Arxiu de la categoria ‘Estats Units’

Volatilitat republicana

dijous, 5/01/2012

Una taxa de desocupació del 9.1%. Unes perspectives de recuperació econòmiques ombrívoles, amb el 48% dels ciutadans que creuen que l’economia s’acosta a una altra recessió. L’optimisime, impertèrrit fa uns anys, s’ha ensorrat: el 58% de la ciutadania creu que es tardaran més de dos anys a tornar a crear llocs de treball. La confiança amb la capacitat de les institucions per treure el país de la crisi tampoc esclareix el panorama: gairebé la meitat considera que el President no té un full de ruta clar. Tot plegat fa que la valoració de la feina del President, que s’acostuma a traslladar fidelment en intenció de vot, fos a finals d’any del 46%.

Aquesta escenari situa Barack Obama en una situació delicada. A priori, ho té cru. It is clearly beatable, deia The Economist la setmana passada. Cap president des de l’època de Roosevelt ha estat reescollit amb unes taxes de desocupació com les actuals. Swing-states claus com Ohio, Florida i Pennsilvania poden caure fàcilment en mans republicanes.

Tot i això, fins el dia d’avui, el President Obama lidera totes les enquestes. Cap dels candidats republicans el supera. Com acostuma a succeir, si es vol que la mala situació d’un govern es tradueixi en una derrota electoral, convé que l’oposició tingui la credibilitat necessària per fer el sorpasso.

La lògica pura (la qual, tot sigui dit, no funciona gairebé mai en política) ens diria que els republicans escollirien un candidat de centre-dreta, moderat, pro-independents i amb la capacitat d’empatia suficient per vèncer l’oratòria d’Obama. La realitat, però, és que, fruit o no del Tea Party, qualsevol candidat republicà sembla condemnat a prometre, entre d’altres coses, que l’avortament serà il·legal en qualsevol cas, que els 12 milions d’immigrants han de ser expulsats, que el canvi climàtic és una conspiració, que qualsevol control de les armes és anticonstitucional o que algunes institucions públiques, com el Departament d’Educació, s’haurien d’abolir. Amb tot el respecte, extravagàncies que bona part de la ciutadania americana no recolza.

Per aquest motiu, la manca de confiança amb els republicans és general: els congressistes republicans són valorats encara pitjor que el President (el 71% dels ciutadans asseguren que no han fet res per crear llocs de treball) i algunes de les seves propostes tenen una aprovació baixíssima.

L’esperança dels republicans és que no tot és tan negre com aquí ho hem pintat. Si bé les propostes no uneixen, les anti-propostes tenen un llarg camp per recórrer. Als republicans els uneix la voluntat de fer fora Obama de l’administració, idea compartida a més per bona part dels independents. A més, algunes mesures aprovades pel President, com la reforma sanitària, no compten amb un suport majoritari. El sentiment anti-Washington, tan popular en alguns sectors americans, també els juga a favor.

La cursa republicana ha començat i el partit -l’“estructura”- sembla més desunit que mai. Però vuit de cada deu republicans encara no han decidit quin és el seu candidat, fet que situa el projecte republicà a les beceroles d’alguna cosa que prendrà la seva forma definitiva en el futur. A Iowa la meitat dels votants que creien que ara mateix el més important és fer fora Obama de l’administració van optar per Romney. No és una xifra estranya: l’any 2004 el senador demòcrata John Kerry va obtenir una xifra semblant. Amb tot, poques conclusions es poden extreure d’un caucus d’un Estat amb més persones de raça blanca, més religioses i més envellit que la mitjana –i el votant republica ja és més de raça blanca, més religiós i més envellit que la mitjana americana. La més clara és potser que als republicans els caldrà alguna cosa més que un anti-Obama que uneixi a falcons i moderats. No dic, esclar, que no pugui funcionar. Al Regne Unit David Cameron –l’anti-Blair- ho va aconseguir. Però va haver d’esperar-se cinc anys i la victòria va ser agra. No crec que els republicans tinguin tanta paciència.

republicans.png

Les armes americanes (I)

dimarts , 11/01/2011

Consternat per un nou episodi de matança indiscriminada, els Estats Units veuen de nou com les armes de foc són les tristes protagonistes de l’actualitat. L’impacte de la matança a l’institut de Columbine ja va crear un gran impacte en la societat americana. Ara, però, l’intent d’acabar amb la congressista Gabrielle Giffords ha donat una nova dimensió a l’assumpte de les armes americanes: els polítics com a blancs a eliminar.

D’ençà del succés, un dels eterns debats americans s’ha tornat posat sobre la taula: augmentar les restriccions per adquirir armes de foc o deixar-ho en l’status quo? L’editorial del The New York Times d’ahir assegurava: “Les lleis d’armes [d’Arizona] són de les més indulgents, permetent fins i tot a un home pertorbat com Loughner comprar una pistola o portar-la sense permís. […] Ara, havent vist de primera mà l’horror de la violència política, Arizona hauria de liderar la nació en silenciar les veus de la intolerància, demanar el final de les temptacions que porten a massacres i imposar controls als instruments que les permeten”. Com sabem, no tothom pensa igual.

Des d’un punt de vista europeu el debat sobre les armes és difícil. Se’ns fa estrany la recurrència a un argument individual (el dret a posseir armes) quan les implicacions afecten a un tercer en un terreny tan fonamental com el del dret a viure, dret essencial. Els motius que porten a una part important de la societat americana a fer-se amb una arma de foc són diversos, creant una situació complexa d’entendre (i de solucionar) per un observador extern. Només cal recordar, per exemple, que a Arizona la possessió d’armes no constituïa un debat polític. No només això, sinó que Giffords hi estava a favor i ella mateixa posseïa armes de foc a casa seva.

Les darreres enquestes indiquen que el rebuig a restringir l’accés a les armes de foc va creixent (aquí). La tendència és lluny de mostrar el camí de la majoria de països europeus.

Abans d’entrar en els motius, però, convé analitzar l’impacte de les armes de foc sobre la vida americana. Quants morts provoca? El següent gràfic (dades del Centers for Disease Control and Prevention) mostra que entre 1979 i 1998 més de 30.000 persones anuals van morir als Estats Units per culpa d’un tret provinent d’una arma de foc. En el període 1999-2007 la xifra va caure lleugerament, però encara morien al voltant de 30.000 persones l’any per aquest motiu.

Tanmateix, cal fer un incís: la meitat de morts per armes de foc corresponen a suïcidis (es cometrien si no disposessin de l’arma?). L’altra meitat són homicidis: més de 10.000 persones l’any moren per aquest motiu. [Les línies taronja i blava no coincideixen amb l’anterior perquè les segones són extretes d’un altre informe del mateix centre. És per això que l’evolució comença més tard en el temps].

Gràfic1.jpg

Tot i que hi ha nombrosos demòcrates que estan a favor de la possessió d’armes de foc, a nivell ciutadà s’observa com el tema de les armes divideix a demòcrates i republicans, les dues grans “famílies” polítiques. Segons una enquesta feta l’any 2008 per l’ANES (American National Election Studies), el 60,96% dels ciutadans identificats amb el Partit Demòcrata estaven d’acord en què el govern federal augmentés les traves a la compra i possessió d’armes. Per contra, el 36,28% dels identificats amb el Partit Republicà faria el mateix. Dins d’aquesta família política, gairebé el 6% faria encara més fàcil la venda d’armes de foc (la dada no apareix al gràfic).

Gràfic2.jpg

Per què una part important de la societat americana mostra aquesta efervescència per les armes de foc? És, segons alguns, l’amor a la “llibertat individual” el que crea aquesta addicció? Si és així, per què altres societats amb aquesta mateixa tendència (causa) no creen el mateix fenomen (conseqüència)?

La divisió política americana sobre les restriccions a les armes de foc crea un joc de suma zero, en què els moviments de republicans i demòcrates sempre acaben deixant les coses com estan. No sembla que les coses ara hagin d’anar diferent.

[Continuarà…]