Arxiu de la categoria ‘Política Lingüística’

La hipòtesi de la independència

dilluns, 5/09/2011

Les sentències del TS sobre el model lingüístic a l’escola (basades en la doctrina del TC arran de la sentència de l’Estatut) i el posterior ultimàtum del TSJC a la Generalitat pel seu compliment, han generat una reacció ben lògica per part de la societat catalana: la immersió lingüística n’és un pilar fonamental. Des d’aquest modestíssim blog ens hem sumat a la campanya per dir ben clar que nosaltres tampoc acatem; que el model d’ensenyament ha de mantenir el català com a llengua vehicular no només per la salut de la llengua sinó per una qüestió de cohesió social.

Però pensem que un cop haguem superat aquest nou escull convindria seguir amb serenitat el debat sobre la llengua, per exemple en el context d’una hipotètica secessió. Albert Branchadell generà una polèmica interessant ara fa una dècada amb La hipòtesi de la independència una obra on hi sostenia, ras i curt, que argumentar la necessitat de la independència política per normalitzar la llengua catalana és fals (i pervers). Si entenem per normalització: 1. que els parlants utilitzin la llengua en tots els àmbits; 2. que la llengua sigui el vehicle de comunicació interètnica (entre grups lingüístics diferents); 3. que sigui l’única oficial o oficial prioritàriament; Branchadell posava com a exemples Flandes, les Illes Aland o el mateix Québec, on sense independència política s’ha assolit una normalització de la llengua; o el cas irlandès on malgrat la independència política el gaèlic malda per sobreviure. A més a més, a les pàgines de La hipòtesi defensava que sense la complicitat dels castellanoparlants (i el seu reconeixement posterior) seria impossible assolir la independència.

El malaurat lingüista Joan Solà valorà enormement el llibre de Branchadell i en feu una crítica que avui podem reprendre. Solà considerava el català com un cas sui generis, que malgrat l’existència de contraexemples, no aconseguia complir les dues primeres condicions de la normalització esmentades i defensava la independència com l’única solució a la situació lingüística: “som un poble que no pot viure tranquil, ni de molt, amb la seva llengua. Diguin el que vulguin les estadístiques o els polítics.” Però tot seguit afegia: “més m’estimo la controvèrsia, la irritació, que no pas l’estancament del pensament i la paràlisi de l’acció, que ja fa massa temps que duren” (AVUI, 11/10/2001). Doncs bé, parlem-ne.

Català, basc i gallec: la xocolata del lloro

divendres, 21/01/2011

La setmana passada finalment entrava en vigor la modificació del reglament del Senat espanyol que permet als senadors emprar el català, el basc o el gallec en les seves intervencions –a excepció, no fos cas, de les interpel·lacions als membres del govern-. La reacció dels sectors més espanyolistes no es va fer esperar. Sota el paraigües de la crisi econòmica, des de diversos sectors de la societat espanyola s’ha posat el crit el cel pel que suposa, segons ells, un autèntic dispendi de recursos públics.

Avui, a El Pati dels Tarongers, volem abordar aquest tema per posar al descobert el fet que, darrere de l’argumentació de la crisi i de l’elevada despesa econòmica que això suposa, no hi ha més que un rerefons polític.

En primer lloc s’ha argumentat que ara mateix no és un bon moment per a dur a terme aquest tipus de polítiques, perquè en temps de crisi, tothom s’ha d’estrènyer el cinturó. Aquest argument és molt semblant al que, en el seu moment el President José Montilla ja va plantejar quan se li va preguntar si donava suport a la celebració d’una consulta sobre la independència, i la seva resposta va ser, sense embuts, que això no tocava en temps de crisi. En ambdós casos es recorre a un argument de força major i que suposadament ha de condicionar negativament l’aplicació d’aquella política per tal d’evitar haver de donar una resposta en clau negativa. Sobre un argument de no fàcil justificació, es busca una idea de consens superior. Així doncs, quan la crisi hagi amainat, la justificació per no acceptar el català, basc i gallec al Senat o per la celebració d’un referèndum sobre la independència quina serà? Si l’any vinent –mal em pesa que no serà així- l’Estat espanyol creix un 2%, ja no s’hi oposaran?

En segon lloc, també s’ha argumentat que els 350.000 euros anuals que suposa l’entrada de les llengües cooficials al Senat és una gran despesa tenint en compte que els Senadors ja saben parlar el castellà. És cert que aquests diners suposen una gran despesa per l’Estat? Vegem amb unes quantes dades què representen aquests 350.000€ en relació a altres partides pressupostàries:

–          Els 350.000€ suposen un 4,15% dels 8.434.280€ que cobrarà la família real espanyola aquest 2011, en temps de crisi.

–          O el 0,004% del total dels 8.560.089.000 del pressupost del Ministeri de Defensa espanyol.

–          I el 0,15% dels 228.200.300€ que, dins del Ministeri de Defensa destinen a Asesoramiento para la protección de los intereses nacionales, o el 0,05% dels 652.097.790€ destinats a les mútues privades pels soldats de l’exèrcit.

–          Però també suposa el 0,02% dels 1.298.879.060€ de pressupost d’un Ministeri com el de Cultura, que té totes les competències transferides a les autonomies.

–          El 0,16% del Pressupost de les Corts Generals per l’any 2011 (Congrés i Senat, 216.421.090) (lamentablement les dades del Senat no estaven desagregades).

–          El 0,00017% del total dels Pressupostos de l’Estat del 2011 (209.611.669.760€)

–          Menys del triple del sou de Mariano Rajoy (107.952€ anuals) en tant que diputat de les Corts (3126€ mensuals), despeses d’allotjament de diputat (870€ mensuals) i com a líder del PP (5000€ mensuals) -amb la diferència que d’aquesta partida en cobren 25 traductors i intèrprets.

–          I si assumim, per exemple que 10 milions de persones a tot l’estat estan a favor d’aquesta mesura (entre els habitants dels Països Catalans, d’Euskal Herria, de Galícia i d’altres persones amb certa consciència lingüística d’arreu de l’estat) aquesta mesura tindrà un cost per persona i any de 3,5 cèntims. Més, no cal dir, que les subvencions públiques anuals que es donen a la Fundació FAES, 10 cops superiors al cost de traduir al català, basc i gallec les intervencions del Senat.

Veiem doncs que sota l’argument de la crisi i de la gran despesa, no s’hi amaga res més que una posició política molt intensa en contra de la pluralitat lingüística de l’estat. I és que no tothom ha tingut la valentia del senyor Joaquín Leguina, polític socialista diputat al congrés fins el 2008, que sense pèls a la llengua ha declarat, solemnement que “de la traducció al Senat no em preocupa el cost, sinó la baixada de pantalons”.