Arxiu de la categoria ‘Immigració’

De percepcions i d’immigració

dilluns, 28/11/2011

Una de les millors maneres de trencar els falsos prejudicis sobre la immigració és coneixent-la. Saber qui són, on viuen, quines tradicions tenen i, sobretot, tenir-ne amistats, companys de feina o companys d’esport. Aquesta idea és la que assumeix la que en la literatura s’anomena com a “hipòtesi del contacte”. Una hipòtesi basada en un mecanisme clar i directe: quan coneixes una persona immigrada (o d’origen immigrant), es comencen a trencar les possibles percepcions negatives que en tenies.

A Catalunya la immigració és, com d’altres temes, un problema públic sobredimensionat. Quan preguntes als ciutadans “quin és el principal problema de Catalunya?”, entre el 20 i el 30%, segons l’època, assenyala la immigració. En canvi, quan la pregunta és “i quin és el problema més important per a vostè personalment?”, només prop del 5% respon la immigració. Per tant, hi ha un decalatge important entre la immigració com a problema públic i com a problema que afecta l’esfera individual. Dit d’una altra manera, hi ha la percepció que la immigració és un fenomen públic problemàtic, tot i que la incidència individual reconeguda sigui força més inferior.

En un article recent que vaig publicar a l’últim número de la Revista Eines (revistada editada per la Fundació Josep Irla) analitzava l’impacte del “contacte” en les percepcions sobre la immigració. Mostrava com, en el cas català, el fet de tenir amistats o companys de feina d’origen divers ajuda a reduir les percepcions negatives.

Alguna persona pot, però, posar en dubte que la immigració sigui un problema sobredimensionat. Mirem-ho. Allò que suceeix s’il·lustra perfectament en el següent gràfic. Cada punt representa un municipi català. La immigració percebuda està extreta de la pregunta: “I de cada 100 persones que viuen al seu municipi, quantes diria que són immigrants?” (dades del CEO). La immigració real correspon a la xifra d’immigració segons el padró (Idescat).

immigracióperreal.jpg

Si visquéssim en un món perfectament racional i amb informació perfecta, la xifra d’immigració percebuda coincidiria amb la xifra d’immigració real (bisectriu). Res més lluny de la realitat. En gairebé tots els municipis la xifra d’immigració que es percep és més elevada que la que realment existeix.

Això ens situa en un debat de fons: de quina manera es torna a la normalitat una qüestió sobredimensionada com aquesta? Posar en contacte persones autòctones i d’origen forà és una via, explorada per ajuntaments com el de Mataró o Sabadell. El problema, però, és que la immigració és, també (o fonamentalment), una percepció derivada de la pugna política. La política en distorsiona la realitat i fa que s’escapi d’allò que seria raonable. Només un petit exemple: en el gràfic un dels punts que apareix és un municipi amb una immigració real del 14,71% i, en canvi, una immigració percebuda pels ciutadans del 51,12%. Per saber quin municipi és només cal anar ben a tocar de Barcelona i mirar qui governa. Ho entendran ben fàcilment.

El racisme de PxC

dijous, 2/06/2011

En dos passats articles hem analitzat els resultats electorals de CiU I PSC (aquí) i del PP, ERC i ICV (aquí). En el darrer dels articles havíem de parlar, alhora, de PxC, les CUP i els altres partits. Ara bé, un primer anàlisi d’algunes dades empíriques sobre PxC ens posen de manifest una evidència que no volem deixar de banda per la gravetat del que significa.

Emprant una base de dades elaborada pel també politòleg Jordi Muñoz (@jordimunozm) ens hem volgut preguntar quines són les raons que porten a PxC a presentar una candidatura en alguns municipis mentre que no en d’altres. Per analitzar això creem una variable on el valor 0 equival a no presentar-se i el valor 1 a presentar-se (independentment dels resultats electorals obtinguts). Testem estadísticament a través d’una regressió logística (emprada per a variables dicotòmiques com aquesta) algunes hipòtesis sobre el per què de PxC presentant-se a les eleccions municipals en determinats municipis i no en d’altres.

En primer lloc testem si el partit es presenta en els municipis més grossos. Els partits polítics necessiten presència de militants i voluntaris en el municipi per tal d’articular una candidatura amb condicions, i això evidentment és més senzill d’aconseguir en els municipis grossos que en els petits. Tal i com fa la literatura sempre, transformem aquesta variable amb el seu logaritme. I el resultat, tal i com mostra la taula de més avall, confirma la nostra hipòtesi.

En segon lloc, introduïm la variable demarcació de Barcelona, per avaluar si aquest partit, mantenint constant la resta de variables en el model que creem, es presenta més en aquesta zona que a la resta del país. L’evidència observada no és suficient per aprovar aquesta hipòtesi.

Ara bé, el que ens interessa realment és testar l’efecte de la immigració sobre les probabilitats del partit de presentar-se. En testos primaris hem comprovat que el percentatge d’immigració global no és una variable rellevant per explicar l’entrada del partit xenòfob. Curiós. Què pot estar passant?

Per intentar trobar el desllorigador de tot plegat desagreguem la immigració entre l’africana, l’europea i l’americana.  I els resultats, sorprenentment ens mostren que PxC es presenta substancialment més en aquells municipis on hi ha una taxa d’immigració africana superior. I què passa amb la resta de la immigració considerada? Doncs amb la immigració americana, no hi ha evidència suficient que ens indiqui que el partit es presenta ni més ni menys. Però en canvi en el cas de l’europea podem veure com a mesura que aquesta augmenta, es presenta menys.

La següent taula resumeix, per la gent avesada en l’anàlisi estadístic, el que hem estat comentant:

reglog.png

Les implicacions d’aquesta anàlisi són sens dubtes considerables: estem veient que el discurs xenòfob amb la immigració no és igual per a tots els immigrants: mentre que els europeus els preocupen ben poc (i justament per això on el percentatge és més alt, ells s’hi presenten menys), els americans (majoritàriament provinents de sudamèrica) no els incentiven a presentar-se en major mesura, mentre que són els africans els que els incentiven més a entrar en competició. El discurs generalista antiimmigració queda doncs desautoritzat en favor d’un discurs destinat a una immigració molt concreta: l’africana. I això, indubtablement, és racisme.

Finalment, ja per acabar, en el següent gràfic mostrem la probabilitat que PxC es presenti en un municipi mitjà en funció de la taxa d’immigració africana existent (mantenint en el seu valor mitjà la resta de variables considerades en el model). Les línies de punts maquen l’interval de confiança del 95%, i malgrat que en el límit inferior de l’interval de confiança l’evidència per la nostra hipòtesi és ben feble (atès el poc nombre de dades  pels percentatges més elevats d’immigració africana, que fan que l’interval s’eixampli molt) sí que podem establir que existeixen diferències estadísticament significatives en la probabilitat de PxC de presentar-se en funció de la taxa d’immigrants africans en cada municipi.

grafprob.png

 

 

Una opinió transversal

dijous, 17/03/2011

Fa dècades el politicòleg Donald Stokes va fer una distinció entre dos tipus de conflicte polític que va causar furor. Stokes se n’adonà que, en política, no tot es pot dividir en dos aspectes diferents. És a dir, no tot és blanc i negre. En concret, va distingir entre els temes de posició (position issues) i els temes de valença (valence issues). Els temes de posició serien els temes tradicionals i a partir dels quals els partits discuteixen. Per exemple, el rol de l’Estat en l’economia, l’avortament, la política ambiental…Per contra, els temes de valença són aquells a l’entorn dels quals es construeix un consens general. Es tracta d’aspectes com la corrupció o la integritat moral d’un líder polític. És, de fet, una qüestió de com enquadrar el missatge. Tot i que les mesures per combatre la corrupció poden ser diverses (o nul·les) seria surrealista que un polític faci un míting defensant la corrupció. És també estrany que un polític no es presenti a si mateix com una persona amb una vida correcte (excepcions, pensant en Itàlia, sempre en trobem.).

Una estratègia clau dels partits és intentar assumir idees plenament acceptades per la ciutadania. Si els ciutadans, amb independència de la ideologia, accepten un tema, el partit que domini el tema en sortirà vencedor. Per exemple, després d’un govern del mateix color durant molts anys, la idea de “canvi” comença a estendre’s entre la ciutadania. I a vegades s’assumeix fins i tot pels partidaris del partit del govern. Un altre exemple més clar i proper: a l’Estat espanyol el PP és vist com el partit més capaç de defensar la unitat d’Espanya. Com que entre els ciutadans espanyols l’opinió de trencar amb Espanya és minoritària, el PP esdevé absolut vencedor en aquesta dimensió. Per tant, com que ho saben, fan d’aquesta dimensió un cavall de batalla electoral.

Tractant dades aquests dies he vist que la immigració s’està convertint perillosament en un d’aquests temes. Fixeu-vos en el següent gràfic (dades: Enquesta Social Europea, 2008). L’escala indica si els immigrants fan del país en qüestió un millor o un pitjor lloc per viure (a 15 països europeus). Les tres línies representen els ciutadans d’esquerra, dreta i centre. Com es pot observar, no hi ha massa discrepància en les opinions. Ni entre els que consideren que són bons ni entre els que creuen que són dolents les diferències ideològiques són massa grans.

immigrants1.jpg

I a Catalunya? L’Enquesta Social Europea del 2008 inclou un “mòdul” pel nostre país. El panorama és un pèl diferent. Entre les posicions 6-10 (és a dir, entre aquells que creuen que la immigració és generalment un fenomen positiu) hi ha més persones d’esquerra. També s’observa, però, que entre les posicions negatives (0-4), no hi ha massa diferències ideològiques.

immigrants2.jpg

Les opinions negatives sobre la immigració s’estan convertint perillosament en transversals. Entre aquells que valoren negativament el fenomen, les discrepàncies ideològiques es dilueixen. Catalunya encara no ha arribat a la situació d’Europa, però hi ha senyals que indiquen que camina cap aquesta direcció. En termes tècnics, un tema de posició s’està convertint a poc a poc en un tema de valença. Això no implica que immediatament es generin partits xenòfobs. Determinats partits poden aprofitar aquestes “opinions transversals” (que, sovint, ells mateixos han ajudat a crear) per créixer i fer-se seu el tema. El terreny s’està adobat perquè es produeixi