Arxiu de la categoria ‘Espanya’

Rawls a casa nostra

dimarts , 28/05/2013

A les assignatures de filosofia política i del dret s’acostumen a ensenyar el primer i segon Rawls: A Theory of Justice (1971) i Political Liberalism (1993). Les teories del filòsof liberal-igualitarista s’estudien de manera abstracta, generalment en un diàleg acadèmic amb els seus crítics (Dworkin, Nozick, Cohen, Sen, Nussabum…). Però rares vegades s’intenten aplicar els conceptes rawlsians a la política que ens envolta. A continuació fem un petit exercici de teoria política aplicada sense gaire pretensions acadèmiques a partir de conceptes rawlsians.

Democràcia

Vel de la ignorància. L’acadèmic de Baltimore proposa una variant del contractualisme peculiar. A la democràcia que planteja Rawls les parts contractants no saben el lloc que ocuparan a la societat abans de formar-la i han de discutir els principis de justícia que la regiran en aquesta situació d’ignorància parcial. De manera que les parts del debat miraran de maximitzar la situació dels menys afavorits a la futura societat a l’hora d’acordar els principis que de la vida en comú però també permetran molt de marge per perseguir les ambicions personals.

Podem aplicar aquesta idea a la discussió de la Llei electoral catalana que després de més de 30 anys ha estat impossible d’acordar a Catalunya, és un exemple clar de la intuïció de Rawls. És possible posar-se d’acord sobre la llei electoral si es comença la discussió calculant (a priori) precisament quina serà posició de la força política pròpia?  Té sentit que acordin el sistema electoral els propis partits, si més no en aquests termes?

Consens solapat. Una altra idea és la proposta  rawlsiana de l’acord en que es fonamenta l’organització política i especialment la concepció de la justícia a la seva teoria. El consens solapat consisteix en un acord en els principis bàsics que regeixen la idea de justícia i el funcionament de la societat; però, compte, aquest no requereix tenir les mateixes conviccions morals (fruits de la doctrina ideològica de cadascú) sinó compartir uns principis comuns que van més enllà d’un mer modus viviendi.

De manera similar, el debat sobre la consulta per l’Estat propi, evoca la necessitat d’acordar les característiques d’una consulta (la pregunta, termes de negociació) sense que calgui posar entre l’espasa i la paret a ningú respecte la seva identitat última o convicció moral. És un debat que es pot enfocar com la necessitat d’establir un consens solapat: l’existència d’un subjecte col·lectiu (nacional o no), el principi democràtic (derivat de l’autogovern i l’autodeterminació) o el principi de legalitat (espanyola, catalana, europea…); poden ser els punts de trobada més enllà de les doctrines de cada part (republicana, nacionalista, socialista, liberal…).

Justícia

Esquema de cooperació. La societat rawlsiana ja hem dit que és contractualista i duu implícit un ideal de reciprocitat, cadascú aporta la seva part tot esperant que els altres també ho facin en la mesura que els sigui possible. La percepció de viure en un esquema de cooperació es trenca, entre d’altres, amb la corrupció, la desconfiança o l’incompliment sistemàtic de promeses electorals. Els casos en que els interessos privats dominen l’actuació a l’esfera pública resulten abominables des de la perspectiva d’una societat en que l’ideal de reciprocitat, és a dir el benefici mutu, ha de guiar els ciutadans. 

Principi de la diferencia. L’igualitarisme de Rawls és limitat, però té clara la necessitat d’evitar els impulsos utilitaristes i de beneficiar als menys avantatjats. Per això pensa un ordre de principis en que les possibles desigualtats provoquin beneficis als menys avantatjats a través del criteri de maximitzar la seva situació.

Loteria social i natural. Rawls considera que el punt de partida de cada persona és fruit de la loteria social (cirumstàncies de l’entorn en que es neix) i la loteria natural (potencial biològic amb que neix cada persona). Una desigualtat que sigui fruit d’aquestes dues loteries no és justa per a Rawls, o si més no mai podrà ser legitimada com a merescuda. No cal dir que avui som molt lluny de fer realitat un sistema que contempli desigualtats injustes com les que deriven de la loteria social i natural.

Des dels anys 70′ el sistema econòmic que en que vivim genera més desigualtat (i pobresa), i sobretot arran de la darrera crisi econòmica la situació s’ha agreujat encara més. Aquest és un sistema que va contra de la intuïcions de Rawls. La preocupació del filòsof per evitar l’enfocament utilitarista xoca amb un sistema que, per aconseguir quadrar les xifres de dèficit, empitjora la situació dels menys afavorits. D’altra banda, l’augment de la desconfiança envers la classe política també indica que es trenca l’ideal de basar la societat en un esquema de cooperació.  Ara bé, l’augment galopant de les desigualtats fa qüestionar una teoria de la justícia, la de Rawls, que ha rebut força crítiques per legitimar (tot i cercar millorar la situació dels menys avantatjats) grans desigualtats (vegeu, per exemple, les crítiques de Cohen). 

Federalisme inconsistent i retòric

dilluns, 5/11/2012

La literatura acadèmica ha identificat dues grans eines de les quals disposa un estat per afrontar el secessionisme: la repressió i l’acomodació (Wood, 1985). La primera la deixarem de banda perquè a casa nostra no cal explicar-la gaire, tots en tenim exemples al cap (antics i no tan antics); la segona convé tenir-la present perquè, diuen, és la més pròpia dels estats democràtics. El manifest signat per diverses personalitats espanyoles i catalanes s’inscriu en aquesta segona estratègia de contenció secessionista: es contraposa una federalització de l’estat autonòmic a una eventual secessió de Catalunya. Aquesta opció, es complementa amb una insinuació inspirada en la via canadenca que precisament ahir explicava el 30 minuts de TV3 (obligació de negociar si una majoria clara s’expressa a favor de la independència).

Heus aquí la inspiració en la via quebequesa que ens proposen:

“No obstante, si ese sentimiento [secesionista] de forma mayoritaria se manifestara contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución apropiada y respetuosa: los ciudadanos de Cataluña tienen que saber que este es nuestro compromiso irrenunciable.”

En diem d’inspiració però no queda clar quin és el compromiso irrenunciable: si bé és trobar una solució entre tots (CCAA i Govern central), negociar la secessió, mantenir l’Estat autonòmic…Ni tampoc queda clar com es mesuraria aquesta manifestació majoritària (i irreductible !?) a favor de la secessió: al parlament, a les enquestes, en un referèndum?

En tot cas, lluny de ser una proposta coherent el manifest aposta per un federalisme retòric, buit de contingut; d’altra banda, la sensació final és que a més de retòrica la proposta resulta directament inconsistent.

És un discurs federalista retòric i inconsistent per raons diverses:

Primer. Nega les causes històriques o econòmiques de les demandes secessionistes, que semblen ser una simple manipulació del Govern per amagar la crisi i guanyar les eleccions o, simplement, un invent. No se sap del cert, doncs, per què caldria federalitzar si les causes són fruit d’un malentès i de la manipulació “nacionalista”.

“La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado (…).”

“Ni Cataluña está sometida a un expolio por parte de España, ni el común de los españoles alberga sentimiento alguno de menosprecio hacia ella.”

Segon. Omet les causes polítiques immediates, com ara el procés de reforma de l’Estatut. El manifest s’emmarca en la lògica d’evolució de l’Estat autonòmic que vam descriure aquí; ja vam dir que aquest model pateix una crisi de legitimitat de fa anys i no només a Catalunya.

Tercer. No proposa mecanismes federals concrets, és a dir no hi veiem cap apunt sobre el disseny institucional (distribució competencial, pacte entre unitats constituents, Senat territorial, federalisme fiscal, etc…):

“(…) todas las fuerzas democráticas tendrían que sumarse en la búsqueda de un mejor encaje institucional para Catalunya, de una financiación más justa y de la federalización del deteriorado Estado de las autonomías, que inscriben en su norma suprema la solidaridad interterritorial y los criterios de su aplicación compatibles con el esfuerzo común de todos y el principio de ordinalidad”

Quart. La proposta “federal” s’inscriu en la lògica uninacional, enlloc queda clara la voluntat d’un “pacte entre iguals” o d’una federalització plurinacional del nivell central (federal) de govern i no pas de “tolerància” autonòmica. No és, aparentment, una proposta de poders propis i poders compartits que és l’essència federal en definitiva.

Cinquè. La promesa d’una Espanya federal resulta sospitosa de ser la paraula màgica de sempre a pocs dies de la campanya. Si bé és cert que aquest cop l’eix de les eleccions serà el debat territorial, convindira afinar les propostes.  Si la voluntat és acomodar el secessionisme per combatre’l, es podria començar per proposar un mecanisme que senzillament permetés exercir el dret de decidir. 

L’hermetisme constitucional

dilluns, 15/10/2012

Deia Guy Carcassonne que una constitució no pot, per si mateixa, fer feliç a un poble i que, en canvi, una constitució dolenta que podia portar-lo a la infelicitat. Les cartes magnes perduren si són capaces de satisfer la voluntat del poble, preservant principis generals ètics i democràtics però fent-la modulable als nous temps. L’exemple arquetípic és la “constitució” anglesa, no escrita i capaç d’adaptar-se constantment, sempre respectant uns principis bàsics que eviten el sorgiment de sàtrapes indesitjables.

Dit això, la pràctica de reforma constitucional és força comuna als països del nostre entorn. Les Cartes Magnes s’adapten als nous temps i es modifiquen en base als nous aires polítics i preferències ciutadanes. El següent gràfic així ho demostra: recull el nombre de cops que s’ha reformat la constitució actualment vigent en diferents països (dades del CCP).

refconstitucio.jpg

Tal com s’observa, la majoria de països han reformat la constitució més cops que l’Estat espanyol. Encapçalen el rànquing Noruega, Àustria i Alemanya. Algú pot argumentar que es tracta de països en els quals la Constitució és molt més antiga. És cert, però també ho és que molts estats amb constitucions molt més recents (els països de l’Europa de l’Est, per exemple) ja han reformat la seva llei suprema moltes més vegades que Espanya, on el text, recordem-ho, s’ha modificat dos cops, ambdós per exigències europees i per la via ràpida (el primer cop, de fet, només es va canviar una paraula…).

Què pot implicar aquest hermetisme constitucional? Un simple exercici ens pot ajudar a entendre-ho. Preguntem-nos: l’any 2012, quants catalans queden dels que van votar afirmativament al referèndum sobre la Constitució?

Catalunya té actualment 7.565.603 habitants (Idescat). Simplificant, d’aquest total només aquells que tenen 55 anys o més van poder votar al referèndum constitucional. Tenint en compte que la participació de Catalunya va ser del 67,91% i que van votar que sí el 90,46%, en queden 1.211.667 (tot això si assumim que els que aleshores eren joves van participar igual que la resta de grups d’edat; assumpció, d’altra banda, un xic arriscada…). Conclusió: només hi ha el 16,07% dels ciutadans de la Catalunya actual que van votar afirmativament en el referèndum del 6 de desembre de 1978.

Amb el pas del temps, quan la majoria que va votar s’esvaeix, és més necessari que mai que un text constitucional s’interpreti de forma àmplia. I si hem acceptat la democràcia quantitativa com la font bàsica de legitimació democràtica dels textos constitucionals, potser cal pensar en renovar-la precisament per mesurar el nivell de legitimitat que manté o que ha perdut. Al cap i a la fi, els textos legals s’expliquen en els seus contextos socials.

(Text fet amb la col·laboració de Toni Mollà).

El sentiment autonomista

dilluns, 8/10/2012

Últimament ens llevem amb notícies diverses sobre la creixent voluntat dels ciutadans espanyols de limitar el poder de les comunitats autònomes. Malgrat que el deute és inferior a l’estatal o les despeses supèrflues són sovint la xocolata del lloro comparades amb les que fa l’Estat, la idea general és que les comunitats gasten més del compte. Malgasten.

Avui n’hem tingut una nova prova: segons el CIS, el 24,5% dels ciutadans de l’Estat són partidaris de suprimir les autonomies i un 14% aposta per restar competències als governs autonòmics. El gràfic que l’ARA recollia aquest mes d’agost ho fa visualment palès. El percentatge de persones que desitjarien tenir un estat amb un únic govern central sense autonomies ha crescut ràpidament (línia groga) i aquells que prefereixen l’status quo cada cop són menys (línia lila).

opinioterritorial.gif

Hi ha una dada, però, que ha passat més desapercebuda: els partidaris de la descentralització han crescut respecte l’última dada del CIS (de l’11,9 al 14,5%). En aquest sentit, l’any 2010 el CIS va fer una enquesta en què preguntava a la ciutadania quin grau de descentralització preferien per a l’Estat. Els demanaven que ubiquessin la descentralització preferida en una escala que anava del 0 (màxim centralisme) al 10 (màxima descentralització). Els resultats per comunitat autònoma els recollim en el següent gràfic:

descendesitjada.gif

Com s’observa, només cinc comunitats superen el 5, el punt intermedi. Seria molt interessant veure quines dades sortirien avui en dia, malgrat que tot sembla indicar que la xifra seria encara més baixa. No obstant això, és important indicar que l’enquesta assenyala altres aspectes, molts d’ells positius: en general, els ciutadans valoren bé els governs regionals, creuen que han millorat la qualitat de vida i generalment valoren de forma positiva els serveis que presta.

Aquest últim aspecte és fonamental, sobretot en el clima actual de convertir les autonomies en el boc expiatori de tots els mals. Com explicàvem fa un temps, l’autonomia (i tot procés de descentralització) genera allò que s’anomena un procés endogen, un peix que es mossega la cua. És a dir, descentralitzar l’Estat comporta que moltes persones es beneficiïn d’aquest procés, sigui de forma directa (treballant en un òrgan autonòmic) o de forma indirecta (adonant-se’n que tenir el govern a prop té molts avantatges). Dit d’una altra manera, la voluntat autonomista pot ser prèvia (com en el cas de casa nostra), però també pot créixer a posteriori, fruit d’allò que fa o representa el govern.

De fet, Jordi Pujol ja era ben conscient d’això quan afirmava reiteradament que, per solidificar l’autogovern català era necessari governar bé. És a dir, molts catalans valoren el govern català com el seu punt de referència, però d’altres se’n poden desentendre i reclamar com a “seu” el govern central si la Generalitat no fa bé la seva feina. Recordin, si no, l’escena del Zapatero aplaudit i el Maragall xiulat al costat de l’esvoranc del Carmel.

I heus aquí el problema: el mal govern o un discurs polític potent pot trencar aquest sentiment autonomista; aquells que valoren el sistema com a positiu tampoc s’escapen d’aquest espiral. Fins i tot arriba a trencar la idea que la descentralització és eficient econòmicament, posant una vena (o bandera) als ulls que impedeix veure la realitat de l’exterior: els països que més han crescut són gairebé tots d’estructura federal.

La fi de l’Estat autonòmic?

divendres, 31/08/2012

Cap a finals de juliol va aparèixer un baròmetre del CIS que tornava a preguntar, després de forces onades, sobre el model territorial preferit pels espanyols. Malgrat que els resultats de la pregunta eren interessants, la terrible conjuntura econòmica va fer que la majoria dels titulars es limitessin a remarcar que l’atur, els problemes econòmics i la classe política (sic), eren allò que més preocupava als espanyols.

A continuació, els presentem el resultat d’aquest darrer baròmetre en perspectiva històrica, és a dir conjuntament amb la sèrie de dades de que disposem, des del novembre del 1984, fins a l’actualitat. Val a dir que hem fet una petita “trampa” metodològica. Si la pregunta tradicional sobre el model d’Estat preferit tenia quatre respostes possibles (les que veuen a la llegenda del gràfic), curiosament el darrer baròmetre incloïa una resposta intercalada que permetia escollir l’opció “Un Estat en que les CCAA tinguin menys autonomia que a l’actualitat”. El que hem fet, per mantenir la coherència de la sèrie, ha estat repartir les respostes a aquesta opció a parts iguals entre “Un Estat autonòmic com l’actual” i els partidaris d’”un Estat amb un únic govern central sense autonomies” (cliquin al gràfic per a veure’l més gros).Canvi de tendència. Resulta evident que s’ha trencat una tendència històrica sòlida. L’status quo continua essent l’opció majoritària però hauria tornat a nivells dels anys 80. És interessant observar que l’opció d’”eliminar les autonomies” ha capitalitzat aquesta davallada (tot i que un 17,5% optà per l’opció “menys autonomia”, aquesta fou superada per la centralització absoluta que torna a nivells de principis dels 90’). En tot cas, cal observar que la consolidació de l’estat autonòmic, amb un suport sempre creixent a l’status quo, no s’havia trencat ni als anys 80’ amb la LOAPA ni amb la crisi econòmica de principis dels 90’, ni tampoc amb els pactes dels governs en minoria de PP i PSOE.

El relat de la crisi o anterior? La culpabilització de les autonomies de la situació econòmica actual sembla que ha convençut una part important dels espanyols. Ara bé, si s’observen les dades de que disposem, el canvi de tendència sembla que podria ser anterior a l’inici de la crisi (2008) i sobretot al relat culpabilitzador del que parlàvem. En aquest cas seria clau fer una anàlisi és profunda observant els canvis de tendència per afinitat/record de vot, ideologia o per CCAA.

I ara què? No sabem quina serà l’evolució d’aquesta tendència però sembla evident que les propostes de federalisme fiscal o de reforma del model de finançament dins d’acords multilaterals no seria una mesura gaire “popular” si fem cas de les dades. De fet, la sèrie que presentem corrobora una sensació generalitzada: l’Estat autonòmic ha tocat sostre, o més aviat fons.

Constitucionalitzar la secessió

dijous, 7/06/2012

A l’article Romper el tabú l’advocat José María Ruiz Soroa defensava fa uns dies la necessitat d’incloure una clàusula constitucional que reguli la secessió a Espanya. No cal dir que és una bona notícia el fet que apareguin tribunes d’aquesta mena a la premsa editada a Madrid, on el debat sobre la qüestió territorial ha estat sempre més aviat crispat i mancat de veus com la de Ruiz Soroa. Ara bé, si passem a l’anàlisi de la proposta de constitucionalització de la secessió aviat veurem que hi ha alguna que cosa falla a la proposta de l’advocat basc:

“La manera de enfrentarse a un desafío secesionista es aceptar su planteamiento, estar dispuesto a “poner la nación a votación”. Si fuera una posibilidad reglada, los nacionalistas se tentarían la ropa antes de apelar a ella.”

Parlar de la constitucionalització de la secessió a Espanya seria allò que se’n diu començar la casa per la teulada. Una clàusula de secessió és sempre el resultat d’una estructura territorial complexa, d’un pacte federal, i no pas d’una concessió del Govern d’un estat descentralitzat.

En aquest sentit, incloure una clàusula de secessió a la Constitució espanyola no només seria un element aliè a la naturalesa del model territorial espanyol sinó que aniria contra els fonaments mateixos de l’Estat. Tal com resa l’article 2 de la Carta Magna espanyola “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” (la negreta és nostra).

De fet, Ruiz Soroa no té en compte que la secessió ja està “constitucionalitzada”: concretament està prohibida. Ja hem esmentat l’article 2, fer efectiva la secessió atemptaria contra la Constitució i els fonaments de l’Estat. D’altra banda, el conegut article 8 encarrega a les Forces Armades la preservació de la integritat territorial de l’Estat. Finalment, el Codi Penal, a l’article 472.5, equipara al delicte de rebel·lió el fet declarar la independència d’una part del “territorio nacional”.

Si tenim en compte el que hem dit més amunt resulta sorprenent l’argument emprat per defensar la proposta de constitucionalització. Segons l’advocat basc la raó principal per introduir la clàusula és que apaivagaria les demandes secessionistes. És a dir, la idea és treure la secessió de la negociació política per a establir unes normes exigents (3/5 parts del Parlament autonòmic i majories a totes les províncies) que la facin molt difícil de realitzar. Així, segons Ruiz Soroa el fet de percebre la dificultat real d’efectuar la secessió: (a) dissuadiria als nacionalistes d’apel·lar a la secessió perquè seria vista com un camí molt difícil pel seu electorat; (b) eliminaria l’ús de l’amenaça de secessió com una estratègia de negociació amb el Govern central per aconseguir més poder.

Cal dir que la idea no és nova, politòlegs com ara en Wayne Norman l’han teoritzada a fons. Aquests autors assumeixen que els secessionistes van de farol per a negociar amb el Govern, per això si s’augmenten els possibles costos d’apostar per la independència deixaran de fer-se els radicals. La Clarity Act canadenca és un exemple pràctic d’aquest raonament. Deixant de banda si aquesta premissa es compleix a algun lloc, pel cas espanyol resulta més aviat una fal·làcia.

En primer lloc, el peix al cove dels “nacionalistes” catalans i bascos a Madrid (CiU i PNB) per aconseguir més poder no s’ha basat en l’amenaça independentista, sinó en el suport a l’hora de formar Govern i majories sòlides per aprovar lleis i pressupostos. Ans al contrari, la retòrica secessionista ha estat més emprada per a mobilitzar el centre contra la perifèria que no pas al revés.

En segon lloc, resulta sorprenent que es consideri que hom dóna suport (estratègic) a la independència perquè és un camí massa fàcil quan ja hem vist que ara mateix està regulada amb una prohibició explícita a la Constitució i al Codi Penal. La secessió està prohibida a Espanya. En tot cas, la proposta de fer un “referèndum de comprovació” del suport a la independència a petició de 3/5 d’un Parlament autonòmic, facilitaria la qüestió respecte la situació actual cosa que contradiu l’argument inicial de Ruiz Soroa: fer-la més difícil.

Finalment, la suposada clàusula cal dir que requeriria una confiança federal que ara mateix és inexistent a Espanya. Després del procés de reforma de l’Estatut o de les propostes sobiranistes del lehendakari Ibarretxe ignorades a Madrid, qui confiaria en el compliment d’una clàusula de secessió que hauria de ser discutida  a les Corts Generals i interpretada, un cop més, pel Tribunal Constitucional?

Si el que es cerca amb la proposta de constitucionalització de la secessió és realment acabar amb les demandes independentistes, i no pas evitar que se’n parli, potser caldria començar per reconèixer la naturalesa plurinacional d’Espanya. Això requeriria “posar la nació a votació” que diu Ruiz Soroa, però no pas la que es vol separar, sinó Espanya mateixa.

En tot cas, és simptomàtic que es prefereixi constitucionalitzar la secessió abans que federalitzar Espanya o reconèixer-ne la seva plurinacionalitat, això sí que és un missatge clar per als independentistes.

Apunts sobre el Rei

dijous, 19/04/2012

Avui ens han convidat al Ciutat Oberta de Ràdio Badalona, en companyia de Miquel Estruch i amb l’aparició telefònica de l’histriònic Jaime Peñafiel, per parlar de la situació de la Monarquia. Us copiem els apunts que hem fet durant el programa.

Una institució arcaica? L’origen aristocràtic de la monarquia fa que aquesta sigui un veritable fòssil vivent en termes institucionals, l’aristocràcia és un estament propi de l’Antic règim. A més a més, avui dia ja no es restauren monarquies (si més no a les democràcies occidentals) més aviat al contrari; aquestes representen menys d’una quarta part dels Estats del món. Dit això, la monarquia parlamentària és una forma de govern homologable en política comparada: els reialmes de la Commonwealth (Regne Unit, Canadà o Austràlia), Bèlgica o els països nòrdics en són alguna exemples. En aquestes formes de govern els reis i les reines regnen, però no governen.

Exigències democràtiques? El safari a Botswana, conegut ara per la lesió del Rei al maluc, ha generat tota mena de crítiques sobre l’opacitat de les activitats i els comptes de la Casa Reial. Sense anar més lluny, aquesta institució quedarà exclosa de la Llei de Transparència que ha d’aprovar el Congrés i, per tant, els ciutadans no tindrem el dret de petició d’informació de la Corona. No podem oblidar, però, que el Rei és el Cap d’Estat i que el mateix càrrec en un escenari republicà, encara que tingués atribuïdes poques funcions, hauria de rendir comptes com fan la resta d’institucions. La dimissió recent del President de la República Alemanya Christian Wulff en seria un exemple.

Vida privada o vida pública? Alguns cortesans, tal com els anomena Jaime Peñafiel, han defensat aquests dies que el safari forma part de la “vida privada” del monarca. La divisió entre la vida pública i privada dels càrrecs públics i l’abast de les exigències “morals” és un clàssic del pensament polític. Aquesta estratègia de defensa del Rei, però, és força feble. Precisament el fet de ser un Monarca l’obliga a tenir un comportament exemplar en tot els aspectes de la seva vida, més que qualsevol polític, els Reis no tenen “vida privada”, només vida “íntima” (Peñafiel dixit).  

Monarquisme o “juancarlismo”? La possibilitat que el rei Joan Carles abdiqués a favor del seu fill Felip obre un debat interessant entre els monàrquics. És un lloc comú el fet que molts partidaris de la monarquia espanyola ho són en gran mesura pel paper històric que jugà el Rei, nomenat pel dictador Franco el 1969, durant la Transició espanyola i el cop d’estat del 1981. El príncep Felip, en cas d’abdicació, podria heretar la Corona però el que no heretaria serien els mèrits del Rei Joan Carles. Els partidaris del Rei són monàrquics o “juancarlistas”?

Desgast de fons o de conjuntura? Si fem un cop d’ull a les enquestes observem que les dades corroboren que la mala salut de la Corona pel que fa el suport popular ve de lluny. Des que el 1994 el CIS començà a preguntar sobre les institucions de l’Estat la Monarquia havia aprovat amb nota. Ara bé, si des del 2006 els joves (18-24 anys) ja suspenien a la monarquia; l’octubre passat ja fou la mitjana general dels enquestats que posava un justet 4,89 a la institució. La darrera dada, cal recordar-ho, és anterior a l’escàndol d’Urdangarin i els propers baròmetres podrien fer baixar encara més la nota. La incògnita és saber si aquest espiral d’erosió ve de la crisi institucional (lligada a la crisi econòmica) generalitzada o la Corona té una certa especificitat.


Cinc raons per fer vaga

dimecres, 28/03/2012

Demà, 29 de març, hi ha convocada la sisena vaga general a l’Estat espanyol, aquesta vegada contra la reforma laboral del Govern de Mariano Rajoy. A continuació apuntem cinc raons per fer vaga i mobilitzar-se demà dijous.

Estratègia. La raó oficial de la convocatòria de vaga per part de les grans centrals sindicals és forçar al Govern espanyol a negociar  la reforma laboral al Congrés dels Diputats. El Govern ha rebutjat citar els agents socials al procés de tramitació del projecte de llei (que ja va ser aprovat com a reial decret) abans que aquest sigui debatut a la Cambra baixa.

Demostració. La vaga general i la mobilització que comporta, a Barcelona hi ha convocada una manifestació a les sis de la tarda a Jardinets de Gràcia, permet expressar el desacord dels treballadors amb la reforma laboral i la situació econòmica més enllà de la negociació concreta que segueixi la tramitació del projecte de llei. Cal recordar que els sindicats que convoquen les mobilitzacions són gairebé tots des d’UGT fins a la Intersindical, però també s’hi han afegit moviments ciutadans com els Indignats sorgits del 15-M. Les enquestes mostren un rebuig contundent a la reforma, un 74% dels espanyols consideren que la reforma no crearà ocupació segons Metroscopia.

Política. Una vaga general té èxit si és política, contra el partit del Govern, i no només laboral. Malgrat que hi ha discrepàncies sobre si realment es pot afirmar que totes les vagues generals passen factura als Governs, a priori podem dir que l’èxit de la vaga general seria un desgast pel Govern del Partit Popular. Els precedents de les vagues generals a González (1988) i a Aznar (2002) demostren que les vagues generales tenen efectes polítics i poden canviar les polítiques públiques. Així, més enllà de la reforma laboral, la mobilització permet reforçar la posició de l’oposició o si més no desgastar al Govern.  

Ideològica. El model de relacions laborals que dibuixa la reforma implica un retrocés dels drets dels treballadors. El model actual de relacions laborals és corporativista perquè divideix els treballadors entre els que tenen protecció laboral i els temporals. Ara bé, l’acomiadament justificat per una simple reducció als ingressos de l’empresa, la reducció de la indemnització per acomiadament, el fet que no s’incorpori un contracte únic a la reforma i, en canvi, es promogui un contracte precari “de formació”, fan que el model alternatiu al corporativisme actual presentat pel Govern espanyol sigui força sospitós d’empitjorar les coses.

Nacional. La reforma laboral del Govern espanyol va en la línia de la reforma constitucional que pactaren PP i PSOE el 2011 i envaeix competències de la Generalitat. La invasió competencial més greu és que el text del Reial Decret elimina la capacitat del Govern català d’actuar com a mediador en casos d’ERO (Expedient de Regulació de l’Ocupació) però també en matèria de polítiques actives d’ocupació. CiU i PSC, ERC i ICV han dut per separat el reial decret al Consell de Garanties Estatutàries. D’altra banda, no cal oblidar que els principals perjudicats de l’espoli fiscal són els mateixos treballadors catalans que no poden percebre els serveis públics que els pertoquen.

Crisi i igualtat de gènere

dimecres, 21/03/2012

[Article de col·laboració de la Tània Verge per a El Pati Descobert]


feminism.jpgEn alguns països la crisi econòmica ha servit per posar en valor la igualtat de gènere. En el cas islandès, després de la fallida de l’Estat i del sistema bancari, les dones han entrat amb força als consells d’administració de les empreses aportant nous estils de lideratge i encaminant les inversions cap a assets més productius que no pas especulatius. En canvi, en d’altres països la crisi econòmica pot suposar un retrocés en la igualtat. Als Estats Units la pre-campanya electoral ha virat perillosament cap al debat sobre els drets reproductius de les dones amb un plantejament retrògrada sobre la contracepció camuflat en una suposada defensa de la llibertat religiosa.

Què passa a l’Estat espanyol? Arribada la dreta al govern, tant estatal com catalana, s’anuncia la constitució del “govern dels millors” i resulta que “troben” poques dones per formar part dels elegits: els governs paritaris han donat lloc a gabinets on les dones representen menys del 30%. El caràcter simbòlic del missatge és clar: en moments de crisi els homes són els portadors principals del savoir-faire. A partir d’aquí, i en menys de cent dies de govern, el PP està posant en blanc i negre la seva concepció sobre la igualtat. La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, davant l’assassinat de la primera dona el 2012 a mans de la seva parella, recuperà la nomenclatura ja superada de “violència domèstica”. Es tracta d’un lapsus linguae? Pel tipus de polítiques anunciades pel govern més aviat sembla que no. Per exemple, els recursos destinats a les polítiques de suport a la dependència que alliberen a les dones de les tasques de cura s’han congelat i la nova reforma laboral castigarà amb cruesa les dones perquè són les que desenvolupen fonamentalment els contractes a temps parcial i incorren en major absentisme per fer-se càrrec dels menors i persones dependents.

En les darreres setmanes, però, la política estrella és la pròxima reforma de l’actual llei de l’avortament. De manera magistral, el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, ha barrejat els drets del “no-nascut” amb el dret a la maternitat i amb una “violència estructural de gènere”. Et voi-là, resulta que és el “més progressista” que ha fet a la seva vida! El raonament és el següent: la por a perdre la feina per part de les dones embarassades o a no trobar feina com a conseqüència de l’embaràs faria que les dones se sentin pressionades a avortar. No serà més aviat que aquesta por porta moltes dones a endarrerir la decisió de ser mares o directament a no embarassar-se? Almenys això és el que mostren els estudis realitzats sobre la matèria i, de moment, el ministre no ha aportat evidència empírica que ho refuti.

El que fa por de veritat és que, amb la cobertura de la majoria absoluta, es plantegin unes polítiques que cerquen capgirar el discurs sobre la igualtat. El cas de la reforma de l’avortament, emparada en una santíssima trinitat, és il·lustratiu: 1) els drets dels no nascuts (qui es podria oposar a la vida?); 2) el dret a la maternitat (qui es podria oposar a l’instint natural que totes les dones deuen tenir?); 3) la violència de gènere (qui es pot oposar a combatre-la?). En aquesta triada el drets de les dones no hi apareixen, malgrat que ha estat la reivindicació a la lliure decisió sobre el propi cos (parir o no parir i decidir quan es vol ser mare) la que fonamenta l’avortament com a part integral dels drets reproductius i sexuals de les dones.

La definició de la violència de gènere que s’ha realitzat s’allunya del qüestionament tant de les relacions de poder que la sustenten com del desequilibri en la distribució de les responsabilitats domèstiques i de cura. I és, per sobre de tot, una definició de violència de gènere molt hipòcrita: es reconeix que són els empresaris i els poders públics els que exerceixen la “violència estructural” contra les dones amb unes mesures de conciliació de la vida laboral i familiar molt deficitàries però, en lloc de combatre la deficiència, es retallen els drets de les dones. Cal recordar al govern que els països desenvolupats que han aconseguit augmentar la seva taxa de natalitat, com ara els països nòrdics, no ho han fet restringint l’avortament sinó fent realment efectives les polítiques d’equilibri treball-vida.

És trist que el pas de l’oposició al govern comporti gairebé sempre una amnèsia important. El PP acusà al PSOE de fer polítiques de fum a través de la igualtat per distraure l’electorat de la crisi i ara, des del govern, està fent el mateix. Però encara és més trist que aquest fum pugui emportar-se ara els avenços fets en la igualtat en un país que està ben lluny de poder-se vanagloriar de la seva consecució. Vigilem amb la crisi: la societat pot sortir-ne no tan sols més empobrida sinó també molt més desigual.

Quina autonomia tenim?

diumenge, 18/03/2012

Un lloc comú del centralisme és que vivim a l’Estat més descentralitzat del món. Segons aquesta lògica, les autonomies actuals són el màxim nivell de descentralització/federalització que pot arribar un Estat compost. Doncs bé, aquesta afirmació és rotundament falsa. Al gràfic que poden veure a continuació hi hem representat l’índex d’autoritat regional de diverses regions del món, desenvolupat per Hooghe, Marks, Schakel (2010). Hi hem representat dos indicadors self-rule i shared-rule; la combinació de tots dos ens permet saber el nivell de federalització d’un Estat o el nivell d’autoritat regional d’un ens subestatal. El primer (self-rule) fa referència al nivell de poder de la unitat regional dins les seves fronteres, sobre la gent que hi viu. És a dir: institucions autònomes, competències, autonomia fiscal, legislatiu i executiu propis. El segon (shared-rule) fa referència al nivell de poder compartit per la unitat amb la resta de l’Estat, és a dir: paper a la legislació estatal, control de l’executiu, control fiscal, reforma constitucional.

Si fem un cop d’ull al gràfic observem que Catalunya no és ni de bon tros l’entitat subestatal amb més autonomia del món. El seu nivell d’autogovern (punt vermell) és el mateix que el de les autonomies de règim comú. En matèria de self-rule podríem dir que té una autonomia elevada, al mateix nivell que Escòcia (que aviat ampliarà poders amb la Scotland Bill), Valònia, les regions amb Estatut italianes o Flandes. L’índex que hem agafat situa Catalunya fins i tot per sobre dels Länder alemanys, els territoris autònoms d’Austràlia, Gal·les o la comunitat alemanya de Bèlgica en matèria de self-rule. En tot cas, com es pot observar, el País Basc obté un punt més de self-rule gràcies a les competències fiscals; i els Estats americans, els cantons Suïssos o les Províncies de Canadà queden força més lluny ja que disposen de més competències pròpies i autonomia fiscal. Ara bé, el veritable dèficit federal és el nivell de shared rule, és a dir el paper de Catalunya en relació amb la resta de l’Estat. Aquí observem una distància abismal entre el Principat i moltes altres entitats subestatals. La centralització és absoluta en gairebé tots els paràmetres i, de fet, segons els autors de l’índex, només sumen els representants al Senat i el Consell de Política Fiscal i Financera. Tal com sabem, Catalunya no disposa de cap mecanisme directe de control de l’Executiu central, com tampoc de proposició de lleis ni de veto constitucional o de mecanismes de reforma. La immensa majoria (7,5 sobre 9) de mesures de shared rule contemplades per l’índex emprat són completament inexistents a l’estat de les autonomies.

Un darrer apunt, que ens permet treure més suc a les dades, és el fet que allà on l’autoritat regional és més elevada hi trobem casos on també hi ha nacions sense estat (punts verds). Una variant de l’argument que hem esmentat al principi és que si hi ha estats més federals (com els EUA o Alemanya) és perquè aquests no tenen minories nacionals. El cert és que observem nacions sense estat amb molts més poders que Cataunya i, sobretot, amb un nivell de shared rule que arriba a triplicar el que tenim a casa nostra.