Arxiu de la categoria ‘Partits Polítics’

El Procés Constituent i la fragmentació de l’esquerra

diumenge, 19/05/2013

Fa unes setmanes els mediàtics Arcadi Oliveres, president de Justícia i pau i economista, i Teresa Forcades, monja benedictina i metge, van anunciar la posada en marxa del Procés Constituent, un moviment que pretén cobrir l’eix social de forma semblant al que fa l’ANC amb l’eix nacional. No obstant això, a diferència de l’ANC, la iniciativa sembla que vol menar cap a una candidatura unitària i popular i concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya. Segons l’últim recompte, ja eren aproximadament 35.000 els adherits. Més enllà de la legítima opció de presentar-se a unes eleccions, l’anunci ha plantejat algunes qüestions recurrents relacionades amb la fragmentació del panorama polític català. En concret, s’han alçat ja algunes veus reclamant la necessitat que l’esquerra no estigui tan fragmentada, perquè això li treu potencial, sigui per discurs, electors o per la crua realitat del sistema electoral.

Més enllà de si el moviment s’ha de constituir en partit (decisió que deixem lògicament en mans dels impulsors), la idea que l’esquerra està més fragmentada que la dreta és força popular i, en ocasions com aquesta, pren força volada. Ara bé, és realment així? L’“oferta” de partits d’esquerres és més àmplia?

A priori hi ha alguns arguments que defensarien la idea que l’esquerra està més fragmentada. El primer fa referència al discurs tradicionalment defensat per les esquerres, més vinculat amb el canvi, la il·lusió de nous escenaris i de la transformació vehement. S’argumenta que des de l’esquerra van sorgir molts dels debats que avui són d’allò més normals en l’agenda pública, com el feminisme, el pacifisme o l’ecologisme. Així mateix, s’afirma que aquests discursos necessàriament floreixen fora de les estructures dels partits (el 15M en podria ser un exemple) i que el sistema existent és poc permeable a aquestes idees. Per tant, una opció per donar-hi sortida seria la de crear un (nou) partit d’esquerres.

El segon argument va relacionat amb el poder. Hi ha la idea que, un cop al govern, o per tal d’aconseguir-lo, els partits d’esquerres han de canviar el discurs i adaptar-se a la realitat de governar. Van cap al centre. “Els partits socialdemòcrates no tornaran a guanyar mai les eleccions i, si ho fan, serà per fer polítiques que no són socialdemòcrates”, diria Dahrendorf. O per dir-ho en termes weberians, les esquerres farien un “pacte amb el diable” un cop arriben al poder i s’oblidarien de força del seu programa. Això faria que la gent quedés desil·lusionada amb el partit d’esquerres majoritari (el qual seria vist com una mena de partit cartel) i, per tant, les noves opcions tindrien més facilitat per florir.

Un tercer argument és, potser, el més comú i té a veure amb la creença popular que l’esquerra és ideològica i la dreta és pràctica. S’argumenta que mentre les discrepàncies entre els partits de dretes no arriben mai a “fer sang” per tal de no perdre el poder, les batalles ideològiques en el camp de l’esquerra són comunes, fet que porta a escissions, desercions i nombroses batalles internes.

Finalment, hi ha un argument molt propi del nostre país que se sol esgrimir i que té a veure amb la quantitat de persones que s’autodefineixen d’esquerres. A Catalunya el percentatge de gent que es considera d’aquesta ideologia és manifestament superior, fet que provocaria que hi hagi més mercat per aquesta banda ideològica. Un argument semblant es podria aplicar a d’altres latituds.

Curiosament però, les dades ens expliquen una altra història. Els següents dos gràfics ens mostren el nombre efectiu de partits d’esquerres i de dretes. La mitjana per a l’esquerra és de 1.8 partits i per a la dreta de 2.2. Un recorregut per diverses eleccions europees, per tant, desmunta un tòpic i ens revela que, en general, la dreta està més fragmentada. L’espectre ideològic de dretes té més partits. La presència de formacions d’extrema dreta, partits liberals, rurals o conservadors de tota mena fa que aquesta ideologia presenti un menú més variat.

enepleft.gif

 enepright.gif

Ara bé, aquesta és només una part de la imatge. Aquest índex només comptabilitza els partits que aconsegueixen representació al Parlament i deixa fora aquells que no n’obtenen. Una anàlisi amb lupa de diversos casos ens revela un patró interessant: la fragmentació de l’esquerra no la mesurem amb els índexs tradicionals, perquè no tots els partits d’aquesta naturalesa aconsegueixen entrar a les cambres legislatives. Dit d’una altra manera, esquerra i dreta sembla que estiguin igual de fragmentats. Però, això sí, la dreta es fragmenta de forma eficient.

Un últim apunt sobre la fragmentació partidista a Catalunya: com l’expliquem?

dimecres, 27/03/2013

A continuació presentem el tercer dels articles sobre la fragmentació del mapa electoral català. En el primer dels articles vam mostrat com Catalunya té un nombre de partits polítics força adequat al nombre de diputats que s’escullen en cada una de les quatre circumscripcions del país, tot i que en els darrers anys està creixent de sobremanera. Mostràvem però que en el mapa electoral, lluny de ser homogeni per cadascuna de les demarcacions, el nombre de partits a cada municipi varia dramàticament. Per escenificar-ho us vàrem presentar el següent mapa:

enep_cat2012.png

En un segon dels articles vam presentar mapes a nivell de demarcació, mostrant a quantes desviacions (per sota o per sobre) es trobava cada municipi en el nombre de partits en comparació amb la mitjana de la demarcació. Finalment, us ensenyàvem un gràfic on es veia com la variació en el nombre de diputats de cada circumscripció era capaç d’explicar només una part de la variació en la fragmentació partidista. Finalment ens preguntàvem: quins factors addicionals expliquen aquesta variació? Doncs bé, a través d’un model estadístic de regressió lineal podem fàcilment treure l’entrellat d’aquesta pregunta. Els resultats de l’anàlisi ens mostren la següent evidència empírica (l’anàlisi s’ha fet a partir de les dades de l’article d’en Jordi Muñoz i jo mateix publicat a Nations and Nationalism):

  1. Mobilització nacionalista: el grau d’activisme nacionalista català és un factor que explica la poca presència de partits polítics al municipi. Si agafem les dades sobre si en el municipi s’hi van celebrar una consulta sobre la independència i dades sobre la taxa de persones socies d’Òmnium, veiem com ambdues variables són potents predictors d’un nombre baix de partits. Això mostra el que els mapes ja semblava que ens intuïen: l’atomització partidista es troba en els municipis menys nacionalistes o sobiranistes.
  2. Nascuts a la resta de l’estat: a mesura que augmenta el nombre de persones en el municipi nascudes a la resta de l’estat, també ho fa la fragmentació. Aquest mecanisme és força semblant a l’anterior: en les zones amb menys mobilització nacionalista hi ha més persones d’origen forà, i que voten a partits que en la Catalunya més homogènia (la rural) no hi tenen gaire suport. Dir d’altra manera, són les persones no nascudes fora de Catalunya les que voten a partits amb poca presència en zones predominantment nacionalistes catalanes.
  3. Nascuts fora de l’estat: Aquesta variable no té cap mena d’incidència en la fragmentació. Això ens pot estar indicant dues coses diferents: podria ser que les persones nascudes fora de l’estat no voten suficientment diferent de la resta de la població; ara bé, tot sembla indicar que aquest resultat es pot explicar perquè les persones nascudes fora voten en un percentatge molt menor del que ho fan les persones nascudes a Catalunya i fins i tot que les nascudes a la resta de l’estat.
  4. Municipis més grossos: Finalment, en els municipis més grossos sembla que hi ha major fragmentació. Aquesta tendència creiem que pot venir explicada per dos diferents factors. En primer lloc, podria ser que atès que en els municipis grossos és on hi ha una presència més forta de moviments socials i es visualitzen més les candidatures no majoritàries, hi hagués una lleugera major dispersió del vot. Ara bé, també podria ser que simplement darrere de la variable dels municipis més grossos estiguéssim captant l’efecte de vot menys nacionalista, que no ha pogut ser plenament identificat amb la primera de les variables.

El més curiós de tot però és que un cop hem introduït aquestes quatre variables, l’efecte del nombre de diputats que s’escullen per circumscripció desapareix. Sens dubte això representa una troballa molt sorprenent, que va totalment en contra del que la literatura en ciència política ha explicat. Què vol dir això? Doncs que el nombre de diputats que s’escullen en cada districte no condiciona el nombre de partits que hi ha, sinó que el que ho condiciona és la seva estructura socioeconòmica i lingüística! En una societat tan complexa i plural com la catalana la gent té poc en compte quan va a votar si el seu partit obtindrà o no representació en la seva circumscripció en particular, i es guia molt més per les seves pròpies preferències polítiques i ideològiques, deixant de banda qüestions com l’estratègia, probablement sobrevalorada en la ciència política dominant.

Més sobre la fragmentació de partits a Catalunya

dimecres, 20/03/2013

L’altre dia mostràvem com el nombre de partits votats en cada municipi de Catalunya per les passades eleccions al Parlament (l’anomenada fraccionalització del sistema de partits) variava dramàticament entre municipis. En el mapa que presentàvem podíem veure com era 1. en els municipis de la demarcació de Barcelona i 2. en els municipis costaners, on els resultats electorals estaven més repartits entre els diferents partits (i per tant els resultats estaven més fragmentats). Atès que a la circumscripció de Barcelona és on s’hi escullen més diputats (85) és comprensible que sigui aquí on hi hagi un nombre més elevat de partits polítics. Ara bé, és només el nombre de diputats a escollir el que determina la fraccionalització del sistema?

Per respondre a aquesta pregunta hem calculat la mitjana del nombre de partits en cada circumscripció i hem mirat per cada municipi com de desviats estan els resultats (aquest càlcul s’anomena estandarització). A simple vista ja podem veure com a Barcelona, malgrat que és on s’escullen més diputats, a no tot arreu hi ha molts partits. Tot el contrari: és només a l’àrea metropolitana on hi ha fraccionalització; a la zona central l’atomització del sistema és molt baixa.

enepbcn.png

Si ens fixem en el cas de Girona, la fragmentació tampoc no és homogènia: un altre cop és als municipis de la costa, i als del Gironès i de la Selva on hi ha més partits polítics. A l’interior, ben pocs.

enepgirona.png

A Lleida tampoc no hi ha homogeneïtat en el nombre de partits. Veiem com és a les zones més poblades del Segrià, així com a la Vall d’Aran on la fraccionalització és més elevada.

eneplleida.png

Finalment ens trobem amb el cas de Tarragona. Com vam mostrar en l’article anterior, en aquesta circumscripció hi ha un nombre de partits polítics inusualment elevat d’acord amb el nombre de diputats que s’escullen (18). Quins són els municipis que estan fent incrementar aquesta mitjana? Doncs molt particularment tots els municipis de la costa del Camp de Tarragona (no tant els de les Terres de l’Ebre), però també els municipis del Baix Penedès i del Tarragonès. Les Terres de l’Ebre també es mostren força fraccionalitzades, especialment les zones d’interior del Baix Ebre i del Monsià.

eneptgn.png

Els gràfics ens mostren doncs que el nombre de diputats per districte només pot explicar una part de la variació en la fragmentació electoral a Catalunya. Fixem-nos sinó en el següent gràfic: hem fet un model estadístic de regressió lineal per explicar el nombre de partits polítics i hi hem inclòs com a variable principal la magnitud de districte. A més a més, hi hem posat també una sèrie de variable identificant les diferents vegueries de Catalunya (hem posat les vegueries i no les demarcacions perquè hem vist per exemple que a Barcelona hi havia grans diferències entre l’àmbit metropolità i les comarques centrals). Doncs bé, els resultats ens mostren el següent: veiem com un cop tenim en compte que hi ha districtes més grossos que d’altres, a la vegueria de Girona, de Ponent i al Pirineu hi ha de mitjana un partit polític menys que a l’àmbit metropòlità, Tarragona (la categoria que hem escollit com a referència) i l’Ebre. En el cas de les comarques de la Catalunya Central, el nombre de partits descendeix fins a 1,5.

explicaciovegueries.png

El proper dia, en un últim post sobre com explicar la fragmentació a Catalunya, analitzarem els factors individuals i de grup que poden explicar perquè en determinats llocs el vot queda molt més repartit (i per tant hi ha més partits) o és més homogeni.

Els salaris dels nostres polítics

dilluns, 18/02/2013

Els sous dels polítics tornen a estar a l’ull de l’huracà arran de la polèmica proposta de reforma de la Llei d’Administracions Locals que el ministre Montoro va presentar la setmana passada. Aprofitant unes dades sobre els sous dels polítics en municipis més grans de 30.000 habitants recollides per l’Auri Garcia del diari ARA i que molt gentilment ens ha proporcionat, hem volgut indagar una mica més en profunditat quins són els factors que ens expliquen els sous dels alcaldes.

Per a conèixer amb precisió quins són els factors explicatius del salari dels alcaldes hem fet una regressió lineal amb les 30 observacions de les que disposem. Hem considerat diverses possibles explicacions del sou dels polítics: la dimensió de la població, el fet de tractar-se d’una capital de demarcació, una capital de comarca, la ciutat de Barcelona, o el partit que governa.  És cert que un model estadístic amb tantes poques dades deixa poc marge per obtenir resultats estadísticament consistents, però les dades ens confirmen el que ja apuntava l’Auri en el seu article: la mida de la població és un factor molt rellevant al moment d’explicar el sou del seu alcalde. Evidentment, a més població més hores de dedicació i més responsabilitats, i per tant, un sou més elevat. El següent gràfic de dispersió ens mostra la relació entre ambdues variables (hem exclòs Barcelona del mapa perquè el seu punt quedava molt lluny de la resta).

soupoblacio.gif

Analitzant l’impacte de la resta de factors sobre el sou dels alcaldes veiem com el fet de tractar-se d’una capital de demarcació no té cap mena d’incidència sobre el salari percebut, i que en el cas de les capitals de comarca, l’efecte tot i no ser estadísticament significatiu, apunta a una relació negativa. Entre partits no hi ha absolutament cap relació que es pugui observar. Finalment, les dades sí que ens confirmen que l’alcalde de la ciutat de Barcelona, un cop fins i tot descomptat l’efecte de la població, té un salari superior al que es podria esperar.

Aquesta és només evidència molt inicial sobre la incidència de diversos factors en el salari dels alcaldes. Un major nombre de dades ens permetria indagar amb més precisió l’impacte d’altres variables que sens dubte poden resultar explicatives, com ara la renda per càpita de la població. Ara només falta però que els polítics ens facin l’accés als seus salaris una mica més transparent.

Israel: un parlament ben peculiar

dimarts , 22/01/2013

Avui es celebren eleccions a Israel, en el que ja s’enuncia que constituirà un parlament marcadament escorat a la dreta. El partit d’extrema dreta Casa Jueva té molts números per acabar entrant en un futur govern liderat per Benjamín Netanyahu del Likud. Amb tota probabilitat els dos partits no aconseguiran la majoria absoluta dels representants a la cambra, de manera que per governar necessitaran el suport puntual d’algun dels múltiples partits polítics presents a la Knesset israeliana.

Sense entrar al debat polític israelià, ens volem centrar en el curiós sistema electoral que l’articula i les conseqüències que comporta. Israel és un dels únics països del món, juntament amb els Països Baixos i Eslovàquia, on el parlament s’escull mitjançant un únic districte electoral. En el cas de la Knesset israeliana s’hi escullen 120 diputats per representació proporcional (mètode d’Hondt) en una única circumscripció electoral, amb un llindar electoral (mínim de vots per entrar al repartiment d’escons) tant sols del 2%.

Quines conseqüències té un sistema electoral tant permissiu al moment de configurar el sistema de partits polítics? La resposta és clara: una manifesta fraccionalització del sistema. Les dades parlen per si soles: en les dues darreres legislatures (2006 i 2009) un total de 12 partits han obtingut representació al parlament, i el 1999 el nombre va augmentar fins a 15. El següent gràfic ens mostra la fraccionalització del sistema de partits israelià, en comparació amb el d’altres estats occidentals (la mesura que s’empra és la clàssica del nombre efectiu de partits polítics que compta cada partit en funció del pes relatiu que té en el parlament):

enep israel.PNG

En el gràfic podem veure com un sistema com el dels EUA que s’escull per majoria simple té una fraccionalització molt baixa; en el cas espanyol, amb un sistema proporcional però amb molts districtes molt petits, el nombre efectiu de partits també és força baix. A Noruega, més permissiu, i als Països Baixos amb un únic districte de 150 diputats, el valor augmenta si bé sense arribar a les magnituds d’Israel. Fins i tot a Catalunya, on des de l’anterior legislatura tenim 7 partits al parlament, la fraccionalització del sistema queda encara força lluny de la israeliana.

I per què es dóna aquesta elevada fraccionalització?

La ciència política ha mostrat que existeix una clara relació entre la magnitud mitjana de districte (el nombre de diputats que, de mitjana s’escullen per cada districte) i el nombre de partits que guanyen escons. Així, el següent gràfic ens mostra per un total de 46 democràcies la relació entre el nombre efectiu de partits polítics i la magnitud de districte. Malgrat haver-hi considerables excepcions (hi ha molts altres factors que expliquen el nombre de partits que competeixen en un sistema), el gràfic sí que mostra una tendència clara entre les dues variables.

logmagn i enep.png

De les conseqüències de tenir sistemes de partits tant fragmentats ja en parlarem un altre dia. Però si per una banda tenir tants partits garanteix una major representativitat de les diferents sensibilitats en una societat, de l’altra la governabilitat del poder executiu se’n veu indubtablement ressentit.

La crisi i el descontentament fan entrar a debat el sou dels polítics

dilluns, 14/01/2013

El filòsof alemany Max Weber ja va apuntar que en un sistema democràtic calia disposar de càrrecs polítics remunerats per evitar que només es dediquessin a la política rentistes desenfeinats. Tot i que sembli paradoxal, la introducció de salaris als parlamentaris va ser una conquesta del moviment obrer. A Anglaterra eren els sindicats els que alliberaven econòmicament delegats obrers perquè defensessin els seus interessos a la Cambra dels Comuns, fins que a principis del segle XX es van introduir els primers salaris al Parlament.

[continuar llegint a l’ARA]

Cruïlla crítica a les Illes?

dimarts , 8/01/2013

Alguns politòlegs solen considerar que la història política es divideix entre moments de continuïtat i les anomenades cruïlles crítiques. És a dir canvis de trajectòria històrica en que s’obren finestres d’oportunitat que permeten prendre decisions i plantejar noves propostes o arranjaments institucionals. La situació present a Catalunya ja la coneixem i s’acosta a aquesta descripció. Però un fet força inesperat és que de retruc se’n podria encetar una, de cruïlla crítica, a la resta dels Països Catalans.

A les Illes Balears han aparegut força indicis d’aquesta possibilitat que convé examinar de manera conjunta.

L’esquerda als populars balears. Governar erosiona, però en el cas del Partit Popular un cúmul de circumstàncies han fet caure figures importants del partit i trontollar la línia ideològica del president Bauzá just el primer quart de legislatura. El cas més sonat ha estat la marxa del batlle de Manacor, Antoni Pastor, per la seva oposició a la política lingüística del partit. Però els casos de corrupció que esquitxen el PP balear també han fet dimitir càrrecs de pes, com ara Pere Rotger, el president del Parlament. Finalment, desavinences que no han transcendit han generat una inestabilitat a certes conselleries com ara la de Salut, que ja ha tingut tres consellers en un any de legislatura.

Desgast al Govern. Les darreres enquestes confirmen que l’erosió no es limita a les elits polítiques sinó que també té una correlació en l’electorat. El PP perdria avui la majoria absoluta obtinguda el juny del 2011 i es quedaria amb 28 dels 35 escons que obtingué. És important observar que el PSIB no recull el càstig al PP. Aquest es repartiria entre les formacions minoritàries al Parlament com ara el PSM-IV-ExM-Més o UPyD. Jaume Font podria obtenir representació amb l’escisió regionalista del PP Proposta per les Illes (PI) que integra el sector de la difunta UM. A més a més, Bauzá suspendria en la valoració de candidats per primera vegada des de la seva elecció.

L’espai d’UM. Precisament la dissolució d’UM arran dels escàndols de corrupció que esquitxaren la cúpula del partit i la integració del sector amb la formació de Jaume Font (el PI),  podria revitalitzar l’espai del regionalisme de centre-dreta. Aquesta línia podria trobar suports entre els descontents amb la política espanyolista del PP de Bauzá com ara el batlle Pastor.  

Confluència de l’esquerra. El procés iniciat a finals d’any per a refundar l’espai sobiranista d’esquerres inclou el PSM, Entesa i l’escissió d’EUIB, Iniciativa Verds. La formació sorgida d’aquesta confluència podria liderar una reedició de la candidatura conjunta Bloc per Mallorca per ocupar l’esquerra sobiranista del Parlament Balear. Esquerra Republicana Illes no ha entrat en la confluència, però les paraules d’Oriol Junqueras el passat 31 de desembre apuntaren aquesta possibilitat.

Cicle de mobilització. La política lingüística a l’escola del Govern popular ha generat un cicle de mobilització que ha arrelat amb força arreu de les Illes; la manifestació a Palma del passat 25 de Març fou una fita històrica amb una assistència massiva. D’altra banda, la Diada de l’Estendard aplegà milers de persones a Palma el passat dia 30 de desembre. El passat octubre es fundà l’ANC de Mallorca per impulsar el procés sobiranista a les Illes.

Dret de decidir. Finalment, l’enquesta que hem esmentat més amunt apunta un suport latent a la secessió. La formulació de la pregunta sobre la independència de l’enquesta, relacionant-la amb Artur Mas i Catalunya, no ens permet veure amb claredat el suport a una sobirania Balear. Ara bé, observem una heterogeneïtat important que va des del 20% d’independentistes a Menorca fins al 2% a la Ciutat de Palma.  

És clau recordar que les Illes són un cas anòmal en política comparada pel que fa les reivindicacions territorials. Ja ho vam comentar parlant de Jason Sorens i els models que expliquen la secessió: les variables que solen predir un suport elevat a la secessió en un territori hi són presents a les Illes (també al País Valencià) però paradoxalment no observem una representació política d’aquesta situació (en aquest article de Sorens queda ben clar, pàg 322). En termes marxistes és un territori secessionista en si, però no per a si. Una cruïlla crítica podria empènyer capa una nova correlació de forces i de demandes institucionals. 

25N: L’amarga victòria de CiU

dilluns, 24/12/2012

Ni majoria excepcional ni majoria important. 12 diputats menys i la sensació que les eleccions no s’haurien d’haver avançat. Aquesta és la percepció que devien tenir molts dirigents de CiU a mesura que els resultats s’anaven visualitzant la nit del 25N. No obstant això, passats uns quants dies i havent mirat les dades, els resultats de CiU també podrien tenir una altra lectura: malgrat la caiguda, segueixent sent el principal partit del país, a molta distància de la resta, i ha rebut un càstig molt menor al que d’altres partits han rebut arreu d’Europa, en un context especialment difícil. De fet, si s’analitza fredament l’evolució del vot de CiU, s’observa que està en el seu punt baix, però que és molt semblant a la tendència que portava abans del 2010. De fet, en nombres absoluts CiU només va perdre 90.489 vots.

Abans de desgranar-ne els motius, l’anàlisi de la distribució geogràfica del seu vot ens pot ajudar a entendre què ha passat. En el mapa adjunt, s’observa com les zones blanques es concentren a Barcelona i rodalies i, amb menys intensitat, als municipis costaners de Tarragona. Més enllà d’aquests nuclis, CiU té un suport molt amplia les comarques interiors, especialment a la zona del Pre-Pirineu.

ciu2012.gif

On han anat els seus vots? Anàlisis previs ens mostren que CiU va aconseguir retenir sis de cada deu votants del 2010 i que, la resta, es van repartir entre Esquerra (un 14%) i, en proporcions menors, a d’altres formacions. També tenim indicis, però, que CiU hauria caigut més allà on la participació va pujar més i que la indecisió va jugar en contra seva. Futures enquestes ens hauran d’ajudar a corroborar aquestes intuïcions. De moment, ho podem intuir utilitzant els resultats reals per municipi. A sota presentem quatre gràfics en els quals es relacionen quatre variables sociodemogràfics i el vot cap a CiU en el passat 25N (Nota: els gràfics mostren valors predits calculats després d’una regressió lineal que incloïa altres variables de control).

 ciupredicted.gif

En el primer gràfic s’observa que la densitat del municipi té un efecte negatiu. És, de fet, quelcom que ja s’observa en el mapa: CiU va tenir pitjor resultats en les zones urbanes amb més concentració de població. L’efecte, però, és relativament petit. Quant al nombre d’ocupats del municipi (gràfic de baix a la dreta), l’efecte també és baix: hom esperaria que en aquells entorns amb menys ocupats, el vot a CiU hagués estat més baix, atès que se’l podria haver castigat en tant que força governant. El gràfic indica que, com a mínim a nivell agregat, això no ha estat així.

En canvi, d’altres fenòmens tenen un efecte més important: en aquells municipis amb més gent nascuda fora de Catalunya, els resultats de CiU van ser significativament pitjor (dalt a la dreta). Per últim, destaca també l’efecte negatiu de l’abstenció diferencial (és a dir, gent que participa a les eleccions generals, però no a les autonòmiques). Aquells municipis on l’abstenció diferencial és generalment més alta, han registrat una caiguda de CiU més acusada.

Amb tot, les dades indiquen que l’agra victòria de CiU s’explicaria per dos fenòmens interrelacionats. Primer, per la caiguda de vots (encara que petita), basada bàsicament amb la transferència de suport cap a d’altres formacions. Segon, CiU no va ser capaç de pujar proporcionalment a com ho feia la participació i en zones, bàsicament urbanes, on el suport es va desviar cap a d’altres formacions. Efectes de la crisi? Del discurs sobiranista? O d’ambdues coses alhora?

Municipi amb menys suport: Badia del Vallès (7.59%).

Municipi amb més suport: Estamariu (82.89%).

25N: ERC i la medalla de plata

dissabte, 22/12/2012

498.124 vots (13.70%). 278.951 vots més que l’any 2010 i prop dels 544.324 vots de l’any 2003. La formació d’Oriol Junqueras sembla que hagi deixat enrere les convulsions de temps passats i se situa de nou al bell mig de la política catalana. Firmat el pacte amb CiU, la seva influència en la política del futur resulta més que evident. Les enquestes auguraven un augment però es van quedar curtes. Segons l’anàlisi d’en Jordi Muñoz, ERC ha begut de tot arreu: el 35% dels seus vots vénen de CiU, el 16% de l’abstenció i el 8% de Solidaritat. No obstant això, és bo indicar que la formació d’Artur Mas també va aconseguir captar votant republicà, fet que va anivellar el transvasament (en futurs articles explorarem aquesta qüestió).

La postelectoral de GESOP ens dóna algunes pistes més. Malgrat que aquest transvasament no va ser tan acusat com alguns preveien, l’enquesta indica que el 58,2% de votants d’ERC del 2010 van estar dubtant fins l’últim moment a l’hora d’emetre el seu vot. per tant, és innegable que va haver-hi una bossa de votants que es movia entre dues aigües i que no va decidir fins la campanya electoral. Per què? Una de les idees que s’ha apuntat és que les declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida van provocar una fuga de vots d’última hora cap a les files republicanes. És plausible aquesta hipòtesi?

Tot i que l’enquesta és prèvia a les declaracions, en podem trobar algunes pistes a la pre-electoral del CEO. Segons les dades, en la societat catalana hi ha un 31% de ciutadans que se senten propers o molt propers tant a CiU com a ERC. Aquest electorat que bascula té una simpatia clarament més alta cap a Artur Mas que cap al líder democratacristià, tal com s’observa en el següent gràfic (L’escala va de 0, molt dolenta, a 10, molt bona. Curiosament la valoració de Duran i Lleida segueix sent alta, a pesar de les reticències generals que els votants republicans tenen envers les seves postures. Amb tota probabilitat, aquesta xifra es degui a la conjuntura del moment. Caldrà veure si en futures enquesta es redueix).

valoraciomaslleidapropersercciu.gif

Quant a la distribució territorial del vot, s’observa una distribució força homogènia, amb punts blancs al litoral català, especialment en comarques barcelonines i tarragonines. En municipis gironins la intensitat és menys elevada.

mapaerc2012.gif

Municipi amb menys suport: Arres (0%).

Municipi amb més suport: Arsèguel (52.4%).

25N: L’hègira socialista

dimecres, 19/12/2012

Sensació d’haver parat el cop. Bons resultats si ens atenem a les expectatives apocalíptiques. El lideratge es referma. I així una llarga lletania de tòpics i conceptes van anar succeint-se a la seu del carrer Nicaragua en conèixer que mantenien un 2 al davant del comptador de diputats del Parlament de Catalunya. És cert que la valoració dels resultats, com a mínim en calent, es basa tot sovint en les expectatives prèvies que hom té. Certament, els 16-18 escons que l’enquesta a peu d’urna atorgava al PSC no preveia una bona nit. Els 50 diputats de CiU i quedar-se en 20 diputats va “frenar” el cop.

És cert que el trencament de l’abstenció diferencial ha frenat la caiguda, i la fuga de vots cap a d’altres formacions ha resultat menys intensa del que es preveia. Segons les dades, a més, un 35% dels votants del PSC el passat 25N es van abstenir l’any 2010, per tant fins i tot va haver-hi certa mobilització. La polarització de la campanya ha amortit el cop.

Ara bé, farien malament al PSC de no llegir com cal els pitjors resultats de la seva història recent. Les dades indiquen que el 25 de novembre els socialistes només van retenir 1 de cada 2 votants. Més enllà d’aquestes eleccions, però, el següent gràfic ens dóna la dimensió històrica d’allò que ha passat: una erosió ràpida i constant. La caiguda és espectacular. Catalunya, fins fa poc, tenia un sistema en el que dos partits podien competir pel poder. Un sistema multipartidista moderat en el que fins i tot el PSC va arribar a guanyar eleccions amb vots (però no amb escons). D’aquest sistema d’alternança de partits però, hem passat a un altre sistema, amb una formació predominant, de la qual ningú dubta la seva victòria (CiU). El govern alternatiu, com a mínim a mig termini, només sembla que pugui arribar (si arriba) a través d’una coalició de partits.

evolvot.gif

D’altra banda, la distribució territorial dels vots del PSC indica, com era d’esperar, un important pes dels municipis propers a Barcelona i Tarragona. A Lleida i a les Terres de l’Ebre el percentatge de vot és també superior a la mitjana. En canvi, el el PSC va tenir més dificultats en municipis gironins.

psc2012.gif

Municipi amb menys suport: 36 municipis amb 0% de vot (Arbolí, Campelles, Estamariu, Fulleda, Senan, Siurana…)

Municipi amb més suport: Canejan (37.04%)