Arxiu de la categoria ‘Sociologia’

Córrer per ser feliços

dijous, 22/03/2012

Diumenge serem a la ratlla de sortida de la Marató de Barcelona i hem volgut fer una petita reflexió sobre una de les nostres passions més enllà de la ciència política: les curses populars. En Miquel Pucurull i Fontova, una institució per a tot atleta català, ens ha cedit la seva base de dades sobre l’atletisme popular a Catalunya dels darrers anys i l’evolució de la participació és senzillament espectacular. Els gràfics(*) parlen per si sols. Des de la primera marató que organitzà Ramon Oliu el 1978 a Palafrugell, amb menys de 200, participants fins a la d’enguany, amb 19.500 inscrits, ha plogut molt.

maratobcn.PNG

L’esport ha esdevingut uns dels pilars de la societat catalana i les curses populars viuen un veritable boom. Però quines característiques té aquest creixement espectacular? A continuació podem veure l’evolució de les curses de 10.000 metres amb més participació, de les mitges maratons amb més participació i de curses històriques fora de Barcelona.

10km bcn.PNG

mitges.PNG

cursesforabcn.PNG

Malgrat que no disposem de prou informació i caldria treballar una mica més les dades ens hem fixat també en aquest post d’en Miquel Pucurull i ens hem aventurat a llançar algunes hipòtesis que segur que els lectors podran ampliar (o criticar).

Novell. Una dada de que disposem i podem afirmar amb una certa seguretat és que l’increment de participació dels darrers anys és més fort per a les curses de 10km que per a les més llargues. Concretament les mitges maratons han crescut un 100% des de l’any 2000 mentre que les curses de 10 km ho han fet un 150% en total. Això ens fa pensar que l’increment ve per corredors novells que comencen per distàncies curtes. Aquesta  dada podria ser una bona notícia per a les mitges maratons i maratons si en uns anys aquests corredors guanyen prou resistència per fer curses més llargues!

Metropolità. Observem que el boom de participació s’ha produït sobretot a les curses barcelonines o de l’àrea metropolitana mentre que curses mítiques del calendari català (Espluga, Farell, Guanta, etc.) mantenen un nombre de participants similar al dels darrers anys, si bé amb lleugers increments.

Grans esdeveniments. Una sospita que les dades semblen confirmar és que l’augment es concentra en grans esdeveniments, com són la Marató de Barcelona, les mitges de Granollers i de Barcelona o les curses de la Mercè o dels Bombers. Amb tot, caldria estudiar -i són dades que de moment no tenim- la proliferació de curses arreu del territori català que de manera descentralitzada apleguen en total un bon nombre de corredors.

Femení. No hem inclòs cap gràfic sobre el gènere dels participants però segons les dades de Miquel Pucurull l’increment de participació total a les curses del darrer any ha estat més acusat en les dones (27%) que en els homes (13%). Si es seguís aquesta tendència en uns quants anys podríem començar a revertir una situació que a hores d’ara és d’extremada desigualtat. En la Marató d’enguay per exemple,  el percentatge de dones inscrites és tant sols del 14% (**)! Tal com indica Pucurull, la conciliació familiar podria erigir-se com a un factor clau perquè les dones es poguessin anar incorporar a les curses. Superar certs estereotips erronis que relacionen l’esport i el sexe masculí també seria molt important.

Per què? Una pregunta que de moment no podem respondre és el per què d’aquest increment espectacular de les curses. Segons l’enquesta, molt limitada, de l’Observatori Català de l’Esport els motius principals per fer esport són la salut i les relacions socials, és a dir, fer nous amics. Ara bé, això no ens diu res sobre el per què d’aquest boom específicament. Hi ha qui apunta qüestions a econòmiques: la crisi fa insostenible estar apuntat al gimnàs i hi ha qui prefereix córrer que resulta molt més econòmic. D’altres, però, apunten qüestions culturals: la globalització ens ha dut la moda de córrer de països més “avançats” en termes esportius (EUA, Canadà, França).

Sigui com sigui, nosaltres som partidaris de la teoria de l’Arcadi: correm per ser feliços. Sort a tots els maratonians!   

 

(*) Atès que no disposem de les dades de participació de cada any per a totes les curses, assumim tendències creixents o decreixents lineals pels anys en els que no  tenim dades.

(**) L’any passat, de 1.507 dones arribades a la marató, només 147 eren de Catalunya i 294 de la resta d’Espanya. La mitjana a les curses populars de Catalunya és un 21% de participació femenina (l’excepció és la Cursa del Corte Inglés que registra un 40% de participació femenina).

Les armes americanes (I)

dimarts , 11/01/2011

Consternat per un nou episodi de matança indiscriminada, els Estats Units veuen de nou com les armes de foc són les tristes protagonistes de l’actualitat. L’impacte de la matança a l’institut de Columbine ja va crear un gran impacte en la societat americana. Ara, però, l’intent d’acabar amb la congressista Gabrielle Giffords ha donat una nova dimensió a l’assumpte de les armes americanes: els polítics com a blancs a eliminar.

D’ençà del succés, un dels eterns debats americans s’ha tornat posat sobre la taula: augmentar les restriccions per adquirir armes de foc o deixar-ho en l’status quo? L’editorial del The New York Times d’ahir assegurava: “Les lleis d’armes [d’Arizona] són de les més indulgents, permetent fins i tot a un home pertorbat com Loughner comprar una pistola o portar-la sense permís. […] Ara, havent vist de primera mà l’horror de la violència política, Arizona hauria de liderar la nació en silenciar les veus de la intolerància, demanar el final de les temptacions que porten a massacres i imposar controls als instruments que les permeten”. Com sabem, no tothom pensa igual.

Des d’un punt de vista europeu el debat sobre les armes és difícil. Se’ns fa estrany la recurrència a un argument individual (el dret a posseir armes) quan les implicacions afecten a un tercer en un terreny tan fonamental com el del dret a viure, dret essencial. Els motius que porten a una part important de la societat americana a fer-se amb una arma de foc són diversos, creant una situació complexa d’entendre (i de solucionar) per un observador extern. Només cal recordar, per exemple, que a Arizona la possessió d’armes no constituïa un debat polític. No només això, sinó que Giffords hi estava a favor i ella mateixa posseïa armes de foc a casa seva.

Les darreres enquestes indiquen que el rebuig a restringir l’accés a les armes de foc va creixent (aquí). La tendència és lluny de mostrar el camí de la majoria de països europeus.

Abans d’entrar en els motius, però, convé analitzar l’impacte de les armes de foc sobre la vida americana. Quants morts provoca? El següent gràfic (dades del Centers for Disease Control and Prevention) mostra que entre 1979 i 1998 més de 30.000 persones anuals van morir als Estats Units per culpa d’un tret provinent d’una arma de foc. En el període 1999-2007 la xifra va caure lleugerament, però encara morien al voltant de 30.000 persones l’any per aquest motiu.

Tanmateix, cal fer un incís: la meitat de morts per armes de foc corresponen a suïcidis (es cometrien si no disposessin de l’arma?). L’altra meitat són homicidis: més de 10.000 persones l’any moren per aquest motiu. [Les línies taronja i blava no coincideixen amb l’anterior perquè les segones són extretes d’un altre informe del mateix centre. És per això que l’evolució comença més tard en el temps].

Gràfic1.jpg

Tot i que hi ha nombrosos demòcrates que estan a favor de la possessió d’armes de foc, a nivell ciutadà s’observa com el tema de les armes divideix a demòcrates i republicans, les dues grans “famílies” polítiques. Segons una enquesta feta l’any 2008 per l’ANES (American National Election Studies), el 60,96% dels ciutadans identificats amb el Partit Demòcrata estaven d’acord en què el govern federal augmentés les traves a la compra i possessió d’armes. Per contra, el 36,28% dels identificats amb el Partit Republicà faria el mateix. Dins d’aquesta família política, gairebé el 6% faria encara més fàcil la venda d’armes de foc (la dada no apareix al gràfic).

Gràfic2.jpg

Per què una part important de la societat americana mostra aquesta efervescència per les armes de foc? És, segons alguns, l’amor a la “llibertat individual” el que crea aquesta addicció? Si és així, per què altres societats amb aquesta mateixa tendència (causa) no creen el mateix fenomen (conseqüència)?

La divisió política americana sobre les restriccions a les armes de foc crea un joc de suma zero, en què els moviments de republicans i demòcrates sempre acaben deixant les coses com estan. No sembla que les coses ara hagin d’anar diferent.

[Continuarà…]