Arxiu de la categoria ‘Europa’

Religió, confessions i actituds polítiques

dijous, 28/02/2013

Avui dijous comença a la Ciutat de Vaticà el Conclave per l’elecció d’un nou papa de Roma després de renúncia de Benet XVI. Més enllà de tot el que ja s’ha anat explicant els darrers dies sobre el procediment d’elecció i sobre els candidats amb més possibilitats de ser elegits com a nou cap de la religió catòlica, des del Pati Descobert hem volgut fer un petit anàlisi exploratori de quins són els principals països catòlics del nostre entorn, i de quins són els posicionaments i les actituds polítiques dels membres de diferents religions envers determinades qüestions de rellevància. Per això hem utilitzat l’Enquesta Europea de Valors de l’any 2008, que ens proporciona dades d’enquesta sobre una bona colla de països d’Europa.

El primer gràfic mostrem el percentatge de persones que consideren pertànyer a una confessió en diversos països europeus. Observem com entre els tres països més religiosos d’Europa el primer d’ells –Turquia- és majoritàriament de confessió musulmana, mentre que el segon i tercer són principalment ortodoxos. El primer país europeu en percentatge de catòlics és Polònia (95% del total de la població), seguit d’Irlanda (84%) i de Portugal (83%). L’estat espanyol es troba ubicat a la meitat de la taula, amb 3 de cada 4 persones que consideren pertànyer a una confessió –la gran majoria dels quals al catolicisme. Per la zona baixa hi trobem repúbliques ex-soviètiques com Hongria (amb poc més de la meitat de la població que considera pertànyer a una religió), Estònia o República Txeca (amb percentatges del 34% i 31% respectivament), així com els Països Baixos i França (amb poc més del 50%).

confessions.png

Centrem-nos però en les diferents confessions que conviuen a Europa i analitzem quines són les actituds dels seus membres en relació a diferents qüestions polítiques. El següent gràfic ens mostra el percentatge de persones per cada confessió que consideren que la democràcia és el millor sistema de govern (les dades inclouen països de l’Europa de l’est que, per qüestió d’espai, no s’han inclòs en el gràfic anterior). Si bé entre totes les confessions el percentatge de suport a la democràcia és molt elevat, veiem que és entre els ortodoxos on aquest és més baix. Això és, sens dubte, per la presència de majories ortodoxes en països no democràtics en l’enquesta (com Rússia, Ucraïna, Geòrgia). Més interessant però són les dades quan comparem les persones de confessió catòlica i musulmana: en contra del que segur que molta gent hauria esperat, el suport a la democràcia és idèntic entre ambdues religions. És només entre els protestants que s’observen diferències substantives en comparació amb la resta de confessions.

democràcia.png

Fixem-nos finalment en el posicionament polític dels membres de les diferents confessions en relació a la justificació de diferents qüestions controvertides (on 0 és totalment injustificat, i 10 totalment justificat). Les dades ens mostren com entre els protestants es considera més justificat el divorci, de l’avortament i el ser homosexual. A l’altre extrem hi trobem els musulmans: malgrat que el suport a la democràcia entre els membres d’aquesta confessió és molt elevat, la justificació d’aquestes actituds rep un suport extremadament baix. És especialment notori el rebuig a l’homosexualitat (amb un valor de 1,6 sobre 10). Entre els catòlics, només s’obté una mitjana superior al 5 en el cas del divorci, mentre que la justificació de l’avortament i de l’homosexualitat és sorprenentment baix (3,7 i 4,1 respectivament). Finalment, els ortodoxos tenen actituds poc per sota dels catòlics en divorci i avortament, però molt similars als musulmans en relació a l’homosexualitat.

actituds.png

Les dades doncs ens mostren com, malgrat que el suport per la democràcia com a institució de govern està àmpliament acceptada entre les diferents confessions, qüestions que la gran majoria de nosaltres consideraríem imprescindibles en tota democràcia (el dret al divorci, a l’avortament o a ser homosexual amb plena normalitat) lamentablement encara gaudeixen de poc suport entre la majoria de confessions.

 

Etiquetes:
Publicat a Enquestes, Europa, Religió | 8 comentaris »

Independència, per fer què? Cinc apunts escocesos

dilluns, 3/12/2012

Els resultats electorals del passat 25N faran necessari el debat que plantejava el professor Jordi Galí en aquest article. No hi ha dubte a hores d’ara sobre la legitimitat democràtica del procés de sobirania a casa nostra, però també és cert que les majories parlamentaries que caldrà formar per a dur-lo a terme (CiU, ERC, PSC, ICV, CUP?) posen sobre la taula la pregunta de Galí: independència, per fer què?

Una aportació valuosa a aquest debat, en el context escocès, el trobem al document A Just Scotland que acaba de publicar la STUC, l’òrgan que agrupa els sindicats majoritaris a Escòcia amb més de 630.000 militants. Tot i que, no hem d’oblidar que el posicionament sindical apareix en un escenari democràtic en que la consulta sobre la independència d’Escòcia ja ha estat acordada entre Londres i Edimburg i ha entrat en la fase de debat sobre el(s) projecte(s) polític(s). En tot cas, la STUC ha realitzat diversos estudis i assemblees per tal de plantejar-se quina posició adopten sobre la consulta, el resum d’aquestes discussions (i dels grans dubtes que plantegen) pot ser molt valuós a casa nostra per a sindicats i partits:

1) Més sobirania, sense posició.  La STUC no defensa una posició sobre el futur constitucional (en termes de Sí o No). Sembla ser que la majoria de membres estan a favor de més sobirania i que queden enrere els anys de suport incondicional al Laborisme. Però ni l’independentisme, ni l’unionisme els acaben de seduir. Recorden que una vegada convocat el referèndum no té sentit aparcar el debat sobre les polítiques econòmiques post-procés.

2) Volen informació. El document fa una reivindicació clara perquè durant els propers mesos hi hagi un debat real, amb dades a la mà i estudis clars, que plantegi què s’està votant exactament amb el Sí i el No. Si bé el model d’Estat propi està força desenvolupat (si més no agafant el programa de l’SNP), no sé sap ben bé quines implicacions tindria el No (més autonomia status quo).

3) Un criteri: més justícia social. Els sindicats escocesos plantegen de manera unànime que donaran suport a la mesura que promogui més justícia social. Fan constar expressament que aquest objectiu es prioritza al criteri de creixement econòmic i es fonamenta en els treballs de Richard Wilkinson i Kate Pickett.   

4) Crítica a la Yes Campaign (SNP). Si bé reconeixen que un argument central per a l’SNP per defensar  l’Estat propi és el rebuig a les polítiques econòmiques de Londres, afirmen que sovint les millores previstes en l’estat de benestar s’han defensat per l’increment de recursos que derivarien de la secessió i no pas de la redistribució de riquesa al nou estat.

5) Crítica a la No Campaign (anomenada Better Together, “millor junts”).  Els sindicalistes recorden que el discurs negatiu cap al projecte de secessió no serà suficient i volen saber: (a) si l’alternativa a la independència és disposar de més poders autònoms per Escòcia; (b) si la coalició de partits de la campanya (Liberals, Conservadors, Laboristes) serà capaç d’articular una proposta alternativa que dibuixi una Escòcia més justa al nou disseny institucional; tot plegat tenint en compte que el No inclou tories i libdems (la coalició de govern a Londres). 

Etiquetes:
Publicat a Europa, Independència, Política Comparada | 1 comentari »

Independència i ciutadania europea

dilluns, 17/09/2012

La futura pertinença a la Unió Europea és clau per al projecte independentista català. D’una banda, sabem que malgrat les dificultats i el mal humor general arran de la crisi econòmica fora de la UE hi fa molt de fred (preguntin a Sèrbia o a Turquia). D’altra banda, a ningú se li escapa que l’herència del catalanisme ens fa ser uns europeistes aferrissats.

La voluntat de ser “nou estat d’Europa” es podria mirar de concretar de dues maneres: a) à la Noruega; b) com a Estat membre.

A) À la Noruega

Aquest és un escenari que no del tot descabellat. A Escòcia Fiona Hyslop (ministra de Cultura i Afers exteriors) la va insinuar fa uns mesos i consistiria en negociar l’entrada a l’ALEC (Associació Europea de Lliure Comerç, EFTA), el bloc comercial alternatiu amb que treballen amb la UE, a més de Noruega, Islàndia, Suïssa i Liechtenstein (cal recordar que els dos primers s’independitzaren de Suècia i Dinamarca respectivament). Aquests tenen relacions comercials amb els estats membres però no tenen representació política als òrgans de la UE.

B) Com a Estat membre

Pel que fa la possibilitat d’entrar-hi com a Estat membre, davant d’una hipotètica secessió de Catalunya la pertinença plena a la UE quedaria subjecta a dues qüestions: la successió dels tractats internacionals que té actualment Espanya i la ciutadania europea dels ciutadans catalans.

Successió

La primera qüestió, qui seria el successor dels tractats comunitaris que té signats a Espanya en cas que Catalunya s’independitzés?, té tres solucions: i) només Espanya; ii) tots dos; iii) cap dels dos. Que fos només Espanya (i) és ara mateix la que sembla més probable. Ho deia l’altre dia l’expert en matèries constitucionals pel cas escocès Alan Trench (pel cas escocès), no sembla gaire justificada la idea que Catalunya seria membre de la UE automàticament. Així, si Catalunya no fos successora hauria de demanar un (re)accés a la UE pel mateix camí que han hagut de seguir els nous membres: els criteris de Copenhagen (una barreja de requeriments polítics i econòmics), si es volgués (re)entrar a l’eurozona també s’haurien de passar els criteris corresponents.

Ciutadania europea

En aquest punt és on hi ajuda el fet de gaudir de ciutadania europea. La sortida de Catalunya de la UE si aquesta s’independitzés podria deixar sense ciutadania europea als catalans, un extrem que podria desagradar a la UE i fins i tot anar contra certa jurisprudència. Dos casos recents de la Cort europea de justícia: C-135/08 Rottman i C‑34/09 Ruiz Zambrano, demostrarien que perdre aquesta ciutadania és extremadament difícil en casos interestatals. Potser precisament per aquesta tensió, entre una possible secessió i la pèrdua de ciutadania, les paraules de Barroso han estat interpretades de maneres diferents i resultaren extremadament ambigües.

Una UE neutral?

Hi ha raons per pensar que la Unió Europea, malgrat la posició neutral que podria adoptar en un procés de secessió considerant-lo una qüestió domèstica espanyola (o britànica), estaria interessada en mantenir Catalunya dins la Unió Europea i probablement en alguna forma d’acord amistós entre Madrid i Barcelona sobre la secessió.

Primer. La Unió Europa és una institució paneuropea per definició. El fet de perdre territori seria vist com un enorme fracàs ja que des de la seva creació cap país ha estat expulsat de la Unió. Això mateix deia en Vicent Partal fa uns dies, perquè no expulsen Grècia doncs? Podria ser que una Catalunya for ade la UE fes més por que la mateixa secessió a Europa.

Segon. Seguint l’anàlisi d’Alan Trench, una neutralitat fins al final de la UE (que impliqués la pèrdua de ciutadans europeus) faria pensar que la ciutadania comunitària no és res més que la ciutadania d’un club d’Estats. D’aquí venen les interpretacions diverses que s’han fet de les paraules de Barroso:

“La ciutadania de la UE és addicional i no substitueix la ciutadania nacional (és a dir, la ciutadania d’un Estat membre de la UE)”.

Ningú ha acabat d’aclarir què volia dir exactament, i s’ha interpretat majoritàriament com una posició conservadora, a favor dels Estats existents. Però si això fos així, aleshores no és quelcom més formar part de la UE? És només ser ciutadà teu Estat? Si aquesta fos la visió principal aleshores seríem davant d’un projecte molt pobre d’Europa (del qual potser no valdria la pena formar-ne part) i no pas al projecte que s’havia venut des de les institucions comunitàries i la majoria de líders europeus, s’estaria donant la raó a l’euroescepticisme més extrem.

En resum, hi ha més d’una possibilitat de vincular una hipotètica Catalunya independent a la UE i, en tot cas, la qüestió de la sortida de les institucions comunitàries és complicada: precisament la ciutadania europea podria ser-ne la clau.

 

Etiquetes:
Publicat a Catalunya, Europa, Independència | 3 comentaris »

Kronia kai kronia

diumenge, 17/06/2012

L’exercici constant d’aquesta difusa tasca de politòleg fa que tot sovint trenquis moltes idees que tenies com a veritats immutables. Una d’elles, gairebé sempre la primera, és la del canvi de vot. Alguns politòlegs es passen la vida intentant respondre per què hi ha gent que canvia de vot mentre obliden una cosa fonamental: el canvi de vot és un fenomen rar. Poc freqüent. No cal dir-ho que és una realitat amb la qual et topes i et resisteixes a creure, però la veritat és tossuda: les persones canvien poc el seu vot, són força estables, hi ha una volatilitat més aviat reduïda i, fins i tot quan es produeix, és bastant previsible. No només això, sinó que els canvis, quan es produeixen, tampoc tenen un impacte molt elevat en el resultat final.

Aquest és un principi que, si bé podria tenir molts matisos, moltes persones han oblidat en analitzar el cas grec, seguit amb una inusitada atenció més enllà de les fronteres del país hel·lènic. En una anàlisi d’urgència, creiem que aquestes han estat les claus d’aquesta “segona volta”:

1. Problema nou, partits nous. Les implosions del sistema de partits són estranyes i passa poc sovint que el panorama política canviï de la nit al dia (la Itàlia dels noranta és potser el cas més paradigmàtic). Alguns van creure que amb la victòria de Syriza tot plegat canviaria i ens haurien d’acostumar a sigles noves d’avui per demà. Van creure amb el canvi pel canvi. Error. Syriza és una coalició de partits i, com tots les formacions més o menys novelles, els manca una part d’experiència important. Mirin el següent mapa (en blau ND, en rosa Syriza). La coalició Syriza ha guanyat en molts districtes, ha aconseguit pujar més que cap altre partit, però a nivell d’implantació ND ha estat per davant. No es construeix una alternativa política d’avui per demà.

greekjune2012.jpg

2. La paradoxa hel·lènica. Es diu que el sistema de partits és com un ramat d’elefants. Es mou molt lent i canvia a poc a poc. ND i el PASOK, totalment tocats pel rescat de la troika, han girat el mitjó d’una forma espectacular. De ser assenyalats amb el dit, dels partits que manipulaven els comptes públics i retallaven a tort i a dret, han passat a ser els partits salvadors del desastre. Alguns –com ells mateixos- van interpretar que, amb més temps, Syriza aconseguiria una majoria absoluta arreu. Els resultats mostren que aquest impass ha estat negatiu per la formació d’Alexis Trsipras.

Era clar que Syriza rebutjaria el paquet de la troika, però era més ambigü en dir què passaria si això comportava l’adéu del país de la Unió Europea. Temps dolents per a l’ambivalència. Syriza no és un partit catch-all, acostumat a captar vots de perfils molt diferents. Quan la claredat del seu missatge s’ha trencat, ha seguit mantenint una gran força, però no suficient per traspassar el llindar de la victòria. Amb tot, els creadors de la situació ara en són els salvadors. Amb tota probabilitat es tracta d’una qüestió més de discurs que de realitat, però en política tot sovint guanyes pel que dius i no pel que fas. Ja ho saben: si no hi vas, el dracma torna.

3. Vot estratègic. Allò que molta gent anomena vot útil però que, si volem ser correctes, hauríem de dir vot estratègic. Votar a la segona preferència enlloc de la primera. Fixin-se que a excepció dels dos primers partits, la resta de formacions obtenen poc suport. Indro Montanelli, quan parlava de la democràcia cristiana, deia que sovint hem de votar tapant-nos el nas. La ‘variant’ grega sobre això és que, fruit del descontentament cap a la política, tampoc la primera preferència generava entusiasme. El nas s’ha tapat més que mai. S’ha donat el que probablement és el primer cas de vot estratègic internacional: la primera preferència s’ha descartat, però no per “comprar” una idea nacional, sinó de fora. O dracma o Unió Europea.

Amb tot, el laberint grec pot donar encara alguna altra sorpresa: el possible “compromís històric” entre ND i Pasok, grans eterns de la política grega, esperarà que, a curt termini, el país deixi de ser titular de tot i es pugui tornar a governar. Cap a on? Massa bé no sembla que se sàpiga, però de ben segur que intentaran anar cap a algun lloc on porti a tots dos a asseure’s, de nou, en els capitells grecs de l’estabilitat polític. Amb el permís de Syriza, esclar.

Etiquetes:
Publicat a Comportament Polític, Europa, Política Internacional | 3 comentaris »

“Bonus seats”: Legals i legítims?

dimarts , 8/05/2012

elections_greece-350x238.jpg

Arran de les eleccions gregues del passat diumenge són moltes les persones que han descobert el peculiar mecanisme existent en el país hel·lè per facilitar la governabilitat. El partit que obté el major nombre de vots li són atorgats automàt icament 50 diputats addicionals als que ja ha obtingut. D’aquesta manera si el partit guanyador de les eleccions obté 101 representants (33% dels vots) ja en té suficient per obtenir els 151 que donen la majoria dels representants del Parlament grec.

Aquest mecanisme ha estat anomenat per part de la literatura especialitzada “bonus seat”, és a dir, “seients addicionals”. Hi ha alguns casos al món en què, a fi i efecte de garantir la governabilitat del país, s’atribueixen escons addicionals al partit guanyador. Alguns exemples:

-          Itàlia: A la Cambra dels Diputats si la coalició guanyadora no obté els 340 diputats que garanteix governar amb majoria absoluta, se li atorga la quantitat necessària de diputats per arribar als 340. De manera similar, al senat, si no s’obtenen els 150 escons que donen la majoria, el sistema electoral garanteix aquests seients a la coalició guanyadora.

-          San Marino: La coalició guanyadora rep, independentment dels resultats electorals, un mínim de 35 dels 60 diputats que s’escullen en el parlament. La resta de diputats es reparteixen proporcionalment per la resta de partits.

-          Sri Lanka: El partit que rep més vots en cada un dels 22 districte multinominals obté un escó addicional al districte. El parlament té 225 escons.

-          Corea del Sud: Des de l’any 1962 al 1987 en el sistema de membres mixtos Coreà al partit que rebia el 50% dels vots se li atorgava automàticament 2/3 parts dels seients; en cas de no rebre el 50% dels vots, se li atorgaven ½ dels seients de la cambra. Del 1988 al 2008 el partit que rep més vots se li atorguen escons addicionals de manera que obtingui la majoria de l’assemblea (més detalls i matisos sobre el cas Coreà aquí).

Repartir escons al partit guanyador de les eleccions doncs ens és més proper del que molts es podrien imaginar. La legalitat d’aquesta pràctica ve determinada per la llei electoral de cada país, de manera que queda fora de dubte si un mecanisme com aquest està d’acord amb la legalitat o no.

Ara bé, és legítima la distribució d’escons addicionals per tal de garantir la governabilitat? En casos com el d’Sri Lanka, on el percentatge d’escons addicionals que es poden repartir és relativament baix (per sota del 10%) i que a més a més no van distribuïts necessàriament al mateix partit, no generen gaire dubtes. Què passa però en el cas grec, on els escons addicionals representen el 16,7% dels representants del parlament? Quin és el llindar percentual a partir del qual podem considerar que una llei electoral és legítima?

I per últim: quins serien els límits percentuals en una democràcia representativa per ser considerada com a tal?

Etiquetes:
Publicat a Democràcia, Eleccions, Europa | 11 comentaris »

Catalanisme no europeista?

dimarts , 11/10/2011

Ahir en Carles Capdevila, director d’aquest diari, proposava obrir un debat arran de certes tendències euroescèptiques detectades els darrers mesos a casa nostra: es pot ser catalanista i no europeista? A continuació detallem tres raons per mantenir lligats catalanisme i europeisme.

Estratègica: les institucions europees en sentit ampli (UE, Consell, TEDH), malgrat que gairebé sempre es comporten com un club d’Estats, poden actuar com un tercer pol en casos de conflictes amb el Govern central. Ho hem vist en casos com la immersió lingüística, els DDHH o els impostos. Aquest tercer pol s’ha apuntat que podria ser decisiu en cas d’obrir-se un procés de secessió: cal recordar que la UE acceptà les condicions imposades per la comissió de Venècia al referèndum de secessió de Montenegro (mínim 50% participació més el 55% pel Sí).  

Econòmica: Els autors de Sense Espanya, Xavier Cuadras i Modest Guinjoan, demostren com la internacionalització de l’economia catalana és creixent i afirmen que el vincle amb Europa hi té un paper clau. Així, consideren un supòsit molt important per l’economia mantenir la pertinença de Catalunya al mercat comú i a la moneda única en cas d’una hipotètica independència.

Identitària: el catalanisme sempre ha mirat a Europa. Tal com ho expressa Joan Francesc Mira, l’herència de Carlemany emparenta els catalans amb un ideal europeu de llibertat i democràcia que sovint no té res a veure amb la seva realitat institucional. En tot cas però, aquest ideal ha estat sempre un motor d’inspiració poderós que ha ajudat a forjar una identitat catalana diferenciada de l’espanyola. La idea de l’”Europa dels pobles” enfront dels grans estats centralitzadors.

El debat sobre la fracassada Constitució europea, l’any 2005, fou un reflex dels arguments esmentats més amunt. L’euroescepticisme català, si és que existeix, no beu del rebuig a Europa sinó tot al contrari: de la frustració d’un ideal d’Europa que no es correspon a la seva configuració institucional i a les seves polítiques econòmiques. 

Etiquetes:
Publicat a Catalunya, Europa | 6 comentaris »

Eleccions a Baden-Würtenberg: la caiguda del gegant?

dimarts , 15/02/2011

En els propers dos mesos se celebren un total de 7 eleccions a diferents lands alemanys que han de deteminar, en certa mesura,  la salut de la coalició tripartita governant al país, formada pels cristianodemòcrates de la CDU d’Angela Merkel, la seva branca bavariana CSU i el partit liberal FDP. Alemanya ha estat el país que ha liderat la gestió de la crisi en els països europeus, i així ho reconeixen els mateixos ciutadans alemanys, que en un 61% valoren positivament la tasca realitzada per l’executiu Merkel per sortir de la crisi. De fet, aquest 2010 el país ha crescut a un ritme del 3.6%, el percentatge més alt des de la reunificacó del país a principis dels 90.

Ara bé, la salut econòmica del país no determina, com en molts casos s’ha observat en altres països, la salut electoral dels partits polítics. I menys en el cas de les eleccions als lands alemanys, que sistemàticament s’han mostrat capaços de mantenir un debat polític i unes dinàmiques de suport electoral força alienes a les tendències observades a nivell estatal. Ara bé, això evidentment no vol dir que des de Berlín no es mirin amb molta atenció aquestes eleccions regionals. Tot i que l’electorat sempre s’ha mostrat a nivell de land més predisposat a votar a candidatures més minoritàries (de manera similar a Catalunya amb els partits nacionalistes, però amb la diferència que en aquest cas no existeixen partits d’àmbit regional), aquestes eleccions sempre són un bon termòmere de les pespectives electorals a nivell estatal.

I entre les eleccions a lands que se celebren, sens dubte unes de les més rellevants són les que tindran lloc al land de Baden-Württenberg. Aquest estat situat al sudoest d’Alemanya –tercer en extensió i en població, i una de les locomotores econòmiques del país amb una gran quantitat d’indústria i d’empreses punteres a nivell internacional– està a punt de patir un xoc electoral sense precedents. Des de la creació l’any 1952 del land, el partit cristianodemòcrata CDU ha guanyat i ha aconseguit governar en totes i cada una de les legislatures. En el primer gràfic es mostra l’evolució del nombre de representants obtinguts en la Cambra de Baden-Württenberg per cadascun dels partits polítics que han obtingut repesentació, i en línia puntejada, on s’ha situat la majoria en cada cas (el sistema electoral del land és de representació mixta, amb unes caracterrístiques particulars que fan que el nombre de diputats variï en cada elecció. Més informació aquí. Per veure els resultats complets, aquí).

baden2006.jpg

El proper 27 de març se celebraran doncs les eleccions en aquest land, i les perspectives electorals de la CDU són força magres. Malgrat que s’espera que els cristianodemòcrates siguin la força política que reculli el major nombre de sufragis, és molt proabable que aquests no puguin sumar prous representants amb l’FPD per arribar a la majoria. En aquest cas, s’obriria la porta a un possible acord entre els Verds (que passarien de ser la  segona del parlament) amb l’SPD. Vegem l’evolució de les enquestes:

badenevolució.jpg

Com s’observa en el gràfic, la CDU va patir una forta devallada l’octubre del 2010 arrel d’unes concessions d’obra en una empresa “amiga” per realitzar remodelacions a l’estació d’Stuttgart (capital del Land), fet que s’afegia a una tendència ja negativa a nivell estatal. Ara bé, en els darrers mesos la CDU ha remuntat, si bé no prou com per compensar la pèrdua de suport dels liberals de l’FDP, que estan acusant molt la mala gestió del seu polític insigna, Guido Westerwelle, com a cap del Ministeri d’Afers Exteriors alemany. L’FDP podria fins i tot no arribar a obtenir el 5% dels vots que marca l’entrada al Parlament del land, la qual cosa frusraria per complet qualsevol possibilitat de coalició entre els cristianodemòcrates i els liberals.

Entretant,  els Verds han anat incrementant en els darrers temps el seu suport electoral, sobretot gràcies a la transferència de vots d’un SPD en hores baixes i de L’Esquerra (Die Linke), forta a l’est del país però que té moltes dificultats per implantar-se en les zones més occidentals. Encara queda però més d’un mes per la celebració de les eleccions i la CDU sembla que marca una tendència a l’alça. On acabarà? Podran entrar l’FDP i l’Esquerra al Parlament? Petits detalls marcaran la campanya política a Baden-Wurttenberg, i per extensió, a Alemanya. De  moment, els seus carrers ja estan plens de cartells electorals enunciant les esperades eleccions; des d’aquesta tribuna ho anirem seguint.

Etiquetes:
Publicat a Comportament Polític, Eleccions, Europa | 6 comentaris »