Arxiu de la categoria ‘Política Comparada’

Viatges electorals (V): Macau

divendres, 30/08/2013

Macau.jpg Té 29,5 km2 i una població estimada de 600.000 persones. El seu cap d’Estat és el president de la Xina, Xi Jinping, i és de facto part del país des del 20 de desembre de 1999, quan Portugal va transferir la que havia estat una colònia pròspera i problemàtica, sobretot amb el contraban i el negoci de l’opi. Macau, oficialment una regió administrativa amb un estatus especial, celebra “eleccions” legislatives el proper 15 de setembre i ho fa oferint als més de 270.000 ciutadans amb dret a vot 17 llistes possibles.

A part d’algun problema amb els registres dels partits i de les crítiques a les ingerències externes per part de Xina, les “eleccions” s’estan desenvolupant amb normalitat. No obstant això, el procés, com els d’anys anteriors, s’enfronta a dos problemes particularment greus. El primer té a veure amb la corrupció. En una economia basada en les operacions financeres (propiciades per l’absència d’impostos) i en bona part en el joc (Macau és el casino més gran del món, per davant de Las Vegas) les eleccions han estat sempre plegades de crítiques pels suborns entre candidats, els tripijocs per les subvencions públiques i d’altres qüestions fosques. Tot i les campanyes que recentment s’han impulsat per netejar la imatge del país, la percepció (i la pràctica) continua.

El segon gran problema és també estructural. Notarà el lector que hem parlat constantment d’“eleccions”, entre cometes. El Parlament de Macau té 33 escons, però només 14 són d’elecció directa per part dels ciutadans. La resta es reparteixen de la manera següent: n’hi ha 7 escollits pel Cap Executiu, una mena de cap d’Estat escollit, al seu torn, cada cinc anys per un comitè de format per organitzacions regionals, corporacions públiques i persones electes en diferents òrgans. Els 12 restants són escollits per grups d’interès i organitzacions empresarials.

L’any 1976 la Llei Bàsica de Macau va substituir l’Estatut orgànic que regia els destins de la regió en base al que va implementar Portugal. Tot i que la política de “un país, dos sistemes” s’ha implementat en els darrers anys i el sistema és més obert que a la Xina, la democràcia és lluny de ser una realitat. La Llei Bàsica té una vida de 50 anys, però força han de canviar les coses perquè el sistema també ho faci.

Nota final: Fins aquí els viatges electorals de l’estiu. Ens hem deixat un últim viatge que abordarem més endavant: l’abolició del Seanad d’Irlanda en un referèndum que hi haurà el 4 d’octubre. Ho farem més endavant!

Viatges electorals (IV): Xile

dilluns, 26/08/2013

Bachelet.jpg El 17 de novembre tindrem una de les eleccions més interessants del que queda d’any. Seran a l’altra banda del Pacífic i d’elements per fixar-nos-hi no en falten. Xile, un dels països sud-americans més pròspers, arribarà a les eleccions presidencials amb molts incentius i novetats sobre la taula. La primera d’elles és institucional. Les properes eleccions seran les primeres presidencials sense vot obligatori, fet que afegeix àmplia incertesa sobre els resultats, sobretot si aquells que s’abstenen en major proporció tenen un color polític determinat. Quan es retira l’obligació de votar, és ben sabut que molta gent decideix no acudir a les urnes. És difícil de predir com es repartirà l’abstenció. Per tant, la incertesa en aquests comicis augmenta. Una prova de l’“apatia” i la baixada de participació que es pot produir es va donar en les eleccions locals d’octubre de 2012, en les quals l’abstenció va ser molt alta, del 60%. Qui s’abstindrà (i per què) pot donar la clau al guanyador i explicar la dissort del perdedor.

El segon element d’interès és la impossibilitat que el president Sebastián Piñera sigui re-escollit. Així ho prohibeix la constitució. Tot i que durant uns mesos s’especulava en el trencament de facto de la predisposició constitucional que ho regula, finalment Piñera va tancar tots els debats i ha deixat el camí obert a un nou mandatari.

A més, el 17 de novembre s’escollirà un nou mandatari que, també per primer cop a Xile, s’haurà presentat en unes eleccions després de guanyar unes primàries. El 30 de juny passat va ser el dia escollit per celebrar-les, en uns comicis “interns” en els quals podien votar tots els ciutadans, fossin o no afiliats dels partits. La que va ser primera presidenta de la història de Xile, Michelle Bachelet, va guanyar les primàries de la coalició d’esquerres. Pablo Longueira, Ministre d’Economia, estava en bona posició per a competir amb Bachelet, sobretot després de guanyar les primàries d’Aliança Nacional pel 51,37% dels vots. No obstant això, els metges li van diagnosticar una depressió profunda poc després de guanyar, la qual cosa l’ha portat a renunciar a presentar batalla.

Amb tot, les enquestes donen un ampli suport a Bachelet, però l’entusiasme de l’electorat xilè no és el de fa uns anys, sobretot el dels estudiants. La candidata oficialista, Evelyn Matthei, la primera dona en concórrer a les eleccions en la història de la dreta del país, s’esforça per trencar la tendència. Sigui com sigui, Bachelet, pediatra, epidemiòloga i amb estudis d’estratègia militar, ho té ben encarat per tornar a governar Xile i, al seu torn, per convertir-se de nou, segons Forbes, en una de les dones més influents del món.

(Un apunt final: s’ha demostrat que el vot obligatori, i la seva posterior retirada, també té efectes positius per a molts grups de població, que “aprenen” i adquireixen “l’hàbit” de participar. En el nostre país, el debat sobre el vot obligatori és tot sovint pobre i en les reformes del sistema electoral no s’arriba a plantejar mai. Malgrat que hi ha elements que hi juguen en contra, també n’hi ha que hi juguen a favor, la qual cosa hauria de fer que el debat es plantegés de forma racional i no visceral).

Viatges electorals (III): Etiòpia

dimecres, 21/08/2013

Haile-Gebrelassie.jpg Va guanyar l’or als 10,000 metres dels Jocs Olímpics d’Atlanta (1996) i Sidney (2000). Ors que va afegir a una llarga llista de mèrits: medalles d’or en campionats mundials, en campionats continentals (outdoor i indoor) i autor de fins a 27 rècords mundials en proves relacionades amb l’atletisme. Haile Gebrselassie és una autèntica llegenda en el món de l’esport i un etíop preocupat pel futur del seu país. O aquest va ser precisament l’argument que va utilitzar l’estrella mediàtica per justificar el seu interès per presentar-se a les eleccions presidencials del seu país, que tindran lloc el 9 d’octubre d’enguany.

Tot plegat en un ambient enrarit. L’oposició ja fa temps que convoca nombroses protestes després que el govern iniciés una campanya de persecució a periodistes i activistes amb l’excusa que violaven la legislació anti-terrorista. Les protestes que s’han fet fins ara, permeses pel govern, han estat pacífiques i han representat per a molts l’esperança que l’oposició s’organitzaria i plantaria més o menys cara al totpoderós EPRDF (Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop).

Tanmateix, en un dels països més pobres del món, la democràcia és més una esperança que una qüestió real. De les dues cambres que conformen el Parlament del país, només la Cambra baixa (547 escons) és escollida pel poble. Això sí, només en un pla teòric, atès que la llibertat de reunió i d’associació està altament limitada i, a la pràctica (així va passar l’any 2010), només alguns escons (residuals) van quedar en mans de partits de l’oposició.

No obstant això, sembla que, de mica en mica, el país va canviant, en una ruta coneguda per molts països: una cruïlla que pot dur a Etiòpia, de nou, a l’absolutisme, o a iniciar un camí lent cap a alguna cosa diferent, més oberta. La duresa de la pobresa i la corrupció posaran sens dubte grans pedres sobre el camí. A l’abril, les eleccions locals es van desenvolupar de forma pacífica, la qual cosa ja va ser un gran pas endavant. Ara bé, gran part de l’oposició les va boicotejar i les irregularitats no van desaparèixer.

La mort del primer ministre Zenawi l’agost del 2012 va significar un relleu tranquil en mans de Hailemariam Desalegn. Malgrat el canvi significatiu en les elits dirigents, l’empresonament de l’oposició, de periodistes, de musulmans i, fins i tot, les incursions armades a Eritrea han marcat el seu mandat. Per tot plegat, un dels únics països que ha evitat la colonització europea té un futur ombrívol. El gran atleta Haile Gebrselassie poca cosa canviarà, però de ben segur que ajudarà a posar-hi el focus internacional i a crear algunes tensions, esperem que positives. Canviar Etiòpia serà una Marató de llarga distància.

——————————

Proper “viatge electoral”: Xile.

Viatges electorals (II): Noruega

dilluns, 12/08/2013

Noruega_parlament.jpg Poc després que acabi el mes d’agost, el 9 de setembre, Noruega celebrarà eleccions parlamentàries. Un dels països més riquesa del món (el segon d’Europa després de Luxembourg) amb indicadors sorprenents en molts sentits: té superàvit en els comptes públics, la seva economia segueix creixent, té un Estat del Benestar desenvolupat (això sí: amb una pressió fiscal del 57% del PIB), segueix exportant petroli i productes extrets del mar del Nord, gasta més que ningú en energies renovables i té una de les taxes d’atur més baixes d’Europa. (Per cert, una part dels diners del petroli la destinen a un fons públic per garantir les pensions del futur).

En base a aquesta situació, hom pensaria que el primer ministre Jens Soltenberg ho té fàcil per obtenir la reelecció. Però en polític, no tot és tan fàcil i, lògicament, els problemes noruecs no es posen en relació amb els grans problemes europeus. Noruega està governada, des del 2005, per la Coalició “vermella-verda”, formada pel Partit Laborista, el Partit d’Esquerres i Socialista i el Partit de Centre. L’any 2009 van aconseguir renovar la confiança dels electors. Soltenberg no ho veu clar, fet que fins i tot l’ha portat a protagonitzar una curiosa propaganda electoral.

Les enquestes publicades recentment però, indiquen que la coalició d’esquerres, que sempre ha governat quan ha tingut la majoria, ho té difícil per tornar a governar. Segons els últims sondatges, la coalició formada per Liberals, el Partit del Poble Cristià, els Conservadors i el Partit Progressista aconseguiria la majoria per més de 21.7 punts percentuals de distància. La cap dels conservadors, Erna Solberg, té totes les de guanyar per ser la propera primera ministra (veure una predicció aquí).Norwegian PM.gif

De motius per estar molest amb el govern, diuen els noruecs, no en falten: el creixement de la immigració ha accentuat les actituds xenòfobes, personificades en el Partit Progressista, i els problemes d’inseguretat i l’exclusió de força ciutadans de la riquesa generada creen inestabilitat. A més, els preus de la benzina es troben entre els més alts d’Europa. Com a Escòcia amb el whisky, no hi ha descomptes simplement perquè el petroli es produeixi en territori propi.

Amb tot, si es confirma la derrota de la coalició d’esquerres enmig d’aquest panorama econòmic envejable, serà una prova més d’allò que diu el vot econòmic: els votants castiguen els governs en situacions econòmiques difícils, però no els premien quan l’economia va sobre rodes.

—————————–

Proper “viatge electoral”: Etiòpia.

Viatges electorals (I): Nauru

dilluns, 5/08/2013

Nauru.jpg La República de Nauru, popularment coneguda com l’Illa del plaer, és una petita illa de la Micronèsia, al sud de l’oceà Pacífic. Tot i tractar-se de la república més petita del món (21 km2) i del segon Estat menys poblat, amb uns 10.000 habitants (el primer és Ciutat del Vaticà), té una història electoral més que convulsa. Precisament, el passat 8 de juny va celebrar eleccions parlamentàries per escollir els 19 membres del Parlament, uns comicis que van representar l’enèsim intent de tancar la inestabilitat política del país.

Unes eleccions que arribaven després que l’any 2010 la petita illa del Pacífica celebrés tres comicis, amb pocs mesos de diferència. El curiós del cas és que les tres eleccions van produir un resultat gairebé idèntic, que va deixar el Parlament amb un empat. Una situació comparativament estranya (lògicament el nombre d’escons de les cambres acostuma a ser imparell), però possible a Nauru: el Parlament tenia 18 escons i, per tant, els empats eren factibles.

El context no va ajudar a contribuir a la calma: tot i que Nauru va ser una illa pròspera fa unes dècades (gràcies sobretot a l’exportació del guano), actualment viu una situació difícil que l’ha portat a esdevenir un protectorat “de facto” d’Austràlia (que fa servir l’illa, curiosament, per enviar-hi alguns presoners) i fins i tot a acceptar ofertes per reconèixer països “difícils”, com Abkhàzia i Ossètia del Sud.

El febrer d’enguany, després que dos governs dimitissin en bloc i que el tercer primer ministre del país fos expulsat pel president, el Parlament es trobava altament fragmentat: 19 escons i quatre faccions polítiques. Parlem de “faccions” perquè Nauru no té partits polítics (en té de formals): els diputats s’escullen en vuit districtes a través del vot preferencial, en base al sistema de Borda. Cada candidat, a més, només es pot presentar en un districte.

S’espera que els resultats del juny (en els quals, per cert, una dona va sortir escollida per primer cop) calmin la tensió que es viu a l’illa. Serà difícil en un context marcat per la polarització. Les eleccions es van celebrar tres mesos després que es convoquessin per segona vegada i que els poders judicials declaressin la convocatòria com a nul·la. Si a tot plegat hi afegim que la primera convocatòria es va fer perquè els diputats “es comportaven malament a la Cambra” (textualment), l’escenari es complica una mica més.

Veurem doncs, si Nauru celebra eleccions altre cop aquest any o aconsegueix estabilitat política. Amb tot, sort en tenen de la bona idea de fer el nombre de diputats imparells. Com a mínim si hi ha nous comicis ja no serà per empats parlamentaris.

————-

Viatges electorals és una “secció” que fem cada estiu (i ja en fa cinc) i en la qual repassem algunes eleccions curioses nord enllà. Avui ens hem entretingut amb Nauru. El proper “viatge electoral” serà a Noruega.

El Procés Constituent i la fragmentació de l’esquerra

diumenge, 19/05/2013

Fa unes setmanes els mediàtics Arcadi Oliveres, president de Justícia i pau i economista, i Teresa Forcades, monja benedictina i metge, van anunciar la posada en marxa del Procés Constituent, un moviment que pretén cobrir l’eix social de forma semblant al que fa l’ANC amb l’eix nacional. No obstant això, a diferència de l’ANC, la iniciativa sembla que vol menar cap a una candidatura unitària i popular i concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya. Segons l’últim recompte, ja eren aproximadament 35.000 els adherits. Més enllà de la legítima opció de presentar-se a unes eleccions, l’anunci ha plantejat algunes qüestions recurrents relacionades amb la fragmentació del panorama polític català. En concret, s’han alçat ja algunes veus reclamant la necessitat que l’esquerra no estigui tan fragmentada, perquè això li treu potencial, sigui per discurs, electors o per la crua realitat del sistema electoral.

Més enllà de si el moviment s’ha de constituir en partit (decisió que deixem lògicament en mans dels impulsors), la idea que l’esquerra està més fragmentada que la dreta és força popular i, en ocasions com aquesta, pren força volada. Ara bé, és realment així? L’“oferta” de partits d’esquerres és més àmplia?

A priori hi ha alguns arguments que defensarien la idea que l’esquerra està més fragmentada. El primer fa referència al discurs tradicionalment defensat per les esquerres, més vinculat amb el canvi, la il·lusió de nous escenaris i de la transformació vehement. S’argumenta que des de l’esquerra van sorgir molts dels debats que avui són d’allò més normals en l’agenda pública, com el feminisme, el pacifisme o l’ecologisme. Així mateix, s’afirma que aquests discursos necessàriament floreixen fora de les estructures dels partits (el 15M en podria ser un exemple) i que el sistema existent és poc permeable a aquestes idees. Per tant, una opció per donar-hi sortida seria la de crear un (nou) partit d’esquerres.

El segon argument va relacionat amb el poder. Hi ha la idea que, un cop al govern, o per tal d’aconseguir-lo, els partits d’esquerres han de canviar el discurs i adaptar-se a la realitat de governar. Van cap al centre. “Els partits socialdemòcrates no tornaran a guanyar mai les eleccions i, si ho fan, serà per fer polítiques que no són socialdemòcrates”, diria Dahrendorf. O per dir-ho en termes weberians, les esquerres farien un “pacte amb el diable” un cop arriben al poder i s’oblidarien de força del seu programa. Això faria que la gent quedés desil·lusionada amb el partit d’esquerres majoritari (el qual seria vist com una mena de partit cartel) i, per tant, les noves opcions tindrien més facilitat per florir.

Un tercer argument és, potser, el més comú i té a veure amb la creença popular que l’esquerra és ideològica i la dreta és pràctica. S’argumenta que mentre les discrepàncies entre els partits de dretes no arriben mai a “fer sang” per tal de no perdre el poder, les batalles ideològiques en el camp de l’esquerra són comunes, fet que porta a escissions, desercions i nombroses batalles internes.

Finalment, hi ha un argument molt propi del nostre país que se sol esgrimir i que té a veure amb la quantitat de persones que s’autodefineixen d’esquerres. A Catalunya el percentatge de gent que es considera d’aquesta ideologia és manifestament superior, fet que provocaria que hi hagi més mercat per aquesta banda ideològica. Un argument semblant es podria aplicar a d’altres latituds.

Curiosament però, les dades ens expliquen una altra història. Els següents dos gràfics ens mostren el nombre efectiu de partits d’esquerres i de dretes. La mitjana per a l’esquerra és de 1.8 partits i per a la dreta de 2.2. Un recorregut per diverses eleccions europees, per tant, desmunta un tòpic i ens revela que, en general, la dreta està més fragmentada. L’espectre ideològic de dretes té més partits. La presència de formacions d’extrema dreta, partits liberals, rurals o conservadors de tota mena fa que aquesta ideologia presenti un menú més variat.

enepleft.gif

 enepright.gif

Ara bé, aquesta és només una part de la imatge. Aquest índex només comptabilitza els partits que aconsegueixen representació al Parlament i deixa fora aquells que no n’obtenen. Una anàlisi amb lupa de diversos casos ens revela un patró interessant: la fragmentació de l’esquerra no la mesurem amb els índexs tradicionals, perquè no tots els partits d’aquesta naturalesa aconsegueixen entrar a les cambres legislatives. Dit d’una altra manera, esquerra i dreta sembla que estiguin igual de fragmentats. Però, això sí, la dreta es fragmenta de forma eficient.

L’autonomia catalana al Trentí-Tirol del Sud

dijous, 16/05/2013

El passat dilluns ens van convidar a Trento (Itàlia) per debatre sobre l’autonomia i les relacions amb la UE en el marc d’un cicle de conferències organitzat per una fundació local. La taula rodona en que vam participar, en un magnífic centre cultural, es centrava en quatre casos: les dues províncies autònomes que acollien l’esdeveniment Trento i el Tirol del Sud (que comparteixen una mateixa regió Trentino- Tirol del Sud); Catalunya i Escòcia. Tot i que la taula rodona no fou estrictament acadèmica ja que estava pensada per un públic generalista les exposicions dels altres ponents (Simone Penasa, Elisabeth Alber i Dani Cetrà) foren d’un gran nivell, fet que va permetre debatre (durant i després de l’acte) les principals diferències i punts en comú entre les autonomies d’aquestes regions i nacions sense estat europees. Ens van cridar l’atenció molts aspectes sobre els altres casos però també sobre les comparacions establertes.

Evolució i un disseny institucional. L’evolució de la regió del Trentino-Tirol del Sud és extremadament peculiar. L’acord bilateral entre el Govern italià i l’austríac al final de la Segona Guerra Mundial, acord De Gasperi-Gruber  del 1946, va fer que la República italiana conservés el territori de l’antiga regió unitària del Tirol que havia annexionat a la Primera Guerra Mundial i italianitzat durant l’etapa feixista de Mussolini. Ara bé, com que la regió incorporà també el Trentí (majoritàriament italianòfona) l’autonomia fou insuficient per als germanòfons. Després d’un conflicte ètnic força exacerbat per diverses accions terroristes, el 1972 el Govern italià donà autonomia a les dues províncies amb un segon Estatut d’Autonomia. Aquestes establiren mecanismes consociacionals (quotes per a les minories, rotació de càrrecs, rotació de la capitalitat) dins la seva pròpia autonomia i però també a nivell regional. Paulatinament, però, la regió ha anat quedant buida de competències que s’han anat transferint a les províncies, la reforma territorial de la República italiana del 2001 va acabar de buidar-la de competències amb un tercer Estatut. Actualment les províncies del Tirol del Sud i del Trentí legislen sobre la majoria de matèries excepte seguretat, defensa, relacions exteriors o política monetària (bàsicament en mans de la UE). El 90% dels impostos són gestionats per les províncies, aquestes doncs tenen força més autonomia que Catalunya o Escòcia. 

Autonomia i moderació. Fins fa poc, aquesta evolució de l’autonomia s’havia considerat un èxit ja que havia deixat enrere les tensions ètniques que amenaçaven l’estabilitat de la zona i havia satisfet bona part dels tirolesos que apostaven per una defensa de l’autonomia tot reivindicant algunes competències. Ara bé, la crisi econòmica i institucional que ha afectat la política italiana dels darrers temps sembla que també ha esquitxat a la hegemonia tradicional de l’SVP al Tirol del Sud. A les darreres eleccions l’SVP, que governa la regió des del final de la Segona Guerra Mundial, va concórrer de la mà del Partit Democràtic. Aquesta decisió, juntament, amb un programa “moderat” i l’erosió del govern provincial ha fet avançar les posicions dels secessionistes/irredemptistes minoritaris agrupats al partit Llibertari i a la Lliga Nord (tots dos d’extrema dreta).

Vents recentralitzadors. Els secessionistes han utilitzat la crisi econòmica, que igual que a Espanya està impulsant tendències recentralitzadores des de la capital, per rellançar les seves demandes (l’Andreu Orte publicà un capítol sobre resimetrització a Itàlia aquí). Les retallades que ja va promoure el Govern de Monti han generat els darrers anys un augment important del suport a a la secessió i mobilitzacions ciutadanes com ara una onada de consultes similar a la que vam viure a casa nostra per reivindicar el dret a l’autodeterminació. Ara bé, en el cas del Tirol del Sud, d’una banda, les demandes secessionistes solen confondre’s amb les reivindicacions irredemptistes de reunificació amb el Tirol del Nord i per tant amb Àustria. D’altra banda, els principals partits secessionistes se situen a l’extrema dreta com ja hem comentat. El Tirol del Sud és una de les regions més riques d’Europa amb PIB per càpita equivalent al 160% de la mitjana UE-25.

El procés escocès.  Bona part de les intervencions i preguntes del públic se les va endur el procés escocès cap al referèndum d’independència (que explicà en Daniel Cetrà). No són pocs els secessionistes tirolesos que s’emmirallen en el referèndum escocès. Però les darreres enquestes no són bons auguris per a l’SNP ja que aquest ha vist com, fins i tot després de l’inici de la campanya a favor de la secessió un cop fixada la data del referèndum (18 de setembre del 2014) el suport a la secessió ha baixat diversos punts fins a situar-se al voltant del 30%. A ningú se li escapa que la majoria absoluta de l’SNP (i l’ampli suport que manté en intenció de vot) no s’explicà tota, ni de bon tros, pel seu programa independentista. Els queda un any i mig per revertir la situació si volen una Escòcia independent. 

Imatge: www.gardalake.com  

El Senat: entre el “cementiri d’elefants” i la representació territorial

dilluns, 13/05/2013

El 30 minuts d’aquest diumenge va analitzar un vell conegut de la crítica al sistema polític espanyol: el Senat. “Cementiri d’elefants” per a alguns, “menjadora” per a d’altres, poques institucions reben una crítica tan transversal i demolidora com la segona cambra (suposadament territorial) del Parlament de l’Estat. De fet, no són poques les veus que demanen la seva eliminació.

Per això, més enllà del debat particular de l’Estat, ens hem volgut preguntar com d’estrany (o de normal) és disposar de dues cambres de representació política. Segons es té comptabilitzat, hi ha 77 països del món que disposen d’una segona cambra.  El següent gràfic marca amb  color blau més fosc els països bicamerals (la font és ACE Electoral Knowledge Network). 

bicameral countries.png


Des d’un punt de vista teòric, la primera cambra (el que aquí seria el Congrés dels Diputats) hauria de representar els ciutadans i, la segona, els territoris. Ara bé, com haurien de ser escollits aquests representants? Així com hi ha un consens absolut en el fet que qualsevol sistema democràtic requereix d’una cambra baixa escollida exclusivament (o pràcticament) de manera directa per l’electorat, en el cas de les cambres altes no hi ha consens en el seu sistema d’elecció.

Del que es tracta en les cambres altes és que més que les persones, siguin els territoris els que hi estiguin representats. I això es pot aconseguir ja sigui a través de l’elecció directa dels representats, mitjançant un sistema electoral diferent del que s’empra en la cambra baixa (aquest és el cas, per exemple, d’Argentina, Austràlia, Bèlgica o els Estats Units) o a través de l’elecció indirecta dels senadors (com als Països Baixos, on són els 12 consells provincials els que els escullen–a imatge i semblança dels senadors de designació autonòmica a l’estat). Alternativament, això també es pot aconseguir mitjançant procediments de nominació, com els que usen al Canadà (els senadors són escollits pel governador general de cada província) o a Alemanya (els encarregats de designar els senadors són els governs dels länder). Aquesta tercera via però, a vegades pot amagar comportaments dubtosament democràtics, com és el cas dels lords britànics (alguns dels quals nomenats de manera vitalícia per la reina sota recomanació del Primer Ministre) o els senadors russos (escollits pels polítics a nivell regional).

El següent gràfic mostra com, mentre que en la majoria de cambres baixes els representants són escollits de manera directa, en les cambres altes hi ha molta més diversitat en els mètodes electius (les barres no sumen 77 perquè hi ha països que tenen més d’un mètode d’elecció de la Cambra).

Elecció sistemes bicamerals.png

En el cas de l’estat espanyol, hi ha 208 senadors escollits directament mentre que 58 són de designació autonòmica (elecció indirecta, per tant). Un sistema que no desentona en termes comparats pel que fa als procediments (elecció directa, elecció indirecta), però sí pel que fa a la seva combinació. En efecte, conjuntament amb Tailàndia, Espanya és l’únic estat del món on hi ha una combinació de mètodes d’elecció directes i indirectes per la cambra alta. No ha quedat mai clar per què en el seu moment es va escollir aquest procediment, però en tot cas els anys d’experiència democràtica ens han mostrat la seva inefectivitat al moment de representar els territoris.

Si a aquí li afegim la gairebé nul·la capacitat legislativa, estem sens dubte davant d’un bon nyap institucional!

El demos, el krátos i el respecte a l’imperi de la llei

dijous, 9/05/2013

Menys de mig any després de l’aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració de Sobirania, el Tribunal Constitucional espanyol l’ha suspesa cautelarment, després d’acceptar a tràmit la impugnació presentada per l’Advocat de l’Estat a petició del govern espanyol. Cal dir d’entrada, doncs, que la Declaració de Sobirania no ha estat (encara) declarada inconstitucional: el que TC ha fet ha sigut suspendre-la adduint la possibilitat que la Declaració sigui inconstitucional, tot prenent-se un temps (cinc mesos) per prendre una decisió al respecte. Tanmateix, tant a través de les xarxes socials com en els posicionaments de les diferents forces polítiques, s’ha estès una crítica més o menys explícita a aquesta suspensió cautelar, titllant-la “d’antidemocràtica.” Una crítica que ja va ser present durant els dies posteriors a la sentència del TC espanyol sobre l’Estatut de Catalunya, en que s’insistia en la idea que un grapat de jutges no podien retallar la voluntat de tot un poble.

Aquestes crítiques encerten l’objectiu per motius equivocats. En principi, la revisió judicial de la constitucionalitat de les lleis és un principi tan antic com la democràcia mateixa, trobant els seus precedents en procediments com la graphē paranómōn de la democràcia atenenca. L’objectiu és assegurar que una majoria circumstancial no pugui alterar les regles del joc democràtic de manera arbitrària i en contra d’una minoria desprotegida; per tant, no es tracta de limitar la democràcia, sinó d’assegurar que aquesta no degenera en una tirania de la majoria. Dit això, les successives revisions que el TC ha anat fent de diferents aspectes lligats a l’autogovern català no suposen un contrapès a una majoria exaltada a nivell de l’Estat espanyol, sinó tot el contrari: el que el TC fa és rebaixar un dels límits que la majoria de la societat espanyola troba a l’hora de tractar les seves minories nacionals, a saber, l’autogovern i les institucions autonòmiques d’aquestes minories.

El problema de fons és la falta d’acord en la definició de quin és el demos (poble) que institueix el krátos (govern) tot conformant la democràcia (el govern del poble), i la resistència del TC a considerar aquesta falta d’acord com el que és: un problema pre-constitucional, i per tant de naturalesa purament política, no jurídica. El recurs de l’advocat de l’Estat, que té tots els números per ser àmpliament acceptada pel TC, diu clarament que la Declaració de Sobirania és un desafiament obert a la Constitució perquè atorga a Catalunya la possibilitat de convertir-se en poder constituent, qualitat que només correspon al poble espanyol en el seu conjunt. I punt. Aquest “i punt” és una part fonamental de l’argument, perquè algú podria legítimament preguntar-se si no hi ha un un exercici de lògica circular en això de dir que el poble espanyol és sobirà perquè ho diu la Constitució i que la Constitució ha de ser obeïda perquè la va votar el poble espanyol, que és sobirà.

És interessant, aquí, fer un exercici de política comparada. Preguntat a finals dels 90 sobre un tema similar (la possibilitat de la secessió unilateral del Quebec), el Tribunal Suprem del Canadà (equivalent al TC espanyol) va ser prou equitatiu com per afirmar que, si bé el Quebec no tenia un dret constitucional a separar-se unilateralment del Canadà, d’altra banda la Constitució no es podia reduir a la seva lletra, sinó que calia tenir en compte alguns valors subjacents, com ara la democràcia, el federalisme, la protecció de les minories i l’imperi de la llei. Segons aquests principis, la formació d’una majoria clarament secessionista al Quebec significaria l’aparició d’un pol de legitimitat democràtica diferent del que constitueix Canadà en el seu conjunt; i el desacord elemental entre ambdós pols sobre el futur del Quebec i del Canadà els obligaria a negociar de bona fe la possibilitat d’una secessió acordada.

El TS canadenc arriba tan lluny com per dir que aquells que es preocupen del respecte a l’imperi de la llei no poden restar indiferents a la necessitat d’actuar conforme a aquests principis subjacents a la Constitució, que són els que ajuden a mantenir i fomentar un ambient en que l’imperi de la llei pugui florir. I això és precisament el que el TC espanyol ni està fent ara, ni està fent des de fa anys en relació a Catalunya. Enlloc de recordar que les reivindicacions del gruix del catalanisme es refereixen a la definició del demos, que és un problema pre-constitucional, els magistrats del TC insisteixen en encabir-les a la força dins el relat constitucional propi del nacionalisme espanyol, en que la unitat d’Espanya és un principi superior a la protecció de les minories o el respecte al principi democràtic. Un relat, per descomptat, que fa segles que és contestat pel gruix de la societat catalana. Quan una institució com el TC està tan esbiaixada cap a un dels bàndols d’una discussió pre-constitucional com aquesta, perd la seva legitimitat per erigir-se en àrbitre. I força, doncs, a un dels participants a escollir entre rendir-se o trencar les regles del joc.

Realment, en un ambient així és impossible que floreixi el respecte a l’imperi de la llei. Catalunya camina cap a un escenari en que haurà de triar entre la seva voluntat democràtica i la legalitat constitucional, una tria que no hauria hagut de fer si el TC espanyol hagués mirat de trobar una fórmula conciliadora entre ambdós valors tal i com va fer el TS canadenc davant les aspiracions del sobiranisme quebequès. En un escenari així, en que els àrbitres són jugadors, no és gaire raonable demanar respecte per les regles del joc. Cal insistir: podria haver sigut d’una altra manera.

Unionisme gentlemen

dilluns, 15/04/2013

La setmana passada ens visità el politòleg i polític canadenc Stéphane Dion convidat per la Fundació Canadà a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Famós per ser un dels homes que han inspirat la política de la claredat arran del referèndum secessionista al Quebec del 1995, Dion és un referent mundial sobre com afrontar l’independentisme en contextos democràtics. En la seva gira unionista de pocs dies, primer per Madrid i després per Barcelona, el professor quebequès s’ha reunit amb diversos polítics per oferir el seu punt de vista sobre la qüestió de la secessió. Això sí, en públic ha estat més aviat contingut pel que fa les relacions entre Catalunya i Espanya.

Ja hem parlat alguna vegada de Stéphan Dion i no sabem quina impressió deu haver causat (ens consta que s’ha reunit bàsicament amb personalitats contràries a la secessió, a l’ICAB només hi havia representants de Ciutadans) però de la seva conferència n’hem tret una conclusió: si d’una banda comparteix la majoria d’arguments unionistes amb els polítics espanyols (i catalans), de l’altra, la seva manera de pensar com afrontar l’independentisme és a anys llum de l’espanyola. 

En primer lloc, els arguments del canadenc contra el secessionisme “al món” són absolutament homologables als espanyols. En fa servir tres de manera recurrent.

Etnicisme excloent. Per a Dion la secessió del Quebec és essencialment motivada per la voluntat d’excloure més que no pas per la voluntat d’incloure. Així, la base de l’independentisme nacionalista francòfon seria la seva identitat única contraposada a la dels anglòfons i obligaria a triar una identitat per sobre de l’altra. Dion extrapola aquest argument i afirma que la secessió obliga a triar una identitat als ciutadans dels estats plurinacionals. Aquí oblida, entre d’altres coses, els esforços de l’independentisme quebequès per demostrar la seva vocació de bastir un Quebec intercultural o la dificultat de les resta del Canadà per incloure el reconeixement nacional del Quebec a nivell constitucional.

Fractura social. El corol·lari del darrer punt ve sol: els intents de secessió divideixen (identitàriament) la societat i és per això que s’han de tractar amb molta cautela. Aquí, una altra vegada, hi ha un menyspreu per les raons de la secessió, Dion evita sempre plantejar si un Estat hostil (si bé és cert que el Canadà ho és menys que Espanya) a les identitats minoritàries no divideix també segons les identitats reconegudes per l’Estat i les que no.

Fragmentació. Però l’argument estrella que Dion repeteix, també a les entrevistes que concedeix als mitjans (com aquesta a la Vanguardia), és la suposada fragmentació política ad infinitum que patiria el planeta terra si no s’aturessin les secessions (com han fet al Canadà). Aquí Dion sol basar-se en una dada dubtosa (falsa, ens atrevim a dir): que al món hi ha 4.000 grups nacionals sense estat i que en voldrien un si es permetés la secessió. Ja hem comentat més d’una vegada que l’acadèmic americà Jason Sorens ha comptat unes 283 minories nacionals concentrades territorialment al món, de les quals només un 38% disposen de partits secessionistes. Més enllà de la dada dubtosa, l’afirmació conté una intencionalitat clara: la voluntat de partició (irredentisme canadenc) del Quebec en cas que aquesta província s’independitzés. Dion ja va defensar aquesta posició quan era ministre d’Afers Intergovernamentals.

Unionisme gentlemen

L’altra cara de Dion, però, és la d’un unionisme que a pesar de les seves jugades fosques es pot presentar al món com a democràtic i amb credencials ben pacífiques. Aquí és on Stéphane Dion es conevrteix en un veritable gentlemen de la unitat estatal al costat d’allò que ens tenen acostumats per aquesta latituds.

Dret a decidir. El punt de partida de l’unionisme gentlemen és molt senzill: el Canadà és perfectament divisible i les seves províncies tenen dret a votar si se’n volen anar Dion va ser molt clar sobre això a l’ICAB. Aquí no hi ha necessitat de buscar tres peus al gat sobre la legalitat dels referèndums a través de l’article 92 o les indissolubilitats de la Pàtria.

Regles democràtiques. Des de la posició democràtica que hem vist, s’exigeix que la voluntat secessionista sigui verificada (és a dir que es voti) tot i que es respecta el fet que decidir votar sigui una competència provincial. Malgrat que Dion recorda que els referèndums no són vinculants i que per raons de prudència estaria a favor de convocar-ne un si hi hagués la possibilitat d’obtenir resultats clars. Així, els “obstacles” que el govern central hauria de posar segons Dion són l’exigència d’una majoria clara i d’una pregunta clara, per dues raons: perquè es tractaria d’un decisió transcendent i ireversible (la secessió) i perquè després caldria negociar i l’opinió de l’electorat no hauria de canviar substancialemnt durant aquesta negociació.

Principis de negociació. Finalment, l’unionisme gentlemen rebutja l’unilateralisme i inspirant-se en la famosa Opinió de la Cort Suprema canadenca arran del referèndum del 1995 imposa quatre principis a la negociació posterior a un referèndum de secessió amb resultats positius: federalisme, democràcia, constitucionalisme i primacia del dret.

No sabem si els polítics espanyols s’han escoltat a Dion amb ganes d’aprendre’n alguna cosa com varen fer els polítics de Londres, però el que no podem negar és que la seva política de la claredat és la d’un veritable gentlemen. Resulta força estrany que el Govern o les forces polítiques secessionistes de casa nostra no aprofitessin l’avinentesa per deixar en evidència un unionisme autòcton, que ja ho hem dit, és a anys llum dels plantejaments de Dion.