Arxiu de la categoria ‘Independència’

Suport a la independència: continua pujant

dijous, 20/06/2013

Ja fa uns quants baròmetres que mostrem com el suport a la independència va pujant, sigui a la pregunta sobre el referèndum o en les preferències territorials. Avui s’ha fet públic un nou baròmetre del CEO i podem dir el mateix: continua pujant. El nou baròmetre (2000 entrevistes fetes entre el maig i el juny) indica que el 55.6% dels catalans votaria a favor de la independència en un referèndum. Un 23.4% votaria en contra i un 15.3% s’abstindria. La xifra de “sí” va, de mica en mica, a l’alça.

indep.png

Quant a preferències territorials, la nova enquesta del CEO reflecteix que l’opció “Estat propi” arriba ja al  47%. Des que es va produir el “sorpasso independentista“, el percentatge de partidaris de l'”Estat propi” en la pregunta sobre preferències territorials no ha parat de créixer. El gràfic següent ho mostra de forma nítida:

Evolució independència 2006-13.png

De la comparació d’ambdues preguntes s’observa com a poc a poc les respostes tendeixen a la coherència. Com bé hem explicat diverses vegades, la pregunta sobre opció territorial inclou una paleta més àmplia d’opcions que fa que, tot sovint, la pregunta s’interpreti com una escala de descentralització. Tot i que hi ha gent que, eventualment, votaria a favor de la independència en cas d’un referèndum, a la pregunta sobre preferències territorials una part esmenta que prefereix un Estat federal. Doncs bé, el percentatge de “federalistes” és cada cop menor, per diversos motius, des de la poca claredat de l’opció federal, la polarització del debat a la crisi dels partits que la defensen.

A més, en aquest últim baròmetre s’observa quelcom que ja s’havia estat donant fins a finals de 2011: l’opció “Comunitat Autònoma” supera l’opció federal. Bàsicament això vindria explicat pel constant decreixement del nombre de federalistes en les successives onades. En aquest sentit, queden alguns dubtes que en els propers dies intentarem resoldre: per què algunes persones que triaven l’opció federal marxen a l’opció “Estat independent” i d’altres a l’opció “CCAA”? Quin percentatge representa cada grup?

Amb tot, la gran pregunta que sorgeix veient aquests gràfics continua sent: on és el sostre?

Pd/ Del baròmetre del CEO se’n poden extreure moltes idees i conclusions. No obstant això, per evitar fer titulars fàcils i sense sentit, ens esperarem uns dies a analitzar-lo, sobretot pel que fa a les dades sobre comportament electoral.

El Pati Descobert: Premi d’Assaig Irla 2013

dijous, 6/06/2013

irla.jpg Aquesta nit, en el marc de la Nit Irla 2013, se celebrava l’entrega de premis al “Premi d’Assaig Irla” per a l’estudi de la realitat política, econòmica, social i cultural dels Països Catalans, així com el desenvolupament del seu pensament. Els tres membres de El Pati Descobert vam presentar una obra titulada “A la cruïlla. Catalunya fa un pas endavant” que ha resultat guanyadora del certamen d’enguany.

No cal dir que ens enorgulleix enormement aquest premi, en el que hi vam dedicar uns grans esforços. L’acte d’entrega del premi ha estat avui dijous 6 de juny a les 19 a l’Ateneu Barcelonès de Barcelona. Per a tots aquells que no hi hagueu assistit i estigueu interessats en saber el que hem dit, a continuació us transcrivim el missatge d’agraïment que hem adreçat al públic.

“[Marc Guinjoan] Moltes gràcies. Moltes gràcies als membres del jurat del premi, a l’Arnau Albert, que sempre ha estat un interlocutor fantàstic per solucionar els nostres múltiples dubtes, i moltes gràcies a totes les persones que aquesta nit esteu aquí.

No fa falta que diguem que estem enormement contents d’aquest premi. Com que no estem acostumats a guanyar premis hem volgut parlar els tres: jo us explicaré breument qui som i d’on venim, el Toni us explicarà breument de què va l’assaig que vam presentar, i el Marc ens farà una petita reflexió final relacionant el nostre llibre amb el moment històric que viu el país.

Aquest premi no el podem desvincular del bloc de ciència política que, des de fa ja més de 5 anys, tenim obert: elpatidescobert.cat. Tots tres som llicenciats en ciències polítiques a la UPF. L’any 2008 vam començar també en aquesta universitat un màster en ciència política i vam obrir aquest espai de reflexió política a la xarxa. La nostra intenció des del primer dia no va ser altra que la difusió de la política des d’un punt de vista més analític del que normalment els mitjans de comunicació ens donaven. Amb el naixement del diari ARA se’ns va proposar integrar-nos en la comunitat de blogs del nou diari, cosa que finalment ens ha permès, de tant en tant, escriure un article en l’edició en paper del diari. Cinc anys després, alguns ja doctors, altres ben a punt de ser-ho, el nostre objectiu continua sent el mateix.

Aquest premi per nosaltres per tant representa molt més que les 80 pàgines que conformen l’obra guanyadora. Alguns dels continguts que apareixen en el llibre, d’una manera o altra han estat publicats amb anterioritat en el bloc. Per aquest motiu, per nosaltres aquest premi també ens representa un reconeixement -si més no intern- a l’esforç totalment desinteressat que des de fa més de 5 anys hem dedicat en aquest bloc. Moltes gràcies doncs una altra vegada en nom dels tres per aquest premi.

[Toni Rodon] La veritat és que jo era el més escèptic de tots tres i avui em trobo aquí fent la part més difícil: la de resumir un assaig de 80 de més de vuitanta pàgines fent-ho suficientment entenedor i alhora deixant diverses preguntes obertes perquè, quan surti publicat, decideixin comprar-lo. Però mirin, això també em fa (ens fa) molt contents. Quan vam començar el bloc recordo que el primer dia vàrem tenir 12 visites i avui som aquí. Modèstia a part, però sembla que progressem adequadament.

Mirin, potser el primer que cal que expliqui és el motiu que ens va portar a escriure aquest assaig, que no deixa de ser també el motiu que ens va portar a iniciar El Pati Descobert. En el nostre modest entendre, el país viu moments claus i la història, en els últims deu anys, s’ha accelerat. Es parla molt i es diuen moltes idees, però sovint un xic a la lleugera i sense fonaments per defensar-les.

Amb aquesta filosofia en ment, al llarg de l’assaig mostrem el per què les coses han canviat tant a Catalunya. L’escrit té tres parts: en la primera fem un repàs dels esdeveniments polítics i socials dels últims anys i argumentem que el sobiranisme ha anat creixent a mesura que es desenvolupava un discurs més ampli i transversal. Des de les incipients manifestacions que s’han celebrat a les consultes sobiranistes celebrades arreu del país. Tot plegat mostra una cosa a la qual no se li dóna sovint una rellevància necessària: la voluntat de secessió d’aquest poble ha estat un moviment més civil que polític, impulsat des de baix i propagat de forma transversal.

En la segona part de l’assaig a allò que, com sabran els lectors del bloc, tant ens agrada: les enquestes. Nosaltres hem treballat i hem vist les dades milions de vegades. Però cada cop que les mirem ens segueixen il·lustrant allò que ha passat d’una forma esfereïdora: l’any 2005 aquells que volien un Estat propi (en la pregunta de preferències territorials), segons les enquestes, eren el 12% de la població. L’any 2013 són més del 46%. I segueix creixent. Les enquestes ens diuen que això és un fenomen que ve de lluny i no és flor d’un estiu.

En la tercera part de l’assaig expliquem que aquest creixement ha anat amb paral·lel al discurs legitimador del dret a decidir. En aquest apartat ens endinsem en les teories del dret a decidir i ho fem des d’un punt de vista teòric i mirant allò que s’ha dit fora les nostres fronteres. En un moment clau pel país, és bo saber com des de les universitats es justifiquen aquests processos.

Algú deia fa un temps que potser la lliçó més important de la història és que ningú aprèn les lliçons de la història. El catalanisme fa anys, segles, que busca l’objectiu de convertir l’Estat espanyol en un Estat més amable a la realitat nacional catalana. Hem fracassat i hem persistit en l’error moltes vegades. Sembla que, per fi, n’hem après.

[Marc Sanjaume] Seria agosarat dir que hi hem arribat tot sols fins aquí. Si hem guanyat aquest premi no ho hem fet només per mèrits propis sinó també perquè hem tingut bons mestres. Hem tingut: unes famílies que ens han ensenyat a estimar el país i la nostra cultura; unes parelles que ens han donat suport mentre fèiem feina; uns  professors que ens han guiat per exemple en la confecció dels nostres doctorats (que n’hi ha que encara hem d’acabar) des de la seva categoria intel·lectual  i, també, uns investigadors joves que han estat referents per a nosaltres els darrers anys com ara l’Abel Escribà o la Tània Verge, per exemple. Gràcies a tot això, més un gran esforç per analitzar la política del nostre país, pensem que és el que ens ha dut a aquest Premi.

El tancament de l’obra el fem amb una certa indeterminació, amb un no se sap mai, una prudència que potser ens arriba del cap, de l’escepticisme del politòleg. Ens mullem ben just per dir que som en una cruïlla pel país. Una cruïlla que hi arribem venint de molt enrere. Alguns han dit que és conjuntural, flor d’un dia, nosaltres defensem que no: que hem arribat a un final de cicle i que el catalanisme es planteja seriosament escenaris que no s’havia plantejat mai. Aquest plantejament, com deia, ve d’enrere però també és fruit de constatar que hi ha una frustració, una decepció, amb un Estat que enlloc de protegir-nos i fer-nos més pròspers ens ha menystingut. Ens mullem fins aquí, doncs.

Però deixin-me dir una cosa amb el cor. Esperem que aquesta cruïlla de país, que és on comença i acaba la nostra obra, quedi enrera aviat. Volem, de tot cor,  que el proper Premi Irla el del 2014 no hagi de guardonar una obra sobre una cruïlla (o un atzucac) o de com saltar una paret, o de com estar a un pam de no sé què o de com gestionar la frustració per anhelar un projecte polític inabastable.

Desitgem que el proper Irla guardoni una obra que pugui certificar que vivim en un país nou, lliure i pròsper. Visca la terra.”

Catalunya: causa justa

divendres, 31/05/2013

La secessió de Catalunya ha esdevingut una causa justa fins i tot per un dels teòrics més populars, i restrictius, del dret de secessió: Allen Buchanan. Ho diu al pròleg que acompanya l’edició en castellà del seu llibre més citat (que apareixerà el proper 6 de juny): sota determinades circumstàncies fins i tot la via unilateralista estaria justificada.

Dret moral a la secessió

El dret moral a la independència s’ha teoritzat de tres maneres diferents. En primer lloc,  des del nacionalisme: ser una nació dóna dret a tenir un Estat. En segon lloc des de la democràcia: una majoria (clara) a favor de tenir un Estat legitima per a tenir-lo. En tercer lloc des de la causa justa: patir determinades injustícies justifica la creació de l’Estat propi. Mentre les dues primeres raons donen un dret a priori a la secessió, la tercera donaria un dret a la secessió com un remei a la injustícia. Ho hem explicat amb més detall aquí.

Per què no un dret primari?

La por a la fragmentació i a la inestabilitat, juntament amb la defensa aferrissada de l’status quo, han provocat que les teories de dret primari sovint siguin rebutjades. S’argumenta que si només cal una majoria a favor de la independència les fronteres es podrien variar diàriament i el debat democràtic quedaria alterat per una por constant a la pèrdua de part de la comunitat. D’altra banda, seguir fil per randa la doctrina nacionalista duria a conseqüències perilloses: qui decidiria quins són els límits de la nació? Podria Sèrbia (re)ocupar Kosovo per formar part del territori històric? No discutirem aquí aquestes crítiques, que compartim només parcialment.

Una causa justa

La secessió, generalment, s’ha legitimitat des de fora del dret primari: s’ha plantejat com una solució a una situació d’injustícia. El mateix Buchanan solia restringir  la “causa justa” de la secessió bàsicament a annexions militars, situacions colonials o genocidis. Per a la resta de casos la independització no estava permesa (a la teoria). Per això l’anàlisi del cas català al seu nou llibre representa una novetat: Buchanan aplica les quatre condicions de causa justa de la seva teoria a Catalunya i considera que n’hi ha dues que podrien legitimar la independència.

1) Vulneració massiva DDHH. A Catalunya no estem en una situació de guerra i per tant l’autor rebutja aquesta possibilitat de justificació que reserva per casos greus (per exemple: Sudan del Sud).

2) Annexió injusta. L’ocupació militar de Catalunya va succeïr fa masses anys per a Buchanan, que la situa a la Guerra de Successió.  Per tant, rebutja aquesta argument.

3) Redistribució injusta. Buchanan troba exagerat el lema “Espanya ens roba” però en canvi es planteja en quines situacions la redistribució pot resultar injusta. Així, aclareix que una redistribució justa ha de ser “progressiva i coherent”, tot i la dificultat d’establir criteris, Buchanan considera que l’estat espanyol no està complint aquesta condició.  Precisament ahir el professor Félix Ovejero argumentava contra aquesta idea i el replicava en Lluís Pérez.

4) Vulneració acords intraestatals.  D’altra banda, fa referència a la sentència del TC sobre l’Estatut i a les invasions de competències per apuntar que si el Govern de Madrid no es compromet a respectar les competències i l’autogovern pactat amb Catalunya també s’incompleix aquesta condició.

Mediació UE

Buchanan, però, no dóna suport a una secessió unilateral, a priori, sinó a una solució pactada entre les parts que hauria de comptar amb la mediació de la UE. Ara bé, si Madrid no accepta una solució amb un autogovern significatiu i que no pugui ser intervingut, afegit a una fiscalitat justa, per a Buchanan la legitimitat d’una secessió “no consensuada” augmentaria.

Falsedats contra la independència (II)

divendres, 24/05/2013

Una idea recurrent contra les demandes del catalanisme és presentar-lo com un instrument inventat i en benefici de la burgesia autòctona. Deixant de banda el debat històric sobre la qüestió (l’inicià Solé Tura aquí i en féu una contundent rèplica Josep Fontana), l’argument  “clàssic” és el següent: 1) La burgesia vol preservar el seu poder; 2) Per tal de fer-ho s’inventa un relat que crea una “espiral del silenci” gràcies a que disposa dels mitjans pel fet de ser una classe avantatjada i coarta les possibilitats d’expressar-se de forma real; 3) Això crea fractures socials amb danys irreparables.

L’últim exemple d’aquest argument clàssic el trobem en l’article “Destino Ítaca: ¿Estamos ya todos a bordo?”. L’altre dia (aquí) ja  assenyalàvem la manca d’arguments teòrics i empírics per a provar l’existència d’aquesta espiral.

Però suposem que aquesta espiral existeix. Suposem també que els autors han realitzat una anàlisi de l’espiral del silenci i han constatat que existeix: és a dir, que només hi ha un discurs dominant, que les elits polítiques (totes? Les majoritàries? La burgesia també?) el propaguen, que els independentistes sempre poden dir el que volen, sigui al Priorat o a Cornellà, i que aquells que no volen votar en referèndum o a favor de la secessió (no deixen massa clar de quina de les dues coses estem parlant), no es poden expressar mai per por a “represàlies” (cognitives), independentment dels amics, el lloc de residència o el mitjà de comunicació que llegeixen. Assumim, per tant, que tot això passa i que Catalunya viu sota els efectes d’una “espiral del silenci”.

La segona pregunta que ens hem de fer és: a qui afecta? En principi, l’espiral hauria d’afectar a una gran majoria. Però en l’article es fa la següent afirmació:

No son necesarios análisis estadísticos particularmente complejos para evidenciar las grandes fracturas socio-económicas y etno-lingüísticas que atraviesan a la sociedad catalana en relación a los aspectos identitarios.

En base a aquesta afirmació, els autors de l’article relacionaven ingressos, llengua i classe social amb suport a diferents models territorials (curiosament, no analitzen els aspectes identitaris dels quals parlen), arribant a la conclusió que, en efecte, l’espiral del silenci existeix i, per tant, hi ha “un elevat grau de dissociació entre les opinions d’amplis segments de la societat catalana i el discurs nacionalista majoritari”.

Ara bé, una anàlisi demoscòpica tan senzilla com la que fan els autors no és capaç d’identificar correctament els mecanismes que expliquen el suport a la independència i aquesta suposada fractura social. Per fer-ho, i perquè no se’ns pugui acusar d’utilitzar bases de dades esbiaixades (queda pendent un article sobre el tan comentat biaix del CEO enfront del CIS), emprem per la rèplica la mateixa base de dades dels autors i codifiquem les variables com ells ho han fet (desafortunadament la variable classe obrera/classe mitja-alta no l’hem poguda repetir perquè no expliquen com està construïda).

Les dades mostren que no és només una qüestió tan senzilla de “correlació no implica causalitat”, sinó que l’explicació que elaboren és probablement errònia.  Així, abans d’ensenyar dades, en primer lloc ens agradaria fer un apunt teòric: La classe social es defineix per una combinació de diversos elements, des de materials, culturals a estructurals. No hi ha consens en quins indicadors utilitzar, però és sabut que només utilitzar els ingressos pot conduir a errors importants. Els autors ho passen per alt.

Dit això, per començar, fem una regressió multinomial amb la variable dependent suport a diferents models territorials (regió, comunitat autònoma, estat federal i independència) i una única variable independent, ingressos. Una anàlisi per circumscripcions ja ens permet veure com, malgrat que l’efecte és significatiu, aquest és molt menys intens a les comarques de Lleida i Girona. En aquestes, les classes baixes no necessàriament estan tan directament identificades amb un perfil tan específic com el de Barcelona i Tarragona.  Tot i aquests primers resultats, seguim assumint que els autors del citat article tenen raó amb tot allò que ja hem dit i, a més, assumim que la seva teoria se centra, sobretot, en aquestes dues circumscripcions (i, a més, en les poblacions grans).

Qualsevol observador mínimament entès en estadística però entendrà que una regressió amb una sola variable independent pot tenir molts elements que hi introdueixin soroll. Per aquest motiu doncs, introduïm una sèrie de variables de control en la regressió multinomial (en concret, edat, sexe, formació, identificació nacional subjectiva,  lloc de naixement de l’entrevistat, cohorts i mida del municipi). Deixem com a categoria de referència en aquesta regressió els que volen que Catalunya sigui una regió d’Espanya.

Tot seguit, realitzem un gràfic dels valors predits per ingressos. Com observarà el lector, les diferències entre els tres primers grups no són estadísticament significatives. És a dir, si comparem els entrevistats els membres de la família del qual tenen ingressos de menys de 1200€ al mes i els que tenen ingressos de menys de 2400€, no hi ha diferències significatives. És només quan considerem els ingressos majors de 2400€ (que representen tan sols el 15,7% de la mostra) que les diferències són significatives. I només en relació als de menys de 1200€!

ingressos.png

Tot i que la relació entre els ingressos i el suport a la independència no sembla ser especialment rellevant, hem volgut continuar indagant sobre el tema per poder refinar una mica l’argument. Així, per trobar alguns efectes interessants en relació als ingressos hem de complicar una mica més l’anàlisi del que ho fan Marí-Klose i Moreno.

Una sèrie d’anàlisis multivariants ens dibuixen un quadre molt més complex. Per exemple, si ens fixem en l’origen de la persona, veiem com hi ha diferències entre aquells nascuts a Catalunya i aquells nascuts a la resta de l’Estat. Ara bé, de nou, si ens fixem només en aquells nascuts a la resta de l’Estat, no s’observen diferències per ingressos, tot i que de nou es visualitza una certa tendència (lamentablement la N és massa petita per observar diferències significatives). Entre els nascuts a Catalunya la pendent en funció dels ingressos és força similar, però en aquest cas els intervals de confiança són més estrets i per tant les diferències són significatives, però de nou entre les persones amb ingressos de menys de 1.200€ i les de més de 2.400€ al mes.

naixement.png

Sembla ser doncs que els ingressos podrien determinar una petita part del suport a la independència. Amb tot però, els gràfics que hem presentat en aquest article, creiem, no dibuixen la societat terriblement fragmentada que ens pintaven Marí-Klose i Moreno. De fet, ens fan pensar en d’altres qüestions: els ingressos determinen –i en molta major mesura que en el cas de la independència!– el suport a partits d’esquerres i de dretes. No genera això també fragmentació en una societat? No hi ha sectors que queden temporalment perjudicats per l’ascens al poder d’uns partits o d’altres? I hauria espiral del silenci en aquest darrer cas?

El patró del suport al model territorial en base a la “classe social” (tal com l’entenen els sociòlegs citats) oblida però, nombrosos factors.  Si un aspecte a Catalunya genera estudis a dojo, és el suport a una eventual independència o als models territorials. Per exemple, l’estudi de Jordi Muñoz i Raül Tormos indica que el suport al model territorial es deu a raons identitàries i instrumentals i que elements de naturalesa “etno-lingüística” (per utilitzar la seva terminologia) tenen un impacte gairebé nul. Identitat nacional subjectiva i partits: dues variables clàssiques en aquest camp que els autors de l’article obvien.

Les dades que utilitzem (i utilitzen) mostren també aquest patró. Per tant, fins i tot si assumint que l’espiral del silenci existeix, que afecta sobretot a les persones de Tarragona i Barcelona, a castellanoparlants i a persones nascudes fora de Catalunya, els ingressos (“classe social”, que en diuen ells) expliquen una part petita de la història (seria, d’altra banda, una espiral del silenci curiós: afectaria només a uns quants dels que, a més, sostenen l’opinió minoritària…). Ans al contrari, els estudis que s’han fet fins ara indiquen que la qüestió té molt més a veure amb el debat polític, i particularment amb la polarització de la dimensió nacional i en com aquesta polarització interactua amb actituds individuals.

Finalment, (i ja sabem que trenquem una norma autoimposada) ens agradaria donar la nostra opinió respecte la qüestió: ja fa anys que s’escriuen, de tant en tant, articles com aquest. El patró d’aquests escrits és sempre el mateix: 1) Les classes benestants/elits polítiques/governants “catalaníssimes” volen mantenir el poder i s’inventen una espiral del silenci, normalment fent servir TV3 i subvencionant a tothom i a tothora; 2) les classes populars i més perjudicades (“espanyolíssimes”) no es poden expressar i no estan representades; 3) ergo, això afecta al PSC que, dominat també per l’espiral, perd votants a causa de la seva deriva catalanista. Si l’objectiu és el punt 3 i volen que el PSC s’espanyolitzi, es tracta d’una opinió totalment respectable i aquí nosaltres poc hi tenim a dir.

Si l’objectiu és estudiar els punts 1 i 2, la nostra modesta opinió és que la ciència política no pot caure en postracionalitzar allò que a un li agradaria que passés. Això amaga les nombroses i apassionants preguntes que encara convé respondre. Per sort, fa temps que la ciència política a Catalunya segueix aquest camí: el de construir mecanismes analítics rigorosos d’anàlisi de l’actualitat. Per exemple, en un article que esmentàvem de Fernández i López, es parlava de “marcs cognitius” a l’hora d’entendre el comportament diferencial dels votants catalans. A partir d’aquí, podem discutir: com mesurem el marc cognitiu? Què explica i què no? Què fa que es canviï? O, en una línia semblant, podem trobar altres preguntes interessants. Per exemple, per què hi ha una important correlació entre incrementar l’educació i donar suport a la secessió? De quina manera els partits (i quins d’ells) han fet virar, cap una banda i altra, les preferències territorials? O, encara més provocatiu, per què el trencament de l’abstenció diferencial ha deixat als defensors d’aquesta idea sense el seu mite de referència?

Moltes preguntes que, al nostre entendre, mereixen ser investigades per tal d’oferir una resposta convincent. Som molts el que hi intentem aportar el nostre petit gra de sorra.

Falsedats contra el dret a decidir (I)

dimecres, 22/05/2013

Fa pocs dies els acadèmics Pau Marí-Klose i Francisco i Javier Moreno Fuentes signaven a Agenda Pública un article crític amb el procés pel dret a decidir. Ja hem comentat més d’una vegada que celebrem cada contribució al debat públic i especialment les que es fan des del coneixement acadèmic en aquests temes. Acadèmics com Marí-Klose i Moreno són un referent de primer ordre per a nosaltres. Ara bé, no podem estar menys d’acord amb un article que partint de premisses dubtoses arriba a conclusions que, des del nostre punt de vista, són falses i esbiaixades. Aquí abordarem les premisses de les que parteixen i discutirem la primera de les dues tesis que presenten els autors (posteriorment abordarem la segona).

Premisses falses

El punt de partida del raonament de Marí-Klose i Moreno és un argument recurrent: (1) la majoria sobiranista és una narrativa més que no pas un fet real. (2) Allò que “hauríem de” prendre’ns seriosament són les necessitats “reals” de les persones: desocupació, vulnerabilitat socio-econòmica, deteriorament dels serveis públics, etc.  

Resposta: (1) La primera afirmació és falsa: unes eleccions amb una participació récord (67,76%) atorgaren majoria als partits favorables al dret a decidir (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, CUP, 107/135 diputats) i també als partits favorables a l’Estat propi (87/135 diputats). Aquesta majoria es va materialitzar en una moció que assolí el suport d’una majoria amplíssima de la cambra a favor del dret a decidir i una solució pactada (104/135 diputats).

Hom podria objectar que a) la majoria sobiranista és heterogènia pel que fa els objectius; b) el 32,24% de catalans que no van anar a les urnes potser són tots contraris al procés; c) que els votants estaven alienats per un “espiral del silenci” comunicatiu que no els permetia veure la realitat i votaren (o no votaren) “erròniament”; d) els suports als partits sobiranistes no volien tots el dret a decidir, només una part dels votants de cada partit volia engegar el procés pel dret a decidir.

Nosaltres admetem (a), del PSC (contrari a la independència i dubtós amb el dret a decidir) a la CUP, hi va una gamma cromàtica enorme. Pel que fa (b) resultaria estrany si fem cas de les enquestes, més aviat serien persones que no estan interessades en la política, i sí, per abstenció diferencial n’hi poden haver que no se senten part de la política catalana i, fins i tot, estan en contra del procés (a més, ja vàrem mostrar aquí que l’abstenció diferencial va caure l’any 2010 i no el 2012). Jaume López i Xavier Fernández han analitzat els marcs cognitius en relació a l’abstenció en aquesta línia. Ara bé, aquests abstencionistes diferencials no voten perquè estan ‘contaminats’ d’una narrativa catalanista o per qüestió de marc cognitiu? L’objecció (c) l’abordarem després. Sobre l’objecció (d) podem esperar a les properes eleccions a veure si l’electorat català castiga els partits majoritaris per ser massa independentistes. A quin país del món tots els votants de cada partit voten per un únic tema? Amb l’excepció del PSC la resta de formacions sobiranistes eren molt explícites als seus programes.

Resposta (2) La segona afirmació -allò que “hauríem de” prendre’ns seriosament són les necessitats “reals” de les persones: desocupació, vulnerabilitat socio-econòmica, deteriorament dels serveis públics, etc.- és purament ideològica i també és falsa.

En primer lloc, un partit o govern pot decidir que dóna prioritat a aspectes com ara la cultura i/o la reivindicació del reconeixement nacional i situar en un ordre secundari les qüestions de redistribució socioeconòmica. Sense que això hagi de satisfer en el conjunt de l’electorat, és evident que es tracta d’una decisió política i els ciutadans tenim mecanismes per evitar que això torni a passar en les següents eleccions.

En segon lloc, és fals perquè el sobiranisme català ha explicat per activa i per passiva que el dèficit fiscal i les polítiques econòmiques de l’Estat són, en part, responsables de la situació en què ens trobem. Estat propi i polítiques socioeconòmiques van de la mà a la “narrativa” que desagrada Marí-Klose i Moreno. Caldria, doncs, que filessin més prim amb aquest argument. Vegin per exemple la relació entre deute i dèficit fiscal en aquest article del professor Carles Boix.

Tesis falses

La teoria de l’“espiral del silenci”, construïda per l’acadèmica alemanya Elisabeth Noelle-Neumann fonamenta una part de les tesis de l’article més enllà de les (falses) premisses.

Segons els autors el que passa a Catalunya seria allò que Noelle-Neuman anomena “una auto-supressió de les narratives alternatives com un producte de la por dels individus i els grups socials dissidents”. La clau d’aquesta teoria són, primer, els mitjans de comunicació que conformen l’opinió pública d’un país i, segon, el fet que promouen un sentiment d’amenaça i por d’isolació d’acord amb la teoria de Noelle-Neuman. 

Resposta (1) El primer argument el podem comprovar amb el consum de mitjans a Catalunya. Tal com ens mostren les dades (l’audiència de mitjans a Catalunya) resulta dubtós pretendre atribuir un espiral del silenci a una societat amb un consum de mitjans plural. Per exemple en televisió: TV3, Antena3, Tele5 i TV1 gairebé empaten en audiència (Quines expressen punts de vista favorables al procés? No cal comentar-ho).  Val a dir que aquí no hi ha inclòs internet, que encara facilita més l’accés a la pluralitat informativa.

Un apunt important és allò que l’Anuari de la Grup de Periodistes Ramon Barnils assenyalava l’any passat: els mitjans de comunicació contraris a l’Estat propi no havien dedicat ni un minut a donar veu als arguments contra la independència de Catalunya. La gran quantitat d’informació disponible en aquests mitjans se centrava en deslegitimar el procés per celebrar un referèndum en la línia de l’article de Marí-Klose i Moreno (generalment, i per desgràcia, des d’un nivell i un to molt més baixos).

Resposta (2) Però si se’ns permet l’atreviment, allò que realment preocupa a Marí-Klose i Moreno és si hi ha una atmosfera d’amenaça i por d’isolació. Aquesta tesi no és nova a l’esfera pública espanyola: ha estat un argument recurrent no només a casa nostra sinó sobretot al País Basc a causa del conflicte armat. Es podria demostrar el mateix a Catalunya? La nostra opinió és que no. L’estructura de mitjans de comunicació accessibles a Catalunya és plural i permet expressar opinions diverses sobre el procés independentista, si més no en la mesura que ho són les democràcies occidentals. On han succeït aquestes coaccions als contraris a la independència?

En tot cas, en aquest argument, donem la raó Marí-Klose i Moreno en dos aspectes: a) és fonamental que la pluralitat d’opinions es mantingui i es millori als mitjans de comunicació. b) Allò que Noelle-Neuman assenyala com la “ignorància del pluralisme” per part de la majoria, és un risc que no ens podem permetre que ocorri a casa nostra ja que cal estar al corrent de l’estat d’opinió del país i no pas de l’esfera de comunicació pròpia que sovint és esbiaxiada.

La nostra tesi: no és precisament la deslegitimació sistemàtica del Govern català i el catalanisme per convocar una consulta sobre el futur del país el veritable problema en aquest debat? Allò que realment empeny a no formular els arguments contraris a la secessió és precisament la negació de l’existència d’una comunitat política (un poble, una nació, el que sigui) a Catalunya que vol decidir el seu futur. No seria més fàcil acceptar el dret a decidir i posar-se a discutir els avantatges i inconvenients de la independència? Quins són els arguments en contra la independència de Marí-Klose i Moreno? Podria ser que la manca d’arguments en contra la independència porti els intel·lectuals a carregar contra el dret a decidir?

Nota: en el següent article abordarem la segona tesi: el suposat elitisme del catalanisme, caricaturitzat per Marí-Klose i Moreno com un moviment de la burgesia.

L’autonomia catalana al Trentí-Tirol del Sud

dijous, 16/05/2013

El passat dilluns ens van convidar a Trento (Itàlia) per debatre sobre l’autonomia i les relacions amb la UE en el marc d’un cicle de conferències organitzat per una fundació local. La taula rodona en que vam participar, en un magnífic centre cultural, es centrava en quatre casos: les dues províncies autònomes que acollien l’esdeveniment Trento i el Tirol del Sud (que comparteixen una mateixa regió Trentino- Tirol del Sud); Catalunya i Escòcia. Tot i que la taula rodona no fou estrictament acadèmica ja que estava pensada per un públic generalista les exposicions dels altres ponents (Simone Penasa, Elisabeth Alber i Dani Cetrà) foren d’un gran nivell, fet que va permetre debatre (durant i després de l’acte) les principals diferències i punts en comú entre les autonomies d’aquestes regions i nacions sense estat europees. Ens van cridar l’atenció molts aspectes sobre els altres casos però també sobre les comparacions establertes.

Evolució i un disseny institucional. L’evolució de la regió del Trentino-Tirol del Sud és extremadament peculiar. L’acord bilateral entre el Govern italià i l’austríac al final de la Segona Guerra Mundial, acord De Gasperi-Gruber  del 1946, va fer que la República italiana conservés el territori de l’antiga regió unitària del Tirol que havia annexionat a la Primera Guerra Mundial i italianitzat durant l’etapa feixista de Mussolini. Ara bé, com que la regió incorporà també el Trentí (majoritàriament italianòfona) l’autonomia fou insuficient per als germanòfons. Després d’un conflicte ètnic força exacerbat per diverses accions terroristes, el 1972 el Govern italià donà autonomia a les dues províncies amb un segon Estatut d’Autonomia. Aquestes establiren mecanismes consociacionals (quotes per a les minories, rotació de càrrecs, rotació de la capitalitat) dins la seva pròpia autonomia i però també a nivell regional. Paulatinament, però, la regió ha anat quedant buida de competències que s’han anat transferint a les províncies, la reforma territorial de la República italiana del 2001 va acabar de buidar-la de competències amb un tercer Estatut. Actualment les províncies del Tirol del Sud i del Trentí legislen sobre la majoria de matèries excepte seguretat, defensa, relacions exteriors o política monetària (bàsicament en mans de la UE). El 90% dels impostos són gestionats per les províncies, aquestes doncs tenen força més autonomia que Catalunya o Escòcia. 

Autonomia i moderació. Fins fa poc, aquesta evolució de l’autonomia s’havia considerat un èxit ja que havia deixat enrere les tensions ètniques que amenaçaven l’estabilitat de la zona i havia satisfet bona part dels tirolesos que apostaven per una defensa de l’autonomia tot reivindicant algunes competències. Ara bé, la crisi econòmica i institucional que ha afectat la política italiana dels darrers temps sembla que també ha esquitxat a la hegemonia tradicional de l’SVP al Tirol del Sud. A les darreres eleccions l’SVP, que governa la regió des del final de la Segona Guerra Mundial, va concórrer de la mà del Partit Democràtic. Aquesta decisió, juntament, amb un programa “moderat” i l’erosió del govern provincial ha fet avançar les posicions dels secessionistes/irredemptistes minoritaris agrupats al partit Llibertari i a la Lliga Nord (tots dos d’extrema dreta).

Vents recentralitzadors. Els secessionistes han utilitzat la crisi econòmica, que igual que a Espanya està impulsant tendències recentralitzadores des de la capital, per rellançar les seves demandes (l’Andreu Orte publicà un capítol sobre resimetrització a Itàlia aquí). Les retallades que ja va promoure el Govern de Monti han generat els darrers anys un augment important del suport a a la secessió i mobilitzacions ciutadanes com ara una onada de consultes similar a la que vam viure a casa nostra per reivindicar el dret a l’autodeterminació. Ara bé, en el cas del Tirol del Sud, d’una banda, les demandes secessionistes solen confondre’s amb les reivindicacions irredemptistes de reunificació amb el Tirol del Nord i per tant amb Àustria. D’altra banda, els principals partits secessionistes se situen a l’extrema dreta com ja hem comentat. El Tirol del Sud és una de les regions més riques d’Europa amb PIB per càpita equivalent al 160% de la mitjana UE-25.

El procés escocès.  Bona part de les intervencions i preguntes del públic se les va endur el procés escocès cap al referèndum d’independència (que explicà en Daniel Cetrà). No són pocs els secessionistes tirolesos que s’emmirallen en el referèndum escocès. Però les darreres enquestes no són bons auguris per a l’SNP ja que aquest ha vist com, fins i tot després de l’inici de la campanya a favor de la secessió un cop fixada la data del referèndum (18 de setembre del 2014) el suport a la secessió ha baixat diversos punts fins a situar-se al voltant del 30%. A ningú se li escapa que la majoria absoluta de l’SNP (i l’ampli suport que manté en intenció de vot) no s’explicà tota, ni de bon tros, pel seu programa independentista. Els queda un any i mig per revertir la situació si volen una Escòcia independent. 

Imatge: www.gardalake.com  

El demos, el krátos i el respecte a l’imperi de la llei

dijous, 9/05/2013

Menys de mig any després de l’aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració de Sobirania, el Tribunal Constitucional espanyol l’ha suspesa cautelarment, després d’acceptar a tràmit la impugnació presentada per l’Advocat de l’Estat a petició del govern espanyol. Cal dir d’entrada, doncs, que la Declaració de Sobirania no ha estat (encara) declarada inconstitucional: el que TC ha fet ha sigut suspendre-la adduint la possibilitat que la Declaració sigui inconstitucional, tot prenent-se un temps (cinc mesos) per prendre una decisió al respecte. Tanmateix, tant a través de les xarxes socials com en els posicionaments de les diferents forces polítiques, s’ha estès una crítica més o menys explícita a aquesta suspensió cautelar, titllant-la “d’antidemocràtica.” Una crítica que ja va ser present durant els dies posteriors a la sentència del TC espanyol sobre l’Estatut de Catalunya, en que s’insistia en la idea que un grapat de jutges no podien retallar la voluntat de tot un poble.

Aquestes crítiques encerten l’objectiu per motius equivocats. En principi, la revisió judicial de la constitucionalitat de les lleis és un principi tan antic com la democràcia mateixa, trobant els seus precedents en procediments com la graphē paranómōn de la democràcia atenenca. L’objectiu és assegurar que una majoria circumstancial no pugui alterar les regles del joc democràtic de manera arbitrària i en contra d’una minoria desprotegida; per tant, no es tracta de limitar la democràcia, sinó d’assegurar que aquesta no degenera en una tirania de la majoria. Dit això, les successives revisions que el TC ha anat fent de diferents aspectes lligats a l’autogovern català no suposen un contrapès a una majoria exaltada a nivell de l’Estat espanyol, sinó tot el contrari: el que el TC fa és rebaixar un dels límits que la majoria de la societat espanyola troba a l’hora de tractar les seves minories nacionals, a saber, l’autogovern i les institucions autonòmiques d’aquestes minories.

El problema de fons és la falta d’acord en la definició de quin és el demos (poble) que institueix el krátos (govern) tot conformant la democràcia (el govern del poble), i la resistència del TC a considerar aquesta falta d’acord com el que és: un problema pre-constitucional, i per tant de naturalesa purament política, no jurídica. El recurs de l’advocat de l’Estat, que té tots els números per ser àmpliament acceptada pel TC, diu clarament que la Declaració de Sobirania és un desafiament obert a la Constitució perquè atorga a Catalunya la possibilitat de convertir-se en poder constituent, qualitat que només correspon al poble espanyol en el seu conjunt. I punt. Aquest “i punt” és una part fonamental de l’argument, perquè algú podria legítimament preguntar-se si no hi ha un un exercici de lògica circular en això de dir que el poble espanyol és sobirà perquè ho diu la Constitució i que la Constitució ha de ser obeïda perquè la va votar el poble espanyol, que és sobirà.

És interessant, aquí, fer un exercici de política comparada. Preguntat a finals dels 90 sobre un tema similar (la possibilitat de la secessió unilateral del Quebec), el Tribunal Suprem del Canadà (equivalent al TC espanyol) va ser prou equitatiu com per afirmar que, si bé el Quebec no tenia un dret constitucional a separar-se unilateralment del Canadà, d’altra banda la Constitució no es podia reduir a la seva lletra, sinó que calia tenir en compte alguns valors subjacents, com ara la democràcia, el federalisme, la protecció de les minories i l’imperi de la llei. Segons aquests principis, la formació d’una majoria clarament secessionista al Quebec significaria l’aparició d’un pol de legitimitat democràtica diferent del que constitueix Canadà en el seu conjunt; i el desacord elemental entre ambdós pols sobre el futur del Quebec i del Canadà els obligaria a negociar de bona fe la possibilitat d’una secessió acordada.

El TS canadenc arriba tan lluny com per dir que aquells que es preocupen del respecte a l’imperi de la llei no poden restar indiferents a la necessitat d’actuar conforme a aquests principis subjacents a la Constitució, que són els que ajuden a mantenir i fomentar un ambient en que l’imperi de la llei pugui florir. I això és precisament el que el TC espanyol ni està fent ara, ni està fent des de fa anys en relació a Catalunya. Enlloc de recordar que les reivindicacions del gruix del catalanisme es refereixen a la definició del demos, que és un problema pre-constitucional, els magistrats del TC insisteixen en encabir-les a la força dins el relat constitucional propi del nacionalisme espanyol, en que la unitat d’Espanya és un principi superior a la protecció de les minories o el respecte al principi democràtic. Un relat, per descomptat, que fa segles que és contestat pel gruix de la societat catalana. Quan una institució com el TC està tan esbiaixada cap a un dels bàndols d’una discussió pre-constitucional com aquesta, perd la seva legitimitat per erigir-se en àrbitre. I força, doncs, a un dels participants a escollir entre rendir-se o trencar les regles del joc.

Realment, en un ambient així és impossible que floreixi el respecte a l’imperi de la llei. Catalunya camina cap a un escenari en que haurà de triar entre la seva voluntat democràtica i la legalitat constitucional, una tria que no hauria hagut de fer si el TC espanyol hagués mirat de trobar una fórmula conciliadora entre ambdós valors tal i com va fer el TS canadenc davant les aspiracions del sobiranisme quebequès. En un escenari així, en que els àrbitres són jugadors, no és gaire raonable demanar respecte per les regles del joc. Cal insistir: podria haver sigut d’una altra manera.

Els partidaris del dret a no decidir

dimarts , 7/05/2013

Que el futur del país l’han de decidir els seus ciutadans és avui una idea àmplia i transversal. La potència del dret a decidir ha calat arreu i és un concepte que va més enllà del vot afirmatiu o negatiu en un eventual referèndum. Fins i tot entre persones que es decantarien pel no, sectors diversos conflueixen en un aspecte vist com a troncal: l’estatus polític el decidiran els catalans democràticament.

Ara bé, no tothom combrega amb aquest principi. Segons una enquesta del GESOP publicada al gener per El Periódico , un 26% dels ciutadans de Catalunya s’oposaven a celebrar la consulta sobre la independència el 2014.

Seguir llegint l’article aquí [accés Premium]

 

La Catalunya de l’empat tècnic

dimarts , 30/04/2013

Fa uns dies vàrem realitzar un càlcul que combinava resultats electorals i dades d’enquestes per aproximar-nos d’una forma més acurada als resultats “reals” en un eventual referèndum per la independència. Com podeu llegir aquí, la nostra estimació establia que el 59,6% de catalans hi votaria a favor i el 40,4% hi votaria en contra.

Seguint la metodologia emprada, avui volem donar un pas més. Com bé sap el lector, les enquestes tenen sempre un marge d’incertesa. Un marge d’error. Ens permeten fer una fotografia de com estan les coses, però el producte resultant és una imatge un pèl borrosa.

En l’article de l’altre dia vàrem oferir un mapa amb els resultats d’un eventual referèndum per municipi. En aquest sentit, un cop hem treballat una mica més les dades, hem vist que hi ha alguns municipis on, virtualment, s’hi produeix un empat tècnic. Es tracta de llocs on el nostre model prediu la victòria del Sí o del No, però els resultats estan prou igualats com per deixar lloc a la incertesa.

De quins municipis es tracta? En el primer dels mapes que avui presentem hi ha marcats en color vermell els 93 municpis en què detectem un empat tècnic (són aquells municipis en els quals la resta dels vots a favor i dels vots en contra resulta amb un balanç a favor o en contra de la independència de +/- 10%). Aquestes poblacions, malgrat representar tan sols el 9,8% dels municipis de Catalunya, inclouen el 40% de l’electorat. Si voleu, podeu descarregar-vos la llista de municipis “indecisos” aquí).

Municipis indecisos.PNG

El lector notarà que aquest marge de vots de fins a +/- 10% a favor de la independència és un marge molt elevat. Per què ho fem això? Simplement perquè en tots els municipis hi ha un percentatge rellevant de persones que d’acord amb els càlculs s’abstindrien però que en un eventual referèndum podrien acabar votant.

Per això hem fet uns nous càlculs, en aquest cas extremadament conservadors: hem assumit que totes les persones que s’abstenen votarien en contra de la independència (sí, és un supòsit molt agosarat que en cap cas es compliria). A partir d’aquí, hem restat del percentatge de vots a favor de la independència i els percentatges de vots en contra i d’abstencions. Els resultats obtinguts presenten la següent distribució en un histograma. Les dades ens tornen a  confirmar que la gran majoria de municipis de Catalunya (en particular 753 dels 947 que hi ha, és a dir, el 79,5%) són municipis on el vot a favor sempre seria més elevat que el vot en contra, fins i tot en el supòsit que tota l’abstenció s’activés en contra de la secessió.

hist diffavorresta.PNG

Això mapificat presenta la següent distribució. Com veiem, el nombre de municpis augmenta (fins a 194) i, molt rellevantment, Barcelona i tots els municipis de l’entorn esdevenen de color vermell.

Municipis indecisos abstenció.PNG

Doncs bé, malgrat que aquests muncipis representen una mica menys del 21% del total de Catalunya, en termes de població allotgen el 73,8% dels habitants del país. Per tant, malgrat que a Catalunya hi ha relativament pocs municipis on el Sí podria perdre, fins i tot en cas que el No i les abstencions s’unissin, aquests municipis representen un percentatge de la població del país molt majoritària. De fet, gairebé tres de cada quatre catalans viuen en un municipi en el qual la unió dels vots en contra i de les abstencions podria superar el Sí.

Evidentment aquests són uns càlculs extremadament conservadors que no ens poden fer oblidar que  gairebé 6 de cada 10 catalans votarien a favor en una consulta. Amb tot, no podem obviar el fet que hi ha zones de Catalunya on l’abstencionisme (i el seu sentit del vot en un eventual referèndum) podrien posar en perill l’èxit d’una eventual consulta i que en determinats municipis existeix un empat tècnic virtual.

—————————————–

Aquest article és una extensió de la interessant discussió que vàrem mantenir el 20 d’abril passat en el transcurs d’una xerrada a Sant Llorenç de Morunys (organitzada per l’ANC Vall de Lord). De nou, la metodologia per a calcular el suport/rebuig a un referèndum la podeu trobar aquí.

Unionisme gentlemen

dilluns, 15/04/2013

La setmana passada ens visità el politòleg i polític canadenc Stéphane Dion convidat per la Fundació Canadà a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Famós per ser un dels homes que han inspirat la política de la claredat arran del referèndum secessionista al Quebec del 1995, Dion és un referent mundial sobre com afrontar l’independentisme en contextos democràtics. En la seva gira unionista de pocs dies, primer per Madrid i després per Barcelona, el professor quebequès s’ha reunit amb diversos polítics per oferir el seu punt de vista sobre la qüestió de la secessió. Això sí, en públic ha estat més aviat contingut pel que fa les relacions entre Catalunya i Espanya.

Ja hem parlat alguna vegada de Stéphan Dion i no sabem quina impressió deu haver causat (ens consta que s’ha reunit bàsicament amb personalitats contràries a la secessió, a l’ICAB només hi havia representants de Ciutadans) però de la seva conferència n’hem tret una conclusió: si d’una banda comparteix la majoria d’arguments unionistes amb els polítics espanyols (i catalans), de l’altra, la seva manera de pensar com afrontar l’independentisme és a anys llum de l’espanyola. 

En primer lloc, els arguments del canadenc contra el secessionisme “al món” són absolutament homologables als espanyols. En fa servir tres de manera recurrent.

Etnicisme excloent. Per a Dion la secessió del Quebec és essencialment motivada per la voluntat d’excloure més que no pas per la voluntat d’incloure. Així, la base de l’independentisme nacionalista francòfon seria la seva identitat única contraposada a la dels anglòfons i obligaria a triar una identitat per sobre de l’altra. Dion extrapola aquest argument i afirma que la secessió obliga a triar una identitat als ciutadans dels estats plurinacionals. Aquí oblida, entre d’altres coses, els esforços de l’independentisme quebequès per demostrar la seva vocació de bastir un Quebec intercultural o la dificultat de les resta del Canadà per incloure el reconeixement nacional del Quebec a nivell constitucional.

Fractura social. El corol·lari del darrer punt ve sol: els intents de secessió divideixen (identitàriament) la societat i és per això que s’han de tractar amb molta cautela. Aquí, una altra vegada, hi ha un menyspreu per les raons de la secessió, Dion evita sempre plantejar si un Estat hostil (si bé és cert que el Canadà ho és menys que Espanya) a les identitats minoritàries no divideix també segons les identitats reconegudes per l’Estat i les que no.

Fragmentació. Però l’argument estrella que Dion repeteix, també a les entrevistes que concedeix als mitjans (com aquesta a la Vanguardia), és la suposada fragmentació política ad infinitum que patiria el planeta terra si no s’aturessin les secessions (com han fet al Canadà). Aquí Dion sol basar-se en una dada dubtosa (falsa, ens atrevim a dir): que al món hi ha 4.000 grups nacionals sense estat i que en voldrien un si es permetés la secessió. Ja hem comentat més d’una vegada que l’acadèmic americà Jason Sorens ha comptat unes 283 minories nacionals concentrades territorialment al món, de les quals només un 38% disposen de partits secessionistes. Més enllà de la dada dubtosa, l’afirmació conté una intencionalitat clara: la voluntat de partició (irredentisme canadenc) del Quebec en cas que aquesta província s’independitzés. Dion ja va defensar aquesta posició quan era ministre d’Afers Intergovernamentals.

Unionisme gentlemen

L’altra cara de Dion, però, és la d’un unionisme que a pesar de les seves jugades fosques es pot presentar al món com a democràtic i amb credencials ben pacífiques. Aquí és on Stéphane Dion es conevrteix en un veritable gentlemen de la unitat estatal al costat d’allò que ens tenen acostumats per aquesta latituds.

Dret a decidir. El punt de partida de l’unionisme gentlemen és molt senzill: el Canadà és perfectament divisible i les seves províncies tenen dret a votar si se’n volen anar Dion va ser molt clar sobre això a l’ICAB. Aquí no hi ha necessitat de buscar tres peus al gat sobre la legalitat dels referèndums a través de l’article 92 o les indissolubilitats de la Pàtria.

Regles democràtiques. Des de la posició democràtica que hem vist, s’exigeix que la voluntat secessionista sigui verificada (és a dir que es voti) tot i que es respecta el fet que decidir votar sigui una competència provincial. Malgrat que Dion recorda que els referèndums no són vinculants i que per raons de prudència estaria a favor de convocar-ne un si hi hagués la possibilitat d’obtenir resultats clars. Així, els “obstacles” que el govern central hauria de posar segons Dion són l’exigència d’una majoria clara i d’una pregunta clara, per dues raons: perquè es tractaria d’un decisió transcendent i ireversible (la secessió) i perquè després caldria negociar i l’opinió de l’electorat no hauria de canviar substancialemnt durant aquesta negociació.

Principis de negociació. Finalment, l’unionisme gentlemen rebutja l’unilateralisme i inspirant-se en la famosa Opinió de la Cort Suprema canadenca arran del referèndum del 1995 imposa quatre principis a la negociació posterior a un referèndum de secessió amb resultats positius: federalisme, democràcia, constitucionalisme i primacia del dret.

No sabem si els polítics espanyols s’han escoltat a Dion amb ganes d’aprendre’n alguna cosa com varen fer els polítics de Londres, però el que no podem negar és que la seva política de la claredat és la d’un veritable gentlemen. Resulta força estrany que el Govern o les forces polítiques secessionistes de casa nostra no aprofitessin l’avinentesa per deixar en evidència un unionisme autòcton, que ja ho hem dit, és a anys llum dels plantejaments de Dion.