Arxiu de la categoria ‘Religió’

De religió i poders polítics*

dimecres, 3/04/2013

Més enllà del sistema d’elecció i del nom del proper papa, la renúncia inesperada de Benet XVI i l’obertura d’un període d’interregne van posar sobre la taula la influència política de la cúria vaticana. De fet, l’enorme protagonisme mediàtic de l’esdeveniment ens va convidar a reflexionar sobre el paper que la religió –o, més ben dit, l’estament religiós– té sobre les decisions polítiques a diferents parts del món.

Són incomptables les històries que reflecteixen el lligam politicoreligiós, des dels primers emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic coronats pel papa a l’actual Consell dels Guardians d’Iran, la missió del qual, entre d’altres, és controlar que societat i polítics visquin segons allò establert en l’alcorà.

Al món occidental no fa tants anys que la influència de la Cúria vaticana sobre el poder es palpava en bona part de les decisions que els polítics prenien. Durant segles l’Església mantenia a ratlla a monarques i noblesa, tot vigilant que no es desviessin de l’autèntic camí de la fe i, tot sigui dit de passada, dels interessos econòmics de la poderosa institució eclesiàstica. A l’estat espanyol aquesta història no ens és estranya. Tampoc avui en dia. Malgrat tractar-se d’un estat oficialment laic, la jerarquia eclesiàstica segueix sent un dels actors més rellevants a l’hora de modular certes decisions públiques.

La diferència principal però, la trobem quan analitzem la influència de la religió en la política per cadascuna de les confessions religioses majoritàries. La separació entre política i religió a molts països ha consolidat la idea que les qüestions de fe constitueixen quelcom privat i que, en cas de ser un bé públic, han de respectar un sistema de valors compartits, com la tolerància religiosa.

Lamentablement però això no és quelcom que sigui encara avui observable entre totes les confessions, tal i com ens indica l’Enquesta Europea de Valors. L’any 2008 es va preguntar a diferents països del vell continent si els ciutadans estaven d’acord amb l’afirmació que els polítics que no creuen en Déu eren adequats o no per ocupar un càrrec polític. Les diferències entre confessions són molt notòries. Mentre que entre els protestants tan sols una de cada deu persones considera que un líder ha de creure en Déu per ocupar un càrrec públic, el percentatge es  dobla en el cas dels catòlics. Entre els ortodoxos pràcticament la meitat de les persones considera necessari creure en Déu per estar en política, percentatge que en el cas dels musulmans fins i tot sobrepassa el 50%.

políticsdéu.png

Amb tot, les diferències entre confessions es converteixen en gairebé inexistents davant de la pregunta de els líders religiosos no haurien d’influir en les decisions que prengui el govern. També en aquest cas són els protestants els qui estan més a favor d’aquesta afirmació, seguit de musulmans i de catòlics. Una mica per sota hi trobem les persones de confessió ortodoxa. Les diferències es fan sobretot paleses entre aquells que manifesten no tenir confessió, entre els quals hi ha una àmplia acceptació de la separació entre l’Església i l’Estat.

politicsreligió.png

Per tant, malgrat que entre determinades confessions es considera encara rellevant que els càrrecs públics siguin persones que creuen en Déu, hi ha una important acceptació en totes elles sobre la necessitat que els estaments religiosos es mantinguin allunyats de la presa de decisions polítiques. Dades que ens serveixen doncs per desmuntar molts dels tòpics que corren avui en dia al voltant de determinades confessions i que ens mostren que, en molts aspectes, no estem gens lluny els uns dels altres.

Fa uns anys, entre determinats sectors de la població era molt comú sentir a dir allò de “no parlis mai de religió ni de política”. Ambdós són conceptes que poden despertar suspicàcies i que  sempre aniran vinculats, atès que la religió busca establir uns determinats valors públics que tot sovint entren en contradicció amb el món polític. Ara bé, convé distingir entre l’ús religiós de la política i l’ús polític de la religió. Entre religió i política i religió en la política. I aquí és on tot sovint es confonen els termes, siguin terrenals o divins.

 

*Aquest article el vam preparar per publicar al Diari Ara en paper durant el procés d’elecció del nou papa. Finalment no el van poder publicar, de manera que li donem sortida al bloc tal i com hauria sortir publicat. 

La febre papal

dimarts , 12/03/2013

Aquest és un article d’urgència que escribim després d’entretenir-nos a jugar amb el Twitter i les seves possibilitats per a fer recerca. Hem fet una cerca al Twitter dels termes “Papa”, “Pope” i “Pape” per veure si hi havia algun patró geogràfic en l’interès pel cònclave que ja ha començat (fa poc vam escriure quelcom similar. Ho podeu llegir aquí). La cerca l’hem fet coincidir amb l’inici de l’elecció papal, concretament entre les 17:55 i les 18:05 (l’inici del cònclave era a les 6). Després d’aquests deu minuts, hem aconseguit crear una base de dades amb 80036 entrades, és a dir, amb 80036 tuits.

Aquest n’és el resultat:

febrepapal.jpeg

Com veieu, els tuits es concentren, bàsicament, a la costa est dels Estats Units i a la vella Europa, singularment al Regne Unit, a l’Estat espanyol, a França, a Itàlia i a Alemanya. També veiem un nombre significatiu de piulades al Japó, a Turquia i a l’Orient Mitjà.

Quant a les llengües utilitzades en la petita mostra que hem recollit, són les següents:

llenguestwitter.gif

Com era previsible, la majoria (51%) són en anglès. El 16% són en castellà i l’11% en portuguès. La quarta llengua és el francès (6%) i, la cinquena, el turc i el rus (ambdues amb un 5%).

Nota metodològica: Crear el mapa no hauria estat possible sense el codi creat per Pablo Barberá. Ja ho hem fet personalment, però aquí ho repetim: moltes gràcies!

Segona cosa: com observarà el lector, no hi ha punts vermells a la majoria de països de l’hemisferi sud. De tuits sí que n’hi ha, però cap d’ells té informació sobre la geolocalització. Del total de tuits recollits, un 26% provenen dels EUA, un 17% del Brasil, un 8% del Regne Unit, i un 7% d’Indonèsia i de Francça. De l’estat espanyol n’hem recollit un 5%. Sabem que els usuaris que permeten les geolocalitzacions són menys del 3%. Però no sabem si hi ha diferències entre països. Si algun expert en Twitter o geògraf entès en el tema té alguna idea de per què hi ha països on les geolocalitzacions són més habituals, ens aniria molt bé que ens ajudés a treure’n l’entrellat. Per cert, disculpem als geògrafs l’existència de soroll cartogràfic en el mapa. Encara no ens en sortim del tot de “mapejar” amb R

Religió, confessions i actituds polítiques

dijous, 28/02/2013

Avui dijous comença a la Ciutat de Vaticà el Conclave per l’elecció d’un nou papa de Roma després de renúncia de Benet XVI. Més enllà de tot el que ja s’ha anat explicant els darrers dies sobre el procediment d’elecció i sobre els candidats amb més possibilitats de ser elegits com a nou cap de la religió catòlica, des del Pati Descobert hem volgut fer un petit anàlisi exploratori de quins són els principals països catòlics del nostre entorn, i de quins són els posicionaments i les actituds polítiques dels membres de diferents religions envers determinades qüestions de rellevància. Per això hem utilitzat l’Enquesta Europea de Valors de l’any 2008, que ens proporciona dades d’enquesta sobre una bona colla de països d’Europa.

El primer gràfic mostrem el percentatge de persones que consideren pertànyer a una confessió en diversos països europeus. Observem com entre els tres països més religiosos d’Europa el primer d’ells –Turquia- és majoritàriament de confessió musulmana, mentre que el segon i tercer són principalment ortodoxos. El primer país europeu en percentatge de catòlics és Polònia (95% del total de la població), seguit d’Irlanda (84%) i de Portugal (83%). L’estat espanyol es troba ubicat a la meitat de la taula, amb 3 de cada 4 persones que consideren pertànyer a una confessió –la gran majoria dels quals al catolicisme. Per la zona baixa hi trobem repúbliques ex-soviètiques com Hongria (amb poc més de la meitat de la població que considera pertànyer a una religió), Estònia o República Txeca (amb percentatges del 34% i 31% respectivament), així com els Països Baixos i França (amb poc més del 50%).

confessions.png

Centrem-nos però en les diferents confessions que conviuen a Europa i analitzem quines són les actituds dels seus membres en relació a diferents qüestions polítiques. El següent gràfic ens mostra el percentatge de persones per cada confessió que consideren que la democràcia és el millor sistema de govern (les dades inclouen països de l’Europa de l’est que, per qüestió d’espai, no s’han inclòs en el gràfic anterior). Si bé entre totes les confessions el percentatge de suport a la democràcia és molt elevat, veiem que és entre els ortodoxos on aquest és més baix. Això és, sens dubte, per la presència de majories ortodoxes en països no democràtics en l’enquesta (com Rússia, Ucraïna, Geòrgia). Més interessant però són les dades quan comparem les persones de confessió catòlica i musulmana: en contra del que segur que molta gent hauria esperat, el suport a la democràcia és idèntic entre ambdues religions. És només entre els protestants que s’observen diferències substantives en comparació amb la resta de confessions.

democràcia.png

Fixem-nos finalment en el posicionament polític dels membres de les diferents confessions en relació a la justificació de diferents qüestions controvertides (on 0 és totalment injustificat, i 10 totalment justificat). Les dades ens mostren com entre els protestants es considera més justificat el divorci, de l’avortament i el ser homosexual. A l’altre extrem hi trobem els musulmans: malgrat que el suport a la democràcia entre els membres d’aquesta confessió és molt elevat, la justificació d’aquestes actituds rep un suport extremadament baix. És especialment notori el rebuig a l’homosexualitat (amb un valor de 1,6 sobre 10). Entre els catòlics, només s’obté una mitjana superior al 5 en el cas del divorci, mentre que la justificació de l’avortament i de l’homosexualitat és sorprenentment baix (3,7 i 4,1 respectivament). Finalment, els ortodoxos tenen actituds poc per sota dels catòlics en divorci i avortament, però molt similars als musulmans en relació a l’homosexualitat.

actituds.png

Les dades doncs ens mostren com, malgrat que el suport per la democràcia com a institució de govern està àmpliament acceptada entre les diferents confessions, qüestions que la gran majoria de nosaltres consideraríem imprescindibles en tota democràcia (el dret al divorci, a l’avortament o a ser homosexual amb plena normalitat) lamentablement encara gaudeixen de poc suport entre la majoria de confessions.