Arxiu de la categoria ‘País Valencià’

La participació al País Valencià

dimecres, 7/11/2012

Per què els valencians voten més? Aquesta era la interessant pregunta que es feia l’ARA el passat dijous. Entre les moltes idees expressades, n’hi va haver una que ens va crear sorpresa: els alts índexs de participació s’expliquen per la forta vinculació dels valencians amb les seves institucions. No ho negarem: ens va generar incredulitat. Abans d’estripar l’afirmació, però, preguntem-nos: els valencians participen més per una identificació forta amb les seves institucions?

Per tal de respondre a aquesta pregunta utilitzarem el Baròmetre Autonòmic del CIS de l’any 2005. Hem triat una data prèvia a la crisi econòmica per evitar que la recessió enfangui la relació. Desgraciadament no hem trobat cap pregunta que relacionés la identificació dels valencians amb les seves institucions. Però hi ha alguns instruments que poden complir aquesta funció: concretament s’hi inclou una pregunta sobre si els valencians consideren que les competències importants les gestioni la Generalitat valenciana. S’entén (assumim) que si una persona se sent fortament identificada amb una institució, voldrà que aquesta gestioni els afers més importants.

Hi ha altres hipòtesis, però, que podem plantejar. A priori esperaríem que els valencians participessin més en funció de la seva ubicació en l’eix esquerra-dreta, del seu orgull espanyol, de la crítica a que s’inclogués a l’Estatut català la denominació de nació, de la valoració del govern valencià o de la proximitat al Partit Popular.

Després d’una anàlisi estadística (veure nota metodològica), els resultats són els següents:

abstvalencia.gif

Aquelles línies blaves que sobrepassen el zero indiquen que aquell factor no té efecte. Si, en canvi, no toquen la línia de punts, existeix un efecte estadístic. Per tant,  observem que hi ha quatre factors que (sí que) afecten a la probabilitat d’abstenir-se: estar orgullós de ser espanyol, ser pròxim al PP, criticar la consideració de nació de l’Estatut català i ser de dretes són factors que disminueixen la probabilitat d’abstenir-se. És a dir, aquells que tenen aquestes característiques voten més. Per contra, dos factors no tenen efecte en la probabilitat d’abstenir-se: valorar positivament la Generalitat valenciana i demanar més competències per a l’executiu valencià.

Una anàlisi més simple, de fet, ens pot portar a unes conclusions similars. El següent gràfic indica el percentatge de persones que es van abstenir per posició ideològica.  Es veu clarament com l’esquerra és més abstencionista i les posicions de dreta presenten unes taxes més baixes.

ideolabs.gif

En definitiva, les dades no indiquen cap evidència que hi hagi més participació a causa de la vinculació dels valencians amb les seves institucions. Al contrari, són altres factors relacionats amb l’oferta política i amb l’exacerbació de determinats temes polítics els que originen una major probabilitat de participar. Uns temes que, de fet, tenen poc a veure amb les institucions valencianes i més amb un projecte nacional que ha tingut en el País Valencià un dels seus principals cavalls de batalla.

——————————

Nota metodològica: El gràfic reflecteix l’efecte marginal de cada variable i els corresponents intervals de confiança. Els efectes han estat calculats en base a un model multinomial (variable dependent vot als principals partits i abstenció) que inclou les variables citades i d’altres variables de control sociodemogràfiques (sexe, lloc de residència…).

Explicar l’independentisme

dimarts , 17/07/2012

El politòleg americà Jason Sorens ha publicat un llibre dedicat exclusivament a explicar el fenomen secessionista i, malgrat que l’obra és gairebé un compendi d’articles acadèmics que Sorens havia anat publicant, ja podem dir que és un llibre de referència en la matèria. Resulta impressionant veure la base de dades que fa servir Sorens: 283 minories nacionals d’arreu del món extretes del projecte Minorities at Risk. A continuació esmentem algunes de les conclusions que ens han semblat més espectaculars i interessants d’aquest treball.

Secessió ad infinitum. Un clàssic de l’argumentari antisecessionista és el suposat perill de fragmentació infinita. En cas que es permetés una independència (la de Kosovo posem per cas, tal com va succeïr el 2008) veuríem una proliferació d’Estats insostenible que ens duria a multiplicar el nombre d’Estats de manera espectacular. Si fem cas de les dades de Sorens, aquest argument és fals: dels 283 grups nacionals territorialment concentrats existents al món, només un 38% expressen demandes independentistes. Per tant, en cas tots fossin reeixits (una hipòtesi molt poc versemblant), passaríem dels gairebé 200 Estats actuals a uns 300 a tot estirar.

Prerequisits. Només tres elements semblen ser necessaris (però no suficients) per l’emergència d’un moviment independentista. En primer lloc, el fet de ser una minoria cultural dins l’estat al que es pertany sense possibilitat de ser-hi dominant és crucial; la possibilitat de ser una minoria amb accés al poder central o d’esdevenir una majoria redueix la possibilitat d’emergència d’un moviment independentista. Això explicaria perquè a l’Àfrica hi ha menys secessionistes del que es podria esperar: els grups nacionals cerquen el control del poder central generalment. En segon lloc, la concentració territorial de la minoria és clau, això fa pensar que l’element territorial és important en tot els casos ja que sembla ser una variable ineludible. En tercer lloc, el fet que la minoria estigui subjecte a un poder extern (govern central) és també un element indispensable però no suficient per observar-hi independentistes.

Diferència cultural. Les demandes secessionistes solen anar acompanyades de diferències culturals més o menys fortes respecte els altres grups nacionals que formen part de l’estat, ja ho hem dit. Ara bé, aquestes diferències no solen explicar l’emergència de l’independentisme. Trobem casos de minories culturals importants sense un secessionisme amb un suport elevat: Galícia, Sud Tirol, Valònia, Puerto Rico, Bavaria, Sardenya, Aland o Occitània en són diversos exemples. La idea que sol associar l’independentisme amb les demandes etnoculturals de manera determinista és clarament falsa diu Sorens.

Determinants de l’independentisme.  Així doncs, quines regions són més propenses a fer demandes independentistes fortes? Segons el model de Sorens per a les demandes que es formulen en sistemes democràtics ho són aquells casos que: tenen llengua pròpia, tenen una història d’independència/autogovern, no són irredemptistes (no es volen unificar a un estat existent), són més riques en relació a la resta de l’estat, tenen més població que altres regions administratives de l’estat, tenen altres moviments independentistes dins l’estat al que pertanyen, són ideològicament diferents (en matèria social), tenen un sistema de partits multipartidista i estan geogràficament lluny del centre. Evidentment, aquestes variables són fruit d’una anàlisi estadística i per tant no sempre es compleixen. Irlanda del Nord és un cas clarament irredemptista, per exemple, o el Quebec no és una província rica del Canadà en termes relatius.

La repressió. Sorens observa que allà on la secessió estava explícitament prohibida és precisament on s’han produït més revoltes independentistes. La repressió dels moviments secessionistes sembla jugar en contra, empíricament, de la voluntat dels estats de suprimir-los. Els casos amb més suport a la independència del món (80%-90%) han estat aquells que la repressió ha estat més brutal: les repúbliques bàltiques, Kosovo, Croàcia, Kurdistan iraquià, Eritrea, Timor Oriental, Sudan del Sud o el Sahara Occidental.   

Una incògnita. Pel que fa el nostre país, el politòleg americà hi observa una peculiaritat interessant. Segons el seu model estadístic tan les Illes Balears com el País Valencià haurien de presentar uns nivells de demandes independentistes similars als del País Basc o Catalunya. Cal dir que Sorens mesura aquestes demandes a través dels resultats electorals dels partits independentistes als parlaments regionals i estatals fent una mica de trampa: hi inclou els anomenats “independentistes condicionals” com ara el PNB o CiU. En tot cas, tan les Illes com València són a la taula dels casos anòmals a nivell mundial juntament amb: les Illes Aland, Sardenya, Okinawa i Friuli-Venezia Giulia. És probable, diu Sorens, que vegin augmentar les demandes secessionistes o que hi hagi alguna variable que s’escapa del model estadístic i és rellevant per aquests casos.    

El ‘fenomen Compromís’: d’on vénen els vots?

dimecres, 2/05/2012

Diumenge passat publicava al Diari Ara una anàlisi breu en què, sota el títol “L’any de Compromís” s’hi suggerien algunes hipòtesis per entendre el creixement de la Coalició Compromís en el darrer cicle electoral. A banda de la necessària contextualització dels orígens i composició de la coalició, en l’article bàsicament s’hi apuntaven dues tesis que convé sostindre amb dades més enllà del que es pot encabir en un article breu de diari: en primer lloc, que la base fonamental del vot a Compromís és el vot nacionalista, i en segon lloc, que el Bloc i Iniciativa pel Poble Valencià aporten dos electorats complementaris que constitueixen la clau de l’èxit de la coalició. Addicionalment, en aquest apunt demostrarem una tercera tesi: la coalició compromís ha sigut la principal hereva electoral de la coalició Compromís pel País Valencià de 2007 (Bloc+EUPV), una coalició que si no va funcionar electoralment no fou tant per la ‘fugida’ del vot nacionalista com per la desmobilització d’un sector important de l’electorat tradicional d’EUPV a qui, segons sembla, no li va agradar la coalició amb el Bloc.

Certament, es tracta d’hipòtesis que, per als observadors atents de la política valenciana, poden resultar òbvies, però ho són menys per a molts observadors externs que es miren l’emergència electoral de Compromís una mica desconcertats perquè no acaba d’encaixar en el mapa mental que tenien de l’electorat valencià. Per sustentar-les ens basarem en l’anàlisi de resultats electorals a nivell de municipis i comarques del PV en les eleccions a les Corts Valencianes de 2003, 2007 i 2011.

1. D’on ve el vot a Compromís? És un vot fonamentalment ‘nacionalista’ o de l’esquerra tradicional?

La coalició Compromís és un conglomerat format pel Bloc Nacionalista Valencià (hereu de la històrica Unitat del Poble Valencià), Iniciativa pel Poble Valencià (formació escindida d’EUPV a partir de la corrent ‘Esquerra i País’) i els Verds. Representa, per tant, una síntesi entre el valencianisme, l’esquerra i l’ecologisme. Quin d’aquests ingredients hi és fonamental? Es tracta de l’electorat del Bloc o, per contra, són fonamentalment hereus d’EUPV? Per esbrinar-ho hem de comparar la distribució del vot a Compromís amb la darrera ocasió en què Bloc i EUPV es van presentar per separat a unes eleccions autonòmiques: el 2003.

La gràfica següent mostra la distribució per municipis: cada punt representa un dels 543 municipis valencians. En l’eix vertical hi ha el percentatge de vot a Compromís en les eleccions autonòmiques de 2011, i en l’horitzontal el percentatge de vot al Bloc, en el primer cas, i a EUPV en el segon, de 2003. Per interpretar-la hem de pensar que, si el vot a Compromís el 2011 responguera de manera perfecta al vot a una d’aquestes dues formacions el 2003, tots els punts es situarien perfectament alineats sobre una línia a 45 graus. Per contra, si no hi hagués cap relació, els punts dibuixarien un núvol sense forma i la línia seria completament plana.

compromis03.png

El que veiem és com, en el cas del Bloc, els punts dibuixen de manera molt més clara una línea ascendent mentre que en el cas d’EUPV el núvol de punts és força amorf. Això ens indica que allà on el Bloc hi feia els millors resultats l’any 2003, també ho ha fet Compromís, mentre que la relació amb Esquerra Unida és, si de cas, molt feble. Evidentment, el núvol en el cas del BNV no és perfecte, i hi ha municipis que s’allunyen força de la línia: l’èxit electoral del Bloc el 2003 en un municipi explica gairebé la meitat de l’èxit de Compromís en aquesta ocasió, mentre que la resta vindria determinat per altres factors (evolucions específiques de cada municipi, altres aportacions de vot, etc). En tot cas, el que apunten les dades és que l’electorat de Compromís és una suma de l’electorat tradicional del Bloc amb altres components, però hi ha pocs indicis de continuïtat amb els votants històrics d’EUPV.

2. La ‘complementarietat’ del Boc i IPV: la clau de l’èxit?

Déiem que Compromís té com a base  l’electorat del Bloc, però aquesta base ha sigut ampliada de manera crucial per noves aportacions. El que suggeriex aquesta tesi és que els diversos components de la coalició no són redundants ni es reparteixen el mateix electorat, sinó que són complementaris. Una manera de mostrar això és la de la gràfica següent, en què s’hi pot veure la distribució per comarques del creixement proporcional del vot a Compromís creuada amb el vot al Bloc el 2003. Així, les comarques que en l’eix vertical estiguin sobre el valor 100, això indica que Compromís hi ha duplicat resultats respecte al Bloc 2003, mentre que el valor 0 indica que s’hi ha mantingut estable.

comarques.jpg

El que mostra aquesta gràfica és com en els territoris de major creixement són també aquells en què el bloc hi era més feble el 2003: bàsicament comarques metropolitanes (València, l’Horta Oest, el Camp de Túria) i les comarques castellanoparlants de l’interior del País. Per contra, en els ‘feus’ tradicionals del nacionalisme (comarques centrals) el creixement hi ha sigut menor i, fins i tot, en algun cas com la Marina Alta s’hi ha produit un lleuger retrocés.

Aquesta gràfica, per tant, complementa l’anterior i, en conjunt, ens apunten a una història més completa: la base electoral de compromís és l’electorat nacionalista del Bloc però que ha sigut complementat per importants aportacions noves de vot metropolità i de vot de comarques castellanoparlants que tradicionalment s’havien resistit a la penetració del valencianisme. Cal tenir en compte que aquestes aportacions addicionals, especialment pel que fa al vot de València ciutat i comarques metropolitanes són quantitativament molt importants, ja que es tracta de les zones més poblades del País.

3. L’herència de Compromís pel País Valencià: Compromís o EUPV?

En les anteriors eleccions a les Corts Valencianes, el 2007, el bloc i EUPV van concórrer en una coalició anomenada ‘Compromís pel País Valencià’. Fou una coalició complexa, feta a contracor i amb no pocs entrebancs. La malfiança entre els que la integraven i els pobres resultats electorals van acabar per fer-la esclatar pels aires, donant lloc, per una banda, a una EUPV més restingrida, i per una altra banda al que avui coneixem com Compromís, fruit de la confluència entre el Bloc i IPV, escindida d’EUPV. Aquella coalició va recollir 195.116 vots, poc més de la meitat dels 320.000 que han recollit les dues formacions per separat el 2011. Quina d’aquestes dues llistes és hereva dels votants de la coalició CPV de 2007? Se’ls han repartit a parts iguals o, per contra, aquells 195.000 vots han anat preferentment a una de les dues candidatures?

La gràfica mostra el percentatge de vot a Compromís i EUPV el 2011 per municipi, creuat amb el percentatge de vot a CPV (Bloc+EUPV) de 2007. Com abans, si els punts s’alinearen perfectament sobre la recta, seria indicació d’un transvassament directe i perfecte, mentre que si formaren un núvol sense forma, ens indicaria que no hi ha cap relació.

cpv07.png

La forma del núvol és, de nou, força eloqüent. Mentre que la relació entre el suport a CPV el 2007 i a Compromís el 2011 és molt clara i evident, en el cas d’EUPV el núvol de punts és molt més amorf. Així, podem veure com la penetració electoral de Compromís segueix una pauta molt més semblant a la de la coalició CPV de 2007 que no la d’Esquerra Unida, que sembla regir-se per una lògica diferent. De fet, l’èxit de la vella coalició CPV explica més de la meitat de la variació entre municipis del suport a Compromís, mentre que per a EUPV aquest factor només explica aproximadament un 20% del seu patró de vot. Això apuntaria a que en aquella ocasió els modestos resultats de la coalició s’expliquen molt més per una certa fugida de votants tradicionals d’EUPV que no pas per una alienació dels votants valencianistes pel pacte amb una formació de matriu estatal, com alguns havien suggerit. De fet, la distribució territorial del vot de CPV era molt més semblant a la del BNV que no a la d’EUPV el 2003.

En definitiva, el que hem pogut contrastar és el que molts comentaristes ja apuntaven: la base electoral de Compromís és el vot nacionalista, però en aquesta ocasió ha sigut complementat de manera crucial pel vot urbà (i de comarques castellanoparlants), presumiblement mobilitzat sobretot per IPV. D’altra banda, hem vist com la Coalició Compromís ha heretat bona part de l’electorat de la coalició Bloc+EUPV de 2007, ja que en aquella ocasió una part significativa dels electors tradicionals d’Esquerra Unida no van donar suport a aquell acord.

Aquesta anàlisi té algunes implicacions polítiques molt clares: en primer lloc, qui vulga menystenir el component nacionalista de l’èxit electoral de Compromís s’estarà equivocant. Al mateix temps, però, és evident que l’electorat de Compromís és un conglomerat divers i heterogeni, com passa en la majoria de formacions que aspiren a ser competitives electoralment. La gestió d’aquesta complexitat no sempre és senzilla, però és imprescindible per mantenir i eixamplar la base electoral de la coalició. Finalment, hem vist com el fracàs de la coalició Bloc+EUPV de 2003 es va deure més a un abandonament d’una part de l’electorat d’Esquerra Unida que no a la fugida de vot nacionalista. Per això, entre d’altres raons, la Coalició Compromís ha sigut la principal hereva del vot a CPV el 2007.

[Article del politòleg Jordi Muñoz, de la UAB (@jordimunozm)]

Les eleccions del Congrés al País Valencià: la llavor d’un canvi?

dilluns, 27/02/2012

Aquesta setmana passada el País Valencià  ha sigut notícia. Ha sigut la setmana de les protestes estudiantils més multitudinàries viscudes mai arreu del territori valencià, però també ha sigut la setmana en què finalment un diari escrit exclusivament en la nostra llengua ha tornat als quiscos de les demarcacions de Castelló i de València. Estem parlant, evidentment, de l’arribada de l’ARA al País Valencià. Aprofitem i celebrem l’arribada de l’ARA al sud per donar a la llum unes dades que ja fa temps que disposem però que fins al moment no havíem volgut publicar.

Fa uns mesos en Jordi Muñoz (@jordimunozm) publicava en la versió escrita del diari ARA un reportatge analitzant on anaven els vots del 2008 i d’on venien els vots del 2011 de cadascun dels partits polítics catalans a les eleccions generals. Mitjançant un mètode estadístic d’estimació d’efectes individuals a través de dades agregades obteníem resultats que, si bé curiosos per inesperats en alguns casos, no deixaven d’estimular la reflexió. Des de ja fa temps disposem dels resultats sobre el País Valencià (i sobre les Illes, de fet també), però alguns dels resultats obtinguts ens plantejaven alguns dubtes sobre la seva veracitat. Vegem què obtenim.

On van a parar els vots de l’any 2008 a les eleccions del 2011 al País Valencià? D’acord amb el primer gràfic (en l’eix de les Y hi trobem el vot a les eleccions del 2008), podem observar com el PP és el partit que té un percentatge de fidelitat més elevat: en particular, conserva el 87% dels seus suports el 2008. Seguidament hi trobem la fidelitat en l’abstenció (72%). Tant UPyD com EUPV conserven el 2011 el 63% dels vots rebuts, mentre que tant PSPV com Compromís conserven menys de 3 de cada 5 vots rebuts el 2008. Destaca d’aquest gràfic que més del 20% dels votants de cada partit el 2008 se’n van el 2011 a l’abstenció a excepció del PP, on el percentatge baixa fins el 6%.

on van vots 2008.bmp

On és la llavor del canvi doncs del que parla el títol de l’article? Si ens fixem en d’on venen els vots del 2011  podem observar alguns patrons interessants de comportament. Començant pel PP, veiem com l’alt percentatge de fidelitat que hem vist en l’anterior gràfic que té el partit , un 7% del seu suport del 2011 ve de vots de les files socialistes el 2008. El PSPV només rep vots del propi partit, sense que hi hagi cap percentatge rellevant de transferència de vots d’altres partits. Per la seva banda, entre els vots que el 2011 rep EUPV, hi ha un percentatge més elevat de d’exvotants del PSPV (42%) que no pas de votants del propi partit el 2007 (28%), sent també rellevant la transferència de vots per part de l’abstenció (25%). Pel que fa a UPyD, la situació és similar: atès que el seu percentatge de vots ha incrementat molt, tant sols un 10% del seu suport el 2011 ha estat de votants del partit el 2008; per contra, segons ens mostren les dades un 45% dels seus suports el 2011 venen de l’activació de l’abstenció, un 25% del PSPV i un 18% del PP.

El cas de Compromís, el darrer, és sens dubte però el cas més paradigmàtic: com UPyD, atès que el seu suport electoral el 2008 va ser molt baix, tant sols un percentatge de vots molt reduït del seu suport el 2011 s’explica per vots propis el 2008, al voltant del 12%.  En canvi i aquí és on les dades ens sorprenen, sis de cada deu dels suport electoral rebut per la coalició nacionalista venen d’exvotants del PP (32%) i del PSPV (30%). Un de cada 4 vots vindria de l’activació de l’abstenció. Malgrat que tant sobre els vots que perd el PSOE com els que perd el PP , com es pot comprovar en el primer gràfic, aquestes magnituds resulten molt petites, aquests resulten percentatges molt rellevants per Compromís.

don venen vots 2011.bmp

Pot ser que part de l’èxit de Compromís vingui explicat per un transvasament de vots de PP? Pot ser que Compromís hagi calat entre les branques de l’electorat del PP més regionalista i, fins i tot, moderadament nacionalista? Respondre a aquesta pregunta no és gens supèrflua: el canvi electoral al País Valencià ha de venir irremeiablement pel canvi de suport electoral dels actuals votants del PP, el partit que en els darrers 15 anys ha copat la vida política valenciana. Lluny de ser una notícia alarmant, que Compromís hagués obtingut una tercera part dels seus vots d’exvotants del PP seria una notícia excel·lent. Una notícia que, qui sap, podria estar sembrant la llavor d’un canvi en terres valencianes…

País Valencià: parlem-ne

dissabte, 5/02/2011

pv.jpgLa setmana passada un parell d’articles apareguts al diari Ara posaven sobre la taula un debat que, malgrat estar en un estat de letargia semiconstant, de tant en tant apareix, un senyal inequívoc que el tema no està encara resolt. Estem parlant, ni més ni menys, de les relacions entre el Principat i el País Valencià. David Miró publicava en un article que titulava “De països i catalans” (reproduït a El Racó Català aquí, i amb una extens debat posterior) una crítica molt exhaustiva a la possibilitat que la Solidaritat Catalana de Joan Laporta es presentés a les eleccions autonòmiques del proper mes de maig al País Valencià. Dos dies més tard l’article era en bona mesura subscrit pel mallorquí Sebastià Alzamora, amb un article titulat “Som unes quantes nacions”.

La situació política al Principat i al País Valencià és arxiconeguda per tots els nostres lectors. En poques paraules, mentre que el nacionalisme –no necessàriament independentista– és i ha estat hegemònic a Catalunya i té una forta capacitat per modular l’agenda pública tant a nivell institucional com civil, en el País Valencià el moviment nacionalista ha tingut històricament moltes dificultats per entrar a les Corts. En aquesta legislatura que ara s’acaba, el Bloc Nacionalista va concórrer amb coalició amb EUPV sota les sigles de Compromís del País Valencià per tal de superar l’exigent llindar electoral del 5% per entrar a les Corts valencianes i va aconseguir finalment introduir 2 representants a les Corts Valencianes. Tanmateix, la confrontació ben aviat va irrompre en les files de Compromís, de manera que és totalment improbable que repeteixin la mateixa coalició en les eleccions de maig.

El principal partit nacionalista valencià ha estat el Bloc Nacionalista Valencià. Creat a imatge i semblança del Bloque Nacionalista Gallego (BNG) va aglutinar les principals forces polítiques progressistes i nacionalistes valencianes sota una única sigla. La seva sort electoral ha estat més aviat minsa –a excepció potser de les eleccions municipals– i la seva clarividència ideològica, sovint posada en qüestió. Tal i com bé ens recorda Josep Merlo, secretari d’organització del Bloc en el número 1389 del setmanari El Temps (pp. 38), de 25 de gener del 2011, el Bloc no aposta pels Països Catalans “sinó per un País Valencià lliure i sobirà”. Cada cop més el Bloc ha anat deixant enrere els principis fusterians per abraçar una nova “tercera via” reconciliadora amb els sectors menys radicals del secessionisme lingüístic, que inclou la cessió en elements tant simbòlics com ara acceptar la fins aleshores sempre criticada senyera amb fons blau.

Amb tot, el catalanisme al País Valencià sembla que cada cop ha anat quedant més orfe de referents polítics i sempre aixoplugat sota el paraigües del Principat. En aquest sentit, ERPV no ha acabat d’arrelar al territori, i malgrat que les seves bases i els seus líders són valencians, aquest partit sempre ha donat una imatge d’excessiva subjugació al seu homònim a Catalunya, ERC. Però la recent presentació de Solidaritat per la Independència al País Valencià posa sobre la taula un altre cop el debat de quin ha de ser el paper de Catalunya en la implantació d’un partit polític netament independentista i amb visió de Països Catalans. Un desplegament com el que propugna SI al País Valencià és la millor manera? Aterrar en un hotel de València i desplegar tots els teus representants al Parlament de Catalunya és una bona estratègia, per molt que Alfons López-Tena i fins i tot l’Isabel Clara Simó siguin valencians? Quina reacció genera aquesta presentació sobre determinats sectors propers al nacionalisme valencià?

I en aquest sentit, l’opinió de qui escriu coincideix plenament amb els dos articulistes abans mencionats: la situació política al País Valencià és suficientment complicada com perquè es pugui anar jugant a presentar candidatures externes des de fora del propi país. Hi ha molta gent que treballa des de la base al País Valencià amb uns principis ideològics molt clars (Escola Valenciana, ACPV, la CAL amb el Correllengua, etc.); la intromissió de partits amb presència exclusivament al Principat no pot ser entesa més que una nova forma de paternalisme que, a llarg termini, no pot donar resultats favorables. I més, si és té en compte el sistema bipartidista casi perfecte que hi ha instal·lat al País Valencià i l’exigent llindar electoral del 5% per entrar a les Corts Valencianes.

Amb tot, això no deixa de ser un punt de vista emès des del mateix Principat. Arguments a favor de la presència de SI al País Valencià també s’han presentat, i ha estat precisament un valencià, Josep Guia, el qui més va insistir en la presentació del partit al sud. Així doncs, el debat queda obert i qualsevol opinió sobre el tema serà benvinguda!