Arxiu de la categoria ‘Illes Balears’

Cruïlla crítica a les Illes?

dimarts , 8/01/2013

Alguns politòlegs solen considerar que la història política es divideix entre moments de continuïtat i les anomenades cruïlles crítiques. És a dir canvis de trajectòria històrica en que s’obren finestres d’oportunitat que permeten prendre decisions i plantejar noves propostes o arranjaments institucionals. La situació present a Catalunya ja la coneixem i s’acosta a aquesta descripció. Però un fet força inesperat és que de retruc se’n podria encetar una, de cruïlla crítica, a la resta dels Països Catalans.

A les Illes Balears han aparegut força indicis d’aquesta possibilitat que convé examinar de manera conjunta.

L’esquerda als populars balears. Governar erosiona, però en el cas del Partit Popular un cúmul de circumstàncies han fet caure figures importants del partit i trontollar la línia ideològica del president Bauzá just el primer quart de legislatura. El cas més sonat ha estat la marxa del batlle de Manacor, Antoni Pastor, per la seva oposició a la política lingüística del partit. Però els casos de corrupció que esquitxen el PP balear també han fet dimitir càrrecs de pes, com ara Pere Rotger, el president del Parlament. Finalment, desavinences que no han transcendit han generat una inestabilitat a certes conselleries com ara la de Salut, que ja ha tingut tres consellers en un any de legislatura.

Desgast al Govern. Les darreres enquestes confirmen que l’erosió no es limita a les elits polítiques sinó que també té una correlació en l’electorat. El PP perdria avui la majoria absoluta obtinguda el juny del 2011 i es quedaria amb 28 dels 35 escons que obtingué. És important observar que el PSIB no recull el càstig al PP. Aquest es repartiria entre les formacions minoritàries al Parlament com ara el PSM-IV-ExM-Més o UPyD. Jaume Font podria obtenir representació amb l’escisió regionalista del PP Proposta per les Illes (PI) que integra el sector de la difunta UM. A més a més, Bauzá suspendria en la valoració de candidats per primera vegada des de la seva elecció.

L’espai d’UM. Precisament la dissolució d’UM arran dels escàndols de corrupció que esquitxaren la cúpula del partit i la integració del sector amb la formació de Jaume Font (el PI),  podria revitalitzar l’espai del regionalisme de centre-dreta. Aquesta línia podria trobar suports entre els descontents amb la política espanyolista del PP de Bauzá com ara el batlle Pastor.  

Confluència de l’esquerra. El procés iniciat a finals d’any per a refundar l’espai sobiranista d’esquerres inclou el PSM, Entesa i l’escissió d’EUIB, Iniciativa Verds. La formació sorgida d’aquesta confluència podria liderar una reedició de la candidatura conjunta Bloc per Mallorca per ocupar l’esquerra sobiranista del Parlament Balear. Esquerra Republicana Illes no ha entrat en la confluència, però les paraules d’Oriol Junqueras el passat 31 de desembre apuntaren aquesta possibilitat.

Cicle de mobilització. La política lingüística a l’escola del Govern popular ha generat un cicle de mobilització que ha arrelat amb força arreu de les Illes; la manifestació a Palma del passat 25 de Març fou una fita històrica amb una assistència massiva. D’altra banda, la Diada de l’Estendard aplegà milers de persones a Palma el passat dia 30 de desembre. El passat octubre es fundà l’ANC de Mallorca per impulsar el procés sobiranista a les Illes.

Dret de decidir. Finalment, l’enquesta que hem esmentat més amunt apunta un suport latent a la secessió. La formulació de la pregunta sobre la independència de l’enquesta, relacionant-la amb Artur Mas i Catalunya, no ens permet veure amb claredat el suport a una sobirania Balear. Ara bé, observem una heterogeneïtat important que va des del 20% d’independentistes a Menorca fins al 2% a la Ciutat de Palma.  

És clau recordar que les Illes són un cas anòmal en política comparada pel que fa les reivindicacions territorials. Ja ho vam comentar parlant de Jason Sorens i els models que expliquen la secessió: les variables que solen predir un suport elevat a la secessió en un territori hi són presents a les Illes (també al País Valencià) però paradoxalment no observem una representació política d’aquesta situació (en aquest article de Sorens queda ben clar, pàg 322). En termes marxistes és un territori secessionista en si, però no per a si. Una cruïlla crítica podria empènyer capa una nova correlació de forces i de demandes institucionals. 

Explicar l’independentisme

dimarts , 17/07/2012

El politòleg americà Jason Sorens ha publicat un llibre dedicat exclusivament a explicar el fenomen secessionista i, malgrat que l’obra és gairebé un compendi d’articles acadèmics que Sorens havia anat publicant, ja podem dir que és un llibre de referència en la matèria. Resulta impressionant veure la base de dades que fa servir Sorens: 283 minories nacionals d’arreu del món extretes del projecte Minorities at Risk. A continuació esmentem algunes de les conclusions que ens han semblat més espectaculars i interessants d’aquest treball.

Secessió ad infinitum. Un clàssic de l’argumentari antisecessionista és el suposat perill de fragmentació infinita. En cas que es permetés una independència (la de Kosovo posem per cas, tal com va succeïr el 2008) veuríem una proliferació d’Estats insostenible que ens duria a multiplicar el nombre d’Estats de manera espectacular. Si fem cas de les dades de Sorens, aquest argument és fals: dels 283 grups nacionals territorialment concentrats existents al món, només un 38% expressen demandes independentistes. Per tant, en cas tots fossin reeixits (una hipòtesi molt poc versemblant), passaríem dels gairebé 200 Estats actuals a uns 300 a tot estirar.

Prerequisits. Només tres elements semblen ser necessaris (però no suficients) per l’emergència d’un moviment independentista. En primer lloc, el fet de ser una minoria cultural dins l’estat al que es pertany sense possibilitat de ser-hi dominant és crucial; la possibilitat de ser una minoria amb accés al poder central o d’esdevenir una majoria redueix la possibilitat d’emergència d’un moviment independentista. Això explicaria perquè a l’Àfrica hi ha menys secessionistes del que es podria esperar: els grups nacionals cerquen el control del poder central generalment. En segon lloc, la concentració territorial de la minoria és clau, això fa pensar que l’element territorial és important en tot els casos ja que sembla ser una variable ineludible. En tercer lloc, el fet que la minoria estigui subjecte a un poder extern (govern central) és també un element indispensable però no suficient per observar-hi independentistes.

Diferència cultural. Les demandes secessionistes solen anar acompanyades de diferències culturals més o menys fortes respecte els altres grups nacionals que formen part de l’estat, ja ho hem dit. Ara bé, aquestes diferències no solen explicar l’emergència de l’independentisme. Trobem casos de minories culturals importants sense un secessionisme amb un suport elevat: Galícia, Sud Tirol, Valònia, Puerto Rico, Bavaria, Sardenya, Aland o Occitània en són diversos exemples. La idea que sol associar l’independentisme amb les demandes etnoculturals de manera determinista és clarament falsa diu Sorens.

Determinants de l’independentisme.  Així doncs, quines regions són més propenses a fer demandes independentistes fortes? Segons el model de Sorens per a les demandes que es formulen en sistemes democràtics ho són aquells casos que: tenen llengua pròpia, tenen una història d’independència/autogovern, no són irredemptistes (no es volen unificar a un estat existent), són més riques en relació a la resta de l’estat, tenen més població que altres regions administratives de l’estat, tenen altres moviments independentistes dins l’estat al que pertanyen, són ideològicament diferents (en matèria social), tenen un sistema de partits multipartidista i estan geogràficament lluny del centre. Evidentment, aquestes variables són fruit d’una anàlisi estadística i per tant no sempre es compleixen. Irlanda del Nord és un cas clarament irredemptista, per exemple, o el Quebec no és una província rica del Canadà en termes relatius.

La repressió. Sorens observa que allà on la secessió estava explícitament prohibida és precisament on s’han produït més revoltes independentistes. La repressió dels moviments secessionistes sembla jugar en contra, empíricament, de la voluntat dels estats de suprimir-los. Els casos amb més suport a la independència del món (80%-90%) han estat aquells que la repressió ha estat més brutal: les repúbliques bàltiques, Kosovo, Croàcia, Kurdistan iraquià, Eritrea, Timor Oriental, Sudan del Sud o el Sahara Occidental.   

Una incògnita. Pel que fa el nostre país, el politòleg americà hi observa una peculiaritat interessant. Segons el seu model estadístic tan les Illes Balears com el País Valencià haurien de presentar uns nivells de demandes independentistes similars als del País Basc o Catalunya. Cal dir que Sorens mesura aquestes demandes a través dels resultats electorals dels partits independentistes als parlaments regionals i estatals fent una mica de trampa: hi inclou els anomenats “independentistes condicionals” com ara el PNB o CiU. En tot cas, tan les Illes com València són a la taula dels casos anòmals a nivell mundial juntament amb: les Illes Aland, Sardenya, Okinawa i Friuli-Venezia Giulia. És probable, diu Sorens, que vegin augmentar les demandes secessionistes o que hi hagi alguna variable que s’escapa del model estadístic i és rellevant per aquests casos.