Arxiu de la categoria ‘Política Internacional’

Viatges electorals (V): Macau

divendres, 30/08/2013

Macau.jpg Té 29,5 km2 i una població estimada de 600.000 persones. El seu cap d’Estat és el president de la Xina, Xi Jinping, i és de facto part del país des del 20 de desembre de 1999, quan Portugal va transferir la que havia estat una colònia pròspera i problemàtica, sobretot amb el contraban i el negoci de l’opi. Macau, oficialment una regió administrativa amb un estatus especial, celebra “eleccions” legislatives el proper 15 de setembre i ho fa oferint als més de 270.000 ciutadans amb dret a vot 17 llistes possibles.

A part d’algun problema amb els registres dels partits i de les crítiques a les ingerències externes per part de Xina, les “eleccions” s’estan desenvolupant amb normalitat. No obstant això, el procés, com els d’anys anteriors, s’enfronta a dos problemes particularment greus. El primer té a veure amb la corrupció. En una economia basada en les operacions financeres (propiciades per l’absència d’impostos) i en bona part en el joc (Macau és el casino més gran del món, per davant de Las Vegas) les eleccions han estat sempre plegades de crítiques pels suborns entre candidats, els tripijocs per les subvencions públiques i d’altres qüestions fosques. Tot i les campanyes que recentment s’han impulsat per netejar la imatge del país, la percepció (i la pràctica) continua.

El segon gran problema és també estructural. Notarà el lector que hem parlat constantment d’“eleccions”, entre cometes. El Parlament de Macau té 33 escons, però només 14 són d’elecció directa per part dels ciutadans. La resta es reparteixen de la manera següent: n’hi ha 7 escollits pel Cap Executiu, una mena de cap d’Estat escollit, al seu torn, cada cinc anys per un comitè de format per organitzacions regionals, corporacions públiques i persones electes en diferents òrgans. Els 12 restants són escollits per grups d’interès i organitzacions empresarials.

L’any 1976 la Llei Bàsica de Macau va substituir l’Estatut orgànic que regia els destins de la regió en base al que va implementar Portugal. Tot i que la política de “un país, dos sistemes” s’ha implementat en els darrers anys i el sistema és més obert que a la Xina, la democràcia és lluny de ser una realitat. La Llei Bàsica té una vida de 50 anys, però força han de canviar les coses perquè el sistema també ho faci.

Nota final: Fins aquí els viatges electorals de l’estiu. Ens hem deixat un últim viatge que abordarem més endavant: l’abolició del Seanad d’Irlanda en un referèndum que hi haurà el 4 d’octubre. Ho farem més endavant!

Viatges electorals (IV): Xile

dilluns, 26/08/2013

Bachelet.jpg El 17 de novembre tindrem una de les eleccions més interessants del que queda d’any. Seran a l’altra banda del Pacífic i d’elements per fixar-nos-hi no en falten. Xile, un dels països sud-americans més pròspers, arribarà a les eleccions presidencials amb molts incentius i novetats sobre la taula. La primera d’elles és institucional. Les properes eleccions seran les primeres presidencials sense vot obligatori, fet que afegeix àmplia incertesa sobre els resultats, sobretot si aquells que s’abstenen en major proporció tenen un color polític determinat. Quan es retira l’obligació de votar, és ben sabut que molta gent decideix no acudir a les urnes. És difícil de predir com es repartirà l’abstenció. Per tant, la incertesa en aquests comicis augmenta. Una prova de l’“apatia” i la baixada de participació que es pot produir es va donar en les eleccions locals d’octubre de 2012, en les quals l’abstenció va ser molt alta, del 60%. Qui s’abstindrà (i per què) pot donar la clau al guanyador i explicar la dissort del perdedor.

El segon element d’interès és la impossibilitat que el president Sebastián Piñera sigui re-escollit. Així ho prohibeix la constitució. Tot i que durant uns mesos s’especulava en el trencament de facto de la predisposició constitucional que ho regula, finalment Piñera va tancar tots els debats i ha deixat el camí obert a un nou mandatari.

A més, el 17 de novembre s’escollirà un nou mandatari que, també per primer cop a Xile, s’haurà presentat en unes eleccions després de guanyar unes primàries. El 30 de juny passat va ser el dia escollit per celebrar-les, en uns comicis “interns” en els quals podien votar tots els ciutadans, fossin o no afiliats dels partits. La que va ser primera presidenta de la història de Xile, Michelle Bachelet, va guanyar les primàries de la coalició d’esquerres. Pablo Longueira, Ministre d’Economia, estava en bona posició per a competir amb Bachelet, sobretot després de guanyar les primàries d’Aliança Nacional pel 51,37% dels vots. No obstant això, els metges li van diagnosticar una depressió profunda poc després de guanyar, la qual cosa l’ha portat a renunciar a presentar batalla.

Amb tot, les enquestes donen un ampli suport a Bachelet, però l’entusiasme de l’electorat xilè no és el de fa uns anys, sobretot el dels estudiants. La candidata oficialista, Evelyn Matthei, la primera dona en concórrer a les eleccions en la història de la dreta del país, s’esforça per trencar la tendència. Sigui com sigui, Bachelet, pediatra, epidemiòloga i amb estudis d’estratègia militar, ho té ben encarat per tornar a governar Xile i, al seu torn, per convertir-se de nou, segons Forbes, en una de les dones més influents del món.

(Un apunt final: s’ha demostrat que el vot obligatori, i la seva posterior retirada, també té efectes positius per a molts grups de població, que “aprenen” i adquireixen “l’hàbit” de participar. En el nostre país, el debat sobre el vot obligatori és tot sovint pobre i en les reformes del sistema electoral no s’arriba a plantejar mai. Malgrat que hi ha elements que hi juguen en contra, també n’hi ha que hi juguen a favor, la qual cosa hauria de fer que el debat es plantegés de forma racional i no visceral).

Viatges electorals (III): Etiòpia

dimecres, 21/08/2013

Haile-Gebrelassie.jpg Va guanyar l’or als 10,000 metres dels Jocs Olímpics d’Atlanta (1996) i Sidney (2000). Ors que va afegir a una llarga llista de mèrits: medalles d’or en campionats mundials, en campionats continentals (outdoor i indoor) i autor de fins a 27 rècords mundials en proves relacionades amb l’atletisme. Haile Gebrselassie és una autèntica llegenda en el món de l’esport i un etíop preocupat pel futur del seu país. O aquest va ser precisament l’argument que va utilitzar l’estrella mediàtica per justificar el seu interès per presentar-se a les eleccions presidencials del seu país, que tindran lloc el 9 d’octubre d’enguany.

Tot plegat en un ambient enrarit. L’oposició ja fa temps que convoca nombroses protestes després que el govern iniciés una campanya de persecució a periodistes i activistes amb l’excusa que violaven la legislació anti-terrorista. Les protestes que s’han fet fins ara, permeses pel govern, han estat pacífiques i han representat per a molts l’esperança que l’oposició s’organitzaria i plantaria més o menys cara al totpoderós EPRDF (Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop).

Tanmateix, en un dels països més pobres del món, la democràcia és més una esperança que una qüestió real. De les dues cambres que conformen el Parlament del país, només la Cambra baixa (547 escons) és escollida pel poble. Això sí, només en un pla teòric, atès que la llibertat de reunió i d’associació està altament limitada i, a la pràctica (així va passar l’any 2010), només alguns escons (residuals) van quedar en mans de partits de l’oposició.

No obstant això, sembla que, de mica en mica, el país va canviant, en una ruta coneguda per molts països: una cruïlla que pot dur a Etiòpia, de nou, a l’absolutisme, o a iniciar un camí lent cap a alguna cosa diferent, més oberta. La duresa de la pobresa i la corrupció posaran sens dubte grans pedres sobre el camí. A l’abril, les eleccions locals es van desenvolupar de forma pacífica, la qual cosa ja va ser un gran pas endavant. Ara bé, gran part de l’oposició les va boicotejar i les irregularitats no van desaparèixer.

La mort del primer ministre Zenawi l’agost del 2012 va significar un relleu tranquil en mans de Hailemariam Desalegn. Malgrat el canvi significatiu en les elits dirigents, l’empresonament de l’oposició, de periodistes, de musulmans i, fins i tot, les incursions armades a Eritrea han marcat el seu mandat. Per tot plegat, un dels únics països que ha evitat la colonització europea té un futur ombrívol. El gran atleta Haile Gebrselassie poca cosa canviarà, però de ben segur que ajudarà a posar-hi el focus internacional i a crear algunes tensions, esperem que positives. Canviar Etiòpia serà una Marató de llarga distància.

——————————

Proper “viatge electoral”: Xile.

Viatges electorals (II): Noruega

dilluns, 12/08/2013

Noruega_parlament.jpg Poc després que acabi el mes d’agost, el 9 de setembre, Noruega celebrarà eleccions parlamentàries. Un dels països més riquesa del món (el segon d’Europa després de Luxembourg) amb indicadors sorprenents en molts sentits: té superàvit en els comptes públics, la seva economia segueix creixent, té un Estat del Benestar desenvolupat (això sí: amb una pressió fiscal del 57% del PIB), segueix exportant petroli i productes extrets del mar del Nord, gasta més que ningú en energies renovables i té una de les taxes d’atur més baixes d’Europa. (Per cert, una part dels diners del petroli la destinen a un fons públic per garantir les pensions del futur).

En base a aquesta situació, hom pensaria que el primer ministre Jens Soltenberg ho té fàcil per obtenir la reelecció. Però en polític, no tot és tan fàcil i, lògicament, els problemes noruecs no es posen en relació amb els grans problemes europeus. Noruega està governada, des del 2005, per la Coalició “vermella-verda”, formada pel Partit Laborista, el Partit d’Esquerres i Socialista i el Partit de Centre. L’any 2009 van aconseguir renovar la confiança dels electors. Soltenberg no ho veu clar, fet que fins i tot l’ha portat a protagonitzar una curiosa propaganda electoral.

Les enquestes publicades recentment però, indiquen que la coalició d’esquerres, que sempre ha governat quan ha tingut la majoria, ho té difícil per tornar a governar. Segons els últims sondatges, la coalició formada per Liberals, el Partit del Poble Cristià, els Conservadors i el Partit Progressista aconseguiria la majoria per més de 21.7 punts percentuals de distància. La cap dels conservadors, Erna Solberg, té totes les de guanyar per ser la propera primera ministra (veure una predicció aquí).Norwegian PM.gif

De motius per estar molest amb el govern, diuen els noruecs, no en falten: el creixement de la immigració ha accentuat les actituds xenòfobes, personificades en el Partit Progressista, i els problemes d’inseguretat i l’exclusió de força ciutadans de la riquesa generada creen inestabilitat. A més, els preus de la benzina es troben entre els més alts d’Europa. Com a Escòcia amb el whisky, no hi ha descomptes simplement perquè el petroli es produeixi en territori propi.

Amb tot, si es confirma la derrota de la coalició d’esquerres enmig d’aquest panorama econòmic envejable, serà una prova més d’allò que diu el vot econòmic: els votants castiguen els governs en situacions econòmiques difícils, però no els premien quan l’economia va sobre rodes.

—————————–

Proper “viatge electoral”: Etiòpia.

Viatges electorals (I): Nauru

dilluns, 5/08/2013

Nauru.jpg La República de Nauru, popularment coneguda com l’Illa del plaer, és una petita illa de la Micronèsia, al sud de l’oceà Pacífic. Tot i tractar-se de la república més petita del món (21 km2) i del segon Estat menys poblat, amb uns 10.000 habitants (el primer és Ciutat del Vaticà), té una història electoral més que convulsa. Precisament, el passat 8 de juny va celebrar eleccions parlamentàries per escollir els 19 membres del Parlament, uns comicis que van representar l’enèsim intent de tancar la inestabilitat política del país.

Unes eleccions que arribaven després que l’any 2010 la petita illa del Pacífica celebrés tres comicis, amb pocs mesos de diferència. El curiós del cas és que les tres eleccions van produir un resultat gairebé idèntic, que va deixar el Parlament amb un empat. Una situació comparativament estranya (lògicament el nombre d’escons de les cambres acostuma a ser imparell), però possible a Nauru: el Parlament tenia 18 escons i, per tant, els empats eren factibles.

El context no va ajudar a contribuir a la calma: tot i que Nauru va ser una illa pròspera fa unes dècades (gràcies sobretot a l’exportació del guano), actualment viu una situació difícil que l’ha portat a esdevenir un protectorat “de facto” d’Austràlia (que fa servir l’illa, curiosament, per enviar-hi alguns presoners) i fins i tot a acceptar ofertes per reconèixer països “difícils”, com Abkhàzia i Ossètia del Sud.

El febrer d’enguany, després que dos governs dimitissin en bloc i que el tercer primer ministre del país fos expulsat pel president, el Parlament es trobava altament fragmentat: 19 escons i quatre faccions polítiques. Parlem de “faccions” perquè Nauru no té partits polítics (en té de formals): els diputats s’escullen en vuit districtes a través del vot preferencial, en base al sistema de Borda. Cada candidat, a més, només es pot presentar en un districte.

S’espera que els resultats del juny (en els quals, per cert, una dona va sortir escollida per primer cop) calmin la tensió que es viu a l’illa. Serà difícil en un context marcat per la polarització. Les eleccions es van celebrar tres mesos després que es convoquessin per segona vegada i que els poders judicials declaressin la convocatòria com a nul·la. Si a tot plegat hi afegim que la primera convocatòria es va fer perquè els diputats “es comportaven malament a la Cambra” (textualment), l’escenari es complica una mica més.

Veurem doncs, si Nauru celebra eleccions altre cop aquest any o aconsegueix estabilitat política. Amb tot, sort en tenen de la bona idea de fer el nombre de diputats imparells. Com a mínim si hi ha nous comicis ja no serà per empats parlamentaris.

————-

Viatges electorals és una “secció” que fem cada estiu (i ja en fa cinc) i en la qual repassem algunes eleccions curioses nord enllà. Avui ens hem entretingut amb Nauru. El proper “viatge electoral” serà a Noruega.

L’atzucac sirià (II)

dilluns, 10/06/2013

Si en el post anterior vam plantejar-nos la possible justificació legal i ètica d’una intervenció (militar) a Síria, en aquesta segona entrega discutirem i donarem elements de debat sobre els elements estratègics i polítics d’aquesta. És a dir, més enllà de si una intervenció seria legal o justa, ens preguntarem si seria apropiada pel que fa a resultats i el seu potencial impacte.

La doctrina dela R2P conté sis principis per guiar les potencials intervencions militars. El primer reclama que sigui exercit per l’autoritat correcta, situant-la (en primera instància) en el consell de Seguretat de l’ONU i emfatitzant la multilateralitat com a via prioritària. El segon estableix “el llindar de la causa justa”, és a dir, les situacions que justificarien una intervenció militar destinada a protegir tot fent-la justa, com ja vam discutir: neteja ètnica o una pèrdua massiva de vides degut a l’acció de l’estat (o la seva inacció o fallida). Com discutíem a l’article anterior, aquestes situacions (en especial la segona) es donen en el cas sirià i, per tant, donen cobertura ètica a una potencial intervenció.

El tercer, quart i cinquè parlen de la intencionalitat, de l’ús de la força militar com a darrer recurs i de l’adopció de mesures proporcionades. El que ens interessa, però, ara és el sisè, anomenat “reasonable prospects” (perspectives raonables). Aquest principi ens diu el següent: “Hi ha d’haver una possibilitat raonable d’èxit en aturar o evitar el patiment que ha justificat la intervenció; les conseqüències de l’acció no han de ser pitjors que les conseqüències de la inacció”.

Així doncs, no només l’existència d’una causa justa justifica una intervenció. Aquesta hauria de complir aquest darrer criteri, ben sensat, i que en el cas sirià suposa valorar si l’impacte de la intervenció pot ésser efectiu i positiu a mig i llarg termini. Això, de fet, pressuposa multiplicar dues probabilitats difícils de quantificar. Tota intervenció de caràcter humanitari o democratitzador té dues fases (simplificant-ho molt). Primer, la fase estrictament militar, consistent en l’ús de forces i operacions destinades a aturar les violacions massives de drets humans, el conflicte, el genocidi o derrotar (i derrocar) les forces del règim existent. La segona és la fase de reconstrucció i estabilització de la situació social i política en el país on s’ha intervingut. En conseqüència, la probabilitat total de què una intervenció militar tingui èxit real implica, primer la probabilitat d’èxit o victòria militar efectiva (p), i segon, la probabilitat de consolidació política i reconstrucció post-conflicte (q). La probabilitat, doncs, que una intervenció militar a Síria generi resultats realment positius és p*q. Suposar que tot es redueix a una victòria sobre les forces militars (i paramilitars) del règim d’al-Assad i els seus aliats és un error, com demostra l’experiència del cas d’Iraq, Afganistan , i fins i tot el de Yugoslàvia (Bòsnia). Imaginem que la probabilitat de victòria militar o de posar fi a les matances de civils són força altes, del 0,85. Ara imaginem, i no costa gaire, que la probabilitat de consolidació, reconstrucció i pacificació del país després de la intervenció és baixa, del 0,2. La probabilitat d’èxit real d’una intervenció seria del 0,17. Ummm…suficient?

Èxit militar (p)

Considerem i analitzem, doncs, les dues probabilitats, associades a les dues fases de la intervenció per separat. Una força d’intervenció en suport de les forces rebels constituïda per una coalició internacional podria tenir unes relativament altes probabilitats de victòria militar, almenys a curt termini. La seva potencial capacitat militar i tecnològica caldria suposar que seria superior a la del règim Baasista si hi ha implicació de les principals potències mundials. Ara bé, això dependria de diversos factors i l’escenari no és ni de bon tros clar. Líbia no pot sevir pas de referència. La potència militar del règim personalista de Gaddafi era força limitada, amb unes forces armades formades per uns 76.000 membres (tirant llarg). L’exèrcit Sirià comptava a l’inici del conflicte civil armat amb més de 300.000 membres actius[1] amb millor organització, formació i equipament que l’exèrcit de Gaddafi, incloent –aparentment− arsenals d’armes químiques. Líbia dedicava al voltant del 1,2% del seu PIB en defensa l’any 2008. Síria el 4,1% el 2010.[2] Gaddafi, dictador personalista i assessorat per simples “yes, men”, per evitar l’amenaça de cops, mantingué l’exèrcit regular sota mínims en termes de personal i equipament. Estratègia típica de coup-proofing. Al mateix temps, i com a part d’aquesta estratègia, les unitats fidels i millor equipades eren aquelles formades bàsicament per reclutes de la seva tribu (o tribus lleials) i liderades principalment per familiars directes, com la Brigada Khamis (liderada pel seu fill). La seva potència i el grup reduït de membres en limitaven la seva capacitat militar real. La darrera força de resistència del règim de Gaddafi la constituïren principalment forces mercenàries (moltes d’altres països de la regió) i altres unitats lleials degut a l’alt nombre de desercions i a la precarietat de les forces regulars. A conseqüència d’això, l’aplicació de la zona d’exclusió aèria (UNSC resolució 1973) debilità brutalment la capacitat de l’exèrcit libi de fer front (i derrotar) l’exèrcit rebel. No s’usaren tropes de terra dins el territori libi durant la intervenció militar estrangera.

El règim d’al-Assad és un règim amb una forta estructura de partit i militar basat, a més, en el control del poder per part d’una minoria ètnica, els alawites, amb el suport d’altres grups minoritaris com els cristians (temorosos de la majoria sunnita). L’exèrcit sirià, no només té major efectius i millor equipament, si no que també està més efectivament patrimonialitzat. La majoria de les tropes regulars provenen de la minoria alawita. I les principals unitats (les millor equipades i preparades) estan dirigides per caps militars que pertanyen també a la minoria alawita (a la que pertany al-Assad) o són directament familiars del President. A la taula següent tenim una breu relació de les principals unitats (militars, de seguretat i d’intel·ligència), els seus caps i si tenen vincles ètnics o familiars amb el President. Al-Assad, buscant ampliar l’àmbit de suport social del règim ha situat recentment dos sunnites com a titulars dels ministeris de defensa i interior.

Unitat

 Líder (manquen algunes actualitzacions)   

 Vincles ètnics (E) o familiars (F)

Ministre Defensa

Fahd Jassem al-Freij

No

Ministre Interior

Mohammad Ibrahim al-Shaar

No

4ª Divisió Armada

Maher al-Assad

E i F

3ª Divisió Armada

Shafiq Fayyad

E i F

Companyies de lluita

Adnan Assad

E i F

Forces especials

Ali Habib

E

Guàrdia Republicana

Maher al-Assad

E i F

Servei/Directori de Seguretat General

Mohammed Dib Zaitoun

E

Directori de Seguretat Política

Rustum Ghazaleh

No

Shu’bat al-Mukhabarat al-’Askariyya

Abdel-Fatah Qudsiyeh

E

Shabbeha Shabiha

Cosins d’al-Assad

E i F

Aquests vincles familiars i ètnics redueixen el risc de defeccions massives entre les tropes militars i de seguretat del règim i, per tant, en mantenen la capacitat operativa, unitat i cohesió. Un motiu molt simple ho explica. La seva continuïtat està lligada a la continuïtat del règim. La derrota implicaria el poder de la majoria sunnita i, per tant, la seva caiguda social i eliminació política (i, potser, física). El seu destí és el destí del règim i del seu líder, i per això tenen incentius per mantenir-se fidels fins al final i seguir lluitant (ja portem 2 anys de guerra civil).[3] El costos del canvi polític són enormes. En canvi, el combat pot donar una utilitat esperada positiva tenint en compte la probabilitat  de guanyar el conflicte armat i conservar el poder. A més, és essencial  recordar que la força militar del règim es veu també reforçada pel suport extern que està rebent per part de Rússia (armament), Iran (armament i tropes), Iraq (facilitant suport i accés) i Hezbollah (tropes).[4]

En canvi la força operativa dels rebels així com la seva unió han anat minvant. Davant el seu retrocés, la UE va decidir fa uns dies aixecar l’embargament d’armes sobre l’oposició a Síria per així facilitar l’accés dels rebels a armament procedent de l’exterior. Fins ara els principals proveïdors de suport armamentístic de l’oposició sunnita han estat Qatar, Aràbia Saudita i Turquia. A diferència del cas de Líbia, on l’exèrcit rebel comptava amb un (relativament) alt grau d’unitat a més de comptar amb un interlocutor polític reconegut (el Consell de Transició Nacional), l’oposició a Síria es troba força dividida militarment i política. No hi ha cap interlocutor opositor reconegut a nivell internacional (un primer pas important).[5] L’Exèrcit Lliure de Síria integra diverses milícies mal cohesionades i coordinades. Altres grups armats d’oposició islamistes escapen el seu control, i els països àrabs de la regió sembla que donen suport a grups diferents segons els seus interessos. El conflicte a Síria és un nou escenari i reflex de les pugnes de poder a nivell regional entre les principals sectes. La presència i implicació de múltiples actors (domèstics i externs) en un conflicte civil acostuma a tenir una clara conseqüència, allargar el conflicte, ja que les forces de combat es reequilibren contínuament. Síria sembla doncs l’escenari d’un conflicte amb fortes ramificacions internacionals. La implicació de Hezbollah i el resultat del conflicte són d’alta importància també per a Israel. L’escenari global té deixos de conflicte gairebé huntingtonià.

És, per tant, força dubtós que l’aplicació d’una simple zona d’exclusió aèria fos suficient per propiciar una debilitament suficient del règim que en fes possible la seva caiguda a mans dels rebels com en el cas de Líbia. La probabilitat p d’aquesta estratègia no seria gaire alta. La intervenció militar requeriria de forces d’intervenció per terra en suport a les dels grups rebels per augmentar les probabilitats d’èxit (p). Això complica, i molt, l’escenari del conflicte, ja que els països serien reticents a enviar tropes de combat a un conflicte incert, especialment després dels fracassos a l’Iraq i l’Afganistan (i Somàlia, Rwanda, Bòsnia, etc.). Si hi entren tropes, l’escenari iraquià es fa, doncs, altament probable: conflicte amb la resistència del règim i possible conflicte violent interètnic. Recordem que George Bush anuncià el seu famós “In the battle of Iraq, the United States and our allies have prevailed” [“A la batalla de l’Iraq, els EUA i els seus aliats han vençut”] a primers de Maig de 2003 (!). Es va precipitar una mica. La lluita de la resistència, l’ús de tàctiques de guerrilla urbana, sumat al enfrontaments violents entre grups ètnics/religiosos es va allargar força anys més. És força probable que un escenari semblant es desencadenés a Síria, amb nivells d’urbanització i divisió sectària semblants.

Reconstrucció i estabilitat (q)

Suposem que es produeix una victòria militar sobre el règim que aturi el conflicte. Quines serien les probabilitats de pacificació i consolidació política a Síria? Quin seria el següent pas a fer?

L’opció de la intervenció militar implica una obligació a reconstruir i estabilitzar el país; potencialment, tot impulsant la creació d’un nou règim democràtic. L’arribada d’un pacte entre les forces en conflicte sembla lluny. El règim mateix nega repetidament aquesta possibilitat en declaracions públiques. De nou l’evidència dels precedents ens pot donar certes pistes sobre els escenaris possibles. Les intervencions militars estrangeres han estat poc efectives a l’hora de generar democràcies estables. De les intervencions militars de les darreres dècades, només dues han deixat resultats positius a llarg termini en termes de democràcia i estabilitat: les intervencions dels EUA a Grenada (1983) i Panamà (1989)[6]. Fixem-nos, però, que es tracta de dos casos on la intervenció americana anà dirigida a defensar o restablir un govern democràtic ja existent davant d’un cop militar. D’exemples de pacificació/intervenció forana en el context de guerra civil en tenim dos de relativament positius: la intervenció francesa a Costa d’Ivori (2011) i la intervenció britànica a Sierra Leone (2000). Ambdues intervencions però, de nou, tot i tractar-se d’intervencions en un conflicte civil ho feren per instaurar (candidat Ouattara a Costa d’Ivori) o restablir un govern democràtic (el govern de Kabbah a Sierra Leone).

En el cas de Síria s’estaria intervenint en el context d’una guerra civil entre grups rebels i el règim que cerquen derrocar amb la intenció última de derrocar la dictadura d’al-Assad. Una intervenció, a més, en un país amb nul·la experiència democràtica prèvia. A l’Iraq i l’Afganistan, països sense experiència democràtica, divisions ètniques i sectàries i un baix desenvolupament econòmic i institucional, les intervencions armades exteriors derrocant els règims de Saddam Hussein i el Talibà, respectivament, han estat un fracàs i una font de inestabilitat i violència donades les dificultats de reconstrucció i reconciliació. Ni tan sols a Líbia l’escenari és especialment encoratjador un cop derrocat Gaddafi.

Un cop acabada una fase inicial d’una potencial intervenció, s’obririen dos fronts possibles d’inestabilitat i violència. Primer, la resistència de fidels al règim contra les tropes estrangeres amb ús de noves tàctiques militars basades en la guerrilla urbana, atacs a petita escala, i terrorisme. I segon, l’existència d’una societat altament segregada i basada en lleialtats sectàries/religioses aguditzades per un règim d’exclusió sota criteris ètnics o sectaris propicia un més que possible esclat (com a l’Iraq) d’un conflicte sectari de revenja entre grups i pel control de les noves institucions (vegis el mapa). Sota tal context, l’evidència empírica demostra que la introducció ràpida de mecanisme democràtics i eleccions (supervisades internacionalment) genera més motius de conflicte intern que no pas de canalització de demandes i institucionalització de les relacions de poder.

Font mapa: http://www.fragilestates.org/2012/02/20/syrias-ethnic-and-religious-divides/

 

El cas de Síria ha esdevingut doncs un conflicte d’abast internacional de gran complexitat, amb diverses potències implicades tan directament com indirectament, i on una intervenció militar no sembla ni que pogués garantir una fàcil victòria de les potències intervinents, ni molt menys, assegurar en un mitjà o llarg termini el naixement d’un nou règim polític més democràtic i estable.


[1]Algunes xifres parlen de més de 400.000. La xifra s’ha reduït de manera considerable (a menys de 200.000 segons algunes estimacions) d’ençà del conflicte i les defeccions.

[2] Dades del SIPRI. En dòlars (constants de 2011), això es tradueix en gairebé el doble de despesa en defensa del règim sirià.

[3] Només cal contrastar aquest cas amb el de Tunísia i Egipte. Les forces armades dels règims de Ben-ali i Mubarak estaven més institucionalitzades, sense reclutaments de base sectària i ingerències a la seva autonomia operativa i jeràrquica. Quan les revoltes s’estengueren, els caps dels exèrcits respectius refusaren defensar el règim i obrir foc contra els manifestants. Als militars egipcis els costà una mica més de decidir-se. El resultat al final fou el mateix, sense el suport de l’exèrcit, en situació de crisi i revolta social, el règim no va poder sobreviure i es va enfonsar,…però l’exèrcit no es va enfonsar amb ell.

[4] Caldria plantejar-se si la posició russa canviaria en cas d’iniciar-se una intervenció militar per part d’una coalició tot i no tenir autorització del CS de l’ONU.

[5] Vegis, per exemple: http://www.bbc.co.uk/news/world-middle-east-15798218

[6] Deixant a banda les democratitzacions forçoses d’Alemanya, Àustria i Japó després de la seva derrota incondicional a la 2ª Guerra Mundial.

L’atzucac sirià (I)

dilluns, 3/06/2013

La situació a Síria és ara més complicada que mai i, alhora, més dramàtica que mai també. Diverses fonts situen el nombre total de morts des de l’inici del conflicte (Març 2011) en almenys 80.000 (segons Nacions Unides) i, fins i tot, en més de 95.000 (segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans). La revolta contra el règim de Bashar al-Assad (en el poder des de l’any 2000 després de succeir al seu pare Hafez), com és sabut, ha esdevingut una guerra civil oberta i cruenta amb la complicació afegida de què diversos actors externs al propi país hi estan prenent part.

La pregunta, doncs, que els alts càrrecs governamentals dels països més influents així com de les principals organitzacions internacionals es fan és, què cal fer a Síria? I, en concret, cal iniciar una intervenció militar al país per aturar les violacions sistemàtiques dels drets humans a mans del règim? La pregunta no té resposta òbvia ni fàcil, ni de bon tros. En cada una de les posicions hi ha implicacions legals, ètiques i pràctiques que cal tenir en compte. Comencem per les dues primeres.

Les dècades posteriors a la fi de la 2ª Guerra Mundial han estat caracteritzades per un elevat nombre d’intervencions militars en tercers països, malgrat que s’observa un cert descens a partir de la fi dela Guerra Freda (vegis el gràfic).

Nombre d’intervencions militars en règims autoritaris (1950-2005). Les accions militars poden anar dirigides contra el règim, en suport del règim o ser neutrals.

Legalitat

A nivell legal, la Carta de les Nacions Unides prohibeix l’ús de la força en el seu Article 2(4). Una intervenció que impliqui l’ús de la força militar només és legal segons el dret internacional sota dues circumstàncies: primer, en cas de defensa pròpia (que no és el cas sirià degut el seu caràcter de revolta i guerra civil interna) ; i segon, en cas d’autorització pel Consell de Seguretat de l’ONU (CS) si aquest considera que la situació en un país és “una amenaça a la pau i seguretat internacionals” (Capítol VII de la Carta de l’ONU)[1]. Que aquesta segona condició es dóna en el cas sirià no és gaire discutible. L’elevat nombre de refugiats, la implicació de tercers estats i actors de manera directa o indirecta (Hezbollah, Rússia, Iran, i Turquia per exemple), la sensibilitat de la zona i el seu impacte en la situació del conflicte àrabo-israelià, la situació del poble kurd, l’alta probabilitat de contagi a d’altres països amb atacs produint-se fora de territori sirià (Turquia i el Líban), etc. ens indiquen que les implicacions del conflicte sirià s’entenen més enllà de les seves fronteres i encaixarien perfectament dins de la situació d’amenaça prevista a la Carta de les Nacions Unides. Crec que hi ha pocs dubtes interpretatius en aquest cas (a diferència de casos com el d’Haití el 1994) i sota aquest escenari una intervenció dirigida a aturar el règim d’al-Assad podria ser legal sempre i quan el CS ho aprovi i ho impulsi. Hi ha precedents d’autoritzacions del CS que han habilitat intervencions humanitàries i fins i tot intervencions dirigides a derrocar règims autoritaris tot restaurant governs democràtics previs sota la premissa del riscs a la pau i seguretat internacionals: Somàlia 1992, Haiti 1994, Sierra Leone 1997-98, Líbia 2011.

Com és ben sabut, però, malgrat tractar-se d’un cas potencialment clar d’amenaça a la pau i seguretats internacionals,  la decisió d’autoritzar l’ús legal de la força i dotar de legalitat una potencial intervenció recau en el CS en darrera instància, on els membres permanents hi tenen dret de veto. Un dret que, pel cas sirià, Rússia (i la Xina) exerceixen de manera repetida per tal de blocar qualsevol forma de pressió (incloent l’ús de sancions econòmiques) sobre el règim d’al-Assad.

Ètica

El debat sobre la legitimitat d’una intervenció no acaba aquí però. Un gran nombre d’intervencions de caràcter humanitari o de canvi de règim en les darreres dècades s’han produït de manera unilateral, és a dir, sense autorització prèvia del CS. Per exemple, Uganda 1979, Grenada 1983, Panamà 1989, Kosovo 1999, Iraq 2003. La legitimació d’aquestes accions es cerca cada cop més en apel·lar a nous principis que modifiquen la visió tradicional de la teoria de la guerra justa. Segons aquesta teoria certes casuístiques fan que una guerra o l’ús de la força sigui just. Una de les situacions que es consideren com a justes per iniciar l’ús de la força és la d’aturar violacions massives dels drets humans en tercers països. Per al cas Sirià, no només aquesta causa seria aplicable (la protecció), sinó també aquella que considera just intervenir en un país per assistir a una de les parts en una guerra civil si l’altra part també està rebent suport exterior[2]. El suport obert de Rússia, Iran i, més recentment, el de Hezbollah al règim alawita, legitimarien, doncs, el suport als rebels des d’aquesta òptica.

La causa justa d’aturar violacions massives de drets humans és el que defineix una ‘intervenció humanitària’. Ara bé, el que no s’autoritza des d’aquesta teoria en cap cas és el derrocament d’un règim de manera directa per una força militar exterior[3]. Aquests resultat només pot ser una conseqüència de segon ordre derivada d’una causa justa que legitimi la intervenció. És a dir, si com en el cas de Síria, per aturar els atacs i les massacres contra civils és imprescindible derrocar també el règim Baasista, aleshores sí. Però intervenir a Síria simplement per derrocar el règim d’al-Assad pel fet de ser dictatorial, no.

Malgrat això, recentment, tant des del dret internacional com des de la filosofia política hi ha un creixent corrent de pressió per canviar aquests postulats que limiten la capacitat d’intervenció. Un dels principals defensors (entre d’altres) del dret unilateral a l’ús de la força per provocar un canvi de règim cap a la democràcia, Michael Reisman, defensa que cal revisar el concepte de sobirania i, en conseqüència, el dret a la no intervenció (protegit pel dret internacional). La sobirania estatal donaria pas a la sobirania popular o a un concepte de sobirania condicional segons el qual un govern que no representa ni respecta els drets humans més bàsics dels seus ciutadans no és un govern sobirà. En conseqüència, tercers estats poden intervenir militarment i aplicar el dret d’aquesta població a la seva sobirania real i l’exercici de la democràcia.

El pes d’aquests arguments és creixent i ha inspirat i impulsat, juntament amb els recents fracassos internacionals a Iugoslàvia i Rwanda, en certa mesura, una nova doctrina internacional més activa en la protecció dels drets humans mitjançant intervencions exteriors i adoptada recentment per les Nacions Unides. Es tracta de la Responsabilitat de Protegir (R2P). Segons aquesta, la sobirania estatal implica la responsabilitat de protegir els ciutadans de certes atrocitats com genocidi, violacions massives de drets humans, crims contra la humanitat, etc. Si un estat fracassa en aquesta funció, és responsabilitat de la comunitat internacional d’intervenir (amb l’ús de la força com a darrer recurs si és necessari) per garantir el dret dels ciutadans a no patir aquests abusos. Les implicacions d’aquests postulats són de grandíssim abast. La recent intervenció militar multilateral (zona d’exclusió aèria) a Líbia amb l’autorització del CS (resolució 1973) per evitar els atacs a civils per part de l’exèrcit de Gaddafi ha estat amplament interpretada com un cas d’aplicació positiva i amb èxit d’aquesta nova doctrina. Síria seria un nou cas evident de potencial aplicació d’aquesta nova i important doctrina en cas d’acord sobre la necessitat d’intervenir (més enllà de les sancions imposades pels EUA i la UE). Ara bé, malgrat la situació indiqui que l’ús de la força pot ésser justificat i que fins i tot hi hagi una responsabilitat internacional, això no vol dir que hi hagi algú disposat a fer-ho.

No correm a acusar als principals actors internacionals (multilaterals o no) de no fer res davant el conflicte al país i de defugir la seva responsabilitat de protegir. Una intervenció no només es justifica en termes de les seves intencions (aturar el conflicte i la violació de drets humans per part del règim d’al-Assad), sinó també per les seves potencials conseqüències pràctiques i és per això que el recurs a una intervenció militar no sembla estar entre les vies d’acció prioritàries. Ho discutirem més endavant.


[1] Un tercer cas, discutible i controvertit, seria el de una intervenció per invitació de l’estat afectat.

[2] D’altres inclouen, la defensa pròpia o assistir a una comunitat amb voluntat de secessió.

[3] Vegis, per exemple: Michael Walzer. 2006. “Regime Change and Just War”, Dissent 53 (3).

L’autonomia catalana al Trentí-Tirol del Sud

dijous, 16/05/2013

El passat dilluns ens van convidar a Trento (Itàlia) per debatre sobre l’autonomia i les relacions amb la UE en el marc d’un cicle de conferències organitzat per una fundació local. La taula rodona en que vam participar, en un magnífic centre cultural, es centrava en quatre casos: les dues províncies autònomes que acollien l’esdeveniment Trento i el Tirol del Sud (que comparteixen una mateixa regió Trentino- Tirol del Sud); Catalunya i Escòcia. Tot i que la taula rodona no fou estrictament acadèmica ja que estava pensada per un públic generalista les exposicions dels altres ponents (Simone Penasa, Elisabeth Alber i Dani Cetrà) foren d’un gran nivell, fet que va permetre debatre (durant i després de l’acte) les principals diferències i punts en comú entre les autonomies d’aquestes regions i nacions sense estat europees. Ens van cridar l’atenció molts aspectes sobre els altres casos però també sobre les comparacions establertes.

Evolució i un disseny institucional. L’evolució de la regió del Trentino-Tirol del Sud és extremadament peculiar. L’acord bilateral entre el Govern italià i l’austríac al final de la Segona Guerra Mundial, acord De Gasperi-Gruber  del 1946, va fer que la República italiana conservés el territori de l’antiga regió unitària del Tirol que havia annexionat a la Primera Guerra Mundial i italianitzat durant l’etapa feixista de Mussolini. Ara bé, com que la regió incorporà també el Trentí (majoritàriament italianòfona) l’autonomia fou insuficient per als germanòfons. Després d’un conflicte ètnic força exacerbat per diverses accions terroristes, el 1972 el Govern italià donà autonomia a les dues províncies amb un segon Estatut d’Autonomia. Aquestes establiren mecanismes consociacionals (quotes per a les minories, rotació de càrrecs, rotació de la capitalitat) dins la seva pròpia autonomia i però també a nivell regional. Paulatinament, però, la regió ha anat quedant buida de competències que s’han anat transferint a les províncies, la reforma territorial de la República italiana del 2001 va acabar de buidar-la de competències amb un tercer Estatut. Actualment les províncies del Tirol del Sud i del Trentí legislen sobre la majoria de matèries excepte seguretat, defensa, relacions exteriors o política monetària (bàsicament en mans de la UE). El 90% dels impostos són gestionats per les províncies, aquestes doncs tenen força més autonomia que Catalunya o Escòcia. 

Autonomia i moderació. Fins fa poc, aquesta evolució de l’autonomia s’havia considerat un èxit ja que havia deixat enrere les tensions ètniques que amenaçaven l’estabilitat de la zona i havia satisfet bona part dels tirolesos que apostaven per una defensa de l’autonomia tot reivindicant algunes competències. Ara bé, la crisi econòmica i institucional que ha afectat la política italiana dels darrers temps sembla que també ha esquitxat a la hegemonia tradicional de l’SVP al Tirol del Sud. A les darreres eleccions l’SVP, que governa la regió des del final de la Segona Guerra Mundial, va concórrer de la mà del Partit Democràtic. Aquesta decisió, juntament, amb un programa “moderat” i l’erosió del govern provincial ha fet avançar les posicions dels secessionistes/irredemptistes minoritaris agrupats al partit Llibertari i a la Lliga Nord (tots dos d’extrema dreta).

Vents recentralitzadors. Els secessionistes han utilitzat la crisi econòmica, que igual que a Espanya està impulsant tendències recentralitzadores des de la capital, per rellançar les seves demandes (l’Andreu Orte publicà un capítol sobre resimetrització a Itàlia aquí). Les retallades que ja va promoure el Govern de Monti han generat els darrers anys un augment important del suport a a la secessió i mobilitzacions ciutadanes com ara una onada de consultes similar a la que vam viure a casa nostra per reivindicar el dret a l’autodeterminació. Ara bé, en el cas del Tirol del Sud, d’una banda, les demandes secessionistes solen confondre’s amb les reivindicacions irredemptistes de reunificació amb el Tirol del Nord i per tant amb Àustria. D’altra banda, els principals partits secessionistes se situen a l’extrema dreta com ja hem comentat. El Tirol del Sud és una de les regions més riques d’Europa amb PIB per càpita equivalent al 160% de la mitjana UE-25.

El procés escocès.  Bona part de les intervencions i preguntes del públic se les va endur el procés escocès cap al referèndum d’independència (que explicà en Daniel Cetrà). No són pocs els secessionistes tirolesos que s’emmirallen en el referèndum escocès. Però les darreres enquestes no són bons auguris per a l’SNP ja que aquest ha vist com, fins i tot després de l’inici de la campanya a favor de la secessió un cop fixada la data del referèndum (18 de setembre del 2014) el suport a la secessió ha baixat diversos punts fins a situar-se al voltant del 30%. A ningú se li escapa que la majoria absoluta de l’SNP (i l’ampli suport que manté en intenció de vot) no s’explicà tota, ni de bon tros, pel seu programa independentista. Els queda un any i mig per revertir la situació si volen una Escòcia independent. 

Imatge: www.gardalake.com  

Matrimonis homosexuals amb accent anglès

dimecres, 6/02/2013

De mica en mica la tolerància envers la llibertat sexual va fent camí en el món legislatiu. Ahir mateix, la Cambra dels Comuns del Regne Unit va donar un pas important en la legalització i igualació dels matrimonis homosexuals. Si no hi ha cap revers important, en breu la llei passarà satisfactòriament per la Cambra dels Lords i el second reading i entrarà en vigor en un futur immediat. Tot i la futura aprovació, algunes desigualtats romandran, però no per aquest motiu hem de destacar la iniciativa, promoguda i defensada pel primer ministre, David Cameron. De fet, el premier ha patit per aquest motiu una rebel·lió interna i més de la meitat dels 303 MPs no han recolzat la proposta del seu cap de files. No ha estat l’únic. Ed Miliband, líder laborista, va veure com 22 MPs del seu partit votaven en contra.

El cas dels matrimonis homosexuals en territori anglès ens diu molt de com en política, a vegades, un tema se soluciona gràcies a les elits -encara que sigui per qüestions tàctiques- i sense l’existència d’una pressió popular notòria. La lluita per la igualació de drets ve de lluny. La intensitat de les reivindicacions per la igualtat de les sovint mal anomenades “minories” va ser important a finals dels seixanta i principis dels vuitanta, anys en què el debat va ser intens i la pressió social va arribar a cotes destacables. Fruit d’aquestes mobilitzacions, els partits es van moure. Com s’observa en el següent gràfic, les mencions favorables als drets d’aquests col·lectius (entre els quals el col·lectiu homosexual), van arribar al seu punt més àlgid, fins i tot entre les files conservadores (Font: Comparative Manifesto Project).

minoriescmp.gif

Durant aquells anys la polarització i una acceptació social encara no prou general van aturar iniciatives més ambicioses. Poc a poc, però, el vel ha anat caient dels ulls. L’existència de parelles homosexuals s’ha anat normalitzant i la societat anglesa ha anat acceptant i tolerant aquesta realitat. El percentatge de persones que creien que les “relacions homosexuals eren un error” representaven més del 25% l’any 1999. L’any 2009 ho creien menys del 20%. Sens dubte un percentatge encara força alt, però és destacable una reducció de deu punts en un tema que acostuma a fer saltar espurnes (Font: British Household Panel Survey).

relwrong.gif

I heus aquí la gràcia de la iniciativa aprovada ahir. En un moment en què el tema no es trobava de forma destacada en el combat dialèctic entre partits, en què ni el partit conservador ho tenia en el seu programa electoral i en què no hi havia una demanda pública àmplia de canvis, la igualació de drets dels matrimonis homosexuals ha tirat endavant. Només ha calgut que un arquebisbe hi posés llenya el foc i que David Cameron, sigui per tacticisme propi, forçat pels liberals o per sinceritat real, decidís engegar el procés. O per ambdues coses alhora.

Amb tot, s’ha donat un pas important. El suport social encara no és absolut (tres de cinc votants recolzen la iniciativa), però de ben segur que, com a l’estat espanyol, veurem com el pas del temps acaba convencent la resta. Entretant, David Cameron s’apunta un nou punt i deixa descol·locats els laboristes. Com amb el referèndum d’Escòcia. Si això li resulta rentable electoralment, el temps ens ho dirà.

——————————-

Pd/ Si teniu uns segons, no us perdeu el debat sobre el tema a la Cambra dels Comuns. A banda de les habituals astracanades envers un tema com aquest, el debat transcorre amb total normalitat. Quan acabeu, compareu-lo amb el que es va celebrar al Congrés dels Diputats. Simplement.

Els referèndums fronteres enllà (II)

dijous, 31/01/2013

Al darrer post parlàrem de referèndums a nivell comparat i vam veure que aquests són un fenòmen comú a les democràcies liberals, de fet ahir mateix es va acordar la pregunta definitiva del que celebrarà Escòcia el 2014.

Avui volem centrar-nos en les consultes per resoldre disputes territorials que el professor Stepehen Tierney ha analitzat al tercer capítol d’una obra d’aquestes que l’endemà de publicar-se ja esdevenen un clàssic sobre la matèria: Constitutional Referendums. The Theory and Practice of Republican Deliberation.

Història

L’ús del referèndum per resoldre els problemes de sobirania territorial ha estat una constant al llarg de la història, és una pràctica que evoluciona més o menys en paral·lel a la noció del dret a l’autodeterminació ja que n’és la seva aplicació pràctica.

Després de les revolucions del 1848 apareixen els primers referèndums organitzats per a aquesta qüestió a França ( amb els precedents d’Avinyó, Savoya i Niça) però també a diverses províncies italianes per ratificar la unificació que culminen amb el referèndum de Roma del 1870.  Si comptem l’excepció de Noruega el 1905 (que se separà de Suècia) no hi tornaren a haver referèndums territorials fins la Gran guerra. Les propostes d’autodeterminació de Wilson es concretaren en set referèndums entre 1920-21 al centre i est d’Europa: Slèsvig es va partir entre Dinamarca i Alemanya en dos referèndums successius al sud i al nord del territori; Allenstein i Marienwerder preferiren Alemanya i no pas Polònia; Kalenfurt passà a Àustria des de Iugoslàvia; l’Alta Silesia optà per Alemanya i Sopron optà per Hungria i no pas Àustria.

El referèndum territorial tornà a emprar-se de manera tímida durant la descolonització després de la II Guerra Mundial. Però aquesta vegada sense gaire disputes frontereres, eren els mateixos dominis colonials els que van fer servir el plebiscit per legitimar la secessió: Cambodja 1945, Algèria 1961, Samoa Occidental 1961, Anguilla 1967, Comores 1974. Per canvis fronterers s’organitzaren quatre plebiscits a Nigèria i Camerun entre 1959 i 1961, mentre quedaven assignatures pendent com la del poble Sahrauí o Timor Oriental.

Finalment, l’enfonsament de la URSS va comprotar una onada de referèndums, a totes les exrepúbliques soviètiques, que en alguns casos foren organitzats pels mateixos govens secessionistes (Estònia, Letònia, Lituània, amb taxes de paticipació per sobre el 80%) i en d’altres aprofitaren la consulta promoguda per Mihhaïl Gorbatxov el març del 1991, canvinat o afegint preguntes, com fou el cas d’Ucraïna. Finalment fins a una quinzena de repúbliques van celebrar referèndums sobre la separació de la URSS. A aquests plebiscits hi hem d’afegir els que celebraren les antigues repúbliques iugoslaves: Eslovènia, Croàcia, Bosnia-Herzegovina o Macedònia.

Des d’aleshores els referèndums territorials han continuat essent utilitzats arreu del món i darrerament n’hem vist diversos exemples: Quebec (1980, 1995), Montenegro (2006), Timor Oriental (1999), Grenlàndia (2008), Sudan del Sud (2011), Puerto Rico (2012), Escòcia (2014).

Les conseqüències

Una lliçó que podem aprendre de Tierney és el fet que el referèndum pot ser una eina de gran ajuda per legitimar canvis fronterers, canvis de sobirania o arranjaments constitucionals en processos de transició, en molts casos que hem vist més amunt ha etsat així.

Ara bé, allà on no hi ha un demos previ a la votació del referèndum, o hi ha greus disputes sobre la seva existència, l’ús d’aquest mecanisme pot acabar complicant molt les coses. Evidentment fa de mal preveure quina serà l’evolució dels esdeveniments però el professor escocès apunta dues experiències especialment problemàtiques: Irlanda del Nord (1973) a la Border Poll sobre si romandre al Regne Unit o passar a formar part de la República d’Irlanda, on hi guanyà l’unionisme britànic; i Bòsnia-Herzegovina (1992) sobre la independència, on hi guanyà la secessió. Tot dos casos van tenir un resultat clar, 99%  a favor d’una opció, però també en tots dos casos la participació fou considerablement baixa: 58% a Irlanda del Nord i 63,4% a Bòsnia. Per què? Doncs perquè en ambdós casos hi hagué una part de la població que boicotejà massivament la consulta: en un cas partidaris de la reunificació, en l’altre la minoria sèrbia. Les conseqüències de tot plegat no s’han d’atribuir només als referèndums, però és evident que no ajudaren a solucionar gaire res. La terrorífica guerra civil de Bòsnia és prou coneguda, potser no és tan conegut que el novembre del 1991 els serbis bosnis havien organitzat un referèndum pel seu compte on guanyà l’opció contra la secessió i el maig del 1993 n’organitzaren un altre rebutjant els plans de pau. Pel que fa Irlanda del Nord lluny de solucionar res, el referèndum provocà una escalada de violència i un enquistament del conflicte que durà diverses dècades.