Arxiu de la categoria ‘Coalicions’

El puzle català

divendres, 30/11/2012

Així d’entrada, les eleccions de diumenge van trencar dos rècords. El primer, l’afluència a les urnes. El rècord de participació electoral fa que les eleccions del 25N ja puguin qualificar-se d’històriques. Es va trencar, de fet, el sostre històric aconseguit l’any 1984 (64,4%). Prova que la mobilització va ser excepcional és que la xifra de diumenge va ser més elevada que en moltes convocatòries estatals.

Dit això, hi ha un altre aspecte que ha passat més desapercebut: la fragmentació del Parlament català. En aquest aspecte també s’han trencat sostres. Les eleccions de diumenge han provocat el Parlament més fragmentat des de la Transició. L’anàlisi del clàssic índex de Laakso i Taagepera (1979) ens ajudarà a veure-ho visualment (gràfic de sota). És bo recordar que aquest instrument té en compte el percentatge de vots obtinguts per cadascun dels partits, més que no pas quants partits polítics han obtingut representació. L’anàlisi de l’evolució 1980-2012 és reveladora: la fragmentació resultant d’aquestes eleccions és la més elevada de totes, més que l’any 1980, rècord històric fins diumenge. En el gràfic s’observa que l’augment del nombre efectiu de partits va paral·lel a la fragmentació que es dóna a les circumscripcions de Barcelona i Tarragona, les més proporcionals. Hi ha ajudat a bastament el fet que CiU hagi perdut pes en aquests districtes.

enepcat.gif

Per tant, les eleccions ens han donat una paleta amb més colors que mai. Ara bé, estem parlant d’una xifra elevada o més aviat baixa? Un cop d’ull fora les nostres fronteres ens hi ajudarà. El següent gràfic de barres representa el nombre efectiu de partits en diferents països del món (i en diferents eleccions recents). Observin que en nombroses latituds el nombre de partits és més baix: Canadà, Alemanya o el Regne Unit, per exemple. En canvi, Catalunya (o, més ben dit, les eleccions d’aquest diumenge) se situaria més aviat en el grup de països amb un nombre efectiu de partits elevat. En aquesta mostra de països, només Taiwan, els Països Baixos, Letònia, Israel i la República Txeca tenen un nombre de partits més elevats.

enepcomparat.gif

Ara bé, cal no confondre pomes amb peres. Tenir més partits en el Parlament no implica necessàriament ni més inestabilitat ni més polarització. Tot depèn. Fonamentalment de la capacitat d’arribar a acords i de la cultura de coalicions i de pactes. I aquí no hi ha una poció màgica. Només sabem que, més enllà de la importància de les relacions personals, els programes electorals d’alguns partits s’assemblen més del que sovint queda reflectit als mitjans. Si més no en l’aspecte sobiranista, que ara ha entrat curiosament en les converses pels pactes, malgrat que el dia abans dels comicis semblava que seria un aspecte que quedaria fora de la taula de negociacions. Curiositats de l’endemà d’unes eleccions.

Com pot acabar això? Una hipòtesi sobre la negociació per formar govern

dimecres, 28/11/2012

Gairebé tothom ha coincidit en la idea que el Parlament resultant de les eleccions de 2012 és més complex que el que van crear les eleccions de 2010. Les negociacions per formar govern o per constituir una majoria parlamentària de govern es preveuen complexes i a hores d’ara diversos escenaris semblen plausibles. Com poden anar aquestes negociacions? Fer prediccions és difícil, però per tractar d’entendre el procés que s’obre ara pot ser útil mirar de descomposar les negociacions i pensar quines preferències tindrà cada actor en cada escenari. D’aquesta manera ens podem fer una idea de com poden anar les negociacions, i de quin serà el resultat més probable en cada situació.

Primera Fase, negociació a CiU: Consulta o marxa enrere

La hipòtesi que defensem ací és que hi haurà dues fases de negociació. La primera té lloc a dins de Convergència i Unió i el seu entorn polític, mediàtic i econòmic. És la lluita per decidir si el compromís amb la consulta segueix endavant en els termes plantejats per Mas i, per tant, s’hi pot posar data, o no. Sectors vinculats a UDC i al poder econòmic i mediàtic aquests dies aposten obertament per frenar el procés i fer marxa enrere en el gir sobiranista, mentre que la direcció de CDC assegura estar disposada a seguir endavant en els termes previstos, apel·lant a l’àmplia majoria sobiranista. Si s’imposa l’opció consulta, la negociació prioritària es farà entre CiU i ERC, mentre que si finalment els partidaris de la marxa enrere aconsegueixen imposar la seva tesi, CiU haurà de prioritzar la negociació amb el PSC.

Segona fase, escenari consulta: Negociació CiU-ERC

Si de la primera negociació se’n desprén una opció per seguir endavant amb la convocatòria d’una consulta en aquesta legislatura, s’imposa la negociació entre ERC i CiU.

En cas que CiU estigui en condicions de posar data a un referèndum i es pugui comprometre a realitzar-lo amb o sense autorització de l’estat, ERC es veurà abocada a entrar a la negociació i tindrà molta pressió per no abandonar-la, ja que la celebració d’un referèndum sobre la independència és una de les seves raons de ser. La preferència d’ERC per la celebració d’un referèndum és molt forta. Tanmateix, en aquesta negociació, ERC tindrà com a solució preferida la de garantir la consulta i liderar, alhora, l’oposició. És l’escenari que maximitza l’assoliment dels seus objectius polítics (referèndum) sense sacrificar les seves expectatives electorals de futur.

Això no és cap secret, ja que els dirigents d’Esquerra insisteixen aquests dies que la imatge d’un cap de la oposició i un president convocant plegats un referèndum tindria molta força. La lògica d’aquesta preferència per involucrar-se el mínim imprescindible al govern té a veure amb tres factors: el primer són les males experiències d’Esquerra, que quan ha participat com a força minoritària en governs encapçalats per altres formacions, ja sigui CiU o el PSC, ha pagat sempre un preu molt alt electoralment. El segon és la percepció que governar en temps de crisi pot perjudicar-los electoralment en el futur, sobretot en relació a la posició de liderar l’oposició, que és percebuda com una gran oportunitat per ERC. I el tercer factor és la distància en les posicions socioeconòmiques defensades pels republicans i les de CiU.

Per tant assumim que Esquerra prioritza, en primer lloc, el seu gran objectiu polític (el referèndum), que l’aboca a negociar i arribar a un acord en cas que CiU pugui mantenir el seu compromís, i en segona instància les seves expectatives electorals de futur, que portaran els republicans a buscar el mínim compromís possible. Sembla que els republicans no donen molt de pes, en aquesta ocasió, als eventuals beneficis en forma de quotes de poder que obtindrien si participessin en un govern de coalició.

Per contra, CiU ha deixat clar que prefereix el govern més estable possible i compartir el desgast. Prefereix sacrificar alguns càrrecs a canvi d’estabilitat al govern i de compartir els costos electorals de l’ajust pressupostari que s’espera. Per tant, les preferències d’ERC i CiU segueixen lògiques oposades: mentre que CiU prefereix una coalició a acords parlamentaris, Esquerra té una forta preferència per mantenir-se fora del govern. Podem representar les preferències dels dos actors a la gràfica següent

prefs ERC_CiUlog.png

El que evidencia aquesta gràfica és que la solució més probable és una opció intermedia entre un govern de coalició i una Esquerra a l’oposició. Quina serà, a priori, la millor solució per als dos actors? On es troben les preferències d’un i un altre? Molt probablement serà el grau de compromís mínim per part d’ERC que CiU estigui disposada a acceptar per no renunciar a la consulta. Possiblement estarà més a prop d’un pacte parlamentari de legislatura, per bé que CiU pressiona per un govern de coalició i Esquerra per un acord menys vinculant.

Segona fase, escenari marxa enrere: Negociació CiU-PSC

Pel que sentim de boca de l’entorn de Mas, la negociació amb ERC és prioritària. Però sabem també que hi ha fortes pressions en una altra direcció: aparcar l’aposta per fer ja la consulta, amb o sense autorització, i mirar cap al PSC.

Si a CiU s’imposés aquesta opció, l’escenari de negociació es faria entre CiU i el PSC. És un escenari més complicat perquè l’estructura de preferències del PSC és diferent a la d’Esquerra. D’entrada, la pressió per no abandonar la negociació és menys forta, i d’altra banda, el PSC és una formació més pragmàtica que ERC i amb una orientació més centrada en assolir el poder (office-seeking). Per això esperem que, mentre que les preferències de CiU seguiran sent lineals, creixents amb l’estabilitat del govern, les del PSC seguiran un patró en forma d’U: L’opció preferida serà el govern de coalició (pels beneficis en forma de càrrecs i quotes de poder) o l’oposició (per evitar el desgast), mentre que les solucions intermèdies, que contribueixen en graus diferents al desgast electoral sense proveir els beneficis de participar al govern, seran les menys preferides pel PSC.

Si en l’anterior escenari, ERC té difícil estripar la baralla perquè l’incentiu de la consulta és molt fort, en aquest segon cas podem pensar que els socialistes es debatran entre el tot o res. Potser podrien entrar en la negociació pactes en altres institucions com la Diputació de Barcelona, i matisarien una mica aquesta dicotomia. En tot cas, per tant, sembla que es tractaria a priori d’una negociació més incerta que podria acabar trencant-se o, per contra, acabar en un pacte de govern de coalició, tal com demanen aquests dies més o menys obertament sectors econòmics i empresarials. Les preferències dins del PSC no són homogènies, i hi ha sectors que prioritzen els càrrecs mentre que d’altres semblen apostar per maximitzar les expectatives electorals de futur.

prefs CiU_PSC.png

Per tant, ara cal esperar a que al si de CiU s’hi consolidi una opció clara per la consulta o, per contra, la majoria acabi optant per la marxa enrere. Un cop estigui clar això, si ens trobem en la primera situació, podem esperar probablement una solució intermèdia, potser a mig camí entre un pacte de legislatura i el suport puntual d’ERC al govern. Per contra, si ens situem en l’escenari de la marxa enrere –que ara sembla menys probable però que no es pot en cap cas descartar- assistirem a una negociació, difícil, entre CiU i el PSC que, molt possiblement, es plantejarà en termes de ‘caixa o faixa’.

ERC i ICV: companys de viatge?

dimarts , 12/06/2012

Aquest diumenge Eduard Voltas ens proposava una nova ucronia a la qual, d’alguna manera o altra, moltes altres persones aspiren: la creació d’una coalició d’esquerres a Catalunyala Syriza Catalana- per tal de disputar una hegemonia a CiU que, de moment, sembla indestructible.

Un exercici que recorda a una altra gran pregunta hipotètica que fa ballar el cap a periodistes avorrits: quins serien els resultats de les eleccions si apliquem una llei electoral diferent? Davant d’aquests exercicis de política ficció convé recordar, com sempre fem, que en política, o en tants altres llocs, 1+1 no acostuma a ser igual a 2. Una nova coalició canvia les regles de joc i les persones adapten el comportament a la nova situació: pensar només en l’efecte mecànic menysté un efecte psicològic de conseqüències evidents.

Suposem, però, que Voltas té raó i ERC i ICV comencen a buscar punts de contacte. Com en tot acord, hauran de començar buscant possibles punts d’entesa abans d’intentar convèncer els votants. N’hi ha més enllà de l’afirmació un xic etèria que els dos formen part de l’esquerra catalana?

El Comparative Manifesto Project, un projecte que es dedica a codificar els programes electorals, ens en pot donar algunes pistes. Presentem en el gràfic següent el resultats de tres dimensions: l’eix esquerra-dreta, l’economia i l’Estat del benestar. Per cada  una d’elles es presenta allà on s’ubica ideològicament ERC i on ho fa ICV.

icvercmanifesto.gif

Es fa palès que en la dimensió econòmica i de l’Estat del benestar la mitjana és molt semblant. A nivell ideològic, com ens imaginàvem, el partit de Joan Herrera surt més a l’esquerra que els homes de Junqueras.

Vist això, les discrepàncies no semblen ser moltes… amb una gran excepció! La qüestió territorial. El gràfic següent mostra l’evolució de la importància que s’ha donat al tema territorial durant els darrers anys (desgraciadament encara no hi ha dades per les eleccions més recents). Valors més alts representen que s’hi ha donat un èmfasi més important. Per contra, valors més baixos signifiquen que aquest tema és menys prioritari.

icvercmanifestoterritorial.gif

Com es podria intuir a priori, ICV prioritza menys la qüestió territorial que ERC. Curiosament (i s’hauria de veure quin efecte va tenir el tripartit en tot plegat), l’èmfasi de demandes territorials va baixar per tots dos partits a partir del 2004.

Amb tot, són unes dades que confirmen intuïcions prèvies i permeten afirmar que, a diversos nivells, la coincidència de programes es produeix. Si, com afirma Voltas, donaran el sorpasso o faran una coalició, és difícil de dir. Allò que es pot afirmar, però, és que, si ho volen, el grau d’entesa entre les dues formacions té encara un camp força ample per recórrer.

*Per qüestions del projecte, les dades d’ICV corresponen a les d’IU, atès que no s’han codificat els programes dels ecosocialistes.

Un govern en minoria

dilluns, 18/07/2011

Catalunya és, a nivell local, un país de coalicions. Rarament els municipis atorguen la majoria absoluta a un partit concret, per la qual cosa el guanyador (sovint) es veu obligat a fer una coalició de govern o bé governar en minoria sostenint (tot sovint) una coalició de facto. Davant d’una realitat estesa pel territori i en funcionament des de fa anys, les coalicions haurien de ser vistes com un fenomen natural, fruit del propi joc polític i de les circumstàncies del moment. Les coalicions són considerades sovint com un element d’inestabilitat per la política, fruit de les lluites de poder entre els partits que la formen i de la dificultat de governar amb coherència i solvència. No obstant això, no cal oblidar que un dels objectius de la democràcia és la satisfacció de les preferències ciutadanes. Des d’un punt de vista teòric -i pràctic en molts països- les coalicions ajudarien a satisfer aquesta demanda d’una forma més eficient que els governs en minoria.

Catalunya, país de coalicions a nivell local, mostra una voluntat clara i inequívoca que vol un Govern en solitari a la Generalitat. Segons l’enquesta postelectoral del CiS (feta entre el desembre del 2010 i el gener del 2011), un 44% de ciutadans volen un govern de CiU en solitari. La segona opció és un govern de CiU amb el PSC, preferida pel 10,46% de la ciutadania. Es prefereix un govern en minoria que un en coalició, sense tenir realment clar que el primer sigui més estable que el segon.

preferències coalicions.jpg

Identificar el tripartit amb un “desgavell” i un element inestable per part de CiU (amb la inestimable ajuda dels components del tripartit) ha consolidat la ja consolidada opinió catalana que són més favorables governs en minoria que en coalició. Sens dubte un obstacle important pels partits que volen governar Catalunya sense l’ajuda de ningú. Perquè, si ho volen fer en coalició, s’exposen al fenomen descrit per Locke i recollit per Noelle-Neumann en la seva obra “L’espiral del silenci”: “Qualsevol violació de la llei de la moda farà sofrir immediatament a l’individu quan perdi la simpatia i l’estima del seu entorn social”.