Arxiu de la categoria ‘Polítiques Públiques’

Per què fem esport?

dijous, 27/06/2013

Com bé saben alguns dels nostres lectors, més enllà de la ciència política, els membres d’El Pati compartim una altra passió: fer esport. Així, avui hem volgut saltar dels temes habituals i investigar què porta precisament a les persones a endinsar-se en l’apassionant món de l’esport. Ens preguntem: quins factors individuals incrementen la probabilitat de fer esport? Què fa que la gent practiqui més o menys esport?

El CIS va realitzar l’any 2010 una enquesta que abordava aquesta qüestió. L’enquesta preguntava a les persones que no feien esport quin era el motiu per no fer-ne. El primer argument esgrimit és el de l’edat: un 18,64% dels enquestats afirma no fer esport per aquest motiu. El segon és “perquè no li agrada” (17.55%), el tercer per mandra (17%) i, el quart, per cansament per la feina o els estudis (15.4%). Dels resultats, resulta curiós que un percentatge força elevat al·ludeix a problemes amb les instal·lacions esportives com a motiu principal per no fer esport, sigui perquè els horaris no li agraden, no en té d’adequades o, simplement, no en té de properes. És una excusa o un motiu real?

motiusnoesport.gif

Amb tot, hem volgut sofisticar més l’anàlisi i mirar el pes d’un seguit de factor sociodemogràfics en la probabilitat de fer esport. Hi introduïum un seguit de factors: l’estatus socioeconòmic (classe alta versus la resta), els estudis de la persona (universitaris o no), tenir fills, ser home, l’edat i si el pare i la mare practicaven esport. Al gràfic següent hi trobareu els resultats:

 esportmultivariant.gif

Com poden observar, hi ha dos factors que incrementen significativament la probabilitat de fer esport: ser home i que el pare hagi practicat també esport. Els resultats també revelen que hi ha un biaix de gènere en la pràctica esportiva: que la mare practiqui esport augmenta la probabilitat que el fill també en practiqui, però no afecta a la probabilitat que la filla ho faci. D’altra banda, aquells que tenen estudis universitaris i són de classe alta practiquen més esport. Finalment, com prevèiem, tenir fills té un efecte negatiu en la pràctica esportiva.

Un últim aspecte que hem volgut investigar és l’efecte de l’edat. Al següent gràfic hi il·lustrem les probabilitats de practicar esport a mesura que augmenten els anys de la persona. Com es fa palès, la relació és totalment negativa: a més edat, menor és la probabilitat de practicar activitats esportives. Aquest resultat pot no ser sorprenent si tenim en compte que l’edat comporta irremeiablement un deteriorament de la salut de la persona.

 edatesport.gif

Ara bé, el pendent és realment preocupant. En el gràfic s’observa que, suposadament, quan els joves passen a l’edat adulta, la probabilitat de fer esport cau en picat. I això succeeix molt aviat, quan la persona entra als vint anys d’edat. Les dades indiquen que això passa fins i tot entre aquells que finalitzen els estudis postobligatòris, en els quals fer esport és una activitat inclosa en el currículum escolar. Així, tot i que caldrien millors dades i mètodes diferents per testar-ho, tot indica que l’efecte de fer esport a l’escola és molt baix. Per què?

Els especialistes recomanen però, que l’esport s’ha de practicar des dels 13 anys, aproximadament, fins al final de la teva vida, perquè va íntimament relacionat amb la condició física i amb la salut d’una persona. Aquí hem usat l’estadística per endinsar-nos en aquesta qüestió i esperem haver posat el nostre gra de sorra per ajudar a que aquesta línia sigui menys pronunciada!

—————————-

Nota metodològica: els resultats del segon i el tercer gràfic provenen d’una regressió logística en la qual la variable dependent és “fer esport” versus “no fer-ne”. Aquesta variable s’ha construït a partir de la pregunta 4 del qüestionari referenciat, que pregunta a la gent sobre la pràctica esportiva. En el model s’hi ha inclòs altres variables (com l’eix esquerra-dreta) que no són estadísticament significatives.

Avortar la reforma

dimecres, 19/06/2013

La Llei de l’avortament de 2010 incloïa moltes modificacions respecte a la llei anterior de 1985, com ara la desregulació de l’avortament fins a les 14 primeres setmanes, la regulació de l’objecció de consciència dels metges, el dret de les menors a  avortar sense consentiment patern i establia plans sobre educació sexual i afectiva.

Tanmateix, la llei de 2010 no resolia les principals demandes dels col·lectius feministes: la despenalització de l’avortament mitjançant l’eliminació d’aquesta intervenció del Codi Penal, el dret de la dona a decidir sobre la seva maternitat i no prenia cap compromís respecte a la cobertura dels avortaments dins la sanitat pública.

2010: una llei polèmica

És en aquest context que el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, decideix anunciar una reforma que clarament es decanta per les demandes dels grups ultraconservadors. La nova llei pretén suprimir l’avortament lliure per al termini de 14 setmanes o la possibilitat que les menors avortin sense consentiment, així com il·legalitzar la interrupció de l’embaràs en cas de malformació del fetus. Deixant de banda els supòsits de les lleis, és interessant entendre alguns arguments d’uns i altres per poder comprendre les implicacions d’aquesta futura (contra)reforma.

Maternitat vs. Propi cos?

Gallardón afirmava l’any passat que la seva llei pretén “defensar el dret i la dignitat de la dona amb un dels seus valors fonamentals: el dret a la maternitat”. La defensa del dret a la maternitat podria ser igualment utilitzat pels col·lectius feministes, però les connotacions són ben diferents. Quan Galllardón defensa la maternitat, està fent referència a la idea que la feminitat és gairebé sinònim de maternitat, com bé ho exemplifica quan afirma que la llei “s’inspira en el dret per excel·lència de la dona: la maternitat”. Per contra, els col·lectius feministes defensen el dret al propi cos, que equival a reivindicar l’autonomia de les dones i la seva plena capacitat per deicidir si volen o no ser mares, i com i quan volen ser-ho; és a dir, el dret a una maternitat lliure i responsable. Les dones, mitjançant la lluita feminista han aconseguit esdevenir ciutadanes amb igualtat formal de drets i han deixat de ser propietat del pare i del marit. D’aquesta manera, les dones som persones autònomes i per tant hem de poder decidir sobre les nostres vides i la jurisprudència ens ha de protegir.

Un argument trampa

Ara bé, els grups antiavortistes i el Ministre de Justícia argumenten que hi ha un xoc de drets entre el dret a decidir de la mare i el dret a la vida del fetus. Tanmateix, aquest és un argument amb trampa. Els provida i altres col·lectius argumenten que s’ha de protegir la vida des del moment de la concepció. El zigot és una cèl·lula que evidentment té vida, però com moltes altres cèl·lules del cos o fins i tot com els bacteris. Tanmateix, perquè hi hagi vida com a tal, necessitem un cos amb la majoria d’òrgans funcionant i ben coordinats entre sí. Així doncs, no podem equiparar els drets d’una futura persona i els d’una persona autònoma. Com dirà Teresa Forcades, “a causa de l’íntima vinculació de la mare amb el fill mentre aquest no és viable fora d’ella, la decisió d’avortar és indissociable de l’autodeterminació de la mare, de la seva llibertat personal. Aquesta vinculació íntima entre dues vides fa que no es pugui salvar el fill en contra de la voluntat de la mare sense violar la llibertat d’aquesta.”[5]

D’aquesta manera, des d’una perspectiva liberal, defensem que els drets són de i per a la ciutadania, i la ciutadania està formada per persones autònomes.  Així doncs, en el cas que ens ocupa, el zigot i el fetus no tenen drets ni deures, i les decisions de la dona com a ciutadana autònoma han de prevaldre per sobre d’aquests; la dona ha de poder escollir el rumb de la seva vida i això implica controlar la maternitat. Si no permetem que la dona governi la seva vida, no l’estem considerant ciutadana autònoma i l’estem relegant altra vegada a la minoria d’edat permanent.

L’aposta feminista

La solució que es proposa és una regulació àmplia (avortament lliure, segur i gratuït) que limiti aquesta controvèrsia a la consciència de cada dona autònoma i que no apliqui solucions amb una clara intenció moralitzant a tota la societat. Però a més a més, cal fer palès que la maternitat i la interrupció de l’embaràs no són qüestions individuals que només afecten a la dona, sinó que estructuren el sistema en el que vivim i les relacions entre els humans. Així doncs, si del que es tracta és de millorar les condicions de les dones i d’afavorir la maternitat (i la paternitat), podríem començar equiparant els permisos de paternitat als de maternitat, millorant l’educació sexo-afectiva, ampliant les places de guarderies, garantint la seguretat laboral i una educació pública de qualitat…però curiosament, s’està legislant en direcció contrària.

Matrimonis homosexuals amb accent anglès

dimecres, 6/02/2013

De mica en mica la tolerància envers la llibertat sexual va fent camí en el món legislatiu. Ahir mateix, la Cambra dels Comuns del Regne Unit va donar un pas important en la legalització i igualació dels matrimonis homosexuals. Si no hi ha cap revers important, en breu la llei passarà satisfactòriament per la Cambra dels Lords i el second reading i entrarà en vigor en un futur immediat. Tot i la futura aprovació, algunes desigualtats romandran, però no per aquest motiu hem de destacar la iniciativa, promoguda i defensada pel primer ministre, David Cameron. De fet, el premier ha patit per aquest motiu una rebel·lió interna i més de la meitat dels 303 MPs no han recolzat la proposta del seu cap de files. No ha estat l’únic. Ed Miliband, líder laborista, va veure com 22 MPs del seu partit votaven en contra.

El cas dels matrimonis homosexuals en territori anglès ens diu molt de com en política, a vegades, un tema se soluciona gràcies a les elits -encara que sigui per qüestions tàctiques- i sense l’existència d’una pressió popular notòria. La lluita per la igualació de drets ve de lluny. La intensitat de les reivindicacions per la igualtat de les sovint mal anomenades “minories” va ser important a finals dels seixanta i principis dels vuitanta, anys en què el debat va ser intens i la pressió social va arribar a cotes destacables. Fruit d’aquestes mobilitzacions, els partits es van moure. Com s’observa en el següent gràfic, les mencions favorables als drets d’aquests col·lectius (entre els quals el col·lectiu homosexual), van arribar al seu punt més àlgid, fins i tot entre les files conservadores (Font: Comparative Manifesto Project).

minoriescmp.gif

Durant aquells anys la polarització i una acceptació social encara no prou general van aturar iniciatives més ambicioses. Poc a poc, però, el vel ha anat caient dels ulls. L’existència de parelles homosexuals s’ha anat normalitzant i la societat anglesa ha anat acceptant i tolerant aquesta realitat. El percentatge de persones que creien que les “relacions homosexuals eren un error” representaven més del 25% l’any 1999. L’any 2009 ho creien menys del 20%. Sens dubte un percentatge encara força alt, però és destacable una reducció de deu punts en un tema que acostuma a fer saltar espurnes (Font: British Household Panel Survey).

relwrong.gif

I heus aquí la gràcia de la iniciativa aprovada ahir. En un moment en què el tema no es trobava de forma destacada en el combat dialèctic entre partits, en què ni el partit conservador ho tenia en el seu programa electoral i en què no hi havia una demanda pública àmplia de canvis, la igualació de drets dels matrimonis homosexuals ha tirat endavant. Només ha calgut que un arquebisbe hi posés llenya el foc i que David Cameron, sigui per tacticisme propi, forçat pels liberals o per sinceritat real, decidís engegar el procés. O per ambdues coses alhora.

Amb tot, s’ha donat un pas important. El suport social encara no és absolut (tres de cinc votants recolzen la iniciativa), però de ben segur que, com a l’estat espanyol, veurem com el pas del temps acaba convencent la resta. Entretant, David Cameron s’apunta un nou punt i deixa descol·locats els laboristes. Com amb el referèndum d’Escòcia. Si això li resulta rentable electoralment, el temps ens ho dirà.

——————————-

Pd/ Si teniu uns segons, no us perdeu el debat sobre el tema a la Cambra dels Comuns. A banda de les habituals astracanades envers un tema com aquest, el debat transcorre amb total normalitat. Quan acabeu, compareu-lo amb el que es va celebrar al Congrés dels Diputats. Simplement.

Cap a la igualtat? L’efectivitat de les quotes de gènere

dijous, 5/07/2012

La llibertat és un dels arguments que solen emprar aquelles persones contràries a les quotes en qualsevol organ de govern, sigui per a representar a les dones o a determinades minories ètniques o nacionals. A banda de ser un curiós concepte de llibertat (fortament associat al tradicionalisme), s’oblida sovint que les quotes no són només un instrument directe, sinó que també poden tenir forts efectes indirectes. La investigació publicada per Bhavnani l’any 2009 ho il·lustra de forma clara.

El professor de la Universitat de Wisconsin  va començar la seva recerca amb el següent argument: hi ha més de 100 països al món que estableixen quotes electorals. No obstant això, un cop retirada la quota, l’efecte persisteix? Quan s’elimina la quota, l’efecte buscat per aquesta mesura desapareix? Les “minories” tornen a la discriminació anterior a la quota?

La 73a i 74a esmena constitucional de l’Índia, aprovada l’any 1992, establia l’obligació dels estats membres del país de dur a terme eleccions locals. El canvi legislatiu també obligava a reservar una tercera part dels escons locals a dones i a determinades castes i tribus. El punt crucial, però, és la selecció aleatòria dels escons reservats a les dones. Com si fos una loteria, els dos milions d’escons en els més de 220.000 òrgans locals tenen la mateix probabilitat d’entrar en el procés de reserva d’escons per a dones i altres grups. Això fa que en un determinat municipi, seleccionat aleatòriament, s’introdueixi una quota en unes determinades eleccions i es retiri en les següents.

Aquests tipus de fenòmens, anomenats experiments naturals, són molt valuosos en ciència política. Els politòlegs no podem manipular el medi (malgrat que alguns ho intentin…), així que hem d’esperar a que determinades decisions polítiques canviïn els condicionants externs per tal de veure si les persones modifiquen el seu comportament.

Aquests són els resultats trobats per Bhavnani:

women.jpg

Conclusió? En aquells llocs que en el passat varen tenir quotes per a dones la probabilitat que una dona governi és cinc vegades més alta que si la quota no s’hagués implementat. Allà on va haver-hi una quota, tots els indicadors mostren un increment en favor de la “minoria” a la qual la quota permetia afavorir: es presenten més dones de candidates, amb més possibilitats de guanyar i reben un suport electoral més ampli.

Evidències que ens porten a la següent pregunta provocativa: quan hi havia més llibertat per a decidir, abans o després de la quota?

Diputats, ciutadans i la parcialitat dels mitjans catalans

divendres, 11/05/2012

Fa poc vàrem presentar l’estudi Vies d’Informació dels diputats i diputades del Parlament de Catalunya (aquí). De l’estudi se n’extreien dades interessants en diferents àmbits, entre els quals l’opinió dels diputats del nostre Parlament sobre els mitjans públics del nostre país. Una pregunta demanava per la parcialitat-imparcialitat de diferents mitjans públics. Aquest en va ser el resultat:

parcialdiputats.gif

D’una escala del 0 (totalment parcial) al 10 (totalment imparcial) tots els mitjans suspenen. És a dir, els diputats en general opinen que els mitjans públics són parcials. No sabem si a favor seu o en contra seu (m’imagino que la segona opció), però en tot cas la idea majoritària és que els mitjans públics defensen punts de vista esbiaixats.

És un resultat que els mitjans no van destacar gaire, suposo perquè ja saben el pa que s’hi dóna. En tot cas, davant la meva sorpresa, em pregunto: els ciutadans de Catalunya pensen el mateix? També creuen que els mitjans públics del seu país estan esbiaixats? L’enquesta Qualitat de la Democràcia del CIS (aquí) preguntava als ciutadans el següent (treball de camp febrer del 2009): “Creu vostè que el canal de TV públic de la seva comunitat autònoma proporciona informació molt imparcial, bastant, força, poc o gens imparcial sobre política?”. De la submostra catalana, aquests són els resultats.

parcial1.gif

Com s’observa, els que consideren TV3 (i la resta de canals de la CMA) com a imparcial (molt, bastant i força) sumen el 60,47%. Per contra, els que la consideren gens o poc imparcial són el 30,52%. Majoritàriament, doncs, hi ha una millor percepció de “la nostra” per part dels ciutadans que dels diputats.

Però, si ho fem per partits, el patró es manté? El següent gràfic mostra el percentatge de persones que afirmen que TV3 és molt i bastant imparcial segons el record de vot en les eleccions al Parlament de Catalunya. Els votants d’ERC i el PSC són els que veuen TV3 com a més imparcial. Només un 33% dels votants de CiU la veuen com a molt i bastant imparcial. El percentatge és menor pel PP i per ICV.

parcial2.gif

En l’informe sobre els diputats al Parlament de Catalunya es veia que els diputats de tots els partits, a excepció dels d’ERC, suspenien en imparcialitat els mitjans públics. Ambdues enquestes, tant la del CIS com la dels diputats, es varen fer amb governs del tripartit, però tot i així es veuen algunes diferències: primer, els diputats tendeixen a veure els mitjans de forma més parcial que els ciutadans. Segon, els partits que “controlen” TV3 valoren més la imparcialitat de l’ens. Em sorgeix un dubte perniciós: si es fes avui, sortiria el mateix? Això, però, no es produeix amb els ciutadans el partit del qual és al Govern.

Amb tot, una conclusió que ja sabíem: tenim una valoració més aviat polititzada dels mitjans públics i, en general, acostumem a valorar allò públic, i els nostres representants més que ningú, amb les ulleres ideològiques que portem a dins. Cosa que diu molt de nosaltres (realment és TV3 parcial?) i d’altres que juguen al joc de les cadires quan haurien de buscar professionals independents. Demanar massa per un país que aspira a jugar a primera divisió?

Cinc raons per fer vaga

dimecres, 28/03/2012

Demà, 29 de març, hi ha convocada la sisena vaga general a l’Estat espanyol, aquesta vegada contra la reforma laboral del Govern de Mariano Rajoy. A continuació apuntem cinc raons per fer vaga i mobilitzar-se demà dijous.

Estratègia. La raó oficial de la convocatòria de vaga per part de les grans centrals sindicals és forçar al Govern espanyol a negociar  la reforma laboral al Congrés dels Diputats. El Govern ha rebutjat citar els agents socials al procés de tramitació del projecte de llei (que ja va ser aprovat com a reial decret) abans que aquest sigui debatut a la Cambra baixa.

Demostració. La vaga general i la mobilització que comporta, a Barcelona hi ha convocada una manifestació a les sis de la tarda a Jardinets de Gràcia, permet expressar el desacord dels treballadors amb la reforma laboral i la situació econòmica més enllà de la negociació concreta que segueixi la tramitació del projecte de llei. Cal recordar que els sindicats que convoquen les mobilitzacions són gairebé tots des d’UGT fins a la Intersindical, però també s’hi han afegit moviments ciutadans com els Indignats sorgits del 15-M. Les enquestes mostren un rebuig contundent a la reforma, un 74% dels espanyols consideren que la reforma no crearà ocupació segons Metroscopia.

Política. Una vaga general té èxit si és política, contra el partit del Govern, i no només laboral. Malgrat que hi ha discrepàncies sobre si realment es pot afirmar que totes les vagues generals passen factura als Governs, a priori podem dir que l’èxit de la vaga general seria un desgast pel Govern del Partit Popular. Els precedents de les vagues generals a González (1988) i a Aznar (2002) demostren que les vagues generales tenen efectes polítics i poden canviar les polítiques públiques. Així, més enllà de la reforma laboral, la mobilització permet reforçar la posició de l’oposició o si més no desgastar al Govern.  

Ideològica. El model de relacions laborals que dibuixa la reforma implica un retrocés dels drets dels treballadors. El model actual de relacions laborals és corporativista perquè divideix els treballadors entre els que tenen protecció laboral i els temporals. Ara bé, l’acomiadament justificat per una simple reducció als ingressos de l’empresa, la reducció de la indemnització per acomiadament, el fet que no s’incorpori un contracte únic a la reforma i, en canvi, es promogui un contracte precari “de formació”, fan que el model alternatiu al corporativisme actual presentat pel Govern espanyol sigui força sospitós d’empitjorar les coses.

Nacional. La reforma laboral del Govern espanyol va en la línia de la reforma constitucional que pactaren PP i PSOE el 2011 i envaeix competències de la Generalitat. La invasió competencial més greu és que el text del Reial Decret elimina la capacitat del Govern català d’actuar com a mediador en casos d’ERO (Expedient de Regulació de l’Ocupació) però també en matèria de polítiques actives d’ocupació. CiU i PSC, ERC i ICV han dut per separat el reial decret al Consell de Garanties Estatutàries. D’altra banda, no cal oblidar que els principals perjudicats de l’espoli fiscal són els mateixos treballadors catalans que no poden percebre els serveis públics que els pertoquen.

Crisi i igualtat de gènere

dimecres, 21/03/2012

[Article de col·laboració de la Tània Verge per a El Pati Descobert]


feminism.jpgEn alguns països la crisi econòmica ha servit per posar en valor la igualtat de gènere. En el cas islandès, després de la fallida de l’Estat i del sistema bancari, les dones han entrat amb força als consells d’administració de les empreses aportant nous estils de lideratge i encaminant les inversions cap a assets més productius que no pas especulatius. En canvi, en d’altres països la crisi econòmica pot suposar un retrocés en la igualtat. Als Estats Units la pre-campanya electoral ha virat perillosament cap al debat sobre els drets reproductius de les dones amb un plantejament retrògrada sobre la contracepció camuflat en una suposada defensa de la llibertat religiosa.

Què passa a l’Estat espanyol? Arribada la dreta al govern, tant estatal com catalana, s’anuncia la constitució del “govern dels millors” i resulta que “troben” poques dones per formar part dels elegits: els governs paritaris han donat lloc a gabinets on les dones representen menys del 30%. El caràcter simbòlic del missatge és clar: en moments de crisi els homes són els portadors principals del savoir-faire. A partir d’aquí, i en menys de cent dies de govern, el PP està posant en blanc i negre la seva concepció sobre la igualtat. La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, davant l’assassinat de la primera dona el 2012 a mans de la seva parella, recuperà la nomenclatura ja superada de “violència domèstica”. Es tracta d’un lapsus linguae? Pel tipus de polítiques anunciades pel govern més aviat sembla que no. Per exemple, els recursos destinats a les polítiques de suport a la dependència que alliberen a les dones de les tasques de cura s’han congelat i la nova reforma laboral castigarà amb cruesa les dones perquè són les que desenvolupen fonamentalment els contractes a temps parcial i incorren en major absentisme per fer-se càrrec dels menors i persones dependents.

En les darreres setmanes, però, la política estrella és la pròxima reforma de l’actual llei de l’avortament. De manera magistral, el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, ha barrejat els drets del “no-nascut” amb el dret a la maternitat i amb una “violència estructural de gènere”. Et voi-là, resulta que és el “més progressista” que ha fet a la seva vida! El raonament és el següent: la por a perdre la feina per part de les dones embarassades o a no trobar feina com a conseqüència de l’embaràs faria que les dones se sentin pressionades a avortar. No serà més aviat que aquesta por porta moltes dones a endarrerir la decisió de ser mares o directament a no embarassar-se? Almenys això és el que mostren els estudis realitzats sobre la matèria i, de moment, el ministre no ha aportat evidència empírica que ho refuti.

El que fa por de veritat és que, amb la cobertura de la majoria absoluta, es plantegin unes polítiques que cerquen capgirar el discurs sobre la igualtat. El cas de la reforma de l’avortament, emparada en una santíssima trinitat, és il·lustratiu: 1) els drets dels no nascuts (qui es podria oposar a la vida?); 2) el dret a la maternitat (qui es podria oposar a l’instint natural que totes les dones deuen tenir?); 3) la violència de gènere (qui es pot oposar a combatre-la?). En aquesta triada el drets de les dones no hi apareixen, malgrat que ha estat la reivindicació a la lliure decisió sobre el propi cos (parir o no parir i decidir quan es vol ser mare) la que fonamenta l’avortament com a part integral dels drets reproductius i sexuals de les dones.

La definició de la violència de gènere que s’ha realitzat s’allunya del qüestionament tant de les relacions de poder que la sustenten com del desequilibri en la distribució de les responsabilitats domèstiques i de cura. I és, per sobre de tot, una definició de violència de gènere molt hipòcrita: es reconeix que són els empresaris i els poders públics els que exerceixen la “violència estructural” contra les dones amb unes mesures de conciliació de la vida laboral i familiar molt deficitàries però, en lloc de combatre la deficiència, es retallen els drets de les dones. Cal recordar al govern que els països desenvolupats que han aconseguit augmentar la seva taxa de natalitat, com ara els països nòrdics, no ho han fet restringint l’avortament sinó fent realment efectives les polítiques d’equilibri treball-vida.

És trist que el pas de l’oposició al govern comporti gairebé sempre una amnèsia important. El PP acusà al PSOE de fer polítiques de fum a través de la igualtat per distraure l’electorat de la crisi i ara, des del govern, està fent el mateix. Però encara és més trist que aquest fum pugui emportar-se ara els avenços fets en la igualtat en un país que està ben lluny de poder-se vanagloriar de la seva consecució. Vigilem amb la crisi: la societat pot sortir-ne no tan sols més empobrida sinó també molt més desigual.

Homes, fills petits i orfes: la igualtat de gènere i l’Arquebisbe de Tarragona

dimecres, 25/01/2012

arquebisbe.jpg És coneguda la posició tradicional, diguem-ne reticent, de l’Església davant les revolucions socials i els avenços democràtics, només esmenada no fa gaires dècades. L’Arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, en el transcurs de l’entrevista que Ariadna Oltra conduí a Els Matins de TV3 (el dilluns 23 de gener), es fa ben palès que l’Església encara no ha acceptat la igualtat de gènere. Malgrat que “tots som fills de Déu i tenim la mateixa dignitat” (monsenyor dixit), sembla ser que, per l’Església, uns (els homes) tenen encara més dignitat que les altres (les dones).

A les dones afirma que sempre els diu, en la seva tasca pastoral, que “a qui han de cuidar més és al seu marit, ell és el fill més petit de la casa”. I afegeix: “Ja sabeu perquè ho dic. [La dona] L’ha de cuidar, no es pot descuidar”. És cert que els contractes matrimonials (també els civils, monsenyor Pujol) estableixen com a responsabilitat dels contraents tenir cura de l’altre, però em nego a creure que avui en dia els homes vulguin ser considerats menors d’edat. Podríem dir fins i tot que aquesta categoria atemptaria contra la seva dignitat de persona adulta. Tanmateix, dubto que fos la intenció de l’Arquebisbe posar en qüestió la dignitat dels homes, més aviat és la de les dones la que es veu afectada. Què vol dir tenir cura dels marits com si fossin el fill més petit de la casa? A un infant se li ha de proporcionar, més enllà d’afecte, alimentació i cal fer-se càrrec de la seva higiene. Suposem (o, més ben dit, “ja sabem”) que traduït en el passatge de la bona dona relatat per monsenyor això vol dir, com a mínim, cuinar (havent fet abans la compra de queviures), rentar la roba i planxar. Com resava un manual de l’època franquista, al cap i a la fi, “tenir cura de la comoditat del marit també brinda a les dones una enorme satisfacció personal”.

No fa falta que l’Església ens vingui a recordar els rols de gènere. Encara avui les estadístiques oficials (Instituto de la Mujer) mostren que les dones dediquen tres vegades més temps a les tasques de la llar i de cura dels familiars que els homes. Aquesta distribució esbiaixada per sexes és tan sols un reflex de les persistents desigualtats entre homes i dones presents a la nostra societat. Una societat impregnada de valors patriarcals on les competències i habilitats més valorades han estat inspirades en el model masculí tradicional i que el mercat laboral, amb el consentiment de les institucions públiques, s’encarrega de reproduir i perpetuar. Per cert, la segregació ocupacional per sexes es produeix també en el si de l’Església catòlica però monsenyor l’assumeix amb naturalitat al·legant que “dones i homes tenim diferents funcions”. En fi, una lliçó de biologia bàsica que tot infant de primària ja sap i que no val la pena ni comentar.

Resulta curiós que les seves reflexions arran de la igualtat entre dones i homes vinguessin precedides d’una pregunta sobre la violència de gènere. Us asseguro que són sublims. La primera: “És una pena tremenda”. Bé, una pena tremenda seria que el Barça aquest any no guanyés la Lliga o que els controladors d’AENA facin una vaga encoberta just el dia que comences les vacances. Que en 23 dies d’ençà que va començar el 2012 hagin mort cinc dones en mans de les seves parelles o ex parelles és una enorme xacra social que va més enllà del patiment individual que la violència física, psicològica o sexual afecta diàriament milers de dones. És una drama col·lectiu que requereix del concurs de tothom. Segona reflexió: “Fallem tota la societat perquè els valors s’han capgirat (la fidelitat, l’amor…). L’explicació és al cor de cada persona”. No, monsenyor no. L’explicació rau en les desigualtats de gènere prevalents en la societat i en els valors de submissió que algunes persones com l’Arquebisbe segueixen volent imposar a les dones. Tercera reflexió: “Hem de cultivar els valors de la generositat i del perdó i tota la societat ha d’ajudar; la família és un valor importantíssim”. És clar, aquesta resposta a com solucionar el problema de la violència de gènere és plenament coherent amb la seva teoria del fill petit: quan els nens es porten malament els pares i les mares, com que els estimen molt, els perdonen les seves faltes. En la vida adulta, i en el context de la xacra de la violència de gènere, aquesta conducta és negligent i pot acabar amb la pròpia vida de les dones. Una mica de responsabilitat, si us plau!

Per què l’Església catòlica, o almenys els seus portaveus, segueixen pregonant un missatge tan sexista?. Potser el motiu de la insistència en uns rols desfasats que bona part de la societat intenta combatre és que ells, és a dir, els portaveus homes de l’Església (bisbes, arquebisbes o membres de conferències episcopals) són, malgrat tot, orfes. És clar que tenen pares i mares biològics i també (no faltaria més!) són fills de Déu, però no tenen una muller que els pugui cuidar com el fill més petit de la casa. Sens dubte, els deu suposar “una pena tremenda”.

[Article escrit per la nostra companya de Departament Tània Verge (aquí). Gràcies per l’article!]

De percepcions i d’immigració

dilluns, 28/11/2011

Una de les millors maneres de trencar els falsos prejudicis sobre la immigració és coneixent-la. Saber qui són, on viuen, quines tradicions tenen i, sobretot, tenir-ne amistats, companys de feina o companys d’esport. Aquesta idea és la que assumeix la que en la literatura s’anomena com a “hipòtesi del contacte”. Una hipòtesi basada en un mecanisme clar i directe: quan coneixes una persona immigrada (o d’origen immigrant), es comencen a trencar les possibles percepcions negatives que en tenies.

A Catalunya la immigració és, com d’altres temes, un problema públic sobredimensionat. Quan preguntes als ciutadans “quin és el principal problema de Catalunya?”, entre el 20 i el 30%, segons l’època, assenyala la immigració. En canvi, quan la pregunta és “i quin és el problema més important per a vostè personalment?”, només prop del 5% respon la immigració. Per tant, hi ha un decalatge important entre la immigració com a problema públic i com a problema que afecta l’esfera individual. Dit d’una altra manera, hi ha la percepció que la immigració és un fenomen públic problemàtic, tot i que la incidència individual reconeguda sigui força més inferior.

En un article recent que vaig publicar a l’últim número de la Revista Eines (revistada editada per la Fundació Josep Irla) analitzava l’impacte del “contacte” en les percepcions sobre la immigració. Mostrava com, en el cas català, el fet de tenir amistats o companys de feina d’origen divers ajuda a reduir les percepcions negatives.

Alguna persona pot, però, posar en dubte que la immigració sigui un problema sobredimensionat. Mirem-ho. Allò que suceeix s’il·lustra perfectament en el següent gràfic. Cada punt representa un municipi català. La immigració percebuda està extreta de la pregunta: “I de cada 100 persones que viuen al seu municipi, quantes diria que són immigrants?” (dades del CEO). La immigració real correspon a la xifra d’immigració segons el padró (Idescat).

immigracióperreal.jpg

Si visquéssim en un món perfectament racional i amb informació perfecta, la xifra d’immigració percebuda coincidiria amb la xifra d’immigració real (bisectriu). Res més lluny de la realitat. En gairebé tots els municipis la xifra d’immigració que es percep és més elevada que la que realment existeix.

Això ens situa en un debat de fons: de quina manera es torna a la normalitat una qüestió sobredimensionada com aquesta? Posar en contacte persones autòctones i d’origen forà és una via, explorada per ajuntaments com el de Mataró o Sabadell. El problema, però, és que la immigració és, també (o fonamentalment), una percepció derivada de la pugna política. La política en distorsiona la realitat i fa que s’escapi d’allò que seria raonable. Només un petit exemple: en el gràfic un dels punts que apareix és un municipi amb una immigració real del 14,71% i, en canvi, una immigració percebuda pels ciutadans del 51,12%. Per saber quin municipi és només cal anar ben a tocar de Barcelona i mirar qui governa. Ho entendran ben fàcilment.

Cal un Pla Nacional de Valors?

dijous, 13/10/2011

El conseller Josep Lluís Cleries anuncià ara fa un parell de setmanes que el Govern dissenyarà un Pla Nacional de Valors per “reforçar la qualitat humana de la societat”, que promourà valors com ara “l’esforç, la superació, la solidaritat, la generositat, l’esperit de servei o la mateixa democràcia”. Segons Cleries, el pla aviat serà publicat i contempla la creació d’un consell d’assessors del món acadèmic – filòsofs – encarregat de pensar el com, però sobre tot, el què: és a dir quins valors ha de transmetre el poder públic.

La proposta del conseller de Benestar social i Família ha suscitat tota mena de reaccions. D’una banda, no són pocs els que s’han afanyat a recordar que no és feina d’un govern (liberal) democràtic tractar assumptes de valors – de la moral per entendre’ns – això és cosa de cadascú i el Govern ha de romandre, ai las, neutral moralment. Potser per això, el mateix Cleries mentre enunciava la mesura s’afanyà a dir que no volen ficar el Govern al “menjador de casa” ni “adoctrinar a ningú”. D’altra banda, hi ha qui ha recordat el deix carca que comporta promoure valors morals, tot recordant la infame formación del espíritu nacional o, fins i tot, règims teocràtics islamistes. I, finalment, molts han apuntat que la proposta conté un cert, potser massa, cinisme: a sobre que patim una crisi econòmica gravíssima, diuen, ara el govern ens dirà que ens esforcem i treballem més, si home!

En tot cas, més enllà dels seus col·legues de govern, han estat poques les veus que han donat suport a la mesura de Cleries. I ens preguntem: hi ha raons per donar suport al Pla més enllà de la propaganda política o el conservadorisme tronat? Pensem que sí i moltes. En primer lloc, és fals que els governs democràtics siguin neutrals moralment. De fet, rarament ho són ja que les decisions polítiques solen implicar dilemes morals de tota mena. Per exemple, pel que fa a casa nostra, malgrat que les retallades pressupostàries vinguin disfressades d’una suposada racionalitat asèptica (moralment) el cert és que tant la priorització com el contingut d’aquestes conté un judici moral: per què cal reduir un 15% la inversió en universitats i en canvi un 7% en educació secundària? O un 0% en seguretat ciutadana i un 10% o un 15% en sanitat? Quins són els criteris per decidir? En segon lloc, si seguim l’exemple, fer el Pla en context de crisi econòmica és una bona ocasió per debatre públicament els límits morals de la racionalitat pública en general; per exemple, de les consideracions i exigències implacables dels mercats que se’ns presenten com a fórmules allunyades de judicis morals. El Pla, pot ajudar a establir un criteri públic per valorar moralment, més enllà de càlculs utilitaristes, la privatització dels serveis de dependència, el copagament sanitari o l’augment de taxes universitàries. És a dir, pot ajudar als nostres governants – i a tota la ciutadania – a determinar si un decisió racional és, a més a més, raonable. Finalment, la mateixa reflexió col·lectiva sobre la moral de tots permet una revalorització de l’esfera pública, la mateixa que els valors líquids de Bauman dissolen en individualitats. Una reivindicació que ens recorda un aspecte essencial per a tota democràcia: l’augment de les desigualtats clivella la societat i en lamina la seva mateixa existència.

Comptem, doncs, amb bones raons perquè un comitè d’experts engegui un Pla Nacional de Valors per mirar de reforçar “la qualitat humana de la societat” que vivim. I si a més acceptem la premissa que cap Govern és, ja d’entrada, neutral moralment potser descobrim que el Pla Nacional de Valors és la política més urgent de totes. Som-hi conseller, necessitem el Pla.