Arxiu de la categoria ‘Opinió Pública’

Cau l’interès per la política?

dilluns, 15/07/2013

Que vivim temps polítics intensos i apassionats al nostre país és una evidencia que poca gent pot posar en dubte. Poca gent? Bé, potser hi ha qui no hi està d’acord. Tal i com ens comentava el divendres passat l’Empar Moliner en la seva columna diària l’ARA, la diputada de Ciutadans al Parlament de Catalunya Victoria Fuentes afirmava fa uns dies passat al programa d’Intereconomía, El Gato al Agua,  que la seva germana és independentista i que per tant a casa seva no parlen de política. Els audaços conductors del programa van trucar immediatament al president de C’s, Albert Rivera, que no va fer més que confirmar-los que, en efecte, a Catalunya, com a conseqüència de la deriva secessionista del govern de Mas, la gent ja no s’atreveix a parlar de política.

Sobtats per aquesta afirmació tan rotunda de Rivera hem volgut fer el simple exercici de mirar què ens diuen les enquestes de l’evolució de la discussió en política. Hem agafat les darreres 5 enquestes publicades pel CEO i n’hem fet un gràfic.

Discussió política.png

 

Els resultats no deixen lloc a  dubte: l’afirmació d’Albert Rivera és completament errònia. En el darrer any i mig el percentatge de persones que parlen amb molta i bastant freqüència de política (al gràfic, la barra de color gris) ha passat del 54% al 63%, registrant-se un màxim històric el febrer del 2013, pocs mesos després de les eleccions, amb gairebé un 66%. L’opció que durant aquest període de temps que més creix és la dels que parlen sobre política amb molta freqüència (de 18% a 23%).

Ara bé, pot ser que estiguem davant d’un miratge i que siguin només els favorables al procés independentista els que han incrementat la freqüència de discussió sobre política? El següent gràfic ens mostra l’evolució del percentatge de persones que diuen discutir molt i bastant sobre política en funció de la preferència territorial. Tal i com es pot comprovar, les dades ens indiquen que hi ha creixement dintre de tots els grups. 

Interès per preferència territorial.png

En efecte, malgrat que les persones que tenen unes preferències territorials més centralitzadores discuteixen, de mitjana, considerablement menys que els federalistes i els independentistes, en tots els casos la discussió sobre política ha augmentat. Molt remarcable és a més a més el gran augment de gairebé 13 punts percentuals durant l’època de les eleccions de les persones que voldrien que Catalunya fos una regió d’Espanya.

No és cert doncs que la gent parli cada cop menys de política. Tampoc és cert que els més centralistes no hagin experimentat un increment en la discussió sobre política com ho han fet resta de grups. Ans el contrari: el seu sobtat increment ens demostra que dintre del món del centralisme hi ha també una activa discussió sobre política, i que de cap manera la disconformitat amb un projecte determinat no significa que no se n’hagi de parlar.

Els polítics tenen la responsabilitat de parlar amb coneixement de causa. La –ja mermada– credibilitat de la professió en depèn. I esclar, no es pot comparar els pocs centenars de visites d’un bloc com aquest amb l’abast d’un mitjà com Intereconomía. El problema però és que no són, ni molt menys, els únic: d’aleatorietats i d’imprecisions en sentim tots els dies, tant de polítics com de periodistes. Una pena que no ens parem a mirar les dades, públiques i accessibles per tothom, per parlar amb una mica de rigor…

El biaix de gènere en la pràctica esportiva

dimarts , 9/07/2013

L’altre dia investigàvem quins factors portaven a les persones a fer més o menys esport. Entre els que esmentàvem que tenien més impacte, hi havia el gènere. En concret, l’anàlisi que realitzàvem mostrava que la probabilitat de fer esport pels homes era gairebé el doble que per a les dones. De fons hi podríem trobar molts motius que podrien explicar aquest fet. Un dels més utilitzats té a veure amb els valors associats a la pràctica esportiva, sens dubte masculins en la majoria d’esports, i en quin ha de ser, segons aquests valors, el comportament “ideal” d’homes i dones davant la pràctica esportiva. Mentre l’ideal de masculinitat passa per l’home esportista i atlètic, el de la dona no es troba tan lligat a aquesta concepció.

De forma alternativa, alguns dirien que aquest efecte s’ha diluït i que només succeeix en determinades edats. Així mateix, altres hipòtesis apunten al rol de la socialització familiar (i a la importància de fer activitats extraescolars relacionades amb l’esport) o, fins i tot, a l’estatus socioeconòmic de la persona.

Abordem tot seguit aquests elements (i fins allà on permeten les dades i les preguntes que utilitzem, les quals són les mateixes que en l’article mencionat anteriorment). La primera relació que hem volgut explorar és la relació entre edat i pràctica esportiva en funció del sexe. Segons vèiem l’altre dia, la probabilitat de fer esport disminueix a mesura que la persona es fa gran. Com s’observa en el gràfic següent, la relació és encara més intensa pel cas de les dones. Per exemple, una dona de 35 anys té gairebé un 40% de probabilitats de fer esport, mentre que un home en té un 50%. Allò important d’aquest gràfic és que també  hi ha diferències entre les edats més joves, les quals serien, dirien alguns, les més proclius a no adoptar els rols masclistes de generacions anteriors.

sexedat.jpg

Una de les hipòtesis que apuntàvem és la idea de la socialització familiar. Allò que fan el pare i la mare és fonamental per conèixer què fan els fills, no només en la pràctica esportiva (en un altre tema, però algun dia us parlarem de la transmissió del vot…). Ara bé, s’observa aquesta transmissió? Mirem primer què passa si la mare acostuma a fer esport. Com bé es veu al gràfic (línia blava), la pràctica esportiva materna no té influència sobre el fet que la filla faci esport, tot i que sí que té una mica d’influència (línia vermella amb pendent positiu) el fet que la mare practiqui esport amb el que el seu fill en faci.

 esportmare.gif

Què succeeix quan és el pare que fa esport?  Aquest cop, la línia blava indica un efecte estadísticament significatiu, tant per homes com per dones. És a dir, el fet que el pare faci esport (independentment de si en fa o no la mare) incrementa la pràctica esportiva dels fills, tant si són homes  com si són dones. Amb tot, la pendent més pronunciada pel cas dels homes indica que la pràctica esportiva per part dels pares especialment té un impacte sobre els homes.

 esportpare.gif

Finalment, un darrer apunt. Les diverses anàlisis que hem realitzat indiquen un altre factor importantíssim. En concret, l’estatus socioeconòmic. El següent gràfic ho mostra clarament. Mentre que per classes alta o mitja-alta no hi ha diferències per sexe en la pràctica esportiva (les línies blaves i vermelles se sobreposen), aquestes diferències van creixent a mesura que es baixa en l’estatus socioeconòmic. Així, el cas extrem és el dels obrers/es no qualificats/des. En aquesta categoria, les dones tenen la meitat de probabilitats de fer esport que els homes.

sexestatus.gif

En conclusió, el fet que la pràctica esportiva entre les dones s’hagi generalitzat (així es veu en la percepció quotidiana), no amaga l’existència d’un profund biaix de gènere  al darrera. En la pràctica esportiva doncs, com en d’altres aspectes, encara queda molta feina per fer.

Per què fem esport?

dijous, 27/06/2013

Com bé saben alguns dels nostres lectors, més enllà de la ciència política, els membres d’El Pati compartim una altra passió: fer esport. Així, avui hem volgut saltar dels temes habituals i investigar què porta precisament a les persones a endinsar-se en l’apassionant món de l’esport. Ens preguntem: quins factors individuals incrementen la probabilitat de fer esport? Què fa que la gent practiqui més o menys esport?

El CIS va realitzar l’any 2010 una enquesta que abordava aquesta qüestió. L’enquesta preguntava a les persones que no feien esport quin era el motiu per no fer-ne. El primer argument esgrimit és el de l’edat: un 18,64% dels enquestats afirma no fer esport per aquest motiu. El segon és “perquè no li agrada” (17.55%), el tercer per mandra (17%) i, el quart, per cansament per la feina o els estudis (15.4%). Dels resultats, resulta curiós que un percentatge força elevat al·ludeix a problemes amb les instal·lacions esportives com a motiu principal per no fer esport, sigui perquè els horaris no li agraden, no en té d’adequades o, simplement, no en té de properes. És una excusa o un motiu real?

motiusnoesport.gif

Amb tot, hem volgut sofisticar més l’anàlisi i mirar el pes d’un seguit de factor sociodemogràfics en la probabilitat de fer esport. Hi introduïum un seguit de factors: l’estatus socioeconòmic (classe alta versus la resta), els estudis de la persona (universitaris o no), tenir fills, ser home, l’edat i si el pare i la mare practicaven esport. Al gràfic següent hi trobareu els resultats:

 esportmultivariant.gif

Com poden observar, hi ha dos factors que incrementen significativament la probabilitat de fer esport: ser home i que el pare hagi practicat també esport. Els resultats també revelen que hi ha un biaix de gènere en la pràctica esportiva: que la mare practiqui esport augmenta la probabilitat que el fill també en practiqui, però no afecta a la probabilitat que la filla ho faci. D’altra banda, aquells que tenen estudis universitaris i són de classe alta practiquen més esport. Finalment, com prevèiem, tenir fills té un efecte negatiu en la pràctica esportiva.

Un últim aspecte que hem volgut investigar és l’efecte de l’edat. Al següent gràfic hi il·lustrem les probabilitats de practicar esport a mesura que augmenten els anys de la persona. Com es fa palès, la relació és totalment negativa: a més edat, menor és la probabilitat de practicar activitats esportives. Aquest resultat pot no ser sorprenent si tenim en compte que l’edat comporta irremeiablement un deteriorament de la salut de la persona.

 edatesport.gif

Ara bé, el pendent és realment preocupant. En el gràfic s’observa que, suposadament, quan els joves passen a l’edat adulta, la probabilitat de fer esport cau en picat. I això succeeix molt aviat, quan la persona entra als vint anys d’edat. Les dades indiquen que això passa fins i tot entre aquells que finalitzen els estudis postobligatòris, en els quals fer esport és una activitat inclosa en el currículum escolar. Així, tot i que caldrien millors dades i mètodes diferents per testar-ho, tot indica que l’efecte de fer esport a l’escola és molt baix. Per què?

Els especialistes recomanen però, que l’esport s’ha de practicar des dels 13 anys, aproximadament, fins al final de la teva vida, perquè va íntimament relacionat amb la condició física i amb la salut d’una persona. Aquí hem usat l’estadística per endinsar-nos en aquesta qüestió i esperem haver posat el nostre gra de sorra per ajudar a que aquesta línia sigui menys pronunciada!

—————————-

Nota metodològica: els resultats del segon i el tercer gràfic provenen d’una regressió logística en la qual la variable dependent és “fer esport” versus “no fer-ne”. Aquesta variable s’ha construït a partir de la pregunta 4 del qüestionari referenciat, que pregunta a la gent sobre la pràctica esportiva. En el model s’hi ha inclòs altres variables (com l’eix esquerra-dreta) que no són estadísticament significatives.

Els partidaris del dret a no decidir

dimarts , 7/05/2013

Que el futur del país l’han de decidir els seus ciutadans és avui una idea àmplia i transversal. La potència del dret a decidir ha calat arreu i és un concepte que va més enllà del vot afirmatiu o negatiu en un eventual referèndum. Fins i tot entre persones que es decantarien pel no, sectors diversos conflueixen en un aspecte vist com a troncal: l’estatus polític el decidiran els catalans democràticament.

Ara bé, no tothom combrega amb aquest principi. Segons una enquesta del GESOP publicada al gener per El Periódico , un 26% dels ciutadans de Catalunya s’oposaven a celebrar la consulta sobre la independència el 2014.

Seguir llegint l’article aquí [accés Premium]

 

La febre papal

dimarts , 12/03/2013

Aquest és un article d’urgència que escribim després d’entretenir-nos a jugar amb el Twitter i les seves possibilitats per a fer recerca. Hem fet una cerca al Twitter dels termes “Papa”, “Pope” i “Pape” per veure si hi havia algun patró geogràfic en l’interès pel cònclave que ja ha començat (fa poc vam escriure quelcom similar. Ho podeu llegir aquí). La cerca l’hem fet coincidir amb l’inici de l’elecció papal, concretament entre les 17:55 i les 18:05 (l’inici del cònclave era a les 6). Després d’aquests deu minuts, hem aconseguit crear una base de dades amb 80036 entrades, és a dir, amb 80036 tuits.

Aquest n’és el resultat:

febrepapal.jpeg

Com veieu, els tuits es concentren, bàsicament, a la costa est dels Estats Units i a la vella Europa, singularment al Regne Unit, a l’Estat espanyol, a França, a Itàlia i a Alemanya. També veiem un nombre significatiu de piulades al Japó, a Turquia i a l’Orient Mitjà.

Quant a les llengües utilitzades en la petita mostra que hem recollit, són les següents:

llenguestwitter.gif

Com era previsible, la majoria (51%) són en anglès. El 16% són en castellà i l’11% en portuguès. La quarta llengua és el francès (6%) i, la cinquena, el turc i el rus (ambdues amb un 5%).

Nota metodològica: Crear el mapa no hauria estat possible sense el codi creat per Pablo Barberá. Ja ho hem fet personalment, però aquí ho repetim: moltes gràcies!

Segona cosa: com observarà el lector, no hi ha punts vermells a la majoria de països de l’hemisferi sud. De tuits sí que n’hi ha, però cap d’ells té informació sobre la geolocalització. Del total de tuits recollits, un 26% provenen dels EUA, un 17% del Brasil, un 8% del Regne Unit, i un 7% d’Indonèsia i de Francça. De l’estat espanyol n’hem recollit un 5%. Sabem que els usuaris que permeten les geolocalitzacions són menys del 3%. Però no sabem si hi ha diferències entre països. Si algun expert en Twitter o geògraf entès en el tema té alguna idea de per què hi ha països on les geolocalitzacions són més habituals, ens aniria molt bé que ens ajudés a treure’n l’entrellat. Per cert, disculpem als geògrafs l’existència de soroll cartogràfic en el mapa. Encara no ens en sortim del tot de “mapejar” amb R

Matrimonis homosexuals amb accent anglès

dimecres, 6/02/2013

De mica en mica la tolerància envers la llibertat sexual va fent camí en el món legislatiu. Ahir mateix, la Cambra dels Comuns del Regne Unit va donar un pas important en la legalització i igualació dels matrimonis homosexuals. Si no hi ha cap revers important, en breu la llei passarà satisfactòriament per la Cambra dels Lords i el second reading i entrarà en vigor en un futur immediat. Tot i la futura aprovació, algunes desigualtats romandran, però no per aquest motiu hem de destacar la iniciativa, promoguda i defensada pel primer ministre, David Cameron. De fet, el premier ha patit per aquest motiu una rebel·lió interna i més de la meitat dels 303 MPs no han recolzat la proposta del seu cap de files. No ha estat l’únic. Ed Miliband, líder laborista, va veure com 22 MPs del seu partit votaven en contra.

El cas dels matrimonis homosexuals en territori anglès ens diu molt de com en política, a vegades, un tema se soluciona gràcies a les elits -encara que sigui per qüestions tàctiques- i sense l’existència d’una pressió popular notòria. La lluita per la igualació de drets ve de lluny. La intensitat de les reivindicacions per la igualtat de les sovint mal anomenades “minories” va ser important a finals dels seixanta i principis dels vuitanta, anys en què el debat va ser intens i la pressió social va arribar a cotes destacables. Fruit d’aquestes mobilitzacions, els partits es van moure. Com s’observa en el següent gràfic, les mencions favorables als drets d’aquests col·lectius (entre els quals el col·lectiu homosexual), van arribar al seu punt més àlgid, fins i tot entre les files conservadores (Font: Comparative Manifesto Project).

minoriescmp.gif

Durant aquells anys la polarització i una acceptació social encara no prou general van aturar iniciatives més ambicioses. Poc a poc, però, el vel ha anat caient dels ulls. L’existència de parelles homosexuals s’ha anat normalitzant i la societat anglesa ha anat acceptant i tolerant aquesta realitat. El percentatge de persones que creien que les “relacions homosexuals eren un error” representaven més del 25% l’any 1999. L’any 2009 ho creien menys del 20%. Sens dubte un percentatge encara força alt, però és destacable una reducció de deu punts en un tema que acostuma a fer saltar espurnes (Font: British Household Panel Survey).

relwrong.gif

I heus aquí la gràcia de la iniciativa aprovada ahir. En un moment en què el tema no es trobava de forma destacada en el combat dialèctic entre partits, en què ni el partit conservador ho tenia en el seu programa electoral i en què no hi havia una demanda pública àmplia de canvis, la igualació de drets dels matrimonis homosexuals ha tirat endavant. Només ha calgut que un arquebisbe hi posés llenya el foc i que David Cameron, sigui per tacticisme propi, forçat pels liberals o per sinceritat real, decidís engegar el procés. O per ambdues coses alhora.

Amb tot, s’ha donat un pas important. El suport social encara no és absolut (tres de cinc votants recolzen la iniciativa), però de ben segur que, com a l’estat espanyol, veurem com el pas del temps acaba convencent la resta. Entretant, David Cameron s’apunta un nou punt i deixa descol·locats els laboristes. Com amb el referèndum d’Escòcia. Si això li resulta rentable electoralment, el temps ens ho dirà.

——————————-

Pd/ Si teniu uns segons, no us perdeu el debat sobre el tema a la Cambra dels Comuns. A banda de les habituals astracanades envers un tema com aquest, el debat transcorre amb total normalitat. Quan acabeu, compareu-lo amb el que es va celebrar al Congrés dels Diputats. Simplement.

Una plaga que esquitxa però no embruta

diumenge, 3/02/2013

La idea que la política pateix una corrupció gairebé total té un ampli consens a casa nostra. De raons (o casos) no en falten: Pretòria, Palau, Pallerols, Maquillatge, Scala, Brugal, ITV, Gürtel… són alguns dels casos que han aparegut als titulars en els últims mesos. Les enquestes que van apareixent no fan més que confirmar que la percepció ciutadana de la política és de corrupció generalitzada. ¿El poder corromp i no s’hi pot fer res, tal com diria Lord Acton i repetiria el líder d’Unió Josep A. Duran i Lleida? Potser sí, però mentre que en alguns països occidentals la plaga s’ha aconseguit controlar amb relatiu èxit, a l’estat espanyol la corrupció és un fenomen que lamentablement encara entra massa sovint en l’ordre del dia. En efecte, com informa l’ONG Transparency Internacional en el seu informe del 2012, entre els estats d’Europa Occidental, Espanya registra l’índex de transparència més baix, només per davant de Grècia, Itàlia i Portugal. Amb tot, si es fa la comparació, Espanya ocupa el lloc 35 d’una llista de 176 estats, liderada per Dinamarca, Finlàndia i Nova Zelanda i amb Somàlia i Corea del Nord a la cua.

[Continuar llegint al diari ARA]

La fi de l’idil·li espanyol amb el sistema autonòmic

dissabte, 2/02/2013

Fruit de la necessitat de fer equilibris, el model territorial espanyol va néixer de la indefinició del pacte constitucional. Un pacte que si alguna cosa buscava era la necessitat de mantenir la unitat indissoluble d’Espanya subjectant les “comunitats històriques” a través d’algunes concessions. L’anomenat “cafè per a tothom” va generalitzar la descentralització, fins i tot en aquelles províncies on no hi havia demandes d’autogovern, i va fer de la distinció entre nacionalitats i regions un element decoratiu. L’estat autonòmic es va anar consolidant i homogeneïtzant: les successives reformes estatutàries van anivellar finalment les comunitats de “via lenta” i “via ràpida”. La igualtat va acabar imposant-se.

[Continuar llegint al diari ARA]

L’hermetisme constitucional

dilluns, 15/10/2012

Deia Guy Carcassonne que una constitució no pot, per si mateixa, fer feliç a un poble i que, en canvi, una constitució dolenta que podia portar-lo a la infelicitat. Les cartes magnes perduren si són capaces de satisfer la voluntat del poble, preservant principis generals ètics i democràtics però fent-la modulable als nous temps. L’exemple arquetípic és la “constitució” anglesa, no escrita i capaç d’adaptar-se constantment, sempre respectant uns principis bàsics que eviten el sorgiment de sàtrapes indesitjables.

Dit això, la pràctica de reforma constitucional és força comuna als països del nostre entorn. Les Cartes Magnes s’adapten als nous temps i es modifiquen en base als nous aires polítics i preferències ciutadanes. El següent gràfic així ho demostra: recull el nombre de cops que s’ha reformat la constitució actualment vigent en diferents països (dades del CCP).

refconstitucio.jpg

Tal com s’observa, la majoria de països han reformat la constitució més cops que l’Estat espanyol. Encapçalen el rànquing Noruega, Àustria i Alemanya. Algú pot argumentar que es tracta de països en els quals la Constitució és molt més antiga. És cert, però també ho és que molts estats amb constitucions molt més recents (els països de l’Europa de l’Est, per exemple) ja han reformat la seva llei suprema moltes més vegades que Espanya, on el text, recordem-ho, s’ha modificat dos cops, ambdós per exigències europees i per la via ràpida (el primer cop, de fet, només es va canviar una paraula…).

Què pot implicar aquest hermetisme constitucional? Un simple exercici ens pot ajudar a entendre-ho. Preguntem-nos: l’any 2012, quants catalans queden dels que van votar afirmativament al referèndum sobre la Constitució?

Catalunya té actualment 7.565.603 habitants (Idescat). Simplificant, d’aquest total només aquells que tenen 55 anys o més van poder votar al referèndum constitucional. Tenint en compte que la participació de Catalunya va ser del 67,91% i que van votar que sí el 90,46%, en queden 1.211.667 (tot això si assumim que els que aleshores eren joves van participar igual que la resta de grups d’edat; assumpció, d’altra banda, un xic arriscada…). Conclusió: només hi ha el 16,07% dels ciutadans de la Catalunya actual que van votar afirmativament en el referèndum del 6 de desembre de 1978.

Amb el pas del temps, quan la majoria que va votar s’esvaeix, és més necessari que mai que un text constitucional s’interpreti de forma àmplia. I si hem acceptat la democràcia quantitativa com la font bàsica de legitimació democràtica dels textos constitucionals, potser cal pensar en renovar-la precisament per mesurar el nivell de legitimitat que manté o que ha perdut. Al cap i a la fi, els textos legals s’expliquen en els seus contextos socials.

(Text fet amb la col·laboració de Toni Mollà).

El sentiment autonomista

dilluns, 8/10/2012

Últimament ens llevem amb notícies diverses sobre la creixent voluntat dels ciutadans espanyols de limitar el poder de les comunitats autònomes. Malgrat que el deute és inferior a l’estatal o les despeses supèrflues són sovint la xocolata del lloro comparades amb les que fa l’Estat, la idea general és que les comunitats gasten més del compte. Malgasten.

Avui n’hem tingut una nova prova: segons el CIS, el 24,5% dels ciutadans de l’Estat són partidaris de suprimir les autonomies i un 14% aposta per restar competències als governs autonòmics. El gràfic que l’ARA recollia aquest mes d’agost ho fa visualment palès. El percentatge de persones que desitjarien tenir un estat amb un únic govern central sense autonomies ha crescut ràpidament (línia groga) i aquells que prefereixen l’status quo cada cop són menys (línia lila).

opinioterritorial.gif

Hi ha una dada, però, que ha passat més desapercebuda: els partidaris de la descentralització han crescut respecte l’última dada del CIS (de l’11,9 al 14,5%). En aquest sentit, l’any 2010 el CIS va fer una enquesta en què preguntava a la ciutadania quin grau de descentralització preferien per a l’Estat. Els demanaven que ubiquessin la descentralització preferida en una escala que anava del 0 (màxim centralisme) al 10 (màxima descentralització). Els resultats per comunitat autònoma els recollim en el següent gràfic:

descendesitjada.gif

Com s’observa, només cinc comunitats superen el 5, el punt intermedi. Seria molt interessant veure quines dades sortirien avui en dia, malgrat que tot sembla indicar que la xifra seria encara més baixa. No obstant això, és important indicar que l’enquesta assenyala altres aspectes, molts d’ells positius: en general, els ciutadans valoren bé els governs regionals, creuen que han millorat la qualitat de vida i generalment valoren de forma positiva els serveis que presta.

Aquest últim aspecte és fonamental, sobretot en el clima actual de convertir les autonomies en el boc expiatori de tots els mals. Com explicàvem fa un temps, l’autonomia (i tot procés de descentralització) genera allò que s’anomena un procés endogen, un peix que es mossega la cua. És a dir, descentralitzar l’Estat comporta que moltes persones es beneficiïn d’aquest procés, sigui de forma directa (treballant en un òrgan autonòmic) o de forma indirecta (adonant-se’n que tenir el govern a prop té molts avantatges). Dit d’una altra manera, la voluntat autonomista pot ser prèvia (com en el cas de casa nostra), però també pot créixer a posteriori, fruit d’allò que fa o representa el govern.

De fet, Jordi Pujol ja era ben conscient d’això quan afirmava reiteradament que, per solidificar l’autogovern català era necessari governar bé. És a dir, molts catalans valoren el govern català com el seu punt de referència, però d’altres se’n poden desentendre i reclamar com a “seu” el govern central si la Generalitat no fa bé la seva feina. Recordin, si no, l’escena del Zapatero aplaudit i el Maragall xiulat al costat de l’esvoranc del Carmel.

I heus aquí el problema: el mal govern o un discurs polític potent pot trencar aquest sentiment autonomista; aquells que valoren el sistema com a positiu tampoc s’escapen d’aquest espiral. Fins i tot arriba a trencar la idea que la descentralització és eficient econòmicament, posant una vena (o bandera) als ulls que impedeix veure la realitat de l’exterior: els països que més han crescut són gairebé tots d’estructura federal.