Arxiu de la categoria ‘Enquestes’

El biaix de gènere en la pràctica esportiva

dimarts , 9/07/2013

L’altre dia investigàvem quins factors portaven a les persones a fer més o menys esport. Entre els que esmentàvem que tenien més impacte, hi havia el gènere. En concret, l’anàlisi que realitzàvem mostrava que la probabilitat de fer esport pels homes era gairebé el doble que per a les dones. De fons hi podríem trobar molts motius que podrien explicar aquest fet. Un dels més utilitzats té a veure amb els valors associats a la pràctica esportiva, sens dubte masculins en la majoria d’esports, i en quin ha de ser, segons aquests valors, el comportament “ideal” d’homes i dones davant la pràctica esportiva. Mentre l’ideal de masculinitat passa per l’home esportista i atlètic, el de la dona no es troba tan lligat a aquesta concepció.

De forma alternativa, alguns dirien que aquest efecte s’ha diluït i que només succeeix en determinades edats. Així mateix, altres hipòtesis apunten al rol de la socialització familiar (i a la importància de fer activitats extraescolars relacionades amb l’esport) o, fins i tot, a l’estatus socioeconòmic de la persona.

Abordem tot seguit aquests elements (i fins allà on permeten les dades i les preguntes que utilitzem, les quals són les mateixes que en l’article mencionat anteriorment). La primera relació que hem volgut explorar és la relació entre edat i pràctica esportiva en funció del sexe. Segons vèiem l’altre dia, la probabilitat de fer esport disminueix a mesura que la persona es fa gran. Com s’observa en el gràfic següent, la relació és encara més intensa pel cas de les dones. Per exemple, una dona de 35 anys té gairebé un 40% de probabilitats de fer esport, mentre que un home en té un 50%. Allò important d’aquest gràfic és que també  hi ha diferències entre les edats més joves, les quals serien, dirien alguns, les més proclius a no adoptar els rols masclistes de generacions anteriors.

sexedat.jpg

Una de les hipòtesis que apuntàvem és la idea de la socialització familiar. Allò que fan el pare i la mare és fonamental per conèixer què fan els fills, no només en la pràctica esportiva (en un altre tema, però algun dia us parlarem de la transmissió del vot…). Ara bé, s’observa aquesta transmissió? Mirem primer què passa si la mare acostuma a fer esport. Com bé es veu al gràfic (línia blava), la pràctica esportiva materna no té influència sobre el fet que la filla faci esport, tot i que sí que té una mica d’influència (línia vermella amb pendent positiu) el fet que la mare practiqui esport amb el que el seu fill en faci.

 esportmare.gif

Què succeeix quan és el pare que fa esport?  Aquest cop, la línia blava indica un efecte estadísticament significatiu, tant per homes com per dones. És a dir, el fet que el pare faci esport (independentment de si en fa o no la mare) incrementa la pràctica esportiva dels fills, tant si són homes  com si són dones. Amb tot, la pendent més pronunciada pel cas dels homes indica que la pràctica esportiva per part dels pares especialment té un impacte sobre els homes.

 esportpare.gif

Finalment, un darrer apunt. Les diverses anàlisis que hem realitzat indiquen un altre factor importantíssim. En concret, l’estatus socioeconòmic. El següent gràfic ho mostra clarament. Mentre que per classes alta o mitja-alta no hi ha diferències per sexe en la pràctica esportiva (les línies blaves i vermelles se sobreposen), aquestes diferències van creixent a mesura que es baixa en l’estatus socioeconòmic. Així, el cas extrem és el dels obrers/es no qualificats/des. En aquesta categoria, les dones tenen la meitat de probabilitats de fer esport que els homes.

sexestatus.gif

En conclusió, el fet que la pràctica esportiva entre les dones s’hagi generalitzat (així es veu en la percepció quotidiana), no amaga l’existència d’un profund biaix de gènere  al darrera. En la pràctica esportiva doncs, com en d’altres aspectes, encara queda molta feina per fer.

Suport a la independència: continua pujant

dijous, 20/06/2013

Ja fa uns quants baròmetres que mostrem com el suport a la independència va pujant, sigui a la pregunta sobre el referèndum o en les preferències territorials. Avui s’ha fet públic un nou baròmetre del CEO i podem dir el mateix: continua pujant. El nou baròmetre (2000 entrevistes fetes entre el maig i el juny) indica que el 55.6% dels catalans votaria a favor de la independència en un referèndum. Un 23.4% votaria en contra i un 15.3% s’abstindria. La xifra de “sí” va, de mica en mica, a l’alça.

indep.png

Quant a preferències territorials, la nova enquesta del CEO reflecteix que l’opció “Estat propi” arriba ja al  47%. Des que es va produir el “sorpasso independentista“, el percentatge de partidaris de l’”Estat propi” en la pregunta sobre preferències territorials no ha parat de créixer. El gràfic següent ho mostra de forma nítida:

Evolució independència 2006-13.png

De la comparació d’ambdues preguntes s’observa com a poc a poc les respostes tendeixen a la coherència. Com bé hem explicat diverses vegades, la pregunta sobre opció territorial inclou una paleta més àmplia d’opcions que fa que, tot sovint, la pregunta s’interpreti com una escala de descentralització. Tot i que hi ha gent que, eventualment, votaria a favor de la independència en cas d’un referèndum, a la pregunta sobre preferències territorials una part esmenta que prefereix un Estat federal. Doncs bé, el percentatge de “federalistes” és cada cop menor, per diversos motius, des de la poca claredat de l’opció federal, la polarització del debat a la crisi dels partits que la defensen.

A més, en aquest últim baròmetre s’observa quelcom que ja s’havia estat donant fins a finals de 2011: l’opció “Comunitat Autònoma” supera l’opció federal. Bàsicament això vindria explicat pel constant decreixement del nombre de federalistes en les successives onades. En aquest sentit, queden alguns dubtes que en els propers dies intentarem resoldre: per què algunes persones que triaven l’opció federal marxen a l’opció “Estat independent” i d’altres a l’opció “CCAA”? Quin percentatge representa cada grup?

Amb tot, la gran pregunta que sorgeix veient aquests gràfics continua sent: on és el sostre?

Pd/ Del baròmetre del CEO se’n poden extreure moltes idees i conclusions. No obstant això, per evitar fer titulars fàcils i sense sentit, ens esperarem uns dies a analitzar-lo, sobretot pel que fa a les dades sobre comportament electoral.

La fuga de vots de CiU (II)

dilluns, 17/06/2013

La setmana passada escrivíem un primer article on, mitjançant la darrera enquesta publicada pel GESOP, mostràvem quins serien els transvasaments de vots en cas que se celebressin eleccions anticipades el proper diumenge. Com ja ha estat a bastament comentat, CiU era el partit que sortia més malparat de l’enquesta, en poder-se veure superat per ERC tant en nombre de vots com escons. Bàsicament, la fuga de vots de CiU anava, en parts bastant iguals, cap a ERC i cap als indecisos.

Avui volem analitzar amb una mica més de detall quin és el perfil de les persones que decidirien no votar a CiU en unes hipotètiques properes eleccions, i els motius que els portarien a no fer-ho. Per tal de realitzar aquesta anàlisi hem agafat totes les persones que l’any passat van votar a CiU i les hem classificades en funció de si tornarien a votar al partit, si votarien a ERC o si són indecisos. A continuació, hem creat un model estadístic de regressió logística en la qual estudiem, en primer lloc, qui són els que passarien a votar a ERC, i en segon lloc, qui són els indecisos. Com a factors possiblement explicatius del canvi hi hem introduït les següents variables: la valoració de l’economia, la valoració de com ho està fent el govern de la Generalitat, l’autoubicació en l’eix esquerra-dreta (d’1 a 5), la Identificació Nacional Subjectiva (Només espanyol, més espanyol, igual, etc), el sexe, l’edat i els estudis de l’enquestat (el baix nombre de dades no ens permet fer cap estudi més complet).

Doncs bé, de l’anàlisi del perfil de les persones que canviarien el vot a ERC se’n poden extreure tres conclusions ben destacades, que mostrem en els següents gràfics (els “bigotis” de cada punt assenyalen el marge de confiança de la hipòtesi en un 95%). En primer lloc, les probabilitats més altes de canviar de CiU a ERC es troben en les persones que són més d’esquerres. En concret, entre les persones que es defineixen com a d’”Esquerres” la probabilitat de canviar de vot és del 40%. Entre els de centre esquerra, aquesta probabilitat està per sota del 20%, i entre els de centre, per sota del 10%. Els de dretes no semblen que canviïn.

leftright.png

L’edat també és un factor explicatiu del canvi. En efecte, són els més joves els que es mostren més disposats a canviar el seu vot de CiU pel d’ERC. En el cas dels joves les probabilitats de canvi de vot són força elevades (tot i que el marge d’error també ho és), mentre que a mesura que la gent es fa gran les probabilitats de canviar de vot disminueixen fins a pràcticament desaparèixer.

edat.png

En tercer lloc, i tal i com era de suposar, la Identificació Nacional Subjectiva també explica la decisió del canvi CiU-ERC (anticipant-nos a una possible pregunta, la posició sobre la consulta no ho explica, tampoc la posició sobre la independència. No hem inclòs finalment aquestes variables perquè estan fortament correlacionades amb la identitat de la persona). Fixeu-vos-hi: les probabilitats de canvi són prou elevades (del 20%) entre els que s’identifiquen com a només catalans. Ara bé, cal advertir que en cap cas aquest valor és comparable amb el 40% de les probabilitats de canvi entre els que es defineixen com a d’esquerres (veure el primer gràfic). Dit d’una altra manera, la probabilitat (la intenció) de deixar de votar a CiU i anar a ERC depèn més de la posició en l’eix esquerra-dreta que de la identitat nacional.

ins.png

I finalment, qui són els indecisos? Per molt que Duran i Lleida s’entesti sobre el tema, les dades ens mostren que les persones que van votar CiU en el passat i que avui en dia no saben què fer tenen un perfil extremadament divers. En general  els desertors de CiU són persones que tenen una valoració de la tasca que està desenvolupant el govern de la Generalitat com a més dolenta que els que continuarien sent fidels a CiU. Aquesta és l’única evidència clara i estadísticament significativa que hi ha en l’enquesta. Marginalment, l’enquesta també ens mostra com aquells que tenen identificacions com a més espanyols també tindrien majors probabilitats de passar a formar part dels indecisos. No obstant això, com el gràfic mostra, l’evidència és una mica més difusa (les línies del marge d’error se sobreposen per totes les categories).

ins_indiferencia.png

Així doncs la fuga del vot de CiU cap a ERC sembla que té un patró força clar i identificable: es tracta sobretot de persones d’esquerres, joves, i amb una identitat predominantment catalana. Pel que fa a la fuga de vot cap als indecisos, aquesta és una persona que valora malament la tasca actual duta a terme pel govern de la Generalitat. Una evidència que enllaça més amb la idea de què fa el govern de la Generalitat (en termes de polítiques públiques) i amb una possible sensació entre alguns votants que la Generalitat no fa el que  hauria de fer.

La fuga de vots de CiU (I)

dimecres, 12/06/2013

L’enquesta publicada el passat divendres, dia 7, per El Periódico de Catalunya apuntava a un possible sorpasso electoral d’ERC. Segons el baròmetre de primavera de GESOP, si demà se celebressin eleccions, ERC obtindria 39-40 diputats, CiU 34-35, PSC 16-17, ICV-EUiA 15-16, PPC 13-14, C’s 12-13 i la CUP 3. Del baròmetre se’n poden extreure moltes lectures, la més general de les quals assenyala quelcom que ja fa temps que des d’El Pati anem explicant: la descomposició i fragmentació del sistema de partits tradicional català.

Un dels elements que més sorpresa ha causat és la important davallada de Convergència i Unió (segons l’enquesta, podria perdre fins a 15 escons). És bo aquí recordar que les enquestes mostren una fotografia fixa d’un moment concret i tenen en compte, per tant, les circumstàncies actuals i la forma de pensar de les persones en el dia que l’enquesta es va realitzar. Tot i això, ens poden ajudar a desgranar què li està passant a CiU. Entendre cap a on perd vots ens pot ajudar a saber si, de forma indirecta, l’estratègia d’Artur Mas és correcta o els votants l’estan castigant (o premiant).

Un primer exercici és saber quin percentatge de votants de CiU en les passades eleccions està “marxant” de la seva opció política. Per a fer-ho, creuem les variables d’intenció de vot i record de vot en l’enquesta del GESOP. La gràfica següent ens mostra on anirien a parar els vots en unes eventuals eleccions celebrades el proper diumenge, en funció del que s’havia votat el passat novembre. D’aquesta se’n pot comprovar com ERC seria el partit que mantindria el percentatge més elevat de fidelitat: 8 de cada 10 votants dels republicans el tornarien a votar; seguidament hi ha C’s, que conservaria al voltant del 70% dels vots. Entre els partits amb menys fidelitat hi trobaríem el PSC (34%) i CiU i PP (una mica per sota del 50%). En els tres casos però el percentatge d’indecisos és especialment alt, fet que podria fàcilment suavitzar aquests registres.

On van els vots.png

Les dades però es poden mirar també des d’un altre punt de vista: en cas que se celebressin eleccions aquest diumenge, d’on vindrien els vots que trauria cada partit? En aquest cas, els percentatges més elevats (del color del propi partit) indiquen que la formació és poc capaç d’atraure nous votants. Doncs bé, el següent gràfic ens mostra com en cas de celebrar-se noves eleccions pràcticament 9 de cada 10 votants del PP i de CiU serien persones que al novembre ja els van donar la confiança. Seguidament hi trobaríem el PSC, que malgrat que 8 de cada 10 vots serien d’antics votants, seria capaç de recollir alguns vots de l’abstenció. Tant en el cas de ICV com de la CUP podem veure com els seus nous vots vindrien en una proporció de 2/3 parts de persones que ja els van votar el novembre. En el cas de la CUP però no és gens menyspreable el fet que un 11% dels nous vots vindrien d’ERC. Finalment, veiem com en unes noves eleccions, entre els votants d’ERC poc més de la meitat els haurien votat al novembre, mentre que 1 de cada 4 votants serien persones que havien donat la confiança en Artur Mas. En el cas de C’s, 1 de cada 5 vots vindria d’antics votants del PP.

D'on venen els vots.png

Com podem explicar aquest sobtat increment d’ERC i decreixement de CiU? En el proper post ho abordarem en més detall, però de moment ja podem observar que dintre de CiU es dibuixen dues tendències: d’una banda, a una fuga de vots cap a ERC, i de l’altra banda, cap la indecisió. Què explica que votants de CiU expressin una preferència elevada per ERC o bé que siguin indecisos? En uns dies, la resposta!

 

*Per cert, ho hem dit diverses vegades i, si convé, ho repetirem moltes més. Lloable l’exercici de transparència del GESOP. Un exemple a seguir.

 

100 dies sense lluna de mel?

dissabte, 13/04/2013

Encara que un polític (es) guanyi la reelecció, tots ells gaudeixen d’un període conegut com a “lluna de mel”. Aquest consisteix en un període de gràcia que els governants tenen durant els primers mesos. Són dies en què, fins i tot els que van votar per altres candidats, s’arrengleren amb el president i li donen una oportunitat. S’acostuma a dir, per tant, que els inicis dels mandats són bastant planers i en els que has d’intentar no trencar aquest idil·li temporal.

Després del seu segon mandat, gaudeix Artur Mas d’aquests cent dies de gràcia?

En primer lloc, mirem primer el panorama general. El President de la Generalitat és el segon líder millor valorat i un dels tres que aprova (amb un 5,36). El més ben valorat és el líder d’ERC, Oriol Junqueras. A la cua se situa la líder del PP i el líder de C’s (totes les dades d’aquest article són de l’últim baròmetre del CEO).

Imatge1.gif

Veiem, per tant, que el president continua conservant una bona valoració. Però, potser, la valoració segueix una trajectòria descendent i cada vegada se’l valora de forma més negativa. És així?

Tampoc sembla que sigui el cas. Efectivament, la valoració d’Artur Mas ha caigut lleugerament entre la població en general, però el canvi és poc notori. De la mateixa manera, continua conservant una bona valoració entre els votants convergents.

Imatge2.gif

I així podríem seguir amb nombrosos indicadors, en els quals observaríem que Artur Mas manté una bona valoració a pesar del càstig a CiU. Una bona valoració, tant entre persones que són properes a d’altres partits com entre aquells que van votar CiU a les eleccions però manifesten que no ho volen tornar a fer. Dit d’una altra manera, sembla que aquests cent dies de govern, “crítics i excepcionals”, sense lluna de mel, no són totalment atribuïbles al President. A hores d’ara, tot sembla indicar que ell és el principal actiu de CiU.

Religió, confessions i actituds polítiques

dijous, 28/02/2013

Avui dijous comença a la Ciutat de Vaticà el Conclave per l’elecció d’un nou papa de Roma després de renúncia de Benet XVI. Més enllà de tot el que ja s’ha anat explicant els darrers dies sobre el procediment d’elecció i sobre els candidats amb més possibilitats de ser elegits com a nou cap de la religió catòlica, des del Pati Descobert hem volgut fer un petit anàlisi exploratori de quins són els principals països catòlics del nostre entorn, i de quins són els posicionaments i les actituds polítiques dels membres de diferents religions envers determinades qüestions de rellevància. Per això hem utilitzat l’Enquesta Europea de Valors de l’any 2008, que ens proporciona dades d’enquesta sobre una bona colla de països d’Europa.

El primer gràfic mostrem el percentatge de persones que consideren pertànyer a una confessió en diversos països europeus. Observem com entre els tres països més religiosos d’Europa el primer d’ells –Turquia- és majoritàriament de confessió musulmana, mentre que el segon i tercer són principalment ortodoxos. El primer país europeu en percentatge de catòlics és Polònia (95% del total de la població), seguit d’Irlanda (84%) i de Portugal (83%). L’estat espanyol es troba ubicat a la meitat de la taula, amb 3 de cada 4 persones que consideren pertànyer a una confessió –la gran majoria dels quals al catolicisme. Per la zona baixa hi trobem repúbliques ex-soviètiques com Hongria (amb poc més de la meitat de la població que considera pertànyer a una religió), Estònia o República Txeca (amb percentatges del 34% i 31% respectivament), així com els Països Baixos i França (amb poc més del 50%).

confessions.png

Centrem-nos però en les diferents confessions que conviuen a Europa i analitzem quines són les actituds dels seus membres en relació a diferents qüestions polítiques. El següent gràfic ens mostra el percentatge de persones per cada confessió que consideren que la democràcia és el millor sistema de govern (les dades inclouen països de l’Europa de l’est que, per qüestió d’espai, no s’han inclòs en el gràfic anterior). Si bé entre totes les confessions el percentatge de suport a la democràcia és molt elevat, veiem que és entre els ortodoxos on aquest és més baix. Això és, sens dubte, per la presència de majories ortodoxes en països no democràtics en l’enquesta (com Rússia, Ucraïna, Geòrgia). Més interessant però són les dades quan comparem les persones de confessió catòlica i musulmana: en contra del que segur que molta gent hauria esperat, el suport a la democràcia és idèntic entre ambdues religions. És només entre els protestants que s’observen diferències substantives en comparació amb la resta de confessions.

democràcia.png

Fixem-nos finalment en el posicionament polític dels membres de les diferents confessions en relació a la justificació de diferents qüestions controvertides (on 0 és totalment injustificat, i 10 totalment justificat). Les dades ens mostren com entre els protestants es considera més justificat el divorci, de l’avortament i el ser homosexual. A l’altre extrem hi trobem els musulmans: malgrat que el suport a la democràcia entre els membres d’aquesta confessió és molt elevat, la justificació d’aquestes actituds rep un suport extremadament baix. És especialment notori el rebuig a l’homosexualitat (amb un valor de 1,6 sobre 10). Entre els catòlics, només s’obté una mitjana superior al 5 en el cas del divorci, mentre que la justificació de l’avortament i de l’homosexualitat és sorprenentment baix (3,7 i 4,1 respectivament). Finalment, els ortodoxos tenen actituds poc per sota dels catòlics en divorci i avortament, però molt similars als musulmans en relació a l’homosexualitat.

actituds.png

Les dades doncs ens mostren com, malgrat que el suport per la democràcia com a institució de govern està àmpliament acceptada entre les diferents confessions, qüestions que la gran majoria de nosaltres consideraríem imprescindibles en tota democràcia (el dret al divorci, a l’avortament o a ser homosexual amb plena normalitat) lamentablement encara gaudeixen de poc suport entre la majoria de confessions.

 

L’enquesta de les enquestes

dilluns, 22/10/2012

Per què les enquestes acaben donant resultats diferents? Una pregunta que ronda el cap de moltes persones quan veuen els gràfics publicats en un diari o televisió. Com hem dit altres vegades, a les enquestes se’ls aplica una “cuina” per tal d’esbrinar diverses coses, des de què votaran aquells que no contesten o estan indecisos fins a intentar esbrinar si alguna persona menteix.

Però aquest no és el tema d’avui. La qüestió que preocupa a força gent és: es poden comparar els resultats de les enquestes? Podem mirar els resultats d’un partit concret en diferents enquestes i fer-ne una evolució? La resposta és que no. És incorrecte agafar enquestes fetes per cases diferents (i, per tant, amb ‘cuines’ diferents) i comparar els resultats, perquè no han seguit el mateix procediment.

No obstant això, hi ha tècniques estadístiques avançades que ens permet combinar els resultats de diferents enquestes i traçar-ne una evolució. Això és precisament el que ha fet el politòleg Xavier Fernández i Marín, un procés que ja vam explicar en les eleccions del 2010. Amb aquest mètode podem saber la tendència de vot de cada partit a través de les diferents enquestes que s’han publicat.

Aquesta és la tendència:

 

I, combinant també els resultats de les diferents enquestes, els resultats de les eleccions s’assemblaran al que es reprodueix a la següent taula. És a dir, si tenim en compte totes les enquestes publicades fins ara, CiU treurà el 30,4% dels vots, el PSC el 9,5%, ERC el 7,4%, el PP el 7.1% i ICV el 5.6%.

Screen shot 2012-10-23 at 00.17.07.png

Quan surtin publicades més enquestes, es podrà precisar més l’estimació. Dit d’una altra manera, veurem si les enquestes resulten un mètode eficaç per a predir els resultats electorals.

Més catalanistes i més d’esquerres

dijous, 6/09/2012

Un dia d’aquests d’estiu, remenant dades vam topar amb un article de fa un parell d’anys en el que, arran de la irrupció de nombrosos partits independentistes, ens preguntàvem amb quants eixos convivim els catalans  i si hi havia espai per a tanta oferta electoral.  En aquell moment, vam presentar una gràfic on hi plasmàvem els dos eixos amb els quals la discussió política a Catalunya es basa: l’eix esquerra-dreta per una banda, i l’eix catalanista-espanyolista per l’altra. Les dades que presentàvem eren de l’any 2008, i aquests eren els resultats que obteníem (l’eix esquerra-dreta es mesurava en una escala del 0 al 10; l’eix nacional amb la típica pregunta d’identificació nacional subjectiva que bascula entre només català a només espanyol, passant per més català, igual de català i menys català que espanyol).

eix2008.png

Tal com podem observar, el 2008 una majoria dels catalans se situava en postures de centre-esquerra, i en la pregunta sobre la identificació nacional subjectiva una part molt important de la població se situava en postures intermitges (igual de catalans que espanyols) o més catalanes que espanyoles. El gràfic demostra una posició de l’electorat català molt centrat en el quadrant superior esquerre del gràfic, si bé les zones més poblades són les que coincideixen amb el centre.

Doncs bé, malgrat que estiguem parlant de variables de caràcter ideològic, normalment concebudes com a força estables (en contraposició amb les actituds, molt més dependents del context), en el següent gràfic podem observar com en només 4 anys ha canviat el perfil dels catalans en aquests dos eixos (lamentablement en aquest cas l’eix esquerra-dreta només té 7 respostes, de manera que no es pot comparar cel·la per cel·la el canvi marginal observat durant aquest temps):

eix2012.png

El gràfic ens mostra clarament com hi ha hagut un canvi ideològic a Catalunya. El quadrant superior esquerre continua essent, en efecte, el més poblat, si bé les dades semblen mostrar dues tendències clares. En primer lloc, el votant sembla ser que ha basculat cap a l’esquerra: la posició 2 de 7 (esquerra) és la més habitual entre els catalans, en contraposició amb el valor 5 de 10 (centre-esquerra) de l’any 2008.  I en segon lloc, i de manera a més a més molt notòria, el votant s’ha desplaçat ideològicament cap a postures més catalanistes: un 26% dels catalans només se senten catalans (en contraposició al 16% de fa quatre anys) i la identificació més escollida és el “més català que espanyol”, amb el 34% de les persones ubicades en aquest grup, 6 punts més que el 2008. Aquests percentatges guanyats per les postures més catalanistes han estat perduts per la posició neutral de “tant català com espanyol”, que ha baixat de més del 48% al 33%.

Probablement per cap dels lectors aquestes dades no constituiran una gran sorpresa atesos els esdeveniments polítics dels darrers anys, però des d’un punt de vista estrictament politològic, canvis tan bruscos en el temps en qüestions identitàries difícilment es veuen.

Sembla que es percepuna remor de fons en la societat catalana. El proper dimarts en podrem avaluar una mica més el seu abast…

La fi de l’Estat autonòmic?

divendres, 31/08/2012

Cap a finals de juliol va aparèixer un baròmetre del CIS que tornava a preguntar, després de forces onades, sobre el model territorial preferit pels espanyols. Malgrat que els resultats de la pregunta eren interessants, la terrible conjuntura econòmica va fer que la majoria dels titulars es limitessin a remarcar que l’atur, els problemes econòmics i la classe política (sic), eren allò que més preocupava als espanyols.

A continuació, els presentem el resultat d’aquest darrer baròmetre en perspectiva històrica, és a dir conjuntament amb la sèrie de dades de que disposem, des del novembre del 1984, fins a l’actualitat. Val a dir que hem fet una petita “trampa” metodològica. Si la pregunta tradicional sobre el model d’Estat preferit tenia quatre respostes possibles (les que veuen a la llegenda del gràfic), curiosament el darrer baròmetre incloïa una resposta intercalada que permetia escollir l’opció “Un Estat en que les CCAA tinguin menys autonomia que a l’actualitat”. El que hem fet, per mantenir la coherència de la sèrie, ha estat repartir les respostes a aquesta opció a parts iguals entre “Un Estat autonòmic com l’actual” i els partidaris d’”un Estat amb un únic govern central sense autonomies” (cliquin al gràfic per a veure’l més gros).Canvi de tendència. Resulta evident que s’ha trencat una tendència històrica sòlida. L’status quo continua essent l’opció majoritària però hauria tornat a nivells dels anys 80. És interessant observar que l’opció d’”eliminar les autonomies” ha capitalitzat aquesta davallada (tot i que un 17,5% optà per l’opció “menys autonomia”, aquesta fou superada per la centralització absoluta que torna a nivells de principis dels 90’). En tot cas, cal observar que la consolidació de l’estat autonòmic, amb un suport sempre creixent a l’status quo, no s’havia trencat ni als anys 80’ amb la LOAPA ni amb la crisi econòmica de principis dels 90’, ni tampoc amb els pactes dels governs en minoria de PP i PSOE.

El relat de la crisi o anterior? La culpabilització de les autonomies de la situació econòmica actual sembla que ha convençut una part important dels espanyols. Ara bé, si s’observen les dades de que disposem, el canvi de tendència sembla que podria ser anterior a l’inici de la crisi (2008) i sobretot al relat culpabilitzador del que parlàvem. En aquest cas seria clau fer una anàlisi és profunda observant els canvis de tendència per afinitat/record de vot, ideologia o per CCAA.

I ara què? No sabem quina serà l’evolució d’aquesta tendència però sembla evident que les propostes de federalisme fiscal o de reforma del model de finançament dins d’acords multilaterals no seria una mesura gaire “popular” si fem cas de les dades. De fet, la sèrie que presentem corrobora una sensació generalitzada: l’Estat autonòmic ha tocat sostre, o més aviat fons.

Els perfils de la independència

dimarts , 3/07/2012

La setmana passada el CEO va fer públiques les dades del seu darrer baròmetre, en el qual, com enunciàrem en el nostre darrer post, la primera preferència territorial dels catalans esdevenia per, primer cop  la independència, superant l’alternativa de l’Espanya federal. En aquesta mateixa enquesta es mostrava com el 51% dels catalans votarien a favor de la independència en un hipotètic referèndum, mentre que un 21% hi votaria en contra i un altre 21% afirma que s’abstindria.

En els darrers dies unes quantes persones s’han adreçat a nosaltres per saber qui són aquestes persones que s’abstindrien i fins a quin punt és creïble que en cas que hi hagués un referèndum oficial, no anessin a votar.  Pel que fa a aquesta darrera pregunta, és es fa difícil saber si realment aquestes persones anirien o no a les urnes en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, si bé és possible que davant d’una campanya tan intensa com la que es podria imaginar i amb tantes coses en joc, moltes d’elles acabessin per anar a votar.

Quines són però aquestes persones que s’abstindrien? Per respondre a aquesta pregunta hem utilitzat precisament el darrer baròmetre del CEO, i hem fet alguns creuaments entre el suport a la independència a un referèndum i algunes qüestions de rellevància.

En primer lloc, veiem com els que no votarien es consideren majoritàriament tan espanyols com catalans, si bé un de cada quatre persones diu que se sent més català que espanyol, i un 8% només català.

indep_INS.PNG

En segon lloc, entre els que no votarien la preferència territorial més recurrent és l’status quo, és a dir, continuar sent una CCAA espanyola, si bé hi ha un percentatge important d’aquestes persones (gairebé el 40%) que estarien a favor d’una Espanya federal. Curiosament per un 7% d’aquestes persones (el mateix percentatge per cert que els que se sentien només catalans i no votarien) la relació entre Catalunya i Espanya preferia seria la d’una Catalunya independent. En aquest cas hem inclòs la resposta “No ho sap/No contesta”, que mostra que els que diuen que no votarien són els que menys s’identifiquen amb alguna de les opcions possibles.

indep_relcatesp.PNG

Pel que es refereix a l’autoubicació en l’eix esquerra-dreta, els que no votarien són els que en major mesura s’ubiquen en la posició de Centre (per sobre del 25%), si bé la resposta predominant és d’Esquerra, igual que en la resta de grups. Els que votarien a favor són els més d’esquerres (mitjana 2,93 sobre 7), seguit dels que no votarien (3,11), mentre que els que votarien en contra  són els menys d’esquerres (3,40, encara però molt per sota del 4, que marcaria la posició de centre).

indep_esqdr.PNG

El fet que els que no votarien són els que més se situen en el centre de l’eix ideològic ens podria portar a pensar que aquest grup és el menys polititzat dels tres, i per aquest motiu s’ubica en la posició “neutra” del Centre. És aquest el cas? Doncs si ens fixem en el darrer dels gràfics, sembla que aquesta és una hipòtesi que s’hauria de tenir en compte:  entre els que no votarien tan sols el 10% estan molt interessats per la política, mentre que més del 60% es mostren poc interessats i gens interessats per la política, això és, 13 punts percentuals per sobre de la mitjana i 21 punts per sobre dels més interessats, els que votarien a favor de la independència.

indep_interespol.PNG

Sembla doncs que les persones que manifesten que no votarien en un hipotètic referèndum per la independència tenen un perfil que, en línies generals, es podria resumir en dos punts:

Relació amb Espanya: els no votants es consideren majoritàriament espanyols (en els seus diferents graus) i la seva preferència territorial està entre l’status quo i una Espanya federal.

Interès per la política: els no votants són persones que estan menys interessades per la política que els que sí que votarien.