Arxiu de la categoria ‘Sistema electoral’

El Senat: entre el “cementiri d’elefants” i la representació territorial

dilluns, 13/05/2013

El 30 minuts d’aquest diumenge va analitzar un vell conegut de la crítica al sistema polític espanyol: el Senat. “Cementiri d’elefants” per a alguns, “menjadora” per a d’altres, poques institucions reben una crítica tan transversal i demolidora com la segona cambra (suposadament territorial) del Parlament de l’Estat. De fet, no són poques les veus que demanen la seva eliminació.

Per això, més enllà del debat particular de l’Estat, ens hem volgut preguntar com d’estrany (o de normal) és disposar de dues cambres de representació política. Segons es té comptabilitzat, hi ha 77 països del món que disposen d’una segona cambra.  El següent gràfic marca amb  color blau més fosc els països bicamerals (la font és ACE Electoral Knowledge Network). 

bicameral countries.png


Des d’un punt de vista teòric, la primera cambra (el que aquí seria el Congrés dels Diputats) hauria de representar els ciutadans i, la segona, els territoris. Ara bé, com haurien de ser escollits aquests representants? Així com hi ha un consens absolut en el fet que qualsevol sistema democràtic requereix d’una cambra baixa escollida exclusivament (o pràcticament) de manera directa per l’electorat, en el cas de les cambres altes no hi ha consens en el seu sistema d’elecció.

Del que es tracta en les cambres altes és que més que les persones, siguin els territoris els que hi estiguin representats. I això es pot aconseguir ja sigui a través de l’elecció directa dels representats, mitjançant un sistema electoral diferent del que s’empra en la cambra baixa (aquest és el cas, per exemple, d’Argentina, Austràlia, Bèlgica o els Estats Units) o a través de l’elecció indirecta dels senadors (com als Països Baixos, on són els 12 consells provincials els que els escullen–a imatge i semblança dels senadors de designació autonòmica a l’estat). Alternativament, això també es pot aconseguir mitjançant procediments de nominació, com els que usen al Canadà (els senadors són escollits pel governador general de cada província) o a Alemanya (els encarregats de designar els senadors són els governs dels länder). Aquesta tercera via però, a vegades pot amagar comportaments dubtosament democràtics, com és el cas dels lords britànics (alguns dels quals nomenats de manera vitalícia per la reina sota recomanació del Primer Ministre) o els senadors russos (escollits pels polítics a nivell regional).

El següent gràfic mostra com, mentre que en la majoria de cambres baixes els representants són escollits de manera directa, en les cambres altes hi ha molta més diversitat en els mètodes electius (les barres no sumen 77 perquè hi ha països que tenen més d’un mètode d’elecció de la Cambra).

Elecció sistemes bicamerals.png

En el cas de l’estat espanyol, hi ha 208 senadors escollits directament mentre que 58 són de designació autonòmica (elecció indirecta, per tant). Un sistema que no desentona en termes comparats pel que fa als procediments (elecció directa, elecció indirecta), però sí pel que fa a la seva combinació. En efecte, conjuntament amb Tailàndia, Espanya és l’únic estat del món on hi ha una combinació de mètodes d’elecció directes i indirectes per la cambra alta. No ha quedat mai clar per què en el seu moment es va escollir aquest procediment, però en tot cas els anys d’experiència democràtica ens han mostrat la seva inefectivitat al moment de representar els territoris.

Si a aquí li afegim la gairebé nul·la capacitat legislativa, estem sens dubte davant d’un bon nyap institucional!

El sistema electoral lul·lià

dimecres, 24/04/2013

llull2.jpg El magnífic diari especial que l’ARA va dedicar ahir al pensador Ramon Llull és un recordatori més del posicionament d’aquest intel·lectual en el si del pensament universal i en el català en particular. El diari subratllava diversos elements i, en un article en concret, feien referència a la invenció de Llull d’un sistema d’elecció. Concretament, en l’article  “La intel·ligència artificial en Llull” (aquí), s’explicava la contribució de Llull “ a l’anomenada Social Choice Theory” i a una teoria de votació molt semblant a la que anys després dissenyaria Condorcet. Dit en termes més profans, Ramon Llull va dissenyar un sistema electoral. Com que explicar-ho tot de Llull hauria estat una tasca molt agosarada (i comercialment desastrosa), i tenint en compte que lògicament no s’explicava com funcionava el sistema (digueu-ne defecte professional), ens hem decidit a explicar en què consistia.

En primer lloc, convé recalcar que Ramon Llull no va dissenyar un sistema electoral tal com l’entenem avui en dia. La democràcia en termes actuals encara tardaria a arribar. Tot i això, és també cert que l’Església fou una de les primeres institucions a introduir sistemes democràtics d’elecció. Durant molts segles, els càrrecs eclesiàstics foren escollits democràticament (o per atzar, però d’això en parlarem un altre dia…). Així, Llull no es va preocupar d’edificar un sistema  democràtic en el qual tots poguessin participar (hauria estat una gosadia!), sinó que es va dedicar a pensar un mètode que millorés la tria dels representats de l’Església. D’aquesta manera, aprofundia en el seu objectiu últim: que l’Església funcionés millor i, per tant, la fe es propagués d’una forma més eficaç.

D’aquesta manera, Llull va crear no un sinó diversos sistemes d’eleccions. A la seva novel·la Blanquerna (1283) – quan la protagonista Nathana és triada superiora del seu convent – i a D’art electionis (1299), queden il·lustrades les seves idees. No obstant això, és al seu Artifitium electionis personarum (1270) on hi trobem plasmat el seu sistema més complex.

Com funcionava doncs el sistema electoral lul·lià? Abans que res, Llull estableix que convé especificar quines virtuts ha de tenir l’abat ideal abans de realitzar la votació: per exemple, si ha de ser devot, controlar el pecat, tenir carisma o ser home de lletres. O totes juntes alhora. Un cop feta aquesta tasca (gairebé impossible), el pensador mallorquí proposava buscar un cens electoral senar (sinó no funcionaria atès que podrien haver-hi empats) i dissenyar una papereta com la que veieu a continuació (l’exemple l’hem extret de la magnífica explicació que es fa en aquest bloc):

llull.gif

En la papereta s’agruparien els candidats per parelles, seguint totes les combinacions possibles. Cada casella significa una tria que l’elector ha d’efectuar. Així, començant per dalt a l’esquerra, el votant triarà entre b i c, després entre b i d, tot seguit entre b i e, i així successivament (a diferència d’altres mètodes, l’elecció no és excloent). Un cop fetes les 28 eleccions per parelles, es comptarien els vots en les cel·les: si es guanya, s’assigna un punt al candidat (un punt a cadascú en cas d’empat). Al final de l’escrutini, qui té més punts surt escollit. Es fixarà el lector que no se sumen els vots globals, només els punts, que de fet serveixen per a resoldre quina de les combinacions (per parella) guanyarà un punt.

En conclusió, aquest és un sistema complex però revolucionari per a l’època i que serviria per a inspirar altres mètodes d’elecció que es dissenyarien segles després. Ara que torna a l’esfera pública la vella història de crear una Llei Electoral Catalana, esperem que l’art lul·lià il·lumini als partits perquè es posin d’acord. Amb tot, em temo que ja en la primera etapa, aquella en la que cal triar com ha de ser el polític ideal, la història podria seria ja d’un guirigall, si se’ns permet, de dimensions lul·lianes.

La crua realitat del sistema electoral

dimecres, 17/10/2012

És difícil entrar al Parlament català? Quin és el llindar que ha de sobrepassar cada partit per entrar a la cambra catalana? Aquests dies assistim de nou a un debat recurrent cada cop que es convoquen eleccions a casa nostra: la facilitat o dificultat d’obtenir un diputat al Parlament. A priori la barrera electoral legal en cada districte (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) és del 3%, de manera que els partits han de superar aquest percentatge si volen obtenir un escó. A la pràctica, però, el nombre de vots que un partit ha d’obtenir supera aquest 3%.

És possible saber quants vots ha d’obtenir cada partit? Fonamentalment no, perquè això depèn, sobretot, de la participació que hi hagi i després del repartiment de vots que es doni entre les diferents forces polítiques. Malgrat tot, i en absència d’una bola de vidre, podem emprar una mesura que, en funció del nombre d’escons que s’escullen en el districte, ens indica quin és el percentatge de vots que cal obtenir per aconseguir representació. Aquesta mesura s’anomena el llindar efectiu de representativitat. Pels curiosos, es calcula combinant l’anomenat llindar mínim d’inclusió (el percentatge mínim de vots que en una combinació totalment òptima podria permetre a un partit obtenir representació) i el llindar màxim d’exclusió (el percentatge màxim amb el qual un partit, en una combinació completament subòptima de resultats, es quedaria fora del repartiment d’escons).

Amb tot, aquest valor només ens marca el percentatge de vots que es necessiten, en condicions normals, per obtenir representació. Quants vots significa això però? Doncs, evidentment, depèn de la participació. Per exemple, en unes eleccions amb un nivell de participació equivalent al del 2006 (menys del 57%) el llindar efectiu de representativitat a Tarragona i Girona hauria estat d’uns 12.000 vots i a Lleida de més de 8.000 vots. Aquesta participació però fou considerablement baixa, i evidentment, a mesura que puja la participació, el nombre de vots necessaris per obtenir representació també augmenta. Imaginem, per exemple, que la participació fos igual que en els comicis del 2003 (62,5%). En aquest escenari, entrar al Parlament hauria costat, des d’un punt de vista teòric, uns 9.500 vots a Lleida, 14.000 a Tarragona i 13000 a Girona.

llindargillta.gif El següent gràfic repeteix el procés per la circumscripció de Barcelona. L’any 2006 s’haurien necessitat uns 67.000 vots i l’any 2003 vora els 75.500.

llindarbcn.gif

Quines possibilitats tenen SI, C’s, les CUP o el Partit Pirata, per posar uns exemples, d’entrar al Parlament? Segons hem vist, aquesta pregunta complicada depèn, fonamentalment, de dos factors: de la participació que hi hagi (generalment, com menor sigui, millor pel partit petit) i de la concentració del vot en un districte concret.

En ciència política es considera que els sistemes electorals generen dos tipus d’efecte: primer, l’efecte mecànic, que és l’estricta translació dels vots amb escons. Segon, l’efecte psicològic. Aquest efecte assegura que els partits, davant la dificultat d’entrar al Parlament o d’obtenir més escons, s’aliaran o adaptaran el seu comportament. De moment, els partits, sobretot des de les sempre fragmentades posicions sobiranistes, han optat per confiar-ho tot a l’efecte mecànic. És racional o irracional aquesta estratègia? El 25 de novembre ho sabrem.