Arxiu de la categoria ‘Teoria Política’

Propostes federalistes

dimecres, 17/07/2013

Fa pocs dies el PSOE va presentar una proposta federal a Granada decepcionant des d’una perspectiva catalanista (també entre les files socialistes) i federalista. Avui no volem comentar el document del PSOE, ja ho vam fer aquí, sinó mostrar que hi ha propostes de federalisme molt més avançades i atentes al pluralisme nacional i les demandes de les minories. Ens fixarem en la darrera aportació al debat de les teories del federalisme feta pel professor Alain Gagnon.

L’obra de Gagnon Temps d’Incertituds (2012, editada a ValènciaCatarroja, per l’Editorial Afers, 210 p) és un conjunt de sis assajos amb un argument clar: la defensa actualitzada del federalisme multinacional. Ara bé, no us espanteu, el seu discurs no és pas una retòrica buida com ens tenen acostumats a les nostres latituds. L’acadèmic quebequès va de debò, escriu des d’una nació que té dos referèndums d’autodeterminació a l’esquena (1980,1995), la quebequesa, i conviu en una de les federacions més avançades del món. El de Gagnon és el federalisme que ha forjat durant anys l’escola quebequesa (i canadenca) de pensament: Taylor, Kymlicka, Tully, Seymour o Laforest, són autors a qui devem no només la formulació del federalisme multinacional sinó de la síntesi entre la qüestió nacional i el liberalisme. Una tradició que han desenvolupat a casa nostra Requejo, Caminal o Guibernau i que en el camp institucional ens ha donat des d’una política lingüística i fins a una legitimació sòlida de les aspiracions nacionals compatible amb la democràcia liberal, que no és poca cosa.

L’aportació de l’obra d’Alain Gagnon al federalisme és triple:

En primer lloc, proposa un disseny institucional concret que anomena federalisme per tractats basat en dos pilars. D’una banda, el pactisme liberal que l’autor relaciona de manera brillant amb la tradició d’Eiximenis a casa nostra; de l’altra, una noció de ciutadania intercultural i comunitària que enfonsa les arrels en el republicanisme, però també en l’indigenisme de les primeres nacions americanes.

En segon lloc, Gagnon pensa l’autogovern federal des de la capacitat de projecció (habilitació) de les nacions minoritàries i no només des de la contenció de demandes nacionals.

Finalment, tot queda relligat amb reflexions ètiques d’envergadura, de la mà de Rawls, Montesquieu, o Hume, però també d’Innerarity o Laforest, que exigeixen una política prudent i mesurada: insiprada en els valors d’hospitalitat, dignitat i reconeixement envers la diferència cultural dins i fora de les nacions minoritàries.

En l’aposta de Gagnon Ramón Cotarelo hi ha vist una defensa del nacionalisme, d’ “allò propi” de les nacions. Però el llibre de l’autor quebequès va molt més enllà del nacionalisme liberal, és una proposta d’estructuració democràtica de la diversitat que, com hem vist, beu de tradicions molt diverses i es compromet amb una visió republicana de la ciutadania.

Hom es pregunta si l’opció federal que s’hi proposa no és fruit d’un marc polític concret: un Quebec que ha rebutjat la independència a les urnes, però que disposa d’eines institucionals potents per plantar cara a Ottawa. Però ni Ottawa és Madrid, ni l’autogovern català el quebequès. Farien bé de fixar-se en aquesta obra aquells que encara entonen l’”Escolta, Espanya”, hi trobaran quelcom més que el simple rebuig a la secessió i la construcció de suposats models federals per a contrarrestar l’independentisme a casa nostre. 

Melics genocides

dilluns, 1/07/2013

Les declaracions de la presidenta de Castella la Manxa i secretària general del PP, Dolores de Cospedal just després del concert per la llibertat referint-se a les aspiracions de Catalunya: “les regions o els països que es miren el melic són vulnerables a la demagògia i estan condemnades a viure a la defensiva”, queden “atrapats” i “mirant cap enrere, són molt vulnerables a la retòrica demagògica d’alguns que tenen pocs escrúpols” són un veritable clàssic de la filosofia contemporània. La concepció ancestral, egocèntirca  i retrògrada de les minories nacionals davant les comunitats suposadament modernitzadores, cíviques i il·lustrades (sempre formulades des del “melic” dels estats: Madrid, París o Londres) ve de lluny. Fins i tot, de més enrere que l’inventor de la distinció entre presumptes nacionalismes cívics (occidentals i estatals) i nacionalismes ètnics (sempre orientals o minoritaris), Hans Kohn.  Fixin-se en aquesta cita d’un dels pares del liberalisme, Stuart Mill, a la famosa obra Considerations on the representative government (1861): 

‘L’experiència demostra que una nacionalitat pot ser absorbida per una altra; i quan era originàriament inferior i més endarrerida pel que fa la raça humana  ho serà en el seu avantatge. Ningú pot suposar que no és més beneficiós per un bretó, un basc o un navarrès francès, ser transportat al corrent de les idees i els sentiments d’un poble civilitzat i cultivat –  ser membre de la nacionalitat francesa, admès en termes d’igualtat i amb tots els privilegis de ciutadania francesa…- que no pas romandre en les seves relíquies de temps passats, removent-se a la en la seva petita òrbita mental, sense participar a l’interès general del moviment del món’.

Una convicció que ha arribat als nostres dies de la mà de filòsofs com Michael Ignatieff que va escriure una obra cèlebre sobre el nacionalisme: Blood and Belonging; i que feu una inestimable contribució al corrent de pensament de Mill amb el seu Nationalism and the narcissism of minor differences.

La “literatura acadèmica” fa temps que ens ha advertit no només de la falsedat dels “melics narcisistes” sinó de la seva perillositat quan qui els invoca són els Estats existents. Per exemple, Taras Kuzio ens ha alertat del fet que la construcció de l’estat cívic davant les suposades minories ètniques comportà una construcció nacional ètnica, sovint per la força, per part dels primers. El canadenc Will Kymlicka s’ha encarregat de recordar-nos, no només que les minories nacionals són tan o més modernes que els estats existents sinó que les seves opcions polítiques són plenament compatibles amb els ideals democràtics. I és que, tal com ja apuntà Walker O’Connor, la construcció nacional dels estats “cívics” ha anat de la mà de la destrucció nacional (preguntin-ho a la Catalunya Nord), una destrucció nacional que ha tingut poc a veure amb les minories nacionals i molt amb la construcció de la modernitat de les majories nacionals. De fet, ha estat, precisament, en nom del suposat progrés dels grans Estats que s’han comès els crims més terribles de la humanitat. Michael Mann, al seu The Dark Side of Democracy: Explaining the ethnic cleanising, ens recorda que han estat les nacions (que ara fan gala de la seva democràcia) les que en “nom del poble ” modernitzador i avantguardista han comès els grans genocidis del segle XX. Tinguem present que aquests han estat els veritables melics “vulnerables a la demagògia”. Melics genocides.

Avortar la reforma

dimecres, 19/06/2013

La Llei de l’avortament de 2010 incloïa moltes modificacions respecte a la llei anterior de 1985, com ara la desregulació de l’avortament fins a les 14 primeres setmanes, la regulació de l’objecció de consciència dels metges, el dret de les menors a  avortar sense consentiment patern i establia plans sobre educació sexual i afectiva.

Tanmateix, la llei de 2010 no resolia les principals demandes dels col·lectius feministes: la despenalització de l’avortament mitjançant l’eliminació d’aquesta intervenció del Codi Penal, el dret de la dona a decidir sobre la seva maternitat i no prenia cap compromís respecte a la cobertura dels avortaments dins la sanitat pública.

2010: una llei polèmica

És en aquest context que el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, decideix anunciar una reforma que clarament es decanta per les demandes dels grups ultraconservadors. La nova llei pretén suprimir l’avortament lliure per al termini de 14 setmanes o la possibilitat que les menors avortin sense consentiment, així com il·legalitzar la interrupció de l’embaràs en cas de malformació del fetus. Deixant de banda els supòsits de les lleis, és interessant entendre alguns arguments d’uns i altres per poder comprendre les implicacions d’aquesta futura (contra)reforma.

Maternitat vs. Propi cos?

Gallardón afirmava l’any passat que la seva llei pretén “defensar el dret i la dignitat de la dona amb un dels seus valors fonamentals: el dret a la maternitat”. La defensa del dret a la maternitat podria ser igualment utilitzat pels col·lectius feministes, però les connotacions són ben diferents. Quan Galllardón defensa la maternitat, està fent referència a la idea que la feminitat és gairebé sinònim de maternitat, com bé ho exemplifica quan afirma que la llei “s’inspira en el dret per excel·lència de la dona: la maternitat”. Per contra, els col·lectius feministes defensen el dret al propi cos, que equival a reivindicar l’autonomia de les dones i la seva plena capacitat per deicidir si volen o no ser mares, i com i quan volen ser-ho; és a dir, el dret a una maternitat lliure i responsable. Les dones, mitjançant la lluita feminista han aconseguit esdevenir ciutadanes amb igualtat formal de drets i han deixat de ser propietat del pare i del marit. D’aquesta manera, les dones som persones autònomes i per tant hem de poder decidir sobre les nostres vides i la jurisprudència ens ha de protegir.

Un argument trampa

Ara bé, els grups antiavortistes i el Ministre de Justícia argumenten que hi ha un xoc de drets entre el dret a decidir de la mare i el dret a la vida del fetus. Tanmateix, aquest és un argument amb trampa. Els provida i altres col·lectius argumenten que s’ha de protegir la vida des del moment de la concepció. El zigot és una cèl·lula que evidentment té vida, però com moltes altres cèl·lules del cos o fins i tot com els bacteris. Tanmateix, perquè hi hagi vida com a tal, necessitem un cos amb la majoria d’òrgans funcionant i ben coordinats entre sí. Així doncs, no podem equiparar els drets d’una futura persona i els d’una persona autònoma. Com dirà Teresa Forcades, “a causa de l’íntima vinculació de la mare amb el fill mentre aquest no és viable fora d’ella, la decisió d’avortar és indissociable de l’autodeterminació de la mare, de la seva llibertat personal. Aquesta vinculació íntima entre dues vides fa que no es pugui salvar el fill en contra de la voluntat de la mare sense violar la llibertat d’aquesta.”[5]

D’aquesta manera, des d’una perspectiva liberal, defensem que els drets són de i per a la ciutadania, i la ciutadania està formada per persones autònomes.  Així doncs, en el cas que ens ocupa, el zigot i el fetus no tenen drets ni deures, i les decisions de la dona com a ciutadana autònoma han de prevaldre per sobre d’aquests; la dona ha de poder escollir el rumb de la seva vida i això implica controlar la maternitat. Si no permetem que la dona governi la seva vida, no l’estem considerant ciutadana autònoma i l’estem relegant altra vegada a la minoria d’edat permanent.

L’aposta feminista

La solució que es proposa és una regulació àmplia (avortament lliure, segur i gratuït) que limiti aquesta controvèrsia a la consciència de cada dona autònoma i que no apliqui solucions amb una clara intenció moralitzant a tota la societat. Però a més a més, cal fer palès que la maternitat i la interrupció de l’embaràs no són qüestions individuals que només afecten a la dona, sinó que estructuren el sistema en el que vivim i les relacions entre els humans. Així doncs, si del que es tracta és de millorar les condicions de les dones i d’afavorir la maternitat (i la paternitat), podríem començar equiparant els permisos de paternitat als de maternitat, millorant l’educació sexo-afectiva, ampliant les places de guarderies, garantint la seguretat laboral i una educació pública de qualitat…però curiosament, s’està legislant en direcció contrària.

Catalunya: causa justa

divendres, 31/05/2013

La secessió de Catalunya ha esdevingut una causa justa fins i tot per un dels teòrics més populars, i restrictius, del dret de secessió: Allen Buchanan. Ho diu al pròleg que acompanya l’edició en castellà del seu llibre més citat (que apareixerà el proper 6 de juny): sota determinades circumstàncies fins i tot la via unilateralista estaria justificada.

Dret moral a la secessió

El dret moral a la independència s’ha teoritzat de tres maneres diferents. En primer lloc,  des del nacionalisme: ser una nació dóna dret a tenir un Estat. En segon lloc des de la democràcia: una majoria (clara) a favor de tenir un Estat legitima per a tenir-lo. En tercer lloc des de la causa justa: patir determinades injustícies justifica la creació de l’Estat propi. Mentre les dues primeres raons donen un dret a priori a la secessió, la tercera donaria un dret a la secessió com un remei a la injustícia. Ho hem explicat amb més detall aquí.

Per què no un dret primari?

La por a la fragmentació i a la inestabilitat, juntament amb la defensa aferrissada de l’status quo, han provocat que les teories de dret primari sovint siguin rebutjades. S’argumenta que si només cal una majoria a favor de la independència les fronteres es podrien variar diàriament i el debat democràtic quedaria alterat per una por constant a la pèrdua de part de la comunitat. D’altra banda, seguir fil per randa la doctrina nacionalista duria a conseqüències perilloses: qui decidiria quins són els límits de la nació? Podria Sèrbia (re)ocupar Kosovo per formar part del territori històric? No discutirem aquí aquestes crítiques, que compartim només parcialment.

Una causa justa

La secessió, generalment, s’ha legitimitat des de fora del dret primari: s’ha plantejat com una solució a una situació d’injustícia. El mateix Buchanan solia restringir  la “causa justa” de la secessió bàsicament a annexions militars, situacions colonials o genocidis. Per a la resta de casos la independització no estava permesa (a la teoria). Per això l’anàlisi del cas català al seu nou llibre representa una novetat: Buchanan aplica les quatre condicions de causa justa de la seva teoria a Catalunya i considera que n’hi ha dues que podrien legitimar la independència.

1) Vulneració massiva DDHH. A Catalunya no estem en una situació de guerra i per tant l’autor rebutja aquesta possibilitat de justificació que reserva per casos greus (per exemple: Sudan del Sud).

2) Annexió injusta. L’ocupació militar de Catalunya va succeïr fa masses anys per a Buchanan, que la situa a la Guerra de Successió.  Per tant, rebutja aquesta argument.

3) Redistribució injusta. Buchanan troba exagerat el lema “Espanya ens roba” però en canvi es planteja en quines situacions la redistribució pot resultar injusta. Així, aclareix que una redistribució justa ha de ser “progressiva i coherent”, tot i la dificultat d’establir criteris, Buchanan considera que l’estat espanyol no està complint aquesta condició.  Precisament ahir el professor Félix Ovejero argumentava contra aquesta idea i el replicava en Lluís Pérez.

4) Vulneració acords intraestatals.  D’altra banda, fa referència a la sentència del TC sobre l’Estatut i a les invasions de competències per apuntar que si el Govern de Madrid no es compromet a respectar les competències i l’autogovern pactat amb Catalunya també s’incompleix aquesta condició.

Mediació UE

Buchanan, però, no dóna suport a una secessió unilateral, a priori, sinó a una solució pactada entre les parts que hauria de comptar amb la mediació de la UE. Ara bé, si Madrid no accepta una solució amb un autogovern significatiu i que no pugui ser intervingut, afegit a una fiscalitat justa, per a Buchanan la legitimitat d’una secessió “no consensuada” augmentaria.

Rawls a casa nostra

dimarts , 28/05/2013

A les assignatures de filosofia política i del dret s’acostumen a ensenyar el primer i segon Rawls: A Theory of Justice (1971) i Political Liberalism (1993). Les teories del filòsof liberal-igualitarista s’estudien de manera abstracta, generalment en un diàleg acadèmic amb els seus crítics (Dworkin, Nozick, Cohen, Sen, Nussabum…). Però rares vegades s’intenten aplicar els conceptes rawlsians a la política que ens envolta. A continuació fem un petit exercici de teoria política aplicada sense gaire pretensions acadèmiques a partir de conceptes rawlsians.

Democràcia

Vel de la ignorància. L’acadèmic de Baltimore proposa una variant del contractualisme peculiar. A la democràcia que planteja Rawls les parts contractants no saben el lloc que ocuparan a la societat abans de formar-la i han de discutir els principis de justícia que la regiran en aquesta situació d’ignorància parcial. De manera que les parts del debat miraran de maximitzar la situació dels menys afavorits a la futura societat a l’hora d’acordar els principis que de la vida en comú però també permetran molt de marge per perseguir les ambicions personals.

Podem aplicar aquesta idea a la discussió de la Llei electoral catalana que després de més de 30 anys ha estat impossible d’acordar a Catalunya, és un exemple clar de la intuïció de Rawls. És possible posar-se d’acord sobre la llei electoral si es comença la discussió calculant (a priori) precisament quina serà posició de la força política pròpia?  Té sentit que acordin el sistema electoral els propis partits, si més no en aquests termes?

Consens solapat. Una altra idea és la proposta  rawlsiana de l’acord en que es fonamenta l’organització política i especialment la concepció de la justícia a la seva teoria. El consens solapat consisteix en un acord en els principis bàsics que regeixen la idea de justícia i el funcionament de la societat; però, compte, aquest no requereix tenir les mateixes conviccions morals (fruits de la doctrina ideològica de cadascú) sinó compartir uns principis comuns que van més enllà d’un mer modus viviendi.

De manera similar, el debat sobre la consulta per l’Estat propi, evoca la necessitat d’acordar les característiques d’una consulta (la pregunta, termes de negociació) sense que calgui posar entre l’espasa i la paret a ningú respecte la seva identitat última o convicció moral. És un debat que es pot enfocar com la necessitat d’establir un consens solapat: l’existència d’un subjecte col·lectiu (nacional o no), el principi democràtic (derivat de l’autogovern i l’autodeterminació) o el principi de legalitat (espanyola, catalana, europea…); poden ser els punts de trobada més enllà de les doctrines de cada part (republicana, nacionalista, socialista, liberal…).

Justícia

Esquema de cooperació. La societat rawlsiana ja hem dit que és contractualista i duu implícit un ideal de reciprocitat, cadascú aporta la seva part tot esperant que els altres també ho facin en la mesura que els sigui possible. La percepció de viure en un esquema de cooperació es trenca, entre d’altres, amb la corrupció, la desconfiança o l’incompliment sistemàtic de promeses electorals. Els casos en que els interessos privats dominen l’actuació a l’esfera pública resulten abominables des de la perspectiva d’una societat en que l’ideal de reciprocitat, és a dir el benefici mutu, ha de guiar els ciutadans. 

Principi de la diferencia. L’igualitarisme de Rawls és limitat, però té clara la necessitat d’evitar els impulsos utilitaristes i de beneficiar als menys avantatjats. Per això pensa un ordre de principis en que les possibles desigualtats provoquin beneficis als menys avantatjats a través del criteri de maximitzar la seva situació.

Loteria social i natural. Rawls considera que el punt de partida de cada persona és fruit de la loteria social (cirumstàncies de l’entorn en que es neix) i la loteria natural (potencial biològic amb que neix cada persona). Una desigualtat que sigui fruit d’aquestes dues loteries no és justa per a Rawls, o si més no mai podrà ser legitimada com a merescuda. No cal dir que avui som molt lluny de fer realitat un sistema que contempli desigualtats injustes com les que deriven de la loteria social i natural.

Des dels anys 70′ el sistema econòmic que en que vivim genera més desigualtat (i pobresa), i sobretot arran de la darrera crisi econòmica la situació s’ha agreujat encara més. Aquest és un sistema que va contra de la intuïcions de Rawls. La preocupació del filòsof per evitar l’enfocament utilitarista xoca amb un sistema que, per aconseguir quadrar les xifres de dèficit, empitjora la situació dels menys afavorits. D’altra banda, l’augment de la desconfiança envers la classe política també indica que es trenca l’ideal de basar la societat en un esquema de cooperació.  Ara bé, l’augment galopant de les desigualtats fa qüestionar una teoria de la justícia, la de Rawls, que ha rebut força crítiques per legitimar (tot i cercar millorar la situació dels menys avantatjats) grans desigualtats (vegeu, per exemple, les crítiques de Cohen). 

Els partidaris del dret a no decidir

dimarts , 7/05/2013

Que el futur del país l’han de decidir els seus ciutadans és avui una idea àmplia i transversal. La potència del dret a decidir ha calat arreu i és un concepte que va més enllà del vot afirmatiu o negatiu en un eventual referèndum. Fins i tot entre persones que es decantarien pel no, sectors diversos conflueixen en un aspecte vist com a troncal: l’estatus polític el decidiran els catalans democràticament.

Ara bé, no tothom combrega amb aquest principi. Segons una enquesta del GESOP publicada al gener per El Periódico , un 26% dels ciutadans de Catalunya s’oposaven a celebrar la consulta sobre la independència el 2014.

Seguir llegint l’article aquí [accés Premium]

 

Legitimitat, límits i dubtes de l'”escrache”

dilluns, 25/03/2013

La PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) ha popularitzat els darrers mesos una nova forma de protesta incorporant-la al seu repertori d’acció col·lectiva. Aquesta s’anomena encalç (escrache*) i consisteix en assenyalar els representants polítics a casa seva, és a dir manifestant-se davant del seu domicili particular, perquè actuïn (legislin i governin) a favor dels interessos que representa la PAH. Concretament perquè desenvolupin la ILP que presentaren per la dació en pagament i l’habitatge digne.

Aquesta campanya de la PAH ha polaritzat als analistes de la qüestió: mentre per a uns és una barbaritat coaccionar als polítics al seu domicili ja que trenca les normes de convivència ciutadana; per a d’altres és una manera de fer justícia ja que, argumenten, els mercats també coaccionen l’actuació dels polítics.  Davant d’aquesta polarització d’opinions ens preguntem si és legítima l’estratègia de l’encalç en el marc democràtic i, si ho és, quins límits no hauria de travessar per a continuar essent-ho.  

La nostra proposta és avaluar-ne la legitimitat mitjançant criteris que solen caracteritzar les accions de desobediència civil. Per què utilitzem aquesta estratègia?

Intuïtivament l’encalç no casa amb les formes de participació ciutadana que empara la llei. La portaveu del Govern espanyol Soraya Saénz de Santamaría ha defensat que el dret de manifestació no empara les accions d’aquest tipus (aquestes han de ser comunicades dins l’autoritat governativa que desconeixem si autoritzaria una manifestació davant del domicili d’un càrrec polític). En tot cas, caldria discutir si jurídicament entraria dins el dret de manifestació. Hi ha una segona raó però per la qual pensem que podria ser un acte de desobediència civil: l’encalç  amenaça una norma no escrita, però molt arrelada a les democràcies liberals, com és la distinció entre l’esfera pública i privada.

Legitimitat

Així, si concloem que l’encalç és una acció de desobediència civil farem servir el mateix raonament per a legitimar-lo. L’encalç es fonamenta en la reivindicació d’un valor de justícia o una avaluació ètica que les lleis no estan garantint davant la crisi econòmica com és el dret a l’habitatge o que una família no sigui desnonada si no té un sostre alternatiu. Ara bé, no totes les accions contra les normes establertes són desobediència civil; aquesta ha de complir certs requisits per a poder-la distingir de l’assetjament, el xantatge, el terrorisme, etc. Aquests requisits fan referència a la integritat dels que practiquen l’acció i als seus límits.

Límits

No violenta. Per tal de donar valor a l’acció, que apel·la a principis ètics i de justícia per definició, els que la promouen no poden emprar la violència física ja que perdrien la raó amb la que volen convèncer la majoria social. En aquest primer punt, és probablement on rau la força de l’encalç, portant al límit la tensió de manifestant-se davant del domicili del càrrec polític, sense que això però vagi més enllà. El diputat i exconseller d’Habitatge de la Generalitat valenciana González Pons intuïa aquest límit quan acusà als membres de la PAH de colpejar la porta de casa seva quan hi havia un menor a dins, un fet que va ser negat per la Plataforma i del qual no hi ha proves.

En aquest punt, doncs, ens distanciem de legitimacions alternatives com ara la noció de contraviolència per respondre a la violència dels desnonaments o a la violència estructural (en aquest article de Jordi Mir s’avaluen aquestes legitimacions). Des del nostre punt de vista acceptar aquesta legitimació permetria qualsevol tipus d’acció violenta i provocaria que la legitimació de l’encalç com a desobediència civil no fos acceptable.

Pública. Allò que distingeix l’encalç del xantatge o l’assetjament, a part de la no-violència, és que s’efectuï a l’espai públic i de manera publicitada. La voluntat de l’acció és sensibilitzar als representants polítics i a la resta de la societat del problema dels desnonaments i les execucions hipotecàries per incorporar el seu punt de vista al debat polític. No tindria sentit, per tant, fer aquesta mena d’accions a l’esfera privada o sense vocació de publicitar-les.

Consciència. Un darrer aspecte important és allò que distingeix a l’activista que fa accions de desobediència civil del que practica la resistència militant organitzada. L’encalç va adreçat a modificar la legalitat. Per fer-ho no rebutja l’estat de dret i democràtic sinó que precisament apel·la als seus valors per a donar sentit a l’acció i convèncer la majoria social de la seva causa. No vol canviar el règim democràtic sinó millorar-lo. En aquest sentit, la tradició dels pensadors de la desobediència civil, de Thoreau a Buey, ha defensat la necessitat d’admetre les conseqüències de trencar la legalitat per demostrar l’adhesió als principis de l’estat democràtic.     

Dubtes

La legitimitat de l’encalç es pot emmarcar dins la desobediència civil, però hi ha aspectes que ens generen dubtes sobre si la pràctica que n’està fent la PAH és del tot adequada:

Una acció preventiva? L’origen de l’encalç fou la justícia popular contra els càrrecs polítics de la dictadura de Videla que no foren condemnats després de jutjar-los, malgrat que les víctimes i els seus familiars sabien que havien comès crims contra la humanitat. En el cas de la PAH som probablement davant d’una situació de crisi humanitària com són els desnonaments però utilitza aquestes accions de manera preventiva i no pas per reparar un judici fallit. Els diputats del PP donaren suport a la ILP que presentaren i encara no se sap què votaran a la nova legislació ni com la desenvoluparan.

Un objectiu erroni? La protesta de la PAH té molt a veure amb el sistema financer. Els representants polítics poden ser còmplices d’una situació injusta sinó se’n fan càrrec o continuen donant suport als que perpetren la injustícia, però per què no dirigeixen les seves accions contra els responsables del sistema financer?

Terceres persones? L’encalç sempre comporta danys col·laterals com ara que la pressió exercida per les accions als domicilis dels responsables polítics afecta les seves famílies; és difícil legitimar una acció que afecti menors o familiars d’un càrrec polític que no tenen res a veure amb la qüestió. Imatges com aquestes, viscudes per diversos càrrecs polítics a l’Argentina, són testimoni dels problemes que poden generar aquest tipus d’accions. En tot cas, però, ja hem vist que la tensió que generen aquesta mena d’accions és allò que busca la PAH sense creuar la línia de la violència ni de l’àmbit privat.

* L’Eudald Calvo ha proposat fer servir el terme encalç en llengua catalana per referir-nos a l’escrache.

——————————————————————————————————————————————

Actualització: El TermCat ha publicat aquesta nota sobre el terme escrache:

En català no hi ha un equivalent directe d’aquesta forma i es pot recórrer a formes descriptives com ara assetjament públic,pressió pública o escarni. Quan calgui es podrà precisar si la pressió o assetjament són en l’àmbit laboral o personal, en el domicili, a la feina, etc.

Dels límits del populisme

diumenge, 10/03/2013

chavez.jpg En el període de dues setmanes, entre la victòria del líder del Moviment 5 Estrelles, Giuseppe Piero Grillo, i la mort d’Hugo Chávez, el concepte “populisme” ha fet acte de presència en qualsevol forma d’opinió pública i publicada. “Grillo és populista”, “Chávez, el líder populista de Venezuela” o “els moviments populistes antiestablishment” han estat constants aquests dies entre la classe periodística, la política i la ciutadania.

Així com el concepte de desafecció, tant utilitzat com poc entès, el populisme ha resultat ser un concepte aplicat a tot i a tothom, des d’autòcrates llatinoamericans a demòcrates convençuts. Per exemple, ja fa temps que des de la literatura especialitzada el règim chavista és conegut com a “Cesarisme democràtic”, tot i que el més habitual és titllar-lo de populista (aquí). O només cal mirar l’estranya utilització del concepte populisme a casa nostre, on s’aplica a formacions tan llunyanes com Ciutadans o la CUP.

Més enllà de què pensem cadascú de nosaltres sobre el terme, convé subratllar que el populisme és un concepte que, des de l’obra de Ionescu i Gellner l’any 1969, ha estat àmpliament estudiat. El problema però és l’existència de discrepàncies importants entorn les característiques necessàries o suficients perquè un règim pugui ser titllat de populista. En general, hi ha consens en què la definició ‘mínima’ de populisme ha de comptar dos elements:

El poble. Tot i que el concepte de ‘poble’ (people) és certament ambigu, tots els règims populistes emfatitzen la idea que ells són els vertaders representants del poble, normalment definit com un ens antagonista entre dos grups: el poble “normal” versus les elits, el poble “pur” versus l’elit corrupte, el poble interior versus la dominació exterior, etcètera. Normalment, l’apel·lació al poble comporta una idealització de la comunitat a la qual es pretén representar (Taggart 2002), amb tres objectius: crear una comunitat que enforteix els “nostres” i exclou els “altres”, crear una referència externa (elits polítiques, banquers, immigrants…) en base a la qual es constitueix la definició del “nosaltres” i enfortir un “jo col·lectiu” enfront d’un “jo individual” egoista i materialista.

Moviment antiestablishment. En aquest sentit, els moviments populistes acostumen a contraposar-se a les polítiques actuals, les quals no respondrien a la “voluntat general”. Es produeix la dicotomització d’allò que s’entén com a normativament positiu: les meves polítiques són les bones atès que beneficien a la majoria (per tant, també als més desafavorits) i no són restrictives. A més, aquesta oposició a l’ordre actual de les coses es realitza a través de l’expressió pública d’un cert ressentiment. Aquesta és potser la característica més controvertida, atès que aquí hi entrarien tant els moviments d’extrema-dreta, que van en contra de minories ètniques per un suposat tracte diferencial, a moviments d’extrema-esquerra mobilitzats per criticar la influència de les empreses multinacionals.

A l’hora d’aplicar aquestes dues característiques teòriques, certament àmplies, la literatura especialitzada generalment ha conclòs que, a la pràctica, les ideologies populistes han presentat sis característiques, algunes de les quals posen en dubte el concepte “mínim” de populisme. Són: hostilitat a la democràcia representativa, apel·lació constant al “poble”, crítica a la manca de valors comuns, tendència a ser un moviment polític camaleònic, es tracta de moviments que emergeixen en situacions de crisi, tenen un líder carismàtic i són de caràcter temporal.beppe-grillo-imagereality.jpg

En aquest sentit, al meu entendre, la definició teòrica de populisme presenta tres problemes importants quan l’intentem posar a la pràctica:

Moviment de caràcter temporal? Si el populisme s’expressa de forma temporal fruit de la mobilització davant d’una situació concreta, la seva institucionalització provocaria la seva desaparició. Dit d’una altra manera, quan el moviment deixa de ser marginal i passa a ser un moviment polític de caire partidista, s’institucionalitza i, per tant, acaba formant part del sistema democràtic representatiu al qual criticava.

La paradoxa democràtica. En tant que es tracta d’una ideologia anti-establishment, s’acostuma a titllar el populisme com a antidemocràtic en el sentit que vol subvertir l’ordre de les coses (hauríem de veure si això és realment ser antidemocràtic, però en fi, això ja és un altre tema…). S’oblida tot sovint però, que la democràcia consta d’una cara “pragmàtica” i d’una altra “redemptora” (Canovan 1999).  La primera faria referència a les qüestions formals (sistema de partits, institucions, eleccions…), l’altra es refereix a la qüestió implícita del sistema per millorar les condicions de vida de les persones. Entre ambdues cares existeixen moltes tensions  i sembla clar que el populisme se centra més en la segona que en la primera. Ara bé, què succeeix quan passa a administrar la primera? Canvia el populisme les institucions formals per-ara sí- representar tot el poble?

Una patologia de la democràcia? La visió negativa del populisme és la més estesa però hi ha dubtes sobre per què sorgeix. En general s’assumeix que els populismes apareixen quan líders seductors de les masses, fortament recolzats en la propaganda i la manipulació, es fan forts electoralment. Malgrat tot, com diu Taggart, des d’una altra perspectiva el populisme es pot entendre com un símptoma positiu del sistema, atès que posa en alerta les disfuncionalitats del sistema i a la necessitat que les elits tornin el poder al “poble” (en el mateix sentit s’expressen Mouffe i Laclau).

En base a tot plegat, per tant, els moviments populistes, fins i tot quan la seva definició sigui més “perfecta”, és difícil que desapareguin, per dos motius fonamentals: primer, perquè la paradoxa democràtica no ha desaparegut i desapareixerà mai; segon, perquè la mediatització de la política, terreny abonat pels moviments populistes, també és difícil que ho faci. Sigui com sigui, allò que no queda gens clar és si el populisme, tal i com està definit, és bo o dolent pel sistema. Depèn, com sol passar, de com considerem les conseqüències que genera.

Per què ens importa si Abraham Lincoln s’oposaria a la independència de Catalunya?

divendres, 22/02/2013

Fa pocs dies els amics del Pati Descobert publicaven un article del també amic i membre d’aquest col·lectiu, Marc Sanjaume, especialista en teories de la secessió. L’article responia a una pregunta que jo mateix em formulo sovint: s’oposaria Abraham Lincoln a la independència de Catalunya? La pregunta cobra sentit per quant Abraham Lincoln és recordat, precisament, com el president que va aconseguir mantenir la unitat dels EUA enfront de la secessió dels estats del Sud, que va dur a quatre anys de guerra civil; un dels conflictes més sagnants de la història d’aquest país. Sanjaume explica que el pensament de Lincoln observa dues possibles situacions en que la secessió d’algun estat de la Unió estaria justificada: o bé com a revolució moralment justificada enfront d’una situació de greu opressió d’una minoria per part del govern central, o bé com a fruit d’una reforma constitucional consensuada entre les parts que conformen l’Estat del qual el territori en qüestió es vol separar.

Pel que sembla, cap de les dues justificacions de la secessió autoritzaria ni desautoritzaria plenament una eventual secessió unilateral de Catalunya. El motiu és la distància entre ambdós casos: això no són els EUA del segle XIX, l’independentisme català no pretén mantenir una institució repugnant com era l’esclavitud afroamericana, la Constitució espanyola no té l’historial ni l’esperit de la nord-americana pel que fa al seu ordenament territorial, i Catalunya no es va incorporar a l’Estat espanyol per les mateixes vies que ho van fer els estats del Sud a la Unió nord-americana. No queda clar, doncs, què pensaria Lincoln al respecte. Tanmateix, crec que és interessant fer-nos una pregunta prèvia: per què ens importa el que pensaria Lincoln sobre la independència de Catalunya? Dic que és interessant perquè crec que la resposta posa el focus sobre allò que realment importa dels processos de secessió.

Ens importa el que Lincoln pensaria sobre la independència de Catalunya perquè atorguem a Lincoln una gran alçada política i moral, el caràcter d’un referent en el qual cerquem de manera pòstuma aprovació o, si més no, tolerància cap a les nostres pròpies posicions polítiques. Bona part de la dimensió moral atorgada a Lincoln ve donada, indubtablement, per la influència de la cultura nord-americana i de la seva narrativa històrica, difosa en desenes de pel·lícules i sèries, sobre el nostre propi imaginari. En aquesta narrativa, Lincoln és generalment considerat un heroi per dos motius que conformen les dues cares de la moneda del seu llegat polític: se’l considera l’home que va salvar la Unió i, alhora, l’home que va acabar amb l’esclavitud. De fet, i aquí és on vull anar a parar, el primer motiu queda ennoblit pel segon.

És a dir: quan observem superficialment la història de la Guerra Civil nord-americana, més enllà dels matisos, el maniqueu que inevitablement habita en nosaltres identifica el bàndol unionista com “el bo” i el secessionista com “el dolent”, no tant (i això és el que trobo rellevant) per la seva posició respecte de la secessió com per la seva posició respecte de l’esclavitud. De fet, un dels esforços principals de la historiografia i la literatura de la Causa Perduda de principis del segle XX, dedicada a l’ennobliment de la memòria de la secessió del Sud, va ser precisament el de minimitzar el paper de l’esclavitud com a causa de la secessió, la qual era en canvi presentada com una reacció natural dels estats del Sud enfront d’un govern federal invasiu i d’una política econòmica proteccionista que els perjudicava per tal de beneficiar el Nord. Pel mateix, en aquesta literatura, la figura de Lincoln és sovint equiparada a la d’un tirà que va acabar amb la sobirania dels estats i només en hora tardana va lligar la guerra contra el Sud a la lluita contra l’esclavitud, per tal de donar de donar una justificació moral al que d’una altra manera s’hagués visualitzat com una guerra merament conduïda en defensa dels interessos d’un govern federal controlat pel Nord.

Si la història fos la que explica la historiografia de la Causa Perduda, segurament Lincoln ens semblaria a dia d’avui poc més que un altre nacionalista d’Estat, pugnant per mantenir unit el seu país enfront de qualsevol moviment centrífug. Un personatge que seria sens dubte rellevant, per bé o per mal, per la història del seu país, però que difícilment tindria el lloc que avui ostenta dins la història universal. La qüestió, però, és que no és així: sabem positivament que la secessió dels estats del Sud va ser motivada principalment (per bé que no exclusivament) per la percepció que el Nord, amb Lincoln al capdavant, es proposava abolir l’esclavitud i disposava del poder per fer-ho. En realitat, fins pràcticament el moment de l’elecció de Lincoln (1860), els estats del Sud havien sigut habitualment promotors de diferents iniciatives que reforçaven alhora el poder del govern federal i el de la classe terratinent esclavista, com ara les Fugitive slave laws, aprovades pel Congrés federal entre 1793 i 1850, i que conferien als amos d’esclaus la potestat de buscar i detenir, amb la col·laboració de les autoritats federals i estatals, els seus esclaus fugits a estats del Nord en que l’esclavatge havia sigut abolit.

En definitiva, la Guerra Civil va ser un conflicte provocat per diverses causes, però la que va tenir el paper clau, i la que constituïa (i constitueix) el tema de major gravetat moral, és l’esclavitud afroamericana. És per això que a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat progressista li costa tant simpatitzar retrospectivament amb la causa confederada, si no és mitjançant el falsejament de la història i la minimització del paper de l’esclavitud com a causa del conflicte.

Què té tot això a veure amb la independència de Catalunya? Al meu parer, el següent: al final, el que importa d’un procés de secessió són les seves conseqüències. Les discussions sobre qui és “el titular de la sobirania” o “el subjecte del dret a l’autodeterminació” són sovint poca cosa més que xocs entre artefactes retòrics fets servir per justificar o atacar ad hoc políticament tal o qual procés concret de secessió; a la que es rasca una mica, aquesta mena de discussions solen estar bastides sobre fonaments conceptuals més aviat dèbils, amb multitud d’inconsistències analítiques. No és casual: fins fa relativament poc, la primera línia de la filosofia política s’ha despreocupat en general d’explicar quin és el fonament normatiu (si n’hi ha) del traçat de les fronteres, i el dret internacional ha presentat (i presenta) importants llacunes que solen deixar la resolució dels conflictes secessionistes a l’empar de la llei del més fort.

La lluita de Lincoln contra la secessió del Sud és recordada amb simpatia per les persones de sensibilitat progressista perquè gràcies a ella es va aconseguir acabar amb una institució monstruosa com era l’esclavitud afroamericana. La causa de la secessió de Catalunya conrearà més o menys simpaties entre les persones de sensibilitat progressista de la resta del món en la mesura en que representi un avenç en termes de democràcia, justícia social i protecció de les minories, entre d’altres; i viceversa, despertarà més escepticisme en la mesura en que es percebi com un instrument per oprimir una nova minoria (els castellanoparlants, posem per cas) o per preservar un privilegi. De la mateixa manera, per molta insistència que posi el govern espanyol en recordar que la Constitució posa la sobirania en mans del conjunt de “la nació espanyola”, el fet és que un mandat democràtic clar de la ciutadania catalana a favor de la secessió minarà la legitimitat democràtica de Madrid a l’hora de mirar d’impedir-la, a no ser que puguin trobar la manera de demostrar que tal secessió comportarà alguna conseqüència moralment més terrible que la fractura de la unitat d’Espanya. Per desgràcia dels qui busquin un “Lincoln espanyol”, però, a Catalunya no hi ha esclaus que alliberar.

Tot això significa que les discussions sobre si Espanya és una nació, o sobre si ho és Catalunya, o sobre si una ho és però integrada dins l’altra, o sobre si cap de les dues ho és; discussions com aquestes, dic, per molt que als catalans ens entusiasmin, de fet probablement pesaran poc en el judici que la història faci sobre el procés de secessió de Catalunya, acabi o no amb l’èxit de la causa secessionista. “Demostrar” quina és la nació, si Catalunya o Espanya (si és que aital demostració és possible), no és ni necessari ni suficient a l’hora d’argumentar a favor o en contra de la secessió de Catalunya, o del seu dret a assolir-la. Més aviat, el que estem a punt de presenciar és una batalla entre dos projectes nacionalistes divergents pels cors i les ments dels catalans, d’una banda, i de l’opinió pública internacional, d’una altra. Una batalla en la qual importarà el contingut, més que no pas el continent. Qui aconsegueixi identificar la seva causa particular amb ideals amb ressò universal com ara la llibertat, la democràcia o la justícia social tindrà molts més números d’endur-se el gat de la legitimitat a l’aigua. L’independentisme català serà “lincolnià” en la mesura en que aconsegueixi, com ho va fer Lincoln, equiparar l’èxit del seu projecte nacional a “un nou naixement en llibertat”, per emprar les immortals paraules del Discurs de Gettysburg

Dono les gràcies als amics del Pati Descobert per publicar aquesta resposta a l’article de Marc Sanjaume “S’oposaria Abraham Lincoln a la secessió de Catalunya?”

S’oposaria Abraham Lincoln a la secessió de Catalunya?

dimecres, 20/02/2013

La magnífica pel·lícula de Steven Spielberg sobre el president americà Abraham Lincoln ha revitalitzat el debat teòric i històric sobre la secessió. No són pocs els que han vist en la figura de Lincoln un defensor a ultrança de la integritat territorial, de la legalitat constitucional i un aferrissat lluitador contra els secessionistes. Ara bé, Lincoln pot ser vist, a la vegada, com el pare del dret constitucional de secessió com el que s’ha desenvolupat al Canadà amb l’experiència quebequesa o el que incorpora la Constitució de les illes Saint Kitts i Nevis.

La tensió interna al pensament sobre la secessió de Lincoln és coneguda, si d’una banda afirmava:

(…) And this issue [la secessió del sud] embraces more than the fate of the United States. It presents to the whole family of man the question whether a constitutional republic, or democracy — a government of the people by the same people — can or cannot maintain its territorial integrity against its own domestic foes. It presents the question whether discontented individuals, too few in numbers to control administration according to organic law in any case, can always, upon the pretenses made in this case, or on any other pretenses, or arbitrarily without any pretense, break up their government and thus practically put an end to free government upon the earth.

De l’altra era un admirador de la Declaració d’Independència americana. El seu primer discurs inaugural (1861) s’inspirà clarament en la Declaració:

This country, with its institutions, belongs to the people who inhabit it. Whenever they shall grow weary of the existing Government, they can exercise their constitutional right of amending it or their revolutionary right to dismember or overthrow it.

Tal com ha plantejat Peter Radan, Lincoln tenia una teoria del dret de secessió pròpia malgrat que no la féu mai explícita més enllà d’esbossar-la en diversos discursos. Quines eren les condicions d’una secessió legítima per Abraham Lincoln? Contemplava dues possibilitats: la secessió per consentiment o el dret de revolució moralment justificat.

Per consentiment. La defensa de la Constitució era l’argument principal del president americà. Aquí trobem dues qüestions relacionades: primer, la necessitat que la unitat secessionista (un estat o un conjunt d’estats) expressés la seva voluntat majoritària de separar-se; segon, la necessitat d’obtenir l’acord de la majoria de la Unió (Lincoln no especificà a quina majoria es referia, probablement a un referèndum federal sobre la qüestió, però algú ha interpretat que al consentiment de la resta d’Estats).

Pel cas que ens ocupa, la seva aplicació a Catalunya, resulta interessant el fet que Lincoln considerava la Unió com a quelcom previ a la Constitució (1788), basava la seva “perpetuïtat” i indissolubilitat (si se’ns permet l’expressió) en la Declaració d’Independència (1776) i en els Articles de Confederació i Unió Perpètua (1781), atès que la unió perpètua no apareix a la Constitució. Els articles de 1777 que entraren en vigor el 1781 foren superats per la Constitució, però per a Lincoln havien estat un acord perpetu entre els tretze estats fundadors de la Unió.  

Per revolució moralment justificada. Si la secessió era clarament il·legal constitucionalment, encara restava oberta la possibilitat de veure-la com un acte revolucionari. Per ser consistent amb el dret de revolució de la Declaració d’Independència Lincoln donava suport a aquesta idea tal com hem vist més amunt. El rebuig a la moralitat de l’acte revolucionari del sud tenia dos fonaments: la defensa de l’esclavitud (que el mateix John Rawls ha apuntat com l’element clau per rebutjar el dret moral de revolució a l’obra Law of Peoples) i l’atac que la revolució suposava a la democràcia constitucional. Aquest atac quedaria explicitat a la batalla de Fort Sumter que començaria la terrible Guerra Civil. Però el cert és que Lincoln esmerçà molts més esforços a defensar la moralitat de mantenir la unió per la força de les armes que a provar la immoralitat de la revolució del sud.

Lincoln i el dret a decidir

L’aplicació de la teoria lincolniana del dret de secessió al cas català ens porta a una conclusió sorprenent, sobretot per aquells que han vist en el president americà un unitarista implacable. No sabem si defensaria la independència de Catalunya, però sabem que defensaria el dret de decidir, i ho podria fer per qualsevol de les dues raons que esbossà a la teoria.

Per consentiment. Hom diria que Lincoln exigiria que una majoria dels catalans expressessin la seva voluntat de separar-se de l’Estat espanyol i que a la vegada la majoria d’espanyols (o de CCAA) donessin el seu vist-i-plau a la independència. Aquesta interpretació el duria a proposar endegar un procediment de reforma constitucional. Ara bé, tal com recordà Borja de Riquer a la  les Jornades de la UPF sobre la independència, l’art.2 de la Constitució espanyola ens encadena a una unió perpètua que precedeix la mateixa Constitució i a més a més fou fruit d’una imposició del règim dictatorial anterior. Lincoln tindria problemes per equiparar l’art.2 de la Constitució espanyola a la Unió Perpètua que pactaren les tretze colònies als articles de la Confederació, aquests sí, per consentiment mutu.

Per revolució moralment justificada. Ja hem dit que una justificació alternativa, basada en la moralitat de la revolució, quedà parcialment anul·lada per la defensa de l’esclavitud dels estats confederats i l’atac a la democràcia que suposà la Batalla de Fort Sumter. Però quin trencament de la moralitat del dret de revolució suposaria una secessió unilateral de Catalunya si aquesta proposa construir un sistema democràtic (sense esclavitud) per mitjans democràtics?