Arxiu de la categoria ‘General’

Joves i política

dilluns, 29/07/2013

La setmana passada, en el marc del debat monogràfic sobre la situació de la joventut que es va celebrar al Parlament, el PSC va registrar una proposta per tal d’impulsar el reconeixement del vot als 16 anys. Hem aprofitat l’avinentesa per explorar una mica el tema. Estan els joves d’entre 16 i 18 anys igualment interessats per la política? Són igualment competents en el tema? I finalment, majoritàriament votarien si se’ls donés aquesta opció?

Per abordar aquesta qüestió hem analitzat l’enquesta que l’any 2009 va fer el CIS sobre joventut, que inclou una mostra d’enquestats d’entre 16 i 29 anys. Aquest document és d’un important valor perquè, per una banda, i a diferència de la gran majoria d’enquestes,  inclou persones menors de 18 anys, i per l’altra banda perquè, encara que poques, incorpora alguna pregunta relacionada amb la política. En aquest sentit, lamentablement l’enquesta no incorpora la pregunta de si votaria o no en unes eleccions (de fet no tindria molt de sentit preguntar-li això a un menor d’edat) però a canvi sí que se li pregunta a l’enquestat on s’ubica en l’eix esquerra-dreta. Així, com a una aproximació a les probabilitats  de votar, separarem els individus entre els que se saben ubicar en l’eix esquerra-dreta i els que no. Assumim així doncs que els que se saben ubicar probablement tindran més probabilitats de votar que els que no.

Abans de començar però amb l’anàlisi de l’enquesta és precís mencionar que els estudiosos de la matèria estan en total acord en què a mesura que la gent es fa gran les probabilitats de votar augmenten. Fixant-nos en la pregunta de si se saben ubicar en l’eix esquerra-dreta: a mesura que els joves es van fent grans, tenen més probabilitats de saber-se ubicar en l’escala ideològica? Doncs bé, tal i com ens mostra el següent gràfic, això és així. En concret, només el 50% dels joves de 16 anys se saben ubicar, per pràcticament un 75% d’entre els de 29 anys.

ubicació i edat.png

Ara bé, és l’edat el que explica que els joves se sàpiguen ubicar o no en política? Per respondre aquesta pregunta hem recorregut a l’estadística per fer una regressió logística on, a més a més d’introduir-hi la variable de l’edat, hi introduïm tres altres variables: l’autosuficiència econòmica de la persona, el sexe i el nivell d’estudis. Amb aquest model el que volem fer és mirar si l’efecte de l’edat es manté com a factor explicatiu quan controlem per l’efecte d’aquestes tres variables (i és que qualsevol lector atent sabrà veure que l’educació, per exemple, és una variable que canvia substancialment a mesura que augmenta l’edat). El següent de sota ens mostra els resultats obtinguts per aquestes tres variables.

Tal i com veiem, quan mantenim l’edat constant, els homes tenen més tendència a ubicar-se en l’eix esquerra-dreta, així com també els que tenen més estudis. En el cas dels que són suficients econòmicament, la tendència també sembla ser positiva però no és estadísticament significativa.

variablesubicaió.png

 

I què passa amb l’edat?  En el gràfic de sota a l’esquerra veiem com malgrat que sembla que a mesura que la gent es fa gran augmenta la seva capacitat política, els llargs “bigotis” (el marge d’error) de les barres ens indiquen que les diferències no són significatives. En canvi però, com es reflecteix en el gràfic de la dreta, si dividim els individus entre menors i majors d’edat, les diferències sí que són significatives. Això vol dir que una persona amb la mateixa suficiència econòmica, del mateix sexe i amb els mateixos estudis, en funció de si és menor o major d’edat tindrà unes capacitats polítiques diferenciades (malgrat que les diferències any per any no siguin significatives). Un cop considerem les persones majors d’edat però, no hi ha diferències substancials entre elles.

graphcombine controls.png

S’ha de permetre doncs el vot dels menors de 16 anys? Permetent que els més joves votin augmentarà el seu interès per la política? Aquest és un llarg debat que transcendeix la voluntat d’aquest post, però en tot cas ens sembla que el debat plantejat pel grup socialista al Parlament és d’una gran transcendència i en algun moment o altre s’hauria d’abordar, tal i com ja han fet alguns països europeus. En seguirem parlant.

Dopatge defensiu

dimecres, 3/07/2013

Avui tornem a parlar d’esport  per referir-nos a un tema més controvertit  com és el de l’ètica i el dopatge. Un post no seria ni molt menys suficient per analitzar la peculiar situació de l’Estat espanyol en aquesta matèria. I és que Espanya encobreix deliberadament una de les xarxes de dopatge més grans del món tal com ha apuntat l’AMA. En tot cas, aquí només ens centrarem en un argument recurrent que solen fer servir els esportistes tramposos a l’hora de justificar-se: el dopatge defensiu.

Perquè un esportista dopat és un trampós

Abans de fer referència al concepte de dopatge defensiu convé aclarir un aspecte fonamental (i obvi): un esportista dopat és un trampós. Si seguim a Kirkwood,  podem resumir sota quines condicions una acció és tramposa: i) l’esport té unes normes conegudes per a tothom (és a dir, una llista de substàncies prohibides); ii) per tant, l’esport és una activitat cooperativa (i competitiva) dins unes normes establertes, no es practica en absència de normes; iii) el dopat intenta trencar les normes comunes; iv) ho fa en benefici propi (atès que aconsegueix un avantatge a l’hora de competir respecte la resta d’esportistes).

Tramposos ofensius i defensius

Una classificació de tramposos és la que distingeix entre els ofensius i els defensius. El dopat ofensiu seguiria exactament la seqüència que hem descrit més amunt: trencaria les normes buscant l’avantatge propi, perjudicant a la resta de participants que segueixen les normes i trencant la promesa de complir-les implícita en la pràctica esportiva. Obviament, aquesta actuació seria èticament rebutjable ja d’entrada.

Però què diria el dopat defensiu? En aquest cas la justificació seria la mateixa però amb una variació substancial: el trampós defensiu argumentaria que ha trencat la norma “perquè tothom ho fa”.

Els exemples són tristament abundants: fa pocs dies l’exciclista Jan Ullrich confessava haver-se dopat durant anys però “que no prenia res que els altres no prenguessin”. El dopatge defensiu també fou un argument de pes utilitzat per l’exciclista i triatleta en actiu Lance Armstrong a la famosa entrevista en que confessà haver-se dopat durant anys. Armstrong anà més enllà que Ullrich afirmant que havia buscat la paraula “trampós” al diccionari i no es reconeixia en la definició que hi trobà. L’argument d’Armstrong era el següent: ser un trampós implicaria, precisament, trencar les normes per aconseguir un avantatge propi (això és el que va llegir al diccionari i hem definit més amunt) i , igual que Ülrich, segons ell no prenia res que els altres no prenguessin. Per tant, no hi havia avantatge propi, és a dir: no hi havia trampa. 

Contra el dopatge defensiu

Així doncs, són menys (o gens) tramposos els dopats defensius? No, ho són igual. Per diverses raons.

Igualtat. Com sap l’esportista que recorre al dopatge per igualar la seva situació respecte els altres (pensa que tots es dopen) que efectivament l’ha igualada? Diversos estudis demostren que una mateixa dosi de dopatge té efectes diferents sobre cada individu. Per tant, resulta força complicat calcular si efectivament ha estat o no un dopatge defensiu o si resulta que després de dopar-se acaba competint en avantatge.

Defensius ofensius. De fet, el dopatge és quelcom que sol estar sota una veritable omertá (llei del silenci) en ambients esportius. Com sap un dopat defensiu quines dosis prenen exactament els seus competidors? Es pot convertir el dopat defensiu en ofensiu si sobrepassa el suposat nivell de dopatge dels seus competidors?

Una escalada. És fàcil veure que la dificultat de saber exactament el dopatge necessari per igualar la situació duria a una escalada ofensiva-defensiva de dopatge massiu. Malauradament, hom diria que això ja ha passat més d’una vegada si fem cas dels exemples que hem vist més amunt.

Recursos externs. Si estirem l’argument anterior fins i tot podem arribar a una paradoxa curiosa: la igualtat, en un esquema de dopatge defensiu, depèn dels recursos externs i no pas del talent i l’esforç de cada esportista. Si això fos cert, l’anhel igualitarista del dopat defensiu estaria força condicionat per l’accés als recursos externs (el dopatge és molt car, i les beques esportives molt escasses). Així, el suposat igualitarisme inicial es converteix en una nova font de desigualtats: l’accés als recursos per obtenir substàncies dopants. Fins i tot podríem qüestionar, en un context de dopatge massiu, si l’esport continua essent el mateix que era quan passa a dependre en gran mesura de recursos externs.   

Efectes sobre tercers implicats.  La tesi del dopat defensiu cau com un castell de cartes si tenim en compte que és impossible que sàpiga si tothom s’ha dopat en la seva disciplina (tampoc en quina mesura, ja ho hem dit). El dopatge podria, fins i tot, compensar la desigualtat de competir contra altres atletes que s’han dopat; però i els que no ho han fet? És evident que, a part de promoure una escalada de dopatge, el dopat defensiu perjudica els interessos dels competidors que no recorren a ajudes externes.

En resum, l’actitud tramposa del que es presenta com un dopat defensiu resulta tant o més perjudicial que la de l’ofensiu: contribueix a l’escalada de dopatge empenyent els competidors a la recerca de recursos externs. És una estratègia de defensa fallida perquè la mateixa distinció entre l’actitud ofensiva i defensiva resulta impossible de provar.

Un nou cicle

dijous, 29/09/2011

update.png Serveixi aquest breu apunt d’avui per marcar un punt i seguit en la història d’aquest bloc. Ja fa un cert temps que coincidíem, els membres del pati que el bloc estava arribant a un punt pròxim a l’estancament. El símptoma més clar de cara al lector era la freqüència de publicació, que en les darreres èpoques havia disminuït molt considerablement. Però no era l’únic.

L’entrada de “El Pati Descobert” en el grup de blocs del Diari Ara, sota el nom de “El Pati dels Tarongers” ens havia donat una cert reconeixement, i més d’un article havia tingut un nombre de visites molt considerables, però amb el pas dels dies la publicació d’un mateix article en dos blocs no només dividia les visites i els comentaris, si no que generava confusió al lector. Així doncs, en aquesta nova etapa que ara iniciem unifiquem els dos blocs en un de sol, el del Diari Ara, que passa a dir-se El Pati Descobert. Igualment, la web www.elpatidescobert.cat a partir del proper article redireccionarà al bloc del diari Ara. De moment, per consultar articles antics caldrà anar a elpatidescobert.wordpress.com.

Per altra banda, el que inicialment havia sigut un projecte de quatre persones havia esdevingut, per diverses raons, cosa de tres. Des d’aquí donem moltíssimes gràcies a la Sílvia Claveria per tots els seus articles i l’encoratgem per a que torni a col·laborar quan ho cregui convenien. L’èxit que hagi pogut tenir fins al moment el bloc és indubtablement també  atribuïble a ella.

I finalment, vam coincidir que tot sovint intentàvem fer articles que ens costaven massa hores d’anàlisi i tractament de dades. Si bé l’energia i la motivació és la mateixa que quan vam començar, ja fa tres anys, a pocs mesos d’acabar les nostres respectives tesis doctorals el temps és un recurs molt preuat, i determinats articles requerien una excessiva dedicació. Paral·lelament a això, la revolució del Twitter a les xarxes socials demana cada cop més brevetat i informació ràpida i directa. Intentarem doncs a partir d’ara adequar-nos una mica millor a les demandes de la xarxa i, sempre mantenint la voluntat analítica, introduir una mica més de dinamisme i brevetat en el bloc.

Moltes gràcies per la vostra confiança i comprensió. Confiem que en aquesta nova etapa no us decebrem i que entre tots puguem fer d’aquest bloc un espai de debat politològic ben actiu.

Per què la consulta sobre la independència a Barcelona ha sigut un èxit?

dijous, 14/04/2011

[article publicat a Directe!cat]

Els excel·lents resultats de la consulta sobre la independència de Catalunya en la seva prova de foc a la ciutat de Barcelona ha trencat totes les previsions i ha sorprès amb un índex de participació que ni els més optimistes podien imaginar. Al llarg del procés de les consultes els politòlegs Marc Guinjoan i Jordi Muñoz han provat d’explicar les claus de l’èxit o el fracàs de les consultes a les diferents poblacions. En el seu anàlisi apuntaven a la mida del municipi com un dels factors més rellevants que influeixen en la participació. En aquest article per a directe!cat analitzen quines variables han provocat que l’experiència de Barcelona s’hagi pogut escapar de la tendència esperada.

grafic-municipis-consultes-participacio[1].jpg

Hi ha un consens molt generalitzat entre els sectors sobiranistes en acceptar que la consulta sobre la independència celebrada el diumenge passat a Barcelona ha estat un gran èxit de participació. Barcelona s’erigia com la gran prova de foc d’unes consultes que havien mostrat una certa tendència a la desmobilització en els darrers temps, i els esforços bolcats per Barcelona Decideix i per les seves organitzacions a nivell de districte han permès obtenir uns resultats que ni en la més agosarada de les previsions s’havien apuntat.

En articles anteriors (a la revista EINES i a l’Informe sobre l’estat de la democràcia de Catalunya 2010) ja havíem explicat que la participació en les diferents consultes sobre la independència venia fortament determinada per la mida de la població. En municipis petits les campanyes voluntàries, basades en el contacte directe i el porta a porta, poden ser més efectives. En canvi, en els municipis grans les campanyes de comunicació es fan molt més complicades. Però no només això: la mida del municipi és ben sabut que recull, almenys parcialment, la composició del perfil sociològic de l’electorat català.

De fet, tal i com ens mostra la gràfica, existeix una clara associació entre la mida del municipi i la participació en les consultes. Cada punt és un dels municipis que han celebrat consulta, i hi veiem com els municipis més grans han recollit, en termes generals, menys vots a les consultes sobre la independència. La línia indica la tendència de manera clara. En canvi, hi ha alguns punts que s’allunyen força de la línia, i entre ells hi destaca Barcelona, ubicada molt per sobre del que hauríem pogut esperar atenent a la seva població.

Què ha passat a Barcelona? Què ha permès que la participació s’allunyi tant, per la banda alta, de la tendència esperada? A falta de més dades que ens puguin permetre analitzar amb més profunditat el per què del bon resultat de la consulta de Barcelona, podem apuntar a tres factors que semblen haver sigut determinants per aquest èxit.

En primer lloc, l’organització per districtes ha permès que la difusió de la informació sobre la consulta s’hagi fet des de la base. Cadascun dels 10 districtes de Barcelona s’organitzava autònomament amb la seva pròpia comissió, i malgrat que des de Ciutat s’enviaven ordres i sobretot recursos als districtes amb un perfil més complicat, les campanyes i la preparació de la cita del 10 d’abril s’han fet des dels districtes.

En segon lloc, l’experiència acumulada ha permès aprendre del passat. Això s’ha manifestat, especialment, en la recollida de vot anticipat. A mesura que s’han anat desenvolupant les respectives onades de consultes el percentatge de vot anticipat ha anat augmentat molt dràsticament, fins el punt en què en la darrera gran onada del 20 de juny del 2010, més del 50% dels vots obtinguts van provenir de la recollida de vot anticipat. En aquest sentit, Barcelona Decideix va decidir des del primer moment que la millor manera de promocionar la consulta era mitjançant la pròpia recollida de vot anticipat.

I finalment, la major presència en els mitjans de comunicació ha estat clau per donar a conèixer la consulta. Malgrat els grans esforços realitzats per les diferents comissions a nivell de districte per promocionar la consulta, el fet de no comptar amb el suport dels principals grups de comunicació va fer de la difusió una tasca molt complicada. Aquesta tendència però es va començar a invertir en el darrer mes, i va tenir el seu punt àlgid amb el vot de l’expresident Jordi Pujol i del President Artur Mas. Paral·lelament, el simple fet de tractar-se d’un esdeveniment que mobilitzava a tanta gent a la capital del país va donar una rellevància a la notícia més enllà del color polític de les idees que s’estaven defensant.

Amb tot, una correcta organització de les comissions, una major experiència en la celebració de les consultes i una forta presència en els mitjans de comunicació durant –almenys– els darrers dies han permès que la consulta sobre la independència de Barcelona hagi estat un èxit rotund. Finalment, el treball fet per milers de voluntaris durant un llarg any de feina ha tingut la seva recompensa. I és que així sí.

 

Ara, aquí, demà

diumenge, 28/11/2010

Si hi ha algun espai que sintetitza les cruïlles de la realitat política catalana, aquest és el Pati dels Tarongers. Centre neuràlgic del Palau de la Generalitat, el Pati ha estat testimoni de la història d’un país en totes les seves vessants: l’esplendor, la decadència, la recuperació i la incertesa. Els bons patis acostumen a ser oberts, amples, frescos i clarificadors. Quan un hi entra, ha de saber què hi farà i per quina porta en sortirà.

Adaptat als nous temps, les taronges eixutes del Pati són avui –com ahir- testimoni de les relacions polítiques. Lloc de circulació i de trobada, la realitat difícilment s’entén sense aquest espai, alhora físic i simbòlic. En situació de provisionalitat durant uns mesos, el Pati dels Tarongers tornarà a viure aviat el tràfec habitual de gent, persones i idees.

Les eleccions d’aquest diumenge ajudaran a determinar qui n’és l’inquilí. Sigui qui sigui, no estarà sol. El diari ARA, projecte transversal i polièdric, també hi serà. Política i mitjans es necessiten, en un agònic equilibri entre les dues parts.

El diari ARA ha nascut com una “àgora pública” i “amb plena llibertat per parlar de tot”. Sempre amb el compliment de les màximes de rigorositat, transparència i seriositat.

Per aquest motiu, ens plau que el diari ARA ens hagi convidat a prendre part d’aquest viatge. Els quatre membres d’aquest espai (els politicòlegs Sílvia Claveria, Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume) van iniciar fa un temps una aventura blocaire amb El Pati Descobert. Fidels a l’essència, l’objectiu d’El Pati dels Tarongers romandrà intocable: analitzar l’actualitat política del nostre país des d’una perspectiva analítica. Ho diem sempre: No rebutgem l’opinió, senzillament intentem analitzar el nostre entorn des del punt de vista el més neutre possible i seguint uns estàndards de rigor. ARA, en aquest sentit, que vol fer de la virtut el seu estendard, és una excel·lent plataforma per assolir aquest objectiu. La feina ben feta, en política, no té rival.

Una premsa lliure permet el naixement de la democràcia, diria Jefferson. Intentar entendre les regles pròpies de la política és, de fet, un altre mecanisme per millorar la qualitat democràtica del nostre sistema. Esteu convidats a entrar a El Pati i assaborir la complexitat des d’una òptica diferent. Nosaltres ho farem fascinats.