Arxiu de la categoria ‘Perspectiva de gènere’

Avortar la reforma

dimecres, 19/06/2013

La Llei de l’avortament de 2010 incloïa moltes modificacions respecte a la llei anterior de 1985, com ara la desregulació de l’avortament fins a les 14 primeres setmanes, la regulació de l’objecció de consciència dels metges, el dret de les menors a  avortar sense consentiment patern i establia plans sobre educació sexual i afectiva.

Tanmateix, la llei de 2010 no resolia les principals demandes dels col·lectius feministes: la despenalització de l’avortament mitjançant l’eliminació d’aquesta intervenció del Codi Penal, el dret de la dona a decidir sobre la seva maternitat i no prenia cap compromís respecte a la cobertura dels avortaments dins la sanitat pública.

2010: una llei polèmica

És en aquest context que el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, decideix anunciar una reforma que clarament es decanta per les demandes dels grups ultraconservadors. La nova llei pretén suprimir l’avortament lliure per al termini de 14 setmanes o la possibilitat que les menors avortin sense consentiment, així com il·legalitzar la interrupció de l’embaràs en cas de malformació del fetus. Deixant de banda els supòsits de les lleis, és interessant entendre alguns arguments d’uns i altres per poder comprendre les implicacions d’aquesta futura (contra)reforma.

Maternitat vs. Propi cos?

Gallardón afirmava l’any passat que la seva llei pretén “defensar el dret i la dignitat de la dona amb un dels seus valors fonamentals: el dret a la maternitat”. La defensa del dret a la maternitat podria ser igualment utilitzat pels col·lectius feministes, però les connotacions són ben diferents. Quan Galllardón defensa la maternitat, està fent referència a la idea que la feminitat és gairebé sinònim de maternitat, com bé ho exemplifica quan afirma que la llei “s’inspira en el dret per excel·lència de la dona: la maternitat”. Per contra, els col·lectius feministes defensen el dret al propi cos, que equival a reivindicar l’autonomia de les dones i la seva plena capacitat per deicidir si volen o no ser mares, i com i quan volen ser-ho; és a dir, el dret a una maternitat lliure i responsable. Les dones, mitjançant la lluita feminista han aconseguit esdevenir ciutadanes amb igualtat formal de drets i han deixat de ser propietat del pare i del marit. D’aquesta manera, les dones som persones autònomes i per tant hem de poder decidir sobre les nostres vides i la jurisprudència ens ha de protegir.

Un argument trampa

Ara bé, els grups antiavortistes i el Ministre de Justícia argumenten que hi ha un xoc de drets entre el dret a decidir de la mare i el dret a la vida del fetus. Tanmateix, aquest és un argument amb trampa. Els provida i altres col·lectius argumenten que s’ha de protegir la vida des del moment de la concepció. El zigot és una cèl·lula que evidentment té vida, però com moltes altres cèl·lules del cos o fins i tot com els bacteris. Tanmateix, perquè hi hagi vida com a tal, necessitem un cos amb la majoria d’òrgans funcionant i ben coordinats entre sí. Així doncs, no podem equiparar els drets d’una futura persona i els d’una persona autònoma. Com dirà Teresa Forcades, “a causa de l’íntima vinculació de la mare amb el fill mentre aquest no és viable fora d’ella, la decisió d’avortar és indissociable de l’autodeterminació de la mare, de la seva llibertat personal. Aquesta vinculació íntima entre dues vides fa que no es pugui salvar el fill en contra de la voluntat de la mare sense violar la llibertat d’aquesta.”[5]

D’aquesta manera, des d’una perspectiva liberal, defensem que els drets són de i per a la ciutadania, i la ciutadania està formada per persones autònomes.  Així doncs, en el cas que ens ocupa, el zigot i el fetus no tenen drets ni deures, i les decisions de la dona com a ciutadana autònoma han de prevaldre per sobre d’aquests; la dona ha de poder escollir el rumb de la seva vida i això implica controlar la maternitat. Si no permetem que la dona governi la seva vida, no l’estem considerant ciutadana autònoma i l’estem relegant altra vegada a la minoria d’edat permanent.

L’aposta feminista

La solució que es proposa és una regulació àmplia (avortament lliure, segur i gratuït) que limiti aquesta controvèrsia a la consciència de cada dona autònoma i que no apliqui solucions amb una clara intenció moralitzant a tota la societat. Però a més a més, cal fer palès que la maternitat i la interrupció de l’embaràs no són qüestions individuals que només afecten a la dona, sinó que estructuren el sistema en el que vivim i les relacions entre els humans. Així doncs, si del que es tracta és de millorar les condicions de les dones i d’afavorir la maternitat (i la paternitat), podríem començar equiparant els permisos de paternitat als de maternitat, millorant l’educació sexo-afectiva, ampliant les places de guarderies, garantint la seguretat laboral i una educació pública de qualitat…però curiosament, s’està legislant en direcció contrària.

Cap a la igualtat? L’efectivitat de les quotes de gènere

dijous, 5/07/2012

La llibertat és un dels arguments que solen emprar aquelles persones contràries a les quotes en qualsevol organ de govern, sigui per a representar a les dones o a determinades minories ètniques o nacionals. A banda de ser un curiós concepte de llibertat (fortament associat al tradicionalisme), s’oblida sovint que les quotes no són només un instrument directe, sinó que també poden tenir forts efectes indirectes. La investigació publicada per Bhavnani l’any 2009 ho il·lustra de forma clara.

El professor de la Universitat de Wisconsin  va començar la seva recerca amb el següent argument: hi ha més de 100 països al món que estableixen quotes electorals. No obstant això, un cop retirada la quota, l’efecte persisteix? Quan s’elimina la quota, l’efecte buscat per aquesta mesura desapareix? Les “minories” tornen a la discriminació anterior a la quota?

La 73a i 74a esmena constitucional de l’Índia, aprovada l’any 1992, establia l’obligació dels estats membres del país de dur a terme eleccions locals. El canvi legislatiu també obligava a reservar una tercera part dels escons locals a dones i a determinades castes i tribus. El punt crucial, però, és la selecció aleatòria dels escons reservats a les dones. Com si fos una loteria, els dos milions d’escons en els més de 220.000 òrgans locals tenen la mateix probabilitat d’entrar en el procés de reserva d’escons per a dones i altres grups. Això fa que en un determinat municipi, seleccionat aleatòriament, s’introdueixi una quota en unes determinades eleccions i es retiri en les següents.

Aquests tipus de fenòmens, anomenats experiments naturals, són molt valuosos en ciència política. Els politòlegs no podem manipular el medi (malgrat que alguns ho intentin…), així que hem d’esperar a que determinades decisions polítiques canviïn els condicionants externs per tal de veure si les persones modifiquen el seu comportament.

Aquests són els resultats trobats per Bhavnani:

women.jpg

Conclusió? En aquells llocs que en el passat varen tenir quotes per a dones la probabilitat que una dona governi és cinc vegades més alta que si la quota no s’hagués implementat. Allà on va haver-hi una quota, tots els indicadors mostren un increment en favor de la “minoria” a la qual la quota permetia afavorir: es presenten més dones de candidates, amb més possibilitats de guanyar i reben un suport electoral més ampli.

Evidències que ens porten a la següent pregunta provocativa: quan hi havia més llibertat per a decidir, abans o després de la quota?

Crisi i igualtat de gènere

dimecres, 21/03/2012

[Article de col·laboració de la Tània Verge per a El Pati Descobert]


feminism.jpgEn alguns països la crisi econòmica ha servit per posar en valor la igualtat de gènere. En el cas islandès, després de la fallida de l’Estat i del sistema bancari, les dones han entrat amb força als consells d’administració de les empreses aportant nous estils de lideratge i encaminant les inversions cap a assets més productius que no pas especulatius. En canvi, en d’altres països la crisi econòmica pot suposar un retrocés en la igualtat. Als Estats Units la pre-campanya electoral ha virat perillosament cap al debat sobre els drets reproductius de les dones amb un plantejament retrògrada sobre la contracepció camuflat en una suposada defensa de la llibertat religiosa.

Què passa a l’Estat espanyol? Arribada la dreta al govern, tant estatal com catalana, s’anuncia la constitució del “govern dels millors” i resulta que “troben” poques dones per formar part dels elegits: els governs paritaris han donat lloc a gabinets on les dones representen menys del 30%. El caràcter simbòlic del missatge és clar: en moments de crisi els homes són els portadors principals del savoir-faire. A partir d’aquí, i en menys de cent dies de govern, el PP està posant en blanc i negre la seva concepció sobre la igualtat. La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, davant l’assassinat de la primera dona el 2012 a mans de la seva parella, recuperà la nomenclatura ja superada de “violència domèstica”. Es tracta d’un lapsus linguae? Pel tipus de polítiques anunciades pel govern més aviat sembla que no. Per exemple, els recursos destinats a les polítiques de suport a la dependència que alliberen a les dones de les tasques de cura s’han congelat i la nova reforma laboral castigarà amb cruesa les dones perquè són les que desenvolupen fonamentalment els contractes a temps parcial i incorren en major absentisme per fer-se càrrec dels menors i persones dependents.

En les darreres setmanes, però, la política estrella és la pròxima reforma de l’actual llei de l’avortament. De manera magistral, el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, ha barrejat els drets del “no-nascut” amb el dret a la maternitat i amb una “violència estructural de gènere”. Et voi-là, resulta que és el “més progressista” que ha fet a la seva vida! El raonament és el següent: la por a perdre la feina per part de les dones embarassades o a no trobar feina com a conseqüència de l’embaràs faria que les dones se sentin pressionades a avortar. No serà més aviat que aquesta por porta moltes dones a endarrerir la decisió de ser mares o directament a no embarassar-se? Almenys això és el que mostren els estudis realitzats sobre la matèria i, de moment, el ministre no ha aportat evidència empírica que ho refuti.

El que fa por de veritat és que, amb la cobertura de la majoria absoluta, es plantegin unes polítiques que cerquen capgirar el discurs sobre la igualtat. El cas de la reforma de l’avortament, emparada en una santíssima trinitat, és il·lustratiu: 1) els drets dels no nascuts (qui es podria oposar a la vida?); 2) el dret a la maternitat (qui es podria oposar a l’instint natural que totes les dones deuen tenir?); 3) la violència de gènere (qui es pot oposar a combatre-la?). En aquesta triada el drets de les dones no hi apareixen, malgrat que ha estat la reivindicació a la lliure decisió sobre el propi cos (parir o no parir i decidir quan es vol ser mare) la que fonamenta l’avortament com a part integral dels drets reproductius i sexuals de les dones.

La definició de la violència de gènere que s’ha realitzat s’allunya del qüestionament tant de les relacions de poder que la sustenten com del desequilibri en la distribució de les responsabilitats domèstiques i de cura. I és, per sobre de tot, una definició de violència de gènere molt hipòcrita: es reconeix que són els empresaris i els poders públics els que exerceixen la “violència estructural” contra les dones amb unes mesures de conciliació de la vida laboral i familiar molt deficitàries però, en lloc de combatre la deficiència, es retallen els drets de les dones. Cal recordar al govern que els països desenvolupats que han aconseguit augmentar la seva taxa de natalitat, com ara els països nòrdics, no ho han fet restringint l’avortament sinó fent realment efectives les polítiques d’equilibri treball-vida.

És trist que el pas de l’oposició al govern comporti gairebé sempre una amnèsia important. El PP acusà al PSOE de fer polítiques de fum a través de la igualtat per distraure l’electorat de la crisi i ara, des del govern, està fent el mateix. Però encara és més trist que aquest fum pugui emportar-se ara els avenços fets en la igualtat en un país que està ben lluny de poder-se vanagloriar de la seva consecució. Vigilem amb la crisi: la societat pot sortir-ne no tan sols més empobrida sinó també molt més desigual.

Homes, fills petits i orfes: la igualtat de gènere i l’Arquebisbe de Tarragona

dimecres, 25/01/2012

arquebisbe.jpg És coneguda la posició tradicional, diguem-ne reticent, de l’Església davant les revolucions socials i els avenços democràtics, només esmenada no fa gaires dècades. L’Arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol Balcells, en el transcurs de l’entrevista que Ariadna Oltra conduí a Els Matins de TV3 (el dilluns 23 de gener), es fa ben palès que l’Església encara no ha acceptat la igualtat de gènere. Malgrat que “tots som fills de Déu i tenim la mateixa dignitat” (monsenyor dixit), sembla ser que, per l’Església, uns (els homes) tenen encara més dignitat que les altres (les dones).

A les dones afirma que sempre els diu, en la seva tasca pastoral, que “a qui han de cuidar més és al seu marit, ell és el fill més petit de la casa”. I afegeix: “Ja sabeu perquè ho dic. [La dona] L’ha de cuidar, no es pot descuidar”. És cert que els contractes matrimonials (també els civils, monsenyor Pujol) estableixen com a responsabilitat dels contraents tenir cura de l’altre, però em nego a creure que avui en dia els homes vulguin ser considerats menors d’edat. Podríem dir fins i tot que aquesta categoria atemptaria contra la seva dignitat de persona adulta. Tanmateix, dubto que fos la intenció de l’Arquebisbe posar en qüestió la dignitat dels homes, més aviat és la de les dones la que es veu afectada. Què vol dir tenir cura dels marits com si fossin el fill més petit de la casa? A un infant se li ha de proporcionar, més enllà d’afecte, alimentació i cal fer-se càrrec de la seva higiene. Suposem (o, més ben dit, “ja sabem”) que traduït en el passatge de la bona dona relatat per monsenyor això vol dir, com a mínim, cuinar (havent fet abans la compra de queviures), rentar la roba i planxar. Com resava un manual de l’època franquista, al cap i a la fi, “tenir cura de la comoditat del marit també brinda a les dones una enorme satisfacció personal”.

No fa falta que l’Església ens vingui a recordar els rols de gènere. Encara avui les estadístiques oficials (Instituto de la Mujer) mostren que les dones dediquen tres vegades més temps a les tasques de la llar i de cura dels familiars que els homes. Aquesta distribució esbiaixada per sexes és tan sols un reflex de les persistents desigualtats entre homes i dones presents a la nostra societat. Una societat impregnada de valors patriarcals on les competències i habilitats més valorades han estat inspirades en el model masculí tradicional i que el mercat laboral, amb el consentiment de les institucions públiques, s’encarrega de reproduir i perpetuar. Per cert, la segregació ocupacional per sexes es produeix també en el si de l’Església catòlica però monsenyor l’assumeix amb naturalitat al·legant que “dones i homes tenim diferents funcions”. En fi, una lliçó de biologia bàsica que tot infant de primària ja sap i que no val la pena ni comentar.

Resulta curiós que les seves reflexions arran de la igualtat entre dones i homes vinguessin precedides d’una pregunta sobre la violència de gènere. Us asseguro que són sublims. La primera: “És una pena tremenda”. Bé, una pena tremenda seria que el Barça aquest any no guanyés la Lliga o que els controladors d’AENA facin una vaga encoberta just el dia que comences les vacances. Que en 23 dies d’ençà que va començar el 2012 hagin mort cinc dones en mans de les seves parelles o ex parelles és una enorme xacra social que va més enllà del patiment individual que la violència física, psicològica o sexual afecta diàriament milers de dones. És una drama col·lectiu que requereix del concurs de tothom. Segona reflexió: “Fallem tota la societat perquè els valors s’han capgirat (la fidelitat, l’amor…). L’explicació és al cor de cada persona”. No, monsenyor no. L’explicació rau en les desigualtats de gènere prevalents en la societat i en els valors de submissió que algunes persones com l’Arquebisbe segueixen volent imposar a les dones. Tercera reflexió: “Hem de cultivar els valors de la generositat i del perdó i tota la societat ha d’ajudar; la família és un valor importantíssim”. És clar, aquesta resposta a com solucionar el problema de la violència de gènere és plenament coherent amb la seva teoria del fill petit: quan els nens es porten malament els pares i les mares, com que els estimen molt, els perdonen les seves faltes. En la vida adulta, i en el context de la xacra de la violència de gènere, aquesta conducta és negligent i pot acabar amb la pròpia vida de les dones. Una mica de responsabilitat, si us plau!

Per què l’Església catòlica, o almenys els seus portaveus, segueixen pregonant un missatge tan sexista?. Potser el motiu de la insistència en uns rols desfasats que bona part de la societat intenta combatre és que ells, és a dir, els portaveus homes de l’Església (bisbes, arquebisbes o membres de conferències episcopals) són, malgrat tot, orfes. És clar que tenen pares i mares biològics i també (no faltaria més!) són fills de Déu, però no tenen una muller que els pugui cuidar com el fill més petit de la casa. Sens dubte, els deu suposar “una pena tremenda”.

[Article escrit per la nostra companya de Departament Tània Verge (aquí). Gràcies per l’article!]