleida i a les Terres de l’Ebre el percentatge de vot és també superior a la mitjana. En canvi, el el PSC va tenir més dificultats en municipis gironins.

psc2012.gif

Municipi amb menys suport: 36 municipis amb 0% de vot (Arbolí, Campelles, Estamariu, Fulleda, Senan, Siurana…)

Municipi amb més suport: Canejan (37.04%)

25N: Paradoxes ecosocialistes?

dilluns, 17/12/2012

De l’anàlisi geografica dels vots d’ICV-EUiA se’n desprenen algunes idees que, no per conegudes, es poden tornar a subratllar. ICV és un partit que té el seu graner de vots, bàsicament, a l’àrea metropolitana de Barcelona. El Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat són comarques en les que les coses li han anat tradicionalment bé. De fet, és conegut que el votant d’ICV és eminentment urbà i, generalment (simplificant molt), amb formació elevada i ingressos mitjans-elevats. Aquest és un aspecte que molta gent observa com una contradicció, atès el discurs del partit, arrelat en la tradició de lluita obrera del PSUC. També cal recordar que ICV posa l’accent en les qüestions mediambientals i, curiosament (o no), és en aquells municipis més rurals on obté els pitjors resultats.

ICV2012.gif

Com hem esmentat, ICV és un partit sorgit de la tradició obrera (comunista) que ha integrat sensibilitats ecologistes, emmirallant-se en d’altres partits ecosocialistes europeus. L’herència del PSUC, d’una manera o altra, sempre hi és present. En aquest sentit, hem volgut realitzar un exercici esquemàtic i veure les similituds en la distribució territorial del vot entre el del passat 25 de novembre i el del PSUC l’any 1980. L’objectiu era simplement observar si aquest “compromís” ha portat a eixemplar la presència territorial o el patró és semblant. El mapa següent mostra la distribució territorial del vot del PSUC en les eleccions del 1980, en les quals va obtenir el 18.77% del vot i 25 escons. Com poden veure, les semblances són notòries. (per canvis en els límits territorials municipals o en l’aparició de nous municipis, el mapa no és del tot comparable. Hem intentat fer-lo el més semblant possible a l’actual mapa municipal)

El graner de vots va ser de nou la conurbació de Barcelona. No obstant això, també s’observa que el PSUC era més fort als municipis de Tarragona i Lleida del que ho és actualment ICV.

psuc1980.gif

Municipi amb menys suport: 23 municipis amb 0% de vot (Arsèguel, Estamariu, Ger, Gisclareny, Ivorra, la Vajol…)

Municipi amb més suport: Senan (23.53%)

25N: PP i C’s i el poder de Barcelona

divendres, 14/12/2012

Seguim amb les anàlisis breus del vot dels partits amb representació parlamentària. En aquest cas mostrem la distribució geogràfica del vot dels dos partits que s’oposaven més fermament a una eventual consulta: PP i C’s.

Com s’observa en el següent mapa, el vot cap a la formació d’Alícia Sánchez Camacho es va concentrar, principalment, en les comarques costaneres de l’àrea metropolitana (sobretot a Barcelona i a Tarragona). Les diferències amb el rerepaís són notòries: blau intens o força intens a la costa i a les comarques de l’interior el to és força més blanquinós. No obstant això, a banda de Lleida ciutat, dos territoris destaquen pel seu blau més intens: la Vall d’Aran i algunes comarques de les Terres de l’Ebre.

pp2012.gif

Municipi amb menys suport: 22 municipis amb 0% de vot (Abella de la Conca, Arsèguel, Capolat, Sant Jaume de Frontanyà…)

Municipi amb més suport: Bossòst (28.05%)

Quant a C’s, el patró és el mateix, però molt més intens. El graner de vots és essencialment en comarques barcelonines. Destaca principalment el Maresme, els dos vallesos, el Baix Llobregat, El Baix Penedès, el Tarragonès o el Garraf. En la resta de territoris, blancor generalitzada, a excepció de la Vall d’Aran.

cs2012.gif

 

Municipi amb menys suport: 108 municipis amb 0% de vot (Alins, Bellprat, Capafonts, Gaià, Peramola…)

Municipi amb més suport: Vila-seca (16.02%)